Coves, barrancs i cingleres

El poble de Capafonts es troba aturonat enmig d’un bell amfiteatre de turons boscosos i cingleres abruptes, formant part del sector occidental de les muntanyes de Prades. Als seus peus neix el riu Brugent, alimentat pels torrents que es desprenen pels barrancs afaiçonats entre les cingleres que formen la façana septentrional de la serra dels Motllats. L’excursió comença sota el poble, en una corba de la carretera que uneix Mont-ral i Prades, passat el pont sobre el riu Brugent venint de la primera població. Hi ha un pal indicador del camí a seguir, amb el denominador comú de l’abandonat poble de la Mussara: a la dreta per la font de la Llúdriga, la nostra ruta d’anada, i a l’esquerra per la Roca Foradada, la de tornada. Enfront tenim l’erecta façana dels Motllats, per on ens endinsarem per conèixer uns indrets d’una bellesa i atractiu excepcionals: el circuit és com una i grega, amb el traç comú format pel riu d’Horta i els braços, separats pel cim del Colomer, formats pels barrancs de la Font Nova a la dreta i el de la Pixera a l’esquerra.

La pista és flanquejada per ambdós costats per camps de regadiu d’avellaners. A la dreta tenim Capafonts, amb la façana de la seva església i la corrua de cases enfilades damunt el coster. Enfront veiem la cinglera que ressegueix el barranc de la Llenguaeixuta, de la qual destaca el cim del Picorandan, un dels més alts d’aquesta zona, tot i que no arriba als mil metres d’alçada: una roca monolítica que aparenta un gegantí queixal sobresortint de la geniva ferotge d’una fera. Aviat arribem a una bifurcació i, deixant la pista que ressegueix el torrent del Ribatell, el creuem per una altra pista cimentada que pren la direcció sud-est. Passem una bassa i poc després la pista esdevé de terra; un cadenat impedeix el pas de vehicles. Sense deixar el camí principal, ens encarem amb la barrancada d’Horta.

Deixem enrere els camps d’avellaners i penetrem en un alzinar que no deixarem fins arribar dalt dels Motllats. Seguim tota l’estona la riera però ens aturem per desviar-nos on un pal indicador ens convida a apropar-nos fins al seu llit, a l’indret conegut com “les Tosques”, un esplèndid racó on l’aigua davalla en petits però constants salts d’aigua i forma petites cadolles d’aigües transparents, de tonalitats verdoses, que conviden al bany. Tot plegat, sota la pètria mirada de l’erecte rocam que s’alça vertical damunt nostre.

De retorn a la pista, la seguim uns cinc minuts fins on s’acaba, just a l’indret on trobem la font de la Llúdriga. Voltat d’alzines es troba l’ullal d’on sorgeix l’aigua i que dóna incipient forma al torrent que hem seguit de pujada. Segons Albert Manent, el nom del poble, Capafonts, reflecteix l’abundosa aigua que li proporciona aquesta font. D’origen llatí, Capite fontium, tot i que segons Coromines el topònim ens ha arribat a través del mossàrab, el seu significat és “cap de les fonts”; tanmateix, m’inclino a pensar que es troba en l’abundor de fonts i no pas en una de sola, l’origen del nom del poble.

Poc abans d’acabar-se la pista prenem un sender que s’enfila costerudament enmig d’un ubèrrim bosc, enlairant-nos ràpidament resseguint l’obaga del barranc de la Font Nova. A través dels arbres, observem les cingleres i anem esbrinant formes curioses que l’erosió hi ha creat, com la divertida presència d’una enorme gallina escatainant el buit observada per un solitari pi situat damunt d’un altre d’aquests roquissars. Quan arribem a un indret planer, on el bosc és més esclarissat, aquest ens permet fer una ullada complerta a la cinglera de l’Escudelleta, estesa davant nostre i per on tornarem a Capafonts. Entre el barranc de la Pixera a la dreta i el puntal del Colomer a l’esquerra, resseguirem a mitja altura la cinglera que oculta una gran quantitat de balmes i coves, algunes d’elles visibles des d’on ara som; serà un altre al·licient reservat pel retorn.

Seguim ascendint i, un tros més enllà del camí, descobrim al fons de la fondalada, com una immensa parpella negra, la gran arcada superior que forma la cova de les Gralles, la visita de la qual és un dels punts més interessants de l’excursió. Per arribar-hi, seguim el sender que ens ha dut fins aquí i prenem un trencall a l’esquerra que, tot baixant, ens duu fins el llit del torrent i resseguint-lo un tros grimpant per les roques, fins als peus de la cova.

Més que una cova, és una immensa balma al fons del barranc de la font Nova, com si tot aquest barranc fos una ciclòpia església i la cova un immens absis amb les parets clivellades com una gegantina closca d’un mol·luscs primitiu. O potser es tracta d’un enorme nínxol on hi hagué encabida l’estàtua d’un déu furiós a qui les negres gralles que donen nom a la cova servien d’esclaves. En temps de pluja, quan el barranc du aigua, es desprèn una elegant cua de cavall des d’una altura de seixanta metres que forma un bonic toll al seu davant. És un indret on deixar córrer la imaginació, on sentir-se empetitit per la natura. La seva formació es deu al que s’anomena com a erosió regressiva: en un moment donat es produí una ruptura del pendent en sentit contrari al curs fluvial i les aigües recularen vers la capçalera erosionant-la. Als seus costats, diversos orificis circulars aparenten els ulls d’uns éssers mitològics que esguarden impassibles la nostra presència. És l’ànima pètria del déu de la cova? O són els seus uixers?

Retornats al camí, seguim pujant tot deixant a l’esquerra una bifurcació que, tot i confluir en el mateix indret on ens dirigim, la Font Nova, és preferible no prendre i continuar pel mateix sender ascendent ja que ens durà a visitar un altre dels al·licients d’aquesta excursió: l’arcada natural del Pont de Goi. Som a la part alta de la barrancada on es troba la cova de les Gralles. Enfront tenim el cim del Colomer que fa de partió entre el barranc de la Font Nova i el de la Pixera. Seguim pujant i aviat veiem el forat de l’arcada, però per arribar-hi cal superar una forta pendent la qual, sortosament, té un camí ben marcat que facilita l’ascensió. En arribar-hi passem per sota la seva arcada, d’uns deu metres d’alçada i, girant a l’esquerra, ens hi enfilem per continuar l’excursió per l’altre vessant, tot creuant-la amb precaució mentre gaudim d’una esplèndida vista de la fondalada per on hem vingut.

Pocs metres desprès de creuar el pont natural, enllacem amb una pista que seguim vers l’esquerra i, als cinc minuts, una altra, més fressada, que per l’esquerra ens durà còmodament fins a la font Nova on tenim pensat aturar-nos a dinar. Travessem un paratge obert situat dalt l’altiplà dels Motllats, un espai eixut que contrasta amb l’espai ombrívol i humit de les barrancades que el voregen; tot i així, hi ha força presència de pins, alzines i altres tipus de vegetació, com les que fan companyia a la font Nova, tot encerclant-la. Al bell mig d’aquest espai, una solitària alzina sembla ser l’apuntador d’un esbart de dansaires. La font surt sobtadament del sòl amb l’ajut d’un tub sostingut per un amuntegament de pedres.

Després del senzill àpat i d’una estona de migdiada esperant l’escalfor del sol que uns tossuts núvols tenen entretingut, continuem la caminada per l’ampla pista deixant algun que altre trencall a la dreta. Durant tot el recorregut hi han diversos pals indicadors que faciliten molt l’excursió alhora que ens conviden a tornar-hi per cercar nous indrets. Als pocs minuts trobem a l’esquerra el sender provinent del camí de pujada, poc abans d’arribar al Pont de Goi. Anem passejant tot gaudint de l’esplèndida vista que s’obté des d’aquí. Arribem a una cruïlla de camins: som al barranc de l’Abeurada, on veiem diversos murs de pedra seca que delimiten antics espais de cultiu. Nosaltres continuem pel camí de l’esquerra. Ens trobem al comellar de l’Abeurada, el qual s’inclina vers el barranc de la Pixera. Passem pel costat d’una caseta metàl·lica on la pista s’acaba convertint en un estret camí que, en lleugera baixada, es va introduint en el barranc que resseguim pel seu marge dret. Al fons se’ns apareix Capafonts. El camí, planejant a mitja altura, arriba fins a tocar les parets de la cinglera de l’Escudelleta. Enfront, un xic per sota, tenim el cingle de l’Espluga Negra, situat al vessant oriental del cim del Colomer; ens trobem al costat oposat de quan vèiem aquest paisatge des del camí que s’enfilava al Pont de Goi.

A partir d’aquí, l’excursió serà una delícia, caminant sota els embalums petris de la cinglera, que forma infinitats de balmes i coves, com la primera que trobem, la cova del Grèvol, formada per una balma al fons de la qual hi ha la cova, la qual es troba resguardada per alzines que configuren un espai arrecerat i per un grèvol que és l’origen del seu nom. La cova, un xic enlairada, té una certa fondària; endinsar-s’hi ens fa sentir-nos com un parell d’exploradors penetrant en un món misteriós, insondable, perillós... Al fons hi ha dos concavitats que aparenten els ulls buits d’una calavera. Mirant-los fixament acabes pensant que ells també ens estan mirant: podria saber el pensament de la muntanya si aprengués a traduir aquesta profunda i enigmàtica mirada? Des de la foscor interior, veient la llum de l’entrada sobre el camí i els arbres que el flanquegen, ens sentim presoners d’unes tenebres que, en qualsevol moment, ens poden embolcallar totalment. O sigui que sortim ràpids cap a l’exterior. És un lloc bellíssim.

Continuem planejant tot gaudint de les formes capricioses de la roca i fent ullades a algunes de les diverses balmes que anem trobant. Una d’elles té un recinte tancat per uns murs que delaten la presència d’uns antics habitants; fins i tot hi ha un espai que podria haver estat utilitzat com a foguera per a cuinar. Al llarg del recorregut retrobem un cop i un altre els orificis dobles separats per un bloc de pedra aparentant els ulls buits d’una cal·lavera. Gaudint del bell paisatge, arribem a l’extrem del cingle de l’Escudelleta, el Puntal del Colomer, el qual voltem tot encarant-nos amb la darrera part de l’excursió; abans però, ressegueixo un sortint de la cinglera que, en pocs metres, em duu fins a un extraordinari mirador des d’on gaudeixo d’una esplèndida vista a vol d’ocell dels indrets per on hem caminat: els barrancs de la Pixera i de la Font Nova; també de la clotada on s’assenta el poble aturonat de Capafonts, assetjat per nombrosos conreus.

Per l’altre costat del Puntal del Colomer, el camí va perdent alçada i, arribant a una petita cruïlla, prenent el sender que baixa directe per un petit grau i, després d’una pronunciada corba, se’ns apareix sobtadament la Foradada de Capafonts, una altre arcada natural que creuem per dins del seu trau, permetent-nos veure-hi emmarcat el poble de Capafonts. Capricioses roques formen aquest orifici, com si fossin deformes cossos afaiçonats amb plastilina per mans inexpertes o rostres clivellats de vells animals moribunds.

Un cop passada la Foradada, resta ja poc per acabar l’excursió. Despenjant-se per un altre grauet, el camí arriba fins a una zona de bancals abandonats, amb sòlids murs que els sostenien, i segueix entre parets de pedra seca fins a una pista que, sense prendre-la, creuarem un parell més de cops. Finalment, arribarem a la carretera i, creuant el pont sobre el jovenívol riu Brugent, entre els camps d’avellaners, ens retrobarem amb l’inici de l’excursió.

Un petit comentari: segons s’esmenta en un llibre parroquial, l’any 1681 es perdé tota la collita a causa d’una plaga de llagosta que tenia “una extensió de dotze hores de llargada i vuit d’amplada”. Ja hi cabia dins la vall del Brugent tal fenomen animalístic? La natura no deixa mai de sorprendre’ns.