Els Rasos de Peguera

El lloc d’inici d’aquesta excursió és el santuari de Corbera. No tant conegut com el seu veí de Queralt, situat al capdamunt de la serra homònima que forma una veritable línia de cingles i fragositats sobre Berga, Corbera es troba situat als extrems sud-orientals dels Rasos de Peguera, separats de Queralt per la petita vall d’Espinalbet i el Pla de Campllong. Per accedir-hi, un cop passada Berga per l’autovia que duu al túnel del Cadí, ens cal prendre la desviació vers els Rasos de Peguera, fins al quilòmetre tres on un trencall duu a Espinalbet i, sobrepassat el petit poble dispers, al santuari. Ens hem endut un ensurt quan hem vist tallat per obres precisament l’accés que havíem de prendre per arribar-nos a Corbera; sortosament, un obrer ens ha explicat que per accedir-hi havíem de dirigir-nos al pàrking del restaurant Els Roures, situat al costat mateix i per darrera de l’edifici, accedir a la pista que puja fins al santuari. Ha estat una sort, ja que en cas contrari, l’excursió s’haguera allargat forces quilòmetres, uns sis entre anar i tornar.

El santuari resta silent, solitari. Hem aparcat al costat del mur del santuari, en un espai ombrejat; tot i que hi ha diversos cotxes aparcats, no hem vist a ningú. Per un passadís que creua sota l’hostatgeria, hem accedit a la plaça que hi ha davant l’església. La plaça enrajolada és un admirable mirador vers la serra de Queralt, amb el santuari en un dels seus extrems, emboscada i que té la seva continuïtat en la veïna serra dels Lladres. Hem esmorzat aquí, asseguts en un bancal annexat al mur de l’hostatgeria. Escalfats pel sol, s’hi estava molt be!

Esmorzant al santuari de Corbera

L’existència d’aquest santuari s’allunya vers la baixa edat mitjana, tot i que l’edifici actual és datat del darrer quart del segle XVII amb alguns retocs del següent. De fet, es va edificar on anteriorment hi hagué una capella romànica. Damunt de la porta d’accés, emmarcada per un arc de mig punt format amb grans dovelles, hi ha encastat un bonic mural de ceràmica amb la representació de la Mare de Déu de Corbera, al voltant de la qual, damunt de núvols blavosos, petits àngels semblen cantar mentre, a la part inferior, uns joves pagesos la contemplen tot adorant-la, acompanyats pel bestiar. Al fons es veu representat el santuari, curiosament en un lloc més pla d’on realment s’hi troba. A prop del santuari hi hagué el castell d’Estela, avui dia malauradament desaparegut.

D'esquerra a dreta veiem el Cogulló d'Estela, la Roca d'Auró i el Peguera

Malgrat que ens quedaríem més estona aquí, cal fer l’excursió que ens hi ha dut. O sigui que abandonem la calidesa d’un indret assolejat i calçant-nos les botes, penjant-nos les motxilles i agafant els bastons (els meus, regal del meu aniversari, els estreno en aquesta excursió), comencem a caminar. Ho fem seguint el PR C-73, davallant per una pista inicialment encimentada que es dirigeix vers el sud-est, precisament en direcció contrària al pic que volem ascendir. La serra d’Ensija, a primera vista, és formada per contorns suaus, ondulats, lluny de les asprositats de les serres de Queralt i dels Lladres; probablement aquesta és la raó per la qual passa desapercebuda. Però una mirada més atenta capgira aquesta visió superficial. I això ja ho percebem només als primers passos de l’excursió, quan fem una ullada vers al santuari i, per darrera i per damunt d’aquest, se’ns apareixen els extrems rocallosos del Cogulló d’Estela, situat més al sud, i de la Roca d’Auró, per damunt mateix de la teulada de l’hostatgeria i, al seu darrera, el nostre cim, el Peguera o la Torreta, amb els seus gairebé dos mil metres d’altitud. Per sota d’aquests roquissars altívols, voltat de bosc, sorgeix una altra prominència, el Roc Griera.

Ja des de l’inici del camí, al costat del santuari, veiem el sender que, pujant d’Espinalbet, creua el pla que s’estén sota del santuari i creua la pista per on transitem en aquests primers minuts de l’excursió. Per aquest camí hi passa el GR-107, i nosaltres l’hem de prendre cap amunt, cap al coll de l’Oreller, on trobem una confluència de diverses pistes. Si anem fent ullades enrere, veurem el serrat de la Figuerassa, amb les seves antenes, voltat per un dens bosc on comença a diferenciar-se’n la diversitat d’arbres a causa del color tardorenc dels caducs. Seguim la pista de l’esquerra, deixem al cap de poc el GR-107, i arribem a la masia de l’Estany. Aquest GR és el “Camí dels Bons Homes”, que provinent de Berga es dirigeix a Montsegur; nosaltres el deixem quan s’encara amb el tram que el durà a passar pel poble de Peguera, que es troba a l’altra vessant, la septentrional, dels Rasos de Peguera.

El Pla de l'Estany, vora el mas homònim. En èpoques de pluga si formen estanys

El mas de l’Estany es troba situat al capdamunt d’un petit turó, al costat del pla de l’Estany, una depressió d’origen càrstic que, en temps de pluja, és coberta per l’aigua que aflora procedent dels cursos subterranis que la creuen. Vorejant dit pla per la dreta, hi ha l’antic camí ral de Gósol, el qual, a l’altre extrem del pla, penetra en el bosc que cobreix la baga de Noucomes retrobant-se amb el Camí dels Bons Homes. Passat el mas, deixem aquesta pista i seguim una altra que s’enfila per la part superior del pla. De seguida però, l’hem de deixar, seguint unes fites que, tot passant per una captació d’aigua, puja pel mig de la canal del Tonedor. Cal estar atents a les fites, ja que, uns quaranta metres més amunt, aquestes abandonen la canal i segueixen un camí, ben format, que ens durà, després de creuar una pista oberta recentment, a l’extrem oriental de la serra de les Arades tot dibuixant una llarga diagonal amb unes esplèndides vistes al Sobrepuny, a l’altre vessant de la vall del Llobregat, així com al Puigmal, situat a l’extrem nord del paisatge albirat. A mesura que ascendim, vers el sud-est, es va quedant petita la masia de l’Estany i el bonic pla que l’envolta; més al fons, la serra de la Figuerassa sembla una illa solitària. Sorgint dels núvols allargassats que cobreixen un gran sector del país, veiem el Montseny i, a l’altre extrem, el Montcau. Seguim pujant i se’ns apareix el pantà de la Baells, amb la Serra de Picancel banyant-s’hi. Al fons, vers llevant, veiem el Collsacabra, amb el tall que separa el massís d’Aiats i Cabrera, on s’assenta un altre conegut santuari; més a l’esquerra, el massís del Puigsacalm. Finalment arribem a la Pleta del To, situada en un petit coll des d’on la vista s’eixampla encara més i podem seguir gaudint del paisatge que hem anat descobrint mentre pujàvem i d’altre de nou que se’ns obre vers el nord i el nord-est, com la presència, ben a prop, dels cingles de Vall-llobrega i, al seu darrera, la Tossa d’Alp i del Puigllançada, a la dreta dels quals, més allunyats, senyoreja el Puigmal acompanyat per les muntanyes que li són veïnes. Mirant cap al nord, proper, s’estén la Serra d’Ensija.

Davant tenim la cinglera de Vall Llóbrega i al fons, d'esquerra a dreta, la Tossa d'Alp, el Puigllançada i el Puigmal

Per continuar ens cal acarar-nos a la carena de les Arenes que es va enfilant vers el sud-oest. En un extrem del coll hi ha un dipòsit d’aigua pel bestiar; em d’enfilar-nos per damunt d’aquest, seguint un dels innumerables senders que creuen el bosc que ocupa aquest entorn. Endinsats en el bosc, anirem trobant grans formiguers que s’han format a base d’esmicolar els troncs tallats d’alguns arbres fins fer-ne gairebé serradures; fa una certa angoixa veure’ls, imaginant-nos la gran quantitat de formigues que hi deuen haver en cada un d’ells, com si un gran estol d’aquests insectes estiguessin sempre a punt de sortir del seu interior amb la missió d’empaitar-nos. Aquesta presència d’una construcció realitzada per aquests petits però incansables animals és senyal de la qualitat del bosc on ens trobem. Creuar aquest bosc amb la seguretat d’anar pel bon camí és un xic enrevessat, ja que no s’està segur del camí més correcte; de fet, és senzill un cop l’hem fet: es tracta simplement d’anar-nos-en enfilant per la carena fins al capdamunt, sense caure en la temptació de seguir cap de les pistes que ens puguem trobar, sempre muntanya amunt. El bosc, que ha estat netejat per tal d’aprofitar la llenya, és molt esclarissat i permet en tot moment el seu seguiment. La intuïció farà la resta, trobant finalment un camí còmode que ens durà fins acarar-nos amb un esplèndid paisatge que ens provocarà un ensurt difícil d’esborrar.

El Peguera, també anomenat la Torreta i la collada de Rasets

Ens trobem en un esperó de la muntanya, amb un immens buit enfront. Des d’on som, el cim del Peguera ens queda encara a una certa distància, un xic a l’esquerra: entre ell i nosaltres, però, un profund engorjat, per on s’escorre el torrent de la Molina, ens deixa esglaiats i ens fa percebre la gran distància que encara ens queda per arribar-hi. Ens quedem veritablement astorats; de primeres, no veiem com vèncer aquest repte si no és baixar al fons del barranc i pujar per l’altre vessant. Salvar aquest obstacle ens obligaria a desfer el desnivell aconseguit fins ara i enfilar-se pels inclinats prats que serpentegen enmig del bosc de la vessant oriental del pic. Tot plegat ens podria fer perdre un munt d’hores; és com tornar a fer l’excursió! Sortosament la muntanya guarda els seus secrets i, si els sabem llegir, ens reserva camins que faciliten el nostre andarejar per ella. Observant millor el paisatge i llegint amb menys esglai la guia que portem, ens adonem que el sender que ens ha dut fins aquí segueix vers el sud, on veiem el petit coll de la canal del Tonedor. Des d’aquest collet, uns camins s’introdueixen al bosc i flanquegen en direcció a la collada de Rasets, ja als peus del cim del Peguera, i sense haver de vèncer gaire desnivell. És un alleujament que ens fa reprendre l’excursió amb els ànims ben estimulats.

Alleujats, doncs, arribem aviat fins el collet de la canal del Tonedor, situat entre la serra de les Arades que acabem de travessar i els cims dels Rasets. Per l’esquerra arriba un camí procedent del pla de l’Estany. Prenem el camí que, per dins del bosc, ens duu fins on aquest deixa lloc a la presència d’uns grans prats per on l’excursió esdevé gairebé un passeig. És un lloc molt agradable que ens va apropant al cim. Aquests prats havien estat part del bosc, però foren desforestats per tal de permetre el pasturatge; són el que coneixem com a rasos i són, a causa del quantiós nombre que hi ha per tota aquesta serra, el que li han donat nom juntament amb el poble de Peguera: els Rasos de Peguera. Des d’on som, ja podem veure perfectament el cim del Peguera, així com els seus dos companys, més petits però més feréstecs situats a la seva esquerra: més proper, la Roca d’Auró, i més llunyà, el Cogulló d’Estela. Deixant-nos dur per la pau que s’hi respira, arribem a la collada de Tagast, on hi ha una bassa i un cartell indicador de diversos senders; un d’ells, indicant l’esquerra, duu de tornada al santuari de Corbera resseguint el PR; serà per on nosaltres tornarem. Ara però, ens cal fer un darrer esforç: enfilant-nos primer en suau pendent i, després, més costeruda, enmig dels prats i a estones endinsats al bosc, arribem a la collada dels Rasets. La part boscosa pot semblar un xic confosa, però com hem fet abans, en resseguir la serra de les Arades, tant sols cal deixar-nos dur per la intuïció, fins encalçar la collada.

Als Rasets tornem a abandonar el camí del PR, el qual es dirigeix al refugi dels Rasos tot pujant el Pedró, el cim més alt d’aquesta serra. El PR C-73 és conegut com el sender de Sant Corneli; té una llargada de gairebé trenta-sis quilòmetres i duu des de Sant Corneli, on es troben les Mines de Cercs fins a Berga passant per Peguera. Enfront, vers ponent, se’ns apareix el Port del Comte i, a la seva esquerra, més petita, la Serra de Busa. És un bon lloc per admirar el paisatge, però estem delerosos per arribar a dalt del Peguera i, encarant-nos-hi, prenem una pista desdibuixada que, vers el sud, ens hi duu en poc més de deu minuts. Ja som dalt el cim de Peguera, també anomenat la Torreta; hi arribem pel costat del repetidor de comunicacions que hi ha al seu cim. Som a mil nou-cents vuitanta-cinc metres d’altitud, al costat d’un vèrtex geodèsic que permet, tot enfilant-nos, una visió circular de tot el paisatge que ens envolta.

La Roca d'Auró i el Cogulló d'Estela, amb la serra de Queralt al fons

El que primer ens crida l’atenció és la presència propera de la Roca d’Auró i, més allunyat, el Cogulló d’Estela. Aquests turons rocallosos són els que donen personalitat a aquesta serra que, com he comentat abans, a primera vista pot semblar massa amable però que, en la realitat, guarda tresors d’una gran feredat. Tant la Roca d’Auró, amb la senyera cenyint el seu àpex, com el Cogulló d’Estela, són voltats de cingleres embolcallades en gran part per la boscúria que fan, de la seva ascensió, una petita aventura. Enfilat al vèrtex geodèsic de la Torreta, m’allunyo d’aquest parell de pedruscalls i cerco en l’horitzó altres fites conegudes. Vers el sud, saltironejant per damunt el Baix Berguedà, encalço les tres muntanyes que, sempre visibles, fan petit el meu gran i estimat país: el Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat, les quals semblen baluards meridionals mentre el Pirineu apareix al vessant septentrional com una veritable muralla: el Moixeró, la Tossa d’Alp, el Puigllançada, el Puigmal i el Pirineu de Núria al seu entorn...

Vers ponent, la Torreta té un esglaó, una cubeta, per on, seguint senyals de colors, es pot baixar desgrimpant fins als peus de la Roca d’Auró. Més enllà, la Serra de Busa i la Mola de Lord oculten la vall del Cardener situada enmig; es pot veure un bocí del pantà de la Llosa del Cavall sobresortint dels conglomerats montserratins de la Serra dels Bastets situada davant Busa. Més amunt, la serra de Querol fa de proa del Port del Comte i, més enllà, les muntanyes del Montsec, Auvenç i el Boumort tanquen l’horitzó. Si ens girem vers llevant, trobem un altre pantà, el de la Baells, davant el qual s’alça el Serrat de la Figuerassa i, sota d’aquest, veiem el santuari d’on venim. De fet, sota mateix tenim el camí de tornada, flanquejat per la cinglera de la serra de Corbera; si ens fixem, podem veure el mas de Can Déu i, un xic més amunt, els camps propers al mas de les Planes; a la baixada passarem per ambdós. Al costat sud del pantà de la Baells s’alça la serra de Picancel, i a l’altre costat, s’estén el poble de Vilada, per on ens enfilem amb la mirada vers el Sobrepuny i la serra de Catllaràs. Al fons, el Puigsacalm i el Collsacabra. Retornant als cims propers d’Auró i Estela, veiem la serra de Queralt protegint Berga i, més enllà l’estany de Graugés i Avià i, més enllà, resseguint l’eix del Llobregat, ens retrobem amb el Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat.

Roser i Jaume en dues imatges dalt el Peguera

Hem dinat amb molta tranquil·litat asseguts al vèrtex geodèsic. La Roser ha fet una curta migdiada ajaguda a la gespa mentre jo feia fotos pel voltant. Ho escric perquè és insòlit poder gaudir d’un descans així quan fem pics, ja que, quan no anem amb el temps apressat, fa vent o vol ploure. Avui però, certament, hem pogut gaudir d’un llarg descans al cim del Peguera o, com també s’anomena, de la Torreta. Finalment, però, hem de fer un pensament i decidim continuar. Ho fem desfent el camí primer fins la collada dels Rasets i després fins la collada de Tagast, on ens retrobem amb la bassa i el cartell indicatiu del PR, les senyals del qual haurem de seguir fins al mateix santuari. La llum de la tarda omple el paisatge de tons suaus que ens acaronen l’esperit; és amb aquesta llum calmada quan més m’agrada caminar per la muntanya, hom sent una pau interior immensa, i més quan el sender és prou evident per deixar que el pensament corri distret, lliure de la pressió d’anar amb compte de no errar el camí.

Des de la collada veiem el torrent de Tagast, per on haurem de baixar, davallar fins els plans de Corbera, on ens espera el santuari situat entre el bosc que el cenyeix per darrera i els camps que s’estenen enfront seu. Més enllà s’alça la serra de la Figuerassa i, a l’altre vessant de la vall de l’Espinalbet, per on davalla la riera de Metge, la serres dels Lladres i de Queralt, amb el seu santuari, oculten Berga. Baixem de la collada en forta pendent però còmodament, passant per la vora d’algunes de les roques que sobresurten esquerpes del bosc; fa impressió passar-hi per sota seu. Sentim el dringar de les esquelles que solen acompanyar la presència de vaques i, efectivament, com petites taques marrons, les veiem pasturant en els prats que tenim sota nostre. I ens les trobem quan arribem a la font del Tagast, bevent d’aquesta i impedint-nos fer-ho a nosaltres. Darrera la font hi ha una construcció que oculta la mina d’on sorgeix l’aigua de la font i el mateix torrent de Tagast.

Roser a la mina de la font de Tagast i una vaca bebent de la font

Després de la font, continuem perseguint els senyals del PR, creuant-nos amb vaques, bous i algun que altre vedell que fan bucòlica l’excursió. Baixem per unes dreceres que van creuant una vella pista fins que, cansats, preferim continuar per la pista malgrat els seus revolts. Arribem als prats on hem vist baixant la nombrosa colla de vaques ajagudes fent la xerradeta, els creuem tot saludant-les i ens endinsem, tot baixant i seguint les senyals, dins el bosc i, als pocs minuts, arribem al mas enrunat de Ca les Planes. Les runes d’aquest casal, del color de la terra malmesa, contrasta amb la verdor dels arbres que l’envolten, com la senyal d’una vida que segueix malgrat la desaparició d’una altra vida. És un indret molt bell, al costat del torrent a les vores del qual s’alcen arbres fresquívols i prop de la cinglera. En aquest indret sorgeix de nou part de l’aigua de la font de Tagast que s’oculta sota terra al poc de la font. Amb condicions s’hi deuria viure molt bé en aquest indret! Continuem el nostre camí, ara gairebé planejant fins que, guanyant un xic d’alçada, albirem un altre mas enrunat, can Déu, dit així pel fet de trobar-se on es troba: a cal Déu! Tot i que, posats a dir, les Planes encara es troba més allunyada. Cal Déu ha crescut i s’ha ensorrat als peus de les cingleres que baixen del coll de Tagast, la seva visió, embolcallades pel bosc, és molt bonica.

Passat Cal Déu, les senyals ens duen a una pista, la qual abandonem poc després per agafar un preciós camí boscà que ens durà, en un darrer tram, fins al santuari, al camí que comença al costat del dipòsit d’aigües. Allà ens retrobem amb el cotxe i, contents, donem per acabada l’excursió. Abans d’anar-nos-en, m’apropo de nou a la plaça on hem esmorzat i contemplo la serra de Queralt. De tornada, ens hi aturarem per tal de prendre, al bar del santuari, una bona cervesa amb llimonada i aprofitar per contemplar Berga des de la seva privilegiada atalaia i, com no, la muntanya per on hem caminat: el Cogulló d’Estela, la Roca d’Auró, la Torreta i, als seus peus, el santuari de Cabrera.

Saborejant una clara al bar del santuari de Queralt

Sándor Marai

A les antigues cotxeres del Palau Robert s’ha dut a terme aquest passat estiu una exposició sobre l’escriptor hongarès Sándor Márai amb el subtítol “Un pelegrí del segle XX”. És una exposició petita, però rica si s’aprofita tota la documentació que hi aporta: dividida en diferents àmbits que repassen la seva vida i la seva obra a través d’un llarg pelegrinatge, podem llegir fragments dels seus escrits, veure antigues fotografies i diversos documents sobre l’autor i la seva família en els diferents llocs on va residir, des del poble nadiu de Kassa, llavors part d’Hongria i avui pertanyent a Eslovàquia, fins a San Diego, Califòrnia. També coneixerem a través de les imatges i els escrits l’època en la qual va viure: un segle XX convuls, ferit per diverses guerres i per la desaparició d’un estil de vida protagonitzat per la burgesia hongaresa dins l’imperi austrohongarès a la qual ell també pertanyia, els vicis i les qualitats de la qual tan be va saber retratar en els seus escrits.

Vaig conèixer Sándor Márai el gener de l’any 2009. Acabava de fer el darrer examen de final de curs de Filologia Catalana de l’UOC a la Facultat d’Història, enfront del Centre de Cultura Contemporània. Vaig sortir-ne alleugerit, satisfet, també un xic nerviós pel resultat de la prova, és clar. Però a partir d’aquell instant, tenia per davant tot l’estiu i volia començar-ho amb una bona lectura. Feia ja uns anys que s’havien acabat els excepcionals programes de la nostra televisió “De llibres”, presentat per Vicenç Villatoro i em sentia nostàlgic. Eren uns programes que, setmanalment, convidaven a llegir un llibre del qual en parlaven extensament en el següent programa, convidant a experts en l’obra i en el seu autor, a vegades al mateix autor, per parlar-ne, i a lectors i lectores del llibre en qüestió com a convidats, els quals també donaven la seva opinió sobre l’obra. Com que la web del programa encara es mantenia vigent, vaig consultar-la cercant quin llibre podia llegir i, simplement, vaig triar-ne el que va obrir la primera temporada del programa: “La dona justa”. Des de la facultat vaig enfilar frisós els carrers que em separaven de la meva llibreria preferida, la Catalònia, a la Ronda de Sant Pere i, sense pensar-m’ho gaire, vaig comprar el llibre. De tornada a casa, assegut còmodament a l’interior del tren que m’hi duia, ja vaig començar a llegir les primeres pàgines... I així fins que el vaig acabar pocs dies després amb un gran plaer, sentint que havia descobert una gran obra i un gran escriptor.

Reconec que si no m’hagués posat en mans de la fortuna, decidint que fos el catàleg d’un programa de televisió qui triés per mi, difícilment ara estaria escrivint aquestes línies. Diguem-ne que l’argument de la novel·la no és dels meus favorits: la història d’un triangle amorós no em convida normalment a interessar-m’hi. Però la mestria amb que aquesta història ens és narrada és d’una qualitat tant excepcional que em va captivar plenament. I, és clar, el seu punt de sortida tant sols és una excusa per explorar tot un món en decadència: la decadència de la burgesia hongaresa en el declivi de l’imperi austrohongarès i les guerres mundials. La història ens és narrada en tres parts, que són tres monòlegs, cada un d’ells narrat per un dels tres protagonistes del triangle amorós: el matrimoni, Marika i Péter, i Judit, la minyona de la mare d’ell. La força narrativa de cada un d’aquests monòlegs m’acabà seduint, sentint a mesura que avançava en la seva lectura, el dolor, la soledat i l’odi però també l’amor, la desesperació, la gelosia i el sacrifici així com l’esperança dels seus protagonistes que, finalment, són anorreats per uns esdeveniments que els sobrepassen, que cap d’ells, sobretot el matrimoni burgés, sap controlar; perquè la minyona, en canvi, pertanyent a una classe social baixa, sempre lluitant per esquivar la pobresa, acaba esdevenint una supervivent.

Sándor Márai ens ho explica fins cercar l’arrel mateixa dels sentiments, fins descobrir cada racó del pensament dels seus actors ficats de ple en la seva pròpia tragèdia. Però si les dues primeres parts, narrades pel matrimoni, encara mantenen una certa dignitat de classe, guarden una mena de vàlvula d’escapament, l’última, exposada per la “minyona”, és una baixada als inferns. Curiosament, mentre els monòlegs del matrimoni sorgeixen de la tristor, la de Judit sorgeix d’una boja alegria que no és més que un crit de desesperació per seguir vivint, per seguir estimant. Els anys en que succeeix la història transcorren entre els inicis del segle XX i la fi de la Segona Guerra Mundial: són els anys en que la burgesia hongaresa es veurà abocada a la seva fi, amb la desaparició de l’Imperi que l’havia mantingut, la desolació de dues guerres mundials, l’ocupació nazi i finalment l’ocupació soviètica. La mateixa època que va patir Sándor Márai, el dolor propi del qual traspua cada una de les frases del monòleg de Judit, la minyona, quan aquesta relata els anys de la guerra. Márai fa una critica feroç de la burgesia, però alhora no escatima en donar-li també una gran tendresa, uns valors que, malgrat les aparences, també posseïa. La burgesia era la classe dominant, la que exercia el seu poder sobre la classe obrera, la pobra. Però malgrat aquest comportament, la burgesia vivia en el seu món allunyat de la realitat, posseïa part d’una innocència que mancava als pobres que havien de subsistir en el món real. Quines contradiccions ens ofereix constantment la història!

Els pares de Sándor Márai pertanyien a la burgesia cosmopolita de principis de segle; el seu pare, que era jutge, va arribar inclòs a dedicar-se a la política. En la primera part del seu llibre “Confessions d’un burgés”, ens explica com fou la seva infantesa, com era la vida burgesa abans del cataclisme. Són pàgines crítiques, però alhora belles. De fet, salvant les distàncies que separen els estaments socials d’uns i altres, com la de tants de nosaltres: la infantesa esdevé un món, a vegades dur, però màgic, on ens sentim segurs, i on el temps no compta perquè sembla etern. Aquesta primera part acaba un tranquil dia d’agost, en una casa de camp que els pares llogaven per passar l’estiu: allà reben la notícia de l’assassinat de l’arxiduc Francisco Fernando d’Àustria, hereu de la corona austrohongaresa. És el detonant de la Primera Guerra Mundial i l’inici de la fi d’un món idíl·lic.

La guerra també va ser per a Sándor Márai el detonant d’un canvi radical. Havia deixat enrere la seva infantesa i calia que, a partir de llavors, s’enfrontés sol als avatars de la seva vida. És el que ens explica a la segona part de “Confessions d’un burgés”. Sándor va estudiar Humanitats i literatura a la universitat catòlica Péter Pázmany i a partir de 1918 va treballar com a editor i crític literari al Budapesti Napló de Budapest. L’any següent, ja acabada la guerra, va estudiar periodisme a Alemanya, on també va fer de redactor en diverses publicacions; a Berlín, Munic, Leipzig i Weimar va conèixer la vida bohèmia dels cafès, els llocs on es reunien els artistes per fer-hi tertúlies literàries. Fou gràcies a les cròniques que enviava des d’aquestes ciutats que va començar a ser popular a Hongria. El 1923 es va casar amb Lola Matzner, filla d’una important família jueva. Amb ella, i a causa de les diferències amb el govern de caire dictatorial de l’almirall Miklós Horthy, va anar a viure a París, on va fer de corresponsal; la seva idea era restar-hi uns mesos, però van acabar vivint-hi sis anys.

Fou a principis dels anys trenta quan Sándor tornà a Budapest. Trobava a faltar la seva pàtria i la seva llengua hongaresa. Havia començat a escriure en alemany, però des de la tornada, emprà l’hongarès que no abandonaria mai més, malgrat que, amb aquest fet, reduïa el nombre de lectors. Aquells anys foren els millors, els més fructífers, publicant gran part de les que han esdevingut les seves grans obres juntament amb els seus primers llibres de memòries. Tot però, es va truncar amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, amb l’ocupació nazi d’Hongria i, posteriorment, un cop alliberada pels russos, amb la caiguda del seu país en l’esfera bolxevic. Contrari a tots aquests moviments dictatorials i fanàtics, Sándor va ser acusat d’escriptor decadent i burgès i va haver, finalment, d’abandonar per sempre el seu país. Era l’any 1948: Tots els altres, tots els que abandonen la seva pàtria s’exilien d’un país; jo, un escriptor, vaig exiliar-me de la meva llengua materna.

Un any després de llegir “La dona justa”, gràcies al teatre vaig retrobar-me amb Sándor Márai i la història del triangle amorós. Fou al Teatre Borràs, en una esplèndida versió dirigida per Fernando Bernues i interpretada per Rosa Novell en el paper de Marika, Alex Casanovas en el de Péter, i Cristina Plazas en la de Judit. Acompanyant-los, l’actor Víctor Pi donava vida a l’amic escriptor que, d’una manera o altre, passa per la vida de tots ells com l’observador de la seva davallada i que al llarg dels anys, en moments diferents, representa el pilar on intentaran recolzar-se tots ells. Quan vaig saber que es representava aquesta obra, de seguida vaig voler-la veure: tenia una gran curiositat per saber com havien traslladat al teatre els tres monòlegs. Els tres actors comparteixen alhora l’escenari, però cadascú parla el seu propi monòleg, com a la novel·la; tant sols de tant en tant, imitant els moments en que en la novel·la s’expliquen converses, es parlen entre ells. A vegades amb tendresa, sovint amb duresa. L’obra em va apassionar i em va fer llegir un altre cop la novel·la. I un altre cop la darrera part em va emocionar fins a sentir-me humitejar els ulls. Aquells instants, a les acaballes de l’obra, en que Judit es troba amb Péter per darrer cop, a la Budapest acabada d’alliberar pels russos, enmig de l’únic pont que creuava el Danubi construït a corre-cuita pels russos ja que els altres havien estat bombardejats, és d’un dramatisme esfereïdor, però alhora d’una bellesa superba.

“Terra! Terra!” és la segona part de les memòries de Sándor Márai. I ens parlen d’aquells anys durs, d’entreguerres, fins la seva decisió d’abandonar el país. És a partir d’aquest moment quan s’entén el subtítol de l’exposició del Palau Robert: Sándor Márai recorrerà diverses ciutats europees i nord-americanes en un llarg periple, un exili que l’allunyarà per sempre d’Hongria.

El seu pelegrinatge el va dur primer a Suïssa, després a Itàlia i posteriorment a Nova York. Anys després retornà a Itàlia, concretament a Salern, fins l’any 1968 en que es va establir definitivament a San Diego, Califòrnia. Malgrat tots aquest canvis, Sándor Márai es va endur l’esperit i l’ànima de Kassa amb ell, i només allà on trobava un ambient semblant, en aquells llocs on podia sentir Kassa a prop, se sentia a gust. Kassa esdevé un símbol etern, un lloc idealitzat. L’exili va comportar el seu oblit a Hongria, on les seves obres foren prohibides. Fidel a la llengua hongaresa, va ser gràcies a les traduccions que pogué ser llegit a l’Europa Occidental; tot i així, va patir un fort ostracisme fins fa ben pocs anys, en que, gràcies a la caiguda del mur de Berlin, ha estat recuperat a la seva pàtria així com s’han incrementat les traduccions de la seva obra a altres llengües, entre elles el català. A “Confessions d’un burgès”, Márai ens diu: “No tenia més pàtria que la zona del món on es parla hongarès. Un escriptor no té més pàtria que la seva llengua materna”.

Els seus últims anys formen part de la seva obra “Dietaris 1984-1989”. En ells descriu la malaltia de la seva dona Lola, fins a la seva mort. Seixanta anys junts, la seva pèrdua, a la qual cal afegir poc després la del seu fill adoptiu János, un nen orfe de la segona guerra, el van deixar totalment sol. Estic convençut que ell mateix tenia ja triat el seu final, que tant sols va voler enllestir aquesta darrera obra per enfrontar-s’hi. Així, poc després d’acabar-la, el 22 de febrer de l’any 1989, es va suïcidar. Pocs mesos després de la seva mort, la nit del dijous 9 al divendres 10 de novembre del mateix any, va caure el mur de Berlín i la seva obra retornà a ser llegida a l’Europa central i oriental.

“Per més que m’ho proposés no podria ser cap altra cosa que hongarès, cristià, burgès i europeu”

Patrulla a Kassa (1941)