El Puig Neulós

Arribats al poble de Cantallops aprofitem per omplir les cantimplores a la font de la Carretera que, com el seu nom indica, es troba al costat de la carretera, a l’entrada del poble, i continuem creuant el poble i enfilant-nos per la carretera que duu a Requesens. Després d’uns quants quilòmetres i alguna que altre corba, deixem el cotxe al costat del pont de l’Anyet, creuat pel camí procedent del castell de Requesens i on, a prop, hi ha la font del Ferro. Un xic endavant, al costat de la pista, hi ha un petit edifici que correspon a una antiga caseta de la Guàrdia Civil, dels temps en que el contraban era molt freqüent en aquesta muntanya fronterera tant propera a la Jonquera.

Hem de continuar per la pista que ens ha dut fins aquí i que es dirigeix al petit poble de Requesens, el qual tenim, sense veure’l, just a sobre nostre. De fet, hem començat l’excursió on la riera passa encaixonada entre els turons del poblat i del castell. En aquest tram, la riera forma petits salts per on s’escorren les seves aigües amb alguna que altre cadolla on s’alenteixen, com el joc entremaliat d’un infant que fuig pressut però alhora desitjant ser pres. I les seves rialles s’escolten a través de la verdor que es remulla en les ribes esquitxades pel degoteig capriciós del diàfan líquid, sota l’atenta mirada dels arbres riberencs, freixes, salzes i verns, que s’enlairen als dos costats, aprofitant qualsevol escletxa entre el roquissar.

Al poc de caminar trobem una bifurcació a la unió de la qual veiem, a l’ombra d’unes alzines, les restes d’un forn de rajols. Tot i que les teuleries a les Alberes ja eren utilitzades en època romana, els vestigis d’aquesta corresponen al segle XVIII, quan hi hagué una revifalla a causa de la construcció dels masos que ompliren d’humanitat el massís. Encara es conserven les dues cambres utilitzades per a la combustió de la llenya i, damunt d’aquestes, l’enreixat on es col·locaven les peces d’argila per tal de ser cuites.

Ens enfilem per la pista en direcció al poble de Requesens, però de seguida trobem una bifurcació a la dreta, barrada amb un pal metàl·lic, que hem de prendre per tal d’enlairar-nos fins el coll del Pou i, des d’allà, encalçar el cim del Puig Neulós. És cert que, pràcticament, tota la pujada la farem per pistes, però no se’ns farà gens monòtona per la riquesa vegetal que anirem trobant al llarg de l’ascensió: castanyers, avellaners i faigs ombrejaran el nostre camí alhora que altres espècies com l’alzina, el plàtan, el vern, o altres de més exòtiques com el cedre i el xiprer, apareixeran de tant en tant.

En un moment donat, les branques dels nombrosos avellaners que flanquegen els dos costats de la pista, es cerquen mútuament formant una bella cúpula natural que la llum del dia travessa il·luminant la verdor nítida de les seves fulles. Més endavant, aquest sostre baix s’alçarà amb la presència d’alguns castanyers i dels faigs. El dia és esplèndid, tot i que ho devem al fort vent que remuga damunt les capçades dels arbres. L’embolcall vegetal ens és útil per apaivagar l’embat de la tramuntana que, de segur, quan arribem a la carena, ens dificultarà l’ascensió. Ens creuem amb dos homes que ens confirmen la violència amb que el vent escombra la carena; fa tant de temps que vull fer el Puig Neulós, que sóc capaç d’enfrontar-me a tots els temibles déus que els grecs van crear per despentinar-nos, inclòs al mateix Bòrees, déu del vent del nord, traduït del grec com “el devorador”. Certament, el fort aire que ens arriba filtrat pel bosc, fa témer l’embranzida final.

En una cruïlla prenem la pista de l’esquerra indicada per una de les nombroses senyals grogues repartides per tot el massís i que ens seran molt útils durant la major part de l’excursió. Penjat d’una de les branques ens trobem amb un curiós pluviòmetre casolà, format per un llarg embolcall de plàstic amb un embut i un petit recipient a la part inferior. La pista, menys transitada i, per tant, més semblada a un camí de muntanya, arriba a una petita clariana on un grup de vaques es dediquen a la seva tasca preferida: menjar amb delit l’herba que acoloreix el sòl.

Continuem per una bella pista encatifada de fullaraca, flanquejada d’alts i esvelts faigs, fins arribar a un petit torrent on ens topem amb un altre grup de vaques que s’apropen a abeurar. Fan una mica de basarda aquests animalons. Són diferents a les que hem vist abans. Són més primes, d’una tonalitat marró més fosca; inclòs una d’elles és totalment negre. Les amenaçadores banyes, blanques a la base i negres als extrems, tenen forma de ganxo, com mitges llunes. Deuen pertànyer a la raça pròpia de les Alberes? La negre estic gairebé convençut. Les altres podrien ser les dites fagines pel fet que s’alimenten bàsicament dels fruits i brots tendres del faig. Les deixem que beguin i s’allunyin i creuem el torrent per continuar la nostra excursió.

El camí continua per un bosc amb els faigs més robusts. Alguns d’ells han estat abatuts per les inclemències del temps que han anat erosionant el sòl i resten caiguts enmig del camí, amb les enormes arrels formant una gegantina teranyina de petites branques i fosca terra. Seguim creuant-nos amb més vaques. Aquests animals viuen en llibertat durant tot l’any; tant sols un cop a l’any, els ramaders els apleguen, curen els malalts o ferits, i es queden uns quants vedells. L’indret és molt ombrívol. La pista es va convertint més aviat en camí. Seguim un bonic torrent, el creuem, i continuem per l’altre costat fins trobar-nos amb les restes d’un antic mas, el corral de Pedra Dreta, que aprofita la mateixa roca com a part dels seus murs. Hi arribem pel costat on es troba un abeurador, encastat al rocam.

Aquí deixem la pista i, seguint els senyals, prenem un sender que s’enfila cap al nord, fins enllaçar amb una altra pista que ens durà, ja definitivament, fins el coll del Pou. En un moment donat veiem aparèixer un nombrós grup de persones d’edat avançada que duen unes presses inusitades per la tranquil·litat del lloc. Els hi preguntem, per tal d’assegurar-nos, si anem bé per pujar al Puig Neulós; ells, en una cantarella comuna, ens tranquil·litzen, però ho fan sense aturar-se, com si el fet de romandre quiets els ocasionés un imprevist trastorn. Potser estan batent un rècord o potser els esperen les seves dones a dinar. Malgrat tot, els estem agraïts per la informació.

Seguim ascendint i ens trobem amb una altra barrera metàl·lica que priva la circulació de vehicles. Superat aquest impediment, de seguida el camí gira i, creuant per un passadís format per dos talussos naturals situats a banda i banda, on dues fileres de pins negres semblen fer-nos el passadís, com si nosaltres fóssim els esperats vencedors d’una cursa, arribem al coll del Pou. Deixats enrere els pins, el fort vent ens colpeja bruscament. Un pal indicador ens assabenta que tenim el cotxe a dues hores de distància i que, pel camí de tornada, encara ens resten tres hores i mitja per retrobar-lo. Davant nostre s’estén la collada que ens durà fins al cim, el qual s’endevina al fons per la presència de la gran antena que forma part de l’estació repetidora de senyals de televisió i ràdio que els gavatxos hi van col·locar malmetent la bellesa del cim. Fins i tot, pel costat nord, hi ha una carretera asfaltada que hi arriba, on molts dels visitants nòrdics deixen el vehicle pujant a peu el darrer trajecte fins al cim. Sortosament nosaltres anem enfilant-nos pel vessant català, un xic per sota la línia carenera i, per tant, fem l’orni a l’asfalt.

Aprofitem la fita del coll del Pou per fer una curta aturada, beure aigua i contemplar el magnífic panorama que s’estén vers la plana empordanesa. Sota nostre tenim el castell de Requesens damunt el seu turó, i la riera d’Anyet discorrent sota seu vers el sud-est mentre la carretera es dirigeix a Cantallops. Malgrat l’embat del vent, la calitja enterboleix el paisatge i se’ns fa difícil veure més enllà dels turons que es desprenen de l’Albera. Vers llevant, les siluetes d’aquestes muntanyes s’apropen al mar; llàstima que el dia no sigui prou clar, doncs podríem admirar aquesta corrua d’ones boscoses fins topar amb la bellesa del golf de Roses.

Seguim caminant, esperonats ara per la proximitat del cim però alhora enfrontats amb el fort vent. En pocs minuts arribem fins a un magnífic pou de gel construït al segle XVII. Ens topem amb el seu con exterior, d’uns dos metres i escaig d’altura, construït amb un apilament de pedres amb dues obertures de respiració a banda i banda a més d’una altra situada al capdamunt del con. Però, com si es tractés d’un iceberg, aquesta tant sols és una petita part de la seva estructura. Un xic separat i a un nivell inferior, hi ha una obertura per on s’accedeix a una caseta de pedra des d’on s’extreia el glaç. Entre aquesta estructura i la part subterrània situada sota el con, hi ha un passadís que comunica l’una amb l’altra. Al fons, un habitacle de deu metres d’alt i cinc d’amplada on s’apilava el gel. Cobrint-lo tot, la pendent de la muntanya. Fou refet l’any 1992.



Roser al costat del con superior del pou de gel


Una llarga palissada de fusta i filferro s’enfila tot carenejant vers el cim. Potser la seva presència es útil encara pel fet que les vaques que campen lliurement pels prats estesos al nostre voltant segueixin en el seu hàbitat corresponent, sense intercanvis indesitjats. Per a elles, sembla ser, no existeix Europa. Però la presència d’aquesta estacada, més que recordar l’oest americà, ens duu a la memòria un passat recent en que les fronteres impedien la llibertat. A més, el seu estat deplorable la fa totalment inútil. Haurien de treure-la.

A mesura que pugem, la tramuntana se’ns rifa amb més força. La presència constant d’aquest vent queda reflectida pels arbres que, combatents, s’entesten en créixer en aquests vorals. Els faigs es torcen com si fossin banderes d’exèrcits invisibles, com derrotats emblemes de presències fugisseres, escampades arreu pel vent. Alguns d’aquests faigs resten nus, sense l’ànima de les seves fulles, agitant les seves branques com esperits que s’allunyen de la vida i que la volen retenir infructuosament. De tant en tant, la presència d’algun grèvol de contorns campaniformes, donen un toc divertit al prat cimal, com si fossin l’aparatosa vestimenta de misteriosos éssers camuflats al seu interior. L’horitzó es va obrint a mesura que ens apropem al cim. Mirant enrere, vers el coll del Pou, la carena sembla continuar ponent enllà, vers el massís de les Salines. Les muntanyes de la Garrotxa dibuixen el relleu per on s’esmuny cada jorn el sol; és difícil de veure, però amb paciència, a través de la calitja, podem observar la piramidal presència del Bassegoda.



Pujant al Puig Neulós. Anem deixant enrera el coll del Pal mentre al fons, malgrat la calitja,
podem veure el massís de les Salines i les muntanyes de la Garrotxa, entre elles el Bassegoda.

 Creuem sota un roquissar que ens protegeix momentàniament de la tramuntana i, en traspassar-lo, sentint un cop més la seva força, emprenem els darrers metres fins arribar al cim del Puig Neulós, amb un vèrtex geodèsic i el famós monòlit d’en Manel, una gran torre d’esquist de gairebé cinc metres alçada pel Manel Costa, un pastor nascut el dia de Nadal de l’any 1822 a Sant Martí d’Albera, i que es coneixia tots els viaranys de les Alberes per on pasturava el seu ramat. No tant sols és seva aquesta obra, sinó moltes altres repartides pel massís, com les fonts que ell mateix va arranjar: una, la qual va anomenar Reina de les Fonts, enmig dels boscos del coll de l’Ullat, situat un xic al nord del coll del Pou; i l’altre, que duu el seu nom, font d’en Manel, al coll Forcat, situat prop del camí que va a Requesens, a la carena que puja vers el Puig Neulós pel coll de Pou. Al voltant de les fonts hi va col·locar taules i seients de granit, i hi va plantar molts arbres que ara fan ombra. Aquest pastor que, quan els seus companys abandonaren la muntanya per cercar feina en les noves indústries que llavors proliferaren als pobles de la rodalia, volgué seguir fent de pastor, va esdevenir un símbol de les Alberes. El poeta Josep Sebastià Pons li dedicà un poema quan va morir amb noranta anys. I inclòs diuen que, aquest trist jorn, les Alberes van plorar; almenys, van ser batudes per una forta tempesta de neu. I és que, aquesta muntanya tan propera a la Mediterrània, tant aparentment calma com el mar, sovint mostra la seva fúria. En una pedra situada als peus del monòlit d’en Manel hi ha inscrit el nom de Puig Neulus. I és que, quan no bufa la tramuntana, la boira o la neula cobreix aquests cims.



Roser i Jaume dalt el Puig Neulós, asseguts al costat del monòlit d'en Manel.
És difícil de veure per la calitja, però al fons a l'esquerra es veu el Canigó nevat

 Arribats a dalt, és hora de gaudir del que tant esperàvem: la visió conjunta del golf de Roses i del Rosselló. Malauradament, la calitja, que ens priva d’una visió clara, i el fort vent que ens impedeix moure’ns amb comoditat, juntament amb la presència de l’esperpèntica estació de telecomunicacions, ens provoca un cert desànim, un pessic amarg de decepció. Tot i així, val la pena fer l’esforç i mantenir-se una estona drets, malgrat sigui agafats al vèrtex, per tal de contemplar tot el paisatge que s’estén al nostre voltant. Ja he parlat del paisatge empordanès, ja he esmentat el ponent garrotxí... El Rosselló és quelcom diferent. La costa Vermella s’estén més rectilínia que no pas l’esfèric golf de Roses. Els pobles que s’estenen entre els camps cultivats, vers Perpinyà, són més nombrosos i més grans que no pas els de la vessant catalana. M’imagino com serà aquest paisatge de nit, esquitxat de llumenetes que s’abracen formant cercles desiguals enmig de la buidor fosca de la nit mentre a l’altre costat, el nostre, semblarà un camp de petites i solitàries lluernes. Entre els pobles costaners s’estenen terra endins les nombroses llacunes que embelleixen aquesta comarca, com l’estany de Canet o, més llunyà, el de Salses, o, ja a l’interior, l’estany de Vilanova, al nord-oest del poble d’Elna.



Panoràmica amb la Roser al costat del vèrtex geodèsic dalt del Puig Neulós

 Dinem prop del cim, a resguard del vent gràcies a la protecció del rocam, amb la mirada perduda vers l’Empordà. El Puig Neulós és com el vèrtex d’una piràmide ajaguda al terra, tombada, com si fos la seva ombra reflectida pels raigs del sol. En la seva base es troba el castell de Requesens, i als costats, les carenes que es desprenen del cim: una, per on hem pujat, s’allarga fins el puig Pinyer; l’altre, per on baixarem, abraça la capçalera dels torrents que conflueixen als peus del turó del castell, fins el Roc Colom, mascaró d’una fageda que s’enfonsa bruscament vers Requesens.

Tot i que ja portem força temps dalt el puig Neulós, encara ens queda quelcom ver veure. Vers el nord de les muntanyes de la Garrotxa, vers el nord-oest de les Salines: l’esplèndida presència del Canigó, la muntanya de Jacint Verdaguer, amb el seu cim i les carenes que es desprenen als seus dos costats ben nevades encara. I aquí queda reflectida la bellesa d’aquest país: les muntanyes nevades per on costat i el mar per l’altre! I enmig, el Rosselló i l’Empordà, dues comarques amigues separades, no pas per raons naturals, sinó per l’absolutisme de dos estats imperialistes. La tramuntana, tot i que ens colpeja brutalment, també ens agermana.



Baixant al coll de la Tanyareda, amb el coll del Faig a la dreta

 És hora de tornar. Ho fem seguint el filat per on també baixa el GR. Encara es manté tossudament la separació entre els dos vessants de la muntanya. Ens anem creuant amb grups de vaques que gaudeixen plenament de la mandrosa tasca de romiatge que tenen encomanada. La tramuntana no les afecta com ha nosaltres, tot i que a mesura que hem anat descendint, aquesta ha anat minvant. La pendent, al principi, és molt inclinada, però es va suavitzant a mesura que ens apropem al coll de la Tanyareda, on, en arribar-hi, ens rep un ample prat amb una pista que el ressegueix pel costat francès. Al coll trobem uns indicadors que ens assenyalen que ens trobem més o menys a la meitat de camí del poble de Requesens: dues hores i trenta-cinc minuts pel Puig Neulós, per on hem arribat, i dues hores i mitja pel coll de Faig, on ens dirigim.

Les vistes són esplèndides. Vers la vessant francesa, pel costat dels escarpats pics que oculten els pobles marítims de Banyuls de la Marenda i Cervera, a l’extrem meridional dels quals s’alça la torre de Madaloc, veiem el nucli de Portvendres resseguint la costa. Després del coll de la Tanyareda, el camí s’enfila pel puig de l’Atalaiador per baixar bruscament fins al coll de Faig. Per arribar-hi creuarem un dels boscos més bonics d’aquesta serralada, a més de ser una de les fagedes més belles que hem conegut. Ja des d’un inici, el prat és flanquejat pel costat francès per una filera d’arbres que aparenten el formós decorat d’un bell quadre naturalista. Desprès, el camí s’endinsa dins la fageda i, en arribar al refugi de la Tanyareda, ens trobem envoltats per diversos faigs que obren el seu brancatge com mans gegantines. El refugi, de ciment, no té cap mena d’interès a part de servir de refugi en cas de pluja o per pernoctar-hi. Però el paisatge que l’envolta és com sorgit d’un conte tolkià. Enmig de faigs esfilagarsats, hi han veritables gegants que semblen amenaçar-nos amb les seves branques esteses damunt el camí, moltes de les quals, doblegades pel seu propi pes, a penes es sostenen damunt el sòl o, inclòs, hi jeuen derrotades.

En arribar al puig de l’Atalaiador, una clariana ens permet albirar de nou el puig Neulós. Aquí dalt veiem un altre curiós grèvol que aparenta una campana verd fosc, semblat el que hem vist pujant al puig Neulós. Quines formes més curioses que tenen aquests arbres, com si fossin damisel·les a punt d’iniciar un ball amb els seus vestits amples, o com monjos dervixos a punt de giravoltar sobre ells mateixos. Si ens apropem a l’extrem del puig podem albirar el que serà la darrera part de l’excursió: a poca distància ens queda el coll del Faig, i desprenent-se de la carena, el bosc que cobreix tota la vessant muntanyosa per on haurem de davallar fins als peus del castell de Requesens. Unes clarianes marquen el pas del torrent de coll Pregon, i a l’altre vessant es veuen les cases del nucli de Requesens. Més enllà, la carena entre el Puig de les Canals i el puig Rodó, darrera la qual resta ocult el poble de Cantallops. I encara més enllà, un cop més, la visió inacabable de la plana empordanesa.

Finalment arribem al coll del Faig creuant una fageda veritablement digna d’un conte. Tot i l’aparença tenebrosa de molts dels faigs, no és un indret fosc, ombrívol; la llum de la tarda hi penetra joiosa, donant al paisatge un aspecte bonhomiós, com si aquests gegants taciturns fossin vells rabiüts però incapaços de fer cap mal a les ànimes que entre ells hi passegen. De segur que els hòbbits se’ls mirarien amb respecte però sense por; no puc deixar de pensar en els ents! No cal dir que el faig que dóna nom al coll és un magnífic exemplar que sembla estendre’s per tot el voltant, malauradament amb alguna branca despresa del tronc que jeu lànguidament sobre la verda catifa que cobreix el sòl.

El faig del coll del Faig, també conegut com coll Ventós

Si el passeig que ens ha dut fins el coll del Faig des del puig Neulós ha estat d’una gran bellesa, el que ara iniciem davallant fortament per una senda tot seguint les marques grogues que taquen l’escorça d’alguns arbres o les roques del camí i que ens durà gairebé fins al punt d’inici, no és menys formós. Al poc d’iniciat, embolcallant un espai situat davant d’un roquissar, trobem uns murs fets de pedra seca utilitzats pels antics pobladors probablement per encerclar el seu bestiar; avui hi creixen uns alts roures. El camí davalla fortament resseguint un torrent on, de tant en tant, ens regala un petit salt d’aigua mentre ens acarona l’oïda i l’esperit amb la seva corredissa. Els faigs encara dominen, però poc a poc, apareixen altres arbres, com els roures. Més endavant, o hauria de dir més avall, faran acte de presència les alzines, els castanyers i el avellaners.

De tant en tant, sorgint dels troncs dels faigs, apareixen curiosos fongs que donen a l’indret, un aire més surrealista, més de somni, més fantasiós. Hi han uns quants que són com petxines gegants, com ostres ondulades a punt d’obrir-se i deixar al descobert les seves perles, tot i que, vist on creixen, no podem esperar que tinguin la mateixa funció i bellesa que les ocultes als fons dels mars. De tant en tant, una clariana ens deixa veure un cop més, potser el darrer, el puig Neulós, ara tacat per la llum groguenca de la lànguida tarda, camí del capvespre. Passem sota el roc de l’Atalaiador i, al cap de poc, ens topem amb una pista que deixem de seguida tot continuant pel sender marcat pels senyals grocs i que continua passejant al costat del torrent. Travessem per segona vegada la pista i, gaudint plenament de l’embolcall boscós, arribem a un salt d’aigua, en un dels indrets més bells dels que hem vist, envoltats per la fageda i amb el sòl cobert per la fullaraca d’antigues estacions tardorenques.

El Puig Neulós des d'una de les clarianes del bosc

Seguim baixant i als pocs minuts ens trobem amb un petit dipòsit d’aigua que ens indica que estem arribant a una zona menys feréstega i, per tant, més humanitzada. Passat el dipòsit, al costat esquerra del torrent, s’inicia un camí planer delimitat per un mur per on, antigament, hi passava una conducció d’aigua. Més endavant, aquest sender es converteix en una pista que va davallant i que ens ofereix, en un moment determinat, la visió exultat del castell de Requesens, concretament del seu recinte més elevat situat al nord del conjunt castral, amb l’altiva torre de l’Homenatge en un extrem i la veïna torre de la Campana a l’altre extrem, i, enmig d’ambdues, una tercera torre, l’Atalaia, totes elles enllaçades per alts murs.

Hem deixat enrere la fageda i arribem als peus del castell sota la mirada altiva d’alts pins. Hi ha un ramat força nombrós de vaques que ens miren encuriosides, inclòs alguna d’elles amb malfiança. Segurament ja no esperaven a ningú que les destorbés. En aquet punt el més raonable seria prendre el camí que, sota mateix del castell, es dirigeix fins al pont de l’Anyet i, creuant-lo, arriba al punt on tenim el cotxe. Però com que sentim recança d’acabar tant aviat l’excursió, fet irònic ja que portem gairebé vuit hores caminant, nosaltres ens dirigim en direcció contrària, allunyant-nos del castell, pel camí que duu al nucli de Requesens. Així, un cop creuat el torrent, ens topem amb la pista que ens duu precisament al forn de rajols que hem visitat a l’inici.

La volta és més gran per aquí, però tant se val, estem contents de l’excursió, hem pogut fer el puig Neulós malgrat la forta tramuntana, hem passejat per una carena amb magnífiques vistes, per l’interior d’una esplèndida fageda i resseguint un bonic torrent. Ara tant sols ens resta desfer la pista que ens durà fins al cotxe i pensar ja amb l’àpat que ens espera a l’hotel després d’una relaxant dutxa. I, per acabar, un altre premi gaudit amb la companyia dels propietaris i cambrers de l’hotel: la victòria del Barça per zero a dos contra el Madrid en el partir d’anada de la Champions League! Una excursió inoblidable!