Coves, barrancs i cingleres

El poble de Capafonts es troba aturonat enmig d’un bell amfiteatre de turons boscosos i cingleres abruptes, formant part del sector occidental de les muntanyes de Prades. Als seus peus neix el riu Brugent, alimentat pels torrents que es desprenen pels barrancs afaiçonats entre les cingleres que formen la façana septentrional de la serra dels Motllats. L’excursió comença sota el poble, en una corba de la carretera que uneix Mont-ral i Prades, passat el pont sobre el riu Brugent venint de la primera població. Hi ha un pal indicador del camí a seguir, amb el denominador comú de l’abandonat poble de la Mussara: a la dreta per la font de la Llúdriga, la nostra ruta d’anada, i a l’esquerra per la Roca Foradada, la de tornada. Enfront tenim l’erecta façana dels Motllats, per on ens endinsarem per conèixer uns indrets d’una bellesa i atractiu excepcionals: el circuit és com una i grega, amb el traç comú format pel riu d’Horta i els braços, separats pel cim del Colomer, formats pels barrancs de la Font Nova a la dreta i el de la Pixera a l’esquerra.

La pista és flanquejada per ambdós costats per camps de regadiu d’avellaners. A la dreta tenim Capafonts, amb la façana de la seva església i la corrua de cases enfilades damunt el coster. Enfront veiem la cinglera que ressegueix el barranc de la Llenguaeixuta, de la qual destaca el cim del Picorandan, un dels més alts d’aquesta zona, tot i que no arriba als mil metres d’alçada: una roca monolítica que aparenta un gegantí queixal sobresortint de la geniva ferotge d’una fera. Aviat arribem a una bifurcació i, deixant la pista que ressegueix el torrent del Ribatell, el creuem per una altra pista cimentada que pren la direcció sud-est. Passem una bassa i poc després la pista esdevé de terra; un cadenat impedeix el pas de vehicles. Sense deixar el camí principal, ens encarem amb la barrancada d’Horta.

Deixem enrere els camps d’avellaners i penetrem en un alzinar que no deixarem fins arribar dalt dels Motllats. Seguim tota l’estona la riera però ens aturem per desviar-nos on un pal indicador ens convida a apropar-nos fins al seu llit, a l’indret conegut com “les Tosques”, un esplèndid racó on l’aigua davalla en petits però constants salts d’aigua i forma petites cadolles d’aigües transparents, de tonalitats verdoses, que conviden al bany. Tot plegat, sota la pètria mirada de l’erecte rocam que s’alça vertical damunt nostre.

De retorn a la pista, la seguim uns cinc minuts fins on s’acaba, just a l’indret on trobem la font de la Llúdriga. Voltat d’alzines es troba l’ullal d’on sorgeix l’aigua i que dóna incipient forma al torrent que hem seguit de pujada. Segons Albert Manent, el nom del poble, Capafonts, reflecteix l’abundosa aigua que li proporciona aquesta font. D’origen llatí, Capite fontium, tot i que segons Coromines el topònim ens ha arribat a través del mossàrab, el seu significat és “cap de les fonts”; tanmateix, m’inclino a pensar que es troba en l’abundor de fonts i no pas en una de sola, l’origen del nom del poble.

Poc abans d’acabar-se la pista prenem un sender que s’enfila costerudament enmig d’un ubèrrim bosc, enlairant-nos ràpidament resseguint l’obaga del barranc de la Font Nova. A través dels arbres, observem les cingleres i anem esbrinant formes curioses que l’erosió hi ha creat, com la divertida presència d’una enorme gallina escatainant el buit observada per un solitari pi situat damunt d’un altre d’aquests roquissars. Quan arribem a un indret planer, on el bosc és més esclarissat, aquest ens permet fer una ullada complerta a la cinglera de l’Escudelleta, estesa davant nostre i per on tornarem a Capafonts. Entre el barranc de la Pixera a la dreta i el puntal del Colomer a l’esquerra, resseguirem a mitja altura la cinglera que oculta una gran quantitat de balmes i coves, algunes d’elles visibles des d’on ara som; serà un altre al·licient reservat pel retorn.

Seguim ascendint i, un tros més enllà del camí, descobrim al fons de la fondalada, com una immensa parpella negra, la gran arcada superior que forma la cova de les Gralles, la visita de la qual és un dels punts més interessants de l’excursió. Per arribar-hi, seguim el sender que ens ha dut fins aquí i prenem un trencall a l’esquerra que, tot baixant, ens duu fins el llit del torrent i resseguint-lo un tros grimpant per les roques, fins als peus de la cova.

Més que una cova, és una immensa balma al fons del barranc de la font Nova, com si tot aquest barranc fos una ciclòpia església i la cova un immens absis amb les parets clivellades com una gegantina closca d’un mol·luscs primitiu. O potser es tracta d’un enorme nínxol on hi hagué encabida l’estàtua d’un déu furiós a qui les negres gralles que donen nom a la cova servien d’esclaves. En temps de pluja, quan el barranc du aigua, es desprèn una elegant cua de cavall des d’una altura de seixanta metres que forma un bonic toll al seu davant. És un indret on deixar córrer la imaginació, on sentir-se empetitit per la natura. La seva formació es deu al que s’anomena com a erosió regressiva: en un moment donat es produí una ruptura del pendent en sentit contrari al curs fluvial i les aigües recularen vers la capçalera erosionant-la. Als seus costats, diversos orificis circulars aparenten els ulls d’uns éssers mitològics que esguarden impassibles la nostra presència. És l’ànima pètria del déu de la cova? O són els seus uixers?

Retornats al camí, seguim pujant tot deixant a l’esquerra una bifurcació que, tot i confluir en el mateix indret on ens dirigim, la Font Nova, és preferible no prendre i continuar pel mateix sender ascendent ja que ens durà a visitar un altre dels al·licients d’aquesta excursió: l’arcada natural del Pont de Goi. Som a la part alta de la barrancada on es troba la cova de les Gralles. Enfront tenim el cim del Colomer que fa de partió entre el barranc de la Font Nova i el de la Pixera. Seguim pujant i aviat veiem el forat de l’arcada, però per arribar-hi cal superar una forta pendent la qual, sortosament, té un camí ben marcat que facilita l’ascensió. En arribar-hi passem per sota la seva arcada, d’uns deu metres d’alçada i, girant a l’esquerra, ens hi enfilem per continuar l’excursió per l’altre vessant, tot creuant-la amb precaució mentre gaudim d’una esplèndida vista de la fondalada per on hem vingut.

Pocs metres desprès de creuar el pont natural, enllacem amb una pista que seguim vers l’esquerra i, als cinc minuts, una altra, més fressada, que per l’esquerra ens durà còmodament fins a la font Nova on tenim pensat aturar-nos a dinar. Travessem un paratge obert situat dalt l’altiplà dels Motllats, un espai eixut que contrasta amb l’espai ombrívol i humit de les barrancades que el voregen; tot i així, hi ha força presència de pins, alzines i altres tipus de vegetació, com les que fan companyia a la font Nova, tot encerclant-la. Al bell mig d’aquest espai, una solitària alzina sembla ser l’apuntador d’un esbart de dansaires. La font surt sobtadament del sòl amb l’ajut d’un tub sostingut per un amuntegament de pedres.

Després del senzill àpat i d’una estona de migdiada esperant l’escalfor del sol que uns tossuts núvols tenen entretingut, continuem la caminada per l’ampla pista deixant algun que altre trencall a la dreta. Durant tot el recorregut hi han diversos pals indicadors que faciliten molt l’excursió alhora que ens conviden a tornar-hi per cercar nous indrets. Als pocs minuts trobem a l’esquerra el sender provinent del camí de pujada, poc abans d’arribar al Pont de Goi. Anem passejant tot gaudint de l’esplèndida vista que s’obté des d’aquí. Arribem a una cruïlla de camins: som al barranc de l’Abeurada, on veiem diversos murs de pedra seca que delimiten antics espais de cultiu. Nosaltres continuem pel camí de l’esquerra. Ens trobem al comellar de l’Abeurada, el qual s’inclina vers el barranc de la Pixera. Passem pel costat d’una caseta metàl·lica on la pista s’acaba convertint en un estret camí que, en lleugera baixada, es va introduint en el barranc que resseguim pel seu marge dret. Al fons se’ns apareix Capafonts. El camí, planejant a mitja altura, arriba fins a tocar les parets de la cinglera de l’Escudelleta. Enfront, un xic per sota, tenim el cingle de l’Espluga Negra, situat al vessant oriental del cim del Colomer; ens trobem al costat oposat de quan vèiem aquest paisatge des del camí que s’enfilava al Pont de Goi.

A partir d’aquí, l’excursió serà una delícia, caminant sota els embalums petris de la cinglera, que forma infinitats de balmes i coves, com la primera que trobem, la cova del Grèvol, formada per una balma al fons de la qual hi ha la cova, la qual es troba resguardada per alzines que configuren un espai arrecerat i per un grèvol que és l’origen del seu nom. La cova, un xic enlairada, té una certa fondària; endinsar-s’hi ens fa sentir-nos com un parell d’exploradors penetrant en un món misteriós, insondable, perillós... Al fons hi ha dos concavitats que aparenten els ulls buits d’una calavera. Mirant-los fixament acabes pensant que ells també ens estan mirant: podria saber el pensament de la muntanya si aprengués a traduir aquesta profunda i enigmàtica mirada? Des de la foscor interior, veient la llum de l’entrada sobre el camí i els arbres que el flanquegen, ens sentim presoners d’unes tenebres que, en qualsevol moment, ens poden embolcallar totalment. O sigui que sortim ràpids cap a l’exterior. És un lloc bellíssim.

Continuem planejant tot gaudint de les formes capricioses de la roca i fent ullades a algunes de les diverses balmes que anem trobant. Una d’elles té un recinte tancat per uns murs que delaten la presència d’uns antics habitants; fins i tot hi ha un espai que podria haver estat utilitzat com a foguera per a cuinar. Al llarg del recorregut retrobem un cop i un altre els orificis dobles separats per un bloc de pedra aparentant els ulls buits d’una cal·lavera. Gaudint del bell paisatge, arribem a l’extrem del cingle de l’Escudelleta, el Puntal del Colomer, el qual voltem tot encarant-nos amb la darrera part de l’excursió; abans però, ressegueixo un sortint de la cinglera que, en pocs metres, em duu fins a un extraordinari mirador des d’on gaudeixo d’una esplèndida vista a vol d’ocell dels indrets per on hem caminat: els barrancs de la Pixera i de la Font Nova; també de la clotada on s’assenta el poble aturonat de Capafonts, assetjat per nombrosos conreus.

Per l’altre costat del Puntal del Colomer, el camí va perdent alçada i, arribant a una petita cruïlla, prenent el sender que baixa directe per un petit grau i, després d’una pronunciada corba, se’ns apareix sobtadament la Foradada de Capafonts, una altre arcada natural que creuem per dins del seu trau, permetent-nos veure-hi emmarcat el poble de Capafonts. Capricioses roques formen aquest orifici, com si fossin deformes cossos afaiçonats amb plastilina per mans inexpertes o rostres clivellats de vells animals moribunds.

Un cop passada la Foradada, resta ja poc per acabar l’excursió. Despenjant-se per un altre grauet, el camí arriba fins a una zona de bancals abandonats, amb sòlids murs que els sostenien, i segueix entre parets de pedra seca fins a una pista que, sense prendre-la, creuarem un parell més de cops. Finalment, arribarem a la carretera i, creuant el pont sobre el jovenívol riu Brugent, entre els camps d’avellaners, ens retrobarem amb l’inici de l’excursió.

Un petit comentari: segons s’esmenta en un llibre parroquial, l’any 1681 es perdé tota la collita a causa d’una plaga de llagosta que tenia “una extensió de dotze hores de llargada i vuit d’amplada”. Ja hi cabia dins la vall del Brugent tal fenomen animalístic? La natura no deixa mai de sorprendre’ns.

Pluja constant




El cartell de l’obra, amb els seus quatre personatges: els dos policies, Joey i Denny, els carrers de Chicago i la pluja constant.



Imagineu-vos dos policies que són companys i amics des d’abans d’esdevenir policies. Imagineu-vos que ho han compartit gairebé tot des de llavors. Imagineu-vos que es troben embolicats en un obscur succés als carrers de Chicago. Imagineu-vos tots els tòpics que envolten les històries policíaques: corrupció, prostitució, drogues, trets, persecucions, alcohol i, com no hi podia faltar, la presència entre ells, no d’una, sinó de dues dones... De segur que us esteu imaginant un film protagonitzat per Humprey Bogart, Lauren Bacall o els durs Robert Mitchum i Edward G. Robinson. Us podeu imaginar que es tracta d’un film basat en un relat negre, potser de Dashiell Hammett o de Raymond Chandler. Doncs la realitat és que Pluja constant és una obra de teatre que té tots els ingredients del gènere negre però tant sols dos personatges damunt de l’escenari per escenificar-los.

Els dos policies, Joey i Denny, són interpretats per Pere Ponce i Joel Joan. El primer ha treballat sota les ordres, entre molts altres, de Mario Gas al teatre (El temps i els Conway), i Francesc Bellmunt (Pa d’àngel) i Ventura Pons (El perquè de tot plegat) al cinema. L’any 2008 va protagonitzar la versió castellana de l’esplèndida i divertidíssima obra de Yasmina Reza, Un déu salvatge, la qual hem pogut gaudir fa molt poc en català protagonitzada per Jordi Boixaderas i Ramon Madaula en els dos papers masculins. Del segon, tant sols cal fer esment de les sèries Plats bruts i Porca misèria perquè tothom sàpiga de qui estem parlant; però la seva carrera interpretativa és molt més amplia, essent la seva darrera visita als escenaris abans de Pluja constant, la sempre mordaç crítica política d’Oscar Wilde, Un marit ideal, que fa poc vàrem poder veure al teatre Goya.

Els dos actors, en la pell dels seus personatges, a vegades parlant entre ells, a voltes dirigint-se al públic, ens expliquen les seves vides, cadascú des del seus respectius punts de mira que no sempre són coincidents. Ens expliquen com són els carrers de Chicago quan el sol es pon, com s’enfronten als criminals, com són les interioritats del cos on treballen, molts cops tant pervers com l’exterior... Però sobretot, ens parlen de les seves vides, dels seus anhels, de la seva amistat sovint posada a prova, dels seus amors a voltes massa coincidents, de les seves angoixes, de les seves pors... Cadascú s’hi enfrontarà de forma diferent: Joey, home tímid, solter i solitari, alcohòlic, amb la fe en la justícia sempre per davant; Denny, casat i amb fills, escèptic, sempre emprenyat amb la societat, home d’acció, no dubta en fer ús de mètodes no gaire legals per tal de protegir els seus. L’un representa el seny, l’altre el cor.. Però a mesura que avança la història, els seus rols semblen intercanviar-se, com si els defectes d’un i les virtuts de l’altre, fossin els defectes de l’altre i les virtuts de l’un. Són dos personatges oposats que es complementen: units potser formarien el policia perfecte, l’home perfecte, però per separat representen les contradiccions amb les que tots nosaltres ens enfrontem al llarg de les nostres vides.

La pluja que dóna títol a l’obra és un altre dels personatges de l’obra. Tot i que els dos personatges reculen constantment del passat al present, els successos que conformen l’argument immediat de l’obra transcorre en pocs dies, durant els quals plou sense aturador. La pluja constant, colpejant persistentment els dos personatges, fa que aquests no puguin pensar amb claredat i, per tant, els seus actes són sovint precipitats. Imagineu-vos les vegades que us ha encalçat enmig del carrer la pluja i heu intentat seguir amb els vostres quefers enmig de les corredisses de l’altre gent i la pròpia, amb l’enrenou circulatori que sempre es produeix, i entendreu el perquè de Pluja constant.

L’altre gran personatge de la història és l’escenari, d’una nuesa que retrata exemplarment els ambients dels films en blanc i negre que tant ens van agradar i que, tot i alguna excepció, no hem trobat en cap film de color. Al fons, una paret bruta com la de qualsevol paret d’un dels barris baixos de Chicago o de qualsevol altre ciutat. I en primer pla, una taula i un parell de cadires sense cap mena d’interès, com les que es trobaven en les llòbregues i anònimes oficines de la policia o de qualsevol despatx d’un negoci poc solvent. I també un arxivador metàl·lic, d’aquells que cada cop que els obres emanen un so raspós tant anònim com tota la paperassa que hi guarda a dins.

Com se’n surten Joel Joan i Pere Ponce per fer creïble la seva història plena d’acció i violència, gairebé com si es tractés d’un monòleg, d’un monòleg a dues veus? Ho fan possible uns diàlegs exultants, ràpids, gairebé imparables, amb els girs constants entre el passat i el present, com si es trobessin enfilats en una muntanya russa, pujant i baixant sense aturador. I, és clar, ho fa possible la gran interpretació d’aquests dos actors.

El director de l’obra, Pau Miró, és conegut per la seva trilogia Girafes, Lleons i Búfals, una mirada dels canvis que ha sofert Barcelona des de la dictadura franquista fins a l’actualitat. En quan al seu autor, el nord-americà Keith Huff, resident a Chicago, ha creat una mena de trilogia composta, a més de per A Steady Rain, el títol original de Pluja constant, per les seves obres posteriors Detective’s Wife i Tell us of the Night; tant de bo que poguessin veure-les properament interpretades també en les nostres sales de teatre. Per ara, però, hem pogut gaudir de la primera part, estrenada a la Villarroel i que, posteriorment durant tres setmanes, s’ha representat al Romea. Per cert, l’any 2009, A Steady Rain va ser interpretada a Broadway per dos grans actors: Daniel Craig, en el paper de Denny, i Hugh Jackman, en el de Joey.

Per cert, com que vàrem anar al teatre un divendres, vaig afegir-hi la lectura de la novel·la “Billy Batghate” de l’escriptor novaiorquès E. L. Doctorov, i les pel·lícules “Atrapat pel seu passat” i “El preu del poder”, dirigides per Brian de Palma i interpretades per Al Pacino. Un magnífic programa per gaudir d’un cap de setmana “negre”.

Assaig de càntic en el Temple

De què ha servit la manifestació que va aplegar el 10 de juliol passat, durant una esplèndida tarda de dissabte, a més d’un milió de persones, i els gairebé un milió de votants en les consultes populars organitzades per milers de voluntaris, des del 19 de setembre de 2009 a Arenys de Munt fins al recent 10 d’abril a Barcelona? Els catalans estem demanant que se’ns escolti, però els nostres polítics segueixen en el seu món tancat a qualsevol espurna d’il·lusió, cada cop més allunyats de la societat. Vergonya, senyors parlamentaris, vergonya! Vergonya per aquest navegar de CiU entre dues aigües intentant no esquitxar-se en cap d’elles. Vergonya per un president que només va estar present en el moment de votar en blanc la Llei de Declaració d’Independència. En blanc? De què serveix un vot en blanc? Vergonya per aquells que s’anomenen catalans donant la raó als que ens volen anorrear culturalment i socialment! Vergonya per aquells que han donat ales als que ens van tallar les nostres!

Què potser són menyspreables el nombre de persones que us demanàvem el vot a favor de la Llei? Els catalans estem farts del tracte rebut per un estat borbònic hereu dels temps de conquesta i de l’olor rància d’un feixisme encara vigent en el seu engranatge, que ni tant sols ha volgut anul·lar el judici que va comportar l’assassinat del nostre president Companys i que contínuament posen traves a la memòria dels milers de morts durant la bàrbara guerra civil. Quina mena de demòcrates posen traves a conèixer la pròpia història? Estem cansats de dur el cap baix, de ser sempre els que cedim... Volem afirmar-nos com a catalans, volem participar plenament en el nostre destí com a catalans, volem ser a Europa com a catalans. Us parlo a vosaltres, jerarques de CiU, perquè teníeu a les vostres mans la gran il·lusió de tornar a creure en aquest país. Ens heu decebut, com també ens han decebut els altres partits que s’anomenen catalans. La societat catalana ha estat valenta! I vosaltres, representants d’aquesta societat, a què espereu per ser-ho?

Què cansats que estem de tots els polítics! Tot i així, quan ens fastiguegeu amb les vostres campanyes eructant un munt de promeses que no complireu, nosaltres, il·lusos, tornem a votar creient que, aquest cop sí que canviarà alguna cosa al nostre país. Aquí rau el mal d’aquesta societat occidental: creure’ns que som portadors de la llibertat tant sols perquè ens considerem demòcrates. Però, exactament, en què consisteix la democràcia? Segons els diccionaris, la democràcia és el govern en què el poble exerceix la sobirania. Però en què consisteix aquest exercici? En poder votar cada quatre anys a una colla de prepotents que, un cop guanyadors, es creuen capacitats per fer i desfer al seu gust fins a les properes eleccions? No és suficient!

Som la societat civil, les dones i els homes que veritablement estimem la llibertat individual i col·lectiva del nostre poble català, els que us estem ensenyant contínuament en que consisteix la democràcia! Ho hem fet treballant perquè siguin possibles les consultes populars per a la independència, com també amb les Iniciatives legislatives Populars com la que va permetre la prohibició de les curses de braus. I podeu comptar que seguirem ensenyant-vos en què consisteix ser demòcrata. Ja n’hi ha prou en fer-vos el joc anant a votar cada quatre anys i deixar-vos tranquils la resta de temps!

Una part molt important del poble català us ha demanat que plantéssiu cara a Espanya. Una part important que haguera estat molt més nombrosa si, en lloc de posar-nos traves i negar-nos l’accés als mitjans de comunicació, ens haguéreu facilitat el camí. Però vosaltres, un cop més, ens heu menystingut!

I per acabar, què era exactament aquesta llei que us heu negat a aprovar? No era la declaració d’independència de Catalunya! Era l’inici del que ens podia dur a la independència. Però, al final, havia de ser aprovada per tot el poble català. I en unes votacions democràtiques, la majoria del poble català podia haver votat tant a favor com en contra. Sabeu què era exactament aquesta llei? Una demostració de DEMOCRÀCIA, senyors parlamentaris, DEMOCRÀCIA EN MAJÚSCULA.

Vergonya, senyors parlamentaris, vergonya!

La Cursa

Un any més, ha arribat la Cursa de “El Corte Inglés”. Enguany ha estat la trenta-tresena edició. I s’ha avançat força temps, al 3 d’abril, quan l’any passat va ser a finals de maig. En aquesta ocasió tant sols hem anat nosaltres tres, ja veieu, la Roser, l’Eduard i un servidor. I aquí ens teniu, després de la correguda, satisfets i desitjant arribar a casa a gaudir d’una bona dutxa i una bona costellada, no fos cas que l’esforç ens hagués fet perdre massa quilos! I la veritat, aquesta panxa que s’endevina sota el meu dorsal, ja comença a fer-se’m simpàtica. Fa tant de temps que compartim plegats les corregudes i altres vicis!

The Wall

Trenta anys després d’escoltar per primer cop “The Wall”, l’he tornat a gaudir en companyia de la meva dona. Però aquest cop ho he fet com em pensava no poder gaudir-lo mai: en directe. Ha estat el dijous 30 de març, la segona nit en que es representava l’obra al Palau Sant Jordi. És cert que no ha estat un concert dels Pink Floyd, sinó de Roger Waters. Però també és cert que Waters és l’ànima de “The Wall”. La major part dels temes són seus, autobiogràfics en part, començant pel fet que el seu pare va morir durant la segona guerra mundial a Itàlia, a la batalla d’Anzio, l’any 1944. Indiscutiblement, ens hagués agradat molt més veure el grup sencer. Darrerament havien corregut rumors sobre el seu retorn, i més després que toquessin junts l’any 2005 al Hyde Park de Londres, en el que fou el vuitè i darrer festival Live Aid, un seguit de festivals fundats pel músic Bod Geldof, precisament el protagonista de la versió fílmica de “The Wall”, per tal de recollir diners i combatre la pobresa. Malauradament, la mort l’any 2008 de Richard Wright va acabar amb totes les possibilitats d’un retorn als escenaris de Pink Floyd en tota la seva essència.

La idea de dur “The Wall” de gira és tant antiga com el propi disc. Els Pink Floyd van presentar en directe l’obra en uns pocs concerts durant els anys 1980-81 a Londres. Però l’alt cost de la tecnologia requerida els va fer perdre diners i abandonar la idea de fer-ne una gira mundial. Curiosament l’únic que va guanyar diners en aquells concerts va ser Richard Wright, ja que havia estat “acomiadat” feia uns mesos per Waters –les desavinences que durien a la separació del grup ja havien començat- i, per a l’ocasió, “contractat en nòmina com a músic”. Vint anys després, el 21 de juliol de 1990, com a celebració de la caiguda del mur de Berlin uns mesos abans, Roger Waters va interpretar “The Wall” en directe a la capital alemanya, acompanyat per diversos amics músics, com els components d’Scorpions, Van Morrison, Sinéad O’Connor, Paul Carrack, Bryan Adams i molts altres. Han calgut, però, deu anys més, per tal de decidir a Waters de fer una gira mundial amb l’espectacle. I ha estat, doncs, trenta anys després de la creació del mur per primer cop, quan hem pogut veure en directe a Barcelona el seu alçament i el seu esfondrament.

Fou a finals de l’any 1979 quan va arribar al mercat el disc “The Wall”. Jo llavors estava fent el servei militar. Quan uns mesos després em vaig llicenciar, no vaig trigar gens ni mica en comprar-me’l. Encara el conservo, com una relíquia, amb les seves famoses tapes cobertes amb fileres de totxanes blanques: el mur imaginat per Roger Waters que encercla l’individu, voluntàriament o involuntàriament, tot separant-lo de la resta de la societat. En obrir-lo, damunt la seva blancor alienadora, apareixien els esperpèntics però alhora inquietants dibuixos de Gerald Scarfe. La idea de l’obra la va tenir Waters durant la gira del seu disc anterior, Animals, el 1977. En un concert a Montreal un espectador va criticar l’actuació del músic i aquest va reaccionar escopint al seu rostre; aquest fet el va fer pensar molt, adonant-se de la separació que hi havia entre ell i els seus seguidors: va ser el primer bloc d’un mur que es va anar alçant poc a poc des de llavors.

Tornat feia poc del servei militar, m’havia retrobat amb uns antics amics i fet de nous, amb els quals vaig passar una època diguem-ne mig discotequera mig prenent birres als bars; vaig descobrir la Voll Damm i em vaig fer un tip de ballar Another one bites the dust de Queen i Emotional rescue dels Stones. La majoria dels discos que conformen la meva més fervent discoteca els he gaudit en solitari, però aquests darrers, juntament amb “The Wall” els he compartit amb un bon nombre d’amics. En quan a “The Wall”, ha esdevingut l’obra musical que més he gaudit al llarg dels anys amb altres persones. Recordo una ocasió en que, després de dinar, mentre esperàvem l’hora de trobar-nos amb la colla, fugint de les sobretaules a casa, un amic i jo vàrem escoltar sencer el doble disc, gravat en un d’aquells artefactes sonorament tant deficients com eren els cassetes, a l’interior d’un 127, el cotxe que llavors tenia. Va ser una comunió simfònica al més pur so rocker.

Uns anys després, a finals del 1982, el director de cinema Alan Parker, ens va fer un gran regal: la història decadent de l’estrella de rock Pink en imatges, alhora que la música floydiana omplia de decibels la sala del cinema. No cal dir que, amb un pèssim coneixement de l’anglès, els primers cops que vaig escoltar el disc no vaig captar tot el seu significat: la mort del pare durant la segona guerra mundial i el buit que deixa en el seu fill; la sobreprotecció de la mare; la incapacitat d’estimar; el dur règim de l’educació britànica; l’absurditat de l’èxit; la caiguda com a ésser humà a través de les drogues i la consegüent bogeria que provoca el seu ús excessiu; l’aparició de l’odi vers els que són diferents a causa de la incapacitat de comunicar-nos amb els altres i la conseqüent aparició del feixisme; i finalment, la necessitat, per poder continuar vivim, d’enfonsar el mur. Amb el disc no vaig captar tota aquesta simbologia, però amb la pel·lícula, diguem-ne que vaig descobrir tot un món que m’havia estat ocult fins llavors.

Llavors jo em trobava en un altre etapa de la meva vida. Feia poc més d’un any que m’havia fet soci del Club Muntanyenc l’Hospitalet, i estava vivint una de les èpoques més fermes de la meva vida, només enfosquida pel fet de trobar-me a l’atur. Havia descobert la muntanya! Tenia molts amics i amigues amb qui feia un munt d’excursions, però amb els que també solia anar al cinema, a sopar o altres activitats dins dels circuits juvenils de l’època. A l’estrena de “The Wall”, no sabria dir en quin mes de l’any 1983, vàrem anar una bona colla, nois i noies. És curiós com, a la sortida del cinema, les noies, entre les quals ja hi havia la Roser, llavors una bona amiga, feien cara de no haver entès rés del que havien vist i escoltat - les lletres de les cançons apareixien subtitulades -, mentre els nois semblàvem haver descobert el sentit de la vida. Mentre elles, als cinc minuts ja s’havien oblidat de la pel·lícula, nosaltres havíem ascendit a una mena de nirvana musical, del qual vàrem trigar molt de temps a baixar. De fet, almenys en el meu cas, en vaig caure sobtadament en algun moment incert i encara ara, quan escolto els grans temes que conformen l’obra, intento infructuosament tornar-me a enfilar. Els nois vàrem tornar a veure el film d’Alan Parker dos cops més durant aquelles setmanes!

Per aquella època teníem un costum que anomenàvem el “dijous cultural”; indiscutiblement perquè el realitzàvem els dijous! Quedàvem per anar al teatre o al cinema. Ja havíem repetit un cop la pel·lícula, i va ser en un d’aquests dijous quan la veiérem per tercera vegada. Jo llavors havia començat a estudiar batxillerat a distància i feia pocs mesos que havia trobat feina. Com que no em sobrava el temps, aprofitava les nits per estudiar i fer els treballs que em calia presentar. Vaig rebre una trucada del Carles S. per tal que m’apuntés a donar un tomb. Jo vaig excusar-me un cop i un altre perquè, i era veritat, tenia molta feina a fer. Ell anava insistint  i jo anava negant-me. Fins que, de cop i volta, em va etzibar que havien pensat anar a veure de nou “The Wall”! No m’ho vaig rumiar gens ni mica. Les meves següents paraules van ser: “A quina hora quedem?” No cal dir que aquelles repeticions van ser una experiència mística només gaudida pels nois de la colla. A les noies no se’ls va veure més pels vols del cinema mentre va estar en pantalla l’obra d’Alan Parker.

Al cap de poc d’haver-se estrenat la pel·lícula, molts dels amics, més joves que jo, van marxar a complir amb l’absurditat del servei militar. Recordo que, en les cartes que ens escrivíem –era una època en que encara escrivíem cartes, aquells fulls, generalment de color blanc, que es col·locaven dins d’un sobre i s’introduïen a l’interior d’uns obesos artefactes de color groc que en dèiem bústies i es trobaven repartits per diferents indrets del carrer-, vaig escriure a un d’ells, el “Mero” li dèiem i seguim dient, una de les frases més commovedores de la pel·lícula: Bring the boys back home! Era l’escena en que els soldats tornen del front i són rebuts pels familiars en una estació londinenca. Deixeu que els nois tornin a casa! Aneu vosaltres a la guerra i deixeu-nos viure en pau! Una utopia que els temps actuals encara fan més inabastable. Aquest tema no apareix en el disc original, però sí va sonar al Palau, amb la projecció dels soldats retornant.

Quan anàvem d’excursió escoltàvem música, és clar. Jo sempre duia música variada, però molts cops, en el meu cotxe o en el del Vicenç P., sonava el disc “Eye in the sky” d’Alan Parsons, o el “Five miles out” de Mike Oldfield; o el “Rock and Rios” de Miguel Ríos, el qual havíem vist en directe a l’avinguda Maria Cristina feia poc. També sonava el “Catalluna” de la Dharma, amb una marxa que ens recordava, excuseu-me, als Pink Floyd. I, és clar, amb l’arribada de la pel·lícula “The Wall”, el disc de les totxanes blanques va tornar a primera línia. Per a les noies era un turment escoltar a tot drap les cançons d’aquell infernal i incomprensible disc durant tot el recorregut fins als llocs d’acampada. A sobre, era un disc doble que calia escoltar sencer per tal de gaudir de tota la seva essència! Encara la Nuri P. m’ho recorda sovint cada cop que ens retrobem. Va ser una bona època.

No sé si en aquesta ocasió els guanys seran superiors a les despeses, però el cert és que la tecnologia ha avançat moltíssim des dels anys vuitanta, i el que hem pogut veure i sentir al Palau Sant Jordi, és un portentós espectacle on la música i els efectes especials s’han fet còmplices oferint una experiència única, inoblidable. De segur que l’èxit acompanyarà Roger Waters, a més de incrementar les vendes, un cop més, del famós disc. Al llarg de les dues hores que dura el concert, uns operaris van alçant el mur, el qual és alhora una prodigiosa pantalla on es reflecteixen, juntament amb la pantalla circular que sempre ha acompanyat els Pink Floyd en directe, les imatges que acompanyen la música i les lletres. Veient totes les filigranes que eren capaç de succeir al mur, tenia la sensació que l’únic que ens faltava veure és que aquest cobrés vida.

La posició antibel·licista de Waters queda reflectida al llarg del concert per les crítiques constants a les guerres, començant per la segona guerra mundial, fins les actuals d’Irak i l’Afganistan. Però no és l’únic que rep dures crítiques: la imatge d’avions bombardejant Londres ens evoca la crueltat del món capitalista. Del ventre d’aquests ocells diabòlics sorgeixen símbols dels poders que han convertit el món en la podridura que és: no només els símbols dels fanatismes polítics, com la falç i el martell, la creu gemada, l’estrella jueva, sinó també els símbols dels fanatismes econòmics, com el dòlar, les petrolieres o els fabricants d’automòbils, els banquers... I, és clar, els durs dibuixos de Gerald Scarfe també apareixen al mur i ens acompanyen durant aquesta baixada als budells infernals de la societat i de les pròpies persones com a éssers individuals incapaços de moure’s enmig d’aquesta societat insaciable i malalta. Al final de la primera part, quan s’arriba a l’”Intermission”, amb el mur ja construït, tot ell és un mural on apareixen els rostres d’infinitats de víctimes, fotografies enviades pels seus familiars a petició del propi Roger Waters. Podeu veure-les si entreu a la seva web, un càlid homenatge a les víctimes d’un món cruel dominat per uns poders que semblen no tenir límit a la seva rapinya.



En aquesta fotografia, feta durant el descans, podem veure el mur ja construït i, en ell, imatges de persones mortes en diferents enfrontaments bèl·lics. Aquestes imatges anaven canviant constantment.



Però, és clar, la guerra no és més que una part de “The Wall”. Altres temes són la infantesa en un món empobrit de postguerra, l’amor excessiu de la mare, l’amor inabastable per la incapacitat d’estimar i deixar-se estimar, l’ofec que la societat sempre aboca als seus deixebles en nom del progrés i mai en nom de la pròpia humanitat, i, sobretot, la solitud en la qual ens anem embolcallant, representada sobretot pel crit que donà títol a l’àlbum en directe aparegut l’any 1990, un directe de “The Wall” ofert a Londres una dècada abans i que ja he esmentat: Is there anybody out there? Hi ha algú? Hi ha algú fora del mur? Hi ha algú capaç d’alliberar-me? És possible una vida millor? És possible un món millor? Cada cop que rep un cop, Pink col·loca un nou maó al seu mur. No és el mateix que fem tots nosaltres? O que és la pèrdua de la joventut sinó un mur? Al final de la pel·lícula de Parker, es veuen uns nens recollint les deixalles ocasionades per la guerra en un carrer londinenc. Hi ha un que recull uns maons i els va  col·locant en un carret. Malgrat la foscor que envolta l’obra, sempre he cregut que Roger Waters és una persona optimista que, el concert al Sant Jordi, m’ha confirmat. Però en aquesta darrera escena, jo sempre he vist el pessimisme per un món millor: com la metàfora de que, malgrat tots els errors que hem comès, mai aprendrem perquè és impossible vèncer el desig del poder: és el símbol de que el mur derruït torna a alçar-se. No he trobat aquesta idea confirmada en rés del que he llegit, però és la que em donen les darreres imatges del film. El crit acusatori del jutge al final del judici, “Tear down the wall!” pot ser suficient per salvar l’individu. El mur ha de ser destruït no tant sols per la pròpia víctima, adonant-se dels seus errors, sinó pels que, a l’altra banda, l’estimen i volen ajudar-lo. Malauradament, en el meu pessimisme, veig com, un cop trencat el mur, es comença a alçar un de nou.

Durant la part en que es critica el feixisme no podia faltar el famós porc que, des d'Animals, acompanya els Pink Floyd en els seus directes

Musicalment l’espectacle és immillorable. Però jo voldria destacar la interpretació del tema Comfortably Numb. És quan Pink acaba en estat catatònic causat per les drogues que ha pres i és descobert pel mànager que ha vingut a cercar-lo per endur-se’l al concert. El tema, originàriament, era interpretat a dues veus per David Gilmour i Roger Waters; aquest darrer canta explicant les paraules que el metge diu mentre s’ocupa de Pink, mentre que Gilmour cantava els pensaments i les visions que té Pink. Aquesta cançó, però, no pertany originàriament a “The Wall”, sinó a una experiència del mateix Waters que encaixa a la perfecció en el context del disc. Però no penseu malament. No és com la composició de “Lucy in the sky with Diamonds” dels Beatles. Aquí no hi ha cap experiència al·lucinògena amb drogues. El fet és que abans de començar un concert a Philadelfia, Waters va sentir un fort dolor que l’impossibilitava sortir a l’escenari. Un metge va injectar-li un sedant i, segons ell mateix, va viure un calvari de dues hores: estava tant sedat que gairebé no podia ni aixecar el braç! Poc desprès va ser operat d’hepatitis. Retornant a la música, Comfortably Numb és interpretada sense cap efecte especial, amb tota la seva essència musical. Dalt del mur, apareixen Robbie Wyckoff i Dave Kilminster, dos dels actuals músics que acompanyen a Waters en la gira; el primer canta el tema tal com originàriament ho havia fet David Gilmour, mentre el segon ens duu fins a l’èxtasi amb la seva interpretació a la guitarra realitzant un dels moments més àlgids del concert.

Un parell d’anècdotes. En quan a l’escenificació de la lluita contra el sistema educatiu opressor anglès, la famosa segona part de la cançó “Another brick in the wall”, té un apunt simpàtic en el concert: la presència d’una colla de noies i nois que s’enfronten a un enorme ninot amb la fisonomia del malèvol i amargat professor dibuixat per Gerald Scarfe. De segur que tots ells s’ho van passat molt bé ballant dalt l’escenari. Una altra és el fet que Roger Waters va parlar-nos en català; unes poques frases, però molt ben rebudes. És trist, hauria de ser ben normal, però encara anem així en aquest país; semblem nens a qui els grans els hi han obsequiat amb un parell de caramels.



En aquesta fotografia, amb el mur encara construint-se, podem veure el professor esbroncant el grup de nens i nenes que envolten els músics



Al final, després del famós judici durant el qual el mur s’omple amb els personatges de Gerald Scarfe, desprès que el mur ha estat soterrat i els músics han interpretat “Outside the wall” i s’han acomiadat, i s’han encès els llums, i la gent ha començat a anar-se’n, totes les peces escampades per l’escenari semblen pertànyer a un gegantí Lego. Ha estat tot un somni? Una broma? Tots sortim satisfets a l’esplèndid exterior del Palau Sant Jordi. Tots tornarem a la nostra quotidianitat. I el mur s’anirà a un altre lloc, on tornarà a alçar-se i tornarà a esfondrar-se. És una metàfora d’un somni de pau irrealitzable?

Les lletres fosques i pessimistes de Waters van tenir continuació en el que va ser l’últim disc dels quatre components oficials de Pink Floyd: “The final cut”. Nosaltres sempre ens el vam prendre com la continuació de “The Wall”, i sembla que, d’alguna manera, així fou. Waters va compondre i escriure tots els temes, de temàtica molt similar a “The Wall”: les angoixes ocasionades per les guerres i la societat de consum. A més, el disc és dedicat al seu pare. D’alt voltatge polític, és un disc on Waters ataca la política britànica de l’aleshores primera ministra, Margaret Thatcher i la seva particular guerra a les Malvines. Si escolteu el disc, encara que no entengueu la lletra, us adonareu de la seva atmosfera fosca i trista. S’hi respira un punt i final. Va ser l’últim treball en que van participar tots els components del grup, tot i que, per a molts, també podria haver estat el primer en solitari de Waters.

Suposo que, després de tot el que he escrit, no cal que digui que “The Wall” és un dels meus discos preferits. Potser el més preferit amb permís de “The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars” de Bowie o l’incombustible “The dark side of the moon” dels mateixos Pink Floyd.

 

Les quatre estacions

Sempre m’ha agradat que plogui. Sentir la pluja damunt l’asfalt, colpejant les finestres de casa, relliscant pels teulats, mullant el camp, la gespa, escorrent-se entre els arbres del bosc, dibuixant cercles en els bassals, cantussejant damunt els paraigües, dansant al ritme de les onades a la platja, perdent-se en el silenci dels llacs d’alta muntanya... Sempre he pensat que a la ciutat és l’únic contacte que tenim amb la natura, que els dies són sempre iguals, que el cel té sempre el mateix color, que tot fa la mateixa olor. En canvi, quan plou, tot canvia: l’aigua sembla netejar tota la ciutat, endur-se l’aire contaminat, la brutícia dels carrers, i la monotonia que ens embolcalla en els nostres tràfecs diaris.

És quan convivim amb la natura quan ens adonem millor del pas del temps. Ara que visc en una urbanització, tot i que la civilització encara és molt i molt a prop, massa a prop, el cel no té sempre el mateix color anònim, i el paisatge no sempre és igual d’inamovible. Inclòs Montserrat, la qual veig diàriament, sembla cobrar constantment vida amb els canvis que la llum reflectida hi produeixen o amb els núvols que la vesteixen; a vegades, voltada d’aquests núvols o per la boira, sembla haver fugit. Aquests canvis constants, aquesta incessant renovació, no és només un fet natural, sinó també cultural.

Quan arriba el fred, ens agrada quedar-nos a casa, llegir bones novel·les al costat d’un bon foc, o anar al teatre o al cinema. Quan el temps millora, ens agrada sortir a passejar, sentir l’escalfor del sol, llegir a la platja o a recer de l’ombra d’un pi. Ens agrada fer llargues passejades i canviem el gimnàs per córrer o anar en bicicleta. Tot és un canvi constant, tant el món que ens envolta com el nostre món interior. Aquests canvis són l’essència d’aquest bloc i del seu nom. Recordant indiscutiblement a Vivaldi, vull traduir els sons de les diferents estacions en paraules que expressin la gran riquesa natural i cultural que ens envolta, que ens acompanya al llarg de les nostres vides i que, malauradament, la majoria de cops no prestem atenció.

Hi ha però, una altra raó per començar aquest bloc. O moltes altres raons. La vida és tant complexa, tant heterogènia, tant dispars, que costa trobar-ne un únic sentit. Segur que en té d’infinits, com infinites són les raons per viure-la. No sé quanta gent llegirà aquest escrit i els que el seguiran. És segur que ho farà la meva família. Probablement els amics més propers. Però desconec fins on arribaran aquests textos. No us heu sentit mai sols enmig d’una multitud? No us heu sentit únics en els vostres pensaments, com si fóssiu els únics portadors d’una manera de pensar, de creure, de viure? Doncs, com si fos una nau llançada a l’espai per cercar noves civilitzacions, així llenço aquest bloc per cercar noves coneixences que em facin adonar-me que no estem sols.