A ponent dels Rasos de Peguera

Arribats a Berga, prenem la carretera vers els Rasos de Peguera, passant per Espinalbet i prenent vers el quilòmetre cinquè, el trencall que creua el Pla de Campllong, on es troba el Pi de les Tres Branques, fins trobar la desviació que duu a Castellar del Riu, la qual només podem seguir un petit tros ja que es troba barrada per un cadenat. Deixem, doncs, en un racó el cotxe i ens preparem per iniciar l’excursió.

Seguim els senyals del PR-C 73-2 que, provinent de Berga, arriba fins a Fígols i a Sant Corneli. Aquests senyals, que deixarem un cop arribem a Castellar del Riu, ens els retrobarem de tornada, quan enllacem amb aquest petit recorregut prop de l’església de Sant Llorenç dels Porxos. Els primers quilòmetres, però, per la pista, ens acompanyaran juntament amb altres d’un sender local. Passem pel costat de Can Rabeu, deixant la pista que hi duu a mà esquerra. Anem planejant enmig d’un bosc de pins fent ullades per damunt el seu brancatge vers la propera cinglera del Casalot, situada a ponent del Cogulló d’Estela. Anem avançant i, a aquesta cinglera, s’hi afegeix una altra, la de la Corba que, com el cos d’un rèptil, s’encorba vers l’oest, on alça el seu petri caparró formant Rocaterçana. A la nostra esquerra s’estenen els camps que envolten el petit pla de Castellar, abans de la seva ensulsiada vers la vall de l’Aigua d’Ora.

Arribem a un descampat, una petita rasa, on hi ha una menjadora pel bestiar; per cert, una rasa és un prat de pastura ample, llarg i pla. Enfront nostre tenim el barranc provinent de la collada on es troba el refugi dels Rasos de Peguera. Un penyal que sobresurt enmig del barranc com la proa d’un vaixell, sosté la petita ermita de Sant Llorenç dels Porxos, lloc per on tornarem. Vers ponent els ondulats camps fineixen on comença el terreny a perdre altura i el bosc substitueix la seva absència; flanquejant els dos costats d’aquesta vall, a l’esquerra veiem la boscosa però alhora abrupta serra dels Tossals, presidits pel tossal de les Monges, i a la dreta, els cingles de la Corba, amb el Rocaterçana al seu extrem. Força abans d’aquesta prominència rocosa, hi ha el grau de l’Olivell per on haurem de pujar per tal de superar la cinglera. Mirant en la direcció oposada, vers llevant, veiem l’esperó meridional dels Rasos, el Cogulló d’Estela.

Mentre ens apropem a Castellar, podem veure un dels masos que el formen, un esplèndid edifici de quatre plantes amb els dos superiors formats per àmplies arcades en el costat que dóna als prats. Voregem la petita vall on es troba el petit nucli de Castellar del Riu. Tant el PR com el SL s’enfilen vers l’ermita i al refugi dels Rasos de Peguera que es troba al capdamunt de la carretera, on s’endevina un coll entre el Cap de la Serra, puntal occidental de la Serra de Cal Jardí, i el Pedró, cim culminant dels Rasos de Peguera. Passem pel costat d’un abeurador on l’aigua que s’escorre pels canalons fets amb vells troncs buidats, endolceix amb el seu so el passeig; al seu costat hi ha les runes d’un antic molí. Finalment, arribem a Castellar del Riu, format per dues cases i l’església de Sant Vicenç, d’antecedents romànics però que ha estat molt reformada. El mas, així com el molí les runes del qual hem vist fa uns minuts, són construccions del segle XVII.

Paisatge vers l'Aigua d'Ora, amb la serra dels Tossals i el Rocaterçana

Seguim per la pista deixant Castellar a la nostra esquerra; per la dreta, dalt d’un pujol, hi ha un ramat de vaques mirant-nos i, per sobre d’elles, Sant Llorenç dels Porxos també ens mira des de l’extrem del seu penyal. Anem paral·lels a la Serra de la Corba, però aviat deixem la pista per desviar-nos a la dreta per una altra que ens anirà apropant a la seva cinglera. Anem fent ullades a les verticals roques que la conformen, cercant el grau de l’Olivell; per reconèixer-ho, cal seguir la cinglera des de la prominència del Rocaterçana i, allà on la roca perd la seva linealitat, on hi ha una mena d’agulla de conglomerat, el veurem.

La pista, que es troba encatifada d’herba, en uns minuts es converteix en un plàcid sender entre una esclarissada roureda que ja inicia, tímidament, el brot de les seves fulles. El sender, força ample a estones, es va enfilant permetent-nos guanyar visió sobre la vall de Castellar. El grau resta ocult darrera un immens arbre a partir del qual podem dir que comença la seva ascensió a través d’una canal molt estreta i a tocar la cinglera. Fa un xic de basarda caminar ben a prop d’aquests murs petris, amb la vall de Castellar fent-se petita alhora que creixen les serres que l’envolten, i amb la presència de diverses aus rapinyaires circumval·lant damunt els nostres caps que la Roser s’apressa a fotografiar. Roques més petites s’esglaonen per la pendent com si fossin punxegudes defenses d’una fortalesa antiga, intimidadores d’enemics i curiosos. S’alcen una darrera l’altre en desordre vigilades per unes altres, de més grans, que des de dalt la cinglera, semblen generals espartans. I les aus els sobrevolen com auguris d’un proper sacrifici.

El Grau de l'Olivell

Vista des del Grau vers la Roca d'Auró i el Cogulló d'Estela

Som dalt el grau i el panorama és esplèndid. Resseguint la cinglera vers llevant, veiem el sector meridional dels Rasos de Peguera, amb la presència inequívoca de la Roca d’Auró i del Cogulló d’Estela. Baixant pel frondós bosc que encatifa la seva vessant llevantina, creuada a mitja altura per la carretera vers el refugi i les pistes d’esquí dels Rasos, ens retrobem amb el petit nucli de Castellar del Riu on gairebé hem començat l’excursió. Els camps que la circumden tenen forma de croissant i són substituïts pel bosc que davalla apressat pel fondal de la riera de Castellar en el seu camí vers l’aiguabarreig amb l’Aigua d’Ora.

Uns roures esquelètics, com figures esfilagarsades, ens fan companyia en el nostre vagareig visual pels entorns. Resseguint la pista que ens ha dut fins a Castellar, ens trobem amb el mas de Can Rabeu i amb els petits turons que amaguen el Pla de Campllong i que s’acaronen als faldars de la Serra dels Lladres que, després d’un seguit de petits cimals, davalla rectilíniament vers la vall d’Aigua d’Ora. El verd entapissat dels pins es barregen amb el verd encatifat dels faigs. Més enllà, separat d’aquesta serra pel coll de Jouet, lloc de partença d’una excursió anterior, s’estén la Serra dels Tossals, precisament la circumval·lació de la qual fou la raó d’aquella caminada. Els seus vessants septentrionals són més abruptes que l’anterior serra, i el verd dels faigs que l’abriguen comparteixen l’espai amb el roquissar.

Panoràmica vers la serra de Busa i Sant Llorenç de Morunys

Des de dalt el grau, però, també s’albira l’altre costat, vers ponent. Les serres que  coneixem davallen fins la vall d’Aigua d’Ora, i, per l’altre vessant, altres serres tornen a alçar-se captivant-nos amb la seva presència. L’agut esquenall de la Serra de Bastets precedeix la bellesa de les cingleres de la Serra de Busa. Més a l’oest, als seus peus occidentals, el pantà de la Llosa del Cavall banya els peus de Sant Llorenç de Morunys, per sobre del qual, el coll de Jou separa la Roca de Canalda de la Serra de Querol i el Port del Comte. Aquest llarg paisatge, que va des del coll de Jouet, partió entre les Serres dels Lladres i dels Tossals, fins als peus del Port del Comte, és recorregut per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys.

Continuem la nostra excursió, ara per camins més còmodes, prenent un petit corriol que, des d’on som, pren la direcció nord-oest creuant la serra de La Corba. Quan hem arribat dalt el grau, hem sentit soroll i ens hem adonat de la presència d’un grup de cabres enfilant-se pel roquissar; ara les hem retrobat enmig de la vegetació. Un xic sota nostre veiem la masia de Mataplana on ens dirigim. El paisatge que albirem des d’aquest sector vers el nord no desmereix de la resta. De fet, estem veient els vessants occidentals dels rasos de Peguera davallant ràpidament cap a l’engorjat de l’Aigua de Llinars, afluent de l’Aigua d’Ora. A la Serra de La Corba on ens trobem, la segueix la Serra de Cal Jardí, i a aquesta, la Serra de Camp de Vidre; les dues més properes les separa la rasa i el torrent de Comabona, i la més llunyana és separada de la situada al mig pels torrents que davallen vers Sant Martí de les Canals i que, com totes les d’aquest entorn, acabaran arreplegant-se a l’Aigua de Llinars. Al fons, fugint d’aquests vessants propers, s’alça el Port del Comte i la Serra d’Ensija.

La masia de Mataplana, el Port del Comte i la Serra d'Ensija

La baixada és força costeruda, tot i que no té cap dificultat. Tant és així, que baixem com si passegéssim; de fet, massa confiats i tot, ja que, en un moment donat, la Roser rellisca i queda ajaguda sobre les roques del camí. Ha estat ben còmica la caiguda; hem rigut força estona.

Roser ajaguda després de relliscar

Seguim baixant enmig d’un sotabosc esclarissat d’on sorgeixen, alts i prims, encara orgullosos, un exèrcit de troncs esquelètics, com soldats vençuts d’un antic enfrontament. Aquí hi hagué un bosc de pins que ha desaparegut. Què el va deixar així? No sembla pas que hagi estat un incendi, ja que no tenen indicis d’haver-se cremat. Aquests esfilagarsats esperits són substituïts, més avall, pels nombrosos pins roigs que cobreixen aquests vorals, mentre al seu voltant va creixent un jovencell sotabosc. Potser sí que es va produir un greu incendi fa uns anys! Alguns han caigut i dificulten el nostre pas. A trossos, el camí és desdibuixat i tant sols ens hem de deixar dur per la pendent. Al fons, sobre les capçades dels pins o a través dels moribunds esquelets dels que van sucumbir, entreveiem la part superior de la cinglera de la vessant meridional de la Serra de Cal Jardí. Finalment, i salvant diferents troncs creuats en el camí, anem a enllaçar amb una pista que seguim a l’esquerra i que, en pocs minuts, ens du fins a la masia de Mataplana.

La masia de Mataplana, amb el Port del Comte i la serra del Verd al fons

Mataplana ens rep voltada de silenci; no sembla pas que estigui habitada ni tant sols esporàdicament, tot i que no es troba en ruïnes i, inclòs, la teulada sembla arranjada de fa poc i és sostinguda per pilars alçats recentment. Al seu costat hi ha una bassa amb una petita font. Situada en un lloc privilegiat, enfront nostre s’arrengleren les serres que separen l’Aigua de Llinars, d’Ora i de Valls, fins topar, al fons, amb les serres del Port del Comte i del Verd. Passem entre la masia i la bassa i prenem una pista herbada en direcció a la serra de Cal Jardí que ens presenta la seva vessant més feréstega ocupada per una cinglera impressionant i que ens caldrà superar. Aquí també observem la presència d’alts pins morts al costat d’una petita pineda que està creixent; la probabilitat d’haver patit aquesta zona un incendi fa anys es fa més patent. Som dalt el torrent de Comabona i a l’altre costat, com el mur d’una poderosa fortificació, s’alça la inquietant cinglera; a mitja altura podem entreveure el camí que haurem de prendre un cop salvat el torrent i que la ressegueix per un regruix del terreny, un estret replà arran de l’abisme. Certament, vist a distància, temo haver de simular el vol de les aus rapinyaires i els equilibris de les cabres salvatges.

Magnífica cinglera a l'altre vessant del torrent de Comabona

Baixem fins al llit del torrent de Comabona i el creuem prenent el sender que s’enfila per la cinglera fins a una certa altura a partir de la qual la ressegueix planejant. La capçalera del torrent és escabrosa, oculta entre l’espessa pineda. Les joves aigües es precipiten vers el profund barranc de l’Aigua de la Corba entre les cingleres que la cenyeixen. Sorgint per damunt d’elles apareixen les crestes de conglomerats de la Serra dels Bastets i, al seu darrera, altívoles, les cingleres de la Serra de Busa. Enfront veiem el paisatge per on hem caminat fa una estona, amb la presència del mas Mataplana als peus de la serra de la Corba, a l’extrem occidental. La serra s’enfila pressuda formant un turó arrodonit cobert de bosc i torna a decaure igual de ràpid per l’altre vessant formant un bell engorjat entre cingles.

Anem resseguint la cinglera fins trobar una pista, la qual no prenem, sinó que comencem a pujar drets per un camí indefinit en direcció nord-oest intentant seguir les fites alhora que comença a ploure i ens hem de posar les capelines. Anem guanyant alçada, el que ens permet gaudir d’una vista espectacular sobre l’Aigua de la Corba i l’Aigua de Llinars que van perdent la seva estretor per obrir-se allà on ambdues enllacen amb l’Aigua d’Ora, entre el Rocaterçana, el cim més occidental de la Serra de La Corba, i les serres de Sisquer i dels Bastets. Més enllà, l’Aigua d’Ora es perd en el seu pas cenyit entre la Serra dels Tossals i la Serra de Busa. Les fites i l’incert sender ens van dirigint cap el nord-est fins que arribem a les restes d’una gran masia, Can Garrigues. Ha deixat de ploure i tenim calor sota les capelines.

Ens enfilem i creuem enmig de les restes de la masia fins a una esplanada herbosa situada entre can Garrigues i una petita ermita. Ens traiem les capelines i decidim dinar en aquest bell racó. Les restes de la casa, però, juntament amb els núvols de pluja que avancen i retrocedeixen com si estiguessin planejant un atac definitiu sobre nosaltres, ens fan un xic de basarda quan pensem que aquestes parets mudes guarden el dolor d’un home mort en l’incendi que les va ensorrar. Però la Roser està cansada i té gana i, per tant, malgrat la possibilitat de ser visitats per un fantasma cremat o cremats per un llampec com els que ja cauen electritzants sobre les muntanyes veïnes, decideix que aquí es queda fins que hagi descansat prou per continuar. I l’espectacle que ens envolta mentre dinem certament, val l’aturada.

Roser descansant davant el mas de Can Garrigues

El que era el mas principal, on deuria viure l’home que es va cremar a l’incendi, s’orienta vers el sud, saludant el veí mas de can Mataplana, d’on venim nosaltres, situat en un pla voltat del bosc que encatifa el llom descendent de la serra de la Corba; entre els dos masos s’escorre el torrent de Comabona unint-se a l’Aigua de la Corba. Per darrera can Mataplana sorgeix el Rocaterçana, a llevant del qual hi ha el grau de l’Olivell per on hem accedit a aquestes agrestes valls. Al fons s’estén la serra dels Tossals, amb l’emblemàtic tossal de les Monges un xic separat, com un vigilant avançat, a la dreta. Enfront, doncs, tenim el paisatge que hem andarejat aquest matí i, al fons, aquell que vàrem voltar en una excursió anterior.

Quan hem passat pel lateral de la casa, hem vist, al costat del que deuria ser l’entrada principal al mas, feta amb sòlides dovelles, una gran arcada que deuria servir com a magatzem per conservar aliments frescos o, potser, i m’agradaria molt poder-ho esbrinar, per tenir un pou de gel propi. Separat d’aquesta vivenda, hi ha una altra edificació on hi deurien haver els estables. El que queda de la seva teulada es recolza sobre grans blocs de conglomerat, aprofitant doncs, el propi terreny per construir l’edifici. Certament, part d’aquest mas, amb la presència d’aquests grans blocs de pedra, sembla més els vestigis d’una fortalesa antiga que no pas part dels murs d’una casa de pagès.

És l'hora de l'entrepà, malgrat plogui i llampegui

El temps va empitjorant i ja pressentim que ens mullarem. De l’ermita s’aguanten dretes les parets perimetrals, però el sostre resta ensorrat i l’interior és una barreja de runes i males herbes. Per continuar, hem de baixar entre el mas i l’ermita fins trobar una pista que prenem, en forta pujada, a la dreta. Anem guanyant perspectiva sobre la vall del Cardener i podem veure, entre els cingles de la serra de Busa i la serra de Querol, el pantà de la Llosa del Cavall i Sant Llorenç de Morunys. La pista fa unes llaçades i hem d’anar amb compte perquè l’haurem de deixar allà on comença una altra, desdibuixada, a la dreta. Seguint-la, passem pel costat de Can Querol, un mas irreconeixible degut al seu estat ruïnós; el que queda, a més, són restes de murs fets aprofitant els grans blocs de pedra natural semblants als utilitzats en l’estable de can Garrigues i, per tant, poden passar desapercebuts. Si nosaltres ens hem adonat de la seva presència, ha estat per un altre indicador de que érem a can Querol: les dues basses que hi són veïnes, una al seu costat i l’altra, passat el mas i deixada la pista, enfilant-nos per un camí pedregós que puja per una carena secundària i que hem de seguir enmig d’una pineda fins trobar-nos amb una pista herbada.

Damunt nostre la grisor ens amenaça mentre els trons ressonen cada cop més propers. Una nit diürna sembla embolcallar-nos mentre la pineda esdevé una ombra. Pujant sense un camí clar, arribem fins el pla de Cal Jardí, on hi ha una antena. Ha començat a ploure i ens aturem a posar-nos, un cop més, les capelines; mentre ho fem, ens preguntem perquè ens hem aturat precisament a prop de l’antena amb la tempesta que ja ens està caient al damunt. Reprenem la marxa enfilant carena amunt i veiem com un raig cau ben a prop nostre. Un ensurt acompanyat d’un fort espetec.

Pujant per la carena herbada sota la pluja

La intenció era pujar fins dalt de tot i passant per l’Estimbador, arribar-nos fins al refugi dels Rasos, però caminant sota la constant pluja, la troballa d’un sender senyalitzat amb el PR que es desprèn de la carena cap a la dreta dirigint-se, així ho pensem, vers Sant Llorenç dels Porxos, i que representa un escorxament de la ruta, ens tempta a seguir-lo. El sender careneja baixant suaument enmig d’una pineda, sobre el torrent de Comabona, on acabem d’arribar en un ràpid descens. Abans de creuar-lo, veiem un pal indicador que ens confirma que anem per bon camí: vuit-cents metres fins els Porxos. De fet, aquests senyals que estem seguint pertanyen al PR-C 73-2 que hem seguit a l’inici de l’excursió i que hem deixat en arribar al nucli de Castellar del Riu, el qual s’enfilava vers l’ermita encinglerada de Sant Llorenç. Per arribar-hi des d’on som, prenem la pista que surt a l’altre costat del torrent i que, efectivament, en poca estona, ens duu fins el mas dels Porxos, voltat de la verdor que cobreix els camps que el circumden, i al costat del qual, encinglerada sobre l’espadat, hi ha l’església de Sant Llorenç. A l’altre costat del torrent dels Porxos hi ha la carretera que s’enfila fins a l’antiga estació hivernal dels Rasos de Peguera, i sorgint per darrera el turó proper, s’alça el Cogulló d’Estela. Ha deixat de ploure però seguim portant les capelines com si fóssim un parell d’espantalls. Pel camí hem vist diverses salamandres que han sortit a passejar suposadament pel contrari que nosaltres volem deixar de fer-ho: per la pluja que ha humitejat tota la muntanya fent-la més fresquívola.

Roser davant Sant Llorenç dels Porxos

Saludant des d'aquest indret tan bucòlic

Ens enfilem fins on s’alça l’església, arran d’un espadat que es desploma, vertical, sobre el torrent que duu el mateix cognom que ella, els Porxos. És una església molt senzilla, d’una sola nau i no té absis. Té un campanar d’espadanya força gran que sembla imitar la porta d’entrada, d’un arc de mig punt. La vista que s’observa des d’aquesta talaia romànica és superba, i més ara, amb la terra i l’aire humit per la pluja, en que tot té un color més dens, més viu, el verd dels pins i dels camps, de les serres i dels barrancs, i la blancor dels núvols que s’esfilagarsen per les valls. Veiem tota la vall de Castellar, amb el mas sota nostre i amb la serra de Lladres a la vessant meridional i, més enllà, la dels Tossals. Ens hi estem una estona, però no gaire ja que fa fred i pot tornar a ploure.

La serra dels Lladres i Campllong des dels Porxos

Desfem el camí que ens ha dut fins dalt l’església, fins un encreuament entre aquesta i el mas, amb un altre pal indicador que ens assenyala que ens resten tant sols dos quilòmetres fins a Castellar del Riu. El camí va baixant fortament pel torrent dels Porxos, el creuem gaudint del so de l’aigua que la pluja ha anat acumulant i que ara davalla alegrement, i finalment arribem fins al petit nucli de Castellar. Pel camí hem vist unes altres salamandres, una d’elles molt menuda; indiscutiblement, els hi agrada passejar desprès de la pluja. Curiosament, tot i que ja no plou, continuem duent les capelines!

Abans de desfer el darrer tros d’itinerari per la pista que ens ha dut fins a Castellar del Riu, fem una darrera ullada al paisatge que ja hem vist a l’inici de l’excursió: darrera nostre s’alça Sant Llorenç dels Porxos, ara un altre cop empetitida però alterosa damunt la seva talaia; i enfront nostre, l’encatifada carena dels Lladres deixa pas a la més feréstega serra dels Tossals que abraça la vall de Llinars en el seu camí, juntament amb el torrent de Castellar, vers l’Aigua d’Ora. Per l’altre braç, la vall és cenyida per la carena de La Corba, amb el Rocaterçana al seu extrem. Un paisatge bellíssim. A nosaltres tant sols ens resta desfer la pista fins el cadenat on hem deixat el cotxe. Pel camí, encara gaudirem de la troballa d’una altra salamandra, aquesta més petita i inexperta que les altres. Ara si que ens traiem les capelines.

Les quatre salamandres que hem vist

Un dia a Tàrraco

Mentre no pugem viatjar al passat, d’agrair són les quantioses representacions històriques que tan sovintegen els darrers anys en diversos indrets del nostre país. Representacions que abracen diverses èpoques però que, majoritàriament, pertanyen a l’època romana o a la medieval. Una de les més famoses de les primeres és Tarraco Viva, que durant uns deu dies que abracen dos caps de setmana, omplen els carrers de Tarragona de romans, ibers, celtes i altres tribus que corrien pel nostre país quan aquest es trobava encara a les beceroles. L’èxit d’aquest festival romà tarragoní, es deu, en gran part, a la seva seriositat no renyida de bons espectacles per passar-ho bé sols, amb la família o amb amics. Des de la primera edició, i ja en porten catorze, han intentat donar a conèixer la civilització romana tal com els estudis han demostrat que era, allunyant-se de les visions que en tenim a través del cinema o de la literatura d’aventures. Així, als espectacles clàssics d’entreteniment, com les lluites de gladiadors, s’hi afegeixen exposicions, visites comentades, tallers, xerrades...  

Fa un parell d’edicions hi vaig passar un dissabte en que la Roser s’havia d’examinar de diverses assignatures dels estudis que estava realitzant llavors; m’ho vaig passar molt be i ara volia compartir aquelles sensacions amb ella. Així, hem decidit anar-hi el dissabte 26 de maig i, com que estem en època de retallades, ho hem fet deixant el cotxe i anant en tren: estalvi de combustible, de peatges i de pàrking. El viatge, en RENFE, però, ha estat un xic caòtic. D’un primer trajecte, de Castellbisbal a Sant Vicenç de Calders, molt tranquil i còmode, però en aquest darrer poble, hem hagut de canviar de tren fins a Tarragona, agafant-ne un que anava ple a vessar i, a més, tenia goteres!! 

En arribar a Tarragona, convertida aquests dies en Tàrraco, hem anat fins el Camp de Mart, un ampli espai de passeig situat davant les muralles romanes de la ciutat, i aprofitat durant aquest festival per col·locar-hi les diverses fires, com la de divulgació del patrimoni, la llibreria sobre temes clàssics, la d’artesans, i on també tenen lloc durant tota la jornada les diferents recreacions històriques. Hi hem arribat per la Via de l’Imperi Romà, una rambla que ressegueix part de les antigues muralles, moltes d’elles avui dia habilitades com a vivendes, i que ens ha rebut amb una bella columna romana al bell mig del passeig. Al terra del passeig hi ha mosaics amb motius vegetals imitant els mosaics de les viles romanes. 

El primer que hem fet en arribar al Camp de Mart, ha estat fer els curiosos per la fira d’artesans, fitxant-nos sobretot en un taller que estaven fabricant cordes amb espart. Tal com explicava un dels artesans que les confeccionaven, primer de tot calia treballar la fibra a partir de la planta, passant-hi un pint, una mena de rasclet o de pinta que les classificava tot netejant-les. A partir d’aquestes fibres, es preparava un primer fil mitjançant una primera torsió d’algunes d’elles; a continuació, del fil es passava al cordó mitjançant una segona torsió de diversos fils. Finalment, amb tres o més cordons es fabricava la corda mitjançant un curiós estri que les anava torçant entre elles alhora que quedaven ben endurides. Aquest mecanisme no era balder, ja que les cordes així fabricades servien per un munt de coses gens anecdòtiques, com l’ús que es feien en els vaixells o en la fabricació d’armaments. Amb les sobres de la neteja de l’espart realitzada amb els pints, en feien cistells; tot ben aprofitat. 

Quan hem arribat al Camp de Mart ja ens hem trobat amb una legió fent maniobres mentre un d’ells ens anava explicant com vivien els legionaris. No vull pas ara fer una tesi sobre aquest tema, però sí que vull destacar un parell de coses que m’han cridat l’atenció. Els campaments eren tots iguals, tenien la mateixa fisonomia. I això era degut a dues causes, una relacionada amb l’eficàcia i una altra amb la sociologia: la primera era que els soldats trobessin sempre d’una manera ràpida el que cercaven, ja fos les habitacions, l’hospital, la taverna, els punts de vigilància, etc. I una altra raó és que, per persones sense llar que tant podien trobar-se en una punta com en l’altre de l’ample Imperi, es sentissin sempre a casa, que el campament esdevingués la seva llar i es sentissin el màxim de gust possible. 

Una altra curiositat d’aquests campaments és que les tendes de cuir on s’aixoplugaven per dormir eren petites tot i, generalment, estar destinades a vuit persones. La raó és que mai eren les vuit alhora, ja que quan unes dormien o descansaven, les altres es trobaven fent maniobres o altres tasques. Com els legionaris que, mentre escoltàvem aquestes curiositats de la quotidianitat de la vida als campaments, anaven fent exercicis davant nostre, practicant la formació en testudo, que consistia en col·locar-se els escuts de front i cap a dalt, protegint-se així dels projectils llançats contra ells. La seva semblança a una tortuga és la causa del seu nom, ja que amb el nom de testudo es coneix un gènere de tortugues que inclou la mediterrània, la grega i l’egípcia, totes elles conegudes dels romans ja que, precisament, es trobaven dins l’ampli territori del seu Imperi.

Formació en testudo o tortuga; almenys ho intenten

Una tercera curiositat: en un principi, els exèrcits eren acompanyats per un munt de carros i persones encarregades del menjar, però després, per tal d’agilitar i fer més ràpids els seus moviments, cada un dels legionaris era encarregat dels seus propis àpats, així com del seu propi armament. I una darrera data: els romans han estat derrotats molts cops, és evident, però mai en la història un campament romà de legionaris ha estat envaït: eren inexpugnables.

Desprès de gaudir dels legionaris, ens hem apropat a un espai ocupat per un poblat iber, on una guia ens ha conduit pels diferents racons ensenyant-nos com lluitaven, com vivien, com construïen les seves llars, etc. Ja he dit que la intenció d’aquest festival és ser el màxim de fidedignes possible a la realitat coneguda sobre el món clàssic. Així, inclòs les entretingudes lluites segueixen aquesta filosofia i la vestimenta que duen els guerrers, així com les armes, són el més reals possibles. Dic tal cosa perquè els guerrers ibers que s’entrenaven davant el poblat duien diferents armes segons la seva classe social i segons la seva procedència: així, per exemple, no eren iguals les espases dels poblats del sud d’Hispània, influenciades per les espases corbes utilitzades pels pobladors del nord d’Àfrica, que les emprades als poblats situats en la nostra costa catalana, més influenciats pels pobles de l’altra costat dels Pirineus.

En un altre racó del poblat iber, un grup de manobres estaven construint maons per fer una casa. Aquests maons es feien amb terra, sorra, aigua i palla, i posteriorment es coïen al sol. Hi havia una nena que se’ls mirava encuriosida fins que la guia l’ha convidada a ajudar-los; certament, s’ha divertit, però també s’ha embrutat força, tot i que els pares, almenys, s’han endut una divertida fotografia. Les cases tenien un sòcol de pedra –el que ens ha quedat en els vestigis arqueològics- damunt els quals s’amuntegaven aquests maons dits de tova. Posteriorment les parets eren impermeabilitzades amb fang o guix. El terra solia ser de calç tot i que podia estar empedrat. El sostre era cobert amb bigues de fusta sobre les quals jeia un entramat de fulles o de palla cobert amb argila.

Hi havia representada una casa noble i una altra de senzilla construïdes tal com ens havia explicat la guia, amb les diferències que escauen a la classe social de cada una, és clar. Les parets simplement pintades d’una vers les parets decorades de l’altre; la presència de estris senzill de ceràmica en la més humil amb la presència de vasos procedents de l’espai mediterrani en la més rica; i la diversitat del mobiliari d’una envers la monotonia de l’altre, descriuen perfectament l’estat social de cada una de les famílies residents. A més, la mestressa de la casa més proveïda duu rics abelliments entre els quals unes immenses orelleres similars a les que duu la famosa Dama d’Elx.

Família íbera aristocràtica; com la Dama d'Elx

Ens ha anat molt bé aquest passeig pel poblat iber, ja que hem fet temps abans no comencés la següent activitat en la qual volíem participar. Per arribar-hi ens cal creuar les muralles pel portal del Roser, davant mateix del Camp de Mart. Un cop dins l’antiga ciutat romana, creuat el carrer que ressegueix les muralles, arribem a la plaça del Pallol, lloc on s’alçava el Fòrum Provincial i on, a mà dreta, hi ha l’Antiga Audiència a l’auditori de la qual té lloc la xerrada Una de romans, sobre els tòpics sobre el món antic que apareixen en les pel·lícules conegudes com del gènere pèplum. Al pòrtic de l’edifici hi ha un seguit de taules on tenen lloc diversos jocs d’estratègia relacionats amb el món romà. A dins, entrant a mà dreta, hi ha un maqueta amb la representació de la ciutat romana, de com era Tàrraco. Acompanyant-la, al seu voltant, hi ha altres maquetes que representen les vil·les dels Munts i de Centelles, l’Arc de Barà, la torre dels Escipions, la pedrera del Mèdol, i l’aqüeducte de les Ferreres; un magnífic resum en miniatura dels encants arqueològics romans de Tarragona.

Com que hem arribat un xic abans de començar la conferència, encara hem pogut veure un curt però interessantíssim audiovisual sobre el conegut com a Limes Germanicus, o sigui la frontera germànica. Concretament, l’audiovisual relata el viatge d’una barca d’avituallament a través Rin i del Lippe (Lupia en temps romans), afluent d’aquell, fins a l’enclavament de Haltern, on hi havia el campament romà més septentrional de la frontera germànica. Aquest campament militar es trobava situat al cor de l’actual Alemanya, i impacta veure com era llavors, en plena natura selvàtica, ocupada per immensos boscos. És el territori amb que s’inicia la pel·lícula de Ridley Scott Gladiator: fred, salvatge, inhòspit... Si ara mirem un mapa, la veurem plena de ciutats i pobles i creuada per infinitat de carreteres i autopistes. Ens podem imaginar la solitud que envoltava els legionaris a través d’aquest viatge imaginat que ens representa l’audiovisual. Un contrast molt fort entre l’antigor i l’actualitat.

Després de l’audiovisual, en el mateix auditori, ha començat la xerrada sobre els pèplums o cinema històric d’aventures centrat en l’època dels romans. La xerrada l’ha dut a terme Marisol Barrientos, una noia jove amb molt bones intencions però que, malauradament, ha estat massa inexperta a l’hora de confeccionar la xerrada, la qual ha esdevingut un recull dels tòpics sobre els tòpics de les pel·lícules de romans; o sigui, el que tots ja sabem. Li ha faltat més intensitat, aprofundir més en el tema. Tot i així, ha tingut els seus moments interessants.

Ens ha posat exemples de falsedats històriques a través de diversos fragments de pel·lícules, com per exemple, en el cas d’“Espartac”, els orígens d’aquest heroi. Tant en la pel·lícula com en la realitat, és fill d’esclaus, però mentre el film de Kubrick sempre ho ha estat, en la realitat va pertànyer a l’exèrcit romà, del qual va acabar desertant i, posteriorment, capturat, va esdevenir gladiador. És clar que, a l’època en que es va filmar, no quedava be que l’heroi hagués estat treballant pels romans. Fet que ens porta a l’actualitat, certament: no és una situació similar als enemics dels Estats Units que, com Bin Laden, han estat entrenats pels mateixos Estats Units? Un altre moment interessant i divertit de la conferència ha estat arran d’un fragment de la pel·lícula “Escipió, l’Africà”, dirigida per Luigi Magni i interpretada per Marcello Mastroianni i Vittorio Gassman. Un fragment ple d’ironia i que també és transportable, com tants episodis de la història romana, a l’actualitat.

Ja sabem que Publi Corneli Escipió va fer la guitza als cartaginesos durant la Segona Guerra Púnica, vencent-los tant a Hispania com en el seu propi terreny, a la batalla de Zama, on Aníbal va ser definitivament vençut. Posteriorment, el seu germà Luci fou elegit cònsol i general de l’exèrcit que havia d’enfrontar-se amb Antíoc III el Gran, a l’Àsia Menor, en terrenys de l’actual Turquia; dels seus èxits, mentre el germà havia estat anomenat l’Africà, aquest fou nombrat l’Asiàtic. Escipió el va acompanyar i, ja tornats, els seus enemics en el Senat van culpar a Luci d’haver acceptar suborns d’Antíoc a més d’haver-se quedat diners públics. És igual el prestigi que ambdós germans havien aconseguit en el passat. És igual que, com els hi diu Publi, els salvés dels cartaginesos. Els seus enemics cobejaven molta enveja, eren massa nombrosos i tenien molt de poder. Al final, fart de tot, Escipió es va retirar a les terres que tenia a Liternum i no va tornar mai més a Roma. La qüestió és doble: si les acusacions són certes, és part d’una corrupció semblant a les que ara tant abunden en els partits polítics nostrats. I si no és certa, és també part del joc d’interessos en que ara s’esbatussen uns i altres. Sigui com sigui, demostra que no som gens diferents als nostres avantpassats.

En sortir de la xerrada hem tornat al Camp de Mart per visitar els estands dedicats a presentar diversos museus i jaciments arqueològics d’època romana d’Europa, situats al voltant de les graderies superiors del teatre extern construït a tocar les muralles i que imita els teatres grecs, cobert per un gran tendal. Igual que en l’altre edició que vaig visitar, he trobat la fira pobre, mancada d’ambició. Hi havien quatre llocs d’Hispània i quatre de la resta d’Europa i uns altres tants de llocs catalans. Hi mancava, inclòs, Pompeia! A més, la informació que donaven era massa pobra, no enlluernava, no et feia sortir del lloc desitjant visitar les restes “in situ”. Al mateix Camp de Mart també hi ha una llibreria sobre temes referents al món clàssic. Però també ho he trobat insuficient. Una sola llibreria dedicada més a literatura d’aventures que no pas a llibres d’assaig sobre el món romà i grec. És una llàstima, doncs m’esperava sortir d’aquesta fira amb una doble intenció: visitar un dels indrets exposats i adquirir un llibre sobre Roma. Ni una cosa ni l’altra.

Sortint de la fira, és hora de dinar i ens hem tornat a introduir dins la ciutat romana a través del portal del Roser. Les activitats s’han aturat durant unes hores, fins les quatre de la tarda no retornen i, per tant, és un bon moment per cercar on fer un tranquil àpat. Andaregem sense una direcció clara pels estrets carrers del casc antic. Tot i les jornades romanes que es duen a terme hi ha molta tranquil·litat. Enfilem el carrer del Comte atrets pels pilons que hi ha a ambdues voreres per impedir l’aparcament: són pintades de colors, cada una amb un estil propi, donant al llarg carrer, malgrat algun edifici en mal estat, una particular i divertida fisonomia. Ens arribem fins al carrer de la Civaderia que prenem a la dreta, fins el seu encreuament amb el carrer Major, sota l’esglaonada que du a la catedral que s’alça al damunt amb la seva portalada gòtica emmarcada per diversos sants i amb la gran rosassa que la precedeix com l’ull d’un oracle. Un xic abans d’arribar-hi, hi ha una petita placeta on hi han les taules exteriors d’un parell de restaurants. Ens decidim per un d’ells,el Gallo Moron.

El lloc és molt agradable, com si ens trobéssim en la placeta d’un petit poble, doncs l’ambient és semblant, malgrat la proximitat de la catedral i del turisme atret per les restes que han pervingut del món romà. Tant la Roser com jo dinem el mateix, una fideuà i vedella en suc, o sigui, fricandó. De postres sí que variem, i ella en surt guanyant: un pastís de braç de gitano amb nata i una mica de xocolata. Jo, en canvi, un gelat de maduixes que, contràriament el que jo em pensava, que seria fet del mateix restaurant, és una simple terrina com les que et venen a qualsevol supermercat. Per acabar, un cafè i un cafè amb llet. I el preu econòmic: uns trenta-quatre euros tot plegat.

Un bon dinar al Gallo Morón

 Ja són les quatre quan acabem de dinar, però encara ens resta una hora abans de reprendre les activitats programades per la tarda, i ho aprofitem per passejar pel Passeig Arqueològic, l’entrada del qual es troba precisament creuant un cop més el portal del Roser i a mà dreta. És un passeig d’un quilòmetre i escaig per les muralles romanes més antigues, del segle II aC, que es poden trobar avui dia fora d’Itàlia; quan eren senceres, el seu perímetre era el triple que l’actual. És un indret molt agradable, plàcid i romàntic que convida al passeig. I més, després de dinar, quan sentim una somnolència que ens fa moure’ns com si estiguéssim navegant dins d’un somni. Un somni romà. Aquest passeig l’he visitat infinitat de cops, amb els meus pares, amb els meus fills, amb la meva dona, amb amics, inclòs sol. I sempre recordo dues estàtues a les quals sempre les fotografio: la de Cèsar August, regal del govern italià, i la de la lloba alletant a Ròmul i Rem. Aquest cop les tornem a fotografiar. Seiem en un banc situat al damunt d’un dels bastions que s’hi afegiren al segles XVI i XVII per tal de reforçar les muralles enfront dels nous enginys d’artilleria; uns canons ens protegeixen. Gairebé ens adormim. Per damunt els murs que delimiten amb el Camp de Mart, s’alça el tendal que cobreix el teatre modern però que vol ser clàssic. Davant nostre hi ha una segona muralla, més alta, que ens separa de la ciutat. De fet, enfront tenim un sortint d’aquesta muralla, on es podent distingir perfectament les immenses roques que formaven les filades del mur en temps dels romans, de les més petites de temps posteriors. S’hi està molt be i ens fa recança partir. Però aviat se’ns fa tard i hem de tornar un cop més a creuar el Portal del Roser i arribar-nos fins la plaça del Pallol.

Un indret romàntic al Passeig Arqueològic

A les cinc som a la Volta del Pallol, situada a la mateixa plaça on hi ha l’Auditoria però en el costat oposat. En època romana aquest edifici formava part d’una llarga galeria sobre la qual hi havia un segon pis del Fòrum Provincial de Tàrraco. Al seu interior es guarda la maqueta de la ciutat romana que hem vist a l’Audiència al matí, però com que actualment es troba en obres, s’ha canviat la seva ubicació. Tot i així, malgrat dites obres, durant el festival Tarraco Viva s’ha condicionat per oferir diverses conferències, com la que hem anat a escoltar nosaltres relacionada amb Vindolanda, un campament situat al costat de la famosa muralla d’Adrià que separava el món civilitzat del bàrbar a les Illes Britàniques; de fet, més o menys, podem dir que actualment separaria Escòcia d’Anglaterra. De fet, ha estat un bon complement de l’audiovisual vist al matí sobre la frontera germànica.

El primer fortí de fusta que es va alçar a Vindolanda és dels anys 85-92 dC, sota les ordres del comandant Iulius Verecundus; uns anys després, entre el 92-97 dC, es va construir un altre de més gran on hi cabien mil soldats. A l’any 160 es va construir el primer fortí de pedra, i l’any 200 el temple de Júpiter Dolichenus al seu extrem nord-oest. Als primers anys del segle III, dins del fortí, hi havia cases circulars destinades a ostatges o a la protecció de les tribus aliades. Entre el 212 i el 214 es construïren les termes i un nou fortí, i es van desmuntar les cases circulars. L’any 270, les persones que vivien al voltant del fortí entraren a viure al seu interior, en una zona de barraques. El 350 es derrueix el temple de Júpiter Dolichenus. El 410 l’Imperi Romà abandona Britannia, però Vindolanda no resta deshabitada; s’han trobat indicis de que, un segle i mig després, concretament el 550, part de l’antic emplaçament de Vindolanda, concretament part de la casa del comandant, era ocupada per cristians.

Però Vindolanda, més que pel seu emplaçament fronterer, és famós per la troballa de les conegudes com les tauletes de Vindolanda, fragments de fines tauletes de fusta de la grandària d’una postal, en les quals hi han escrites amb tinta a base de carbó, diferents assumptes datats en els segles I i II de la nostra era. Descoberta la primera l’any 1973, s’han trobat fins ara 752 tauletes que han estat traduïdes i publicades l’any 2010; es conserven al Museu Britànic. Els temes tractats són missatges referents tant a assumptes militars, de gestió del campament, o familiars o entre amics. Exemples d’algunes d’elles són: les que ens parlen de absències, baixes i dels soldats disponibles o de demandes de permís al prefecte; de comptabilitat referent al fortí o al magatzem de queviures; d’aprovisionament de l’exèrcit... Hi ha una que parla dels maleïts “britoncitos”, sobrenom amb que es coneixien irònicament els bretons, molts dels quals foren reclutats com a forces natives. En trobem una carta de convit a una festa d’aniversari escrita per una dona a d’altres, totes elles esposes de comandants; però també d’altres amb desitjos d’amistat i de bon any escrites per comandants. També hi ha entre esclaus, com una en que aquests discuteixen els preparatius per a les festes de les Saturnals. Hi ha una en que un soldat en maniobres demana al seu comandant més cervesa. Aquestes tauletes són els manuscrits més antics coneguts a la Gran Bretanya, i representen un clar testimoni de la forma de vida al costat del llunyà mur d’Adrià.

Em be a la memòria el campament romà que hem visitat al matí, després de l’exhibició dels legionaris i que ja he comentat. Hem entrat dins les seves tendes i ens hem barrejat amb ells. Precisament si ara ho rememoro és perquè hem vist un dels legionaris aprofitant l’estona de descans per escriure un missatge, potser a la seva dona. I ho feia precisament sobre unes tauletes de fusta similars a les que s’han trobat a Vindolanda i que, com si fossin un quadern, estaven unides per parelles mitjançant una anella de ferro o de cuir.

Escrivint una misiva semblant a com ho feien a Vindolanda

En sortir de la conferència sobre Vindolanda, creuem per enèsima vegada el Portal del Roser i ens apropem al Camp de Mart per veure una altra representació històrica, aquest cop relacionada amb la producció i comerç de vi. L’escenificació és duta a terme per un grup de Badalona, ciutat del Maresme que també té la seva pròpia festa romana. Primer però, hem arribat a temps per fer-nos unes fotografies amb els legionaris que havien estat fent demostracions de tàctiques militars afins al Baix Imperi; les del matí pertanyien a l’Alt Imperi.

Anaven ben abillats per entrar en combat, amb el cos protegit per l’armadura o les diferents loriques que resguardaven els pits o les esquenes; amb les diverses armes, com les llances (pilum), les espases (gladius), o les dagues (pugio) que solien dur al cinturó per si de cas; i els escuts (scutum) per protegir-se, i els cascs (cassis) per protegir els caps, els quals, alhora, eren coberts per la pell dels caps d’animals salvatges, llops, ossos, lleons, que els feien aparentar més ferotges. Potser eren guerrers, però també cuidaven les aparences, volien anar ben abellits al combat: així anaven embolcallats amb túniques, i duien cinturons militars (balteus). Així anaven vestits els que ens hem fotografiat, sobretot la Roser que s’ha trobat de cop enmig d’un harem d’homes forts i bells. Em pregunto on deu ser l’harem femení que, de segur, i deu haver a Tàrraco. Com és que no l’hem vist?

Roser i els legionaris

Jaume i el legionari

 Les conhorts s’allunyen i arriben els comerciants de vi. Uns homes conduint un carro estirat per bous, carregat de bótes i àmfores de vi, i acompanyats per unes dones que caminen al seu voltant. Són un grup de representació històrica de Badalona, i amb el nom de Negociator, ens representaran com es produïa, es transportava i es comercialitzava el vi en època romana. Les dones extreuen del carro unes grans teles plegades com si fossin grans rotllos de papir que, un cop desplegades, ens mostren mitjançant diverses còpies de pintures, gravats, relleus i mosaics extrets dels vestigis que ens han pervingut d’aquella època, com era el món vinícola romà; de fet, no gaire diferent al nostre, almenys fins fa uns anys, fins abans de l’arribada de la industrialització.



Els comerciants de vi

El primer que ens mostren les senyores, mentre un dels homes ens ho va explicant, és un dibuix en que apareixen dos veremadors, un d’ells recollint el raïm dels ceps mentre l’altre els transporta en un cabàs, probablement per tal de dipositar-los en el carruatge que ens mostren en el quadre següent; un carruatge arrossegat per dos bous conduits per un home ben carregat de raïm, talment com la corrua de tractors arrossegant remolcs plens de raïm que hem vist molts cops per les carreteres del Penedès durant els mesos de verema, a finals de l’estiu. Alhora que escoltem les explicacions i veiem les pintures, un dels homes, un esclau, s’ha anat traient la roba quedant-se només amb un tapall, com si fossin uns bolquers d’adult, i ficant-se dins d’un cup, ha començat a trepitjar el raïm per extreure-li el most. De tant en tant, se li donava aigua ja que la feina era feixuga, amb la xafogor encara del bon temps, i calia no deshidratar-se. Aquesta operació també és representada per un gravat en relleu on es veu com un home carregat amb un cistell ple de raïm arriba fins on uns altres dos esclaus trepitgen el raïm col·locat en un recipient rectangular.



Escenes de la verema i la comercialització del vi

Un cop extret el most, calia fermentar-lo, i tal tasca es feia dipositant-lo en grans tines de ceràmica, les dòlies. Abans, les parets interiors d’aquestes havien estat recobertes amb una grassa que les impermeabilitzava conservant així millor el futur vi fermentat. Aquests recipients, que en la representació eren d’una grandària normal, podien arribar a contenir milers de litres. La fermentació solia durar entre una quinzena i un mes, i sovint les dòlies eren enterrades en un magatzem per tal de conservar la seva càrrega en millors condicions. Un cop fermentat, el vi obtingut era envasat en àmfores per a la seva posterior comercialització.

En una altra dels quadres que ens van ensenyant, còpia d’un relleu, podem veure a l’esquerra com es descarreguen les àmfores d’un vaixell i a la dreta com es negocien les condicions de la venda. En la representació històrica del grup de Badalona, el propietari dels vins discuteix amb el representant d’una clienta, que solia ser un esclau, sobre les condicions de venta d’una comanda de vi. Cal dir que la clienta en cap moment, com escau a una gran senyora de l’aristocràcia, pren part directa del regateig, només dóna ordres a l’esclau sobre la conveniència de seguir regatejant o, finalment, d’acceptar el tracte. Certament, aquesta senyora anava mot tibada, comportant-se amb uns aires de grandesa d’allò més irritants, actitud compartida per l’alta societat en totes les èpoques. Les àmfores anaven acompanyades d’unes tines molt petites amb una mostra del vi que contenien; així els clients podien provar-ho per tal de decidir-se per un tipus o altre de vi sense necessitat d’encetar-ne una de gran. Al final de la representació, la mestressa ens ha convidat a tot el públic a provar el seu vi; vés per on, al final se’ns ha fet simpàtica i tot.

El dia s’acaba, però encara som a temps per gaudir d’un darrer acte al Pretori situat on hi hagué el Fòrum Imperial, al costat d’on ara hi ha el Museu Arqueològic. El Pretori, edificat entorn de l’any 73 dC, és una gran torre que serví per connectar el circ amb el Fòrum i el recinte de culte mitjançant unes escales amb diversos pisos que hi havia al seu interior i que encara es conserven en part. Entrant a mà dreta, hi ha un llarg passadís al fons del qual hi ha muntat un petit oratori, com si es tractés d’una petita capella, on l’orador Juan González Soto, poeta nascut a Àvila, doctor en filologia hispànica, professor, assagista i editor, acompanyat d’un faristol, recita versos de Marcial.

Marcus Valerius Martialis va néixer a Bílbilis l’any 43 dC. Bílbilis fou una ciutat situada a uns vuit quilòmetres a llevant de Calataiud, en un turó situat al costat de l’actual poble de Huermeda. Marcial fou un poeta llatí molt conegut pels seus llibres d’epigrames eròtics i satírics. En va escriure més de mil cinc-cents repartits en quinze llibres que ens han arribat. Epigrama significa inscripció, i en els seus inicis tenien un caràcter votiu i sepulcral, però amb el temps esdevingueren poemes breus de caràcter satíric i burlesc, així com eròtics. També s’inclouen en aquesta denominació dedicatòries i lloances als protectors. Marcial en tingué diversos de protectors. El primer d’ells fou Sèneca, però quan aquest es va suïcidar, Marcial va quedar molt desemparat i va malviure a Roma durant forces anys, fins que aconseguí altres protectors entre els seus amics, com Plini el Jove, Quintilià i Juvenal. És indiscutible que Marcial va saber complaure amb els seus versos als mateixos emperadors, podem dir que fou un professional del ram dels elogiadors: primer Tit, després Domicià, Nerva i Trajà, van beneficiar-lo, tot i que mai arribà a ser ric. Al final de la seva vida va tornar a Bílbilis, on visqué en una petita vila regal d’una rica admiradora, però sempre enyorant l’esplendor de Roma. Morí el 104 dC.

Aquí transcrit tres dels seus epigrames: 

No hi havia ningú en tota la ciutat que volgués tocar

     de franc, la teva dona, Cecilià,
mentre es podia; però ara, que has posat guardians, és enorme
    el nombre de folladors: ets un home enginyós.

Mentre una formiga vagava sota l’ombra de l’arbre faetonti (pollancre),

     una gota d’ambre va  cobrir el petit animal.

Així la que, fa poc, havia estat menyspreada mentre era viva,

     ara l’han fet valuosa els seus funerals.

 

Aquest amic que t’han procurat la teva taula i els teus sopars,

     creus que guarda al seu cor una fidel amistat?

Estima el senglar, els rogers, la mamella de truja i les ostres, no pas a tu.

     Si jo oferís sopars tan bons, es faria amic meu.

De tornada a l’estació, hem passat pel costat del circ romà, davant del qual uns nuvis eren retratats, i per l’amfiteatre on, unes hores abans, els gladiadors s’havien estovat ben fort. Hem passejat fins el mirador del Mediterrani, hem vist el mar estenent-se vers l’horitzó, i el port pesquer a sota, i l’estació de tren al seu costat. Hi hem baixat. És hora de tornar cap a casa.