Joan Maragall i Barcelona

L’any 1995 es va publicar “Joan Maragall. Deu rutes literàries”, una excel·lent guia escrita per Glòria Casals, professora de literatura catalana contemporània a la Universitat de Barcelona que s’havia especialitzat en l’obra maragalliana. El llibre feia un repàs per tots els llocs on l’obra del poeta havia deixat petja, des de Barcelona fins als Pirineus. Me’l vaig comprar, i una tarda en sortir de la feina, per tal de trobar l’ambient que un dia festiu no tindrien els indrets que volia conèixer, vaig dirigir-me al centre de Barcelona per seguir, pas a pas, l’itinerari descrit i conèixer millor l’obra i la persona de Joan Maragall. Setze anys desprès, arran de la celebració dels 150 anys del naixement del poeta i alhora del centenari de la seva mort, ocorreguts respectivament el 1860 i el 1911, l’Institut de les Lletres Catalanes ha promocionat un seguit d’itineraris per tal de donar a conèixer la vinculació del poeta amb els diferents espais distribuïts per tota la geografia catalana. Nosaltres ens hem apuntat a la que recorre els racons que vaig visitar en solitari aquell llunyà 1995; aquest cop, però, amb la companyia, a més de la Roser, d’una vintena de persones, una guia esplèndida, la Clara, i de dues dones molt arrelades, tal com ja explicaré al seu moment, a la família de Joan Maragall.

Ens hem trobat amb el grup davant de la Universitat de Barcelona. Malauradament, no hi hem entrat, ja que sembla ser, es trobava tancada a les visites; almenys això és el que ens ha dit la Clara. M’ha sabut greu per la Roser perquè volia que veiés les naus i els claustres interiors, que imiten l’art dels grans monestirs, i el jardí, un verger romàntic enmig de la sorollosa ciutat. Fa quinze anys si que vaig entrar-hi, no sense un cert encongiment en sentir-me forà enmig d’un munt d’estudiants que recorrien aquells passadissos amb total naturalitat. Maragall va escriure en les seves Notes autobiogràfiques, referint-se al moment d’entrar-hi per primer cop: “Entro per primera vegada en lo temple de la sabiduria”. Vaig entendre perfectament aquestes paraules del poeta, i també les que va deixar escrites en el moment de matricular-s’hi: “aquí comensa lo temps ditxòs de ma joventut”. Tal com vaig fer jo aleshores en solitari, guiats per la Clara, al llarg del recorregut hem anat llegint escrits de Maragall, tant poemes com prosa, per tal de sentir-nos més a prop d’ell i de l’època en la que va viure. Indiscutiblement, davant el portal de la Universitat, hem llegit part de les seves Notes autobiogràfiques que he esmentat. Escrits que, en aquella llunyana tarda, també jo vaig llegir. Després de l’enrenou del claustre, vaig asserenar-me en la pau dels jardins de la Universitat, on petits grups d’estudiants conversaven ajaguts a la gespa i altres de solitaris repassaven apunts o llegien asseguts als bancs; tots ells envoltats per diverses espècies d’arbres i plantes que donaven a l’entorn una sensació vuitcentista innegable. I jo, per uns moments, sentint-me part d’aquest món estudiantil, també assegut en un dels bancs i llegint els escrits de Maragall. Segurament, si avui haguéssim visitat la Universitat, haguéssim vist un munt de portàtils substituint els fulls plens d’apunts d’aquells antics estudiants.

L’inici del recorregut ens ha dut primer a la Ronda Universitat, concretament al número 4, ara ocupat per l’Hotel Jazz. En aquest indret, on hi hagué fins fa uns anys una terminal de la companyia d’autobusos de l’Alsina Graells, en temps del nostre poeta hi havia la seu de l’editorial L’Avenç, en la revista de la qual Maragall va començar a publicar els seus poemes i articles a partir del desembre de 1891. Fou en aquesta revista on Maragall va publicar el juliol de 1893, el seu primer article en català, amb el pseudònim Panphilos. En l’edifici que hi ha al costat, enfront de l’hotel, recordo que tenia la seva seu l’escola Radio Maymo que feia cursos d’electrònica a distància. Jo en vaig fer un. Cada quinze dies venia a buscar nou material, que consistia en un llibret amb la part temàtica i material per fer pràctiques, les quals havia de presentar cada cop que hi tornava. . Però això és una altra història i no ens hem de sortir del guió maragallià. A l’editorial esmentada, Maragall hi va publicar, entre el 1895 i el 1911, l’edició de quatre dels cinc poemaris que va escriure (Poesies, Visions & Cants, Enllà i Seqüències).

Hem continuat fins la plaça de Catalunya i, com si fóssim companys d’en Harry Potter, creuant el carreró de Rivadeneyra on hi ha l’entrada al pàrking del RACC, ens hem introduït en un altre món, una altre època; en un espai de pau i silenci enmig de la voràgine de la gran ciutat, un indret increïble pel fet de trobar-se on es troba, voltat de grans edificis que, alhora, l’allunyen encara més del tràfec: l’església gòtica de Santa Anna. Al costat de l’entrada al temple hi ha una creu de terme, senyal pels forans de que s’havia arribat a Barcelona; de fet, prop d’aquí, tocant la Rambla, hi hagué una de les entrades a la ciutat medieval, el portal de Santa Anna, flanquejat per dues grans torres poligonals. Al seu costat feien pinya els desarrelats de la ciutat: pobres i baldats, talment com els que em trobat en accedir a l’interior de l’església demanant almoina.

En aquesta església Joan Maragall es casà amb Clara Noble, que llavors tenia setze anys, onze menys que ell. L’imposant interior de la nau, reflectit en la gran arcada formada al presbiteri, en la unió amb l’absis, sota la qual hi ha l’altar, i que atemoreix als nuvis en l’important pas que estan donant, és descrit al poema “Nuvial”: Sota l’arcada / del temple, ressonanta i tenebrosa, / davant del nostre sí l’altar floria, / revestint-se de llum i d’alegria. Aquest temple formava part d’un monestir de canonges del Sant Sepulcre. D’estructura inicialment cistercenca, del segle XII, tal com corresponia a l’art emprat per les ordres militars, el temple va anar prenent l’actual fisonomia gòtica durant els segles següents, sobretot al segle XIV, quan la nau fou allargada i coberta amb una volta de creueria. Encara, al segle XV, s’alçà el cimbori per on, de segur, aquell jorn tant especial entraren raigs de sol que il·luminaren els nuvis i les flors que embellien l’altar, donant-los-hi llum i alegria.

De l’antic monestir, a més de l’església, encara resta dempeus el seu claustre gòtic, de planta rectangular i de dos pisos. El pis inferior fou alçat al segle XV, i és format per arcs apuntats sobre columnes nervades i capitells amb fulles d’acant. El seu jardí, ombrejat per alts arbres, té un pou voltat per fileres de plantes que semblen cercar una certa harmonia en el conjunt, tot i que té l’aparença de trobar-se força descuidat. El pis superior, alçat al segle següent i format per arcs rebaixats, ha estat molt restaurat. En el claustre, ens hem retirat una estona per seguir llegint Maragall. En aquest punt vull presentar una de les convidades d’honor d’aquesta ruta: ella no va conèixer a Joan Maragall, però sí que va conèixer a un dels seus fills, ja que es tracta d’Eulàlia Maragall i Marfà, néta del gran poeta. Avui és una persona jubilada que sempre duu a la seva bossa de mà un llibre amb els poemes del seu avi i que no es cansa mai de contar un munt d’anècdotes sobre la seva família, així com involucrar-nos a tots en la lectura, no tant sols dels poemes sinó també de la seva prosa. Així, doncs, al llarg del recorregut ens ha anat explicant un munt d’anècdotes que han donat un to més íntim al nostre grup. I en el claustre de Santa Anna ens a contat el difícil nuviatge de Joan i Clara. De com es van conèixer a Puigcerdà i de com a cops d’insistir, Joan va aconseguir el seu amor. I de com li va costar vèncer l’inicial rebuig dels pares d’ella. I de com Clara, des del balcó de casa seva, estenent la roba, li feia saber si podia o no pujar-hi; el mateix poeta ho conta al poema “Ella parla”: “quan, passant ell dessota ma finestra / jo hi anava estenen mes mellors robes, / les de colors més vius, per alegrar-lo.”

Hem retornat a la cridòria dels carrers atrafegats de la ciutat i, arribant-nos fins la Rambla, hem girat pel veí carrer de Canuda, on es l’Ateneu Barcelonès, lloc on els intel·lectuals de l’època feien llargues tertúlies. Maragall hi va ingressar com a soci l’any 1886 i fou un fervorós partidari d’Àngel Guimerà, el qual, l’any 1895, va ocasionar un fort desgavell en pronunciar com a obertura del curs, el primer discurs en català llegit mai en aquest respectable indret. En aquella època, tot i que el catalanisme es trobava en fase emergent, el català encara era considerat una llengua pobra, inadequada per a la cultura. I Àngel Guimerà ho va capgirar tot. El 1903, Maragall esdevingué el president de l’Ateneu, pronunciant com a discurs inaugural el seu famós escrit “Elogi de la paraula”.

És sempre un plaer introduir-se en aquest palau neoclàssic, l’antic palau de Savassona datat del 1779. Encara hi trobem, en el seu mobiliari, un pòsit de l’època de Maragall. Per arribar al seu famós pati situat al primer pis, cal creuar un saló amb el sostre de fusta i el terra decorat amb rajols negres i blancs que semblen imitar un tauler d’escacs, com els que hi ha inscrits en les taules que ocupen part del saló. En el jardí, on asseguts en les taules prenent un refrecs o un entrepà hi han petits grups conversant o solitàries persones llegint la premsa diària, s’alcen inexplicablement, arrelant vés a saber on, un conjunt de palmeres que desafien l’altura dels pisos que les encerclen. Enmig hi ha un bell estany que podria haver estat protagonista d’un quadre de Rusiñol. Tot plegat, encara ens fa molt fàcil la tasca d’imaginar-nos com era en l’època de Joan Maragall. L’Ateneu, a més de ser la seu de l’Escola d’Escriptura que la novel·la “L’església del mar” a fet créixer exponencialment d’inscrits, té una de les biblioteques més importants del nostre país, la visita de la qual, malauradament, és reservada només als socis. De fet, tot l’edifici és reservat als socis; per entrar-hi cal demanar permís. Recordo com, durant la meva solitària ruta maragalliana per Barcelona, salvant la timidesa, vaig pujar les escales fins al primer pis i vaig demanar al conserge, si us plau, si em deixava veure el jardí uns instants, els necessaris per conèixer-lo tot llegint la guia que duia. Vaig tenir sort. En aquella ocasió, a més, a la part baixa, oberta a tothom, hi havia una exposició de còmics que commemorava el centenari del naixement del còmic contemporani. Hi havia diferents originals, entre els quals es trobaven dibuixos del meu ídol de joventut,  el Capitán Trueno. Va ser un complement especial a la ruta, tot i que, durant una estona, em va fer oblidar-me de Maragall.

Les palmeres i l'estany del jardí de l'Ateneu Barcelonès

 

Continuem pel carrer Canuda fins l’avinguda del Portal de l’Àngel i, girant pel carrer de Montsió, ens apropem al restaurant “Els Quatre Gats”. Aquest famós i entranyable indret, situat en un edifici neogòtic de Puig i Cadafalch, és punt a tenir en compte en tota mena de ruta literària i artística: per aquí han passat gairebé tots els literats i artistes que ha donat el país des de la seva inauguració el 1897 i fins la guerra civil. Entre tots ells, destaca Ramon Casas a causa dels més que coneguts quadres que pengen en les seves parets, on es veu el pintor en companyia de Pere Romeu pedalejant un tàndem o conduint un automòbil. Avui dia, és clar, són reproduccions, ja que els originals es conserven al MNAC. Maragall hi va llegir alguns poemes del seu llibre Visions & Cants, a més de representar-se algunes de les llegendes populars que el poeta havia reescrit. Des d’aquest lloc, Miquel Utrillo i Ramon Casas van impulsar la publicació Pèl & Ploma, en la qual Maragall va col·laborar. Podeu cercar, entre tots els retrats al carbó, molts d’ells del mateix Casas, dels personatges que, amb el seu art, han participat en donar-hi nom al local, i que es troben penjats pels murs de l’establiment, el que correspon al nostre poeta Joan Maragall.

Ens dirigim a creuar la Vila Laietana, oberta precisament entre els anys 1907 i 1909, quan la capital catalana es trobava submergida en un ambient convuls i enrarit, el màxim exponent del qual havia estat l’esclat insurreccional de “La Setmana Tràgica”. La brutalitat amb que l’Estat va reprimir l’alçament popular, amb un gran nombre de ciutadans afusellats, entre ells el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, cap de turc, va originar un seguit d’articles de Joan Maragall en els quals, fugint de la imatge ideal de la ciutat donada pels noucentistes, no dubtà a parlar d’una Barcelona empobrida i marginal. En ells, no tant sols culpa d’haver arribat a aquesta situació violenta als moviments anarquistes, sinó, i sobretot, també culpa als burgesos, insensibles a les necessitats bàsiques dels treballadors i, per tant, incapaços de cap avenç vers una societat moderna. “La ciutat del perdó” és un d’aquest articles, en el qual fa un al·legat contra la pena de mort. Potser la seva publicació hagués pogut salvar la vida de Ferrer i Guàrdia i d’altres ciutadans; malauradament, Enric Prat de la Riba va censurar l’article prohibint la seva publicació.

Creuada la Via Laietana, ens arribem fins al Palau de la Música, on, contràriament a l’aburgesat Liceu, la seva creació tingué com a filosofia la unió de la cançó popular amb la clàssica, tal com es pot veure representat en una de les escultures alçades a la façana de l’edifici construït entre el 1905 i el 1908 per Lluís Domènech i Montaner; concretament a la cantonada amb el carrer Amadeu Vives, on un preciós grup escultòric de Miquel Blay representa la unió entre ambdós mons, simbolitzant la creació del palau com una obra cultural per tot el poble: com si es tractés de la proa d’un vaixell, al capdavant hi ha Sant Jordi sostenint una senyera, voltat per un grup de cantaires que representen, a un costat, la cançó popular, i a l’altre, la música clàssica; al davant de tots, com un mascaró, hi ha una figura femenina. Potser una musa, la inspiració?

A la plaça de Lluís Millet, a l’ombra d’uns arbres, hem llegit l’ “Oda a Espanya”. Aquest poema és datat el 6 de juliol de 1898, el mateix any de la desfeta espanyola a Cuba. Més de cent anys desprès, els espanyols no han perdut cap més colònia, ja que no els hi queda cap, a no ser que considerem que Catalunya n’és una, però el significat del poema segueix ben viu, potser perquè efectivament Catalunya n’és una de colònia. Els darrers versos són un compendi d’intencions: ¿On ets, Espanya? – No et veig enlloc./ ¿No sents la meva veu atronadora? / ¿No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? / ¿ Has desaprès d’entendre an els teus fills? / ¡Adéu, Espanya! Avui dia encara no han après a entendre’ns, però malauradament, nosaltres tampoc hem après a dir-los adéu definitivament.

Sota l’escultura a la cançó popular, hem viscut el moment més emotiu de la ruta. Maragall, que havia traduït a petició de Lluís Millet, diverses obres alemanyes, també va escriure “El cant de la senyera”, que acabà esdevenint l’himne del Palau de la Música. Cal pensar que el palau fou alçat al mateix indret on es trobava l’Orfeó Català que, l’any 1891, havien fundat Lluís Millet i Amadeo Vives. Aquesta societat coral popular es trobava en un barri d’obrers, ubicació que, quan es va aixecar l’impressionant Palau de la Música, va donar una imatge veritablement sorprenent al veïnat. Tot i així, cal tenir en compte que la construcció de la Via Laietana va enderrocar molta part d’aquest barri pobre, originant un altre de molt diferent. Doncs bé, com he dit abans, sota el monument de Miquel Blay, tocava llegir El cant de la senyera, però a petició d’un dels companys d’itinerari, el que hem fet és cantar-la. Cal dir que l’estrofa tant coneguda “Al damunt dels nostres cants / aixequem una Senyera / que els farà més triomfants”, ens ha sortit prou bé, però la resta ha estat un intent fallit d’imitar els orfeons! Tot i així, l’emotivitat ha estat real i hem gaudit molt d’aquest moment musical. Fins i tot, se’ns ha afegit un vianant emocionat!

 El moment en que cantem el "Cant de la Senyera"

Eulàlia Maragall, que, tot cal dir-ho, no ha deixat d’explicar-nos anècdotes durant tot el trajecte, va estar present durant l’homenatge del centenari del naixement de Joan Maragall organitzat per l’Orfeó Català que es realitzà el 19 de maig de 1960, i que ha passat a la història amb el nom dels Fets del Palau. Els franquistes volien apropiar-se de la figura de Maragall, distorsionant les seves idees a favor de les seves tesis autoritàries, i per tal raó, alguns ministres de Franco també es trobaven presents al Palau aquella nit. Per ordre governativa, la interpretació d’ “El cant de la senyera”, l’emblema del Palau, va estar prohibida, però part del públic no en va fer cas i va taral·lejar-la. Això va ser un veritable escàndol que va dur a la presó als organitzadors de la protesta, entre els quals hi havia Jordi Pujol. Certament, ens ha fet sentir-nos privilegiats en trobar-nos en companyia d’una de les persones que ho visqueren en pròpia carn.

Retornem a la Via Laietana i ens arribem fins a la catedral, davant de la qual, els diumenges es concentren diversos grups per ballar-hi sardanes. En els Jocs Florals de 1894, Maragall va guanyar l’Englantina pel poema “La Sardana”, dedicat com el seu nom deixa clar, a aquesta dansa popular catalana. I tal com ell diu:  la sardana és la dansa més bella / de totes les danses que es fan i es desfan. L’hem llegida al costat de la catedral, sota les gruixudes pedres de l’antiga muralla romana. I ja que estàvem a tocar l’essència de la Barcino romana, hem continuat la ruta pel carrer del Bisbe, hem girat pel de la Pietat i, per darrera de la catedral, ens hem arribat a la seu del Centre Excursionista de Catalunya, on es troben les quatre immenses columnes del Temple d’August, del segle I aC.

És un moment de repòs, ja que aprofitem per seure en el bancal de rajoles que hi ha i que ens permet descansar, fer ullades d’admiració a les columnes romanes, i escoltar la Clara explicant-nos la passió que Maragall sentia també pel món de l’excursionisme, seguint els passos de Verdaguer, no només a l’hora de popularitzar la muntanya, sinó en l’ús literari que aquell donà al nostre paisatge i que Maragall continuà. Aquí haig de parlar d’una altre persona que, com l’Eulàlia, també forma part del món proper a Joan Maragall: hem gaudit també de la presència de la neboda de Dolors Grau. I qui va ser Dolors Grau? Doncs la Lola de la Figuera. Us faig cinc cèntims més? Durant els anys 1902 i 1903, diverses personalitats de la cultura catalana feren estada a la masia de la Figuera, situada al Tagamanent: Josep Pijoan, Lluís Vila, Santiago Rusiñol, Lluís Millet, Ramon Casas, Amadeu Vives, i el nostre poeta Joan Maragall. En aquesta masia vivia llavors una nena d’onze anys que es va fer amiga dels prestigiosos estadants. Aquesta nena era Dolors Grau, la Lola, a qui Joan Pijoan ensenyà a llegir i escriure i a qui Joan Maragall, amb el qual es cartejà, li dedicà diversos poemes.

Sortint del Centre Excursionista, pels carrers estrets ens arribem a l’ampla i solejada plaça de Sant Jaume i seguint el carrer Ferran, fins a la Rambla on ens apropem al Liceu. No cal dir que aquest indret representava el poder econòmic i social de la burgesia barcelonina. El 7 de novembre de 1893, l’anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes des del cinquè pis, una de les quals no va arribar a explotar, però l’altra va matar vint persones i ferir-ne una trentena. Maragall hi era present, junt amb la seva dona i la seva filla Helena. El fet de viure en primera persona aquell succés, el va trasbalsar de tal manera que, en arribar a casa seva, aquella mateixa nit, va compondre el poema Paternal, un al·legat on el terror, la por i la innocència, es donen cruelment la mà.

En companyia de la Dolors Grau i de l'Eulàlia Maragall

 

Davant del Liceu, la Clara dóna per acabada la ruta maragalliana. Han estat més de tres hores passejant-nos amb el poeta. I amb la seva neta. I amb la neboda de Dolors Grau. Gairebé tres hores molt intenses que ens han descobert un Maragall més humà, a més de poeta i escriptor. Ens han quedat molts racons encara per veure relacionats amb ell, però és clar que per una persona que va viure tant intensament la ciutat de Barcelona, la seva relació amb la ciutat no es pot resumir en un matí. Tot i així, m’hagués agradat molt arribar-nos fins al carrer Jaume Giralt, situat a prop del mercat de Santa Caterina, fent cantonada amb el carrer Carders, lloc on va néixer Maragall. La Clara ens ho ha explicat, i ens ha dit que el carrer és molt estret i fosc i situat en un lloc força malmès i que no pagava anar-hi. Però no hi he estat d’acord. Jo hi vaig anar en la meva solitària ruta; precisament va ser l’últim racó maragallià que vaig visitar llavors. I puc dir que hem va captivar, imaginant-me el menut Maragall creixent en aquest indret, entristit perquè el sol hi passava de llarg, esperant que arribés l’estiu perquè, com si llavors s’adonés de la seva existència, el sol hi deixés caure algun raig. El 13 de gener de 1900, Maragall va publicar a la revista “Pèl & Ploma” un bellíssim poema que recorda aquest carrer, “Sol, solet”: Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre: / el mur hi era humit / però el sol hi era alegre. / Per lla a Sant Josep / el bon sol solet / lliscava i lluia / pel carreró estret. / I en mon cos neulit / llavors jo sentia / una esgarrifança / de goig i alegria. Hauríem d’haver-nos-hi apropat.

Ens hem acomiadat de la Clara i de la resta de companys. Però Roser i jo encara no en tenim prou de Maragall i en volem més. Primer, però, hem de dinar, i ho fem al local Forns del Pi, al carrer Ferran, que a més de vendre-hi pa i productes afins, també és restaurant, amb un menú econòmic que, en el nostre cas, ens ha permet gaudir d’un plat de paella, de vedella amb suc, albergínies farcides, flams, beguda i cafè. La nostra intenció per continuar gaudint de Joan Maragall, és apropar-nos fins al Palau Moja, a la sala d’exposicions del qual, situada a la planta baixa, es pot veure l’exposició Joan Maragall, la paraula il·luminada. Primer però, ensonyats pel cansament del matí i el dinar, decidim passejar una estona fins el port, i fer una becaina asseguts al seu davant, mirant els vaixells arrenglerats i les gavines voleiant.

“De dins la boirina del massa pensar

            salta una paraula

            tota il·luminada

amb un sentit nou: la boira es desfà.

Tot el pensament reprèn arrencada.”

 Aquest fragment inclòs en un dels diversos poemes que duen el títol de “Dimecres de cendra”, concretament l’escrit l’any 1911 i que es va publicar pòstumament, ens rep a l’entrada de l’exposició Joan Maragall, la paraula il·luminada. Per què? Doncs perquè per a Maragall, la poesia i, per tant, la paraula, és sinònim de vida. La poesia omplia totalment la vida de Maragall perquè la poesia era la pròpia vida, i cercar-hi un sentit és cercar aquella paraula que ens il·lumini i ens faci comprendre com de bella és la vida. I a través de l’exposició, fragmentada en varies parts que analitzen mitjançant la pròpia obra del poeta el seu recorregut vital, ens adonem de la recerca constant d’aquests mots privilegiats al llarg de la seva vida.

En cada un dels apartats de l’exposició, hi ha un petit resum sobre la seva trajectòria i molts poemes relacionats amb el punt tractat que podem anar llegint a mesura que avancem. “La passió per la poesia” ens parla de com de dur va ser allunyar-se del món de les lletres per treballar en l’empresa tèxtil familiar. De com, poc a poc, va aconseguir el permís per estudiar dret primer, i, quan aconseguí salvar l’empresa d’una fallida, la total llibertat per dedicar-se al que més estimava: la poesia, la vida, la paraula il·luminada, la paraula viva. Tot i que el primer llibre de poemes publicat va ser Poesies l’any 1895, cal dir que aquest volum tingué un precedent quatre anys abans, Poesias, un recull de poemes i traduccions de Goethe realitzades per Maragall, que els seus amics, d’amagades, varen recollir en un volum que li regalaren pel seu casament amb Clara Noble. Si accediu a la web de la biblioteca virtual “Miguel de Cervantes”, podreu veure una còpia digitalitzada d’aquest llibre.

La següent estació ens parla del Maragall Modernista, que col·labora a l’Avenç i participa en les Festes Modernistes de Sitges. Però, i sobretot, ens parla dels seus articles en castellà al Diario de Barcelona. En aquests escrits al diari conservador, cerca desvetllar l’ensopiment de la classe burgesa, sotmesa a una crisi de valors pròpia del segle XIX. Considera, davant l’agitació social i els atemptats anarquistes i les posteriors repressions de l’estat, que no és bo aquest constant i sagnant enfrontament dels uns amb els altres, sinó que cal fer avançar la societat. No cal dir que les seves opinions no sempre foren del gust dels propietaris del Diario de Barcelona i, com ja he explicat abans, molts dels seus articles foren censurats, entre ells, el ja anomenat “La ciutat del perdó”.

A continuació se’ns parla de com es va anar impulsant el seu catalanisme, cada cop més fort. Des del poema “Oda a Espanya” de l’any 1898 i fins l’article “La Patria nueva”, de l’any 1902, i pel qual serà processat, anirà exponent el seu creixent catalanisme, sempre però, exceptuant algun que altre moment de tensió, dins la voluntat no pas de separació, sinó d’entesa amb Espanya, tot i que reconeix que és tasca molt difícil per causa pel caràcter conservador espanyol. L’any 1903 abandona el Diario de Barcelona per col·laborar a La Veu de Catalunya, La Il·lustració catalana i El Poble Català. Tal com ens explica l’exposició: “Els seus articles (com “La independència de Catalunya”, que va restar inèdit) i la seva poesia (Visons & Cants, 1900) mostren un Maragall combatiu, constructor dels grans mites del nacionalisme català modern.”

A meitat de l’exposició hi ha un punt d’inflexió en el qual penetrem en un espai que imita la casa del poeta. Aquí trobem unes parets negres on s’han dibuixat diferents mobles d’època i on pengen alguns dels quadres que podrien haver decorat el seu propi despatx. Hi ha una taula al mig amb diversos exemplars de les revistes i diaris que ell llegia, i s’escolta de fons la música que li agradava, a més de diverses converses d’amics i admiradors que solia rebre a casa seva. És una illa de calma enmig de l’agitació política i social de l’època.

Desprès entrem en el cor de l’exposició, on es poden llegir, acompanyats d’imatges que canvien constantment, deu dels seus poemes més significatius, alguns d’ells, a més, els podem escoltar, ja siguin recitats com cantats, com és el cas de “El cant de la senyera”. Ha estat aquí precisament, on m’he adonat de la dificultat del seu cant i he sentit simpatia pel nostre intent, unes hores enrere, d’interpretar el poema al costat del Palau de la Música.

Les dificultats d’entesa amb Espanya seran represes a continuació a través de la desfeta colonial de l’any 1898 a Cuba. En aquest apartat podem seguir també un intercanvi epistolar entre Maragall i Miguel de Unamuno. A continuació, la consciència crítica del poeta esdevindrà contra la burgesia catalana arran dels fets de la Setmana Tràgica que ja he esmentat anteriorment. I finalment, la seva herència en un sol poema: “El cant espiritual”. Què dir d’aquest meravellós poema? Un cant a la vida immens, un desig de viure constant, i un final que no és més que el desig de seguir vivint: ¡Sia’m la mort una major naixença! Podeu seure-hi davant el poema i escoltar-lo. No ho feu un sol cop, sinó un cop i un altre, fins que els seus versos us penetrin dins vostre i uns contagiïn aquesta immensa pena per la vida que fuig però alhora aquesta immensa felicitat per viure-la. És el punt i final de la vida i l’obra de Joan Maragall? O bé és un altre inici?

Abans d’acabar vull recomanar-vos dos llibres que es complementen plenament: un és la “Poesia completa” d’Edicions 62, recollida per Glòria Casals, la mateixa que he esmentat al principi de l’escrit, i Lluís Quintana. L’altra llibre és “Llegir Maragall, ara” de Sam Abrams, un nord-americà molt arrelat a Catalunya i que inclòs ha estat professor de Poesia Catalana Actual i Teoria i Crítica a la UOC. Sam Abrams analitza, un per un, els poemes que podeu anar llegint en el primer llibre mencionat. Un veritable plaer.

Ara sí que ha arribat el moment d’acabar la jornada en honor a Joan Maragall. Ha arribat l’hora de deixar la ciutat i tornar a casa. I cansats de trepitjar tantes hores l’asfalt, enyorar la pau que la Lola de la Figuera deu gaudir al Pla de la Calma, prop del Tagamanent, al Montseny.

El castrum visigòtic del Puig-Rom

Desprès de dues excursions, de cercar el nostre passat més llunyà i d’alçar-nos fins al capdamunt de les Alberes, reservàvem el tercer dia a Roses per gaudir tot passejant pel poble i descansant a la platja, però el dia s’ha presentat plujós i gens amic de prendre el sol estirats a la sorra. Tot i així, la bellesa del golf de Roses ennuvolat ens ha encisat, oferint-nos una jornada plena d’encants fotogràfics: contràriament a la majoria de dies assolejats en que la calitja converteix el paisatge en un quadre borrós de siluetes desdibuixades, la grisor del cel s’ha reflectit en el mar, en els camps i en els turons i muntanyes que encerclen la plana empordanesa, donant-los una personalitat de la qual molt sovint manquen quan el temps és benigne.

Passejar pel passeig marítim sota un paraigua que el vent intenta sotmetre; contemplar les erectes palmeres enclavades en la solitària sorra amb el seu plomall de fulles verd fosc encarades al fons gris del cel; endinsar-se en un dels trencaones allunyant-se de la línia de platja sentint els esquitxos de les ones i de la pròpia pluja alhora... Des del far, a l’extrem de l’espigó, mirem la línia de costa on s’arrengleren els edificis de Roses; per damunt d’aquests, se’ns apareix al fons la silueta de l’escarpada muntanya sobre la qual ens vigila el castell de Sant Salvador. I nosaltres vigilem el pas d’alguna solitària barca mentre les ones s’escabellen a la platja; o espiem les gavines escridassant damunt les onades tot esperant que alcin el vol; i ens creuem amb els pocs transeünts que, com nosaltres, viuen la pluja en lloc d’ignorar-la. Seiem en els bancs aixoplugats pels arbres que embelleixen el passeig sentint-nos propers l’un a l’altre, preguntant-nos perquè no ens podem quedar per sempre en aquest instant de felicitat. La pluja, avui, ens ha causat un plaer que, de segur, un sol espatarrant no ens hagués donat.

Recorre els blancs carrers del casc antic de Roses enmig d’uns nadius atrafegats en la seva vida quotidiana i uns turistes, majoritàriament francesos, vagarejant com nosaltres enmig de bars, restaurants i comerços de roba i records, tot aixoplugant-se en els seus tendals i aprofitant per tafanejar dins i fora, també ha estat un exercici de relaxació fenomenal. I no diguem gaudir del dinar que ens han ofert a l’hotel! És el segon cop que pernoctem en aquest hotel. El bon record de l’anterior vegada, per Sant Joan de l’any passat, ens ha fet tornar-hi. Des de la petita balconada de l’habitació que dona al carrer, es veuen els terrats de les cases veïnes com els terrats en que jugàvem de menuts: terrats de rajoles vermelles, més ondulants que no pas plans, amb algunes pilotes i altres joguines abandonades i alguns testos amb plantes que esperen que algú es recordi de regar-les... Per Sant Joan s’escoltaven els petards mentre el carrer era lloc de pas d’un continu tràfec de transeünts: pares amb nens petits, grup de joves amb ganes de gresca, parelles d’enamorats, xicots damunt de les seves bicicletes, avis amb pas calmat i persones solitàries amb pas fressat... Aquests dies no hi ha tant d’enrenou per les nits, però als matins, quan el jorn desperta, es poden veure persones que s’encaminen vers les seves feines, altres escombrant les entrades dels comerços i dels bars; algunes veus desitjant “bon dia”. I a les nits, tant sols les veus baixes o no tant baixes dels turistes francesos que arriben a l’hotel desprès del passeig abans d’allitar-se.

L’hotel és regentat per una família: mentre la mare s’encarrega de la cuina un dels seus fills ho fa del restaurant, i l’altre és l’encarregat de rebre els clients. L’any passat vam arribar tard, gairebé a l’inici de la gresca de Sant Joan, degut com sempre passa per aquesta diada, a la cua que es va formar a l’autopista. Vam arribar després de sopar, però ens tenien reservat un bon àpat que ens va immergir de cop en un agradable estat de felicitat fent-nos oblidar les desesperant hores a la carretera. Són gent molt amable. És un hotel dels que diuen que tenen ambient familiar. Hi és cert. Inclòs hem compartit amb ells la segona part del partit de futbol que el Barça va guanyar al Madrid per dos gols a zero en l’anada de la Champions; aquell partit que tant va fer empipar aquella colla de gamarusos creguts. Després del partit, contentíssims, hem anat a passejar pel passeig marítim, per aquest immens paisatge del golf de Roses, contemplant la llarga línia de costa a través de les llums esparses dels pobles que s’estenen a redós del mar. Sempre em causa sorpresa la seva visió: les llums arriben fins gairebé tancar el golf a l’altre extrem, on es situen les runes clàssiques d’Empúries i el poble de l’Escala, com si més que el mar, tinguéssim al nostre davant una llacuna de grans proporcions, la mare dels propers aiguamolls.

Però encara hi ha hagut un darrer passeig que, per ell sol, ja val la pena apropar-se a Roses. Després de dinar ens hem enfilat pels turons que tanquen la badia a llevant, situats al límit meridional del parc natural del Cap de Creus. Tot un seguit d’urbanitzacions s’enfilen pel seu coster, fins i tot encalcen el seu punt més alt, el Puig Rom, però curiosament, la febre constructora s’ha aturat al voltant d’un dels turons menors situat al nord. Es tracta d’un indret on es va alçar un castrum visigòtic, una fortalesa emplaçada en un privilegiat mirador sobre tota la badia de Roses de la qual encara resten suficients vestigis com per fer-nos gaudir d’un retorn als segles posteriors a la caiguda de l’imperi romà, un dels pocs vestigis d’aquesta època existents a Catalunya.

Cal enfilar-se pel carrer que puja al Puig-rom, tal com el seu nom indica –per cert, el nostre hotel també du el nom de Rom- i, prenent el carrer d’Ausiàs March, girar de seguida per una pista que ens deixa als peus del turó on es troba el castrum, pel seu vessant oriental. El contrast entre un costat i l’altre és total: mentre les urbanitzacions ocupen tota la vessant que dóna al golf, vers llevant s’estén un paisatge verge de turons cicatritzats tant sols per la carretera que duu a la propera cala Monjoï. Per arribar al poblat tant sols cal seguir uns minuts el sender flanquejat de ginesta que hi duu directament. Aquest turó és conegut per la gent de Roses com el puig de les Muralles, nom del tot apropiat per què realment es troba encerclat per una muralla de dimensions encara considerables dins la qual s’estenen les restes del que fou l’antic castrum visigòtic, descobert l’any 1946 per Lluís Pericot i altres estudiosos.

Vist en perspectiva aèria, o sigui, des del Google maps, el castrum té forma de pentàgon, amb dues llargues fileres murals als costats que donen a la badia de Roses i amb línies més desiguals en els altres vessants, tots ells, és clar, aprofitant el perímetre natural del turó. Els murs que circumval·len el perímetre del castrum tenen uns dos metres de gruix per quatre d’alçada en els indrets més ben conservats. Abans d’entrar-hi, podem resseguir aquesta murada pel sender que l’envolta, adonant-nos-en de la seva grandària.

Al costat sud, per on arribem nosaltres, hi havia l’única entrada al recinte: encara resten les bases de les dues torres de planta quadrangular que la flanquejaven. Impressiona col·locar-se enmig d’elles, imaginant-nos com deurien ser. Ara semblen les urpes d’un animal mític que la desídia del temps s’ha endut al cau de l’oblit. La seva construcció és posterior a la resta del castrum, el que fa suposar que es deurien alçar en uns moments conflictius per tal de potenciar la inaccessibilitat del recinte. Pels estudis realitzats, es creu que el castrum fou construït durant el segle VII i que la seva vigència arribà fins al primer quart del segle VIII. La seva finalitat fou essencialment defensiva, fet que fa pensar irònicament, tot veient la seva curta història, que no va aconseguir defensar-se prou be. Durant les excavacions, a més de ceràmica i altres estris de bronze i ferro, s’hi trobaren forces eines agrícoles. Fet ben normal malgrat ésser un fortí militar, ja que la guarnició que hi vivia també havia d’alimentar-se i, per tant, juntament amb els soldats, calia la presència d’altres oficis més pacífics però igual de necessaris.

Entrem tímidament, amb respecte, dins el recinte del castrum, on trobem les restes de cases adossades a la muralla, probablement els habitatges, entre altres, de les famílies dels agricultors que treballaven els propers camps per tal que no els hi faltés aliment als valerosos soldats. Les cases donaven a un carrer interior paral·lel a la muralla. És de suposar que dit carrer limitava a l’altre costat amb altres edificis que s’anaven enfilant fins al capdamunt del turó, en una combinació d’habitatges, altres edificis funcionals i carrers, d’una forma molt semblant al poblat iber del puig Castellar, a Santa Coloma de Gramanet. Al costat de les restes d’aquests habitatges veiem orificis que deurien ser antigues sínies on emmagatzemaven el blat. Al capdamunt del turó deuria ser ocupat pel centre neuràlgic del recinte, on potser hi vivia la guarnició. Des d’aquest indret es pot gaudir d’una impressionant vista circular, avui dia sortosament allunyada de la necessitat de controlar l’arribada d’enemics amb males intencions. Per si de cas, tant sols caldria vigilar l’arribada de turistes no gaire cívics o de brètols ignorants!

La mirada ens fuig vers el mar, que el golf de Roses abraça aferrant-lo com si temés la seva fugida. El cel encara resta encapotat, de tant en tant cauen gotes de pluja que ens refresquen. La mar apareix d’un blau grisenc que es va enfosquint allà on la pluja cau amb més contundència; per darrera d’Empuriabrava sorgeix un estol d’amenaçadors núvols que se’ns apropen com si volguessin assetjar-nos. La blavor pàl·lida del mar es contagia en les serres que s’estenen al fons, gairebé invisibles, des del Montgrí fins les muntanyes garrotxines del Mont i del Bassegoda i, més al nord, el Pirineu, amb la presència mítica del Canigó.

Roses sembla adormida en aquesta tarda plujosa. En el seu port els blancs vaixells resten alineats en els seus amarratges. Per què gairebé tots els vaixells són blancs? Els dos espigons sorgeixen de la platja endinsant-se al mar com antenes d’una papallona oculta enmig de les cases del passeig marítim. Potser pertanyen a aquella papallona de sorra que un jove artista va fer el dia anterior? Allà on s’acaben els edificis, la mar, els aiguamolls, la plana, les muntanyes i el cel es confonen com si la pluja fos un bàlsam que els agermanés.

Terra endins, cap el nord-est, albirem al fons les Alberes, trepitjades el dia anterior. Més a prop, els pobles de Palau-saverdera i Pau llisquen als peus de la serra de Rodes. Una gran urbanització se’n apareix propera com un estol de formigues invasores enfilant-se pel pendent d’un niu enemic. Més a prop, cap el mar, darrera els turons més propers esquitxats de ginesta, sorgeix el Pení, que amb els seus sis-cents sis metres és un dels més alts del Cap de Creus. Enmig de la petita vall que tenim sota mateix, serpenteja la carretera que es dirigeix a la cala Montjoi. Mirant-la de front, albirem la línia vers la natura més solitària i inhòspita del Cap de Creus alhora que, a un costat, tenim fileres de cases que han guanyat la pendent dels turons. Fins quan no s'atreviran a seguir avançant en la seva dèria invasora?

Nosaltres retornem al cotxe, retornem a Roses, i retornem al segle XXI. O no? O ens quedem ancorats en el passat megalític dels dolmens de Pau, en la natura fantasiosa de les fagedes del Puig Neulós, o resguardats dins les muralles visigòtiques?



Ens ho hem passat molt be



Indignem-nos

Que un home de noranta-quatre anys, Stéphane Frédéric Hessel, amb el seu llibre “Indigneu-vos!”, hagi estat el detonant dels moviments juvenils d’indignats que estan proliferant arreu d’Europa i que, en les darreres setmanes, hagin pres tanta importància al nostre país, té un valor simbòlic que es pot prendre tant des d’un punt de vista positiu com negatiu, o bé, tal com passa sempre en les accions humanes, d’ambdues maneres. Que hagi estat un home d’una edat tant avançada el que hagi commogut les consciències del jovent, massa conformat en una vida fàcil dins d’una societat consumista més propera al parc d’atraccions de Pinotxo que no pas a una societat culta i progressista, és la visió negativa d’aquesta relació. Però alhora, aquet home, que va ser combatent de la resistència francesa, que va estar internat en un camp de concentració durant la Segona Guerra Mundial, i que és el darrer dels diplomàtics que van redactar la Declaració Universal dels Drets Humans l’any 1948 que queda viu, és un referent important per aquest jovent, és un pont entre el passat i el present, una possibilitat d’unió per encarar un futur incert i obscur en un món on no hi ha un enemic clar, com havien estat Hitler, Stalin o, en el nostre cas, Franco, sinó, tal com ho diu el mateix Hessel, “governat per uns poders financers que l’acaparen tot”, com una mena de Big Brother eteri, anònim, però igualment cruel i implacable.

La seva proclama ha provocat una reacció en cadena que ens ha mostrat com gran part del nostre jovent no segueix l’anorreament marcat per les pautes dels polítics conservadors, tant de dretes com d’esquerres, seguint les línies del que anomenen “políticament correcte” i que no és més que obeir les seves pautes, no queixar-se més enllà del que ells ho permeten, no alçar la veu per ser escoltats on ells consideren que no han de ser escoltats. La reacció ens ha permès adonar-nos que el nostre jovent no passa de la política, sinó tot el contrari, entenent com a política, no pas el fet de votar un cop cada quatre anys a una colla de prepotents i/o covards que només amb aquest acte es creuen reafirmats per fer i desfer al seu gust per tal de conservar la seva poltrona i obtenir més guanys, sinó com a treball constant per fer una societat més justa i equilibrada. Aquest jovent, com tants de nosaltres, ja no en tenen prou amb votar cada quatre anys. Volen que el poble tingui un protagonisme molt més important en la dinàmica política del dia a dia. Volem, en fi, aturar els peus a tots els falsos profetes i demagogs que ens governen i crear una democràcia real, més propera a la justícia i als drets humans.

Hessel diu que “els joves d’avui es juguen la llibertat i els valors més importants de la humanitat”, i per tant, cal revelar-se “contra els poders del capitalisme mitjançant una insurrecció pacífica”. És un model indiscutiblement influenciat per Mahatma Ghandi, Martin Luther King i Nelson Mandela. I els acampats a plaça Catalunya de Barcelona, així com els acampats a la plaça del Sol i a molts altres llocs, ho saben i així ho han fet. I com els han resposts, en el cas de Barcelona, els polítics? Enviant-hi forces repressives per desallotjar-los. Quines forces de repressió? Els mossos d’esquadra pagats per tots els ciutadans i que, de fet, representen la policia que tenen encomanada la defensa dels ciutadans contra els delinqüents. A qui defensaven i a qui atacaven a la plaça de Catalunya? Eren els indignats delinqüents i, per tant, no podien ser considerats ciutadans? I amb quina raó ho han fet? Primer ens han dit que era per netejar la plaça que es trobava en un estat deplorable. I segon en que podria ser perillós per la trobada i segons ells probable enfrontament, en cas que el Barça guanyés la Champions, entre els seguidors culers i ells.

Els acampats són, per tant, delinqüents? Quina llei han transgredit? Reunir-se a la plaça de Catalunya? Fer malbé la gespa que envolta les fonts? I això es raó suficient per enviar uns tipus anònims sota el seus cascs, vestits de negre per fer-los més temibles, i amb porres per colpejar impunement? No sé si ens hem adonat clarament del que han fet: colpejar sense cap mena de consideració a persones, nois i noies que tant sols es negaven a alçar-se del terra i anar-se’n a casa seva. Que es negaven a deixar netejar la plaça? Au va! La plaça estava tant bruta com qualsevol racó turístic desprès del pas d’una munió de guiris. I molt, però molt menys que quan hi passen els hooligans de qualsevol equip de futbol permesos per la mateixa policia que ara atacava a tort i a dret. Us puc ben assegurar que cap dels indignats s’ha pixat a la plaça! I la celebració de la Champions? Havien de témer un enfrontament? Entre qui? Entre els culers i els indignats? Per què? Que molts indignats no eren alhora culers? Entre els violents que aprofiten qualsevol raó per fer acte de presència i comportar-se com a vàndals i els indignats? Doncs, en aquest cas, perquè colpegen als indignats? Que ells tenen la culpa dels comportaments salvatges d’aquells bàrbars? És clar que han estat els mateixos polítics els qui han volgut provocar aquest enfrontament: una bona excusa per fer-los fora d’una vegada per totes. Però sortosament, no ho han aconseguit!

Ara, quan tot sembla calmat, que no ens intentin convèncer de que ha estat una actuació esporàdica, un error que no es repetirà. Tots sabem que tornarà a passar. I que no té rés a veure amb qui és el capitost que dóna les ordres. Ara ho ha fet Felip Puig, de CiU, però encara recordem les pallisses que aquest mateix cos va propinar a estudiants i periodistes en una càrrega policial ordenada per Carles Saura, d’ ICV durant el govern del Tripartit, durant les protestes contra el pla Bolonya. I no s’hi val amb la honorabilitat mai posada en dubte dels cossos de seguretat. Un cos on molts dels seus components encara no han après a parlar en la llengua dels ciutadans que diuen defensar i que duu tan fluixa la ma amb la que mou la porra erecta, no és precisament digna de confiança. Tant sols cal veure les imatges per comprovar que aquests personatges gaudien repartint hòsties!

El més greu, però, ha estat la manca de diàleg. Que els indignats estaven acampats només perquè no sabien que altra cosa fer ja que no tenien on anar a treballar? És clar, ja ho sabem, que els joves són una colla de ganduls. I també els aturats que no cerquen feina! Au va! Quans cops els polítics han parlat de les demandes dels indignats? Saben quines són? No els interessa escoltar oi? Ells, els indignats, ho resumeixen clarament: “Democràcia real ja!”. I quin significat té? Dret a una vida digna, així de senzill! La realitat és que el poder no vol diàleg perquè el poder té unes idees molt clares de com vol que el món funcioni. I no té cap intenció de canviar-les per millorar la vida a cap indignat, ni a cap treballador, ni a cap jubilat. A ningú que no estigui dins del seu grup hegemònic.

Un estat que per convèncer els seus ciutadans ho fa amb la contundència de les garrotades no és un estat democràtic. Perquè és un estat que no vol dialogar. Un estat que deixa que milers de persones caiguin en la pobresa, que es quedin sense rés i que, tot i així, hagin de seguir endeutats amb els bancs, no és un estat democràtic. Perquè és un estat que ha abandonat el seu poble, que només actua a les ordres de poders econòmics implacables, sense cap mena de consciència moral. Un estat que permet que governin una colla de mafiosos que especulen amb les vides dels altres en benefici propi, que anorreen llengües i cultures, no és un estat democràtic. Perquè és un estat que permet l’atac als drets humans més bàsics. I no estic acusant només a Espanya, sinó també a nosaltres, els catalans, i a Europa, immersa, tal com creuen a orient, en una decadència que la pot dur de retorn al segle XIX. Estem condemnant als nostres néts a haver de lluitar per reconquerir els drets que els nostres pares, avis i besavis van haver de conquerir. I recordem com va anar: una revolució industrial amb unes condicions de treball ignominioses, dues guerres mundials amb milions de morts, i una guerra civil que encara cueja. Que estic exagerant? Ho ens espavilem o temps al temps.

Per cert, per què Stéphane Frédéric Hessel parla només als joves? Pensem-hi els que ja no ho som. Fem-ho amb honestedat i traient les conclusions que calguin per esbrinar perquè estem anorreats i submisos al poder. Què necessitem per alçar-nos? I una altra cosa abans d’acabar: quantes coses podríem aprendre si escoltéssim als nostres vells i als nostres joves! Per què ens hem convertit en una societat que s’allunya tant veloçment del major èxit humà: la consecució de la parla i del pensament? De la filosofia que ens van ensenyar els nostres clàssics?