El Bassegoda

Per la vall d’en Bas, un cop travessat el túnel de Bracons que ens estalvia forces quilòmetres però que malauradament ha malmès part de l’encant que posseïa la petita vall de Joanetes, ens hem arribat a Olot i prenent l’horrible autovia que es dirigeix a l’Empordà empetitint amb la seva presència inclòs la muralla basàltica de Castellfollit de la Roca, ens hem arribat a Montagut, on hem pres la carretera que ens ha enfilat a l’antic caseriu de Sadernes, passant abans pel costat del formós pont romànic d’un sol i alterós arc que creua el Llierca i que, de fet, es troba situat en un lloc de transició entre una Garrotxa més humana, amb camps situats a banda i banda del Fluvià i una altra d’agresta que solem anomenar com l’Alta Garrotxa. A Sadernes hem deixat el cotxe a l’ample aparcament que hi ha un cop passada l’església romànica de Santa Cecília. Podríem haver continuat per la pista fins prop del Pont d’en Valentí, ja que hi ha diversos aparcaments situats al llarg de l’estreta pista que ressegueix el Llierca, però obeint el que ens semblava que indicaven uns cartells informatius, la prohibició de circular-hi fins a finals d’aquest mes de novembre, sota pena d’una quantiosa multa, ens ha convençut per iniciar l’excursió a Sadernes on, a més, hem esmorzat abans de començar la llarga caminada vers el Bassegoda.

De l’aparcament, baixem a la pista i la seguim en direcció nord. Deixem a l’esquerra un malmès edifici i passem pel costat del primer aparcament dels que anirem trobant, on veiem diversos cotxes aparcats. Després, la pista creua la riera pel Pont dels Aures, des d’on, tot i que fins aquí la vall ha estat força ample encara, ja s’albiren al fons els penya-segats que l’estrenyeran. Ja per l’altre riba passem per un segon aparcament on també hi ha cotxes aparcats. Passem pel costat o, més ben dit, per sota, de l’erecta roca que fa d’esperó sobre la riera al Castell Sespasa, un magnífic turó rocós alçat sobre el Llierca on hem vist diversos escaladors i a partir del qual, pel Portell d’en Roca, ens introduïm a l’estret congost de la riera de Sant Aniol. Passem per un tercer aparcament, també gairebé ple de cotxes i poc menys de cinc-cents metres endavant, trobem un desviament que prenem cap a l’esquerra; cap a la dreta, per on tornarem, la pista es dirigeix cap al coll de Riu situat als peus dels vessants meridionals del Bassegoda. Poc abans del Pont d’en Valentí, passem pel quart i darrer aparcament, també ple de cotxes. Ens preguntem si veritablement hem entès bé la prohibició de circular-hi. De totes maneres, prefereixo haver fet aquest tram, de poc menys de mitja hora, a peu, ja que em feia més il·lusió començar i acabar l’excursió a Sadernes, fet que, vist ara en perspectiva, ens ha salvat d’un fort entrebanc que ja explicaré quan sigui el moment.

El pont d'en Valentí

 

Passat, doncs, l’últim aparcament, arribem al bell Pont d’en Valentí, lloc on, en temps reculats, hi passaven tota mena de gent, entre els quals hi havia carboners, traginers i contrabandistes procedents del Vallespir que es dirigien als mercats de Tortellà i d’Olot. El paisatge que anem a descobrir en aquesta excursió, els racons per on caminarem, són protagonistes en gran part d’una de les millors novel·les catalanes: La Punyalada, escrita l’any 1903 per un ja malalt Marià Vayreda, el qual moriria aquest mateix any sense veure publicada la seva novel·la. Marià Vayreda fou un dels prohoms més importants de la noblesa rural catalana. Junt amb el seu germà, el pintor Joaquim Vayreda, formaren part capdavantera del conegut estil pictòric de l’Escola d’Olot, un estil que sublimà el paisatgisme. La Punyalada narra la història d’amor i odi entre els seus tres principals personatges en els anys immediatament posteriors a la Primera Guerra Carlina, concretament entre el 1840 i el 1845, any en que s’inicià la Segona Guerra Carlina. A l’altre costat del pont d’en Valentí hi ha un edifici malmès que havia estat l’Hostal de Ca la Bruta i que, curiosament, fou utilitzat per ambientar part de la pel·lícula basada en la novel·la que, l’any 1989, dirigí Jordi Grau. Al llarg d’aquesta excursió en parlaré sovint d’aquesta esplèndida però crua novel·la.

Hem seguit pel camí que, des de l’hostal de Ca la Bruixa, ressegueix ara la riera per la seva dreta, fins trobar un indicador que ens assenyala la direcció, tot enfilant-nos, a Talaixà. I aquí ha començat un petit embolic que ens ha fet trontollar insegurs amunt i avall. Aquest camí vers Talaixà l’he fet en dues ocasions fa molt de temps; en totes dues amb la intenció d’arribar a Sant Aniol, on ara ens dirigim, però via Talaixà. L’excursió be s’ho val, però, és clar, sempre que no tinguem l’intenció, com ara, de pujar al Bassegoda, que es troba precisament en l’altre extrem oposat. Com que no he vist prou clar que el camí que duu a Talaixà sigui el mateix que, en un moment donat, prengui un altre vers Sant Aniol, dubte raonat pel fet de que el sender s’anava enlairant massa respecte a la riera, hem decidit tornar-hi i cercar un altre camí que ens dugués més directament a Sant Aniol. I mentre el buscàvem, anàvem sentint veus d’altres excursionistes que ens indicaven amb el seu so que no anàvem gaire errats. Finalment, hem creuat de nou la riera i, seguint-la uns metres, hem desembocat en una ampla pista que hem seguit cap a l’esquerra. Curiosament, quan ja dúiem un tros fet, una altra pista ens ha arribat per l’esquerra i, per ella, ens han arribat un grup d’excursionistes que ens han assegurat que anàvem en la direcció correcta per arribar a Sant Aniol; nosaltres hem suposat que aquesta pista secundària és la que hauríem seguit si, en lloc d’abandonar quan crèiem que anàvem directament a Talaixà, haguéssim continuat endavant. De fet, aquesta pista, com he esbrinat posteriorment, s’enlaira fins a la Muntada, un mas que es troba prop d’on som. Fet i fet, com que ja anàvem pel camí correcte, hem oblidat els entrebancs i hem continuat com si no hagués passat rés. Però el camí és marejador, i, seguint uns senyals, hem abandonat la pista per introduir-nos per un bonic i enlairat sender per, al cap de poc, tornar a baixar i empalmar de nou amb la pista. Semblava un joc perpetrat per uns follets que, ocults dins el bosc que ens envolta, de segur que s’estaven rient amb ganes.

 

Resclosa del Gomarell

Continuem pujant el Llierca i la pista esdevé un sender que ens apropa, després de creuar de nou la riera per sobre de trontollants i humides pedres, a la petita i bonica resclosa del Gomarell, a partir de la qual l’aigua és canalitzada de forma subterrània, raó per la qual, fins arribar-hi, hem vist la riera més aviat seca, al contrari de com la veurem a partir d’ara, quan anem vorejant la petita presa tot gaudint de la pau idíl·lica de les aigües aturades en un indret on, a l’estiu, segur que apeteix fer més d’un bany. Algunes de les fulles tardorenques dels faigs que ens acompanyen, despreses dels arbres, han caigut sobre la riera i han navegat uns metres fins ajuntar-se en un bell racó; l’aigua pren la tonalitat entre verdosa i blavosa del fons, i les fulles, d’un marró ataronjat, resten suspeses sobre les inquietants roques esteses sobre el llit del torrent.

Bell racons amb petits salts d'aigua

El camí es va estrenyent i entrem al tram més espectacular del recorregut per la riera, tot introduint-nos en la gorja del Citró. El camí va resseguint el recorregut de l’aigua gairebé al seu costat mateix, el que ens fa pensar que, en temps de pluja, complicaria molt transitar-hi. Passem per un tram on l’aigua davalla per diversos saltants i arribem a un indret molt estret, on la riera sembla més cabalosa; el camí, a voltes empedrat, s’enfila en aquest tram fins trobar-nos amb un bonic pont penjant metàl·lic per on creuem de nou la riera amb precaució, estimulats més pel moviment oscil·lant del pont que no pas pel seu poc perill; de fet, aquest pont substitueix un altre de fusta sense baranes que feia la travessa molt més inquietant.

El paisatge que ens envolta és d’una gran ferotgia: som voltats de cingleres que s’alcen unes sobre les altres com competint per arribar el més alt possible. Els boscos semblen penjar d’aquestes, com espectadors exaltats abocats al buit, i ens embolcallen com si volguessin confondre’ns amb ells, com voler-nos empassar en la seva exaltada verticalitat. Destacant al fons, s’arrengleren una damunt l’altre, cada cop més petites però més altívoles, les cingleres del puig d’en Coll, als peus del qual trobarem Sant Aniol d’Aguja. El nom d’Aguja, que també arribà a escriure’s Aguges i Uja, prové del mot llatí Aquagium, el qual fa relació a un canal o pas estret d’aigua entre cingleres; rés més adient. Per l’altre costat seguim ascendint per la llera de la riera gaudint de la bellesa de l’aigua escorrent-se entre les gorgues i formant, a voltes, trams pacífics on la llum del dia es reflecteix poèticament en les aigües aparentment quietes de les basses. Passada la Gorja del Citró, la vall s’eixampla una mica tot i no perdre la sensació d’indret encerclat per alts murs naturals. Tornem a creuar el torrent i el camí pren certa pendent, creua el torrent de la Comella i arriba a una cruïlla, l’indret anomenat coll del Molí, on ens trobem amb els senyals del GR 11 que haurem de seguir, primer cap a l’esquerra, cap a Sant Aniol, i després cap a la dreta, en direcció al coll Roig, primer pas entre carenes que haurem de salvar abans d’atènyer el Bassegoda.

El curt tram que ens separa de Sant Aniol és d’una gran preciositat, dins el bosc d’alzines i diversos arbres caducifolis. En poc menys d’un quart d’hora arribem al santuari de Sant Aniol d’Aguja, al qual accedim per un altre pont penjant col·locat recentment. De fet, sembla ser que tot el camí d’accés des del pont d’en Valentí ha estat condicionat en els últims anys, ja que, no només jo, sinó altres persones que ens hem anat trobant i amb les quals hem conversat, quan van visitar aquests indrets, transitar-hi era força diferent, havíem, diguem-ne, de mullar-nos més. Recordo haver hagut de creuar gairebé per dins l’aigua algun tram del recorregut, tram que avui dia es troba arranjat mitjançant algun pas fet amb fustes o bé amb els ja esmentats ponts penjants. Són d’agrair aquestes millores, que fan l’excursió molt més agradable i bonica, tot i que, als més joves, si haguessin conegut l’antic estat del camí, els hi semblaria menys divertida.

 

Sant Aniol d'Aguja

 

L’església de Sant Aniol és, veritablement, una construcció idònia pel lloc on es troba, que traspua per totes les seves pedres la ruralitat a la qual pertany. Veient-la, hom percep, sent, respira, la presència d’un món rural llunyà en el temps però intensament viu en l’essència del paisatge, com si tots els que caminaren davant d’aquest temple, haguessin gravat el seu pas en els seus murs, haguessin deixat part de la seva ànima, dels seus records, esculpits en els seus desordenats carreus. Aquí es celebraren aplecs que reunien gent dels dos costats, de l’Arieja i de la Garrotxa, i en el silenci que envolta avui dia l’església, el vent encara sembla dur el so de la música, dels balls, de les rialles, de les converses d’aquella gent llevada. Externament no és una església dotada de la bellesa ancestral de l’art romànic, però enfileu-vos pels esglaons que donen a una petita placeta davant l’entrada i contempleu el paisatge ubèrrim que us envolta, i admirareu aquesta altre bellesa natural i trobareu que la senzilla església pertany també a aquest indret, combrega amb ell plenament.

Aquest senzill temple, que arribà a formar part d’un monestir, fou alçat per primer cop al segle IX, però les restes romàniques més antigues que ens han perdurat, l’absis i la part de la nau situada a tocar-hi, pertanyen al segle XI, mentre que la resta, que va patir un allargament vers ponent suprimint tot vestigi romànic, és el resultat de modificacions posteriors. Això si, ens queda la bellesa simple però elegant de la decoració llombarda de l’absis, amb grups de quatre arcuacions cegues separades per lesenes. Fixeu-vos ara en el seu petit campanar d’espadanya fet amb maons; no té rés d’especial, inclòs es pot considerar que és de mal gust; de fet, fins a finals dels anys trenta, com he pogut esbrinar per unes fotografies antigues, es conservava una altre de més gran i format per dos ulls. Però, sabeu com es diu la campana que hi penja actualment? Fou col·locada l’any 1962, i en record de la novel·la La Punyalada, de Marià Vayreda, duu el nom de la seva protagonista, Coralí, la qual, de segur, havia escoltat sonar un bon nombre de cops les seves predecessores. De fet, la novel·la, després d’un bell pròleg del qual ja en parlaré més endavant, comença a Sant Aniol: “Mai com aquell any m’havia semblat trista la diada de l’aplec dels francesos a Sant Aniol”, ens explica l’Albert, un dels protagonistes masculins i narrador de la història. L’aplec tenia lloc per Pentecosta, i duia precisament el nom de l’Aplec dels Francesos, ja que eren ells els que feien la llarga caminada des de l’altra costat dels feréstecs cims fins aquest racó garrotxí per participar en l’aplec. No us diré perquè l’Albert sentia tristesa durant aquell aplec; si ho voleu saber haureu de llegir la novel·la, tasca que us recomano fervorosament. Però sí és cert que, voltats per aquest amfiteatre natural, la solitud que envolta l’església fa que una certa melangia ens acaroni, com sempre passa quan som davant els vestigis arquitectònics d’un món ja desaparegut. Avui, al voltant de Sant Aniol, hi ha petits grupets d’excursionistes que, com nosaltres, s’hi han arribat. Em pregunto quants d’ells deuen conèixer la història de la Coralí, de l’Albert i de l’Ivo.

Els fundadors de Sant Aniol d’Aguja foren monjos benedictins provinents del monestir de Santa Maria d’Arles, al Vallespir, que havien fugit de la destrucció del seu monestir duta a terme l’any 858 per pirates normands. Almenys, això és el que ens explica la llegenda arran de la coincidència en els noms de l’abat d’Arles en el moment dels atacs i el del primer abat de Sant Aniol, Ricimir. El nou monestir, que es trobava situat dins el pagus de Besalú que depenia del comtat de Girona, fou fundat l’any següent i confirmat pel rei carolingi Carles el Calb el 871. En el precepte signat pel rei a Saint-Denis l’11 d’abril d’aquest any, s’especifiquen les seves possessions:

...la vall anomenada Biquilibim i la vall dita Aguja, amb tots els vilars situats en aquestes valls, fins al Treu i fins al cim de la muntanya de Bassegoda i de la muntanya de Perrabugat i del coll de Principi i fins a la muntanya Magalell i fins a la muntanya Alló, amb els vilars propers a la Nou, i fins a la muntanya de l’Alzina i fins a la cel·la dita Talaixà, amb el mont Martinyà, que s’alça entremig d’aquestes valls; i a Bas, el lloc que anomenen Olot, amb l’antiga església construïda en honor de santa Maria; i al mateix comtat, el mont de Sant Llorenç amb la basílica edificada en honor del mateix sant Llorenç, amb un vilar i una font anomenada Esparreguera i amb la totalitat d’aquesta muntanya, llevat del lloc que anomenen Castellar, que posseeixen els fills de Díscol i de Transmir i exceptuades les aprisions dels hispans que hi ha en aquests termes, donar-ho per a la basílica que el dit abat Racimir va construir en aquestes muntanyes, als monjos que hi col·locà, que han de servir Déu.

Hom pot creure que tot aquest devessall de possessions era més que suficient perquè el cenobi tirés endavant. Però la realitat ho desmenteix, ja que la major part d’aquest territori era i és zona muntanyosa poc fèrtil, ocupada majoritàriament per boscos i, com hem vist al llarg de l’excursió i seguirem veient, cingleres gairebé inaccessibles. Una terra feréstega que fa pensar si Ricimir i els seus companys benedictins les tenien totes quan van decidir establir-se en aquests vorals. Així, només vint-i-vuit anys després, el rei franc Carles el Simple donà Sant Aniol d’Aguja a la seu de Girona, i, vers el 1003, els seus monjos l’abandonaren i s’afegiren a la comunitat existent al monestir de Sant Llorenç de Sous, que en l’edat mitjana era conegut com Sant Llorenç del Mont, nom que ha transcendit al puig que es troba sobre el poble de Beuda i que guarda un santuari al seu cim, mentre les runes del monestir medieval resten callades a mitja pendent. Com ja hem esbrinat pel precepte de Carles el Calb, Sant Llorenç de Sous havia estat possessió del decadent monestir des de la seva fundació, tot i que, com queda palès, acabà esdevenint molt més important que aquest, independent i un dels més influents del comtat de Besalú. Poca cosa més sabem del monestir de Sant Aniol, com que l’any 1372 el rei Pere III de Catalunya-Aragó vengué el dret de bovatge d’aquesta parròquia i d’altres per tal d’aconseguir diners per la guerra que duia a terme a Sardenya i que, ja al segle XVII acabà esdevenint una simple església depenent de la parròquia de Santa Cecília de Sadernes. Sabem que, en els anys en que transcorre el drama de La Punyalada, la dècada dels quaranta del segle XIX, entre les dues primeres guerres carlines, l’església s’havia malmès força, probablement, entre altres causes, per l’actuació dels trabucaires, dels antics soldats carlins que havien esdevingut bandolers, entre els quals formava part l’Ivo, el segon protagonista masculí de la novel·la.

Si fem una ullada a l’interior de la nau, que anys enrere tenia lliure accés però per culpa de certs actes vandàlics, ara resta comprensiblement tancada, podrem veure de seguida la part primitiva, romànica, de la part més moderna: la divisió es produeix a partir dels esglaons que salven el desnivell d’una i altra part. L’interior de la nau guarda un secret: la presència d’una cripta a la qual s’hi accedeix per un passadís excavat a la pedra tosca damunt la qual s’alça la primitiva església. Una cripta rupestre que tant pot ser coetània com, inclòs, anterior a l’edifici del segle XI. Potser pertany a la primera església alçada al segle IX quan arribaren Ricimir i els seus monjos benedictins? És coneguda com la cova de l’Abat, i dels seus murs brolla una aigua que, segons la tradició, té propietats curatives per a molts mals. Em fa recança no haver pogut veure in situ aquesta cripta o pseudo-capella. Davant l’església hi ha les restes d’un gros casalot, de planta i dos pisos, que fou l’antiga rectoria i que, durant el període 1957-1985, funcionà com a refugi lliure habilitat pel Centre Excursionista de Banyoles, el qual, juntament amb altres col·lectius aplegats en l’associació Amics de Sant Aniol, treballen per tornar-lo ha habilitar com a refugi.

 

L'antiga rectoria i refugi de Sant Aniol envoltat per les cingleres situades al capdamunt de la vall de Sant Aniol

Hem deixat enrere Sant Aniol i hem tornat al coll del Molí. El pal indicador que hi ha ens informa que ens trobem a una hora i tres quarts del punt d’inici i a dues hores del Bassegoda. Ja sabem, però, que igual com hem trigat més per arribar fins aquí, trigarem més per conquerir l’emblemàtica roca que s’alça com un brau esperó nou-cents cinquanta metres més amunt. Ara ens cal seguir el GR-11 fins el coll de Principi, creuant de seguida el torrent de la Comella i, prenent la direcció vers llevant, enfilant-nos pels atapeïts boscos d’alzines i faigs que cobreixen el faldar septentrional del Martanyà, camí del coll Roig. El camí, tot i la forta pendent, es fa molt agradable gràcies, a més de les contínues llaçades que faciliten l’ascens, sobretot per la seva bellesa, doncs, a més que es troba encatifat per les fulles que la tardor ha desprès dels faigs alhora que conserva la verdor de les fulles de les alzines, és voltat de tota una comunitat de vegetació on, a més dels arbres, trobem tota mena de fongs, líquens i altres espècimens que donen al bosc una sensació fresquívola de conte de fades i que la Laura no es cansa de descriure’m.

 

Bucòlic sender entapissat amb fulles tardorenques

Les alzines i els faigs són substituïts per la presència, a mitja altura, dels pins roigs, i el sender creua una tartera arribant a una petita esplanada senyalitzada amb una gran fita, on el bosc s’aclareix una mica permetent albirar per damunt les capçades dels arbres. Hi ha una bella cicatriu cromàtica que s’estén, com una franja de tons grocs i ataronjats, pel vessant de la muntanya, voltada per la verdor dels arbres perennes; és la fageda que acabem de travessar. Tant uns arbres com els altres, semblen surar damunt la mar, a mercè de les onades que els empeny al fons de la clotada, fins topar amb el puig d’en Coll, empinat turó, embravit vaixell, situat entre els barrancs de Sant Aniol i el de la riera de la Comella que davalla per la vessant nord; és encinglerat, com tots els turons que ens envolten, i la seva cinglera superior es doblega com si fos un vaixell gronxat per embravides onades i sacsejat per forts temporals. A la seva esquerra, s’alça el puig Sanoguera, i a la seva dreta, enfront nostre, la serra de Banyadors. Al fons, entre aquests dos darrers cims, s’albira la serra Llobera, fronterera amb el Vallespir. Girant la mirada vers la direcció que portem, a llevant, entre el roquissar que es desprèn dels turons adjacents, s’albira el coll Roig, del qual es desprèn un altre indret entapissat pel cromatisme perenne. Darrera seu, se’ns apareix el Bassegoda.

 

El Puig d'en Coll, vaixell navegant enmig d'un magnífic paratge boscà i encinglerat

 

Seguim ascendint tot vorejant la vessant nord del Martanyà i arribem al coll Roig, on hi ha una bonica esplanada coberta pels pins i des d’on es té una esplèndida vista de la vessant ponentina del Bassegoda, amb la cinglera calcària que forma el Caire de Comadells mig ocultant el cim mentre una franja d’arbres cendrosos arrela als seus peus, en terreny de tarteres. Des d’aquest coll ens cal resseguir per dins d’un esplèndid bosc la vessant nord del torrent del Tumany, en direcció a un altre coll, el de Principi. El camí, cobert per les fulles despreses dels arbres, primer va conservant l’alçada, però ràpidament es va enfilant en fort pendent enmig d’alzines, pins i faigs, fins, sortint a una clariana, arribar al mas mig enrunat de can Principi, als peus dels cingles que es desprenen de la serra de Banyadors, i des d’on tenim una bona perspectiva del Bassegoda, ja força proper. Passat el mas, el camí desemboca a una pista però que abandonem de seguida per seguir de nou, sempre guiats pel GR-11, un sender enmig del bosc on destaquen alguns faigs centenaris de considerable grandària. Finalment, topem amb la pista provinent del mas la Comella que ens durà, seguint-la cap a la dreta, fins el coll de Principi, on trobem, adherida a un roc, una placa en memòria d’en Fonsu de Lliurona, el darrer trobador de la Garrotxa. Es deia Alfons Faig i Renart, havia nascut a Lliurona l’any 1905, però va passar els seus darrers anys a Les Preses, on va morir als noranta-un anys. Una llarga vida durant la qual fou barber, carboner i pagès, però sobretot, músic, essent conegut a tota la comarca per haver amenitzant durant gairebé tota la seva vida els balls de les festes majors dels pobles garrotxins amb el seu acordió diatònic.

Joves faigs enmig d'altres de centenaris

Del coll de Principi, el GR segueix per la pista fins al proper coll de Bassegoda, però nosaltres no el seguim, sinó que prenem una altra pista que s’enlaira en direcció al Bassegoda, la qual fineix al Pla de la Bateria, des d’on surt un sender que s’enfila ja directament cap el cim del Bassegoda, deixant a l’esquerra l’esplèndida visió d’una ciclòpia cinglera que es desprèn vertical del replà situat als peus del darrer cingle abans de coronar el puig. La panoràmica s’ha anat eixamplant, però nosaltres hem d’estar atents al darrer tram de l’excursió, una divertida grimpada facilitada per la presència de diverses cadenes i agafadors.

 

Laura grimpant

Jaume grimpant

 

I quan som a dalt, com si haguéssim coronat el ceptre d’un gran emperador, al nostre voltant s’estén un tresor incalculable, un paisatge immens, superb, inabastable... Malauradament, el petit espai herbat que s’estén dalt el cim, idoni per reposar tot gaudint de l’entrepà de truita que portem per dinar alhora que ens esplaiem amb la bellesa inacabable de la natura que ens envolta, és assotat per un impulsiu i fred vent que fa difícil la permanència en aquest indret. Tot i així, amb esforç, i ajudats per una parella que també acaba de pujar-hi, fem les fotografies oportunes, ens emmirallem en el paisatge, i ràpidament, enfredolits, desgrimpem vers llocs més calmats, arrecerats del vent. I em sap greu, ja que duia a la motxilla el llibre de La Punyalada per tal de llegir les primeres línies del seu pròleg precisament dalt el Bassegoda. La raó és molt simple: en elles, l’Albert, que com ja he comentat és un dels protagonistes de la novel·la i alhora el seu narrador, ens descriu el panorama que acabem de veure a sotragades per culpa del vent. El podria descriure jo mateix, però mai arribaria a la qualitat de Marià Vayreda en la seva descripció; així, transcric aquest paràgraf a continuació:

Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l’Empordà s’obiraven boiroses per damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més ençà, el pic de Tossa, i més ençà encara, Lliurona rònega i perduda entre els alzinars, el rierol del Borró tallat a pic, la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i gorges de Sadernes [...] Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues raconades de Brull. Mirant cap a Segarra, veia Ribelles damunt les imponents canals d’Uja, Bestracà sobre els enderrocs d’Escales; i cap al nord, Costabona i el majestuós Canigó tot cobert de neu.

Laura i Jaume dalt el Bassegoda

Avui no hi ha neu dalt el Canigó; la blancor és molt esmunyedissa, perfilant-se només en alguns cims situats al nord-oest, al Pirineu de Núria, amb el Costabona al capdavant. Hi ha una llum ataronjada pròpia del capvespre que suavitza l’aspror de les cingleres i dels fondals que s’estenen al nostre voltant. El cel és cobert per una corrua de núvols foscos, amenaçadors, però que guarden els bells colors de la tardor dels estralls de la llum diürna. L’Alta Garrotxa se’ns apareix com un mantell arrugat, de llit càlid que les preses han deixat sense fer. Els boscos d’alzines i de pins sedueixen tot l’entorn, revestint-lo com molsa d’un pessebre, a voltes guixats pels colors dels faigs, dels roures i d’altres espècies caducifòlies, i a voltes ferits per les roques calcàries de les cingleres. Al nord, tonalitats blavoses i ocres alhora, es perfilen els cims culminants del Pirineu més oriental, als cims dels quals ja no arriba la catifa vegetal, sinó la nuesa del rocam.

Panorama vers el Comanegra a l'esquerra, el Pirineu de Núria al fons i el Canigó a la dreta

Sota nostre apareix el torrent per on ens hem enfilat des de Sant Aniol, delimitat a l’altre costat per la Serra de Banyadors. A ponent, s’alça el puig de Mas d’en Coll, aquell que ens semblava un enorme vaixell sacsejat per un embravit oceà, ara empetitit però que segueix conservant la seva ferotgia a causa dels diferents nivells de cingleres que el formen. Més enllà, una llarga línia carenera iniciada al puig Sanoguera, passant pel puig de Sant Marc i el de les Bruixes, arriba fins al Comanegra, el cim culminant de la Garrotxa, amb la seva piramidal cúspide tènuement il·luminada per la llum diürna mentre tota la carena que hi duu és ocultada per les ombres.

 

 

Panorama vers el Mont

 

Com sempre que passegem pel Pirineu, com sempre que trepitgem tants i tants racons de Catalunya, no podem deixar de pensar en mossèn Cinto. La fita més emblemàtica d’aquest gran poeta, el Canigó, s’estén totpoderós enfront nostre, mirant cap al nord, cap a l’enyorada Catalunya del Nord; tot un conjunt de barrancs flanquejats per sinuosos crestalls que conflueixen, com els arcs d’una roda, al seu centre, al seu cim. I si mirem en la direcció oposada, cap el sud, més enllà dels afraus del Borró, sorgint enmig d’altres cims que el precedeixen, s’alça el Mont, piràmide dalt la qual es troba el santuari de la Mare de Déu del Mont on Verdaguer hi passà un mes i mig de meditació i repòs l’agost de l’any 1884, durant el qual escrigué diversos poemes, així com part del seu gran poema èpic Canigó, indiscutiblement inspirat per la pròpia visió d’aquesta bella muntanya. I nosaltres ara, som al bell mig d’aquest escenari mític, voltats de natura i de cultura, transpirant poesia paisatgística en un indret ple d’històries i llegendes.

Ben a prop, a llevant del Canigó i on la carena davalla de la Serra Llobera deixant entreveure una petita planúria enmig dels serrats, s’assenten les cases de Costoja, blancor habitable enmig d’un espai feréstec i solitari. El carener, però, torna a enlairar-se encalçant el massís de les Salines, amb l’agrest Roc de Frausa i, un xic més enllà, el més amigable cim del Moixer. Encalçats pel fort vent, iniciem el retorn desgrimpant pel crestall superior del Bassegoda, amb la mirada perduda vers llevant, on les últimes serres i cingleres d’aquesta agresta terra topen amb la plana empordanesa estesa fins al mar. En dies més clars que avui, el mar embelliria encara més el paisatge, enfrontant la seva calma amb l’agressivitat de l’Alta Garrotxa.

El noi que ens ha fet la fotografia dalt el cim ens indica un camí dreturer que, baixant per la tartera situada al sector sud-oest de la muntanya, duu directament al coll de Riu. Està senyalitzat amb fites, però és un sender difícil, gens còmode, que cal fer amb compte. Nosaltres, que encara no hem dinat, decidim no complicar-nos l’existència i tornar per la pista que duu al mateix coll d’una manera molt més tranquil·la. A més, s’ha fet massa tard i, de segur, se’ns fa de nit abans de retrobar-nos amb el cotxe a Sadernes. Per tant, ens acomiadem de la parella que ens ha acompanyat en la nostra estada dalt el puig del Bassegoda, i desfem el camí que ens hi ha dut per la forta pendent. Primer, però, ens aturem als peus de la cinglera per on hem grimpat, que s’alça com una pètria torre de l’homenatge, i dinem, ben abrigats, ja que el fred va en augment.

Laura endrapant l'entrepà

Quina pinta!!!

Retornats al camí, anem baixant trobant un altre sender, marcats amb fites, que deriva cap el sud-est. Per la direcció que pren, suposem que entroncarà en algun punt amb la pista que cerquem i que ens conduirà cap el coll de Riu, com així passa al cap de pocs minuts. Seguim cap a la dreta la pista que va fent primer constants giragonses per seguir un tram recte ben a prop de la cinglera sud del Bassegoda. Es va fent fosc quan arribem a la cruïlla que, cap a l’esquerra i avall, duu al poble de Bassegoda i, enfilant-se cap amunt, ben a prop, al coll de Riu. Quan hi arribem, trobem un indicador que ens deixa ben glaçats, tot i que el fred ja no és tant punyent: ens diu que encara ens resten gairebé tres hores fins a Sadernes. No cal dir, voltats ja per la pressentida foscor de la nit, que tal notícia ens enfonsa la moral, ja que ens imaginàvem que, com a molt, en una hora i mitja seríem de nou a l’inici de l’excursió. És clar que no és el moment per desanimar-nos; de fet, a partir d’aquest coll, tot el camí és de baixada, i passejar de nit per una pista enmig de la Garrotxa, no és la fi del món, sinó que té un encant afegit ple de sensacions. Per la meva part, escoltant la conversa de la Laura, acabo sentint-me embolcallat per una gran placidesa que es veu, momentàniament trencada, per un ensurt causat pel soroll d’alguna bestiola. Hem sentit diverses aus durant la passejada, inclòs pel fort aleteig que ha remogut les branques dels arbres en alguns moments, hem cregut que alguna d’elles era un mussol, però el que ens ha espantat, ha estat un animal de quatre potes ben gran. Ens preguntem si es tracta d’un porc senglar. Nosaltres, per si de cas, ens posem a parlar en veu prou alta per fer-nos escoltar i allunyar la possible bestiola, en el cas, és clar, que no fos un afamat animal carnívor a la recerca d’una pressa.

Tot i l’encant de passejar per aquest entorn de nit, és una llàstima no poder gaudir del paisatge, amb la vall de Riu a la nostra dreta i, enfront, la sublimada visió del Ferran. La pista ressegueix el faldar de la vessant septentrional dels cingles de Gitarriu, i quan s’apropa al seu extrem occidental, prop del turó on s’alça l’església de Sant Feliu de Riu, i gira tot encarant-se de nou amb la vall de Sant Aniol, amb el curs del riu ben enfonsat sota nostre, la llum de la lluna quasi plena, sorgeix d’entre els serrats i ens il·lumina el camí com si ens trobéssim passejant per un petit poble amb les llums esgrogueïdes dels fanals. De fet, poc abans del gir, ens hem trobat amb un indicador que, per un petit senderol que s’enfilava per la muntanya, ens assenyalava el camí cap a l’església romànica de Sant Feliu; trobar-nos amb aquest indicador ens ha donat els darrers ànims per encarar-nos amb el darrer tram de l’excursió, ja que sabíem que ja ens quedava poc per arribar a Sadernes.

La pista creua l’estret pas dels Emprius, que a la llum de la lluna se’ns apareix com l’entrada a un indret enigmàtic, com un palau gòtic curull d’encanteris. La pista davalla fortament fins entroncar amb la que hem seguit a l’inici, prop del pont d’en Valentí. La seguim de tornada reconeixent en la foscor els aparcaments, ara buits, que hem vist plens de dia i arribem finalment a Sadernes on ens retrobem amb el cotxe, el qual ens reserva una darrera sorpresa. Resulta que, en iniciar l’excursió, he deixat endollat la petita nevera que portem al maleter per tal de trobar-nos, a la tornada, beguda fresca; doncs bé, freda n’estava la beguda, però el cotxe s’havia quedat sense bateria, masses hores caminant. Durant el retorn anàvem somiant amb el descans merescut en arribar a casa, amb una bona pizza veient una bona pel·lícula. Quan, en arribar al coll de Riu, ens adonàvem que restava tanta estona fins a Sadernes, hem vist perillar tal plaer, però en passar sota Sant Feliu de Riu, hem recobrar els ànims. Finalment, però, en arribar al cotxe i adonar-nos-en que no encegava, pràcticament hem renunciat a la pizza i a la pel·lícula. Però una excursió tant esplèndida com la que havíem fet no podia acabar així: sortosament, al costat de l’església de Santa Cecília, hi havia un grup de persones al voltant d’una foguera que havien passat el dia en aquest bell indret arran d’un aplec. Preguntant si algú ens podia ajudar, un dels homes de la rotllana ens ha acompanyat amb el seu vehicle i, mitjançant els cables pertinents, ens ha pogut recuperar la nostra bateria i, així, hem pogut tornar a casa a una hora assenyada i sopar la pizza veient una pel·lícula.

 

 

 

Sender de Gurb

Una de les empreses més complicades d’aquesta excursió és arribar al punt de sortida: Sant Andreu de Gurb. Gurb és un poble situat a la plana de Vic, just al costat nord-oest de la seva capital; de fet, en aquesta proximitat es troba la dificultat d’arribar-hi, ja que, a voltes, conduint amunt i avall, hom té la incertesa de trobar-se en un o en altre municipi, que semblen units per diversos barris perifèrics que incrementen la confusió que acaba sent decebedora si afegim la presència de l’Eix Transversal i altres connexions viàries. Sort del GPS del cotxe. A més, el lloc d’inici no és el mateix nucli urbà, sinó la parròquia propera de Sant Andreu, centrada al voltant d’aquesta església, originàriament un edifici romànic del segle XII però que ha patit moltes reformes posteriors desdibuixant el seu estil primigeni. Resumint: un cop a Gurb, cal prendre la carretera que duu a Sant Bartomeu del Grau i, al cap d’un quilòmetre, agafar el trencall a mà esquerra, ben indicat, que hi porta. Un cop arribat, ben fàcil de trobar. Aparco enfront del mur septentrional de l’església, al costat d’uns indicadors de l’inici de l’excursió que pretenc fer: el PR C-41, conegut amb el nom de Sender de Gurb. Tot i que el seu centre vital es troba a la plana, l’excursió transcorre per la part muntanyosa que pertany al municipi de Gurb vers ponent, sector conegut com els Turons de la Plana Ausetana i que, com ens podem imaginar, són un esplèndid mirador de tota la plana vigatana. Ho aniré descobrint al llarg de la passejada.

 

El turó de la Creu d'en Gurb, on es trobava el castell

Des d’on soc ja puc veure la primera fita de l’excursió: el castell de Gurb, situat dalt del turó que s’alça darrera Sant Andreu. De fet, el que puc veure és la creu que hi ha al capdamunt, ja que, del castell, poca cosa en resta. Raó per la qual es coneix com el turó de la Creu d’en Gurb i no pas del castell. Però abans d’enfilar-s’hi, em cal passar per l’ermita de Sant Roc, la qual també puc veure des d’on he aparcat: mirant cap el nord, a l’altra costat del torrent del Puig, hi ha el mas del Puig i, per damunt seu, gairebé imperceptible, es veu l’ermita. Començo a caminar desfent un tram de la carretera per on he accedit amb el cotxe, tot passant pel costat d’una creu de terme des d’on tinc una bonica vista del turó de la Creu de Gurb, amb el penyal roquer on es troben les ruïnes del castell. El bosc que fa d’embolcall és majoritàriament de pins, però grups de roures esquitxen amb el seu color tardorenc alguns racons del llenç. Mirant cap a llevant, com un avançament de les vistes que gaudiré des de dalt, al fons s’estenen les serres de Cabrera i Aiats i, a la seva esquerra, el Puigsacalm.

Just quan la pista fa un gir, l’abandono per prendre un caminet que surt a l’esquerra, molt ben indicat, i que baixa a creuar el torrent del Puig. És un lloc ben curiós, ja que hi ha un cartell que m’indica que sóc dins “El bosc encantat”. I certament que l’indret, ombrívol però acollidor, bé que ho sembla, d’encantat: hi ha diversos animals fets amb fusta, com una tortuga i un duc, que em miren mentre hi passo pel costat, així com diferents cartells també de fusta amb el nom de l’arbre que acompanya i també de l’animal que hi juga al seu costat. És un indret on, de segur, tots els menuts de la comarca deuen haver vingut per tal de gaudir i conèixer el bosc, ja sigui amb els seus pares o amb l’escola. Els que idearen aquest racó pertanyent a l’anomenat Grup Fem Camí, els quals, segons les seves pròpies paraules, amb volgut crear una aula didàctica de natura. A més del bosc encantat, han arranjat diversos senders que pugen al cim del turó del castell; a l’inici del camí he vist una mena de monòlit on hi ha gravats els diferents camins que hi accedeixen. En quan a les figures d’animals que vaig trobant, el seu autor és Josep Solé, un dels components del grup.

La tortuga del bosc encantat

Creuat el torrent segueixo cap el nord-oest, tot passant pel costat del mas del Puig i arribant a l’ermita de Sant Roc, situada al serrat de la Bassa. Es tracta d’una església votiva alçada a finals del segle XIX amb motiu de la pesta del còlera que va castigar aquesta comarca als anys vuitanta de dit segle. No és un edifici gaire agraciat, però té el seu encant degut al lloc on es troba situat. La seva façana té una portalada exempta d’estil renaixentista i un ull de bou damunt d’aquesta; és capçada per una minúscula espadanya amb la seva campana gairebé encaixonada com si primer haguessin posat la campana i després construït l’embolcall. És un edifici molt alt que té una capella molt més baixa al costat meridional. Curiosament, al seu interior hi ha quatre retaules col·locats en les parets laterals dibuixats per la il·lustradora vigatana Pilarín Bayés, coneguda pels seus dibuixos infantils publicats, entre altres llocs, a la revista Cavall Fort; malauradament, com ja és habitual, no he pogut veure’ls per trobar-se l’edifici tancat.

El cel està força encapotat, i uns raigs de llum s’escolen entre els núvols caient damunt la plana vigatana, per davant la silueta inconfusible del Montseny. Cap el nord i nord-est, la carena despresa del Puigsacalm encalça les serres de Curull i de Bellmunt, amb el seu blanc santuari al capdamunt. De l’esplanada on hi ha l’església, prenc una pista en direcció sud-oest, a l’esquerra del camí per on he arribat, que desprès d’un tram dins el bosc, em duu de seguida a un lloc molt erosionat, sense arbres, amb la presència característica dels margues grisencs que es poden trobar per molts indrets de la comarca. Em trobo a la capçalera del torrent del Puig, amb vistes a Sant Andreu, a la plana vigatana i, al fons, una  visió més del Montseny, des del pic de les Agudes fins al Tagamanent. Haig de caminar per damunt el típic sòl grisenc emblemàtic d’aquesta comarca que aparenta pilons de cendra. Els hem vist cada cop que hem trepitjat i creuat aquesta plana, i sempre ens hem preguntat què són veritablement, com s’han format i d’on han sorgit. Potser podria intentar explicar-ho.

Fa molt de temps, el mar arribava fins als Pirineus i l’actual plana de Vic es trobava immersa en ell. Poc a poc, aquest mar es va anar enretirant alhora que anava erosionant l’entorn. Els turons que coneixem amb el nom de turons de la Plana ausetana, i que s’estenen majoritàriament entre Gurb i Tona, esdevingueren petites illes voltades pel mar i, més endavant, quan el nivell es va anar rebaixant i l’entorn va anar quedant encerclat per muntanyes, per un immens llac. Més endavant, a mesura que aquest llac s’anava escolant perdent cabal, els rius que solcaren la plana, dels quals ens resten les conques del Ter i del Congost, seguiren afaiçonant el paisatge fins donar-li la forma actual. Des de dalt del turó de la Creu de Gurb ens podrem imaginar com deuria ser el paisatge si pensem que ens trobarem a l’alçada que, abans del Quaternari, tenia la plana quan era un mar i aquest inicià el seu retrocés. Aquesta és la raó per la qual, a aquests turons, se’ls coneix també amb el nom de turons testimoni, ja que són vestigis d’un passat molt remot, testimonis d’un temps en que la humanitat no era present ni tant sols en estat embrionari. Fou durant el Terciari quan els fenòmens marins i continentals erosionaren la plana convertint-la en la depressió actual, deixant les roques més resistents, que conformen els turons, i disgregant les més toves. Aquestes roques més dures són les margues, de colors grisencs que es formaren durant l’Eocè mitjà, fa uns quaranta milions d’anys, les quals, tot i haver resistit, segueixen sent roques fàcilment erosionables, fet que, si no tenen una cobertura vegetal que les protegeixi, formen el clàssic relleu que podem veure constantment en les nostres passejades per aquesta comarca, els anomenats badlands, que com la cançó de Bruce Springteen, vol dir males terres, terrenys de relleu aixaragallat, com el que ara estic creuant.

 

Els terrossos del torrent del Puig

Certament, aquest paisatge llunàtic té totes les aparences de pertànyer a uns temps molt reculats, a un món desaparegut però que no vol ser oblidat. És com andarejar per camins de cendra on no ha estat la coberta vegetal la que s’ha incendiat, sinó la pròpia pedra. Sortosament, gran part d’aquests turons són vestits pel bosc que, a més d’ocultar la pell grisenca, la protegeix de l’erosió que és, de fet, l’únic que ens agermana amb els temps passats: el nostre món també es va eclipsant, sense adonar-nos-en, però inexorablement. Si ens volem fer una idea del poder erosionador de l’aigua, tant sols ens cal abocar-nos al torrent, on aquest forma un salt i observar com, temps al temps, ha anat formant una mena d’esglaons verticals per on l’aigua ha anat escorrent-se enduent-se amb ella tant petits retalls sorrencs com roques despreses com les que avui es poden veure i que, més temps al temps, s’acabaran disgregant. Ens podem imaginar aquestes parets molt més grans i pensar que són antics turons testimoni. Travesso aquesta zona de margues i, ja a l’altre costat, torno a introduir-me al bosc de pins que cobreixen majoritàriament aquestes vessants de la muntanya, amb la presència d’altres espècies arbòries delatades pels tons ocres que han pres les seves fulles amb l’arribada de la tardor. Sorgint, però, enmig d’aquesta paleta cromàtica, els margues segueixen fent acte de presència com extremitats d’antics animals oblidats o com cicatrius que solquen la pell de la terra arrabassant-la als arbres.

El camí, ara estret, va pujant dretament enmig del bosc, el qual m’embolcalla amb la seva fullaraca i m’acarona amb el seu silenci. Comença a plovisquejar, però gairebé no ho noto gràcies a l’espessor del bosc. El sòl comença a cobrir-se amb les fulles que es desprenen dels arbres caducifolis, però encara falten unes setmanes perquè aquests arbres siguin nus del tot; ara, doncs, el contrast cromàtic és d’una gran bellesa. És un caminar molt agradable tot i la pendent que hem duu fins a un petit coll situat als peus del turó de la Creu de Gurb i que és una cruïlla de camins. Segons els indicadors del PR que hi ha al coll, he fet uns dos quilòmetres i mig des de Sant Andreu de Gurb, i em separen uns cinc de Sant Julià de Sessorba, un altre dels punts emblemàtics de l’excursió on hauré de dirigir-me, però no abans de pujar al capdamunt del turó on s’alçava l’antic castell dels senyors de Gurb. Per fer-ho, cal seguir el camí cap a l’esquerra i enlairar-me dretament al cim, on hi ha una estelada molt malmesa, m’imagino que per l’efecte del fort vent que colpeja sovint aquest turó, com el que ara em rep acompanyat per una pluja que, sense la protecció del bosc, es va fent més i més constant. I em sap greu, ja que volia esmorzar aquí dalt, gaudint de l’ampli paisatge que s’obre per tots els vessants però sobretot cara a la plana de Vic.

 

Dalt el turó de la Creu de Gurb

 

Al costat de l’estelada hi ha una rosa dels vents i, més enllà, la massissa creu de ferro que dóna nom al turó, la Creu de Gurb. M’abrigo per tal de suportar millor el vent i la pluja i em disposo a fotografiar tot l’entorn, sense poder-me entretenir gaire, però sense renunciar a gaudir-ne encara que sigui a posteriori, ja a casa, mirant atentament les fotografies tot cercant reconèixer els indrets que hi apareixen. Des d’on parteixo en la descripció? Alguns dels indrets ja els he anomenat mentre pujava. Als peus del turó hi ha Sant Andreu de Gurb on he iniciat l’excursió, amb el seu petit cementiri situat a poca distància, entre l’església i el turó, d’on els xiprers envoltats per les parets perimetrals del darrer habitacle terrenal semblen cobrir-ho tot, com si no volguessin deixar cap racó a la presència aclaparadora de la mort nua, sinó a la bellesa acollidora del seu brancatge afuat que s’enfila erecte vers el cel, com desitjos sempre verds, acollidors i esperançats, de les ànimes que volen fugir d’un present sense futur. La plana de Vic s’estén de nord a sud, sota la grisor dels núvols de pluja que la cobreixen, donant-li una tonalitat apagada però alhora remarcant les seves fesomies, com la pell treballada d’un adult en comparança amb la d’un infant; camps cultivats i llaurats s’escampen per tot arreu, i enmig d’aquest devessall de verds i ocres, sorgeixen petits turons, petites presències d’antigues illes testimoni, com filles despreses del tronc comú, algunes cobertes de vegetació, altres nues. I enmig d’aquesta plana, d’aquesta depressió natural, s’escampen diversos pobles difícils d’identificar pels núvols baixos que la creuen. Gairebé a tocar de la carretera, un xic més endavant de Sant Andreu, hi ha el petit nucli de Gurb, i ja a l’altre costat de l’asfalt, s’estén un enorme polígon industrial que anticipa la capital de la comarca, Vic, que omple gran part d’aquest sector de la plana.

La plana de Vic amb el Puigsacalm i el Collsacabra al fons

 

La plana amb la ciutat de Vic i, al fons, les Guilleries i el Montseny

El baluard natural que abraça la plana tot delimitant-la s’estén de nord a sud al llarg d’un seguit de serres i muntanyes que em són entranyables, records de molts anys d’excursionisme: les serres de Bellmunt i de Curull seguides pel Puigsacalm i la serra de Llancers, a partir de la qual s’estén el Collsacabra, del qual admiro la façana osonenca formada per les serres de Cabrera i Aiats i, després del coll de Bac, els cingles de Tavertet. Enfront d’aquests, separats pel curs del Ter que, en aquest punt, forma el pantà de Sau, s’arrengleren les serres, turons i muntanyes de les Guilleries, i més enllà, em retrobo un cop més amb un vell amic, el massís del Montseny, il·luminat pels raigs que s’escolen per un forat de la nuvolada que cobreix el cel. Veig la silueta agresta de les Agudes, el voluminós massís del Matagalls, la llarga carena del Pla de la Calma i, ja a l’extrem sud-oest, el Tagamanent enfilat sobre la vall del Congost que s’estreny delimitant la plana vigatana pel sud, juntament amb els cingles de Bertí situats enfront.

En quan a la història del castell, que, malgrat les poques restes que en queden, en tingué, dir que es tenen notícies d’aquest castell en una data tan llunyana com el segle IX, en temps de la reorganització del comtat d’Osona duta a terme pel comte Guifré. Gurb formà part de la línia de castells que envoltaven la Plana de Vic, talaies que conformaren una veritable línia defensiva al seu voltant. A més del castell de Gurb, entre d’altres, a l’entrada meridional de la plana s’alçaren els castells de Tagamanent a la vessant esquerra del Congost, i els de Centelles i Tona a la vessant dreta; ja dins la plana, a llevant, els castells de Cabrera, Torelló i el Bruc; i cap al nord, el de Voltregà, Torelló i Orís. Tot un entramat de fortificacions moltes de les quals es poden albirar des del turó de la Creu de Gurb.

Des de dalt del turó de la Creu de Gurb puc veure gairebé tot el recorregut del PR que estic fent. Retorno a Sant Andreu, assentada sobre un petit turó enfront del qual s’estén un tros de plana conreada i delimitada pels torrents del Puig i de Terrers, identificats per la llarga filera d’arbres de ribera que els acompanyen. Segueixo amb la mirada el camí que he realitzat, saltant per damunt la clotada on hi ha el bosc encantat i trobant-me en un petit pla, amb el mas del Puig i, més enllà, creuant el bosc, amb forces dificultats per veure’l, endevino el campanar de l’ermita de Sant Roc sorgint de les capçades dels pins que l’envolten; uns prismàtics m’anirien molt be durant les excursions. El camí fet volta el serrat de la Bassa, el turó de margues grisencs, i el creua per la seva vessant meridional, arribant fins a la capçalera del torrent del Puig, a partir d’on m’he introduït pel bosc fins arribar al capdamunt del turó.

Cap a llevant, d’esquena a la plana, contemplo el paisatge per on hauré de continuar un cop abandoni el turó. Davant mateix tinc el puig del Portell, on puc veure a la seva part inicial, el sender que el creua. Més enllà, el PR queda ocult. Sota d’on soc s’escola un petit torrent que enllaça amb el profund rec de l’Esperança i, a l’altre vessant, s’enfila la costa boscosa dels Plans que, cap al sud, forma el serrat de la Noguera. Darrera aquests serrats hi ha un altre barranc per on s’escola el torrent de Sant Julià per on hauré de baixar un cop hagi arribat i visitat l’església de Sant Julià Sassorba. Però aquest tram del PR és ocult des del turó de la Creu de Gurb, retrobant-lo de nou a tocar la plana de Vic. Mirant ara cap el sud, cercant l’Eix Transversal, m’enfilo per la costa d’un altre dels turons testimoni, dalt el qual s’alça l’església de Sant Sebastià, de la qual tant sols puc endevinar el seu campanar sorgint d’entremig del bosc. Baixant d’aquest turó, entre ell i un altre de molt més petit que es troba prop de l’Eix, hi ha una altra església, romànica, Sant Joan de Galí, darrer lloc que visitaré abans d’emprendre el darrer tram del recorregut pels camps i masos escampats entre l’Eix i Sant Andreu de Gurb.

El vent i la pluja m’han esgarriat l’estada dalt el turó. Ni tant sols m’he fet una fotografia; ni tant sols aprofitant la presència d’una altra persona que, de fet, a fet un parell de fotografies a la creu i ha desaparegut tant de sobte com ha arribat. Per baixar no ho he fet pel mateix camí de pujada, ja que aquest és massa costerut i, amb la mullena que cau, no vull corre el rics d’una relliscada. Ho he fet pel sector oposat, per on, de fet, arriba un camí molt més còmode i practicable que per on m’he enfilat. Aquest camí es divideix un xic més avall amb un que segueix baixant per aquesta vessant i un altre que enllaça amb el coll de la Creu de Gurb. Protegit pels arbres, he decidit esmorzar en aquest coll. I, de passada, seguir repassant la història del castell de Gurb.

Gurb fou des dels seus inicis un domini eminent dels comtes de Barcelona, ja que el comtat d’Osona on es trobava, després de la rebel·lió d’Aissó que havia enfrontat la noblesa autòctona amb la franca i que deixà el comtat osonenc despoblat, aquest s’uní al comtat de Barcelona arran de la repoblació ja esmentada del comte Guifré. Com a vicaris, o sigui representants dels comtes barcelonins en la defensa del territori adscrit al castell, hi havia infeudada la família Gurb, les primeres notícies que tenim de la qual són de la meitat del segle X, quan al capdavant del castell hi trobem Ansulf. A aquest, el succeí el 990 el seu fill Sendred que, a partir de l’any 1011 ja és anomenat Sendred de Gurb. Aquests primers Gurb, i sobretot Sendred, havien anat eixamplant les seves possessions a costa de les terres conquerides als àrabs a les fronteres del Penedès i del riu Gaià. De fet, Ansulf havia mort defensant el castell de Selmella, situat al sud de Santa Coloma de Queralt, a la dreta del riu Gaià que llavors feia de frontera entre els sarrains i els cristians. Una de les possessions que la família aconseguí fou el castell de Queralt, raó per la qual, a partir del nét de Sendred, Guillem de Gurb, aquests passaren a anomenar-se de Gurb-Queralt. Els Gurb formaren dues branques a finals del segle XII: els que senyorejaren des del castell de Queralt, anomenats com acabo d’explicar, Gurb-Queralt, i els que seguiren senyorejant el castell de Gurb com a castlans, creada a partir d’una branca secundària originada per un fill de Guillem de Gurb. Cal tenir en compte que, com va passar amb els comtes, que independitzats del poder franc acabaren esdevenint hereditaris, el mateix esdevingué amb els vicaris, que formaren importants llinatges senyorials com a  castlans.

És interessant aturar-se, en referència als primers Gurb, als conflictes que aquests tingueren amb els poders comtals i eclesiàstics al llarg dels segle XI, concretament amb els comtes de Barcelona i els bisbes de Vic. Sobre els segons, ja en parlaré més endavant. Sobre els primers, intentaré fer-ne un resum, ja que treure’n l’entrellat és força confús. Resulta que en una dada incerta, el comte de Barcelona Ramon Borrell havia promès a Sendred de Gurb, per raons desconegudes, el castell de Vilademàger i el de Sallent, ja fos en donació o infeudat, però a la mort del comte, l’any 1017, aquesta promesa no s’havia complert. Sendred, és clar, reclamà el castell al seu successor, el comte Berenguer Ramon I, però aquest es trobava lligat de mans a causa de la tossuderia de la seva mare, Ermessenda de Carcassona, la qual no volgué cedir-li certs castells, entre els quals es trobaven els de Vilademàger i Sallent, ja que considerava que eren de la seva propietat com a dot matrimonial del seu marit. Mentre discutien mare i fill per un bàndol i mentre Bernat Sendred succeïa al seu pare Sendred per l’altre, ambdues parts arribaren a un acord el 12 d’abril de 1022: si abans de la festivitat de Sant Feliu de l’u d’agost vinent no havien complert la promesa, els Gurb podien disposar del castell de Gurb en propi alou. I com que les diferències familiars continuaren més enllà d’aquesta data, Bernat Sendred es considerà propietari en exclusiva del castell de Gurb. Tot i que hi hagué una certa pau comtal un any i mig més tard, quan Berenguer Ramon I succeí al seu pare Ramon Borrell, mort prematurament, Ermessenda, tot un caràcter, seguí obstinada a retenir la seva dot nupcial fent la guitza ara al seu nét i, per tant, tot i que els Gurb juraren fidelitat al nou comte, seguiren considerant el castell de Gurb de la seva exclusiva propietat no volen saber rés de tornar-lo a les mans comtals. I, vet aquí que el conflicte trigà encara forces anys a resoldre`s: fou l’any 1057, quan morí la comtessa Ermessenda i, així, el seu nét pogué disposar de les propietats de l’àvia. Però tot i que, finalment les propietats dels castells de Vilademàger i de Sallent passaren als Gurb, no fou fins el 1066 quan, obligat pel tribunal comtal, Guillem Bernat de Gurb-Queralt es decidí a reconèixer que posseïa el castell de Gurb en alou, essent dels comtes de Barcelona el domini eminent. Tot plegat, un embolic que, certament, m’ha costat força d’explicar.

Després del ràpid esmorzar reprenc la marxa pel sender que ressegueix la carena del Puig del Portell. A la meva esquerra s’enfonsa el rec de l’Esperança, entre el turó de la Creu de Gurb i la costa dels Plans, el lateral boscós que davalla del Pla i el Serrat de la Noguera; més enllà, al fons difuminat, s’estenen les serres i turons del Moianès. A mitja altura del barranc, hi ha un esperó rocós travessat per una pista situat a l’encontre de dos torrents, el de l’Esperança i un altre de secundari; és com un mirador col·locat expressament per gaudir del paisatge, el qual, més enllà, s’obre vers la vessant més meridional de la Plana de Vic, amb l’aparició del Tagamanent i els cingles de Bertí enfront d’aquest. Travesso el bosc, el camí s’ha fet pista i, més endavant, en un cruïlla situada en un collet, deixo sendes pistes als costats i pujo vers ponent per la més ampla, arribant a uns bonics camps que s’estenen per tot aquest tram de la collada. Els pins formen una línia divisòria amb els camps i, tant alts com són, aparenten un capell cobrint la calba d’un vell turó. Segueixo carenejant mentre un estol de núvols grisos amenaça amb cobrir el cel i descarregar una bona tempesta; de fet, comença a plovisquejar un cop més. Uns solitaris pins, menuts encara, s’alcen tremolosos sota l’aclaparant opressió dels núvols de tempesta. I jo vaig pensant amb la més que probable mullena que s’abatrà damunt meu. Pràcticament ja sóc a l’altre vessant de la capçalera del rec de l’Esperança. Mirant enrere, veig el turó de la Creu d’en Gurb, el petit coll als seus peus, i la carena del Portell amb un bonic prat verd clar als peus de la seva vessant més occidental.

La pluja va regalimant dèbilment però amb constància, tot i que no el suficient com per treure’m la mandra de col·locar-me la capelina. Arribo al Sot del Borrell, on hi ha una cruïlla de pistes i uns extensos camps. Trobo un home amb un gos amb el qual converso uns minuts; ha vingut a recollir una mica de llenya i em comenta, un cop més, el que em comenten gairebé tots els pagesos que he anat trobant al llarg de moltes excursions: que els boscos, avui dia, es troben en un estat deplorable, que ningú els neteja perquè la societat actual no sap treure el profit que els nostres avantpassats en treien del bosc, com la llenya. Sortosament, penso que avui no hi ha perill de cap incendi, doncs la humitat és ben present. L’home m’indica el camí que haig de seguir per arribar a Sant Julià de Sassorba: seguir l’atrotinada pista que baixa pel costat dret dels camps. Sóc al costat oriental de la capçalera del torrent de Sant Julià, paral·lel al que he creuat de l’Esperança i separats pel Pla de la Noguera. Enfront, traient el seu caparró per damunt el bosc, puc veure el campanar de Sant Julià de Sassorba, la meva propera fita, tot i que, malgrat la seva aparent proximitat, encara em queda un bon tros de camí per arribar-hi. Passo a tocar d’unes granges de porc però, sense arribar-hi, deixo un trencall de la pista a l’esquerra i continuo per la dreta per, al cap de pocs metres, deixar la pista i prendre un camí a l’esquerra que, en forta pendent enmig del bosc, em duu fins l’entrada de la granja Borrell, una enorme instal·lació que sembla senyorejar tota la vall des de la seva capçalera. No veig cap treballador, però sí que em topo amb un grup de vedells aixoplugats dins les seves quadres que semblen bungalows amb una porxada oberta que, a les nits, deuen ser tancades encabint-hi les pobres bestioles ben espremudes al seu interior. I em dic, que no són pas aquests també treballadors? Aquesta granja és tristament coneguda per haver dut a terme l’any 1996 abocaments de purins en un torrent proper, durant la gestió d’un tal Joan Solà Pairó, el qual, el 2004, ingressà a presó condemnat a quatre anys, mentre el llavors alcalde de Gurb, Josep Maria Falgueras, fou inhabilitat del seu càrrec per haver permès tal delicte ecològic.

Situat davant l’accés a la granja, sota una pluja que comença a calar, em cal continuar per l’ampla pista que va perdent alçada suaument en direcció oest, pel Pla de la Vinya i creuant, al final de la davallada, el torrent de Sant Julià, des d’on inicia la remuntada pel Pla de la Cervera i, girant cap el sud-oest, em duu a enllaçar amb la pista provinent de Sant Bartomeu del Grau que, cap a l’esquerra, m’apropa fins a Sant Julià Sassorba desprès de creuar el Pla del Rovelló, un extens camp amb la terra ocre esperant una nova sembra. Ha deixat de plovisquejar, els núvols semblen jugar a l’amagatall, doncs ara el cel és ben blau; em pregunto on s’han encabit, ja que, més endavant, tornaran a aparèixer i a obsedir-me amb la necessitat de posar-me la capelina. Ara, però, tinc uns minuts de pau climàtica per gaudir d’un petit mos de fruit secs mentre contemplo l’església de Sant Julià.

El temple que veiem actualment podríem dir que es compon de tres parts: la central, on hi ha la nau i el campanar, pertanyen en gran part al temple consagrat pel bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà el 25 de març de 1091; la capçalera, amb unes maldestres modificacions dutes a terme entre els segles XVI i XVIII que malbarataren l’original absis romànic; i una tercera part formada per la rectoria, un gran edifici que s’hi va unir formant amb la resta un sol cos. Com que he arribat pel nord, el que m’ha cridat primer l’atenció ha estat el seu campanar de torre magníficament restaurat fa poc temps, tot i que tant sols es conserven tres dels quatre pisos que tenia originàriament. És de planta quadrada, que juntament amb la seva considerable altura, ofereix una presència massissa sobre la resta de la construcció religiosa. La part inferior, enganxada al mur, entre una de les capelles laterals i la façana septentrional, sense obertures, sembla un talús erecte capaç de suportar la pressió de les parets adjacents. En cada un dels costats del primer pis hi ha una finestra de mig punt i, en els altres dos pisos superiors, unes esveltes finestres geminades emmarcades per lesenes i amb frisos d’arcs cecs. Aquestes arcuacions es repeteixen als murs externs de la nau, tant el que es troba al costat del campanar, com el del costat oposat on hi ha l’accés a l’interior del temple; per damunt d’aquesta decoració llombarda hi ha un sobrealçament de la nau realitzat posteriorment, fet que, juntament amb el pis que manca del campanar, deurien donar al temple una presència gairebé de fortalesa. El temple és d’una sola nau i originàriament tenia una capçalera trilobada formada per tres absis semicirculars, els quals deurien conservar, a més, la bellesa de l’estil llombard característic del romànic primitiu: els arcs cecs entre lesenes, tal com ja hem apreciat als murs laterals i al campanar. Malauradament, un per un, els absis han estat substituïts per anodines capelles quadrades: els laterals, el primer l’any 1598 i el segon l’any 1702, i el central, més posteriorment, ja durant el segle XVIII. Almenys, els seus murs conserven, suposo que gràcies a la recent restauració, el mateix estil de dovelles que la resta de l’edifici, no desentonant així en excés amb la part d’edifici primitiu, com passa amb altres esglésies en que les capelles afegides posteriorment s’han arrebossat amb ciment grisós d’un mal gust exacerbant.

Sant Julià Sassorba

 

La història d’aquest temple, juntament amb els altres temples que es trobaven sota la jurisdicció del castell de Gurb com el mateix Sant Andreu de Gurb on he començat l’excursió, no és tan tranquil·la com l’indret que ocupa, doncs durant molt de temps, com ja he mencionat de passada, va ser causa de disputes, no només judicials sinó, fins i tot, violentes, entre els vicaris comtals, els senyors de Gurb, i el bisbat de Vic. La primera menció de Sant Julià Sassorba és de l’any 902, arran d’una compravenda de terres, però l’església ja existia uns anys abans, com, de fet, n’estan segurs els seus parroquians actuals en haver celebrat el seu mil·lenari l’any 1990, quan, dedueixo, es deurien dur a terme les darreres modificacions. Durant els primers anys, les quatre esglésies del terme de Gurb foren assignades pels bisbes de Vic a diversos clergues pertanyents a la família dels vicaris comtals de Gurb, quedant així, la jurisdicció laica i l’eclesiàstica en mans de la mateixa família: l’any 993 a Bonfill, i a la seva mort el 1007, al seu nebot Berenguer de Gurb, el qual, uns anys després, el 1014, fou nomenat bisbe d’Elna, moment en que s’iniciaren els durs conflictes. Els Gurb, un cop Berenguer hagué pres possessió del seu nou càrrec com a bisbe d’Elna, volgueren seguir conservant la possessió de les esglésies, però el seu cap llavors, Bernat Sendred, va ser excomunicat i obligat a tornar-les al bisbat de Vic. Tot i així, Bernat Sendred es va queixar a l’abat Oliba, el gran forjador de l’art romànic català que havia esdevingut bisbe de Vic l’any 1018, el qual va aconseguir l’alçament de l’excomunicació i va assignar les esglésies de Gurb al fill clergue de Bernat, Alexandre, retornant així a la situació anterior al nomenament de Berenguer com a bisbe d’Elna. El 1055, però, amb la mort d’Alexandre, es tornaren a reproduir les disputes. El seu germà Guillem, llavors senyor de Gurb, probablement davant la negació del bisbat de Vic de nombrar com a representant seu al capdavant de les esglésies de Gurb a algú de la família Gurb, volgué retenir les esglésies enfrontant-se de nou al bisbe de Vic, llavors Guillem de Balsareny. Un cop més, el senyor de Gurb, ara Guillem, fou excomunicat, però els conflictes desfermats en aquesta ocasió, esdevingueren molt més violents. La pau no retornà fins que, l’any 1080, prengué part el comte de Barcelona Ramon Berenguer II, el Cap d’Estopes; aquest, juntament amb el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, acordaren amb Guillem Bernat i el seu fill que aquests retornarien l’església de Sant Julià al bisbat i conservarien les altres tres fins a la seva mort, moment en que cap altre descendent seu podria reclamar-les mai més.

M’assec en un banc que hi ha en un espai enjardinat situat davant l’entrada al temple. Amb tants noms semblants que els medievals s’assignaven, m’he esgotat més amb la lectura de la història d’aquest edifici que no pas amb la pròpia caminada. Ara descanso menjant uns quants fruits secs, sense presa, gaudint d’un moment en que el sol sembla que hagi foragitat definitivament la inconstant nuvolada. La portalada és feta amb un estil renaixentista matusser, amb un conjunt de marbre que l’envolta format per columnes als costats i un arc amb guardapols unint-les. Per damunt de l’entrada encara es conserva la part superior de la decoració llombarda que embellia aquesta façana, la qual ha estat esberlada a la part inferior per tal d’ubicar l’entrada actual, mentre que una finestra situada sobre aquesta a suprimit part de les arcuacions cegues. A tot plegat, cal afegir que l’edifici adjunt que fa de rectoria s’hi va afegir directament al costat de ponent de l’església, com si es tractés d’un allargament d’aquesta. Sigui com sigui, vist en conjunt, Sant Julià Sassorba és un edifici religiós molt agradable, bonic en la seva situació privilegiada sobre els plans situats entre els torrents que els delimiten, amb esplèndides vistes vers la Plana de Vic i, a l’altre vessant, vers el Lluçanès. Còmodament assegut, sentint l’escalfor de l’escàpol sol, em fa desitjar que aquest sigui el final de l’excursió, que el cotxe estigui aparcat al costat i poder romandre-hi més estona a redós de l’església de Sant Julià. Però, en realitat, sóc pràcticament a meitat de l’excursió i, encara que en aquest moment ho desconec, encara em queda un llarg trajecte accidentat per recórrer abans no acabi de completar el circuit del PR: tal com indiquen uns senyals, per la següent fita, on penso dinar, l’església de Sant Sebastià, em queden cinc quilòmetres i mig, mentre que, per l’altra costat, des de Sant Andreu de Gurb, en separen poc més de set ja fets. Resumint, menys contemplacions i menys fruits secs. Em cal reprendre la marxa.

Davant el conjunt de Sant Julià Sassorba, la pista per on he arribat fa un gir sobtat encarant-se a ponent. Just a l’inici d’aquest gir, introduint-se en un bosquet, prenc un sender a l’esquerra que, primer gairebé paral·lel a l’església i, després, en descens per un indret força confús, on es fa necessari trobar les senyals del PR, desemboca en una pista que cal seguir cap a l’esquerra. Més avall, passo pel costat d’un dipòsit d’aigua deixant una pista secundària a l’esquerra i encarant-me amb el torrent de Sant Julià que hauré de seguir fins a la seva confluència amb la riera de Sant Bartomeu del Grau, en el punt en que l’Eix Transversal desemboca a la plana vigatana. El camí baixa en fort descens; enfront puc veure el campanar de Sant Sebastià dalt el turó on m’hauré d’enfilar. El fons de la riera es troba força avall i a l’altra vessant d’on sóc, puc admirar de nou els margues grisencs que la geologia ha forçat en aquesta comarca, restes d’una antiga costa marina que ara aparenten les restes d’uns incendis petrificats, es troben voltats d’un espès bosc de pins roigs que semblen obligats a mantenir l’equilibri tot penjats del pendent de la muntanya. Segurament si caminés per l’altre costat, també veuria el mateix paisatge a l’altre vessant, per on ara camino, tal com puc comprovar en passar pel costat d’un d’aquests margues, que, vistos de prop, semblen formats com si fossin la pell escatada d’un rèptil. En constant descens, em vaig apropant al final de la vall, on puc veure el conjunt d’edificis de can Vilaró. Enfront, la boscosa baga de la Pujada s’enfila fins el pla de Sant Sebastià, a l’extrem del qual, sobre la plana de Vic, es troba l’església de Sant Sebastià. Se’m fa un nus al a gola pensar que encara haig de pujar-hi abans de dinar. Vers el sud-est, sorgint darrera els boscos que vesteixen la vessant de la muntanya de Sant Sebastià, tinc la bella visió de les Agudes, una escabrosa silueta blavosa perduda en la llunyania.

Arribo al final de la vall de Sant Julià, on aquesta conflueix amb la riera de Sant Bartomeu. Ambdues rodolaran juntes vers llevant fins unir-se amb la riera de Sant Joan de Galí, precisament en un indret on hauré de passar durant el retorn a Gurb. Les tres rieres seguiran juntes el seu curs fins unir-se amb el Mèder al nord del poble de Sentfores i, finalment, el recentment format quartet davallarà fins unir-se al Gurri a Vic. Entretant jo passo pel costat del mas de la Pujada, on em reben els lladrucs d’un parell de gossos, i davallo fins trobar-me de nassos amb l’Eix Transversal. El camí segueix cap a l’esquerra i uns metres més enllà, creua l’eix per un túnel. És a la seva entrada on em creuaré amb una troballa ben curiosa penjada al seu mur: un gravat emmarcat de temàtica aristocràtica on es pot veure un grup de genets preparant-se per marxar de cacera davant d’una gran casa senyorial. Què hi fa aquest gravat aquí? El seu títol és Le Depart, i segons consta en la seva llegenda, fou publicat l’any 1894 per Bousood Valadon & Cº. Aquest nom fa esment d’una famosa galeria artística francesa que tingué oficines a diverses capitals europees, com París, Londres, Nova York, Berlín i Brussel·les. Fundada l’any 1827, donà a conèixer comercialment l’art francès del segle XIX, sobretot de la generació romàntica afins a Delacroix i del realisme pictòric encarrilat a l’Escola de Barbizon, així com d’alguns dels impressionistes que hi formaren part o que seguiren camins paral·lels. Com ha arribat aquest quadre en aquest indret? A mi, personalment, m’omple d’una estranya tristor la representació d’un món ja desaparegut oblidat enmig del ciment anònim d’una autovia. I, quan he consultat d’on provenia, he recordat una magnífica exposició que vaig visitar a inicis d’aquest any a Caixa Fòrum de Barcelona, “Impressionistes: mestres francesos de la col·lecció Clark”, on vaig poder admirar diverses pintures realitzades per membres de l’Escola de Barbizon, com Corot i Rousseau, i de l’Impressionisme, com Monet, Degas i Renoir. Indiscutiblement, l’obra que tinc al davant no és ni tant sols una còpia d’algun d’aquests autors, però crec que no es mereix ser exposada en un lloc tant insuls com aquest. O potser sí, a la vista dels caminants que hi passin i restin sorpresos per la seva presència i, durant part del trajecte que els hi resta, pensin amb ella i amb el passat que resta aturat dins seu. El que he acabat deduint és que es tracta d’un d’aquests objectes col·locats per un aficionat al joc de trobar objectes disseminats per tota la geografia tot seguint unes coordenades trobades a Internet, una mena de recerca del tresor.

Un cop creuat l’eix, enllaço amb la carretera que es dirigeix a Vic provinent del Lluçanès i que ara ha quedat força oculta per la presència mastodòntica de l’eix. La segueixo cap a la dreta, fins trobar un indicador que m’assenyala un camí que duu al molí de la Pujada, situat al costat de la riera de Sant Bartomeu i que, com el seu nom indica, deuria ser el molí utilitzat pels habitants del mas de la Pujada. Aquest és avui dia una bonica construcció ben arranjada que, de segur, serveix de segona residència; al capdamunt de la xemeneia hi ha una senyera. Cal creuar la riera sota mateix del molí, on hi ha uns bells arbres custodiant-la. A l’altre vessant hi ha un prat i cal estar atents per trobar, enfront, el camí a seguir: hi ha un petit pal pintat amb els colors del PR allà on s’inicia el sender que he de prendre a continuació. Aquest sender s’enfila pel bosc enllaçant poc minuts desprès amb una pista que segueixo cap a l’esquerra.

La pista es va enfilant per la muntanya, deixant pel camí altres cruïlles que no hem de tenir en compte. La forta pendent, junt amb la humitat que ha enfangat el sòl, fa de mal trepitjar, tot i que la bellesa de l’indret esmorteix la dificultat fent més agradable el passeig. Al capdamunt de la costa surto a uns magnífics camps, al costat del mas de les Casetes; enfront, vers al sud, s’estenen les muntanyes del Moianès. Cap a ponent, són les muntanyes del Lluçanès les que s’albiren més properes, mentre que, ja al fons, al nord-oest, els Rasos de Peguera fan de mascaró del Pirineu. Desprès de la forta pujada, caminar per la pista que recorre el pla de Sant Sebastià fa de molt bon passejar, convidant a deixar-se dur sense presses, però cal estar amatents, ja que, per arribar a Sant Sebastià, cal prendre un sender que surt a l’esquera de la pista i que, pel costat d’uns camps, recte, em duu fins l’ermita, un bell mirador de la Plana on tinc la intenció de dinar malgrat que ha començat, un cop més, a plovisquejar.

 

Sant Sebastià

Sant Sebastià és un edifici relativament modern. La capella primerenca s’alçà pels volts de l’any 1520, quan aquestes terres es veieren afectades per un brot de pesta. L’edifici que ara es pot veure, però, és d’una reforma realitzada el segle XVII, i el característic campanar és del segle següent. Aquest campanar és de planta quadrada, però la part superior és format per una torre octogonal amb quatre obertures d’arc de mig punt i és cobert amb una terrassa. Actualment, els murs externs de la nau han estat arrebossats i pintats amb un color groc pàl·lid que desentona extremadament amb la resta d’edificacions annexes. L’entrada, amb un bonic arc adovellat, es troba situada al costat meridional, on la nau queda enllaçada amb el mas que deuria fer de rectoria. És un racó molt acollidor, amb una font encastada al mur del mas, al capdamunt de la qual hi ha una placa recordant l’arribada de l’aigua potable al Pla de Sant Sebastià l’any 1995. Enfront de la casa hi ha un monòlit que recorda un dels fets més importants dels inicis de la Guerra de Successió i que tingué lloc precisament en aquesta església: el Pacte dels Vigatans.

En aquesta església es reuniren el 17 de maig de 1705, un grup de prohoms de la petita noblesa vigatana, entre els quals hi havia Josep Moragues, per tal de decidir sobre la conveniència de signar un pacte amb el Regne d’Anglaterra per combatre al rei borbònic Felip V de Castella. Els catalans es comprometien a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana a canvi de que els anglesos respectessin al rei austriacista Carles III i les lleis catalanes. Un mes més tard, el 20 de juny del 1705, dos d’aquests vigatans, Domènec i Antoni de Peguera, es reunien a la República de Gènova amb el representant anglès, Mitford Crowne, per signar l’acord, conegut com el Tractat de Gènova, que fou, de fet, l’entrada de Catalunya en la guerra de Successió entre borbònics i austriacistes. Malauradament, ja sabem com va acabar aquell desig de llibertat dels catalans: amb la derrota de l’11 de setembre i l’infame Decret de Nova Planta. La sort de Josep Moragues, un dels assistents a l’esperançada reunió dels vigatans a Sant Sebastià, és un exemple de la dissort de tot un poble: fou fet presoner per traïdoria i executat el 27 de març de 1715, essent el seu cos esquarterat i el seu cap, dipositat dins d’una gàbia de ferro, presidí durant dotze anys el Portal de Mar de Barcelona. Una curiositat important: resulta que ni el Tractat de Gènova signat pels anglesos amb els catalans ni el d’Utrecht signat amb els castellans, no ha estat derogat mai, per tant, de facto, segueixen vigents. Tal fet, motivà fa uns anys, el 2004, arran de les commemoracions pels tres-cents anys de la sobirania anglesa de Gibraltar, que Francesc Ferrer, llavors tinent d’alcalde de Girona, adrecés una petició al cònsol general de la Gran Bretanya sol·licitant que recordessin i commemoressin també el tractat signat amb els catalans, i ens ajudessin a aconseguir el reconeixement de la nostra llengua al Parlament Europeu així com donar suport a la creació de les Seleccions Catalanes esportives.

Avui, però, aquests fets són llunyans, tot i que no oblidats, i passejar per l’entorn de Sant Sebastià m’omple d’una pau entranyable. M’he creuat amb una dona jove i el seu fill que passegen també per l’entorn; una presència càlida en un entorn fred. Enfront de Sant Sebastià s’estén un ample camp nu, de tons ocres, delimitat a ponent pel bosc de pins roigs que, juntament amb la presència de roures martinencs, formen majoritàriament la capa forestal d’aquests turons. Segueix plovisquejant i em refugio sota la capçada d’un imponent roure que es troba situat arran de cinglera, al costat nord de l’església, on decideixo dinar l’entrepà de truita que duc. No cal dir que, enfront, tinc una vista magnífica. A la plana, davant mateix, veig Vic, i, al fons, s’estén la línia occidental del Collsacabra i de les Guilleries: d’esquerra a dreta, la Serra de Cabrera, els cingles d’Aiats, els puigs de Montcau i de l’Urri, pel mig dels quals passa la carretera que duu a Rupit, el llarg altiplà dels cingles de Tavertet, i, a continuació, fent un salt imaginatiu per damunt el pantà de Sau, la silueta de les muntanyes de les Guilleries entre les quals destaquen el turó del Faig Verd i el de Sant Miquel de Solterra, conegut també com el turó de les Formigues. Més a la dreta, un cop més ens retrobem amb la bella presència del Montseny, el faldar del qual és vestit per uns núvols baixos: les Agudes sorgeixen tímidament en un extrem, darrera del Matagalls, a partir del qual, vers el sud, s’allarguen els petits turons que conformen el Pla de la Calma, fins topar amb la vall del Congost, des de la Serra d’Arca fins el Tagamanent.

Vista vers el Montseny i el sector meridional de la Plana de Vic

La plana, que sembla vista a través d’un vel de núvia, és entapissada per camps de conreu, alguns dels quals verdegen mentre altres resten nus, dibuixant un tapís de retalls desiguals del qual emergeixen, de tant en tant, disseminats, petits turons, restes d’aquell passat marí del qual ja he parlat anteriorment. I enmig de tot plegat, la capital osonenca, Vic, i petits pobles disseminats per tot l’entorn. Cap el sud, els camps de la plana són creuats pel Mèder camí de Vic, i en un extrem s’endevina el poble de Santa Eulàlia de Riuprimer mentre que, per l’altre vessant, s’alcen de nou un seguit de turons que conformen el vèrtex oriental del Moianès, on els castells de Tona i de Centelles vigilen el pas pel Congost. Després d’extasiar-me amb la visió d’aquest paisatge i ja amb la truita ben avall, decideixo reprendre el camí, ja pensant en el darrer tram que em durà de retorn a Sant Andreu de Gurb.

 

Dinant a Sant Sebastià

Pel costat mateix d’on he dinat s’inicia el sender, ben indicat, que davalla fortament vers la plana. És un sender amb molta pendent, aixaragallat i relliscós que dificulta el descens; tot i així, és agradable pel fet de recórrer el bonic bosc que ocupa tota la vessant de la muntanya. Al final s’arriba a una torrentera on tornen a aparèixer els típics margues grisencs i per on he de davallar agraït de que la pluja, benèvola, no hagi estat més contundent convertint aquest indret en un desenfrenat curs d’aigua. Arribo a un camp verdorenc que em permet contemplar l’arribada de la riera de Sant Bartomeu a la plana vigatana, amb alguns dels turons testimoni enfrontats amb la placidesa dels camps estesos als seus peus; entre ells, puc veure el de la Creu d’en Gurb, on fa unes hores em trobava, gairebé a l’inici de l’excursió, mentre que ara, en la distància, el veig gairebé al final de l’excursió. Mirant enrere, cap amunt, veig enlairada al capdamunt del turó, l’església de Sant Sebastià o, millor dit, el seu campanar i la façana del mas annex; al costat del campanar albiro l’arbre sota el qual he dinat. Segueixo caminant fins trobar-me amb una tanca que em cal creuar per dins mateix del torrent, fet força inusual sortosament, i, ja a l’altre costat, enllaçar amb una pista al costat mateix del mas Mitjà, on em reben un grup de vaques dins el seu estable exterior.

Prenc la pista cap a l’esquerra i vaig passejant tranquil·lament fins un altre mas, més gran, el de la Vila. El creuo i segueixo per la pista fins a una bifurcació, on giro cap a l’esquerra, orientant-me primer cap el nord i després cap a llevant. Passo pel costat d’un camp que té, apilades, un bon nombre de patates; em pregunto què hi deuen fer aquí, com abandonades, i em responc que deuen ser pel bestiar de quatre potes, no pas pel bípede que acostuma a comprar als mercats. Un xic més avall creuo la riera de Sant Joan de Galí i continuo andarejant còmodament per la pista. Tot aquest indret és ple de masos: passo pel costat de la Caseta de Sant Joan, amb una estelada en un dels seus balcons, deixo a l’esquerra el mas del Roure i passo pel costat del mas d’en Franc i de la caseta de l’Ermengol. Vaig passejant amb molta calma, tot i que uns núvols amenaçadors han començat a cobrir el turó de Sant Sebastià. De fet, camino convençut de que ja he salvat les dificultats de l’excursió, que tant sols m’he de deixar anar i, tot seguint els senyals del PR, retornar a Sant Andreu de Gurb; però vet aquí, que encara m’espera una darrera sorpresa.

Separat pels camps, a la meva dreta tinc un turó dalt el qual veig una ermita. Em pregunto si és Sant Joan de Galí, la meva propera fita artística, alhora que m’adono que porto força estona caminant sense veure cap senyal del PR. Començo a malfiar-me. I més quan, de sobte, em trobo amb una carretera secundària que, cap a la dreta, duu a Vic i, de cap de les maneres, veig la forma de creuar de nou sota l’eix transversal. Decideixo, gens convençut, arribar-me fins l’ermita pensant que, un cop allà, retrobaré les indicacions que em permetran continuar el recorregut. Però a mesura que m’hi apropo, el meu escepticisme va creixent, doncs no veig cap mena d’aparença romànica en l’ermita, més aviat tot el contrari, fet que confirmo en arribar-hi: una construcció ensopida descrita a la viquipèdia com una església d’estil eclèctic del segle XIX. De fet, la seva façana guarda un xic d’encant si ens ho mirem amb benevolència: té una portalada exenta aixoplugada per un fris i formada per tres arquivoltes; damunt seu, a mitja façana, hi ha una obertura formada per dos estilitzats arcs geminats i, dalt de tot, seguint la línia inclinada de la doble teulada, trobem arcuacions cegues amb lesenes als extrems. Tot el conjunt és coronat per un senzill i petit campanar de cadireta. Resumint, una façana ben eclèctica, on s’ha volgut imitar l’estil renaixentista amb el romànic. Per cert, aquesta església rep el nom de Sant Ramon.

He tornat a la pista i a la carretera on hi han indicacions amb el nom de diversos masos de l’entorn, entre els quals, els que he anat creuant-me. Decideixo desfer el camí fins trobar de nou els senyals del PR, però un cop descoberts, seguint-los de nou, comprovo que em tornen a dur al mateix lloc: en un moment donat desapareixen però sense cap creuament, acabo de nou a la carretera. Es va fent tard i començo a amoïnar-me. On he errat? En aquest moment, una furgoneta gira i pren la pista, passa prop meu, i s’atura al costat d’un cobert que hi ha sota Sant Ramon. Jo cerco el mapa que duc a la motxilla i intento treure l’entrellat. L’home que ha baixat de la furgoneta, veient-me, se m’apropa i em pregunta que estic cercant. Vet aquí la salvació. Quan li explico, no només m’indica com tornar a Sant Andreu de Gurb, sinó que, en adonar-se’n que em fa recança abandonar el recorregut pel PR que estava fent, decideix dur-me amb la seva furgoneta fins a Sant Joan de Galí, des d’on podré enllaçar amb les senyals blanques i grogues. Així, damunt el seient atrotinat del vehicle, no només em duu a Sant Joan, sinó que ho fa per on hauria d’haver anat jo, explicant-me així on m’he equivocat: en passar prop del mas del Roure, havia de continuar per la pista que hi passa pel costat i que jo havia confós com la particular que només duu al mas. Així, seguint-la, en poca estona, s’arriba fins a Sant Joan de Galí, una església ben estranya en la seva fisonomia, almenys vista des del seu angle nord-est.

Sant Joan de Gali i, al fons, Sant Sebastià

 

Sant Joan de Galí, vist des del camí per on hem arribat, aparenta una església enganxada a un campanar i no a l’inrevés. Com si primer s’hagués erigit el campanar al qual, posteriorment, s’hi afegí la resta. Hi ha una escala externa que s’alça fins a l’entrada situada en el que deu ser el primer pis del campanar. Dalt de tot, té una gran obertura d’arc de mig punt en cada un dels costats. De fet, per entendre la fisonomia d’aquest temple cal situar-se a l’altre costat, al vessant de ponent on hi ha l’entrada i, al davant, el petit cementiri. Cal dir que, del temple primitiu, del qual es tenen notícies des dels inicis del segle XI, no resta pràcticament res, ja que el que avui dia podem contemplar pertany a les modificacions que el temple va patir a finals del segle XVII. L’entrada mateixa, tot i imitar l’estil romànic, pertany a aquesta època, concretament tal com apareix gravat en una de les dovelles superiors, a l’any 1697. És formada per una doble filera de dovelles que s’alcen i formen, separats per impostes, un arc de mig punt. Per damunt d’aquest nivell, que forma la nau, el temple ha estat sobrealçat, dotant-lo d’un segon pis que és al qual s’accedeix exteriorment per l’escala que he esmentat abans. Malauradament, com és d’esperar, l’edifici és tancat i no puc comprovar si interiorment, aquest segon pis s’estén al llarg de tota la nau o només correspon a la part del campanar i, així, la nau interior també es troba sobrealçada.

Aquesta església pertanyia al castell de Sentfores, però tenia certa independència al trobar-se dins la quadra jurisdiccional de Galí: precisament, ben a prop de l’església de Sant Joan hi ha, molt ben conservada, amb uns bells finestrals al capdamunt, la que fou la torre de defensa coneguda com el Galí des d’on emanava el poder dita quadra. Una quadra era una mena de territori senyorejat per un aloer que, tot i pertànyer a un castell termenat, posseïa una jurisdicció autònoma respecte del castell al qual pertanyia, generalment a causa d’algun privilegi concedit pel seu sobirà. Aquestes quadres, a més, i com el cas de Galí, podien unir-se amb altres quadres formant una mena de confederació. Galí, juntament amb les quadres de Folgueroles, Riudeperes, Golomers i Torrellebreta, formaren a partir del segle XV, la Confederació de Quadres Unides regides per un sol batlle. L’any 1770 s’uní al municipi de Sentfores i, d’ençà de 1931, ambdós pertanyen al terme de Vic.

He descansat una mica al costat de Sant Joan tot berenant fruits secs. Torno a estar ben tranquil, sabent que només em queda creuar l’eix i, pels camins plàcids que creuen els camps, retornar a Sant Andreu de Gurb. Però, vet aquí, que la confiança és mala consellera, ja que encara hauré de passar un petit entrebanc mentre la tarda va caient i la nit es va apropant. Sant Joan es troba al costat de la carretera que va a Vic provinent de Prats de Lluçanès, i al davant hi ha l’eix transversal. Creuada la carretera, salvo per una passarel·la metàl·lica el voral lateral de l’eix, un conducte per on s’escorre l’aigua de pluja i, per sota d’un túnel, aquest cop sense cap sorpresa artística, creuo l’eix i arribo a l’altre vessant on em rep, un cop més, la indecisió. M’envolta un entorn hostil, gens amigable per caminar-hi, gairebé selvàtic. Per on haig de continuar? M’enfilo cap a la dreta i arribo a un camí asfaltat però on no hi ha cap vestigi de PR. Desfaig el camí i, de nou al túnel, cerco els senyals. Sortosament, els veig que es perden seguint un atapeït bosc tant o més eclèctic que Sant Ramon, pel barranc sorneguerament anomenat del Bosc, el qual em duu, per a la meva definitiva tranquil·litat, fins a una tanca metàl·lica que, un cop creuada, m’aboca a una ampla pista que prenc cap a la dreta en baixada, tot deixant a la meva esquena, la visió de l’església de Sant Sebastià alçada sobre el seu turó i amenaçada per uns núvols grisencs. La llum del dia es va esmorteint i aquests núvols reverberen un cert aire espectral. Podré acabar tranquil l’excursió? Em tornarà a ploure, ara, amb l’imminent foscor, sense cap gràcia? Arribaré abans de fer-se fosc?

Caminar per la pista em torna la confiança. La direcció és la correcta. Començo a creure que rés em pot espatllar aquest darrer tram de l’excursió. Vaig passant per un gran nombre de masos. Primer el mas de Solerdelcoll, així, amb el nom ben junt; després el Güell, un mas que ha estat arranjat recentment. La seva estructura, en forma de palau versallesc, allargat amb els extrems més avançats, ha estat dividida en dues parts similars, dos habitacles per dos ramificacions de la mateixa família suposo. Passat el Güell, trobo una bifurcació on cal fixar-me amb els senyals del PR per tal de no errar la direcció correcta. Garrigons i Terrers són els dos masos següents. Passat aquest darrer, ja s’albira ben a prop Sant Andreu de Gurb, on arribo sense més entrebancs al cap d’uns minuts d’una passejada ben tranquil·la. Aquest cop la pluja no ha fet acte de presència.

El retorn el faig pel costat meridional del temple, on es troba l’espectacular entrada d’estil renaixentista, amb la presència de columnes, frisos i un timpà, tots ells de marbre, imitant l’estructura dels temples grecs. Al seu costat s’alça el campanar, el qual, tot i les reformes realitzades amb posterioritat com el pis superior emmerletat, conserva encara els carreus primitius del segle X, inclòs es creu que és més antic que el temple romànic primitiu, del qual, el rabassut absis és el vestigi més important que encara ens resta, malauradament ocult en una part per la presència de la rectoria. Va fosquejant, i mentre em trec les botes i recullo la motxilla, de l’interior del temple surt un capellà, probablement el rector i, pel camí que volta l’església passa un corredor. Veient-los tots dos, em sento embolcallat d’una gran pau, com si la vida fos això: un bell passeig on la meditació i l’esforç ens fan feliços.