The Wall

Trenta anys després d’escoltar per primer cop “The Wall”, l’he tornat a gaudir en companyia de la meva dona. Però aquest cop ho he fet com em pensava no poder gaudir-lo mai: en directe. Ha estat el dijous 30 de març, la segona nit en que es representava l’obra al Palau Sant Jordi. És cert que no ha estat un concert dels Pink Floyd, sinó de Roger Waters. Però també és cert que Waters és l’ànima de “The Wall”. La major part dels temes són seus, autobiogràfics en part, començant pel fet que el seu pare va morir durant la segona guerra mundial a Itàlia, a la batalla d’Anzio, l’any 1944. Indiscutiblement, ens hagués agradat molt més veure el grup sencer. Darrerament havien corregut rumors sobre el seu retorn, i més després que toquessin junts l’any 2005 al Hyde Park de Londres, en el que fou el vuitè i darrer festival Live Aid, un seguit de festivals fundats pel músic Bod Geldof, precisament el protagonista de la versió fílmica de “The Wall”, per tal de recollir diners i combatre la pobresa. Malauradament, la mort l’any 2008 de Richard Wright va acabar amb totes les possibilitats d’un retorn als escenaris de Pink Floyd en tota la seva essència.

La idea de dur “The Wall” de gira és tant antiga com el propi disc. Els Pink Floyd van presentar en directe l’obra en uns pocs concerts durant els anys 1980-81 a Londres. Però l’alt cost de la tecnologia requerida els va fer perdre diners i abandonar la idea de fer-ne una gira mundial. Curiosament l’únic que va guanyar diners en aquells concerts va ser Richard Wright, ja que havia estat “acomiadat” feia uns mesos per Waters –les desavinences que durien a la separació del grup ja havien començat- i, per a l’ocasió, “contractat en nòmina com a músic”. Vint anys després, el 21 de juliol de 1990, com a celebració de la caiguda del mur de Berlin uns mesos abans, Roger Waters va interpretar “The Wall” en directe a la capital alemanya, acompanyat per diversos amics músics, com els components d’Scorpions, Van Morrison, Sinéad O’Connor, Paul Carrack, Bryan Adams i molts altres. Han calgut, però, deu anys més, per tal de decidir a Waters de fer una gira mundial amb l’espectacle. I ha estat, doncs, trenta anys després de la creació del mur per primer cop, quan hem pogut veure en directe a Barcelona el seu alçament i el seu esfondrament.

Fou a finals de l’any 1979 quan va arribar al mercat el disc “The Wall”. Jo llavors estava fent el servei militar. Quan uns mesos després em vaig llicenciar, no vaig trigar gens ni mica en comprar-me’l. Encara el conservo, com una relíquia, amb les seves famoses tapes cobertes amb fileres de totxanes blanques: el mur imaginat per Roger Waters que encercla l’individu, voluntàriament o involuntàriament, tot separant-lo de la resta de la societat. En obrir-lo, damunt la seva blancor alienadora, apareixien els esperpèntics però alhora inquietants dibuixos de Gerald Scarfe. La idea de l’obra la va tenir Waters durant la gira del seu disc anterior, Animals, el 1977. En un concert a Montreal un espectador va criticar l’actuació del músic i aquest va reaccionar escopint al seu rostre; aquest fet el va fer pensar molt, adonant-se de la separació que hi havia entre ell i els seus seguidors: va ser el primer bloc d’un mur que es va anar alçant poc a poc des de llavors.

Tornat feia poc del servei militar, m’havia retrobat amb uns antics amics i fet de nous, amb els quals vaig passar una època diguem-ne mig discotequera mig prenent birres als bars; vaig descobrir la Voll Damm i em vaig fer un tip de ballar Another one bites the dust de Queen i Emotional rescue dels Stones. La majoria dels discos que conformen la meva més fervent discoteca els he gaudit en solitari, però aquests darrers, juntament amb “The Wall” els he compartit amb un bon nombre d’amics. En quan a “The Wall”, ha esdevingut l’obra musical que més he gaudit al llarg dels anys amb altres persones. Recordo una ocasió en que, després de dinar, mentre esperàvem l’hora de trobar-nos amb la colla, fugint de les sobretaules a casa, un amic i jo vàrem escoltar sencer el doble disc, gravat en un d’aquells artefactes sonorament tant deficients com eren els cassetes, a l’interior d’un 127, el cotxe que llavors tenia. Va ser una comunió simfònica al més pur so rocker.

Uns anys després, a finals del 1982, el director de cinema Alan Parker, ens va fer un gran regal: la història decadent de l’estrella de rock Pink en imatges, alhora que la música floydiana omplia de decibels la sala del cinema. No cal dir que, amb un pèssim coneixement de l’anglès, els primers cops que vaig escoltar el disc no vaig captar tot el seu significat: la mort del pare durant la segona guerra mundial i el buit que deixa en el seu fill; la sobreprotecció de la mare; la incapacitat d’estimar; el dur règim de l’educació britànica; l’absurditat de l’èxit; la caiguda com a ésser humà a través de les drogues i la consegüent bogeria que provoca el seu ús excessiu; l’aparició de l’odi vers els que són diferents a causa de la incapacitat de comunicar-nos amb els altres i la conseqüent aparició del feixisme; i finalment, la necessitat, per poder continuar vivim, d’enfonsar el mur. Amb el disc no vaig captar tota aquesta simbologia, però amb la pel·lícula, diguem-ne que vaig descobrir tot un món que m’havia estat ocult fins llavors.

Llavors jo em trobava en un altre etapa de la meva vida. Feia poc més d’un any que m’havia fet soci del Club Muntanyenc l’Hospitalet, i estava vivint una de les èpoques més fermes de la meva vida, només enfosquida pel fet de trobar-me a l’atur. Havia descobert la muntanya! Tenia molts amics i amigues amb qui feia un munt d’excursions, però amb els que també solia anar al cinema, a sopar o altres activitats dins dels circuits juvenils de l’època. A l’estrena de “The Wall”, no sabria dir en quin mes de l’any 1983, vàrem anar una bona colla, nois i noies. És curiós com, a la sortida del cinema, les noies, entre les quals ja hi havia la Roser, llavors una bona amiga, feien cara de no haver entès rés del que havien vist i escoltat - les lletres de les cançons apareixien subtitulades -, mentre els nois semblàvem haver descobert el sentit de la vida. Mentre elles, als cinc minuts ja s’havien oblidat de la pel·lícula, nosaltres havíem ascendit a una mena de nirvana musical, del qual vàrem trigar molt de temps a baixar. De fet, almenys en el meu cas, en vaig caure sobtadament en algun moment incert i encara ara, quan escolto els grans temes que conformen l’obra, intento infructuosament tornar-me a enfilar. Els nois vàrem tornar a veure el film d’Alan Parker dos cops més durant aquelles setmanes!

Per aquella època teníem un costum que anomenàvem el “dijous cultural”; indiscutiblement perquè el realitzàvem els dijous! Quedàvem per anar al teatre o al cinema. Ja havíem repetit un cop la pel·lícula, i va ser en un d’aquests dijous quan la veiérem per tercera vegada. Jo llavors havia començat a estudiar batxillerat a distància i feia pocs mesos que havia trobat feina. Com que no em sobrava el temps, aprofitava les nits per estudiar i fer els treballs que em calia presentar. Vaig rebre una trucada del Carles S. per tal que m’apuntés a donar un tomb. Jo vaig excusar-me un cop i un altre perquè, i era veritat, tenia molta feina a fer. Ell anava insistint  i jo anava negant-me. Fins que, de cop i volta, em va etzibar que havien pensat anar a veure de nou “The Wall”! No m’ho vaig rumiar gens ni mica. Les meves següents paraules van ser: “A quina hora quedem?” No cal dir que aquelles repeticions van ser una experiència mística només gaudida pels nois de la colla. A les noies no se’ls va veure més pels vols del cinema mentre va estar en pantalla l’obra d’Alan Parker.

Al cap de poc d’haver-se estrenat la pel·lícula, molts dels amics, més joves que jo, van marxar a complir amb l’absurditat del servei militar. Recordo que, en les cartes que ens escrivíem –era una època en que encara escrivíem cartes, aquells fulls, generalment de color blanc, que es col·locaven dins d’un sobre i s’introduïen a l’interior d’uns obesos artefactes de color groc que en dèiem bústies i es trobaven repartits per diferents indrets del carrer-, vaig escriure a un d’ells, el “Mero” li dèiem i seguim dient, una de les frases més commovedores de la pel·lícula: Bring the boys back home! Era l’escena en que els soldats tornen del front i són rebuts pels familiars en una estació londinenca. Deixeu que els nois tornin a casa! Aneu vosaltres a la guerra i deixeu-nos viure en pau! Una utopia que els temps actuals encara fan més inabastable. Aquest tema no apareix en el disc original, però sí va sonar al Palau, amb la projecció dels soldats retornant.

Quan anàvem d’excursió escoltàvem música, és clar. Jo sempre duia música variada, però molts cops, en el meu cotxe o en el del Vicenç P., sonava el disc “Eye in the sky” d’Alan Parsons, o el “Five miles out” de Mike Oldfield; o el “Rock and Rios” de Miguel Ríos, el qual havíem vist en directe a l’avinguda Maria Cristina feia poc. També sonava el “Catalluna” de la Dharma, amb una marxa que ens recordava, excuseu-me, als Pink Floyd. I, és clar, amb l’arribada de la pel·lícula “The Wall”, el disc de les totxanes blanques va tornar a primera línia. Per a les noies era un turment escoltar a tot drap les cançons d’aquell infernal i incomprensible disc durant tot el recorregut fins als llocs d’acampada. A sobre, era un disc doble que calia escoltar sencer per tal de gaudir de tota la seva essència! Encara la Nuri P. m’ho recorda sovint cada cop que ens retrobem. Va ser una bona època.

No sé si en aquesta ocasió els guanys seran superiors a les despeses, però el cert és que la tecnologia ha avançat moltíssim des dels anys vuitanta, i el que hem pogut veure i sentir al Palau Sant Jordi, és un portentós espectacle on la música i els efectes especials s’han fet còmplices oferint una experiència única, inoblidable. De segur que l’èxit acompanyarà Roger Waters, a més de incrementar les vendes, un cop més, del famós disc. Al llarg de les dues hores que dura el concert, uns operaris van alçant el mur, el qual és alhora una prodigiosa pantalla on es reflecteixen, juntament amb la pantalla circular que sempre ha acompanyat els Pink Floyd en directe, les imatges que acompanyen la música i les lletres. Veient totes les filigranes que eren capaç de succeir al mur, tenia la sensació que l’únic que ens faltava veure és que aquest cobrés vida.

La posició antibel·licista de Waters queda reflectida al llarg del concert per les crítiques constants a les guerres, començant per la segona guerra mundial, fins les actuals d’Irak i l’Afganistan. Però no és l’únic que rep dures crítiques: la imatge d’avions bombardejant Londres ens evoca la crueltat del món capitalista. Del ventre d’aquests ocells diabòlics sorgeixen símbols dels poders que han convertit el món en la podridura que és: no només els símbols dels fanatismes polítics, com la falç i el martell, la creu gemada, l’estrella jueva, sinó també els símbols dels fanatismes econòmics, com el dòlar, les petrolieres o els fabricants d’automòbils, els banquers... I, és clar, els durs dibuixos de Gerald Scarfe també apareixen al mur i ens acompanyen durant aquesta baixada als budells infernals de la societat i de les pròpies persones com a éssers individuals incapaços de moure’s enmig d’aquesta societat insaciable i malalta. Al final de la primera part, quan s’arriba a l’”Intermission”, amb el mur ja construït, tot ell és un mural on apareixen els rostres d’infinitats de víctimes, fotografies enviades pels seus familiars a petició del propi Roger Waters. Podeu veure-les si entreu a la seva web, un càlid homenatge a les víctimes d’un món cruel dominat per uns poders que semblen no tenir límit a la seva rapinya.



En aquesta fotografia, feta durant el descans, podem veure el mur ja construït i, en ell, imatges de persones mortes en diferents enfrontaments bèl·lics. Aquestes imatges anaven canviant constantment.



Però, és clar, la guerra no és més que una part de “The Wall”. Altres temes són la infantesa en un món empobrit de postguerra, l’amor excessiu de la mare, l’amor inabastable per la incapacitat d’estimar i deixar-se estimar, l’ofec que la societat sempre aboca als seus deixebles en nom del progrés i mai en nom de la pròpia humanitat, i, sobretot, la solitud en la qual ens anem embolcallant, representada sobretot pel crit que donà títol a l’àlbum en directe aparegut l’any 1990, un directe de “The Wall” ofert a Londres una dècada abans i que ja he esmentat: Is there anybody out there? Hi ha algú? Hi ha algú fora del mur? Hi ha algú capaç d’alliberar-me? És possible una vida millor? És possible un món millor? Cada cop que rep un cop, Pink col·loca un nou maó al seu mur. No és el mateix que fem tots nosaltres? O que és la pèrdua de la joventut sinó un mur? Al final de la pel·lícula de Parker, es veuen uns nens recollint les deixalles ocasionades per la guerra en un carrer londinenc. Hi ha un que recull uns maons i els va  col·locant en un carret. Malgrat la foscor que envolta l’obra, sempre he cregut que Roger Waters és una persona optimista que, el concert al Sant Jordi, m’ha confirmat. Però en aquesta darrera escena, jo sempre he vist el pessimisme per un món millor: com la metàfora de que, malgrat tots els errors que hem comès, mai aprendrem perquè és impossible vèncer el desig del poder: és el símbol de que el mur derruït torna a alçar-se. No he trobat aquesta idea confirmada en rés del que he llegit, però és la que em donen les darreres imatges del film. El crit acusatori del jutge al final del judici, “Tear down the wall!” pot ser suficient per salvar l’individu. El mur ha de ser destruït no tant sols per la pròpia víctima, adonant-se dels seus errors, sinó pels que, a l’altra banda, l’estimen i volen ajudar-lo. Malauradament, en el meu pessimisme, veig com, un cop trencat el mur, es comença a alçar un de nou.

Durant la part en que es critica el feixisme no podia faltar el famós porc que, des d'Animals, acompanya els Pink Floyd en els seus directes

Musicalment l’espectacle és immillorable. Però jo voldria destacar la interpretació del tema Comfortably Numb. És quan Pink acaba en estat catatònic causat per les drogues que ha pres i és descobert pel mànager que ha vingut a cercar-lo per endur-se’l al concert. El tema, originàriament, era interpretat a dues veus per David Gilmour i Roger Waters; aquest darrer canta explicant les paraules que el metge diu mentre s’ocupa de Pink, mentre que Gilmour cantava els pensaments i les visions que té Pink. Aquesta cançó, però, no pertany originàriament a “The Wall”, sinó a una experiència del mateix Waters que encaixa a la perfecció en el context del disc. Però no penseu malament. No és com la composició de “Lucy in the sky with Diamonds” dels Beatles. Aquí no hi ha cap experiència al·lucinògena amb drogues. El fet és que abans de començar un concert a Philadelfia, Waters va sentir un fort dolor que l’impossibilitava sortir a l’escenari. Un metge va injectar-li un sedant i, segons ell mateix, va viure un calvari de dues hores: estava tant sedat que gairebé no podia ni aixecar el braç! Poc desprès va ser operat d’hepatitis. Retornant a la música, Comfortably Numb és interpretada sense cap efecte especial, amb tota la seva essència musical. Dalt del mur, apareixen Robbie Wyckoff i Dave Kilminster, dos dels actuals músics que acompanyen a Waters en la gira; el primer canta el tema tal com originàriament ho havia fet David Gilmour, mentre el segon ens duu fins a l’èxtasi amb la seva interpretació a la guitarra realitzant un dels moments més àlgids del concert.

Un parell d’anècdotes. En quan a l’escenificació de la lluita contra el sistema educatiu opressor anglès, la famosa segona part de la cançó “Another brick in the wall”, té un apunt simpàtic en el concert: la presència d’una colla de noies i nois que s’enfronten a un enorme ninot amb la fisonomia del malèvol i amargat professor dibuixat per Gerald Scarfe. De segur que tots ells s’ho van passat molt bé ballant dalt l’escenari. Una altra és el fet que Roger Waters va parlar-nos en català; unes poques frases, però molt ben rebudes. És trist, hauria de ser ben normal, però encara anem així en aquest país; semblem nens a qui els grans els hi han obsequiat amb un parell de caramels.



En aquesta fotografia, amb el mur encara construint-se, podem veure el professor esbroncant el grup de nens i nenes que envolten els músics



Al final, després del famós judici durant el qual el mur s’omple amb els personatges de Gerald Scarfe, desprès que el mur ha estat soterrat i els músics han interpretat “Outside the wall” i s’han acomiadat, i s’han encès els llums, i la gent ha començat a anar-se’n, totes les peces escampades per l’escenari semblen pertànyer a un gegantí Lego. Ha estat tot un somni? Una broma? Tots sortim satisfets a l’esplèndid exterior del Palau Sant Jordi. Tots tornarem a la nostra quotidianitat. I el mur s’anirà a un altre lloc, on tornarà a alçar-se i tornarà a esfondrar-se. És una metàfora d’un somni de pau irrealitzable?

Les lletres fosques i pessimistes de Waters van tenir continuació en el que va ser l’últim disc dels quatre components oficials de Pink Floyd: “The final cut”. Nosaltres sempre ens el vam prendre com la continuació de “The Wall”, i sembla que, d’alguna manera, així fou. Waters va compondre i escriure tots els temes, de temàtica molt similar a “The Wall”: les angoixes ocasionades per les guerres i la societat de consum. A més, el disc és dedicat al seu pare. D’alt voltatge polític, és un disc on Waters ataca la política britànica de l’aleshores primera ministra, Margaret Thatcher i la seva particular guerra a les Malvines. Si escolteu el disc, encara que no entengueu la lletra, us adonareu de la seva atmosfera fosca i trista. S’hi respira un punt i final. Va ser l’últim treball en que van participar tots els components del grup, tot i que, per a molts, també podria haver estat el primer en solitari de Waters.

Suposo que, després de tot el que he escrit, no cal que digui que “The Wall” és un dels meus discos preferits. Potser el més preferit amb permís de “The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars” de Bowie o l’incombustible “The dark side of the moon” dels mateixos Pink Floyd.