Sempre m’ha agradat que plogui. Sentir la pluja damunt l’asfalt, colpejant les finestres de casa, relliscant pels teulats, mullant el camp, la gespa, escorrent-se entre els arbres del bosc, dibuixant cercles en els bassals, cantussejant damunt els paraigües, dansant al ritme de les onades a la platja, perdent-se en el silenci dels llacs d’alta muntanya... Sempre he pensat que a la ciutat és l’únic contacte que tenim amb la natura, que els dies són sempre iguals, que el cel té sempre el mateix color, que tot fa la mateixa olor. En canvi, quan plou, tot canvia: l’aigua sembla netejar tota la ciutat, endur-se l’aire contaminat, la brutícia dels carrers, i la monotonia que ens embolcalla en els nostres tràfecs diaris.
És quan convivim amb la natura quan ens adonem millor del pas del temps. Ara que visc en una urbanització, tot i que la civilització encara és molt i molt a prop, massa a prop, el cel no té sempre el mateix color anònim, i el paisatge no sempre és igual d’inamovible. Inclòs Montserrat, la qual veig diàriament, sembla cobrar constantment vida amb els canvis que la llum reflectida hi produeixen o amb els núvols que la vesteixen; a vegades, voltada d’aquests núvols o per la boira, sembla haver fugit. Aquests canvis constants, aquesta incessant renovació, no és només un fet natural, sinó també cultural.
Quan arriba el fred, ens agrada quedar-nos a casa, llegir bones novel·les al costat d’un bon foc, o anar al teatre o al cinema. Quan el temps millora, ens agrada sortir a passejar, sentir l’escalfor del sol, llegir a la platja o a recer de l’ombra d’un pi. Ens agrada fer llargues passejades i canviem el gimnàs per córrer o anar en bicicleta. Tot és un canvi constant, tant el món que ens envolta com el nostre món interior. Aquests canvis són l’essència d’aquest bloc i del seu nom. Recordant indiscutiblement a Vivaldi, vull traduir els sons de les diferents estacions en paraules que expressin la gran riquesa natural i cultural que ens envolta, que ens acompanya al llarg de les nostres vides i que, malauradament, la majoria de cops no prestem atenció.
Hi ha però, una altra raó per començar aquest bloc. O moltes altres raons. La vida és tant complexa, tant heterogènia, tant dispars, que costa trobar-ne un únic sentit. Segur que en té d’infinits, com infinites són les raons per viure-la. No sé quanta gent llegirà aquest escrit i els que el seguiran. És segur que ho farà la meva família. Probablement els amics més propers. Però desconec fins on arribaran aquests textos. No us heu sentit mai sols enmig d’una multitud? No us heu sentit únics en els vostres pensaments, com si fóssiu els únics portadors d’una manera de pensar, de creure, de viure? Doncs, com si fos una nau llançada a l’espai per cercar noves civilitzacions, així llenço aquest bloc per cercar noves coneixences que em facin adonar-me que no estem sols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada