dimecres, 28 de setembre del 2011

La serra de Rubió

Després de les vacances estiuenques és millor començar amb força i no deixar que la monotonia de la tornada a la vida quotidiana ens venci. Així, després d’una setmana en que he aconseguit el propòsit de tornar al gimnàs, aquest dissabte, deu de setembre, he decidit recuperar la BTT i fer una matinal. M’he arribat amb cotxe fins el poble d’Òdena, a l’Anoia, per tal de fer una ruta que m’enfilés al capdamunt de la serra de Rubió: uns vint-i-cinc quilòmetres i uns cinc-cents vuitanta metres de desnivell. Fa uns mesos ja vaig intentar fer-la però en aquella ocasió, quan hi vaig arribar, em va caure una tempesta al damunt que em va desistir d’iniciar-la. No volent tornar buit cap a casa, malgrat la pluja, vaig aprofitar per visitar mig aixoplugat per un paraigua, l’antic poble enrunat que es troba al capdamunt del turó del castell. Va ser una visita molt gratificant que m’agradaria explicar en una propera ressenya.

El cotxe l’he aparcat al costat de la plaça de l’església, on també hi ha l’Ajuntament i, ja damunt la BTT, he enfilat el carrer de l’esquerra que m’ha dut fins on hi hagué el castell d’Òdena, del qual avui tant sols resta una formosa torre de defensa recentment restaurada. Des d’aquest indret ja es veu, al fons, la serra de Rubió, amb la corrua de moderns molins de vent que formen el Parc Eòlic de Rubió. Vigilat per l’atalaia medieval, prenc la pista que surt pel seu costat, continuació del carrer per on he arribat, per, de seguida, prendre’n una altra a la dreta que em du a creuar la riera d’Òdena, ben enfonsada en aquest sector. Enmig del pont que la creua, el llit del torrent és invisible, colgat per un cúmul heterogeni d’arbres i plantes; rés de cap curs d’aigua que bé hi deu ser veient com ha crescut la vegetació. De fet, temps enrere hi deuria baixar més aigua, ja que a l’inici del segle XVIII s’hi va construir tot un aqüeducte de més de quatre quilòmetres de llargada, del qual encara resten vestigis, que aprofitava el seu invisible cabal per proporcionar aigua a les fonts públiques d’Igualada.

Passada la riera, la pista desemboca en una altra de millor que prenc cap a la dreta. Un tros més enllà, en una bifurcació, agafo la direcció al mas de Can Sabater; vaig creuant camps de conreu i extensions d’ametllers a banda i banda fins arribar a les envistes del mas. A primers de setembre, els ametllers ja no floreixen, resten nus i esprimatxats, i els camps llaurats, de color ocre, esperen la propera sembra. Primer passo a prop del mas de Ca l’Enric per arribar poc després fins a Can Sabater. Del primer mas he trobat una esplèndida descripció en un bloc d’un grup d’amants de les bones caminades populars, que s’autoanomenen “Los Folloneros”, que no puc deixar de transcriure:

És un mas d'estructura regular que consta de planta baixa, pis i golfes. Correspon a l’antic mas Enric del Bocater. Amb una porta d’accés adovellada, aquest edifici del segle XVIII, conserva a l’interior dos cellers amb volta de rajola, la cuina amb campana central, foc de rotllo i forn de pa. Al primer pis hi ha una gran sala i una galeria amb pilars decorats amb rajola esmaltada, arcs apuntats i barana de ferro treballada. Hi ha una inscripció a la porta interior del pati, del 1769. Construït mirant cap al migdia, amb una entrada on els propietaris deixaven els estris del camp. Una vegada s’accedia a l’interior, des de la mateixa entrada, es distribuïen les diferents dependències. A una banda, el celler ple d’estris relacionats amb el treball de la vinya i el seu cup, i l’establia. A l’altra banda, la cuina i el pastador, i una habitació sota l’escala que servia per accedir al pis superior. La planta superior era presidida per la sala. Des d’aquí es podia entrar a vuit cambres: la cambra de la xemeneia, la cambra fosca, la cambra del cap de la sala, que tenia una finestra que donava a la part de sol ixent, la cambra de l’aigüera, la cambra de la sal, la cambra de ponent, la cambra del forat del cap de la sala, i a una recambra. Les golfes eren destinades a tenir les gallines del mas. A fora de la casa hi trobem el corral.

El Turó de la Costa Alta, amb Can Sabater i, al seu costat, can Manel Sabater;
al fons, el Parc Eòlic de la Serra de Rubió

Can Sabater és un bonic casal amb una petita torre que li dóna un aire de fortalesa i amb un planell circumdat per un mur circular amb contraforts. Darrera seu s’alça el turó de la Costa Alta, format en la seva part superior per un llarg pla. Més baix, entre aquest i el mas, es troba el turó de la Costa Baixa, i un xic apartat de Can Sabater, un altre mas, més petit, duu el nom de can Manel Sabater; natura i masos sembla que juguin a pares i fills. És un indret molt agradable, més enllà del qual veiem com les blanques hèlixs del Parc Eòlic giren més properes. En el mateix bloc que l’anterior, també hi ha una interessant descripció d’aquest mas d’orígens medievals:
Aquest mas (...) és un edifici que es troba orientat cap el migdia, la seva estructura va viure canvis i reformes al llarg dels segles XVII i XVIII. El 1647 tenia un baluard que envoltava tota l’edificació, al seu interior hi havia el corral dels ramats de cabres i ovelles. Una vegada s’accedia a dins de l’edifici, l’entrada distribuïa les diferents dependències. A la planta baixa es trobava l’establia, la qual podia encabir cinc animals de tir; el celler amb les seves bótes; el pastador; la botiga d’oli i el trull; el galliner i una pallissa. Pujant les escales s’accedia a la primera planta, on la sala presidia l’espai. Des d’aquí s’anava a les diferents cambres per a dormir, i a la cuina i al rebost. Construït amb murs de pedra vista, sobresurt la Torre de planta quadrada amb cinc altures i coberta de quatre vessants.

El mas el deixo a la dreta i, en una bifurcació, prenc la pista de l’esquerra en direcció a Sant Pere de Puigbufer. El mas de Puigbufer se m’apareix al fons de la petita vall, dalt d’un turó al peu del qual conflueixen dos torrents provinents de la serra de Rubió que s’alça al darrera. El vorejo per la dreta. El mas sembla trobar-se en bon estat, és sòlid i aparenta una fortificació; se’n té notícies des de l’inici del segle XV, i els seus orígens semblen lligats a la funció de torre de defensa. De fet, la seva antiguitat i l’indret on es troba situat, semblen certificar aquest ús en temps més reculats i perillosos. Als peus del turó veig una cabana de pastor que, juntament amb la presència de diversos murs esglaonats per la pendent, em fa creure que, fins no fa gaire, tot aquest indret deuria estar cultivat en terrasses esglaonades.

L'encinglerat mas de Puigbufer, amb la serra de Rubió al fons

La pendent es va fent més costeruda i, mal entrenat després d’un estiu massa contemplatiu, en algun punt m’obliga a seguir un tros a peu tot i que la pista es troba en bon estat. Arribo a un coll des d’on tinc una bona vista de Montserrat, malgrat resti desdibuixada per la calitja; es troba voltada per un mar de núvols, sorgint la seva còrpora com una llunyana terra ignota, salvatge i agresta. En canvi, un cel d’un blau intents forma el decorat monocolor enfront del qual s’allarga la serra de Rubió, amb la presència altiva dels aerogeneradors, figures blanques sobre fons blau. Bec uns glops d’aigua i observo el camí que haig de seguir: ja sempre en pendent, la pista s’allarga fins topar amb la serra, des d’on, amb un darrer esforç, prenc una pista ampla a l’esquerra que em du fins als peus mateixos dels aerogeneradors, dalt de tot de la serra de Rubió. Aquests estilitzats molins de vent són veritables gegants que s’alcen damunt la meva petitesa vuitanta metres amb un pes de gairebé dues-centes tones cada un, mentre les seves aspes giren dibuixant en l’aire una circumferència de trenta-set metres de radi. És innegable l’impacte paisatgístic que provoquen! Tota la serra és creuada per una ampla pista en molt bon estat que va connectant els diferents aerogeneradors; n‘hi ha cinquanta. Gaudint d’un recorregut sense grans pendents, vaig resseguint tot aquest espai fins arribar al seu extrem, on m’adono que he perdut la pista que esperava trobar per tal de baixar de nou cap a Òdena.

Desfaig el camí cercant una pista que em permeti baixar però tant sols trobo bifurcacions que hem duen a diversos aerogeneradors on el camí esdevé punt i final. Durant aquest trajecte, serpentejant per l’ampla carena de la serra, he gaudit de les vistes que s’estenen pels dos costats de la serra. Cap a migdia, per on he arribat, la serra va perdent altitud paulatinament, dibuixant diverses terrasses com si fossin onades solidificades amenaçant negar la plana estesa al fons. Aquesta plana és una gran depressió de forma ovalada que forma l’anomenada conca d’Òdena, enmig de la qual es troba Igualada. Al seu extrem meridional, entre les carenes que la circumden, podem reconèixer el turó del castell de Claramunt, a l’entrada del congost de Capellades, per on l’Anoia es capbussa en el seu recorregut vers el riu Llobregat. A llevant sorgeix el massís de Montserrat, com la testa d’un animal que s’estiregassa mandrosament damunt les serres veïnes. Vers el nord, el paisatge és més eixut, gairebé no hi ha camps de conreu i els turons, que per l’altra vessant eren més boscosos, aquí són vestits més aviat per arbustos. Els aerogeneradors segueixen presents, i, al fons, desdibuixats per la calitja, es veuen altres aerogeneradors ocupant una altra serra a l’extrem de llevant de la qual s’estén el poble de Calaf.

Paisatge vers el sud: Montserrat i la conca d'Òdena
Paisatge vers el nord: al fons, Calaf

Finalment decideixo retornar al punt per on he pujat dalt la serra i baixar per la mateixa pista, però ara  seguint-la tot recte, paral·lel a la serra, deixant a la dreta la pista secundària per on he arribat. La segueixo fins trobar una bifurcació que m’aclareix un xic on sóc: em tranquil·litza pensar que tant sols em separen deu quilòmetres d’Òdena, però certament, les possibilitats de gaudir d’uns altres circuits em fan desitjar tornar-hi quan estigui més en forma: sis quilòmetres fins a Castellfollit de Boix, onze fins a Prats de Rei i quinze fins a Calaf. Unes combinacions a tenir en compte properament. Abans d’encarar-me a la part final de l’itinerari, però, malgrat les ganes de deixar-me dur per la pendent de retorn, prenc la direcció contrària que, en dos quilòmetres, em du fins la petita ermita de Sant Jaume del Clot del Grau, al costat mateix d’un conjunt de masos que conformen el petit nucli del Clot del Grau, pertanyent al municipi de Castellfollit del Boix. El conjunt es troba arraulit als vessants de la serra de Rubió, sota la vigilància dels aerogeneradors que són omnipresents a tot arreu. Aquesta església ja existia en època medieval, però actualment no li resta cap vestigi d’aquells temps reculats. Enfront de la porta d’accés, que es troba al mur encarat a la serra, hi ha un petit racó ombrejat on es pot seure en uns bancs de pedra i fer un merescut descans que jo aprofito per menjar unes galetes. Als dos costats de la porta també hi ha uns bancs de pedra; sostinguda en un d’ells, hi col·loco la bicicleta i, posant-m’hi al seu costat, hem faig una fotografia. És el problema d’anar sol pels llocs: no hi ha manera de sortir en cap fotografia, doncs generalment, si no és per immortalitzar la fita d’haver aconseguit un cim, em fa molta mandra muntar el trípode.

La BTT i un servidor davant l'entrada de l'ermita de Sant Jaume del Clot del Grau

Un cop fet el mos i descansat i sabent que gairebé no em queda aigua, torno a emprendre l’itinerari que em du primerament a la bifurcació on he vist l’indicador dels deu quilòmetres fins a Òdena. A partir d’aquí, un deixar-me lliscar tot creuant camps i masos per camins situats més cap a llevant dels utilitzats a l’anada. Reconec que he anat massa ràpid, i em sap greu quan arribo a una carretera secundària, la C-37, i m’adono d’un pal indicador situat en la confluència de la pista amb la carretera que m’assenyala la direcció que em cal prendre per visitar una terrisseria d’època tardoromana. He preguntat a un home que estava descarregant el seu cotxe al costat d’un mas i m’ha dit que es trobava un xic lluny, que millor que preguntés en algun dels masos que hi havia pista endins. Però si és per on he passat fa uns moments, m’he dit. Després he sabut que els vestigis arqueològics es trobaven propers a cal Vilades, un mas situat encara més a llevant. Ho hauré de deixar per una altra ocasió.

És un plaer agafar l’asfalt i adequar el canvi de marxes de la BTT a una còmode baixada de dos quilòmetres i mig fins a Òdena, fins al punt d’origen. Allà, després d’enfilar la BTT al capdamunt del cotxe, m’he begut el que em restava d’aigua, he fet un parell de fotografies de l’església, del campanar de la qual penja una llarga senyera, i de l’ajuntament, un bonic edifici blanc al qual s’ha annexat un altre de modern. I cap a casa, on m’espera una bona cervesa, un bany a la piscina, el dinar i una sedant migdiada escoltant música.