Pluja constant




El cartell de l’obra, amb els seus quatre personatges: els dos policies, Joey i Denny, els carrers de Chicago i la pluja constant.



Imagineu-vos dos policies que són companys i amics des d’abans d’esdevenir policies. Imagineu-vos que ho han compartit gairebé tot des de llavors. Imagineu-vos que es troben embolicats en un obscur succés als carrers de Chicago. Imagineu-vos tots els tòpics que envolten les històries policíaques: corrupció, prostitució, drogues, trets, persecucions, alcohol i, com no hi podia faltar, la presència entre ells, no d’una, sinó de dues dones... De segur que us esteu imaginant un film protagonitzat per Humprey Bogart, Lauren Bacall o els durs Robert Mitchum i Edward G. Robinson. Us podeu imaginar que es tracta d’un film basat en un relat negre, potser de Dashiell Hammett o de Raymond Chandler. Doncs la realitat és que Pluja constant és una obra de teatre que té tots els ingredients del gènere negre però tant sols dos personatges damunt de l’escenari per escenificar-los.

Els dos policies, Joey i Denny, són interpretats per Pere Ponce i Joel Joan. El primer ha treballat sota les ordres, entre molts altres, de Mario Gas al teatre (El temps i els Conway), i Francesc Bellmunt (Pa d’àngel) i Ventura Pons (El perquè de tot plegat) al cinema. L’any 2008 va protagonitzar la versió castellana de l’esplèndida i divertidíssima obra de Yasmina Reza, Un déu salvatge, la qual hem pogut gaudir fa molt poc en català protagonitzada per Jordi Boixaderas i Ramon Madaula en els dos papers masculins. Del segon, tant sols cal fer esment de les sèries Plats bruts i Porca misèria perquè tothom sàpiga de qui estem parlant; però la seva carrera interpretativa és molt més amplia, essent la seva darrera visita als escenaris abans de Pluja constant, la sempre mordaç crítica política d’Oscar Wilde, Un marit ideal, que fa poc vàrem poder veure al teatre Goya.

Els dos actors, en la pell dels seus personatges, a vegades parlant entre ells, a voltes dirigint-se al públic, ens expliquen les seves vides, cadascú des del seus respectius punts de mira que no sempre són coincidents. Ens expliquen com són els carrers de Chicago quan el sol es pon, com s’enfronten als criminals, com són les interioritats del cos on treballen, molts cops tant pervers com l’exterior... Però sobretot, ens parlen de les seves vides, dels seus anhels, de la seva amistat sovint posada a prova, dels seus amors a voltes massa coincidents, de les seves angoixes, de les seves pors... Cadascú s’hi enfrontarà de forma diferent: Joey, home tímid, solter i solitari, alcohòlic, amb la fe en la justícia sempre per davant; Denny, casat i amb fills, escèptic, sempre emprenyat amb la societat, home d’acció, no dubta en fer ús de mètodes no gaire legals per tal de protegir els seus. L’un representa el seny, l’altre el cor.. Però a mesura que avança la història, els seus rols semblen intercanviar-se, com si els defectes d’un i les virtuts de l’altre, fossin els defectes de l’altre i les virtuts de l’un. Són dos personatges oposats que es complementen: units potser formarien el policia perfecte, l’home perfecte, però per separat representen les contradiccions amb les que tots nosaltres ens enfrontem al llarg de les nostres vides.

La pluja que dóna títol a l’obra és un altre dels personatges de l’obra. Tot i que els dos personatges reculen constantment del passat al present, els successos que conformen l’argument immediat de l’obra transcorre en pocs dies, durant els quals plou sense aturador. La pluja constant, colpejant persistentment els dos personatges, fa que aquests no puguin pensar amb claredat i, per tant, els seus actes són sovint precipitats. Imagineu-vos les vegades que us ha encalçat enmig del carrer la pluja i heu intentat seguir amb els vostres quefers enmig de les corredisses de l’altre gent i la pròpia, amb l’enrenou circulatori que sempre es produeix, i entendreu el perquè de Pluja constant.

L’altre gran personatge de la història és l’escenari, d’una nuesa que retrata exemplarment els ambients dels films en blanc i negre que tant ens van agradar i que, tot i alguna excepció, no hem trobat en cap film de color. Al fons, una paret bruta com la de qualsevol paret d’un dels barris baixos de Chicago o de qualsevol altre ciutat. I en primer pla, una taula i un parell de cadires sense cap mena d’interès, com les que es trobaven en les llòbregues i anònimes oficines de la policia o de qualsevol despatx d’un negoci poc solvent. I també un arxivador metàl·lic, d’aquells que cada cop que els obres emanen un so raspós tant anònim com tota la paperassa que hi guarda a dins.

Com se’n surten Joel Joan i Pere Ponce per fer creïble la seva història plena d’acció i violència, gairebé com si es tractés d’un monòleg, d’un monòleg a dues veus? Ho fan possible uns diàlegs exultants, ràpids, gairebé imparables, amb els girs constants entre el passat i el present, com si es trobessin enfilats en una muntanya russa, pujant i baixant sense aturador. I, és clar, ho fa possible la gran interpretació d’aquests dos actors.

El director de l’obra, Pau Miró, és conegut per la seva trilogia Girafes, Lleons i Búfals, una mirada dels canvis que ha sofert Barcelona des de la dictadura franquista fins a l’actualitat. En quan al seu autor, el nord-americà Keith Huff, resident a Chicago, ha creat una mena de trilogia composta, a més de per A Steady Rain, el títol original de Pluja constant, per les seves obres posteriors Detective’s Wife i Tell us of the Night; tant de bo que poguessin veure-les properament interpretades també en les nostres sales de teatre. Per ara, però, hem pogut gaudir de la primera part, estrenada a la Villarroel i que, posteriorment durant tres setmanes, s’ha representat al Romea. Per cert, l’any 2009, A Steady Rain va ser interpretada a Broadway per dos grans actors: Daniel Craig, en el paper de Denny, i Hugh Jackman, en el de Joey.

Per cert, com que vàrem anar al teatre un divendres, vaig afegir-hi la lectura de la novel·la “Billy Batghate” de l’escriptor novaiorquès E. L. Doctorov, i les pel·lícules “Atrapat pel seu passat” i “El preu del poder”, dirigides per Brian de Palma i interpretades per Al Pacino. Un magnífic programa per gaudir d’un cap de setmana “negre”.