Rellinars

Hem deixat el cotxe a l’aparcament situat darrera l’església de Sant Pere i Sant Fermí. Aquesta església, d’estil neoclàssic de meitat del segle XIX, substituí el temple romànic que es troba, força malmès, dalt d’un turó situat al costat de la carretera procedent de Castellbell, abans d’arribar a Rellinars. De fet, el nou temple fou alçat per apropar-lo als vilatans, ja que l’antic es troba situat força allunyat del nucli habitat. Tot i així, situat en un lloc apartat, al nord del poble, no es pot dir que, per arribar-hi, els feligresos no hagin de fer un llarg passeig, com ho demostra l’ampli aparcament.

La primera part del recorregut, més humanitzada, la fem seguint les indicacions col·locades per la Diputació de Barcelona, pertanyents a la ruta de “La pedra seca”, senyalitzada pels conservadors del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Com el seu nom indica, la intenció d’aquesta primera part de l’excursió és conèixer diverses barraques de pedra seca, utilitzades durant molts anys pels que conrearen aquestes terres com a magatzems i com a aixopluc en cas de mal temps.

Seguim per la pista asfaltada que ens ha dut fins aquí, deixant un trencall a la dreta. Al poc de caminar, veiem a la dreta, un xic alçada, la petita capella rural de Sant Felip Neri, construïda l’any 1660. Passem enmig de dos masos, el Gibert de Baix a l’esquerra i les Ferreres, al qual pertany la capella, a la dreta. Deixats enrere els masos, creuem el torrent de l’Esbarzer i el remuntem pel seu marge dret. Durant aquest trajecte podem observar la diferència de vegetació entre ambdós costats, amb presència d’arbustos i pins a l’esquerra i alguns arbres de ribera a tocar el torrent. El camí a seguir està molt ben indicat i així, després de creuar dos cops el torrent, en una corba de la pista, trobem l’indicador de la primera de les barraques que anirem trobant, la qual es troba situada al capdamunt d’un marge: la barraca d’en Pere Baqué.

Barraca d'en Pere Baqué

És una bonica barraca de planta rodona i ben conservada. La seva situació alçada li permet tenir una bona vista de l’entorn. La seva entrada es troba encarada al sud, endevinant enmig de petits turons com el torrent de l’Esbarzer enllaça amb el torrent de Rellinars, als peus del poble. Unes lloses circulars situades al capdamunt semblen fer de capell. Traient-les, una obertura permetia la sortida del fum en els jorns freds en que calia escalfar-se a l’interior amb una petita foguera. Separant el cos de planta circular de la teulada cònica, té un bonic ràfec de pedres planes volades. Retornats a la pista que seguíem, reprenem la marxa fins trobar, a mà dreta, una altra barraca, la d’en Ramon del Gibert de Baix, la qual es troba força emboscada, a un nivell inferior, vers el torrent. Al seu interior, igual que l’anterior barraca, té buidats una part dels murs de tancament formant com dos receptacles separats per lloses allargades que m’agradaria esbrinar quina utilitat tenien, doncs semblen ser una presència quotidiana en aquest tipus de construccions. També, com l’anterior, tot i que més malmès, té al seu voltant el ràfec de pedres planes volades.

Continuem per la pista resseguint el torrent de l’Esbarzer. En pocs minuts creuem el torrent de la Font del Bosc deixant un camí que puja a l’esquerra; aquest torrent forma en aquest indret un petit engorjat que li dóna un cert encant. Poc després trobem un sender a l’esquerra que, si el seguíssim, ens duria fins el Casot, un edifici en runes amb aires de fortalesa. Al poc de deixar enrere aquest camí, creuem el torrent de Casajoana resseguint-lo pel seu marge esquerre. En un punt determinat del camí, un indicador ens assenyala que ens trobem en el mirador del Casot. Nosaltres, però, per més que escodrinyem els turons i mirem entre la pineda i els arbustos, no veiem cap presència d’aquesta enigmàtica construcció. El mateix ens passa amb l’anomenada Barraca Doble, que segons l’indicador també es pot veure des d’aquest indret. De fet, tant sols podem perfilar alguna que altre filera de parets de pedra seca, antics murs de suport de les vinyes que antigament omplien aquests contorns.

Jaume a la Font del Càntir

Seguim la nostra ruta i tornem a creuar el torrent de Casajoana trobant-nos, al cap de poc, un plàcid sender que ens duu fins a un dels racons més bonics d’aquesta excursió: la font del Càntir. El sender ens apropa fins als cingles que semblen barrar el pas, aixoplugats per diverses coves en una de les quals es troba dita font. Entrar dins la balma és com introduir-nos a l’interior d’un temple pagà, ancestral, tot i que, en aquest cas, també trobem, annex a la font, la presència d’una Mare de Déu de Montserrat embolcallada d’un collage floral tot recordant-nos que ens trobem en terres cristianes; la resta, però, sembla tret d’un món imaginari, ancestral, màgic... Hi ha una gran pedra coronada per la molsa que la humitat ha anat alimentant i sobre la qual s’ha col·locat una pica de terrissa que recull l’aigua que es desprèn, gotejant amb paciència però també amb constància, d’un mig càntir encastat al sostre, pel brocal del qual va degotant l’aigua. El fons enfosquit de la cova dóna al conjunt l’aire de misteri que envolten els llocs sagrats de l’antigor. Tot i així, defugint de cap representació mística, el lloc és molt agradable i bonic.

Retornats a la pista que estàvem seguint, continuem endavant adonant-nos de la presència d’una altra barraca a la nostra esquerra, un xic elevada. És curiós perquè totes les barraques que hem vist fins ara estaven indicades amb el seu nom, en canvi, aquesta, és com si fos invisible, doncs ni la guia que portem ni els senyals del parc, ens la fan present. Tot i així, és clar, val la pena veure-la i fotografiar-la, essent del mateix estil que les anteriors. Ens podem fitxar, a més, en el voladís de la cúpula que sobresurt dels murs circulars de la planta per tal de facilitar, en cas de pluja, que l’aigua no s’escoli a l’interior; un atribut ben present en gairebé totes les barraques d’aquesta zona.

Barraca de Casajoana

La barraca que és diferent a totes les que hem vist fins ara, però, és la que trobem al cap de poca estona, aquest cop a la dreta de la pista: la de Casajoana. La seva singularitat és que, contràriament a l’esfericitat de les anteriors, aquesta és de planta quadrada. La seva part superior és coberta d’herba i matolls, esdevenint una feréstega cabellera damunt la qual sembla haver-hi un capell que no és més que el conjunt de tres pedres que sempre coronen la part superior d’aquestes barraques cobrint el forat per on, en cas necessari, tal com he explicat abans, s’escapoleix el fum dels focs encesos a l’interior. A més, és la més gran, ja que permet romandre-hi dret al seu interior, on també trobem, com en les anteriors, els dos forats per encabir-hi estris separats per llindes que els emmarquen. L’entrada es troba encarada al torrent que té gairebé a tocar, mentre la part posterior és protegida per la presència dels pins.

Passada la barraca de Casajoana, voltem la capçalera del torrent i ens encarem al gran mas homònim, situat a l’extrem d’un serrat darrera el qual sorgeixen bellament les agulles de Montserrat. La pista que seguim, coberta en algun tros per glaç degut al fred i alguna esporàdica nevada caiguda dies enrere, enllaça amb una altra que prové del mas allà on hi ha el seu safareig, al costat d’uns camps. El safareig, cobert amb una teulada de fusta, és d’una certa grandària i per una aixeta encastada en un dels murs i a través d’una mànega, treu a l’exterior un raig d’aigua que, en contacte amb la pedra del sòl, s’ha gelat. Un petit mur enllaça, tot i que deteriorat, el safareig amb el mas. És agradable restar-hi una estona bevent de la freda aigua de la font improvisada o mirant, asseguts al mur, la silueta inconfusible de Montserrat.

En aquest punt de l’excursió deixem els senyals de l’itinerari “La pedra seca” que ens han acompanyat fins aquí, el qual, fent un traçat més curt, torna a Rellinars pel camí normal d’accés al mas de Casajoana. Nosaltres continuem per la pista que puja vers llevant i que, abandonant els paisatges humanitzats, ens endinsarà en territori més muntanyenc pertanyent a la Serra de l’Obac. Anem pujant, primer en forta pendent que salvem còmodament gràcies a un tros cimentat, i desprès, per pista de terra, ja menys inclinada, fins arribar al coll de la Morella, situat a la dreta d’aquest puig i on hi ha una enorme torre elèctrica. Ens trobem en una important cruïlla on enllacem amb l’antic camí ral de Terrassa a Manresa que haurem de seguir un bon tros vers la primera població esmentada, o sigui, cap a la dreta, encarats al sud.

Comencem a tenir gana i decidim aturar-nos als poc més de deu minuts d’haver enllaçat amb el camí ral, al costat de les runes dels Hostalets del Daví, un antic hostal que, de ben segur, en un ja llunyà passat, ens hagués rebut amb un bon àpat. Tot i així, portem un entrepà de tonyina que no desmereix de l’indret, asseguts a l’ombra d’un pi i contemplant, enfront, part de la serra de l’Obac.

Els Hostalets del Daví

Veure les restes d’aquest hostal em fa sentir enyorança d’un temps passat, tot i que mai l’he viscut; o potser si, encara que només dins el meu imaginari. Hom s’imagina el tràfec que hi deuria haver entre Terrassa i Manresa als segles passats, abans de la invenció dels cotxes i, amb ells, de les autovies i les autopistes. I hom s’imagina el plaer que deuria donar arribar a aquest hostal després d’un feixuc camí i poder reposar tot fent un bon àpat. Hi havia altres hostals propers situats al llarg del camí ral: vers Terrassa hi havia l’hostal de la Barata, a hora i mitja; i vers Manresa, només a una hora, hi havia Sant Jaume de Vallhonesta. Aquests altres hostals eren més grans i còmodes que el solitari Hostalets del Daví, el que fa pensar que aquest era utilitzat majoritàriament per lloc de pas, per dinar abans de continuar el camí, que pocs viatgers hi feien nit. I és que, antigament, aquestes parets havien estat conegudes com l’Hostal de la Mort a causa del gran nombre de robatoris i crims que hi tenien lloc en el seu entorn més proper. A més, la vida dels hostalers no va ser mai gaire còmode, ja que, a més del bandolerisme, hagueren de conviure amb els conflictes que sacsejaren el país des del segle XVII fins al XIX: la Guerra del Francès i les carlistes en són un bon exemple. Precisament d’aquestes últimes hi ha el record, l’any 1850, de l’afusellament de tres membres republicans.

Avui, però, tant sols resten les seves runes i la bassa, a l’altra costat del camí, que servia per recollir l’aigua per a ús agrícola i que avui serveix per a ús dels bombers. I el viatjant, més aviat excursionista, que s’hi apropa, lluny del brogit del tràfec de l’hostal i del patiment per la presència dels bandolers, reposa al costat de les seves parets gaudint del paisatge alhora que, com nosaltres, gaudeix també dels entrepans que ha dut per dinar.

Panoràmica de la Serra de l'Obac

Retornem al camí ral deixant enrere l’hostal, pel costat on hi hagué el portal de Barcelona, amb una bonica arcada avui desapareguda; de fet, sembla ser que fou robada. Sempre per la carena, amb esplèndides vistes a la Serra de l’Obac, arribem al final de la pista, lloc on hem de davallar un tros fins enllaçar amb un dels trossos més bonics del recorregut pel camí ral. Aquest, aquí, és més aviat un sender estret que ressegueix la muntanya per damunt el torrent de la Cansalada, vorejant l’obaga de la Roca del Duc. M’havia imaginat el camí ral creuat no només per vianants, sinó també per transportistes amb els seus carros tirats de rucs o per cavalls, però l’estretor d’aquesta part em fa desmentir les meves primeres apreciacions i considerar que només hi transitaven a peu o, potser, damunt d’algun cavall o ruc. Cal anar amb compte amb un negre forat situat al costat del camí, ja que sota el brancatge que el cobreix més aviat com a senyal que com a protecció, hi ha l’Avenc del Camí Ral.

El paisatge és feréstec, amb la presència de l’esmentat torrent de la Cansalada sota nostre. Tant sols la presència d’un mas penjat sota les parets erectes del Turó del Mal Pas que tanquen l’extrem on el torrent s’uneix amb altres per girar en direcció a la vall del Llobregat, ens indica que no som lluny de la presència humana que, de segur, anys enrere, era molt més nombrosa. Hem de pensar que, els camps que hem travessat a la primera part de l’excursió tot cercant les barraques de pedra seca, eren ocupats per nombroses vinyes que s’esglaonaven pels terrers. Aquesta riquesa vinícola va desaparèixer a finals del segle XIX amb l’arribada apocalíptica de la fil·loxera. I, indiscutiblement, el comerç que hi deuria haver gràcies a aquests cultius entre els extrems del camí ral, el feia mereixedor d’una major concurrència de vianants.

Panoràmica del torrent de la Cansalada

Resseguint el curs ascendent del torrent de la Cansalada, em fa la sensació d’immergir-me en un món llunyà, hostil, on les roques conglomerades i els alzinars que les cobreixen, semblen engarjolar el fons del torrent. A l’altre extrem, la petita però feréstega vall sembla eixamplar-se mentre la silueta del Castellsapera la contempla des de la seva posició alterosa i, sorgint per damunt del proper serrat, el Paller de Tot l’Any mostra la seva peculiar fesomia. Extasiats per aquest paisatge, arribem al coll del Correu, lloc on deixarem el camí ral per emprendre el retorn a Rellinars; primer, però, fem una aturada per assaborir els postres: un parell de mandarines.

Un descans al coll del Correu

Aquest coll es troba situat entre altes parets rocoses, és un indret tancat, ombrívol, lloc de pas obligat que ocultava tota mena de malfactors; indiscutiblement, en altres temps no ens haguéssim quedat tan tranquils assaborint els cítrics, sinó que haguéssim fugit d’aquest indret com ànimes perseguides pel diable. La presència de la silueta arrodonida del Castell de Bocs, un pic que, juntament a un altre de bessó al seu costat, formen uns conglomerats aïllats de la resta de la carena, incrementen aquesta sensació de perill, de lloc enigmàtic, gairebé embruixat. Però la nostra situació actual és molt diferent i, contràriament al que els hi passava als nostres avantpassats en creuar aquest coll, a nosaltres ens dóna serenor i placidesa; de fet, en aquest indret ens retrobem amb el GR-5 que davalla cap al sud i que ens durà pràcticament fins a Rellinars. Els senyals vermells i blancs són sempre uns bons acompanyants en les nostres caminades.

El sender per on hem de baixar és força costerut i de mal trepitjar, però és molt curt i, als pocs minuts, enllaça amb una pista que hem de seguir cap a la dreta. Enfront nostre tenim les efígies bessones del Castell de Bocs, amb una senyera al seu cim; el nom de bocs fa referència a unes cabres mascles que eren molt habituals en aquests paratges temps enrere. Més enllà, les agulles de Montserrat es dilueixen en la calitja que les envolta. És curiós, en aquest tram del sender, fer una ullada al proper Paller de Tot l’Any, el qual sorgeix per damunt del serrat com si fos el seu capell. El camí ral que hem abandonat passa a tocar d’aquest simpàtic pic en el seu camí vers la Barata. Nosaltres prenem la pista tot voltant el Castell de Bocs fins que aquesta gira vers ponent, on trobem un sender que, vers el sud, ressegueix la carena despresa d’aquest pic.

Panoràmica amb el Paller de Tot l'Any al fons a l'esquerra

Resseguim la carena fins que la pista s’acaba, just on hi ha una torre elèctrica. Des d’aquest punt, prenem un camí a l’esquerra que baixa fent llaçades fins al torrent de la Saiola que creuem i prenem a la dreta la pista que el ressegueix. Anem, doncs, acompanyant el torrent, creuant-lo un parell de cops, fins arribar a l’indret de la font de Carlets, la qual es troba a la dreta del torrent, just on la pista el creua novament. O això és el que ens indica la guia que portem, ja que malauradament, no sabem trobar-la per més que la cerquem per l’entorn; potser, com que és una font intermitent, se’ns ha passat desapercebuda. Nosaltres continuem per l’ampla pista però amb compte, ja que quan aquesta s’allunya de la riera i va guanyant desnivell tot enfilant-se vers la carretera que, provinent de Terrassa, du a Rellinars tot passant per la collada de l’Obac, nosaltres hem de deixar-la per continuar per un senderol tot continuant acompanyant el torrent, el qual, en aquest indret, ja pren el nom de riera de Rellinars.

Si anem fent ullades a la riera, ens trobarem, en pocs minuts, amb una curiosa presa alçada amb pedres de l’indret probablement pels veïns per tal de remullar-se a l’estiu. Nosaltres hem de continuar uns minuts més per la pista amatents per trobar una altra presa, aquesta força gran, però actualment inutilitzada; i hem d’estar amatents perquè en aquest punt hem de baixar al fons de la riera, creuar-la i enfilar-nos fins la pista que transcorre a l’altre costat, la qual ens durà, en un còmode passeig, fins les fonts de Rellinars, un indret bucòlic banyat d’aigua que regalima per un quantiós nombre de brocals que sorgeixen de les roques de l’entorn. Hem tingut sort, ja que totes elles ragen a causa de les pluges caigudes els darrers dies; certament, arribar a aquest idíl·lic indret i veure els brocals secs, deu deixar un gust amarg a l’excursió. El lloc, com no podia ser d’una altra manera considerant la seva proximitat al poble, és una àrea recreativa on es pot dinar a l’aire lliure, en unes taules de fusta col·locades entre les fonts i la riera.

Fonts de Rellinars

Es va fent tard, o sigui que no ens entretenim gaire en aquest tranquil escenari i, reprenem la pista que ens ha dut fins aquí. Abans, però, ens fitxem en un indicador que assenyala la presència d’un estret pas cimentat a l’altra banda del qual s’inicia un estret camí; segons l’indicador, aquest sender du fins a l’Ajuntament. Indiscutiblement, es tradueix com que és una possibilitat per dur-nos de retorn a Rellinars, però no deixa de ser simpàtica la menció de la casa consistorial. Seguint la pista, aquesta ens du, en un quart d’hora curt, fins a Rellinars, concretament al lloc on hi han els edificis de la que fou una antiga fàbrica tèxtil construïda al segle XIX. Com a curiositat, encara es conserva la roda vertical de pales que recollia l’aigua del torrent, enganxada al molí hidràulic; tots ells del segle XVIII.

Passat el Molí de la Fàbrica, ja s’albira l’església parroquial, a la qual arribem en pocs minuts retrobant-nos amb el nostre vehicle i amb l’inici de l’excursió. Per acabar, fer esment que el nom de Rellinars sembla tenir el seu origen en la contracció de dos noms: per un costat fa esment d’un riu i, per l’altre, segons uns, a llinars, significant “camps de lli”, i per altres, al mot al indar derivat de l’àrab, significant en aquest cas “les eres”, espais de terra per a feines agrícoles. Per a nosaltres, Rellinars esdevé un indret curull de barraques de pedra seca, allà on s’esglaonaven les antigues vinyes, de rieres esquerpes que davallen dels cims de la serra de l’Obac, d’indrets idíl·lics on la vista s’eixampla vers les formacions de conglomerats on els boscos s’arrengleren, de racons tranquils avui on la història hi deixà episodis sagnants, de fonts que acaronen els nostres sentits... Rellinars és sinònim d’una bona excursió.