Les meves històries amb Tintín

La tarda de dissabte ha estat el moment d’inici del petit cicle que he dedicat a Tintín arran de l’estrena de la pel·lícula de Steven Spielberg sobre aquest repòrter aventurer. Prenent-me el cafè he començat amb el primer capítol d’una sèrie documental de la cadena Arte, Sur les traces de Tintin, que feia un repàs al còmic Els cigars del faraó a través d’un viatge real a Egipte i a la Índia, seguint, com deixa entendre el títol genèric dels documentals, els passos de Tintín. A continuació he llegit el còmic i, per acabar, tancant aquesta trilogia sobre Els cigars del faraó, m’he endinsat en l’interessant llibre del tintinòleg madrileny Fernando Castillo, Tintín-Hergé: una vida del siglo XX, en el qual, també com deixa explícit el títol, fa un repàs de la història del segle XX a través dels còmics d’Hergé. Cal tenir en compte que Hergé fou molt detallista i que, per realitzat cada una de les històries, primer cercava molta informació.

Les aventures de Tintín: el secret de l'Unicorn, d'Steven Spielberg

Per la nit, és clar, hem anat al cinema a veure Les aventures de Tintin: el secret de l’Unicorn. Hem anat a Sant Cugat, on la feien en català, ja que als cinemes d’Abrera desconeixen aquesta llengua; de fet, van saber que existia després de l’èxit rotund de la pel·lícula d’Agustí Villaronga Pa Negre, quan la van posar en cartellera unes setmanes en la nostra llengua. Certament, volia sentir exclamar al capità Haddock Llamp de llamp i els noms de Dupont i Dupond, com en francès, no pas les ridícules traduccions d’Hernández i Fernández. La pel·lícula ens ha agradat; sempre he pensat que si havia algú capaç de dur el còmic de Tintin al cinema, aquest era Spielberg. Els dibuixos estan molt treballats, així com tota l’escenografia. Els personatges reflecteixen molt bé el seu carisma. Però, com sempre passa quan tens una edat i has vist infinitat de films, també he trobat parts que no m’han convençut: hi ha moments delirants que, per tal d’afavorir l’espectacle, s’acosten més a les aventures d’Indiana Jones o James Bond que no pas a las del repòrter belga; he trobat encertat el fet d’incloure parts d’altres còmics, ja que tal fet ha propiciat la divertida trobada de Tintin amb el capità Haddock que té lloc a l’episodi El cranc de les pinces d’or, però la història del tresor de Rackham el Roig està capgirada per tal de deixar pas a una més que eminent segona part donant al conjunt més inventiva respecte al còmic de la necessària. Tot i així, cal reconèixer que es tracta d’un magnífic film animat d’aventures que fa passar una molt bona estona, tant als més menuts com els més grans. I que, un cop vista, el capità Haddock segueix sent el meu personatge favorit.

El matí de diumenge he seguit endinsat en el món de Tintin. Concretament he anat a Sabadell a veure una exposició que es realitza a l’Espai Cultural Unnim, nom absurd que ha pres la unió de les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu. L’exposició pren el divertit nom d’Aquell jove repòrter belga que tenia un foxterrier blanc. Es tracta d’una interessant proposta: a través dels vint-i-quatre còmics de Tintin, coneixem les fonts geogràfiques, històriques i socials en que es va basar Hergé per dibuixar-los. Així, acompanyant cada un dels títols, hi ha un munt de fotografies extretes de postals, revistes com la National Geographic, de la premsa i d’altres llocs que són comparades amb vinyetes del còmic. A més, hi ha una explicació dels fets històrics que amaguen les diverses ficcions. A la tarda he repetit l’esquema del dia anterior: un documental, aquest cop dedicat a la Xina en referència a El lotus blau, la lectura de dit còmic, i la lectura també del llibre de Fernando Castillo referent a aquest còmic. També cal dir que durant el viatge que he fet en tren a Sabadell, anada i tornada, m’he endinsat en aquest llibre, concretament en la part que correspon al primer dels còmics de Tintin publicats al suplement juvenil Le Petit Vingtième l’any 1929: Tintin al país dels soviets, realitzat per un joveníssim Hergé per encàrrec del seu cap a l’editorial. Per donar més caliu al diumenge, s’ha passat tot el dia plovent, inclòs al matí: quan he sortit de l’exposició m’he quedat ben xop camí de l’estació del tren. Malgrat aquest entrebanc, la pluja m‘ha donat una sensació d’abandó, de retorn a un món suspès en el no rés, que m’ha fet gaudir molt més de les aventures de Tintín. Ha estat una experiència molt encisadora, mesclant ficció i realitat, creant una atmosfera deliciosa que m’ha impregnat els ànims de records llunyans o més propers relacionats amb aquest personatge creat pel belga George Remí, Hergé.

La portada del còmic Stoc de Coc

El primer còmic que vaig llegir de Tintin, com no podia ser d’una altra manera, va ser un regal del meu pare. Es tractava d’Stoc de coc. La seva portada, amb els tres nàufrags, Tintin, Haddock i el pilot Piotr Pst amb un ull tapat, perduts a alta mar damunt d’una improvisada balsa feta amb les restes de l’accident d’aviació que havien sofert, vistos a través d’una ullera de llarga vista i encerclats per un fons negre, em va seduir des del primer moment. En aquella època, en que els pares no tenien gaires diners per anar-me’n comprant més còmics, anava amb uns amics a la biblioteca a llegir-los. Llavors les biblioteques no eren com les d’ara, en que et pots moure, sempre que ho facis amb respecte, lliurement i et pots endur un munt de material. Llavors, i més si eres un menut, estaves tota l’estona sota la vigilància de la bibliotecària, una pobra dona que deuria ser una senyora amable i simpàtica, però que per a nosaltres era vista com una mena d’institutriu malèvola. A més, no podies endur-te rés, calia llegir els llibres allà mateix; almenys els nens, que jo recordi. Doncs en certa ocasió en que ens trobàvem en la biblioteca que havia de La Caixa al carrer Baró de Maldà, al costat d’on avui encara hi ha una sucursal bancària de dita caixa, davant d’on era el cinema Oliveres, fullejant un dels còmics seguint les peripècies del capità Haddock, no vaig poder aguantar el riure. Certament vaig rebre un primer avís, cal dir-ho, però en vistes de la meva impossibilitat de posar-me seriós, els meus amics i jo vàrem acabar al carrer. Vàrem trigar a tornar-hi.

L'entrada a la Fundació Miró, amb el coet d' Objectiu: la Lluna

Molts anys més tard, la tardor del 1984, quan ja en tenia vint-i-cinc anys, em vaig retrobar amb Tintín gràcies a l’exposició que la Fundació Miró va organitzar en homenatge a Hergé que havia mort l’any anterior. Vaig convèncer els meus pares que m’acompanyessin a veure-la, i va ser un viatge vers l’infantesa molt agradable. L’exposició era una rèplica de la que s’havia vist a Brussel·les organitzada per la Societat d’exposicions del Palau de Belles Arts de Brussel·les i que duia el nom d’ El Museu Imaginari de Tintin i que aquí prengué el nom de Tintin a Barcelona. Homenatge a Hergé. La nostra exposició tenia l’encant afegit de presentar tot un seguit de dibuixos relacionats amb el nostre repòrter i els seus amics realitzats per artistes d’estils molt diversos en un homenatge molt emotiu a Hergé. És clar que també hi havia altres objectes relacionats amb les aventures de Tintin, com el fetitxe arumbaia de L’Orella Escapçada, o una reproducció del vaixell Unicorn. També hi havia el gran bolet de L’Estel misteriós, el qual, per cert, és idèntic excepte en grandària, és clar, al reig bord, tal com he pogut veure en una fotografia a l’exposició de Sabadell; per cert, un bolet altament tòxic. I ha fora, a l’entrada de la fundació, hi havia una rèplica del famós coet vermell amb quadres blancs preparat per a enlairar-se mentre una imatge de Tintin i Milú donaven la benvinguda als visitants. En sortir de l’exposició em vaig comprar un còmic, no recordo quin, però quan el vaig llegir a casa, vaig pensar que m’agradaria tenir-los tots, que m’agradaria completar la col·lecció. I així va ser com cada mes em comprava un còmic i dos anys després vaig acabar de llegir el darrer, Tintin i els “Picaros”, a la meva pròpia casa i recentment casat.

Uns anys després, quan ja érem una veritable família amb dos fills, va aparèixer la col·lecció de pel·lícules de Tintin en format VHS a La Vanguardia. Anava cada dissabte al matí a comprar el pa i el diari i agafava el capítol corresponent que vèiem tots quatre a la nit mentre sopàvem. Aquesta activitat va ser l’inici d’una tradició que s’ha mantingut fins fa ben poc: quan es van acabar les pel·lícules de Tintin, van començar unes altres d’Astèrix, i desprès van venir les de Disney....  Com que els fills eren petits, vèiem sopant una pel·lícula de dibuixos i quan aquesta s’acabava, els nens s’anaven a dormir i nosaltres seguíem amb una altra pel·lícula; era el que anomenàvem la sessió doble de cinema dels dissabtes. Amb el temps, és clar, les pel·lícules de dibuixos van anar perden interès, essent substituïdes per unes altres; llavors anàvem tots a buscar un film al videoclub i el vèiem plegats sopant pizzes o bé anàvem al cinema passant abans pel McDonald’s a sopar. De fet, avui encara perdura aquest costum de veure pel·lícules els dissabtes sopant pizzes, però és difícil que coincidim tots quatre davant el televisor. El cinema ens ha fet passat junts molts bons moments, i tot va començar amb Tintín.

Avui, després de veure la pel·lícula d’Spielberg, sabent que en sortiran almenys dues altres, i desitjant seguir veient els documentals Sur les traces de Tintin, traduïts com Los viajes de Tintín, així com seguir llegint el llibre Tintín-Hergé: una vida del siglo XX , crec que estic redescobrint, un cop més, a Tintin, al capità Haddock, a Milú, al professor Tornassol, als detectius Dupont i Dupond... Sempre he pensat que dues de les primeres coses que faré quan tingui néts i aquests tinguin una edat apropiada serà subscriure’ls al Cavall Fort i comprar en format DVD –o el que hi hagi llavors- les pel·lícules de Tintin per tal de veure-les amb ells tot sopant. Mentre espero que arribi aquest moment, que encara falta, Steven Spielberg m’ha donat una excusa molt seductora de rellegir els còmics.

A l’exposició, entre un munt de dibuixos, hi havia un aparegut quan va morir Hergé, en el qual apareixen Tintin i Milú amb una llàgrima desprenent-se dels seus ulls mentre darrera seu hi ha una fotografia del mateix Hergé. Veient-ho, m’he emocionat i m’he entristit per Hergé, per Tintin, però també pels meus pares que ja fa massa temps que no hi són i per mi mateix, que ja tinc una certa edat i començo a viure massa dels records.

Seguiré parlant de Tintín.