El Tossal de la Baltasana

El lloc d’inici d’aquesta excursió és Riudabella, un petit nucli aïllat proper al monestir de Poblet, centrat en el seu castell assentat dalt d’un pujol allargat que sobresurt de les serres que conformen el bosc de Poblet, esdevenint un esplèndid mirador de la Conca de Barberà. La seva història, tot i que l’assentament humà es remunta a temps molt reculats, comença quan Ponç II de Cervera reconquereix als àrabs aquestes terres vers l’any 1132. Uns anys més tard, el 1150, el comte de Barcelona Ramón Berenguer IV, donà dites terres a l’abadia de Fontfreda, origen del monestir de Poblet. Riudabella esdevingué una granja depenent d’aquest monestir i, amb el temps, una de les granges cistercenques més actives. Indiscutiblement, la seva prosperitat vingué pel cultiu de les vinyes, però també per l’existència de la Mata, un enorme alzinar situat als peus del castell, entre aquest i el monestir.

A meitat del segle XV, l’abat de Poblet, Miquel Delgado, va fer alçar una casa de repòs per als monjos més vells de la  comunitat cistercenca, que es pot considerar el preàmbul de l’edificació del gran casal que avui coneixem. Curiosament, aquest abat arribà a ser el trenta-setè president de la Generalitat de Catalunya durant els anys 1476-1478. Però abans va ser important la seva intervenció en la Guerra Civil Catalana: la comunitat de Poblet era fidel a la Generalitat, però quan Miquel Delgado va fracassar en el seu intent de mitjançar entre els dos bàndols per evitar la guerra, va decidir canviar de bàndol abandonant el monestir i posant-se al costat del rei Joan II. El 1464, es reconcilià amb la seva comunitat i aconseguí convèncer els seus antics companys que es posessin al costat del rei.

Com tantes altres possessions religioses, Poblet va ser abandonat l’any 1835 arran de la desamortització de Mendizábal, essent les seves propietats, entre elles Riudabella, saquejades i destruïdes. Ja en mans particulars, Pere Gil i Babot inicià l’any 1860 la seva restauració atorgant un estil neomedieval que configurà l’aspecte del castell tal com el veiem avui dia.

A Riudabella s’hi arriba des de Poblet prenent la carretera que es dirigeix a Prades i, als cinc quilòmetres, en un encreuament, girant vers la dreta en direcció a Vimbodí, arribant al cap d’un quilòmetre a la pista que condueix fins al castell. Nosaltres hem aparcat poc abans d’arribar-hi, en un espai ample situat al costat de la pista, però mentre ens estàvem equipant per iniciar l’excursió, se’ns ha aturat un cotxe el conductor del qual, un noi d’uns vint i pocs anys, ens ha dit que aquí no podíem deixar el nostre vehicle, que anéssim fins l’entrada de Riudabella. Ens ha comentat que avisava al seu pare perquè sabés que hi anàvem. I, efectivament, quan hi hem arribat, un altre cotxe, amb el pare del noi, ens ha vingut a rebre; ens preguntem si és el propietari o només l’encarregat del manteniment i gestió de l’indret. Actualment, el castell és propietat de la família Gil Moreno de Mora, i ha estat habilitat com a casa de turisme rural així com per realitzar diversos esdeveniments, com casaments, reunions empresarials, i inclòs rodatges per a programes televisius o comercials. L’home ens ha dit que ens trobàvem en una propietat privada, però que podíem aparcar a l’amplíssim espai que hi ha als peus del turonet on s’alça Riudabella. Sort d’això, ja que l’aparcament fora d’aquest indret, als vorals de la carretera, és pràcticament nul si es vol deixar el cotxe amb certes garanties de seguretat. Hauríem d’haver aparcat en un indret força llunyà de l’inici de l’excursió, allargant-la d’una manera incòmode. Agraïts, li donem les gràcies i ell, pujant al seu cotxe, s’allunya de retorn al castell.

Fossin o no els propietaris, el cert és que els actuals propietaris són descendents de la família Gil de Tarragona, els qui compraren aquestes possessions durant la desamortització. La seva prosperitat vingué de les rutes comercials amb Amèrica, però també de la dedicació a la mineria i a la sal. Van ser també els fundadors de la Catalana de Gas. Tot això, és clar, no ho sabíem quan fèiem cara de circumstàncies esperant que no ens fessin fora; són coneixements adquirits posteriorment, mentre cercàvem informació sobre la història de l’indret.

Barranc del Mas d'en Moragues

Comencem a caminar desfent la pista que ens ha dut fins a Riudabella i, quan arribem a la carretera, la prenem uns metres cap a l’esquerra fins trobar la pista de terra que s’endinsa per l’ampla barranc del Mas d’en Moragues, d’una bellesa encisadora. Al costat del camí el sòl terrós és creuat per fileres d’oliveres i ametllers, vestits amb la capçada vers focs els primers i d’un verd esclatant els segons. Més enllà, els conreus encatifen la vall fins topar amb l’atapeït alzinar que cobreix els serrats que delimiten la vall. Un cel blavós, intens, resta suspès damunt els camps com la llum que il·lumina el paisatge dibuixat per un artista, mentre és creuat per cotonosos núvols l’ombra dels quals ombregen diversos racons dels serrats i de la pròpia vall.

A l’extrem de llevant dels serrats que voregen l’altre riba de la vall, enfront nostre, podem veure la cicatriu que, entre l’alzinar que cobreixen els faldars, permet endevinar el barranc del Tillar per on caminarem de tornada a Riudabella. Passem pel costat del petit mas de Moragues i seguim enfilant-nos suaument vers la capçalera del barranc, on s’alternen els camps d’ametllers i de vinyes fins que aquestes acaben sent les úniques presents. Passem per la vora d’una cabana. Mirant enrere, veiem el castell de Riudabella amb una enorme bassa prop seu, i el monestir de Poblet un xic més enllà, així com el poble de l’Espluga de Francolí enmig de la plana de la Conca de Barberà, mentre que, sorgint darrera la petita serra que condueix al castell, se’ns apareix Vimbodí.

Prop del petit coll que tenim davant, un senyal ens indica el camí, creuant les vinyes, vers la ruta de les mines de plata que esdevingueren una de les riqueses del bosc de Poblet ja en temps molt reculats. Els escrits ens parlen d’una explotació minera al segle XI, però com no podia ser d’una altra manera, els romans ja ho feren, sobretot les mines que es trobaven als barrancs de l’Argentada i de la Pena. Ja en el coll, prenem la pista cap a l’esquerra, deixant-ne la que baixa a trobar la riera del Mas de l’Anglès. Al cap de poc tros, quan creuem dita riera, ens trobem amb les restes d’aquest mas; veient-les, costa de creure que fou un dels masos de més anomenada d’aquests entorns. Nosaltres continuem el tranquil passeig per la pista encarats a ponent. A les vores del camí anem trobant avellaners entre els quals creix el matollar, senyal de que ja no hi ha qui s’encarregui del seu conreu. Arribem fins un altre mas, el de la Llana, que es troba rehabilitant-se; al seu davant s’alça una enorme noguera que a l’estiu deu ocultar amb el seu brancatge la visió de la façana del mas, però que avui, amb les branques nues, deixa veure també la nuesa de dita façana, d’obra vista tot esperant la seva rehabilitació. En un dels costats del mas hi ha una petita font amb una bassa al costat.

Hem volgut arribar-nos fins al mas de la Llana per tal de veure’l, però per seguir l’excursió no cal fer-ho, ja que el camí a seguir comença uns metres abans del mas, enfilant-se pel llom de la muntanya en direcció oposada a la que dúiem i decantant-se alhora vers el barranc del mas de l’Anglès, cap al sud. A mesura que ens anem apropant al torrent, l’alzinar va sent substituït per castanyers. Gairebé som a tocar el torrent, per on s’esmuny quantiosa aigua el so de la qual ens acarona tot suavitzant la pendent que es va fent més costeruda a mesura que avancem. L’ambient, tot i que ja som a l’abril, és hivernal, i la nuesa dels castanyers els hi dóna una presència fantasmal, amb les branques i branquillons alçant-se com braços esporuguits de bruixots eixelebrats. Caminem sentint-nos observats pels arbres més vells, figures entortolligades, paternals enmig d’altres exemplars jovencells que resten muts esperant ansiosos el ressorgiment dels seus vestits lanceolats.

Fondo de la Salanca

Ens trobem a la capçalera del barranc, que aquí pren el nom del fondo de la Salanca. Als costats del torrent, enmig del bosc adormit, veiem restes d’antics murs, antics vestigis de l’explotació de mines de plom realitzades en aquests contorns fins mitjan segle XX. Els eriçons, els embolcalls espinosos que guarden les castanyes, oberts i buits, cobreixen el sòl del camí juntament amb les fulles despreses durant la passada tardor. La presència muda dels castanyers acompanya el nostre propi silenci mentre ens esforcem per avançar per un sender cada cop més costerut i terròs. El fondo de la Salanca pren la forma d’un embut, amb la Punta de Sales a ponent i el Tossal Gros a llevant abraçant-lo, mentre el torrent s’escola pel brocal situat al fons. Finalment arribem on el camí deixa de pujar i flanqueja cap a ponent tot deixant enrere els castanyers i endinsant-se en una roureda de roure martinenc, una de les més ben conservades de les muntanyes de Prades. Hem guanyat panoràmica: més enllà del fondo s’estén la Conca de Barberà fins topar amb la Serra del Tallat on s’alcen diversos molins eòlics. Cap al nord-est, per darrera la serra de Comaverd, sorgeix l’esquerpa muntanya de Montclar, on en temps de reconquesta, s’edificà un castell, preludi septentrional de la línia fronterera formada a banda i banda del riu Gaià.

Més pausats i tranquils, acompanyats per grèvols i petites alzines, anem flanquejant fins arribar al coll d’en Ponç, on canviem de vessant. Aquesta petita collada es troba situada entre el Tossal Gros al sud i la Punta del Sales al nord. Si preguntéssim el nom d’aquesta darrera al primer veí amb el qual ens creuéssim, rebrien una resposta diferent segons la vessant on ens trobéssim. Punta de Sales és com l’anomenen a Vallclara, però a Vimbodí, rep el nom de les Tres Alzines, i a Prades, de l’Asturiano. M’imagino un aplec al seu cim boscós entre els veïns dels tres pobles intentant posar-se d’acord amb el nom que ha d’aparèixer en els mapes; seria una bona lliçó de com funcionem en societat.

Barranc de Viern

Enfront nostre se’ns apareix la barrancada de Viern, capçalera d’un seguit de barrancs que formen una mena de cubeta voltada d’empinats costers plens de castanyers. A l’altre vessant, a mitja altura del coster, veiem el poble de Vilanova de Prades. En aquest indret prenem una ampla pista vers l’esquerra, a migjorn, tot voltant la barrancada, dirigint-nos cap al coll de les Masies, creuat per la carretera de Poblet a Prades. Per la vessant septentrional, el barranc de Viern es desprèn vers Vallclara, esdevenint la capçalera del riu Francolí, el qual neix a l’Espluga, a la Font Major. Però per aquest costat, voltat de serrats, Viern és com un espai tancat on els barrancs que s’hi desprenen semblen confluir al fons sense possibilitat de fugir. I el coll de les Masies és un més dels obstacles. Ja des dels primers passos realitzats al capdamunt de la barrancada de Viern, se’ns ha aparegut a migjorn, per damunt del coll de les Masies, el nostre destí: el Tossal de la Baltasana; uns núvols grisos, amenaçadors, han iniciat el seu avanç per sobre d’ell.

Arribats al coll, creuem la carretera i prenem un corriol que, de seguida, ens du a una pista que ens durà als peus del Tossal de la Baltasana. El temps ha anat empitjorant de tal manera que, per més increïble que ens sembli, ens cau al damunt una petita pluja que acaba convertint-se en una calamarsa que ens obliga a posar-nos les capelines. De fet, la seva durada és ben minsa, i de seguida ens desprenem de les capelines que, en cas de pluja són ben útils però en cas contrari són força empipadores. Passem pel costat d’un petit bosc de roure bedoll; hi ha un plafó explicatiu que ens assabenta que en aquestes muntanyes de Prades és l’únic indret a Catalunya on creix aquest arbre. El que estem creuant és un bosc experimental. En temps encara no gaire reculats, la fusta del roure bedoll era emprada com a llenya i per fer-ne carbó, però actualment, en desús aquestes tasques, els boscos han anat creixent sense control, amb rebrots sorgits de les arrels i les soques que han creat una elevada densitat i, per efecte d’aquest increment, un estancament en el seu creixement i una posterior debilitació. Boscos com el que estem veient, controlats per l’home, intenten capgirar beneficiosament aquesta tendència natural.

Barranc del Tillar

Amb un temps calorós que ens fa dir-nos si ens hem imaginat la calamarsa, arribem al coll del Bosc, cruïlla de camins, amb un dipòsit, i situat als peus mateixos de la Baltasana. A la nostra esquerra ens queda el barranc del Tillar per on retornarem a Rellinars prenent un sender senyalitzat que surt del mateix coll. Ara, però, ens cal fer el darrer esforç fins al capdamunt del Tossal de la Baltasana, tot prenent la pista que s’hi enfila. A mig camí trobem la font de la Mina de l’Obis, ubicada davant de la que fou una de les mines de barita explotades des dels inicis del segle XX fins l’any 1960; actualment es troba tapiada per un mur de pedra. A mesura que anem guanyant alçada, se’ns apareix en tota la seva ubèrrima boscúria, el barranc del Tillar, amb el xalet homònim sorgint entre el bosc al bell mig de la barrancada; hi passarem a la tornada. Arribem a un petit pla on la pista gira cap a la dreta per iniciar el darrer tram d’ascensió que ens durà fins al mateix cim, on trobem una caseta del servei de vigilància forestal i el vèrtex geodèsic situat al capdamunt del pilar que hem vist ja des de la pista que hem pres al coll d’en Ponç; som a 1203 metres d’altitud i al nostre voltant s’estenen les muntanyes de Prades i la Conca de Barberà. Curiosament, mentre pujàvem ha tornat a començar a ploure.

Dalt el Tossal de la Baltasana

Les muntanyes de Prades des del Tossal de la Baltasana, amb el poble de Prades

Per la banda oposada a la que hem pujat, mirant cap a ponent, enmig d’un altiplà, hi ha la vila de Prades, estesa entre conreus i voltada de turons, carenes i cingleres que conformen les Muntanyes de Prades que s’estenen, boscoses, fins a perdre’s vers el sud, vers la serra de la Mussara, a l’extrem meridional. Més a prop, per darrera la Roca dels Corbs als peus de la qual conviuen les cases de Prades, s’estén la cinglera de Cantacorbs que oculta el poble de Capafonts. Uns núvols amenaçadors deixen caure la seva càrrega plujosa damunt d’aquest paisatge i, de tant en tant, ens esquitxen a nosaltres. Al vèrtex occidental del cim, un xic per sota nostre, hi ha un penell de ferro amb una rosa dels vents, a la punta del qual hi ha el mot “Pau”, una paraula, una expressió, un sentiment, un desig, molt apropiat per l’indret on estem. Més enllà, perseguint el sol en el seu descens, s’estén el Montsant, un altre lloc de pau i silenci. Al costat del vèrtex geodèsic hi ha una altra rosa dels vents, aquesta de pedra i assenyalant totes les direccions per on ens arriben els diferents vents que ens aporten vivències dels diferents racons del nostre país. Vers el sud s’estén el paisatge que ja coneixem i el que ens queda per recórrer. El barranc del Tillar baixa vers la Conca entre el Tossal Gros i el Serret de la Mina a l’esquerra, i la Serra Alta a la dreta; a continuació s’estén la Conca amb els seus pobles, Vimbodí i l’Espluga més a prop, i altres més lluny fins topar amb la Serra del Tallat, fàcilment reconeixible pels molins eòlics que s’arrengleren al seu carener; i més enllà, el paisatge segueix intercanviant plans i turons, pobles i serres, fins perdre’s en la llunyania on, si la visibilitat és bona, es poden veure les muntanyes pirinenques.

Dinant dalt el Tossal de la Baltasana

Damunt nostre s’estén un gran núvol que ens fa sospitar que acabarem ben xops. Esperant almenys que la pluja s’endarrereixi una estona, dinem protegits del vent i de la lleu pluja al costat del piló que sustenta el vèrtex geodèsic. Quan hem arribat ens hem trobat amb una família que venien de Prades i que ara hi tornaven seguint les marques blanques i vermelles del GR-171 pel camí que es desprèn del cim pel costat del penell de ferro amb el mot “Pau”; ara però, restem sols dalt del Tossal de la Baltasana, que malgrat la seva altitud si la comparem amb els cims pirinencs, és la cima més alta d’aquestes terres tarragonines; de fet, és el punt més elevat entre els rius Llobregat i Ebre. Ens hi estem una bona estona gaudint del cim, però el fred i l’amenaça de pluja, ens convencen per continuar l’excursió. Per fer-ho, retornem al coll del Bosc i prenem el sender que baixa vers el barranc del Tillar i que es troba senyalitzat amb una ruta que passa per la casa forestal del Tillar.

El sender s’introdueix per un dens bosc on tornem a trobar-nos amb la presència de roures rebolls, aquest cop acompanyats per pins rojalets o roigs. Més endavant, a mesura que perdem alçada i el bosc és més humit, apareixen grèvols i teixos, els quals, a estones, esdevenen una autèntica teixeda. Seguim baixant fins enllaçar amb una pista forestal la qual resseguim cap a l’esquerra i, en pocs minuts, ens du fins el xalet forestal del Tillar. Veure aquest edifici enmig de l’ubèrrim bosc del barranc on es troba, ens sorprèn. Construït als inicis del segle XX, és un edifici que ens recorda els que coneixem d’estil modernista, que combina el maó vist i la pedra. Davant seu, sota l’ombra dels arbres, hi ha una font amb taules rodones de pedra que convida al descans. Ens hi aturem una estona mentre ens fixem amb la façana del xalet. Al capdamunt té una cornisa aixoplugada per la teulada feta de rajoles, i al pis superior, sota aquesta cornisa, hi han ulls de bou emmarcats per maons. En el pis inferior, trobem finestrals emmarcats també amb maons, però col·locats de tal manera que van deixant entre ells un forat, com imitant l’estil romànic de les dents de serra. La semblança amb el romànic també apareix en l’entrada, la qual es troba circumdada en la seva part superior per un arc de maons que semblen copiar, a més de les dents de serra, els arcs de mig punt romànics. És tot un luxe enmig d’aquest indret perdut de les muntanyes de Prades.

Arribant al Xalet del Tillar

Darrera el xalet continua el camí que s’endinsa encara més en el bosc que cobreix el barranc. Costa de creure que, ben a prop, un xic més amunt del xalet, hi passa la carretera que hem creuat al coll de les Masies i que, procedent de l’Espluga de Francolí, du fins a Prades. Costa de creure pel paisatge ombrívol que ens envolta i que no fa sospitar gens que, a poca distància, hi pugui haver una carretera que enllaci llocs civilitzats. Quan portem uns minuts caminant, comença a ploure de nou i ens hem de posar un cop més les capelines; no cal dir, que és per ben poca estona, ja que de seguida el plugim s’atura. Anem perdent ràpidament alçada fins arribar al fons de la barrancada del Tillar, on anem seguint el torrent, ara envoltats per un espès alzinar. Arribem fins al llit mateix del barranc i l’hem de creuar per damunt el codolar que el cobreix fins l’altre vessant, on reprenem el camí que es va eixamplant fins arribar a l’àrea de lleure de la Font de la Teula on també hi ha una gran bassa per ser utilitzada en cas d’incendi. Abans d’arribar a l’àrea de lleure ens hem tret les capelines, doncs el cel ara és ben clar i, certament, desentonaven molt amb el nostre aspecte d’arribats d’una tempesta.

Voldríem restar-hi més temps en aquest racó, però es va fent tard i hem de continuar. Ara ens cal seguir un tros la carretera, fins abans del pont que creua el barranc del Tillar, on prenem un ample camí que segueix paral·lel el barranc pel seu marge esquerra. Tot i que el camí es desdibuixa i fa de mal passar-hi, hem de continuar per aquest marge fins trobar les restes d’un antic pont. Veient el que ens ha quedat, ens preguntem què feia en aquest indret aquest pont de grandària considerable. Indiscutiblement, unia les dues ribes del torrent, probablement en èpoques en que era més cabalós, però la seva desmesurada dimensió endevinada per les restes que ens han quedat als seus extrems, ens fan creure que formava part d’un important camí. He intentat cercar informació, però m’ha estat impossible esbrinar-ho.

Per continuar l’excursió ens cal baixar fins la llera del torrent i travessar-la per tal de cercar una pista que el ressegueix per l’altre costat. Ens trobem en el darrer tram de l’excursió. Al fons se’ns apareixen els molins eòlics de la Serra del Tallat, i mirant enrere, l’atapeïda boscúria que cobreix els vessants i les carenes dels turons que s’enfilen per la Serra Alta. I, per fi, retornem al paisatge de l’inici de l’excursió, allà on s’iniciava el barranc del Mas del Moragues que se’ns apareix a l’altre costat de l’esplanada per on ara caminem. I és ara, quan arribem de nou a Riudabella, quan ens adonem de la imposant presència d’aquest castell i de la seva privilegia posició al capdamunt del serrat que penja sobre el bosc de la Mata i el riu Sec, prop del monestir de Poblet i de l’Espluga, on s’uneix amb el Francolí.

El castell de Riudabella des de les vinyes

Finalment fa un dia esplèndid, i la llum minvant del capvespre il·lumina intensament aquest paisatge de vinyes i boscos, de castells, pobles i monestirs. Arribem a la carretera, la resseguim uns metres fins a la cruïlla vers Riudabella, desfem aquesta pista, i ens retrobem de nou amb el nostre vehicle a la llera situada als peus del castell. Al fons, rebent els darrers esquitxos de llum abans de ser cobert per les ombres que ja comencen a cobrir les valls, el Pic de l’Àguila, que s’alça sobre el monestir de Poblet, ens somriu amb la seva escarpada dentadura rocosa.