Per la serra dels Tossals

Hem passat infinitat de cops per aquest túnel, però fins ara mai ens havíem aturat. És conegut com el túnel de la Mina, però també se’l coneix com la Foradada. La carretera, en el seu camí vers Sant Llorenç de Morunys provinent de Berga, ressegueix de ben a prop les cingleres que formen les serres de Queralt i dels Lladres. Un cop passat el desviament vers Capolat, ens endinsem a l’interior del túnel i un cop travessat, quan la carretera és a punt d’iniciar el seu descens resseguint la vall de Llinars, aparquem en una àmplia esplanada a l’esquerra, on hi ha una petita edificació. Hem de començar a caminar enlairant-nos per un sender, a l’altra costat de la carretera, que s’enfila pel torrent que hi baixa enmig d’una atapeïda i humida vegetació. Passem pel costat de la font Negra i seguim pujant sense un camí definit, a vegades de mal passar que ens obliga a salvar branques i troncs caiguts, fins a unes feixes on, decantant-nos a la dreta, creuem per dalt el túnel de La Mina sense adonar-nos-en tot arribant al coll de Jouet, ja per un camí ben clar.

El coll de Jouet fa de partió entre la serra dels Lladres i la que anem a recórrer en aquesta excursió, la dels Tossals, considerada com l’inici occidental de l’Alt Berguedà. També som al bell mig de dues conques hidràuliques: la del Llobregat i la del Cardener. El coll és creuat per una pista que prenem a la dreta, en pujada, seguint els senyals verds i blancs d’un sender local. En aquest tram, malgrat l’esclatant verdor dels faigs que oculta el paisatge, ja podem fer ullades al preciós paisatge que ens anirà acompanyant durant tota l’excursió. Arribem a un collet i continuem la nostra ascensió tot deixant un camí a l’esquerra per on va una derivació del sender local. Som a la carena de la muntanya, sota el tossal dels Moros que voregem per l’esquerra tot continuant per trams obrats en la pròpia roca i oberts a l’espectacle paisatgístic.

Darrera nostra, la part més boscana de la Serra dels Lladres deixa pas a la zona més agresta formada per una llarga cinglera. Vers el sud, els serrats van perdent alçada fins quedar penjats, en els plans de la Serreta, damunt la plana berguedana que s’estén fins a l’horitzó. Per l’altre vessant, vers el nord, el proper faldar de la serra dels Lladres deixa pas als contraforts més occidentals dels Rasos de Peguera i, darrera d’aquests, sorgint lleugerament, observem el Pedraforca i, més a l’oest, la serra nevada del Cadí. Continuem el nostre passeig fins arribar a un collet situat entre el tossal dels Moros i el dels Tossals. Deixem la pista herbada per on ens hem anat trobant diverses vaques que ens han mirat encuriosides i malfiades alhora, i ens endinsem en una bella fageda per un estret sender que ens durà, primer planejant i finalment en un curt però pronunciat pendent, fins a les ruïnes del Santuari dels Tossals.

Ens endinsem per un estret sender enmig de la fageda

Panoràmica des del santuari dels Tossals

Sembla ser que, de fa uns anys, hi ha un desig de rehabilitar aquest santuari, però ara per ara, malauradament, només són quatre parets enrunades. L’origen d’aquest santuari cal cercar-lo al segle XIII: en el seu interior hi hagué una imatge romànica de la Mare de Déu que, curiosament, demostra que no fou només privilegi de Sant Jordi matar dracs, ja que la figura de la madona, situada damunt d’una arqueta, es troba esclafant un drac amb el seu peu esquerre. Aquest edifici fou refet el 1757, probablement quan s’hi construí l’edifici que té annex i que feia d’hostaleria. Malauradament, com ja he comentat, no ens ha pervingut; de fet, l’ensulsiada definitiva, però, sembla ser que fou premeditada: un abandonament ordenat expressament pel rector de Capolat per tal de concentrar el culte únicament en l’església de Sant Martí de Capolat, on precisament, va anar a parar la imatge romànica de la verge. El rector enderrocador devia considerar massa esforç haver d’enlairar-se sovint dalt el turó on es troba penjat el santuari per complir amb els preceptes que li corresponien i va decidir que fossin els fidels els que fessin l’esforç d’apropar-se a Capolat.

Restes del santuari dels Tossals

Dos pilars, units per un tauló de fusta talment com si fos la costella d’una balena, ens ofereixen el desig de penetrar dins el recinte, com si ens introduíssim en les entranyes de l’animal, com si ens belluguéssim enmig del seu esquelet. A la dreta hi ha una gran obertura amb un arc de mig punt. Enfront, hi havia dos alts pilars dels quals tant sols en resta un al capdamunt del qual hi ha l’inici de l’arc que cobria aquest espai, el qual dóna pas a l’interior de la nau del temple que, tal com es pot endevinar per les restes que n’han quedat i per la quantitat d’obertures que conté, tenia molts afegits. Un inici d’arc assenyala l’altura de la nau, sobre el qual, les restes d’un mur indiquen que hom construí un pis superior. Al voltant d’aquesta nau, sobretot al sector que dóna al buit, hi ha altres dependències que deurien ser els habitacles dels monjos i l’hostatgeria.

Hem guanyat alçada i, per tant, perspectiva. Als peus de la serra dels Lladres, allà on s’acaben els plans de la Serreta vers llevant, se’ns apareix Berga, i, per damunt d’aquesta mateixa serra, cap el nord-oest, veiem els cims més alts de la Serra de Peguera i que vàrem visitar en una excursió anterior: de dreta a esquerra, el Cogulló d’Estela, la Roca d’Auró i el Peguera o la Torreta. Al nord, la Serra d’Ensija, el Pedraforca, el Cadí i, més a l’oest, el Port del Comte. Als nostres peus, entre la serra dels Lladres i nosaltres, la Rasa de la Solana o la vall de Llinars, on hem començat l’excursió i, entre els vessants més occidentals dels Lladres i la carena rocallosa i encinglerada despresa dels Rasos situada al seu darrere, s’escorre el torrent de Castellar, petit nucli format per un mas i una petita església situats al capdamunt de dita vall. Sota nostre vers el sud, s’estenen els serrats, color verd fosc dels boscos que els cobreixen, i els plans, color verd clar dels camps, que envolten el nucli de Capolat i que formen plegats un altiplà penjat sobre el Baix Berguedà que s’estén fins a perdre’s en la distància, allà on topem amb la silueta inconfusible de les agulles de Montserrat. Finalment, vers ponent, proper, s’alça el tossal de Runers que haurem de voltar per la vessant sud, per un senderol que transcorre arran de l’espadat.

Serres dels Lladres i de Queralt amb Berga al fons

Panoràmica vers el Baix Berguedà

Situats a l’altre costat d’on hem arribat, baixant pel costat del santuari, continuem l’excursió pel camí amb les marques del sender local. Fem una mirada enrere observant les ruïnes del santuari que, en la seva nuesa, es confonen amb el pedruscall que l’envolta. Aquesta part del camí va acompanyat per una barana de fusta que li dóna un aspecte de passeig, de jardí, fins arribar a un petit coll que separa el tossal del santuari del de Runers. És una cruïlla de camins que, per l’esquerra, condueixen a Capolat i, per la dreta, retornen a l’inici de l’excursió, a la Mina, o revolten la serra dels Tossals pel coll de Cussol. Nosaltres continuem pel senderol marcat ara amb els senyals del GR-1 que s’hi han afegit al coll provinents de Capolat.

Panoràmica vers Capolat

El sender es va fent més empinat a mesura que guanya alçada enmig d’un bosc de pins roigs, fins arribar a un sortint rocallós que permet una esplèndida panoràmica de l’entorn, vers el sud. Temo repetir-me, però el paisatge és bellíssim, amb tota la verdor que encatifa l’altiplà situat entre les serres per on andaregem, la dels Tossals, i les veïnes de Lladres i de Queralt, i la plana que s’estén vers la depressió central; és una veritable terrassa, un balcó que s’aboca damunt el Baix Berguedà al llarg d’una superba cinglera que endevinem als extrems dels serrats. Geològicament parlant, es tracta d’una plataforma estructural formada per capes de conglomerats oligocènics que queda sobtadament interrompuda al sud per l’anomenada cinglera la qual, enfront nostre, rep el nom de cingles de Capolat. Voltat pels serrats i pels camps que l’encerclen, veiem el petit nucli de Capolat amb la seva bella església de Sant Martí.

Seguim pujant i arribem aviat a la capçalera de la canal de Runers, estreta i rocallosa que recorda els conglomerats montserratins. Cal baixar amb molt de compte per una roca fins al coll del Mal Pas de Runers, un indret veritablement feréstec. Ens enfilem per l’altre vessant i continuem perseguint els senyals vermells i blancs per un camí arran de l’estimball però que no ofereix cap perill, tot i que ens permet admirar la seva verticalitat; ens sentim enfilats com aus rapinyaires al capdamunt d’una superba cinglera que es desploma sobre els plans de Tresserra i, més a la dreta, els de Taravil. Uns metres més endavant som dalt de la carena, on la panoràmica s’eixampla encara més. Als nostres peus podem observar la part més occidental del Pla de Campllong, amb la presència del petit nucli de Castellar del Riu i, damunt d’aquest, enlairada sobre un sorgint rocallós, l’església de Sant Llorenç dels Porxos. La cicatriu de la carretera dels Rasos de Peguera ressegueix el coster de la muntanya fins dalt el coll on s’endevina la presència del refugi dels Rasos, entre el Cap de la Serra a l’esquerra i el Pedró, el cim més alt dels Rasos, a la dreta. Darrera seu, la vessant més agresta de la Serra d’Ensija, amb verticals escarpats que s’estenen entre el Cap Llitzet, enfront del qual s’alça la Roca Gran de Ferrús, en un extrem, i la Creu de Ferro a l’altre; la neu cobreix la llarga carena i empolvora les cicatrius de les roques que pengen de l’abisme i que amb la seva nuesa pètria contrasta amb la verdor dels boscos que cobreixen els Rasos. Semblant paisatge presenta la cara meridional del Pedraforca, mentre la llarga carena del Cadí resta oculta per la catifa nival. La Serra del Verd i el Port del Comte completen aquesta línia prepirinenca. Retornant a Castellar del Riu, resseguint la vall, veiem la llarga i esplèndida cinglera de la Corba, amb la singular Rocaterçana al seu extrem.

Els Rasos de Peguera, la Serra d'Ensija, el Pedraforca i el Cadí

Roser amb el Cadí nevat al fons

El sender carener topa amb una pista que seguim. Si ens apropem al caire nord de la muntanya, podem veure a vol d’ocell, l’obaga de la serra dels Tossals per on tornarem al túnel de la Mina, la presència del qual endevinem al fons, ocult sota el bosc que cobreix el coll de Jouet. L’espès bosc que cobreix l’obaga combina el verd fosc dels pins amb el verd clar dels faigs; és un espectacle magnífic, un quadre dibuixat per un gran artista. Continuem per la pista que acabem de trobar gaudint de les panoràmiques que s’obren per tots els bàndols: al nord l’Alt Berguedà se’ns ofereix amb tota la seva magnificència i, vers el sud, el Baix Berguedà s’estén indefinit fins perdre’s en el paisatge de la depressió central. Vers el nord-oest, a primer terme, a continuació de la carena dels Tossals i sota el tossal de Tresserra, s’alça el punxegut tossal de les Monges. Més enllà veiem la serra dels Bastets i la de Guixers, entre les quals s’endevina la vall recorreguda per l’Aigua de Valls abans d’arribar al pantà de la Llosa del Cavall, al costat de Sant Llorenç de Morunys, on s’ajunta amb el Cardener. I a l’altra costat de la vall del Cardener, s’alça el Port del Comte.

Tossal de les Monges, l'Aigua d'Ora, la Serra d'Ensija, el Cadí i el Port del Comte

La serra de la Corba a primer terme i, al fons, la Serra d'Ensija i el Cadí

  

Arribem fins al collet de Tresserra, als peus del tossal homònim. Vers ponent, aquell llarg altiplà que s’estén des dels peus de la serra de Queralt i penja sobre la plana berguedana, arriba al seu final i, sabedor d’haver encalçat els seus límits occidentals, els turons s’alcen més vigorosos formant al voltant dels plans que envolten el nucli de Travil, un amfiteatre boscós on sobresurten els cims del Talaiador i el del Cap dels Plans. Més enllà, sota els cingles de Taravil, s’endevina l’estret curs de l’Aigua d’Ora. Com que abans he mencionat l’Aigua de Valls i ara l’Aigua d’Ora, aclareixo que es tracta de rius, ja que, per aquestes contrades, el mot aigua significa precisament riu.

Continuem per la pista, i passant pel coll del Bosc de Casòliba, situat entre els tossals de Tresserra i de Casòliba, seguim tot deixant dits tossals a la nostra dreta. En un moment donat, trobem uns indicadors que ens fan deixar la pista i desviar-nos per un sender ombrívol que es dirigeix vers l’obaga dels Tossals; seguim les marques blanques i vermelles del GR a les quals s’uniran unes altres d’un sender local. El sender va baixant enmig d’un bosc de faigs, les fulles tardorenques dels quals l’han encatifat fent molt agradable transitar-hi. Quan l’arbreda ens ho permet, contemplem un bell paisatge estès vers l’oest: enfonsada, se’ns apareix la casa de Vilella, enmig d’una petita planúria que s’aboca sobre la vall d’Aigua d’Ora per l’estreta Rasa de la Frau, al fons de la qual és dominat pels l’imponents plans inclinats voltats de cingleres de la serra de Busa. El camí va voltant la vall passant sota el tossal de les Monges que abans hem vist des de l’altre costat. En constant baixada, creuem una pista per on es separen els senyals del GR i els del sender local, i arribem, desprès de creuar-ne una altre de malmesa, a Vilella.

La Serra de Busa

El tossal de les Monges amb el Pedraforca nevat al fons

La masia de Vilella amb la seva bassa a primer terme

Vilella és una masia aïllada que té, ben a prop, una petita capella romànica, Santa Margarida. Una enorme bassa situada al seu costat l’empetiteix, talment com si fos una còpia en miniatura d’ella mateixa. Entre la masia i la bassa hi ha una enorme alzina, al costat de la qual hi ha l’abeurador. És un indret bucòlic, amable enfront de la ciclòpia presència de Busa que sobresurt de l’entorn com si fos el barret d’un mariner. Per continuar l’excursió, ens enfilem vers llevant fins topar-nos amb la pista malmesa que hem creuat fa una estona; aquesta, al cap de poc, es converteix en sender i es va enfilant fent-nos guanyar de nou visió vers la vall de Llinars i Castellar del Riu. Ens anem apropant al tossal de les Monges i arribem al coll del Bosc de Vilella, entre dit tossal i el de Vilella. Seguim cap a la dreta i, aviat, enllacem amb la primera pista que ens hem creuat en baixar a Vilella i per on recuperem els senyals del sender local que haurem de seguir fins al final. Els faigs ens acompanyen al llarg d’aquest camí, ombrejant-nos i alhora il·luminant-nos amb l’esclat de les seves fulles verdorenques, com si fossin aèries llumenetes que es gronxen en el brancatge.

El camí enmig de la fageda

Anem passejant per aquest preciós bosc creuant petits colls tot mantenint l’alçada. De tant en tant, podem veure els tossals que s’enlairen sobre nostre amb els seus caps petris, com gegants custodiant l’obaga. Als faigs, de tant en tant, l’acompanyen aurons i, a estones, són substituïts per pins: ens hem introduït a l’interior del quadre bellament acolorit. Certament, aquesta darrera part de l’excursió és d’una gran bellesa. Hem de continuar seguint el sender local que ens du, ja de baixada, fins la boca oest del túnel de la Mina, on ens retrobem amb el nostre vehicle i donem per acabada l’excursió al voltant de la serra dels Tossals.

Excursió realitzada el 15 de maig de 2010