Àlbum de Pompeia



Vista del fòrum de Pompeia amb el Vesuvi al fons
 (Bernardino Montañés, 1849)

Qui no s’ha sentit mai fascinat per les ruïnes de Pompeia? Qui no ha retornat un cop i un altre al seu record? Qui no ha somniat mai amb la fúria del Vesuvi engolint Pompeia? De jove vaig llegir Els últims dies de Pompeia, novel·la de l’escriptor anglès Edward George Earl Bulwer-Lytton, i, des de llavors, la ciutat als peus del Vesuvi em té encisat.

Durant la tardor de l’any 2005 vaig tornar a llegir dita novel·la. L’excusa va ser que, durant aquella tardor, a Barcelona hi va haver una protagonista destacada: les ruïnes. Dues exposicions diferents però alhora amb el lligam de les ruïnes, van acaparar gran part de la meva atenció durant aquells mesos. Una, que es va dur a terme a la sala d’exposicions de La Pedrera, va ser “L’esplendor de la ruïna”, una visió pictòrica sobre el significat i la simbologia de les ruïnes del passat a través de les societats que s’anaren succeint des del Renaixement fins als nostres dies. L’altre, exposada al Museu Marítim de Barcelona, versava sobre les ruïnes més cèlebres de la història: Pompeia. Duia el títol d’“Un dia a Pompeia, entre el Vesuvi i la Mediterrània”, i amb un esquema més lúdic, ens presentava la vida quotidiana de la ciutat als peus del Vesuvi just abans de l’erupció de l’any 79 dC. Tant una com l’altre feien referència al sentiment de nostàlgia que ens embriaga davant els vestigis d’un temps passat alhora que ens feien meditar sobre el pas del temps, sobre la nostra pròpia caducitat.





Paisatge arquitectònic amb canal, 1783

Obra de Robert Hubert present a l’exposició “L’esplendor de la ruïna”



Conjuntament amb aquestes dues exposicions, vaig descobrir a Internet una web en francès sensacional: Mediterranees (http://www.mediterranees.net/), dedicada a la història del Món Antic i de l’Edat Mitjana, així com a la història de Catalunya i el Rosselló quan els seus destins eren bessons. Dins d’un dels apartats d’aquesta web, Mare nostrum – Méditerranée, vaig trobar nombrosa documentació sobre diferents viatgers del segle XIX que escrigueren sobre les seves descobertes. Un d’aquests fou Ernest Breton, artista i arqueòleg que va publicar l’any 1855 una obra molt exhaustiva sobre Pompeia. A la web podem consultar extensament el que ha estat una de les millors guies turístiques de les ruïnes pompeianes. No cal dir que em vaig passar hores fullejant aquests escrits i intentant imaginar-me com era Pompeia, intentant reconstruir-la dins la meva imaginació.

Recordo també una narració curta de Théophile Gautier, un polifacètic francès que fou poeta, novel·lista, pintor i crític d’art alhora, que vaig trobar també a Internet sobre Pompeia. El petit relat tractava sobre el viatge que tres joves realitzen a Pompeia: a un d’ells, Octavien, se li apareix una de les noies que van sucumbir durant l’erupció, el nom de la qual, Arria Marcella, dóna nom a l’obra; una història impossible d’amor on es pot sentir la nostàlgia del passat i la temença pel futur. Passejant per l’exposició del Museu Marítim, veient aquelles formes humanes en posicions de temor i pànic, de conformisme vers l’inevitable, que foren recoberts per les cendres del volcà i han esdevinguts motlles del que foren, em preguntava si algun d’ells podria haver estat l’Arria Marcella. També vaig estar llegint Pompei: la cité ensevelie, de Robert Étienne, un esplèndid llibre amb tota mena d’il·lustracions sobre les ruïnes pompeianes. I, és clar, després de l’esforç de llegir tota aquesta documentació en francès, i de seguir esperant l’ocasió de visitar in situ Pompeia, em va venir molt de gust endinsar-me de nou i còmodament en català, en la novel·la d’Edward George Earl Bulwer-Lytton.

Vista general del fòrum de Pompeia
(dibuix extret del llibre Pomepia d'Ernest Breton)

Doncs be. Fa uns dies vaig rememorar de nou les dues exposicions, la guia de Breton i la història de Gautier, així com el recull d’idees que vaig anotar quan el meu esperit estava impregnat de ruïnes sobre la meva pròpia visió d’aquestes, el meu pensament sobre el seu significat, la melancolia i nostàlgia que m’embriaga quan em trobo contemplant-ne. Aquest retorn ha estat propiciat, curiosament, per unes altres dues exposicions que s’han dut a terme aquests dies a Catalunya directament relacionades amb les ruïnes. Una d’elles ha ocupat l’espai expositiu del Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí: “Santiago Rusiñol i la campanya de Poblet de 1889”. En ella s’exposen diversos quadres que el polifacètic autor de l’ “Auca del senyor Esteve”, juntament amb el seu gran amic Ramon Casas, van realitzar durant la seva estada al monestir de Poblet molts anys abans de que fora restaurat.

Runes de Poblet amb les tombes reials
(Santiago Rusiñol, 1889)

L’altre exposició, al Museu Diocesà de Barcelona guarda una germanor temàtica notable amb l’exposició del Museu Marítim, tot i que ideològicament és més propera a “L’esplendor de la ruïna”: “Àlbum de Pompeia”. En ella es poden veure diverses aquarel·les realitzades per Bernardino Montañés, un pintor aragonès que unes dècades abans que Rusiñol i Casas pintessin les ruïnes de Poblet, concretament l’any 1849, féu el mateix amb les de Pompeia.

Diverses aquarel·les de l'Àlbum de Pompeia

Bernardino tenia 23 anys quan el govern d’Isabel II va atorgar-li una beca per estudiar a Roma. Va ser durant la seva estada de l’any següent, el 1849, quan va realitzar un viatge a la ciutat de Pompeia amb la intenció de recollir en un àlbum d’aquarel·les tot allò que l’oferiren les ruïnes de la ciutat situada entre el Vesuvi i el gols de Nàpols. Així, va dibuixar columnes, frisos, edificis, busts, murs, portalades, mosaics, pintures, utensilis de bronze i d’altres metalls... Si nosaltres ens fascinen les ruïnes pompeianes, podem imaginar-nos com es deuria sentir aquell jove aragonès enmig d’unes ruïnes la major part de les quals encara estaven per descobrir. Pompeia havia estat excavada per primer cop, precisament per un altre saragossà, Roque Joaquín de Alcubierre, l’any 1748, cent anys abans de l’arribada de Bernardino.

L’exposició presenta les 71 làmines que conformen l’Àlbum de Pompeia en el mateix ordre cronològic en que foren realitzades i tal com es trobaven ordenades a l’àlbum que Bernardino va regalar al seu mestre Federico Madrazo, que llavors era el director del Museu del Prado, càrrec que va perdre amb la revolució liberal de 1868. En aquestes làmines, Bernardino combina dibuixos fets per ell del natural amb d’altres copiats d’altres pintors. Quan va tornar de Roma, va ser professor a l’Escola de Belles Arts de Madrid fins l’any 1859, en que va tornar a Saragossa per a exercir com a professor i secretari de la seva Escola de Belles Arts. Obra seva són els esbossos de les petxines i de sis dels plafons que decoren la cúpula  central de la Basílica del Pilar, realitzats entre els anys 1870 i 1872.

El Vesuvi i la badia de Nàpols

(Bernardino Montañés, 1849)

Encís per Pompeia. Nostàlgia per les seves ruïnes. Encís per la història i nostàlgia per tot el que hem deixat enrere. Enyorança pel passat, temor per l’esdevenidor. Un dia incert però que espero que arribi, trepitjaré realment les ruïnes de Pompeia tot cercant l’Arria Marcella.

Noia asseguda (Bernardino Montañés, 1849)

Podria haver estat Arria Marcella?