B. B. King & Friends

Recupero aquest escrit que vaig realitzar l'estiu de l'any 2011. En aquell moment no el vaig publicar al bloc, però, avui, havent-lo redescobert, no m'he pogut estar de fer-ho.

 

Fa unes setmanes l’entranyable músic B. B. King, amb els seus vuitanta-cinc anys, va actuar als Jardins de Cap Roig de Calella. Concerts estiuencs molt llaminers, però per a butxaques alienes a les nostres. Curiosament, fa cinc anys, per aquestes mateixes dates, també va actuar a Catalunya, concretament al Poble Espanyol de Barcelona, en el que va ser el darrer concert de la gira europea que llavors estava duent a terme i que, segons ell va dir, era la darrera. Afortunadament no ha estat així, i ara, per davant, encara l’esperen gairebé trenta concerts més, tot i que, si fem cas de les crítiques sorgides arran de la seva actuació a Cap Roig, sembla ser que l’edat no perdona i comença a afectar les qualitats del gran bluesman. Desitjo de tot cor que tant sols hagi estat un entrebanc en la seva gira actual.

Tots coneixem a B. B. King des de que tenim memòria, però he de reconèixer que, musicalment, no el vaig descobrir fins l’any 1995, quan va editar el disc “Lucille & Friends”. Imperdonable, oi? Més de quaranta anys després dels seus inicis! El detonant va ser la versió del tema d’U2 “When love comes to down” que obre el CD interpretat pels mateixos creadors juntament, és clar, amb B. B. King. Després d’escoltar-lo uns quants cops per la ràdio, va arribar a les meves mans el CD i, en obrir-lo i escoltar-lo per primer cop, la sensació d’haver descobert el tresor més preuat. De fet, jo que sempre havia seguit el rock més progressiu i psicodèlic dels Pink Floyd i del glam rock de David Bowie, vaig descobrir i em vaig veure captivat pel blues. Músics mítics com Robert Cray, Albert Collins i John Lee Hooker, juntament amb altres no menys mítics com Gary Moore, Mick Fleetwood, Stevie Wonder i, fins i tot, Ringo Starr, em van obrir les portes d’aquesta música sorgida a les vores del Mississippí, d’on també va sorgir B. B. King l’any 1925.

Si la cançó que obre el CD és pura dinamita, la que el tanca és una preciosa balada: “Night life”, interpretada amb Willie Nelson, el seu autor, que hi posa una veu veritablement melancòlica i que t’atrapa completament. En escoltar-la, sens com et penetra una càlida tristor. És com aquells dies de pluja que, mirant com les gotes esquitxen els vidres de la teva habitació, et sens trist però feliç alhora. És com quan s’acaba una nit de gresca i et trobes sol, al costat d’un parell d’amics, veient com un cop més, s’acaba una nit sense haver trobat la teva mitja taronja però, fora tristors ensucrades, que encara et queden els amics. Certament, és una cançó bellíssima.

Dos anys després d’aquest treball, el 1997, en va treure una continuació, “Deuces wild”. Nous intèrprets es van afegir a la llista d’amics de B. B. King, els quals van afegir més qualitat el que ja era un CD insuperable. Ja des del primer tema, “If you love me”, interpretat amb el seu compositor, Van Morrison, la música t’embolcalla com una vella amiga que no et mentirà mai i que t’ajudarà a tirar endavant, a creure en la vida. Perquè és cert que el blues és tristesa. Però escoltant B. B. King, aquesta tristesa és transformada en una força vital molt positiva. És com la llum al final del túnel, com la darrera llàgrima abans del somriure. És com adonar-te’n que, malgrat el dolor, val la pena seguir endavant. És com, després d’una forta caiguda, trobar el recolzament d’un amic per tornar-te a alçar. Jo, que sóc romàntic i tendeixo al que anomeno “pessimisme positiu”, valoro molt aquest tipus de música. No t’enganya. No et diu constantment, fins a l’avorriment: “La vida és meravellosa. Tot és bonic! L’amor ens envolta!”. El que et diu és que la vida és una lluita constant contra el dolor, la desesperació, la soledat, el desamor... Però, que cony! Val la pena seguir caminant a la recerca del plaer que només ens pot donar l’amor i l’amistat. I, si ho cerquem, malgrat els entrebancs, al llarg de la vida, encara que tant sols sigui per uns instants, trobarem el que tant desitgem. I si ja ho hem perdut, aquesta música ens ajudarà a retrobar-lo en el nostre interior.

L’estiu de l’any 2000, tornant d’una excursió pel Maresme, ens vàrem aturar a comprar quatre coses al Caprabo que hi ha al costat de la carretera, abans d’arribar al Masnou. Fent una ullada a la secció de llibres i música més per una necessitat imperiosa a la qual no em puc sostreure mai que no pas esperant trobar alguna cosa d’interès, vaig topar amb un CD que em va deixar atònit. I no m’ho vaig pensar gens ni mica: el vaig camuflar amb la resta de productes alimentaris com si fos una peça de contraban. No cal dir que la Roser mirava cap un altre lloc. Es tractava del CD “Riding with the king”, i els seus intèrprets B. B. King i Eric Clapton! Normal que em quedés enlluernat! La tapa del disc, fent honor al títol, és un veritable homenatge al rei King per part del déu Clapton: aquest darrer condueix un descapotable mentre al darrere somriu, còmodament assegut, B. B. King, gaudint del passeig al costat de la que llavors era la seva guitarra Lucille. Aquets bell nom al·ludeix a les diverses guitarres que al llarg dels anys, des de la dècada dels cinquanta, el van acompanyar; fins i tot, l’any 1968 va treure un nou treball anomenat Lucille i que, en el primer tema del mateix nom, feia un homenatge a les seves diverses guitarres, les quals, indiscutiblement, considerava que li havien canviat la vida.

Després, l’any 2005, per commemorar els seus vuitanta anys, va treure un tercer disc amb les mateixes característiques: “B. B. King & Friends”. Alguns repetien, com Van Morrison i Eric Clapton; altres ho feien per primera vegada, com Mark Knopler, Roger Daltrey i Elton John. Com si fos una trilogia cinematogràfica de les que tan agraden, el nostre entranyable bluesman havia realitzat una insuperable trilogia musical. És cert que algun que altre tema es repeteix al llarg d’aquesta trilogia, però interpretat sempre per diferents “friends” i, a més, amb el contrast que representa fer-lo amb veus masculines i femenines, el que fan és enriquir-los. Així, per exemple, el tema “There must be a better world somewhere” és interpretat en un CD pel Dr. John i en un altre per Gloria Estefan; en el darrer, amb el contrast entre la veu trencada de King i la veu càlida i penetrant de la cantant cubana, és genial. Hi ha, inclòs, un tema que es repeteix en cada un dels CD’s: “Hummingbird”. En el primer és interpretat per Leon Russell i Joe Walsh, en el segon per Dionne Warwick, i el tercer per John Mayer. Per cert, la cançó “Night life” de Willie Nelson que he esmentat abans, és l’única cançó que es repeteix en un altre dels CD’s interpretada pel mateix cantant. Sincerament, escoltant-la amb la veu del tímid i tranquil texà, dubto que en trobessin altre d’adient; és clar que llavors no acabo d’entendre el perquè de la seva repetició. Alguns dels temes de la trilogia són compostos per B. B. King, però la majoria són versions de temes que pertanyen als mateixos “friends” o bé, com és el cas del darrer, clàssics del blues triats per B. B. King.

Avui, assegut al porxo, penso en el temps que ha transcorregut des del primer cop que vaig escoltar el primer dels CD’s. I em dic que el que ara veig no m’agrada tant com el que veia llavors. Els fills s’han fet grans i ja volen fugir del seu niu; nosaltres hem tornat a perdre la infantesa que amb ells vàrem recuperar. Ja ho va dir l’escriptor hongarès Sándor Márai: “el món només existeix en la mesura en què reflecteix aquell univers submergit i prodigiós: la infància i la llar”. És clar que, diguem-ne que la pesantor que ara m’afebleix l’ànima no és només una qüestió de pares i fills, sinó el fet de viure uns temps complicats, en que el nostre país i la nostra llengua es veuen amenaçats per enèsima vegada i en que impera el poder de les multinacionals per damunt dels drets de les persones. I governats per tota una colla d’aprofitats i imbècils!  Aquest “pessimisme positiu” que he mencionat abans sembla abocat a un pou sense fons, i aquí és d’agrair la tristor del blues, l’energia de B. B. King i els seus amics: en ells torno a escoltar aquells temes de fa ja tants anys que m’ajuden a recordar els bons moments, a recuperar-los almenys en el record i, és clar, no siguem apocalíptics, a desitjar que, algun dia, se’ns tornin a presentar amb formes reals. I si no, el desig fervorós de no perdre les facultats per seguir escoltant-los mentre el món s’enfonsa al nostre voltant i poder cridar, ben fort: Que us fotin! No per casualitat el blues i B. B. King van sorgir a les vores del Mississippí i han esdevingut una llum que il·lumina el túnel d’incerteses, pors i dubtes pel qual caminem enfangats tots plegats.