El Matagalls per Sant Segimon

L’excursió que anem a fer es pot dividir en tres sectors, com si es tractés d’un triangle. El primer ens durà fins al santuari de Sant Segimon tot seguint majoritàriament una pista que hi duu; el segon ens durà fins al cim del Matagalls tot enfilant-nos a Sant Miquel dels Barretons i, passant pel coll Saprunera, arribar-hi a través d’una de les carenes que es desprenen del seu bell cim; i el tercer tram, baixant de tornada pel camí clàssic per on la major part d’excursionistes arriben al cim des de Coll Formic.

Iniciem, doncs, l’excursió, al coll Formic, port de muntanya molt freqüentat per excursionistes, ciclistes i turistes de tota mena que volen gaudir d’una jornada gratificant al Montseny. Aquest coll fa de divisòria entre les conques de la Tordera, que recorre el flanc meridional del massís en el seu curs vers el mar, i del Congost, a la plana de Vic; separa també el massís del Matagalls per on s’enfilen els excursionistes, dels turons que conformen el Pla de la Calma per on s’endinsen els ciclistes. Nosaltres prenem una pista que arrenca al costat osonenc del coll i que es dirigeix, passant per la masia de Sant Andreu de la Castanya, al santuari de Sant Segimon.

A mesura que guanyem alçada, anem deixant enrere el coll Formic, amb el seu restaurant que ens convida a anar-hi, un cop acabada l’excursió, a prendre alguna cosa a la seva terrassa exterior mentre conversem sobre el paisatge per on haurem transitat. La pista fa una gran marrada abans d’arribar al mas de Sant Andreu, però ens la podem estalviar enfilant-nos per la carena dels Roures; més amunt, ens la retrobem i ja no la deixarem fins arribar al santuari. Havent guanyat ja certa altitud, admirem la vall de la Tordera serpentejant vers Sant Celoni; al fons, la visió topa amb el massís del Montnegre. Davant nostre, el Puig Ventós estén sobre la vall els seus lloms emboscats.

La vall de la Tordera, amb el Puig Ventós a primer terme i el massís del Montnegre al fons

Seguim per la pista i ens creuem amb unes vaques mandroses ajagudes vora el camí, d’esquena al paisatge que s’estén al nord-oest, amb el sector de la Plana de Vic al voltant dels pobles de Seva i Tona i amb els turons que la delimiten i que conformen la vessant llevantina del Moianès. Al fons, les muntanyes del Port del Comte, la Serra d’Ensija, els Rasos de Peguera, el Pedraforca i el Cadí conformen un esplèndid horitzó. Darrera nostre, el Puig Ventós s’ha empetitit i treu el cap damunt seu l’esquerp puig Drau; ambdós són com allargades extremitats emergint de l’apaïsat Pla de la Calma. Entre ells dos, formant un esvoranc frondós, davalla la riera de la Castanya, al capdamunt de la qual hi ha un dels més bells racons de la Calma, l’indret on es troben les restes del que fou l’Hostal del Cafè, que resta ocult per a nosaltres.

Seguim per la pista i ens trobem, a la dreta, el camí que s’enfila dreturer al Matagalls; és d’agrair la presència d’uns esglaons que faciliten pujar els primers metres per sobre de pedra solta i, per tant, relliscosa. Tot un detall que, tot sigui dit, no estalvia la resta de la pendent. Nosaltres seguim per la pista, avisats per un pal indicador situat just al costat dels esglaons, que anem en direcció correcte per arribar a Sant Segimon. Voregem el turó d’en Bessa, al capdamunt del qual hi ha una caseta i un repetidor de TV, i creuem entre aquest i el turó del Bac arribant al pla de Cent Sous o dels Cinc Sous, nom que depèn d’on es consulti, un ampli coll ocupat per un prat situat en la llarga carena que, despresa del Matagalls, davalla fins als voltants de Seva i de la qual els turons esmentats en formen part. És una cruïlla de camins: a més del que estem seguint, de Coll Formic a Sant Segimon, hi arriben del Brull i de Seva vers ponent, i del Matagalls vers llevant.



Pla de Cent Sous: al davant veiem el turó dels Esqueis i el de Sant Segimon encerclant el torrent de Rentadors

 

Enfront nostre s’estenen el turó dels Esqueis i el de Sant Segimon, enmig dels quals davalla el torrent de Rentadors que haurem de creuar. Al fons se’ns apareix el Collsacabra, amb les cingleres de Tavertet a primer terme, sota les quals resta ocult a la nostra vista el pantà de Sau; i, al fons, Aiats, Cabrera i el Puigsacalm. Del coll, seguim cap a la dreta tot apropant-nos al torrent de Rentadors. Ara, davant nostre, tenim tota la carena per on, en part, haurem d’enfilar-nos un cop arribats a Sant Segimon i ens dirigim al Matagalls: el turó de Sant Segimon i el coll Saprunera a l’esquerra i el mateix Matagalls al fons a la dreta, amb la seva gran creu al capdamunt, ben petita.

La pista baixa apressada cap el torrent, creuant una bonica fageda que ha encatifat el sòl. Davant nostre, al capdamunt del torrent, s’alça el turó Gros, que amb la seva presència corpòria és l’avantsala del Matagalls en aquest costat, separat d’aquest pel coll de Llops, per on passarem de tornada a Coll Formic. L’indret on ens trobem amb el torrent de Rentadors és anomenat el Faig Gros, a causa de la presència d’un exemplar de faig d’una considerable grandària. És un lloc ombrívol i molt bonic, al voltant del qual s’hi poden trobar diverses fonts. Nosaltres, però, no ens entretenim cercant-les i continuem per l’altre vessant del torrent, tot i que l’Álvaro s’entreté una estona fotografiant bonics racons, amb la presència d’altres faigs de grandària considerable. Deixem a la dreta un sender que s’enfila vers el coll Saprunera, enllaçant amb el camí que seguirem des de Sant Segimon fins al Matagalls. Als deu minuts d’haver creuat el torrent, ens trobem amb la font de Sant Miquel dels Sants, on la Mel es fa un tip de beure.




El Faig Gros

 

Poc després arribem al collet de les Tres Creus, les quals les veiem al capdamunt d’una cresta rocosa que hi ha a l’esquerra de la pista, enlairada sobre el torrent de Rentadors, a l’extrem on aquest es desfà dels turons que l’estrenyen i davalla vers el pla de les Lloses. Des d’aquest coll, tant sols ens cal seguir uns metres per, girant a la dreta, trobar-nos amb el santuari de Sant Segimon. Malauradament, aquest es troba en fase de reconstrucció des de fa força temps i unes tanques ens impedeixen visitar-lo. El santuari s’alça damunt d’un penyal; vist des d’on som, per sota d’ell, fa impressió veure’l dret com un vigilant sotjant tot el paisatge que s’estén al seu davant; paisatge que podrem admirar quan ens enfilem a Sant Miquel dels Barretons però que ara resta ocult pel bosc de faigs que flanqueja la pista.




Sant Segimon

 

Sant Segimon fou rei del regne de Borgonya des de l’any 516 fins a la seva mort, ordenada el 524 per Clodomir, rei d’Orleans, les tropes del qual l’havien empresonat durant el seu enfrontament amb els francs que havien envaït les seves terres. Les raons d’aquest enfrontament es troben relacionades amb la llegenda de la seva presència en aquest bell racó del Montseny on ara ens trobem. El 494, essent príncep, es va casar amb Ostrogota, filla del rei ostrogot Teodoric el Gran, la qual, però, va morir poc desprès, no sense haver-li donat primer un primogènit, Sigeric. Segimon es va tornar a casar amb una criada de la seva esposa, de la qual no coneixem el seu nom i, no cal dir-ho, la relació d’aquesta amb Sigeric fou molt tensa des d’un principi; tant que la madrastra l’acusà davant de Segimon d’estar darrera un complot per assassinar-lo i unir el regne amb el del seu avi Teodoric. El rei borgonyes, irat per la traïció suposadament perpetrada pel seu fill, en un rampell de fúria, va ordenar la seva mort. Penedit, es va retirar al monestir d’Agaunum, al sud de Suiza a fer penitència. És precisament, segons la llegenda arrelada al Montseny, la recerca d’un lloc on pregar i fer dejuni, castigat per l’aclaparador remordiment pel crim que havia comès, la raó per la qual va aparèixer en terres catalanes entre els anys 516 i 520. No cal dir que la mort de Sigeric tingué conseqüències en els esdeveniments que succeïren a continuació: Borgonya era l’últim reialme germànic independent que restava a la Gàl·lia i era cobejat pels francs, els quals l’envaïren el 523 sota les ordres dels fills de Clodoveu I, esperonats per la seva mare Clotilde de Borgonya, el pare de la qual havia estat mort el 476 per orde de Gundolbald, pare de Segimon. Els francs es veieren amb més força en comprovar que Teodoric, avi de Sigeric, es posà en contra de Segimon retirant-li qualsevol ajut que hagués pogut canviar el resultat de l’enfrontament. Segimon hagué de fugir i es va refugiar de nou al monestir suís d’Agaunum; tot i així, va ser fet presoner per Clodomir, rei d’Orleans, el qual el va dur al seu regne i el va sentenciar a mort l’any 524.

Que com un rei embolicat en assassinats i lluites pel poder va esdevenir sant? Sembla ser que, donat per cert el seu sincer penediment pels crims comesos, la raó més fervent per santificar-lo fou que durant tota la seva vida esdevingué un baluard del catolicisme, extirpant l’arrianisme existent al seu regne fins llavors. La seva mort tràgica ocasionada per haver estat llençat juntament amb la seva segona esposa dins d’un pou, provocà que aquest indret, proper a Orleans, esdevingués un lloc de pelegrinatge i que la seva aigua tingués reputació de curar malalts de febres; de fet, Sant Segimon és patró protector contra la pesta, la malària i les fractures. Per cert, després de la mort de Segimon, el seu germà Gundomar III va esdevenir rei de Borgonya, però hi estigué poc temps, ja que fou derrotat deu anys més tard, el 534, pels francs a la batalla d’Autun, esdevenint així l’últim rei del regne borgonyes, que s’annexionà al regne dels francs. No deixa de ser sorprenent trobar-se amb el protagonista d’aquestes històries de lluites pel poder en un indret tant bucòlic com és aquest racó del Montseny. A qui se li va ocórrer?

Sant Segimon visqué en una cova o balma situada en aquest mateix indret. El primer document que ens fa saber de la seva existència data de l’any 1290, quan es construí, aprofitant la cova natural, una primera capella dedicada al sant i cuidada per ermitans. Vers la meitat del segle XVII s’edificà el santuari que ens ha arribat, a través de posteriors modificacions, fins els nostres dies. L’església, el campanar de la qual sobresurt del conjunt d’edificis que l’envolten, fou construïda el 1775. Durant molt de temps, fins la guerra civil, va oferir servei d’hostatgeria; tal com descriu l’excursionista i escriptor Artur Osona l’any 1899: “En aquest grandiós santuari trobarà lo excursionista, del 15 Juny al 15 Octubre, que sol estar obert, bonas cambras ab bons llits y alguna relativa comoditat, aixís com lo devot pelegrí bona iglesia per a pregar.” Durant la guerra civil el santuari fou totalment saquejat i des de llavors, han estat molts els intents de restaurar-lo, però cap d’ells a eixit; esperem que l’actual restauració sigui definitiva i aviat puguem tornar-hi i passejar-nos per les seves estances carregades d’història així com cercar la cova on la llegenda diu que hi va viure el sant, a la qual s’arriba a través d’un camí que neix en un jardí situat a l’interior del recinte del santuari.




Sant Segimon amb el paisatge estés al seu davant

 

Des de prop del pla de Cent Sous podem veure la cinglera de Tavertet, Aiats, Cabrera
i el Puigsacalm i, al fons de tot, el Canigó

El camí de la cova de Sant Segimon, o de les coves considerant que, recorrent-lo, s’hi poden veure un bon nombre que també foren utilitzades per ermitans, s’enfila en un fort pendent vers l’ermita de Sant Miquel dels Barretons, a on ens dirigim un cop hem gaudit d’un petit descans a Sant Segimon. Però des d’on som no ens és possible accedir-hi; per tant, hem de cercar un altre camí per arribar-hi. Així, retornem al coll de les Tres Creus on neix el camí, molt ben senyalitzat, que s’enfila vers el Matagalls i que també ens permetrà arribar fins l’ermita; uns esglaons permeten salvar el fort desnivell de l’inici. La pujada és molt dreturera, zigzaguejant el sender entre el roquissar; al capdamunt només veiem un cel blau creuat per núvols esfilagarsats. Per sort, contínues fites ens permeten pujar-hi sense dificultats. Durant l’ascensió tenim unes vistes magnífiques del santuari i del paisatge estès davant seu. La riera de Sant Segimon s’escorre entre els camps que envolten el mas de la Sala i el bosc que els cenyeix cobrint petits turons; al fons, una catifa verdorenca assenyala la presència del Club de Polo Sant Antoni de Viladrau. Quan ja som prop de la carena se’ns apareix al capdamunt d’una agulla rocosa la capella de Sant Miquel dels Barretons, a la qual accedim en un darrer esforç.

Des d’aquest indret podem veure com Sant Segimon es troba situat entre el torrent de Rentadors i el de l’Oratori, els quals formen en la seva unió, la riera de Sant Segimon. A l’oest, el paisatge proper és tancat per la llarga carena que hem creuat al pla dels Cinc Sous i que, provinent del mateix Matagalls, forma aquí el turó del Pou d’en Sala abans de la seva definitiva davallada vers la Plana de Vic. A la dreta de la riera de Sant Segimon, salvant el Puig Cornador i altres turons que semblen onejar-hi al voltant, albirem Viladrau. Més enllà, les Guilleries, amb el Turó del Faig Verd i Sant Miquel de Solterra com a punts més elevats; i encara més enllà, el Collsacabra, ja vist des d’abans de creuar el torrent de Rentadors, amb la cinglera de Tavertet darrera la qual s’alcen, com una muralla natural, les cingleres d’Aiats i de Cabrera i, més enllà, la serra de Llancers i el Puigsacalm, als quals segueixen, vers ponent, la serra de Curull i la de Bellmunt, amb la presència del seu blanc santuari al capdamunt. Retornant a Cabrera, i resseguint la llarga filera de cingles, arribem a veure la cinglera del Far, a l’extrem de la qual, com un veritable far de terra endins, hi ha el santuari de la Mare de Déu del Far.

Per damunt de la serra de Cabrera, al fons, se’ns apareix la bellesa feréstega del massís del Canigó, muntanya mitològica gràcies a l’obra homònima de Jacint Verdaguer. Veient aquella muntanya on tingué lloc la tràgica història d’amor entre Gentil, fill del comte Tallaferro, i Flordeneu, reina de les fades que l’habitaven, penso que aquest mateix paisatge que estem gaudint ara, fou contemplat per Verdaguer fa més d’un segle, concretament el deu i l’onze de setembre de l’any 1899, quan s’hostatjà juntament amb altres companys precisament a l’hostatgeria de Sant Segimon, abans d’emprendre l’ascensió al Matagalls. Els excursionistes arribaren al santuari a les deu de la nit, soparen i després gaudiren d’una vetllada en la qual es recitaren diversos poemes. Verdaguer va llegir “Dalt de l’ermita”, poema dedicat a aquest indret i que havia escrit anys abans durant una altra estada. Ens podem imaginar l’agradable ambient que embolcallà la colla d’amics, arrecerats dins les estances del santuari o sentint la fredor de la nit sota un firmament estrellat. No és d’estranyar els sentiments que expressa el poeta renaixentista: “Deixau-me arraconar en aquesta illa, no vull saber què hi passa a baix al món. En aquest port ma nau ja no perilla, deixau-la arrelar en lo pregon.” Però Verdaguer va tornar al món del qual voldria haver fugit, i al cap de poc va emmalaltir; va morir tres anys després d’aquest sojorn a Sant Segimon.

Si seguim cap a la dreta la serra d’Aiats, al seu extrem veurem aparèixer al fons el Comanegra, el pic més alt de la Garrotxa. Més cap a llevant, per damunt de la cinglera que precedeix el Far, sobresurt el Bassegoda, cim emblemàtic de l’Alta Garrotxa i que mitificà l’escriptor Marià Vayreda en la seva novel·la “La Punyalada”. En direcció oposada, a l’esquerra del Canigó, el Pirineu s’allarga fins encalçar el Puigmal, un altre dels cims mítics de l’excursionisme català; entre ambdós, però, una llarga carena repleta de cims inoblidables, l’enumeració dels quals faria esgotar la lectura d’aquesta ressenya.

 

Roser, Álvaro, Montse i la Mel amb la capella de Sant Miquel dels Barretons

La capella de Sant Miquel dels Barretons és una modesta construcció que, malgrat el temps transcorregut, encara es conserva sencera i en força bon estat. Fou edificada cap a l’any 1550 per l’ermità de Sant Segimon anomenat Miquel, el qual procedia de Borgonya, fet que l’enllaça amb el mite de la presència del que fou el penúltim rei borgonyes mil anys abans. Potser fou aquest ermità el qui inicià i propagà el mite? El nom de Barretons té el seu origen en la presència a la capella d’uns petits barrets de palla que s’utilitzaven per guarir els mals de cap.

Ens enfilem seguint un corriol per l’accidentada carena. Al costat esquerrà unes arestes rocoses desafien la pregonesa de la riera de l’Oratori. A l’altre vessant, els turons es succeeixin i, si ens hi fixem atentament, a l’extrem més allunyat podem veure la creu del Matagalls, la nostre propera fita. Al costat dretà, destaca la blanca caseta del turó d’en Bessa, i la carena que davalla vers el pla dels Cinc Sous per on hem passat camí de Sant Segimon; entre nosaltres i aquest pla, davalla el torrent de Rentadors. El terreny es va obrint, la seva abruptositat, alhora que la pendent es va suavitzant, és substituïda pel bon caminar dels prats esquitxats per matollars de ginebró.




Camí del Matagalls, amb el coll Saprunera ben a prop

 

A mesura que ens anem enfilant, anem guanyant perspectiva sobre la plana de Vic i la llarga cinglera que la delimita a ponent, com si es tractés d’una muralla que la protegís, com de fet ho feien els castells que s’alçaren al capdamunt, com els de Centelles i de Castellcir situats a l’extrem sud. Darrera d’aquests, apareixen els cingles de Gallifa i, al fons, Sant Llorenç del Munt i, més enllà, Montserrat. Cap el nord-oest, ocupant l’ondulada plana que s’estén més enllà de la cinglera, la comarca natural del Moianès. Continuem pujant tot arribant al coll Saprunera, on enllaça amb el nostre camí, un altre provinent de la pista que ens ha dut fins a Sant Segimon. Enfront nostre, encara petita, veiem la creu del Matagalls, des d’on, com volent abraçar-nos, es desprenen sendes carenes que embolcallen el torrent de la Font del Matagalls. Nosaltres continuem carenejant i arribem al pla dels Ginebres primer, on recollim un altre camí provinent del fons de la vall del torrent de Rentadors, prop de l’indret bucòlic del Faig Gros, i al collet de la Font de Matagalls a continuació, on deixem a l’esquerra el camí que duu a la font per continuar carenejant cap amunt. Durant l’ascensió per aquest terreny, hem pogut gaudir de la visió del Pla de la Calma, estès a la nostra dreta, amb el llarg carenar que duu al Puig Drau i, com una petita roca sorgint al fons, el Tagamanent, darrera el qual, a l’altre costat de la vall del Congost, apareixen els cingles de Bertí.

Ens seguim enfilant ara ja amb el Matagalls ben a prop. Passem per un indret on s’ha cremat de forma controlada gran part dels arbres que hi han crescut esporàdicament, suposem per conservar l’ample ras herbat que encatifa aquesta darrera part de l’excursió. Desprès de passar pel pla de les Saleres, en poc més de cinc minuts, arribem al cim del Matagalls, on ens rep la Creu i l’altar situat al seu davant. Cansats i amb força gana, ens disposem a dinar els entrepans que portem, però no abans de fer-nos una fotografia tots junts al costat de la Creu i d’embadalir-nos amb la ferma visió, vers llevant, de l’agresta carena que enllaça el Turó de l’Home amb les Agudes; veritablement sublim. Tot i que, és clar, no és l’únic paisatge que es pot admirar des del cim del Matagalls, la situació separada del qual respecte als altres cims del massís, el fa ser un mirador privilegiat. No vull allargar-me en la descripció del paisatge que veiem des de dalt el cim, ja que la major part l’he anat descrivint mentre hi pujàvem, però sí que vull nombrar la llarga llista de muntanyes que s’estenen al nord, les muntanyes pirinenques: el Port del Comte, la serra d’Ensija, el Cadí i el Pedraforca, els Rasos de Peguera, el Moixeró, la Tossa d’Alp, el Puigmal, el Taga, el Costabona, i, al fons isolat, el mític Canigó.



Tots junts dalt el Matagalls

Quan acabem de dinar, arriba una parella amb una estelada amb uns colors tant llampants que estem segurs que és ben nova. Veient-la, no em puc resistir i els demano si em puc retratar amb ella; al final, són ells mateixos els que ens fan un parell de fotografies amb l’estelada. Quin sentiment més patriòtic! La Creu del Matagalls, la presència de Verdaguer, l’estelada, el bell paisatge del nostre petit país... En referència al nostre mossèn poeta, cal dir que, quan l’endemà de la vetllada a Sant Segimon, acompanyat pels seus amics, va pujar fins al cim on ara som nosaltres i va recitar-hi el seu poema “La Creu de Catalunya”, s’esplaià amb la visió del mateix paisatge que ara en gaudim nosaltres, però no pas de la mateixa creu: l’actual de ferro fou col·locada l’any 1942; en temps de Verdaguer, les creus eren de fusta i, quan queia una forta tempesta, algun malèvol raig les feia miques.



Les Agudes i el Turó de l'Home des del Matagalls

 

Ja descansats i havent dinat, iniciem la tornada baixant per l’ample llom que es desprèn del Matagalls vers el sud-oest, fins el coll dels Llops on hi ha un bonic prat. Ara prenem un sender que va planejant sobre la capçalera del torrent dels Rentadors, el mateix que hem seguit per arribar a Sant Segimon. Passem per la dreta del turó de la Morera i arribem al coll de l’Estanyol, entre aquest turó i el turó Gros. Des d’on som podem veure el Pla de la Calma amb els seus vessants boscosos esgarrapant la vall incipient de la Tordera: al fons el turó de Samont i el Sull, al mig el puig Drau, i més a prop el puig Ventós i el turó del Faig de la Bandera, just a sota del qual hi ha el restaurant del coll Formic. Voltada de camps, a l’altre costat de la carretera que passa pel coll, sota nostre, veiem el gran mas de Sant Andreu de la Castanya. Ara el sender va perdent alçada còmodament fins arribar al Pla de la Barraca, on ens rep un ramat de bens i una estranya estructura que sembla un cràter: de fet, es tracta d’un antic pou de neu. Aquest camí no té cap pèrdua ja que és el tradicional per pujar al Matagalls des del coll Formic i està molt ben senyalitzat. Creuem l’ample coll herbat i, a l’altre extrem, sota el turó d’en Bessa, passem pel costat d’un grup de vaques que ens miren sense cap mena d’interès; ni tant sols la presència de la Mel les inquieta. De fet, és ben normal, ja que essent pas obligat d’un munt d’excursionistes, ja deuen estar molt acostumades a la nostra presència.



Baixant del Matagalls camí de retorn al coll Formic

 

Quan som prop de coll Formic, tenim un disgust en veure com recullen les taules exteriors del restaurant, ja que volíem anar-hi a prendre un bon cafè amb llet abans de tornar cap a casa. Seguim baixant i, ja gairebé tocant la carretera, passem per la Creu de Collformic, monument darrera el qual hi ha una de les històries més tràgiques del Montseny, ocorreguda els dies 10 i 11 de gener de 1874, durant la Tercera Guerra Carlina. Les tropes carlines havien pres Vic i els soldats liberals que pogueren escapar, es dirigiren a Sant Celoni passant pel coll Formic. Un escamot de carlins, però, dirigits per Ramón Vila i Colomer, els perseguiren i prengueren un grup prop del pla de la Calma. Aquests foren duts a la masia de Sant Andreu de la Castanya, on en lloc de rebre el tractament de presoners, foren cruelment afusellats. Però no foren els únics en ser assassinats, sinó que, al llarg de la nit, els carlins continuaren perseguint altres grups de fugits que reberen el mateix cruel tractament. En total moriren assassinades cent deu persones. Els seus cossos foren enterrats a l’antic pou de glaç situat prop del restaurant i que avui encara es pot veure. Tres anys desprès d’acabada la guerra, el 1879, els cadàvers foren traslladats al cementiri de la Selva i, el 1883, a petició popular, foren definitivament enterrats al cementiri de Vic. En memòria d’aquest crim, el 1912, s’alçà la creu que ara hem vist, sota la qual, una inscripció gravada en una placa, diu: “Preguem germans per les víctimes inhumanament sacrificades per una partida carlista en aqueix terme de Collformich los dies 10 i 11 de Janer del any 1874”. La iniciativa d’aquesta creu la va impulsar el diari vigatà Gazeta Montanyesa, el qual resumia com a objectiu de la seva col·locació: “La entrega a la posteritat perque la guardi y resti com una protesta contra un fet execrable y a la vegada com un monument demostratiu de quins son els fruyts que produehexen les guerres civils”. Malauradament, la història es va repetir vint-i-quatre anys més tard en molts indrets del nostre país durant la Guerra Civil.

Ja som de nou a coll Formic, i ens espera una grata sorpresa: certament han recollit les taules de la terrassa exterior, però perquè el sol s’ha anat ocultant a l’horitzó i l’indret s’ha anat ombrejat i enfredorint. El restaurant segueix obert i, al seu interior, ens esperen unes boníssimes tasses de cafè amb llet acompanyades per una agradable tertúlia mentre a fora els tons ataronjats del capvespre banyen el paisatge.