El Costa Pubilla

Som al refugi del Pla de Prats, un bell indret voltat pel bosc de pi roig típic d’aquests vorals. Hi hem accedit per pista des del poble de Campelles. Sembla ser que avui el temps ens acompanyarà. No va ser així l’anterior ocasió, fa uns mesos, en que, en arribar al refugi, una sobtada nevada va embellir de blanc tot el paisatge però també ens va fer recular i haver d’abandonar la idea de pujar dalt la Serra de Mogrony. Aquest cop, però, el color del cel ens convida a una agradable passejada.

Deixats els vehicles i armats amb el poderós rastreig del GPS de l’Òscar, prenem la pista que passa per davant del refugi en direcció al poble de Nevà pel coll Roig, però la deixem de seguida per pujar per una altra pista, més aviat un camí, que s’enfila pel bosc resseguint el faldar de la muntanya en direcció oest. El camí salva algun que altre espadat sobre la capçalera de la vall de Campelles, guanyant ràpidament alçada i permetent albirar, entre les capçades dels pins, una bella panoràmica de les muntanyes que s’alcen enfront, des del Puigmal fins al Taga. El camí es va fent cada cop més dreturer. A la nostra esquena el coll de Pal separa el Taga de la Serra de Sant Amanç, guardadora aquesta darrera de moltes llegendes relacionades amb els amors furtius del comte Arnau. Creuem el torrent de la font Roja i, en forta pendent, arribem fins a un mirador natural on ens aturem una estona a fer un mos.

Als nostres peus, desprès dels turons boscosos amb el poble de Planoles voltat de prats al vèrtex d’un d’ells, s’estén la vall de Ribes i, a l’altre vessant, tot el conjunt de muntanyes que tant admirem d’altres excursions realitzades fa temps; algunes d’elles massa temps. La vall del Freser s’enfila vers Queralbs i canvia la seva orientació vers l’oest, cap a l’estreta vall que el veu néixer als vessants del Gra de Fajol, entre el Torreneules i el Balandrau. Més a prop, la vall del Rigard, oculta entre els vessants de les serres que la cenyeixen, inicia el seu ascens vers la collada de Toses. L’extrem de la serra sobre el qual s’assenten les cases de Campelles, oculten la presència de Ribes de Freser, però deixen veure el petit poble de Pardines als peus del cim del Cerverís, en un dels costats de la petita vall del Segadell que ressegueix la vessant nord de la serra Cavallera fins la collada Verda. Des d’on som, no podem veure aquesta serra, però si que albirem el Taga com si es tractés del seu imponent mascaró, als peus del qual reconeixem el poble de Bruguera, sota el coll de Jou a l’altre vessant del qual s’alça la ja anomenada serra de Sant Amand.

Seguim caminant en pendent, salvant els espadats que s’alcen sota la carena dels Amorriadors; el sender es converteix en pista i arribem a uns bellíssim prats on trobem el refugi de la Covil, una arranjada construcció amb bells murs de pedra aixoplugats per una teulada de pissarra. La pista passa pel costat del refugi i s’allunya resseguin la corba de nivell; nosaltres, però, ens hem d’enfilar pels prats costeruts que s’enfilen per darrera el refugi, primer seguint una pista que malauradament ha malmès el sòl i finalment sense camí, pels mateixos prats, fins al capdamunt d’una collada on s’estén novament el bosc de pi roig. Al poc d’iniciar l’ascens, veiem arreplegats una pila de troncs que, juntament amb la presència d’algunes soques espargides pels voltants, ens indiquen que han estat netejant el bosc, probablement grups de pins aïllats de l’espès bosc que vesteixen els vorals dels prats. Indiscutiblement, aquesta neteja, probablement necessària, és la causa de la presència de la pista per la qual estem pujant i que representa una ferida mal cicatritzada en el bell paisatge. No cal dir que, a mesura que guanyem alçada, aquell paisatge descrit abans es va engrandint i estenent-se davant nostre en tota la seva plenitud.

Pujant des del refugi de la Covil, amb el Taga al fons; a la dreta veient l'estrep boscòs anomenat la Berruga



D'esquerra a dreta, el Puigmal, els Torreneules i el Balandrau

Un petit estol de núvols creua el cel prop del Puigmal i li fa una lleugera ombra. A l’altre extrem, el Taga i Sant Amanç semblen conversar amb l’esperó boscós que s’alça a l’extrem oriental de la serra de Montgrony; aquest bell unglot, situat a l’est del coll Pan, sobre el refugi del Pla de Prats on hem començat l’excursió, du el nom maliciós de la Berruga, fet que hem sap molt de greu, perquè la seva presència, amb una cinglera a mig coster i amb els boscos davallant pels seus vessants com bells vestits de vellut, és d’una gran bellesa, no pas com la presència d’una berruga sorgint malèvola d’un rostre; però ja coneixem la sornegueria dels noms populars que esquitxen la nostra geografia.

Seguim pujant amb el bosc al capdamunt i l’esplèndid paisatge al nostre darrera; els arbres semblen sotjar-nos en la distància, encuriosits pel nostre fervor en enfilar-nos malgrat l’esforç. Finalment, deixem la clariana i ens endinsem en el bosc; hem arribat a la collada que vèiem des del refugi, però la pendent no es suavitza pas, sinó que segueix ascendint ara pel mig del bosc, però igualment  costeruda; certament no hi ha camí, però obeïm l’oracle del GPS que ens duu pel bon senderi; de fet, no cal camí, ja que qualsevol pas que ens dugui cap amunt, és una passa cap on volem anar. Ens topem amb una tanca de filferros la qual només ens cal seguir-la per arribar al cim de la Covil que aviat endevinarem al fons gràcies a la gran fita que s’hi alça. Com que l’Oscar i l’Oriol són davant meu, i la Núria i la Roser darrera, sense presses, m’entretinc fotografiant la varietat de flors que omplen el sòl de colors diversos.




Passem pel costat d’una fita que, per la seva grandària, sembla indicar que hem arribat a algun indret emblemàtic, tot i que, simplement, som a la carena que duu al cim; al seu costat hi ha un petit vèrtex geodèsic; suposo que deu assenyalar algun petit turó abans de la Cubil. És curiosa aquesta fita, formada per un piló arrodonit i un sorgint que fa de bancal; hom s’hi pot asseure a contemplar el paisatge, tot i que, el paisatge que atrau la mirada en aquest indret, es troba situat en direcció oposada, vers ponent: a prop, el Costa Pubilla, on anirem desprès de fotografiar-nos dalt de la Cubil; sorgint darrera el seu llom, el Puigllançada i, al fons, el Cadí i el Pedraforca amb la seva emblemàtica enforcadura tot indicant-nos la presència d’un Pirineu rocallós més feréstec que el que avui trepitgem encatifat d’enverats prats. I per l’altre vessant del Costa Pubilla, per darrera de la collada de Toses, el Puigpedrós i la Tossa Plana de Lles formant la divisòria septentrional del Pirineu cerdà.

Quan som prop del darrer repetjó abans del cim, sorgint del bosc que tenim a la nostra esquerra, se’ns apareix un jovencell isard que, a una sorprenent velocitat, creua tot el prat fins gairebé arribar a la tanca de filferro, passant molt a prop de l’Òscar i, girant cua amb una destresa encomiable, tot fent un cercle, desfà el camí i desapareix amb la mateixa rapidesa amb que havia sorgit. Ha estat una visió esplèndida, un efecte especial de la natura increïble que, ara, mentre escric aquesta ressenya, em sembla haver estat una jugada enganyosa de la meva retina; he pres ràpid la  càmera fotogràfica per immortalitzar aquesta aparició, però amb tanta mala fortuna que, quan he disparat, l’atlètic isard passava per davant d’uns matolls que, en la distància, el fan gairebé invisible. Em pregunto què motivava aquest animal ha córrer cap a nosaltres amb aquesta devoció; potser anava dopat! El que certament n’estic segur és que es deu haver endut un gran ensurt en encreuar-se amb nosaltres! Miro enrere i veig aparèixer les noies, que no han presenciat l’escena, amb la silueta del Puigmal al fons. La naturalesa és inigualablement bella!

La colla dalt la Cubil: l'Òscar, l'Oriol, la Nuri, la Roser i el Jaume

  

Ja som dalt de la Cubil. El paisatge que ens envolta és magnífic. No el descric en aquest punt, ja que em reservo per fer-ho quan arribem al Costa Pubilla, el cim estrella d’aquesta excursió. Ens fem les fotografies oportunes dalt el cim, al costat d’una fita amb una creu de ferro. Els pals que uneixen la tanca ens serveix com a trípode per col·locar la càmera. Aconsegueixo una bona fotografia a la tercera, ja que, en la primera ocasió, la càmera es torça un xic cap avall i ens fotografia els peus; en el segon intent, sense poder sostenir l’equilibri, s’estimba atreta per la llei de la gravetat, tot i que, sortosament, el sòl és cobert per una catifa d’herba i la trompada no té efectes secundaris. A la tercera, doncs, el clic dona al clau alleugerint el nostre patiment en veure la càmera sola dalt el pal en fràgil equilibri. La càmera de l’Òscar ha tingut més sort: ho ha aconseguit a la primera.

El Costa Pubilla i el coll de Coma Ermada

Ara ens cal baixar, resseguint una altra tanca, vers el coll de Coma Ermada i enfilant-nos per la forta pendent que es desprèn del Costa Pubilla que tenim enfront, rient-se de l’esforç que encara hem de fer per arribar-hi. Certament, la visió de la pendent, i més vista des del coll, és aclaparadora, capaç de desesperançar a qualsevol aguerrit excursionista; però, és clar, no arribar-hi seria trair la nostra consciència de persistents muntanyencs i, és clar, al pobre GPS que ens hi condueix, tot i que, veient tant clar el camí fins dalt el cim, el tenim força oblidat. Cal dir, un cop més, que el paisatge que ens envolta és d’una gran bellesa? El boscs ens queda a la nostra dreta, com una onada que s’enfila agosarada per la platja inclinada perdent força en arribar-hi al capdamunt; a l’altra vessant, per on anem nosaltres, tot és prat, verd clar esquitxat pel groc de les flors més abundants. Tant a la baixada al coll, com a la pujada al cim, anem dividits: al davant, l’Oriol i l’Òscar; al mig jo fent fotografies a dojo; i al darrera, conversant com si anessin pel Passeig de Gràcia, la Nuri i la Roser.

Ja som dalt el Costa Pubilla, el cim culminant de la Serra de Montgrony. Ens rep una creu metàl·lica amb el logotip del GEC, el Grup Excursionista de Campdevànol. Aquest mateix logotip ens indica que som al Costa Pubilla, i és un aclariment que agraïm, ja que aquest pic també rep el nom de Pla de Pujalts i pot donar a confusió segons el mapa que es consulti. Al costat de la creu hi ha una placa en memòria de Joan Graugés i Roma, que havia estat president de l’entitat excursionista als anys seixanta del segle passat i que hi diu: “No és més qui més enlaire arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. De segur que, si ens haguéssim trobat aquesta placa a la Cubil, les noies l’haguessin esgrimit com excusa per no fer aquesta cabriola de muntanya russa que ha estat baixar al coll de Coma Ermada i pujar al Costa Pubilla.

La vall del Rigard i la carena que, des de la Collada de Toses, s'enfila al Puigmal passant
pel cim de Coma Morena i el Puig de Dòrria

 

El Puigmal amb el poble de Planoles als seus peus; a la seva dreta, els Torreneules, el Gra de Fajol i el Balandrau

Les noies, que segueixen gaudint del seu passeig tertulià prenent-se amb molta calma el darrer ascens, ens permeten, abans que s’hi afegeixin dalt el cim, gaudir del paisatge amb calma: l’Òscar i l’Oriol asseguts a la gespa i jo fent fotografies. El paisatge que ens envolta és sublim, abraçant tots els punts cardinals. Davant d’ells, s’estén tota la vall que, de Ribes, s’enfila vers la collada de Toses, amb els seus pobles dibuixats entre els camps, com els petits nuclis de Tosses, Dòrria i Ventolà, a més de Planoles, més engrandit, tots ells creuats per la carretera que puja fins la collada tot cicatritzant la muntanya. Aquesta vall és flanquejada al nord pel carenar que, des de la collada, s’enfila pel coll de la Creu de Meians, per on el GR-11 pirinenc arriba o deixa la Cerdanya, fins al Puigmal, tot passant pel cim de Coma Morera i el puig de Dòrria.

 

 

La carena de la Serra de Montgrony, amb el Puigllançada i la Tossa d'Alp al fons; a l'esquerra, el Cadí, i, a la dreta, la collada de Toses i el Pirineu cerdà, amb el Puigpedrós i la Tossa Plana de Lles

A l'esquerra de la Tossa d'Alp, el Cadí, el Pedraforca, el Port del Comte, els Rasos de Peguera i la Serra d'Ensija. Més a prop, la serra de Catllaràs, el Sobrepuny i la serra de Picancel

 

Més enllà de la collada de Toses, ens topem amb el Pirineu cerdà, amb el Puigpedrós i la Tossa Plana de Lles entre molts altres cims. Resseguint la serra de Montgrony vers el Pedra Picada, se’ns apareixen al nord-oest, el Puigllançada i la Tossa d’Alp i, a continuació, ja a ponent, el Cadí i el Pedraforca seguits per la serra del Port del Comte al fons i, en línia amb la muntanya enforcada, la serra d’Ensija i els Rasos de Peguera. Més a prop, la serra de Catllaràs, el Sobrepuny i la serra de Picancel. El paisatge, vers el sud, es perd entre verdorenques serres fins a l’horitzó on, difuminats per la calitja, com bells amics, ens retrobem amb les agulles de Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el Montseny. Sota nostre serpenteja la vall del Merdàs dirigint-se vers Campdevànol, on topa amb la vall del Freser on trobem Ripoll. Enlairant-nos per les serres orientades a llevant podem distingir la serra de Milany i, més enllà, difuminat, el Puigsacalm.

Les noies apareixen al final del coster, quan només resta salvar un petit prat inclinat per arribar al cim; darrera d’elles s’ha fet petit el cim de la Cubil, amb la llarga cabellera de pins rodolant pel seu esquenall septentrional, darrera el qual, al fons, veiem Campelles. Encarats esperant les noies, vers llevant, s’estén el paisatge ja conegut, gaudit durant tota l’ascensió: la serra de Sant Amand, el coll de Jou i el Taga; seguint la direcció contrària a les agulles del rellotge, se’ns apareix la vall de Pardines, amb el poble empetitit a un dels costats, i que, des de la seva topada amb la vall de Ribes arriba fins la seva capçalera a la Collada Verda, des d’on la serra s’enfila a la dreta vers la serra de les Pasteres i, pel coll de Pal, s’uneix a la Serra Cavallera, el cim més alterós de la qual, el Puig Estela, sorgeix per darrera el Taga. La vall és flanquejada al nord per les serres que s’enlairen fins el Cerverís, el qual resta unit, resseguint la llarga serra de la Canya, amb el Balandrau. Entre aquest i els Torreneules, s’estén la vall de les gorgues del Freser, encapçalades pels cims del Gra de Fajol i el Bastiments. Ja al nord, resseguint els Torreneules, les gorges de Núria per on ascendeix el cremallera, ens duu fins alguns dels pics que envolten el santuari; finalment, la nostra mirada topa un cop més amb el Puigmal.

Les noies arriben: darrera seu, la Cubil i, més enllà, d'esquerra a dreta, la serra de Sant Amand, el coll de Jou, el Taga, la serra Cavallera i la vall de Pardines

 

La colla dalt el Costa Pubilla, amb el Taga al fons

 

L’Oriol va a rebre la Nuri i la Roser que, tot i el cansament i l’arribada al cim, segueixen conversant sense aturador; si us plau, un moment de silenci i un somriure que us faig una fotografia. Gràcies. I ara que ens hem retrobat, abans de treure els entrepans del dinar i abandonar-nos en una merescuda i profitosa migdiada que el bon temps que ens fa acompanya feliçment, fem constància del nostre pas per aquest cim fotografiant-nos. I desprès, com ja he comentat, engrapem el dinar i gaudim d’un ensonyament amb vistes al Puigmal. Certament, acostumats a haver de fugir dels cims a causa d’una ventolejada, de la pluja o perquè ens hem extraviat en algun punt i ara ens cal córrer abans no es faci fosc, aquesta llarga estona dalt el Costa Pubilla és un premi impagable! Hi ha una llibreta aixoplugada sota la creu on llegim diverses dedicatòries d’altres que hi han pujat abans que nosaltres i on escrivim quatre línies abans de decidir-nos a abandonar el Costa Pubilla i iniciar el retorn.

Davallem amb tranquil·litat de retorn al coll de Coma Ermada, on trobem un grup nombrós de noies fent rotllana, enmig de les quals em sembla identificar un xicot; ja em fa enveja la joventut, però aquest xicot, enmig d’aquest estol femení, molt més. Ja ens ho cantava el nostre Lluís Llach a la cançó “Si arribeu”: “I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas, tot allò que hàgiu vist i jo no podré mirar...” És clar que, desprès d’haver-nos extasiats contemplant tot l’embolcall de naturalesa que circumda el camí que anem fent, no és bo queixar-se, doncs encara ens queden molts cims per gaudir-ne. Allà on la joventut exalta vida, creuem la tanca i prenem un sender que, en poc tros, s’introdueix dins el bosc de pi roig que hem albirat a la llunyania durant gran part de l’excursió.

En aquesta part de l’itinerari tornem a fer cas del GPS, doncs el camí no és gaire definit. Anem creuant el bosc i arribem a una clariana on, a l’ombra d’uns pins, ens seiem per gaudir del paisatge que tenim enfront: pinzellades de verds, tons foscos als arbres i clars a les pastures. Al fons veiem la collada de Toses i, més enllà, la línia pirinenca que separa la Cerdanya de França. Continuem el camí virtual que ens assenyala el GPS i, al cap de poc, aquest és complica, ja que ens duu directes a una pedrera de mal trepitjar. Si haguéssim fet una excursió per les muntanyes abruptes del Pirineu calcari, no hagués tingut cap importància, però acostumats com estàvem a andarejar, tot i que en fortes pendents, per pastures dignes de ser comparades a una confortable catifa del menjador de casa, la pedrera ens agafa amb les cames mandroses. És clar que, de segur que, els que penjaren les dades de l’excursió a Internet i que duem introduïdes en el GPS, són una colla de joves que, en tornar del Costa Pubilla, agafaren el camí dret delerosos d’arribar a temps al poble per fer una birra. Tot i així, aconseguim creuar la tartera en pocs minuts sense cap entrebanc i enllacem de nou amb els camins còmodes que recorren la Serra de Montgrony.

Pel camí ens retrobem, al fons, amb el poble de Campelles i amb les valls del Freser i de Pardines vorejant el Taga i, en pocs minuts, arribem de nou al refugi de la Covil. A partir d’aquest indret, només ens cal desfer de baixada el camí que hem fet de pujada unes quantes hores abans, fins retrobar l’altre refugi de la zona, el de Pla de Prats, on tenim el cotxe esperant-nos. Com que els nois som els primers en arribar-hi, mentre esperem la secció femenina, ens entretenim passejant pels volts del refugi, on hi ha un grup de cavalls. No són l’única espècie que es passeja per aquest entorn, ja que també hi ha un nombrós grup de persones que, pel que sembla, estan passant el cap de setmana.

Per la pista veiem aparèixer les noies, amb els rostres cansats però contentes i, de passada, sense deixar de conversar. Tot un prodigi! I, abans de tornar a les nostres cases, la Nuri ens regala un berenar amb magdalenes i xocolata i un suc. Esplèndid final!

A l'esquerra, la fotografia pressa al costat del refugi del Pla de Prats a l'estiu, quan vàrem fer l'excursió al Costa Pubilla.
A la dreta, la fotografia realitzada al mateix entorn el dia de la nevada.

 

Excursió realitzada el 16 de juny de 2012