Sant Llorenç del Munt

El coll d’Estenalles, situat al vèrtex septentrional del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i divisòria entre les dues parts que conformen dit parc, hi arribem per la vessant de Mura. Hi ha un ample aparcament on deixem el cotxe i ens disposem a començar l’excursió. Anem pel costat de l’edifici d’informació del parc, on una pista asfaltada, ens duu en forta pendent fins el coll d’Estella, des d’on la pista, ja de terra, va planejant voltant el Montcau pel sector sud. Les seves parets pètries, nues i gegantines, contrasten amb l’espès alzinar que cobreix la carena del Roure del Palau que resta a la nostra dreta i la fondalada del Cellerot que ens hi separa. Darrera nostre veiem el gran mas de la Mata darrera el qual sorgeixen les agulles de Montserrat. La pista ens condueix al coll d’Eres, indret molt emblemàtic d’aquesta muntanya, conegut per tots aquells que l’han visitada.

Roser, Montse i la Mel amb el Montcau al fons

El coll d’Eres és un petit pla voltat d’un frondós alzinar que li dóna un caràcter molt acollidor i reservat. És una cruïlla de camins: arribats del coll d’Estenalles, a l’esquerra, cap al nord, surt el camí que s’enfila, en poca estona, al Montcau, la presència del qual notem malgrat no veure’l a causa de les capçades dels arbres; enfront, vers llevant, seguint el GR-5 que hem seguit des de l’aparcament, s’inicia el sender que davalla per la canal del Llor i que duu per una bifurcació, en pocs minuts, a la cova Simanya i, molt més avall, al Marquet de les Roques i a Sant Llorenç Savall; i a la dreta, vers el sud, el  camí que prendrem, el qual careneja per tot el llom de la muntanya fins a la Mola, la nostra darrera fita, on s’assenta el monestir de Sant Llorenç del Munt. Abans, però, esmorzem a l’ombra de les alzines, a prop del monòlit dedicat a Joan Maragall en memòria del seu pas per aquest indret la primavera de l’any 1904 i on podem llegir: “Jo no sé lo que teniu que us estimi tant, muntanyes”. I és que, inclòs els grans poetes, molt sovint quan contemplem la bellesa de la natura, ens quedem sense paraules per descriure el que sentim quan la mirem, per explicar les raons per les quals ens atrau tant. Uns sentiments que ens agermanen amb tots els que ens han precedit en el seu amor per la natura.

El primer tram del camí creua la carena del Pagès, tot i que nosaltres gairebé no ens adonem perquè andaregem pel mig d’un espès alzinar que encobreix tota sensació d’estar carenejant. És una excursió ideal per fer en dies de molta calor, ja que molta part és ombrejada per aquests arbres de la família de les fagàcies. De tant en tant, però, ens anem creuant amb algun roure majestuós que sembla arreplegar les alzines al seu voltant com si fossin súbdites seves. Al final de la carena, al collet dels Tres Termes on el camí es bifurca en altres de secundaris, el camí principal que seguim inicia una forta baixada fins el pla dels Ginebrons que creuem i des d’on ja podem veure ben a prop la Mola; el seu nom ens indica la presència d’un turó escarpat, que haurem de salvar per un petit grau, coronat per un planell, dalt el qual veiem el monestir de Sant Llorenç del Munt. Anem cap a l’esquerra, baixem uns metres per terreny rocós i ens topem amb el Morral del Drac, un veritable queixal petri coronat per una creu de ferro que alguns ossats van col·locar-hi fa força temps.

Coneixem la llegenda del drac de Sant Llorenç gràcies a l’eclesiàstic i escriptor Antoni Vergés i Mirassó, el qual va escriure l’any 1871 el llibre “Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider : historia de aquell antiquíssim monastir”, en el qual s’inclou dita llegenda. Vergés és conegut, a més, per haver estat el restaurador del monestir de Sant Llorenç del Munt l’any 1867. Diu la llegenda que, en temps de moros i cristians, els primers, enrabiats per una derrota patida anteriorment, van dur un temible drac a aquests vorals per tal que tingués ben espantats a tots els cristians que hi vivien. El drac, que corria com un bou i volava com un ocell de rapinya, com ens explica Antoni Vergés, divertit en el seu paper de papus, baixava fins a les poblacions que envolten la muntanya i en feia de ben grosses; després, cansat de perseguir dones i criatures, homes i altres animals, retornava fins aquí dalt per reposar fins a l’endemà; tenia el seu cau a la cova de Santa Agnès. L’animal, certament, causava un gran paor no només als que havien tingut la mala sort de trobar-se’l, sinó també a tots aquells que tant sols havien sentir parlar-ne. I és que, tal com ens detalla Antoni Vergés, la grandària de la bèstia no era tal com per menystenir-la:

“... y trobaren ser lo cap de sis palms y mitg de diámetro, la garganta de poch mes de quatre palms; y desde la punta del cap fins á las espatllas tenia cinch palms de llarch, les mans tenian nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro. Desde las espatllas fins al últim de la espinada habia deu palms de llarch y quinse de diámetro. La cua tenia set palms de llarch y quatre de circunferencia; las camas tenian també nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro; y las unglas de peus y mans tenian cada una un ters de llarch y mitj palm de diámetro, mòlt cortants y afinadas. Lo bech tenia tres palms de llarch y sas dos punta seran lo mateix que dos tallants ganivets. Las alas tenian cada una de llarch onse palms y de ample sis y mith; y no tenian plomas sino una pell semblanta a las alas de las ratas pinyadas, pero de mithj palm de gruix.”

El famòs drac a la seva cova

 

Malgrat la por aterridora que l’animal escampava per tot arreu, era inevitable que un dia o un altre, tal situació s’havia de resoldre, i més quan, de tant en tant, qui rebria els atacs era un senyor, no pas un camperol. Així, tota una munió de cavallers cercaren enfrontar-se a la temible bèstia per tal de convertir-se en herois i rebre els favors del seu senyor comte; tot i així, sempre sortien ben escarmentats, sense gaires ganes de tornar-hi els que aconseguien sortir-se’n  a corre-cuita. Finalment, va fer la seva aparició el mateix comte de Barcelona, que segons algunes fonts, fou Guifré el Pilòs, doncs aquestes terres pertanyien al seu comtat. Ell fou qui, enfurismat per l’actuació inútil dels seus cavallers, el que s’hi enfrontà fins aconseguir vèncer l’animal mític, precisament en aquest mateix lloc on ara ens trobem. D’aquí, és clar, el nom d’aquest monòlit rocós. I com si fos un modern comte, o més semblant a un aventurer com l’Indiana Jones, l’Àlvaro s’enfila per l’estreta però alta obertura situada al seu mig i que fa de separació entre els dos blocs que la formen. Potser s’ho hagués repensat si algú li hagués dit que el drac, abans de morir en mans del comte, havia deixat descendència! Però, en cas afirmatiu, en aquesta hora, a ple dia, segur que es trobava ben lluny, atemorint una colla de vilatans. Per cert, tot i que la llargada d’un pam variava segons la contrada, podem assenyalar, com a promig, dinou centímetres i mig.
 

Jaume, Roser i Montse amb la Mola i el monestir al fons

 

Mirant la Mola, on la roca pren protagonisme diluint la presència d’altres natures, ens preguntem per on ens enfilarem per tal de salvar la seva verticalitat; entre les dues pendents, inclinades però de fàcil transitar, per on haurem de passar, hi ha una cinglera que sembla desmentir que tal ascensió sigui possible, almenys per a uns simples senderistes. Però tant sols cal seguir-la visualment cap a la dreta fins topar-nos amb la presència d’una filera d’alzines que s’hi enfilen; elles són les que oculten la canal per on el camí, zigzaguejant, ens durà fins al capdamunt de la cinglera. Així, al cap de pocs metres de deixar enrere el Morral del Drac, abandonem el camí planer i, seguint unes fites aclaridores, resseguim la base de la cinglera per sobre del rocam tant característic d’aquesta muntanya i que, uns metres més avall, per sort no gaire visible des d’on ara som, torna a empinar-se per desplomar-se fins al fons de la canal de la Coma de l’Abella.

Arribem fins la petita canal per on ens hem d’enfilar, sempre seguint les fites que ens ajuden a no perdre el camí apropiat i no abocar-nos massa al buit proper que ens envolta a pocs metres. El sender s’enfila, doncs, per la canal estreta i ombrívola, un indret veritablement molt bell que fa gaudir inclòs de la forta pendent, guanyada, com ja he argumentat, mitjançant diverses marranxoles i que, a més, es troba parcialment esglaonada per facilitar l’ascens. Quan som a dalt, havent superar la cinglera de la Mola, tant sols ens cal enfilar-nos, primer pel mateix rocam i després per un prat, fins dalt el cim, fins topar-nos amb les pedres mil·lenàries de Sant Llorenç del Munt que ja ens han saludat des de que hem reeixit de la canal.

La Mel arribant al monestir de Sant Llorenç del Munt

 

A mesura que ens hi hem apropat, la configuració externa de l’església de Sant Llorenç ens delata les seves interioritats: una nau central i dues laterals, visibles per la diferència d’alçada entre elles; totes tres són capçades per absis semicirculars, lleugerament més petits els laterals. Sant Llorenç s’emmarca dins l’estil llombard català del segle XI: planta basilical amb tres naus; però té una singularitat pròpia que la fa molt interessant: la presència d’un transsepte situat al bell mig de l’església. Mentre l’arquitectura pròpia de l’època situa els transseptes tocant la capçalera de la nau, en la seva unió amb l’altar, aquesta peculiaritat de Sant Llorenç l’apropa als models bizantins. El transsepte, doncs, que parteix el temple en dues parts similars, sobresurt en tota l’amplada de l’edifici, essent, a més, coronat a la part central per un cimbori octogonal.

El camí ens ha dut fins l’entrada a l’antic recinte monàstic, situat al costat dels absis de l’església. Enfront hi ha una esplanada a l’extrem de la qual, des d’on podem contemplar un ampli panorama, hi ha una Rosa dels Vents. Malauradament, la calitja enterboleix el paisatge i no podem gaudir plenament de les vistes; tot i així, la silueta inconfusible del Montseny se’ns apareix al fons com un gegant amic. Més a prop, sota nostre, s’escorre el riu Ripoll provinent de la serra de Granera i que, en el seu curs per aquesta comarca, passa per Sant Llorenç Savall, creua la vall i arriba a Castellar del Vallès, on el paisatge s’eixampla i ens ofereix la visió de la plana vallesana esquitxada de petits nuclis urbans i d’altres de més grans, com Sabadell o, al fons, topant amb la serralada litoral, Granollers.

A l’altre vessant del riu Ripoll s’alcen un seguit de turons que conformen un bell paisatge i que, amb posterioritat, seran els protagonistes d’una altra excursió. A primer terme, sobre la vall, la serra de Pinós, a l’extrem septentrional de la qual hi ha el temple de Santa Maria del Puig de la Creu al capdamunt del puig d’aquest nom. Més enllà, separat pel torrent de Guanta, s’alça el Pic del Vent i, seguint cap el nord, topem amb la cinglera de Gallifa. Retorno a la contemplació de l’església i m’entretinc amb la decoració dels absis, amb la típica presència d’un fris d’arcuacions cegues entre lesenes característica del romànic llombard, i que els hi dóna una gran elegància; en aquest edifici formant sèries de dues arcuacions. A la mateixa línia que el cimbori, s’alça una torre de planta quadrada que havia de fer les funcions de campanar; dita torre, però, es troba inacabada i, per tant, cal suposar que, mentre esperaven acabar-la, alçaren l’espadanya situada a la façana de ponent, molt més fàcil construir que no pas una massissa torre. Com que les obres no rutllaren, mentre la torre es quedà en projecte, l’espadanya esdevingué campanar fix del temple.

Montse i Roser descansant

 

El que ens resta del monestir és, a més de l’església, el campanar de torre i una galilea adossada al mur meridional com el mateix campanar; la resta d’edificis o be han desaparegut o be han estat reaprofitats per bastir els que ara ocupen els altres tres costats d’un pati interior al qual s’hi accedeix per una portalada capçada per una llinda i un arc de mig punt. He deixat l’Alvaro fent fotografies de l’entorn i he creuat aquesta portalada; veig les noies amb la Mel descansant damunt els esglaons d’accés a l’edifici que hi ha a l’esquerra del pati; els seus rostres delaten cansament, però els seus somriures són de satisfacció per haver gaudit de l’excursió. Aprofito per visitar l’església, situada a la dreta del pati tot entrant. A continuació de la torre, s’alça la galilea, que fa com de pòrtic a l’església i que, quan es va edificar, deuria formar part del conjunt monacal; és coberta per una volta de quart de cercle i conté, adossades a la paret damunt d’una de les obertures, un parell de sarcòfags probablement amb les restes d’alguns dels monjos que hi visqueren. Un d’aquests sarcòfags es sustenta sobre les efígies de dos animals amb els cossos semblant a lleons però amb el rostre paorós d’un ésser mitològic. Enfront d’aquests hi ha, encastat al mur de l’església, un altre sepulcre.

El Monestir de Sant Llorenç del Munt

 

El desnivell del terreny on s’edificà el monestir es pot comprovar perfectament accedint a l’interior de l’església. De primer, ja cal pujar uns esglaons per entrar a la galilea, però aquesta es troba en un nivell força inferior al temple, al qual cal entrar-hi mitjançant un altre seguit d’esglaons. La porta té una llinda sobre la qual descansa un timpà buit circumdat per un arc de mig punt fet amb grans dovelles i, alhora, circumdat per un altre de petits carreus. La Roser s’ha afegit a la visita i entrem junts dins el temple, comprovant el que s’intuïa des de l’exterior: una planta basilical de tres naus amb el transsepte situat gairebé a la meitat. Les tres naus, més petites i de menys alçada les laterals, són cobertes amb voltes de canó llises, així com el transsepte. Aquest, a més, és coronat com ja hem comentat, per un cimbori que, interiorment, té la forma d’una cúpula vuitavadada sostinguda, en la intersecció amb la nau central, mitjançant la bellesa constructiva de les trompes, voltes situades als extrems semblants a una petxina i limitades per un arc de mig punt que s’utilitzen per poder canviar d’una planta quadrada a una altra d’octogonal.

Sortim a fora i ens reunim de nou per anar a dinar. Ho fem al costat del mur on s’alça l’espadanya, amb vistes al massís de Montserrat. Si mirem l’església des d’aquest costat, se’ns apareix molt diferent de com l’hem percebut fins ara: sembla més aviat un petit i senzill temple coronat per una espadanya de considerable grandària, com si fos un capgròs. En aquesta façana hi ha una porta d’accés que, com la que hem utilitzat per entrar dins el temple, té una llinda amb un timpà buit circumdat per un arc de mig punt. Sembla ser que, tal com indiquen les mènsules que s’hi conserven, aquesta entrada havia estat aixoplugada per un porxo de fusta; probablement era la utilitzada pels fidels que assistien a missa, mentre que l’altre accés per on hem entrat era la utilitzada pels monjos que residien al monestir.

Desprès dels entrepans i la fruita, l’Álvaro i jo anem al bar a buscar cafès; quan som davant de l’entrada al recinte monàstic, veiem un grup de rucs arribant carregats amb tota mena de productes destinats a la manutenció del bar-restaurant. Se’ns fa divertida aquesta escena, més pròpia d’altres temps, però la realitat és que és així com arriben els aliments fins la Mola. I ho fan per la vessant sud del massís, per on arriba, des de Matadepera, l’anomenat camí dels Monjos, que durant segles va ser utilitzat per unir els monestirs de Sant Cugat del Vallès i el de Sant Llorenç.

El camí dels Monjos té una llegenda pròpia que relaciona ambdós monestirs. Com era d’esperar, viure aquí dalt, a la Mola, no era una tasca fàcil. Malgrat que la soledat de l’indret, juntament amb la seva altitud, el feien idoni per la vida espiritual, el cert és que també era un lloc inhòspit i de viure difícil. Així ho acabaren d’esbrinar els monjos que hi visqueren al cap de poc de ser-hi. Desesperats perquè l’austera vida monàstica s’havia fet massa rigorosa, sol·licitaren al bisbe de Barcelona la gràcia de poder establir-se en un altre lloc, lluny dels cims i proper a la plana. El bisbe els concedí tal mercè, però amb una condició: podien establir-se allà on volguessin sempre i quan, per arribar-hi, no creuessin cap riu, torrent ni xaragall; a més, per arribar-hi no era vàlid fer marrades. Potser als monjos els hi costà cercar aquest indret, però com que tenien un bon coneixement del terreny que trepitjaven, finalment trobaren el lloc ideal on aposentar-se i començar de nou: Sant Cugat del Vallès. Temps a venir, alguns d’ells, sembla ser que fugint d’una ràtzia perpetrada per Almansor, tornaren al cim de la Mola i edificaren el monestir que, en part, ens ha arribat fins als nostres dies. Això és el que, en síntesi, ens diu la llegenda; els documents històrics, és clar, ens conten altres fets, tot i que, relacionats.

Al segle X ja existien ambdós monestirs; de fet, però, la seva creació fou a l’inversa del que ens conta la llegenda. Foren els monjos de Sant Cugat els que estructuraren la vida monàstica del monestir alçat sobre la Mola. Hi hagueren dues fundacions. La primera, entre els anys 975 i el 985, coincidint amb les ràtzies d’Almansor. Sembla ser que, arran d’aquests atacs consumats pels infidels, alguns dels monjos de Sant Llorenç es refugiaren al monestir de Sant Cugat; hem de suposar que Sant Cugat era un monestir més segur que no pas el de Sant Llorenç, més senzill. Tot i així, ocorregué el contrari: els que es refugiaren a Sant Cugat, el propi abat Joan i dotze monjos, foren morts, mentre que els que seguiren a Sant Llorenç es salvaren. Als musulmans, podent aconseguir botins per tota la plana vallesana, no tingueren gaires desitjos d’enfilar-se al capdamunt de la muntanya. Tot i així, Sant Llorenç fou abandonat per tal de restaurar el destruït monestir de Sant Cugat. Finalment, l’any 1013, tingué lloc una segona fundació a partir de la qual el monestir muntanyenc va anar prosperant fins esdevenir el que ara coneixem.

Ja és hora de retornar. I ho fem pel mateix camí que ens ha dut fins la Mola. Tot i així, quan som de nou al Morral del Drac, decidim prendre un sender que baixa per una estreta i costeruda canal fins el trencall, ben senyalitzat, que ens durà a visitar l’ermita troglodítica de Santa Agnès, situada en un paratge molt agrest, formant part d’una gran balma o cova. La canal, que duu el mateix nom que l’ermita, és atapeïda per una frondosa vegetació, i endinsar-se en ella, amb la presència sublim de grans i capricioses roques, dóna la sensació d’haver traspassat una línia invisible que separa dos mons diferents, com un viatge en el temps, com haver arribat a un paratge insòlit ple d’encantaments.

Com si ens haguéssim topat amb un temple antiquíssim, ens rep un pany de paret amb una obertura feta amb grans carreus i una llinda; aquest mur és encastat en la roca de la cinglera, amb la qual comparteix la funció de façana d’accés al recinte. A l’interior, un pati voltat de restes de murs i de la pròpia roca calcària, esblanqueïda o rogenca a causa de l’oxidació, podem veure enfront l’església resseguint la curvatura de la balma, molt malmesa però que encara conserva la seva coberta d’arc apuntat pròpia del gòtic; al seu costat, frec a frec amb l’abisme, hi han els panys de paret del que deurien ser les dependències dels monjos o dels ermitans que hi habitaren. A l’altre costat de l’església, una obertura en la roca duu fins a l’interior d’una cova on la pròpia pedra ha creat unes balmes que foren utilitzades com a subministrament d’aigua. És un indret màgic, d’on, en el silenci que l’envolta, hom pot creure que, en qualsevol moment, pot aparèixer una fada. És clar que, reprenent la llegenda del drac, és aquí on vivia! Es diu que, quan els moros portaren l’animal provinent de terres africanes, com que era molt petit encara, fou en aquest lloc on el criaren fins que va créixer el suficient per espavilar-se tot sol i llençar-se muntanya avall a atemorir els habitants de la plana.

Roser, Jaume i Álvaro a l'entrada a l'església de Santa Agnes. L'obertura
de l'esquerra duu a la cova on hi han les balmes que servei de font

 

Les primeres notícies de l’església de Santa Agnès són de l’any 1341, tot i que, segons ens conten diversos fragments dels murs, la seva existència és molt més anterior, del segle XIII o, inclòs, de l’anterior. De fet, però, l’església que podem veure actualment és d’època gòtica, mentre que, el casal annexa és d’època encara més propera a la nostra. Tot i que és un indret lligat a la vida eremítica fins a mitjan segle XVIII, es diu que hi visqueren monges benedictines vinculades al monestir de Sant Llorenç del Munt, o “deodonades”, dones que no pertanyien a cap ordre, però que seguien la vida recollida de moltes comunitats religioses. La llegenda, malèvola, conta els possibles contactes de dubtosa moralitat entre els monjos de Sant Llorenç i les monges que, com ermitanes, vivien en aquest indret. Sigui real o no aquesta història, el que sabem és que l’església fou profanada durant la Guerra del Francès, tot i que uns anys abans, el 1791, havia ja deixat de tenir culte.

Retornem al Morral del Drac i resseguim de tornada la carena que ens ha dut fins aquí provinents del coll d’Eres. Anem gaudint tranquil·lament del retorn, tot cercant dos exemplars d’arbre la presència dels quals són, de tant en tant, indicats en les fites que anem trobant al llarg del camí. Un és el Pi Tort i l’altre el Roure del Palau; malgrat les constants indicacions, però, som incapaços de trobar-los. En quan al roure, de fet, hi ha un bon nombre d’ells que es poden considerar superbs, tot i que, el que cerquem, és un magnífic exemplar de trenta metres d’alçada i d’un i mig de circumferència. En quan al pi, tal com m’he assabentat posteriorment, és mort d’ençà fa uns anys; potser ja no hi és, tot i que, és clar, l’indret on es troba o es trobava, ha conservat el seu nom. En fi, també m’he assabentat tard que, prop del coll d’Eres, hi han uns sepulcres visigòtics! Resumint: ja tenim una excusa per tornar-hi en una propera ocasió i, ja de passada, si la crisi ens ho permet, canviar els entrepans que dúiem avui per un bon àpat al restaurant de Sant Llorenç del Munt.