Àlbum de Pompeia



Vista del fòrum de Pompeia amb el Vesuvi al fons
 (Bernardino Montañés, 1849)

Qui no s’ha sentit mai fascinat per les ruïnes de Pompeia? Qui no ha retornat un cop i un altre al seu record? Qui no ha somniat mai amb la fúria del Vesuvi engolint Pompeia? De jove vaig llegir Els últims dies de Pompeia, novel·la de l’escriptor anglès Edward George Earl Bulwer-Lytton, i, des de llavors, la ciutat als peus del Vesuvi em té encisat.

Durant la tardor de l’any 2005 vaig tornar a llegir dita novel·la. L’excusa va ser que, durant aquella tardor, a Barcelona hi va haver una protagonista destacada: les ruïnes. Dues exposicions diferents però alhora amb el lligam de les ruïnes, van acaparar gran part de la meva atenció durant aquells mesos. Una, que es va dur a terme a la sala d’exposicions de La Pedrera, va ser “L’esplendor de la ruïna”, una visió pictòrica sobre el significat i la simbologia de les ruïnes del passat a través de les societats que s’anaren succeint des del Renaixement fins als nostres dies. L’altre, exposada al Museu Marítim de Barcelona, versava sobre les ruïnes més cèlebres de la història: Pompeia. Duia el títol d’“Un dia a Pompeia, entre el Vesuvi i la Mediterrània”, i amb un esquema més lúdic, ens presentava la vida quotidiana de la ciutat als peus del Vesuvi just abans de l’erupció de l’any 79 dC. Tant una com l’altre feien referència al sentiment de nostàlgia que ens embriaga davant els vestigis d’un temps passat alhora que ens feien meditar sobre el pas del temps, sobre la nostra pròpia caducitat.





Paisatge arquitectònic amb canal, 1783

Obra de Robert Hubert present a l’exposició “L’esplendor de la ruïna”



Conjuntament amb aquestes dues exposicions, vaig descobrir a Internet una web en francès sensacional: Mediterranees (http://www.mediterranees.net/), dedicada a la història del Món Antic i de l’Edat Mitjana, així com a la història de Catalunya i el Rosselló quan els seus destins eren bessons. Dins d’un dels apartats d’aquesta web, Mare nostrum – Méditerranée, vaig trobar nombrosa documentació sobre diferents viatgers del segle XIX que escrigueren sobre les seves descobertes. Un d’aquests fou Ernest Breton, artista i arqueòleg que va publicar l’any 1855 una obra molt exhaustiva sobre Pompeia. A la web podem consultar extensament el que ha estat una de les millors guies turístiques de les ruïnes pompeianes. No cal dir que em vaig passar hores fullejant aquests escrits i intentant imaginar-me com era Pompeia, intentant reconstruir-la dins la meva imaginació.

Recordo també una narració curta de Théophile Gautier, un polifacètic francès que fou poeta, novel·lista, pintor i crític d’art alhora, que vaig trobar també a Internet sobre Pompeia. El petit relat tractava sobre el viatge que tres joves realitzen a Pompeia: a un d’ells, Octavien, se li apareix una de les noies que van sucumbir durant l’erupció, el nom de la qual, Arria Marcella, dóna nom a l’obra; una història impossible d’amor on es pot sentir la nostàlgia del passat i la temença pel futur. Passejant per l’exposició del Museu Marítim, veient aquelles formes humanes en posicions de temor i pànic, de conformisme vers l’inevitable, que foren recoberts per les cendres del volcà i han esdevinguts motlles del que foren, em preguntava si algun d’ells podria haver estat l’Arria Marcella. També vaig estar llegint Pompei: la cité ensevelie, de Robert Étienne, un esplèndid llibre amb tota mena d’il·lustracions sobre les ruïnes pompeianes. I, és clar, després de l’esforç de llegir tota aquesta documentació en francès, i de seguir esperant l’ocasió de visitar in situ Pompeia, em va venir molt de gust endinsar-me de nou i còmodament en català, en la novel·la d’Edward George Earl Bulwer-Lytton.

Vista general del fòrum de Pompeia
(dibuix extret del llibre Pomepia d'Ernest Breton)

Doncs be. Fa uns dies vaig rememorar de nou les dues exposicions, la guia de Breton i la història de Gautier, així com el recull d’idees que vaig anotar quan el meu esperit estava impregnat de ruïnes sobre la meva pròpia visió d’aquestes, el meu pensament sobre el seu significat, la melancolia i nostàlgia que m’embriaga quan em trobo contemplant-ne. Aquest retorn ha estat propiciat, curiosament, per unes altres dues exposicions que s’han dut a terme aquests dies a Catalunya directament relacionades amb les ruïnes. Una d’elles ha ocupat l’espai expositiu del Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí: “Santiago Rusiñol i la campanya de Poblet de 1889”. En ella s’exposen diversos quadres que el polifacètic autor de l’ “Auca del senyor Esteve”, juntament amb el seu gran amic Ramon Casas, van realitzar durant la seva estada al monestir de Poblet molts anys abans de que fora restaurat.

Runes de Poblet amb les tombes reials
(Santiago Rusiñol, 1889)

L’altre exposició, al Museu Diocesà de Barcelona guarda una germanor temàtica notable amb l’exposició del Museu Marítim, tot i que ideològicament és més propera a “L’esplendor de la ruïna”: “Àlbum de Pompeia”. En ella es poden veure diverses aquarel·les realitzades per Bernardino Montañés, un pintor aragonès que unes dècades abans que Rusiñol i Casas pintessin les ruïnes de Poblet, concretament l’any 1849, féu el mateix amb les de Pompeia.

Diverses aquarel·les de l'Àlbum de Pompeia

Bernardino tenia 23 anys quan el govern d’Isabel II va atorgar-li una beca per estudiar a Roma. Va ser durant la seva estada de l’any següent, el 1849, quan va realitzar un viatge a la ciutat de Pompeia amb la intenció de recollir en un àlbum d’aquarel·les tot allò que l’oferiren les ruïnes de la ciutat situada entre el Vesuvi i el gols de Nàpols. Així, va dibuixar columnes, frisos, edificis, busts, murs, portalades, mosaics, pintures, utensilis de bronze i d’altres metalls... Si nosaltres ens fascinen les ruïnes pompeianes, podem imaginar-nos com es deuria sentir aquell jove aragonès enmig d’unes ruïnes la major part de les quals encara estaven per descobrir. Pompeia havia estat excavada per primer cop, precisament per un altre saragossà, Roque Joaquín de Alcubierre, l’any 1748, cent anys abans de l’arribada de Bernardino.

L’exposició presenta les 71 làmines que conformen l’Àlbum de Pompeia en el mateix ordre cronològic en que foren realitzades i tal com es trobaven ordenades a l’àlbum que Bernardino va regalar al seu mestre Federico Madrazo, que llavors era el director del Museu del Prado, càrrec que va perdre amb la revolució liberal de 1868. En aquestes làmines, Bernardino combina dibuixos fets per ell del natural amb d’altres copiats d’altres pintors. Quan va tornar de Roma, va ser professor a l’Escola de Belles Arts de Madrid fins l’any 1859, en que va tornar a Saragossa per a exercir com a professor i secretari de la seva Escola de Belles Arts. Obra seva són els esbossos de les petxines i de sis dels plafons que decoren la cúpula  central de la Basílica del Pilar, realitzats entre els anys 1870 i 1872.

El Vesuvi i la badia de Nàpols

(Bernardino Montañés, 1849)

Encís per Pompeia. Nostàlgia per les seves ruïnes. Encís per la història i nostàlgia per tot el que hem deixat enrere. Enyorança pel passat, temor per l’esdevenidor. Un dia incert però que espero que arribi, trepitjaré realment les ruïnes de Pompeia tot cercant l’Arria Marcella.

Noia asseguda (Bernardino Montañés, 1849)

Podria haver estat Arria Marcella?

Per la serra dels Tossals

Hem passat infinitat de cops per aquest túnel, però fins ara mai ens havíem aturat. És conegut com el túnel de la Mina, però també se’l coneix com la Foradada. La carretera, en el seu camí vers Sant Llorenç de Morunys provinent de Berga, ressegueix de ben a prop les cingleres que formen les serres de Queralt i dels Lladres. Un cop passat el desviament vers Capolat, ens endinsem a l’interior del túnel i un cop travessat, quan la carretera és a punt d’iniciar el seu descens resseguint la vall de Llinars, aparquem en una àmplia esplanada a l’esquerra, on hi ha una petita edificació. Hem de començar a caminar enlairant-nos per un sender, a l’altra costat de la carretera, que s’enfila pel torrent que hi baixa enmig d’una atapeïda i humida vegetació. Passem pel costat de la font Negra i seguim pujant sense un camí definit, a vegades de mal passar que ens obliga a salvar branques i troncs caiguts, fins a unes feixes on, decantant-nos a la dreta, creuem per dalt el túnel de La Mina sense adonar-nos-en tot arribant al coll de Jouet, ja per un camí ben clar.

El coll de Jouet fa de partió entre la serra dels Lladres i la que anem a recórrer en aquesta excursió, la dels Tossals, considerada com l’inici occidental de l’Alt Berguedà. També som al bell mig de dues conques hidràuliques: la del Llobregat i la del Cardener. El coll és creuat per una pista que prenem a la dreta, en pujada, seguint els senyals verds i blancs d’un sender local. En aquest tram, malgrat l’esclatant verdor dels faigs que oculta el paisatge, ja podem fer ullades al preciós paisatge que ens anirà acompanyant durant tota l’excursió. Arribem a un collet i continuem la nostra ascensió tot deixant un camí a l’esquerra per on va una derivació del sender local. Som a la carena de la muntanya, sota el tossal dels Moros que voregem per l’esquerra tot continuant per trams obrats en la pròpia roca i oberts a l’espectacle paisatgístic.

Darrera nostra, la part més boscana de la Serra dels Lladres deixa pas a la zona més agresta formada per una llarga cinglera. Vers el sud, els serrats van perdent alçada fins quedar penjats, en els plans de la Serreta, damunt la plana berguedana que s’estén fins a l’horitzó. Per l’altre vessant, vers el nord, el proper faldar de la serra dels Lladres deixa pas als contraforts més occidentals dels Rasos de Peguera i, darrera d’aquests, sorgint lleugerament, observem el Pedraforca i, més a l’oest, la serra nevada del Cadí. Continuem el nostre passeig fins arribar a un collet situat entre el tossal dels Moros i el dels Tossals. Deixem la pista herbada per on ens hem anat trobant diverses vaques que ens han mirat encuriosides i malfiades alhora, i ens endinsem en una bella fageda per un estret sender que ens durà, primer planejant i finalment en un curt però pronunciat pendent, fins a les ruïnes del Santuari dels Tossals.

Ens endinsem per un estret sender enmig de la fageda

Panoràmica des del santuari dels Tossals

Sembla ser que, de fa uns anys, hi ha un desig de rehabilitar aquest santuari, però ara per ara, malauradament, només són quatre parets enrunades. L’origen d’aquest santuari cal cercar-lo al segle XIII: en el seu interior hi hagué una imatge romànica de la Mare de Déu que, curiosament, demostra que no fou només privilegi de Sant Jordi matar dracs, ja que la figura de la madona, situada damunt d’una arqueta, es troba esclafant un drac amb el seu peu esquerre. Aquest edifici fou refet el 1757, probablement quan s’hi construí l’edifici que té annex i que feia d’hostaleria. Malauradament, com ja he comentat, no ens ha pervingut; de fet, l’ensulsiada definitiva, però, sembla ser que fou premeditada: un abandonament ordenat expressament pel rector de Capolat per tal de concentrar el culte únicament en l’església de Sant Martí de Capolat, on precisament, va anar a parar la imatge romànica de la verge. El rector enderrocador devia considerar massa esforç haver d’enlairar-se sovint dalt el turó on es troba penjat el santuari per complir amb els preceptes que li corresponien i va decidir que fossin els fidels els que fessin l’esforç d’apropar-se a Capolat.

Restes del santuari dels Tossals

Dos pilars, units per un tauló de fusta talment com si fos la costella d’una balena, ens ofereixen el desig de penetrar dins el recinte, com si ens introduíssim en les entranyes de l’animal, com si ens belluguéssim enmig del seu esquelet. A la dreta hi ha una gran obertura amb un arc de mig punt. Enfront, hi havia dos alts pilars dels quals tant sols en resta un al capdamunt del qual hi ha l’inici de l’arc que cobria aquest espai, el qual dóna pas a l’interior de la nau del temple que, tal com es pot endevinar per les restes que n’han quedat i per la quantitat d’obertures que conté, tenia molts afegits. Un inici d’arc assenyala l’altura de la nau, sobre el qual, les restes d’un mur indiquen que hom construí un pis superior. Al voltant d’aquesta nau, sobretot al sector que dóna al buit, hi ha altres dependències que deurien ser els habitacles dels monjos i l’hostatgeria.

Hem guanyat alçada i, per tant, perspectiva. Als peus de la serra dels Lladres, allà on s’acaben els plans de la Serreta vers llevant, se’ns apareix Berga, i, per damunt d’aquesta mateixa serra, cap el nord-oest, veiem els cims més alts de la Serra de Peguera i que vàrem visitar en una excursió anterior: de dreta a esquerra, el Cogulló d’Estela, la Roca d’Auró i el Peguera o la Torreta. Al nord, la Serra d’Ensija, el Pedraforca, el Cadí i, més a l’oest, el Port del Comte. Als nostres peus, entre la serra dels Lladres i nosaltres, la Rasa de la Solana o la vall de Llinars, on hem començat l’excursió i, entre els vessants més occidentals dels Lladres i la carena rocallosa i encinglerada despresa dels Rasos situada al seu darrere, s’escorre el torrent de Castellar, petit nucli format per un mas i una petita església situats al capdamunt de dita vall. Sota nostre vers el sud, s’estenen els serrats, color verd fosc dels boscos que els cobreixen, i els plans, color verd clar dels camps, que envolten el nucli de Capolat i que formen plegats un altiplà penjat sobre el Baix Berguedà que s’estén fins a perdre’s en la distància, allà on topem amb la silueta inconfusible de les agulles de Montserrat. Finalment, vers ponent, proper, s’alça el tossal de Runers que haurem de voltar per la vessant sud, per un senderol que transcorre arran de l’espadat.

Serres dels Lladres i de Queralt amb Berga al fons

Panoràmica vers el Baix Berguedà

Situats a l’altre costat d’on hem arribat, baixant pel costat del santuari, continuem l’excursió pel camí amb les marques del sender local. Fem una mirada enrere observant les ruïnes del santuari que, en la seva nuesa, es confonen amb el pedruscall que l’envolta. Aquesta part del camí va acompanyat per una barana de fusta que li dóna un aspecte de passeig, de jardí, fins arribar a un petit coll que separa el tossal del santuari del de Runers. És una cruïlla de camins que, per l’esquerra, condueixen a Capolat i, per la dreta, retornen a l’inici de l’excursió, a la Mina, o revolten la serra dels Tossals pel coll de Cussol. Nosaltres continuem pel senderol marcat ara amb els senyals del GR-1 que s’hi han afegit al coll provinents de Capolat.

Panoràmica vers Capolat

El sender es va fent més empinat a mesura que guanya alçada enmig d’un bosc de pins roigs, fins arribar a un sortint rocallós que permet una esplèndida panoràmica de l’entorn, vers el sud. Temo repetir-me, però el paisatge és bellíssim, amb tota la verdor que encatifa l’altiplà situat entre les serres per on andaregem, la dels Tossals, i les veïnes de Lladres i de Queralt, i la plana que s’estén vers la depressió central; és una veritable terrassa, un balcó que s’aboca damunt el Baix Berguedà al llarg d’una superba cinglera que endevinem als extrems dels serrats. Geològicament parlant, es tracta d’una plataforma estructural formada per capes de conglomerats oligocènics que queda sobtadament interrompuda al sud per l’anomenada cinglera la qual, enfront nostre, rep el nom de cingles de Capolat. Voltat pels serrats i pels camps que l’encerclen, veiem el petit nucli de Capolat amb la seva bella església de Sant Martí.

Seguim pujant i arribem aviat a la capçalera de la canal de Runers, estreta i rocallosa que recorda els conglomerats montserratins. Cal baixar amb molt de compte per una roca fins al coll del Mal Pas de Runers, un indret veritablement feréstec. Ens enfilem per l’altre vessant i continuem perseguint els senyals vermells i blancs per un camí arran de l’estimball però que no ofereix cap perill, tot i que ens permet admirar la seva verticalitat; ens sentim enfilats com aus rapinyaires al capdamunt d’una superba cinglera que es desploma sobre els plans de Tresserra i, més a la dreta, els de Taravil. Uns metres més endavant som dalt de la carena, on la panoràmica s’eixampla encara més. Als nostres peus podem observar la part més occidental del Pla de Campllong, amb la presència del petit nucli de Castellar del Riu i, damunt d’aquest, enlairada sobre un sorgint rocallós, l’església de Sant Llorenç dels Porxos. La cicatriu de la carretera dels Rasos de Peguera ressegueix el coster de la muntanya fins dalt el coll on s’endevina la presència del refugi dels Rasos, entre el Cap de la Serra a l’esquerra i el Pedró, el cim més alt dels Rasos, a la dreta. Darrera seu, la vessant més agresta de la Serra d’Ensija, amb verticals escarpats que s’estenen entre el Cap Llitzet, enfront del qual s’alça la Roca Gran de Ferrús, en un extrem, i la Creu de Ferro a l’altre; la neu cobreix la llarga carena i empolvora les cicatrius de les roques que pengen de l’abisme i que amb la seva nuesa pètria contrasta amb la verdor dels boscos que cobreixen els Rasos. Semblant paisatge presenta la cara meridional del Pedraforca, mentre la llarga carena del Cadí resta oculta per la catifa nival. La Serra del Verd i el Port del Comte completen aquesta línia prepirinenca. Retornant a Castellar del Riu, resseguint la vall, veiem la llarga i esplèndida cinglera de la Corba, amb la singular Rocaterçana al seu extrem.

Els Rasos de Peguera, la Serra d'Ensija, el Pedraforca i el Cadí

Roser amb el Cadí nevat al fons

El sender carener topa amb una pista que seguim. Si ens apropem al caire nord de la muntanya, podem veure a vol d’ocell, l’obaga de la serra dels Tossals per on tornarem al túnel de la Mina, la presència del qual endevinem al fons, ocult sota el bosc que cobreix el coll de Jouet. L’espès bosc que cobreix l’obaga combina el verd fosc dels pins amb el verd clar dels faigs; és un espectacle magnífic, un quadre dibuixat per un gran artista. Continuem per la pista que acabem de trobar gaudint de les panoràmiques que s’obren per tots els bàndols: al nord l’Alt Berguedà se’ns ofereix amb tota la seva magnificència i, vers el sud, el Baix Berguedà s’estén indefinit fins perdre’s en el paisatge de la depressió central. Vers el nord-oest, a primer terme, a continuació de la carena dels Tossals i sota el tossal de Tresserra, s’alça el punxegut tossal de les Monges. Més enllà veiem la serra dels Bastets i la de Guixers, entre les quals s’endevina la vall recorreguda per l’Aigua de Valls abans d’arribar al pantà de la Llosa del Cavall, al costat de Sant Llorenç de Morunys, on s’ajunta amb el Cardener. I a l’altra costat de la vall del Cardener, s’alça el Port del Comte.

Tossal de les Monges, l'Aigua d'Ora, la Serra d'Ensija, el Cadí i el Port del Comte

La serra de la Corba a primer terme i, al fons, la Serra d'Ensija i el Cadí

  

Arribem fins al collet de Tresserra, als peus del tossal homònim. Vers ponent, aquell llarg altiplà que s’estén des dels peus de la serra de Queralt i penja sobre la plana berguedana, arriba al seu final i, sabedor d’haver encalçat els seus límits occidentals, els turons s’alcen més vigorosos formant al voltant dels plans que envolten el nucli de Travil, un amfiteatre boscós on sobresurten els cims del Talaiador i el del Cap dels Plans. Més enllà, sota els cingles de Taravil, s’endevina l’estret curs de l’Aigua d’Ora. Com que abans he mencionat l’Aigua de Valls i ara l’Aigua d’Ora, aclareixo que es tracta de rius, ja que, per aquestes contrades, el mot aigua significa precisament riu.

Continuem per la pista, i passant pel coll del Bosc de Casòliba, situat entre els tossals de Tresserra i de Casòliba, seguim tot deixant dits tossals a la nostra dreta. En un moment donat, trobem uns indicadors que ens fan deixar la pista i desviar-nos per un sender ombrívol que es dirigeix vers l’obaga dels Tossals; seguim les marques blanques i vermelles del GR a les quals s’uniran unes altres d’un sender local. El sender va baixant enmig d’un bosc de faigs, les fulles tardorenques dels quals l’han encatifat fent molt agradable transitar-hi. Quan l’arbreda ens ho permet, contemplem un bell paisatge estès vers l’oest: enfonsada, se’ns apareix la casa de Vilella, enmig d’una petita planúria que s’aboca sobre la vall d’Aigua d’Ora per l’estreta Rasa de la Frau, al fons de la qual és dominat pels l’imponents plans inclinats voltats de cingleres de la serra de Busa. El camí va voltant la vall passant sota el tossal de les Monges que abans hem vist des de l’altre costat. En constant baixada, creuem una pista per on es separen els senyals del GR i els del sender local, i arribem, desprès de creuar-ne una altre de malmesa, a Vilella.

La Serra de Busa

El tossal de les Monges amb el Pedraforca nevat al fons

La masia de Vilella amb la seva bassa a primer terme

Vilella és una masia aïllada que té, ben a prop, una petita capella romànica, Santa Margarida. Una enorme bassa situada al seu costat l’empetiteix, talment com si fos una còpia en miniatura d’ella mateixa. Entre la masia i la bassa hi ha una enorme alzina, al costat de la qual hi ha l’abeurador. És un indret bucòlic, amable enfront de la ciclòpia presència de Busa que sobresurt de l’entorn com si fos el barret d’un mariner. Per continuar l’excursió, ens enfilem vers llevant fins topar-nos amb la pista malmesa que hem creuat fa una estona; aquesta, al cap de poc, es converteix en sender i es va enfilant fent-nos guanyar de nou visió vers la vall de Llinars i Castellar del Riu. Ens anem apropant al tossal de les Monges i arribem al coll del Bosc de Vilella, entre dit tossal i el de Vilella. Seguim cap a la dreta i, aviat, enllacem amb la primera pista que ens hem creuat en baixar a Vilella i per on recuperem els senyals del sender local que haurem de seguir fins al final. Els faigs ens acompanyen al llarg d’aquest camí, ombrejant-nos i alhora il·luminant-nos amb l’esclat de les seves fulles verdorenques, com si fossin aèries llumenetes que es gronxen en el brancatge.

El camí enmig de la fageda

Anem passejant per aquest preciós bosc creuant petits colls tot mantenint l’alçada. De tant en tant, podem veure els tossals que s’enlairen sobre nostre amb els seus caps petris, com gegants custodiant l’obaga. Als faigs, de tant en tant, l’acompanyen aurons i, a estones, són substituïts per pins: ens hem introduït a l’interior del quadre bellament acolorit. Certament, aquesta darrera part de l’excursió és d’una gran bellesa. Hem de continuar seguint el sender local que ens du, ja de baixada, fins la boca oest del túnel de la Mina, on ens retrobem amb el nostre vehicle i donem per acabada l’excursió al voltant de la serra dels Tossals.

Excursió realitzada el 15 de maig de 2010

El Tossal de la Baltasana

El lloc d’inici d’aquesta excursió és Riudabella, un petit nucli aïllat proper al monestir de Poblet, centrat en el seu castell assentat dalt d’un pujol allargat que sobresurt de les serres que conformen el bosc de Poblet, esdevenint un esplèndid mirador de la Conca de Barberà. La seva història, tot i que l’assentament humà es remunta a temps molt reculats, comença quan Ponç II de Cervera reconquereix als àrabs aquestes terres vers l’any 1132. Uns anys més tard, el 1150, el comte de Barcelona Ramón Berenguer IV, donà dites terres a l’abadia de Fontfreda, origen del monestir de Poblet. Riudabella esdevingué una granja depenent d’aquest monestir i, amb el temps, una de les granges cistercenques més actives. Indiscutiblement, la seva prosperitat vingué pel cultiu de les vinyes, però també per l’existència de la Mata, un enorme alzinar situat als peus del castell, entre aquest i el monestir.

A meitat del segle XV, l’abat de Poblet, Miquel Delgado, va fer alçar una casa de repòs per als monjos més vells de la  comunitat cistercenca, que es pot considerar el preàmbul de l’edificació del gran casal que avui coneixem. Curiosament, aquest abat arribà a ser el trenta-setè president de la Generalitat de Catalunya durant els anys 1476-1478. Però abans va ser important la seva intervenció en la Guerra Civil Catalana: la comunitat de Poblet era fidel a la Generalitat, però quan Miquel Delgado va fracassar en el seu intent de mitjançar entre els dos bàndols per evitar la guerra, va decidir canviar de bàndol abandonant el monestir i posant-se al costat del rei Joan II. El 1464, es reconcilià amb la seva comunitat i aconseguí convèncer els seus antics companys que es posessin al costat del rei.

Com tantes altres possessions religioses, Poblet va ser abandonat l’any 1835 arran de la desamortització de Mendizábal, essent les seves propietats, entre elles Riudabella, saquejades i destruïdes. Ja en mans particulars, Pere Gil i Babot inicià l’any 1860 la seva restauració atorgant un estil neomedieval que configurà l’aspecte del castell tal com el veiem avui dia.

A Riudabella s’hi arriba des de Poblet prenent la carretera que es dirigeix a Prades i, als cinc quilòmetres, en un encreuament, girant vers la dreta en direcció a Vimbodí, arribant al cap d’un quilòmetre a la pista que condueix fins al castell. Nosaltres hem aparcat poc abans d’arribar-hi, en un espai ample situat al costat de la pista, però mentre ens estàvem equipant per iniciar l’excursió, se’ns ha aturat un cotxe el conductor del qual, un noi d’uns vint i pocs anys, ens ha dit que aquí no podíem deixar el nostre vehicle, que anéssim fins l’entrada de Riudabella. Ens ha comentat que avisava al seu pare perquè sabés que hi anàvem. I, efectivament, quan hi hem arribat, un altre cotxe, amb el pare del noi, ens ha vingut a rebre; ens preguntem si és el propietari o només l’encarregat del manteniment i gestió de l’indret. Actualment, el castell és propietat de la família Gil Moreno de Mora, i ha estat habilitat com a casa de turisme rural així com per realitzar diversos esdeveniments, com casaments, reunions empresarials, i inclòs rodatges per a programes televisius o comercials. L’home ens ha dit que ens trobàvem en una propietat privada, però que podíem aparcar a l’amplíssim espai que hi ha als peus del turonet on s’alça Riudabella. Sort d’això, ja que l’aparcament fora d’aquest indret, als vorals de la carretera, és pràcticament nul si es vol deixar el cotxe amb certes garanties de seguretat. Hauríem d’haver aparcat en un indret força llunyà de l’inici de l’excursió, allargant-la d’una manera incòmode. Agraïts, li donem les gràcies i ell, pujant al seu cotxe, s’allunya de retorn al castell.

Fossin o no els propietaris, el cert és que els actuals propietaris són descendents de la família Gil de Tarragona, els qui compraren aquestes possessions durant la desamortització. La seva prosperitat vingué de les rutes comercials amb Amèrica, però també de la dedicació a la mineria i a la sal. Van ser també els fundadors de la Catalana de Gas. Tot això, és clar, no ho sabíem quan fèiem cara de circumstàncies esperant que no ens fessin fora; són coneixements adquirits posteriorment, mentre cercàvem informació sobre la història de l’indret.

Barranc del Mas d'en Moragues

Comencem a caminar desfent la pista que ens ha dut fins a Riudabella i, quan arribem a la carretera, la prenem uns metres cap a l’esquerra fins trobar la pista de terra que s’endinsa per l’ampla barranc del Mas d’en Moragues, d’una bellesa encisadora. Al costat del camí el sòl terrós és creuat per fileres d’oliveres i ametllers, vestits amb la capçada vers focs els primers i d’un verd esclatant els segons. Més enllà, els conreus encatifen la vall fins topar amb l’atapeït alzinar que cobreix els serrats que delimiten la vall. Un cel blavós, intens, resta suspès damunt els camps com la llum que il·lumina el paisatge dibuixat per un artista, mentre és creuat per cotonosos núvols l’ombra dels quals ombregen diversos racons dels serrats i de la pròpia vall.

A l’extrem de llevant dels serrats que voregen l’altre riba de la vall, enfront nostre, podem veure la cicatriu que, entre l’alzinar que cobreixen els faldars, permet endevinar el barranc del Tillar per on caminarem de tornada a Riudabella. Passem pel costat del petit mas de Moragues i seguim enfilant-nos suaument vers la capçalera del barranc, on s’alternen els camps d’ametllers i de vinyes fins que aquestes acaben sent les úniques presents. Passem per la vora d’una cabana. Mirant enrere, veiem el castell de Riudabella amb una enorme bassa prop seu, i el monestir de Poblet un xic més enllà, així com el poble de l’Espluga de Francolí enmig de la plana de la Conca de Barberà, mentre que, sorgint darrera la petita serra que condueix al castell, se’ns apareix Vimbodí.

Prop del petit coll que tenim davant, un senyal ens indica el camí, creuant les vinyes, vers la ruta de les mines de plata que esdevingueren una de les riqueses del bosc de Poblet ja en temps molt reculats. Els escrits ens parlen d’una explotació minera al segle XI, però com no podia ser d’una altra manera, els romans ja ho feren, sobretot les mines que es trobaven als barrancs de l’Argentada i de la Pena. Ja en el coll, prenem la pista cap a l’esquerra, deixant-ne la que baixa a trobar la riera del Mas de l’Anglès. Al cap de poc tros, quan creuem dita riera, ens trobem amb les restes d’aquest mas; veient-les, costa de creure que fou un dels masos de més anomenada d’aquests entorns. Nosaltres continuem el tranquil passeig per la pista encarats a ponent. A les vores del camí anem trobant avellaners entre els quals creix el matollar, senyal de que ja no hi ha qui s’encarregui del seu conreu. Arribem fins un altre mas, el de la Llana, que es troba rehabilitant-se; al seu davant s’alça una enorme noguera que a l’estiu deu ocultar amb el seu brancatge la visió de la façana del mas, però que avui, amb les branques nues, deixa veure també la nuesa de dita façana, d’obra vista tot esperant la seva rehabilitació. En un dels costats del mas hi ha una petita font amb una bassa al costat.

Hem volgut arribar-nos fins al mas de la Llana per tal de veure’l, però per seguir l’excursió no cal fer-ho, ja que el camí a seguir comença uns metres abans del mas, enfilant-se pel llom de la muntanya en direcció oposada a la que dúiem i decantant-se alhora vers el barranc del mas de l’Anglès, cap al sud. A mesura que ens anem apropant al torrent, l’alzinar va sent substituït per castanyers. Gairebé som a tocar el torrent, per on s’esmuny quantiosa aigua el so de la qual ens acarona tot suavitzant la pendent que es va fent més costeruda a mesura que avancem. L’ambient, tot i que ja som a l’abril, és hivernal, i la nuesa dels castanyers els hi dóna una presència fantasmal, amb les branques i branquillons alçant-se com braços esporuguits de bruixots eixelebrats. Caminem sentint-nos observats pels arbres més vells, figures entortolligades, paternals enmig d’altres exemplars jovencells que resten muts esperant ansiosos el ressorgiment dels seus vestits lanceolats.

Fondo de la Salanca

Ens trobem a la capçalera del barranc, que aquí pren el nom del fondo de la Salanca. Als costats del torrent, enmig del bosc adormit, veiem restes d’antics murs, antics vestigis de l’explotació de mines de plom realitzades en aquests contorns fins mitjan segle XX. Els eriçons, els embolcalls espinosos que guarden les castanyes, oberts i buits, cobreixen el sòl del camí juntament amb les fulles despreses durant la passada tardor. La presència muda dels castanyers acompanya el nostre propi silenci mentre ens esforcem per avançar per un sender cada cop més costerut i terròs. El fondo de la Salanca pren la forma d’un embut, amb la Punta de Sales a ponent i el Tossal Gros a llevant abraçant-lo, mentre el torrent s’escola pel brocal situat al fons. Finalment arribem on el camí deixa de pujar i flanqueja cap a ponent tot deixant enrere els castanyers i endinsant-se en una roureda de roure martinenc, una de les més ben conservades de les muntanyes de Prades. Hem guanyat panoràmica: més enllà del fondo s’estén la Conca de Barberà fins topar amb la Serra del Tallat on s’alcen diversos molins eòlics. Cap al nord-est, per darrera la serra de Comaverd, sorgeix l’esquerpa muntanya de Montclar, on en temps de reconquesta, s’edificà un castell, preludi septentrional de la línia fronterera formada a banda i banda del riu Gaià.

Més pausats i tranquils, acompanyats per grèvols i petites alzines, anem flanquejant fins arribar al coll d’en Ponç, on canviem de vessant. Aquesta petita collada es troba situada entre el Tossal Gros al sud i la Punta del Sales al nord. Si preguntéssim el nom d’aquesta darrera al primer veí amb el qual ens creuéssim, rebrien una resposta diferent segons la vessant on ens trobéssim. Punta de Sales és com l’anomenen a Vallclara, però a Vimbodí, rep el nom de les Tres Alzines, i a Prades, de l’Asturiano. M’imagino un aplec al seu cim boscós entre els veïns dels tres pobles intentant posar-se d’acord amb el nom que ha d’aparèixer en els mapes; seria una bona lliçó de com funcionem en societat.

Barranc de Viern

Enfront nostre se’ns apareix la barrancada de Viern, capçalera d’un seguit de barrancs que formen una mena de cubeta voltada d’empinats costers plens de castanyers. A l’altre vessant, a mitja altura del coster, veiem el poble de Vilanova de Prades. En aquest indret prenem una ampla pista vers l’esquerra, a migjorn, tot voltant la barrancada, dirigint-nos cap al coll de les Masies, creuat per la carretera de Poblet a Prades. Per la vessant septentrional, el barranc de Viern es desprèn vers Vallclara, esdevenint la capçalera del riu Francolí, el qual neix a l’Espluga, a la Font Major. Però per aquest costat, voltat de serrats, Viern és com un espai tancat on els barrancs que s’hi desprenen semblen confluir al fons sense possibilitat de fugir. I el coll de les Masies és un més dels obstacles. Ja des dels primers passos realitzats al capdamunt de la barrancada de Viern, se’ns ha aparegut a migjorn, per damunt del coll de les Masies, el nostre destí: el Tossal de la Baltasana; uns núvols grisos, amenaçadors, han iniciat el seu avanç per sobre d’ell.

Arribats al coll, creuem la carretera i prenem un corriol que, de seguida, ens du a una pista que ens durà als peus del Tossal de la Baltasana. El temps ha anat empitjorant de tal manera que, per més increïble que ens sembli, ens cau al damunt una petita pluja que acaba convertint-se en una calamarsa que ens obliga a posar-nos les capelines. De fet, la seva durada és ben minsa, i de seguida ens desprenem de les capelines que, en cas de pluja són ben útils però en cas contrari són força empipadores. Passem pel costat d’un petit bosc de roure bedoll; hi ha un plafó explicatiu que ens assabenta que en aquestes muntanyes de Prades és l’únic indret a Catalunya on creix aquest arbre. El que estem creuant és un bosc experimental. En temps encara no gaire reculats, la fusta del roure bedoll era emprada com a llenya i per fer-ne carbó, però actualment, en desús aquestes tasques, els boscos han anat creixent sense control, amb rebrots sorgits de les arrels i les soques que han creat una elevada densitat i, per efecte d’aquest increment, un estancament en el seu creixement i una posterior debilitació. Boscos com el que estem veient, controlats per l’home, intenten capgirar beneficiosament aquesta tendència natural.

Barranc del Tillar

Amb un temps calorós que ens fa dir-nos si ens hem imaginat la calamarsa, arribem al coll del Bosc, cruïlla de camins, amb un dipòsit, i situat als peus mateixos de la Baltasana. A la nostra esquerra ens queda el barranc del Tillar per on retornarem a Rellinars prenent un sender senyalitzat que surt del mateix coll. Ara, però, ens cal fer el darrer esforç fins al capdamunt del Tossal de la Baltasana, tot prenent la pista que s’hi enfila. A mig camí trobem la font de la Mina de l’Obis, ubicada davant de la que fou una de les mines de barita explotades des dels inicis del segle XX fins l’any 1960; actualment es troba tapiada per un mur de pedra. A mesura que anem guanyant alçada, se’ns apareix en tota la seva ubèrrima boscúria, el barranc del Tillar, amb el xalet homònim sorgint entre el bosc al bell mig de la barrancada; hi passarem a la tornada. Arribem a un petit pla on la pista gira cap a la dreta per iniciar el darrer tram d’ascensió que ens durà fins al mateix cim, on trobem una caseta del servei de vigilància forestal i el vèrtex geodèsic situat al capdamunt del pilar que hem vist ja des de la pista que hem pres al coll d’en Ponç; som a 1203 metres d’altitud i al nostre voltant s’estenen les muntanyes de Prades i la Conca de Barberà. Curiosament, mentre pujàvem ha tornat a començar a ploure.

Dalt el Tossal de la Baltasana

Les muntanyes de Prades des del Tossal de la Baltasana, amb el poble de Prades

Per la banda oposada a la que hem pujat, mirant cap a ponent, enmig d’un altiplà, hi ha la vila de Prades, estesa entre conreus i voltada de turons, carenes i cingleres que conformen les Muntanyes de Prades que s’estenen, boscoses, fins a perdre’s vers el sud, vers la serra de la Mussara, a l’extrem meridional. Més a prop, per darrera la Roca dels Corbs als peus de la qual conviuen les cases de Prades, s’estén la cinglera de Cantacorbs que oculta el poble de Capafonts. Uns núvols amenaçadors deixen caure la seva càrrega plujosa damunt d’aquest paisatge i, de tant en tant, ens esquitxen a nosaltres. Al vèrtex occidental del cim, un xic per sota nostre, hi ha un penell de ferro amb una rosa dels vents, a la punta del qual hi ha el mot “Pau”, una paraula, una expressió, un sentiment, un desig, molt apropiat per l’indret on estem. Més enllà, perseguint el sol en el seu descens, s’estén el Montsant, un altre lloc de pau i silenci. Al costat del vèrtex geodèsic hi ha una altra rosa dels vents, aquesta de pedra i assenyalant totes les direccions per on ens arriben els diferents vents que ens aporten vivències dels diferents racons del nostre país. Vers el sud s’estén el paisatge que ja coneixem i el que ens queda per recórrer. El barranc del Tillar baixa vers la Conca entre el Tossal Gros i el Serret de la Mina a l’esquerra, i la Serra Alta a la dreta; a continuació s’estén la Conca amb els seus pobles, Vimbodí i l’Espluga més a prop, i altres més lluny fins topar amb la Serra del Tallat, fàcilment reconeixible pels molins eòlics que s’arrengleren al seu carener; i més enllà, el paisatge segueix intercanviant plans i turons, pobles i serres, fins perdre’s en la llunyania on, si la visibilitat és bona, es poden veure les muntanyes pirinenques.

Dinant dalt el Tossal de la Baltasana

Damunt nostre s’estén un gran núvol que ens fa sospitar que acabarem ben xops. Esperant almenys que la pluja s’endarrereixi una estona, dinem protegits del vent i de la lleu pluja al costat del piló que sustenta el vèrtex geodèsic. Quan hem arribat ens hem trobat amb una família que venien de Prades i que ara hi tornaven seguint les marques blanques i vermelles del GR-171 pel camí que es desprèn del cim pel costat del penell de ferro amb el mot “Pau”; ara però, restem sols dalt del Tossal de la Baltasana, que malgrat la seva altitud si la comparem amb els cims pirinencs, és la cima més alta d’aquestes terres tarragonines; de fet, és el punt més elevat entre els rius Llobregat i Ebre. Ens hi estem una bona estona gaudint del cim, però el fred i l’amenaça de pluja, ens convencen per continuar l’excursió. Per fer-ho, retornem al coll del Bosc i prenem el sender que baixa vers el barranc del Tillar i que es troba senyalitzat amb una ruta que passa per la casa forestal del Tillar.

El sender s’introdueix per un dens bosc on tornem a trobar-nos amb la presència de roures rebolls, aquest cop acompanyats per pins rojalets o roigs. Més endavant, a mesura que perdem alçada i el bosc és més humit, apareixen grèvols i teixos, els quals, a estones, esdevenen una autèntica teixeda. Seguim baixant fins enllaçar amb una pista forestal la qual resseguim cap a l’esquerra i, en pocs minuts, ens du fins el xalet forestal del Tillar. Veure aquest edifici enmig de l’ubèrrim bosc del barranc on es troba, ens sorprèn. Construït als inicis del segle XX, és un edifici que ens recorda els que coneixem d’estil modernista, que combina el maó vist i la pedra. Davant seu, sota l’ombra dels arbres, hi ha una font amb taules rodones de pedra que convida al descans. Ens hi aturem una estona mentre ens fixem amb la façana del xalet. Al capdamunt té una cornisa aixoplugada per la teulada feta de rajoles, i al pis superior, sota aquesta cornisa, hi han ulls de bou emmarcats per maons. En el pis inferior, trobem finestrals emmarcats també amb maons, però col·locats de tal manera que van deixant entre ells un forat, com imitant l’estil romànic de les dents de serra. La semblança amb el romànic també apareix en l’entrada, la qual es troba circumdada en la seva part superior per un arc de maons que semblen copiar, a més de les dents de serra, els arcs de mig punt romànics. És tot un luxe enmig d’aquest indret perdut de les muntanyes de Prades.

Arribant al Xalet del Tillar

Darrera el xalet continua el camí que s’endinsa encara més en el bosc que cobreix el barranc. Costa de creure que, ben a prop, un xic més amunt del xalet, hi passa la carretera que hem creuat al coll de les Masies i que, procedent de l’Espluga de Francolí, du fins a Prades. Costa de creure pel paisatge ombrívol que ens envolta i que no fa sospitar gens que, a poca distància, hi pugui haver una carretera que enllaci llocs civilitzats. Quan portem uns minuts caminant, comença a ploure de nou i ens hem de posar un cop més les capelines; no cal dir, que és per ben poca estona, ja que de seguida el plugim s’atura. Anem perdent ràpidament alçada fins arribar al fons de la barrancada del Tillar, on anem seguint el torrent, ara envoltats per un espès alzinar. Arribem fins al llit mateix del barranc i l’hem de creuar per damunt el codolar que el cobreix fins l’altre vessant, on reprenem el camí que es va eixamplant fins arribar a l’àrea de lleure de la Font de la Teula on també hi ha una gran bassa per ser utilitzada en cas d’incendi. Abans d’arribar a l’àrea de lleure ens hem tret les capelines, doncs el cel ara és ben clar i, certament, desentonaven molt amb el nostre aspecte d’arribats d’una tempesta.

Voldríem restar-hi més temps en aquest racó, però es va fent tard i hem de continuar. Ara ens cal seguir un tros la carretera, fins abans del pont que creua el barranc del Tillar, on prenem un ample camí que segueix paral·lel el barranc pel seu marge esquerra. Tot i que el camí es desdibuixa i fa de mal passar-hi, hem de continuar per aquest marge fins trobar les restes d’un antic pont. Veient el que ens ha quedat, ens preguntem què feia en aquest indret aquest pont de grandària considerable. Indiscutiblement, unia les dues ribes del torrent, probablement en èpoques en que era més cabalós, però la seva desmesurada dimensió endevinada per les restes que ens han quedat als seus extrems, ens fan creure que formava part d’un important camí. He intentat cercar informació, però m’ha estat impossible esbrinar-ho.

Per continuar l’excursió ens cal baixar fins la llera del torrent i travessar-la per tal de cercar una pista que el ressegueix per l’altre costat. Ens trobem en el darrer tram de l’excursió. Al fons se’ns apareixen els molins eòlics de la Serra del Tallat, i mirant enrere, l’atapeïda boscúria que cobreix els vessants i les carenes dels turons que s’enfilen per la Serra Alta. I, per fi, retornem al paisatge de l’inici de l’excursió, allà on s’iniciava el barranc del Mas del Moragues que se’ns apareix a l’altre costat de l’esplanada per on ara caminem. I és ara, quan arribem de nou a Riudabella, quan ens adonem de la imposant presència d’aquest castell i de la seva privilegia posició al capdamunt del serrat que penja sobre el bosc de la Mata i el riu Sec, prop del monestir de Poblet i de l’Espluga, on s’uneix amb el Francolí.

El castell de Riudabella des de les vinyes

Finalment fa un dia esplèndid, i la llum minvant del capvespre il·lumina intensament aquest paisatge de vinyes i boscos, de castells, pobles i monestirs. Arribem a la carretera, la resseguim uns metres fins a la cruïlla vers Riudabella, desfem aquesta pista, i ens retrobem de nou amb el nostre vehicle a la llera situada als peus del castell. Al fons, rebent els darrers esquitxos de llum abans de ser cobert per les ombres que ja comencen a cobrir les valls, el Pic de l’Àguila, que s’alça sobre el monestir de Poblet, ens somriu amb la seva escarpada dentadura rocosa.

Rellinars

Hem deixat el cotxe a l’aparcament situat darrera l’església de Sant Pere i Sant Fermí. Aquesta església, d’estil neoclàssic de meitat del segle XIX, substituí el temple romànic que es troba, força malmès, dalt d’un turó situat al costat de la carretera procedent de Castellbell, abans d’arribar a Rellinars. De fet, el nou temple fou alçat per apropar-lo als vilatans, ja que l’antic es troba situat força allunyat del nucli habitat. Tot i així, situat en un lloc apartat, al nord del poble, no es pot dir que, per arribar-hi, els feligresos no hagin de fer un llarg passeig, com ho demostra l’ampli aparcament.

La primera part del recorregut, més humanitzada, la fem seguint les indicacions col·locades per la Diputació de Barcelona, pertanyents a la ruta de “La pedra seca”, senyalitzada pels conservadors del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Com el seu nom indica, la intenció d’aquesta primera part de l’excursió és conèixer diverses barraques de pedra seca, utilitzades durant molts anys pels que conrearen aquestes terres com a magatzems i com a aixopluc en cas de mal temps.

Seguim per la pista asfaltada que ens ha dut fins aquí, deixant un trencall a la dreta. Al poc de caminar, veiem a la dreta, un xic alçada, la petita capella rural de Sant Felip Neri, construïda l’any 1660. Passem enmig de dos masos, el Gibert de Baix a l’esquerra i les Ferreres, al qual pertany la capella, a la dreta. Deixats enrere els masos, creuem el torrent de l’Esbarzer i el remuntem pel seu marge dret. Durant aquest trajecte podem observar la diferència de vegetació entre ambdós costats, amb presència d’arbustos i pins a l’esquerra i alguns arbres de ribera a tocar el torrent. El camí a seguir està molt ben indicat i així, després de creuar dos cops el torrent, en una corba de la pista, trobem l’indicador de la primera de les barraques que anirem trobant, la qual es troba situada al capdamunt d’un marge: la barraca d’en Pere Baqué.

Barraca d'en Pere Baqué

És una bonica barraca de planta rodona i ben conservada. La seva situació alçada li permet tenir una bona vista de l’entorn. La seva entrada es troba encarada al sud, endevinant enmig de petits turons com el torrent de l’Esbarzer enllaça amb el torrent de Rellinars, als peus del poble. Unes lloses circulars situades al capdamunt semblen fer de capell. Traient-les, una obertura permetia la sortida del fum en els jorns freds en que calia escalfar-se a l’interior amb una petita foguera. Separant el cos de planta circular de la teulada cònica, té un bonic ràfec de pedres planes volades. Retornats a la pista que seguíem, reprenem la marxa fins trobar, a mà dreta, una altra barraca, la d’en Ramon del Gibert de Baix, la qual es troba força emboscada, a un nivell inferior, vers el torrent. Al seu interior, igual que l’anterior barraca, té buidats una part dels murs de tancament formant com dos receptacles separats per lloses allargades que m’agradaria esbrinar quina utilitat tenien, doncs semblen ser una presència quotidiana en aquest tipus de construccions. També, com l’anterior, tot i que més malmès, té al seu voltant el ràfec de pedres planes volades.

Continuem per la pista resseguint el torrent de l’Esbarzer. En pocs minuts creuem el torrent de la Font del Bosc deixant un camí que puja a l’esquerra; aquest torrent forma en aquest indret un petit engorjat que li dóna un cert encant. Poc després trobem un sender a l’esquerra que, si el seguíssim, ens duria fins el Casot, un edifici en runes amb aires de fortalesa. Al poc de deixar enrere aquest camí, creuem el torrent de Casajoana resseguint-lo pel seu marge esquerre. En un punt determinat del camí, un indicador ens assenyala que ens trobem en el mirador del Casot. Nosaltres, però, per més que escodrinyem els turons i mirem entre la pineda i els arbustos, no veiem cap presència d’aquesta enigmàtica construcció. El mateix ens passa amb l’anomenada Barraca Doble, que segons l’indicador també es pot veure des d’aquest indret. De fet, tant sols podem perfilar alguna que altre filera de parets de pedra seca, antics murs de suport de les vinyes que antigament omplien aquests contorns.

Jaume a la Font del Càntir

Seguim la nostra ruta i tornem a creuar el torrent de Casajoana trobant-nos, al cap de poc, un plàcid sender que ens duu fins a un dels racons més bonics d’aquesta excursió: la font del Càntir. El sender ens apropa fins als cingles que semblen barrar el pas, aixoplugats per diverses coves en una de les quals es troba dita font. Entrar dins la balma és com introduir-nos a l’interior d’un temple pagà, ancestral, tot i que, en aquest cas, també trobem, annex a la font, la presència d’una Mare de Déu de Montserrat embolcallada d’un collage floral tot recordant-nos que ens trobem en terres cristianes; la resta, però, sembla tret d’un món imaginari, ancestral, màgic... Hi ha una gran pedra coronada per la molsa que la humitat ha anat alimentant i sobre la qual s’ha col·locat una pica de terrissa que recull l’aigua que es desprèn, gotejant amb paciència però també amb constància, d’un mig càntir encastat al sostre, pel brocal del qual va degotant l’aigua. El fons enfosquit de la cova dóna al conjunt l’aire de misteri que envolten els llocs sagrats de l’antigor. Tot i així, defugint de cap representació mística, el lloc és molt agradable i bonic.

Retornats a la pista que estàvem seguint, continuem endavant adonant-nos de la presència d’una altra barraca a la nostra esquerra, un xic elevada. És curiós perquè totes les barraques que hem vist fins ara estaven indicades amb el seu nom, en canvi, aquesta, és com si fos invisible, doncs ni la guia que portem ni els senyals del parc, ens la fan present. Tot i així, és clar, val la pena veure-la i fotografiar-la, essent del mateix estil que les anteriors. Ens podem fitxar, a més, en el voladís de la cúpula que sobresurt dels murs circulars de la planta per tal de facilitar, en cas de pluja, que l’aigua no s’escoli a l’interior; un atribut ben present en gairebé totes les barraques d’aquesta zona.

Barraca de Casajoana

La barraca que és diferent a totes les que hem vist fins ara, però, és la que trobem al cap de poca estona, aquest cop a la dreta de la pista: la de Casajoana. La seva singularitat és que, contràriament a l’esfericitat de les anteriors, aquesta és de planta quadrada. La seva part superior és coberta d’herba i matolls, esdevenint una feréstega cabellera damunt la qual sembla haver-hi un capell que no és més que el conjunt de tres pedres que sempre coronen la part superior d’aquestes barraques cobrint el forat per on, en cas necessari, tal com he explicat abans, s’escapoleix el fum dels focs encesos a l’interior. A més, és la més gran, ja que permet romandre-hi dret al seu interior, on també trobem, com en les anteriors, els dos forats per encabir-hi estris separats per llindes que els emmarquen. L’entrada es troba encarada al torrent que té gairebé a tocar, mentre la part posterior és protegida per la presència dels pins.

Passada la barraca de Casajoana, voltem la capçalera del torrent i ens encarem al gran mas homònim, situat a l’extrem d’un serrat darrera el qual sorgeixen bellament les agulles de Montserrat. La pista que seguim, coberta en algun tros per glaç degut al fred i alguna esporàdica nevada caiguda dies enrere, enllaça amb una altra que prové del mas allà on hi ha el seu safareig, al costat d’uns camps. El safareig, cobert amb una teulada de fusta, és d’una certa grandària i per una aixeta encastada en un dels murs i a través d’una mànega, treu a l’exterior un raig d’aigua que, en contacte amb la pedra del sòl, s’ha gelat. Un petit mur enllaça, tot i que deteriorat, el safareig amb el mas. És agradable restar-hi una estona bevent de la freda aigua de la font improvisada o mirant, asseguts al mur, la silueta inconfusible de Montserrat.

En aquest punt de l’excursió deixem els senyals de l’itinerari “La pedra seca” que ens han acompanyat fins aquí, el qual, fent un traçat més curt, torna a Rellinars pel camí normal d’accés al mas de Casajoana. Nosaltres continuem per la pista que puja vers llevant i que, abandonant els paisatges humanitzats, ens endinsarà en territori més muntanyenc pertanyent a la Serra de l’Obac. Anem pujant, primer en forta pendent que salvem còmodament gràcies a un tros cimentat, i desprès, per pista de terra, ja menys inclinada, fins arribar al coll de la Morella, situat a la dreta d’aquest puig i on hi ha una enorme torre elèctrica. Ens trobem en una important cruïlla on enllacem amb l’antic camí ral de Terrassa a Manresa que haurem de seguir un bon tros vers la primera població esmentada, o sigui, cap a la dreta, encarats al sud.

Comencem a tenir gana i decidim aturar-nos als poc més de deu minuts d’haver enllaçat amb el camí ral, al costat de les runes dels Hostalets del Daví, un antic hostal que, de ben segur, en un ja llunyà passat, ens hagués rebut amb un bon àpat. Tot i així, portem un entrepà de tonyina que no desmereix de l’indret, asseguts a l’ombra d’un pi i contemplant, enfront, part de la serra de l’Obac.

Els Hostalets del Daví

Veure les restes d’aquest hostal em fa sentir enyorança d’un temps passat, tot i que mai l’he viscut; o potser si, encara que només dins el meu imaginari. Hom s’imagina el tràfec que hi deuria haver entre Terrassa i Manresa als segles passats, abans de la invenció dels cotxes i, amb ells, de les autovies i les autopistes. I hom s’imagina el plaer que deuria donar arribar a aquest hostal després d’un feixuc camí i poder reposar tot fent un bon àpat. Hi havia altres hostals propers situats al llarg del camí ral: vers Terrassa hi havia l’hostal de la Barata, a hora i mitja; i vers Manresa, només a una hora, hi havia Sant Jaume de Vallhonesta. Aquests altres hostals eren més grans i còmodes que el solitari Hostalets del Daví, el que fa pensar que aquest era utilitzat majoritàriament per lloc de pas, per dinar abans de continuar el camí, que pocs viatgers hi feien nit. I és que, antigament, aquestes parets havien estat conegudes com l’Hostal de la Mort a causa del gran nombre de robatoris i crims que hi tenien lloc en el seu entorn més proper. A més, la vida dels hostalers no va ser mai gaire còmode, ja que, a més del bandolerisme, hagueren de conviure amb els conflictes que sacsejaren el país des del segle XVII fins al XIX: la Guerra del Francès i les carlistes en són un bon exemple. Precisament d’aquestes últimes hi ha el record, l’any 1850, de l’afusellament de tres membres republicans.

Avui, però, tant sols resten les seves runes i la bassa, a l’altra costat del camí, que servia per recollir l’aigua per a ús agrícola i que avui serveix per a ús dels bombers. I el viatjant, més aviat excursionista, que s’hi apropa, lluny del brogit del tràfec de l’hostal i del patiment per la presència dels bandolers, reposa al costat de les seves parets gaudint del paisatge alhora que, com nosaltres, gaudeix també dels entrepans que ha dut per dinar.

Panoràmica de la Serra de l'Obac

Retornem al camí ral deixant enrere l’hostal, pel costat on hi hagué el portal de Barcelona, amb una bonica arcada avui desapareguda; de fet, sembla ser que fou robada. Sempre per la carena, amb esplèndides vistes a la Serra de l’Obac, arribem al final de la pista, lloc on hem de davallar un tros fins enllaçar amb un dels trossos més bonics del recorregut pel camí ral. Aquest, aquí, és més aviat un sender estret que ressegueix la muntanya per damunt el torrent de la Cansalada, vorejant l’obaga de la Roca del Duc. M’havia imaginat el camí ral creuat no només per vianants, sinó també per transportistes amb els seus carros tirats de rucs o per cavalls, però l’estretor d’aquesta part em fa desmentir les meves primeres apreciacions i considerar que només hi transitaven a peu o, potser, damunt d’algun cavall o ruc. Cal anar amb compte amb un negre forat situat al costat del camí, ja que sota el brancatge que el cobreix més aviat com a senyal que com a protecció, hi ha l’Avenc del Camí Ral.

El paisatge és feréstec, amb la presència de l’esmentat torrent de la Cansalada sota nostre. Tant sols la presència d’un mas penjat sota les parets erectes del Turó del Mal Pas que tanquen l’extrem on el torrent s’uneix amb altres per girar en direcció a la vall del Llobregat, ens indica que no som lluny de la presència humana que, de segur, anys enrere, era molt més nombrosa. Hem de pensar que, els camps que hem travessat a la primera part de l’excursió tot cercant les barraques de pedra seca, eren ocupats per nombroses vinyes que s’esglaonaven pels terrers. Aquesta riquesa vinícola va desaparèixer a finals del segle XIX amb l’arribada apocalíptica de la fil·loxera. I, indiscutiblement, el comerç que hi deuria haver gràcies a aquests cultius entre els extrems del camí ral, el feia mereixedor d’una major concurrència de vianants.

Panoràmica del torrent de la Cansalada

Resseguint el curs ascendent del torrent de la Cansalada, em fa la sensació d’immergir-me en un món llunyà, hostil, on les roques conglomerades i els alzinars que les cobreixen, semblen engarjolar el fons del torrent. A l’altre extrem, la petita però feréstega vall sembla eixamplar-se mentre la silueta del Castellsapera la contempla des de la seva posició alterosa i, sorgint per damunt del proper serrat, el Paller de Tot l’Any mostra la seva peculiar fesomia. Extasiats per aquest paisatge, arribem al coll del Correu, lloc on deixarem el camí ral per emprendre el retorn a Rellinars; primer, però, fem una aturada per assaborir els postres: un parell de mandarines.

Un descans al coll del Correu

Aquest coll es troba situat entre altes parets rocoses, és un indret tancat, ombrívol, lloc de pas obligat que ocultava tota mena de malfactors; indiscutiblement, en altres temps no ens haguéssim quedat tan tranquils assaborint els cítrics, sinó que haguéssim fugit d’aquest indret com ànimes perseguides pel diable. La presència de la silueta arrodonida del Castell de Bocs, un pic que, juntament a un altre de bessó al seu costat, formen uns conglomerats aïllats de la resta de la carena, incrementen aquesta sensació de perill, de lloc enigmàtic, gairebé embruixat. Però la nostra situació actual és molt diferent i, contràriament al que els hi passava als nostres avantpassats en creuar aquest coll, a nosaltres ens dóna serenor i placidesa; de fet, en aquest indret ens retrobem amb el GR-5 que davalla cap al sud i que ens durà pràcticament fins a Rellinars. Els senyals vermells i blancs són sempre uns bons acompanyants en les nostres caminades.

El sender per on hem de baixar és força costerut i de mal trepitjar, però és molt curt i, als pocs minuts, enllaça amb una pista que hem de seguir cap a la dreta. Enfront nostre tenim les efígies bessones del Castell de Bocs, amb una senyera al seu cim; el nom de bocs fa referència a unes cabres mascles que eren molt habituals en aquests paratges temps enrere. Més enllà, les agulles de Montserrat es dilueixen en la calitja que les envolta. És curiós, en aquest tram del sender, fer una ullada al proper Paller de Tot l’Any, el qual sorgeix per damunt del serrat com si fos el seu capell. El camí ral que hem abandonat passa a tocar d’aquest simpàtic pic en el seu camí vers la Barata. Nosaltres prenem la pista tot voltant el Castell de Bocs fins que aquesta gira vers ponent, on trobem un sender que, vers el sud, ressegueix la carena despresa d’aquest pic.

Panoràmica amb el Paller de Tot l'Any al fons a l'esquerra

Resseguim la carena fins que la pista s’acaba, just on hi ha una torre elèctrica. Des d’aquest punt, prenem un camí a l’esquerra que baixa fent llaçades fins al torrent de la Saiola que creuem i prenem a la dreta la pista que el ressegueix. Anem, doncs, acompanyant el torrent, creuant-lo un parell de cops, fins arribar a l’indret de la font de Carlets, la qual es troba a la dreta del torrent, just on la pista el creua novament. O això és el que ens indica la guia que portem, ja que malauradament, no sabem trobar-la per més que la cerquem per l’entorn; potser, com que és una font intermitent, se’ns ha passat desapercebuda. Nosaltres continuem per l’ampla pista però amb compte, ja que quan aquesta s’allunya de la riera i va guanyant desnivell tot enfilant-se vers la carretera que, provinent de Terrassa, du a Rellinars tot passant per la collada de l’Obac, nosaltres hem de deixar-la per continuar per un senderol tot continuant acompanyant el torrent, el qual, en aquest indret, ja pren el nom de riera de Rellinars.

Si anem fent ullades a la riera, ens trobarem, en pocs minuts, amb una curiosa presa alçada amb pedres de l’indret probablement pels veïns per tal de remullar-se a l’estiu. Nosaltres hem de continuar uns minuts més per la pista amatents per trobar una altra presa, aquesta força gran, però actualment inutilitzada; i hem d’estar amatents perquè en aquest punt hem de baixar al fons de la riera, creuar-la i enfilar-nos fins la pista que transcorre a l’altre costat, la qual ens durà, en un còmode passeig, fins les fonts de Rellinars, un indret bucòlic banyat d’aigua que regalima per un quantiós nombre de brocals que sorgeixen de les roques de l’entorn. Hem tingut sort, ja que totes elles ragen a causa de les pluges caigudes els darrers dies; certament, arribar a aquest idíl·lic indret i veure els brocals secs, deu deixar un gust amarg a l’excursió. El lloc, com no podia ser d’una altra manera considerant la seva proximitat al poble, és una àrea recreativa on es pot dinar a l’aire lliure, en unes taules de fusta col·locades entre les fonts i la riera.

Fonts de Rellinars

Es va fent tard, o sigui que no ens entretenim gaire en aquest tranquil escenari i, reprenem la pista que ens ha dut fins aquí. Abans, però, ens fitxem en un indicador que assenyala la presència d’un estret pas cimentat a l’altra banda del qual s’inicia un estret camí; segons l’indicador, aquest sender du fins a l’Ajuntament. Indiscutiblement, es tradueix com que és una possibilitat per dur-nos de retorn a Rellinars, però no deixa de ser simpàtica la menció de la casa consistorial. Seguint la pista, aquesta ens du, en un quart d’hora curt, fins a Rellinars, concretament al lloc on hi han els edificis de la que fou una antiga fàbrica tèxtil construïda al segle XIX. Com a curiositat, encara es conserva la roda vertical de pales que recollia l’aigua del torrent, enganxada al molí hidràulic; tots ells del segle XVIII.

Passat el Molí de la Fàbrica, ja s’albira l’església parroquial, a la qual arribem en pocs minuts retrobant-nos amb el nostre vehicle i amb l’inici de l’excursió. Per acabar, fer esment que el nom de Rellinars sembla tenir el seu origen en la contracció de dos noms: per un costat fa esment d’un riu i, per l’altre, segons uns, a llinars, significant “camps de lli”, i per altres, al mot al indar derivat de l’àrab, significant en aquest cas “les eres”, espais de terra per a feines agrícoles. Per a nosaltres, Rellinars esdevé un indret curull de barraques de pedra seca, allà on s’esglaonaven les antigues vinyes, de rieres esquerpes que davallen dels cims de la serra de l’Obac, d’indrets idíl·lics on la vista s’eixampla vers les formacions de conglomerats on els boscos s’arrengleren, de racons tranquils avui on la història hi deixà episodis sagnants, de fonts que acaronen els nostres sentits... Rellinars és sinònim d’una bona excursió.