Mola dels Quatre Termes

Diuen que quan calia fer una tala de pins, els quatre batlles de Rojals, Vimbodí, Mont-ral i Prades, que compartien la propietat d’alguns dels boscos dels voltants d’aquests pobles, es reunien dalt d’un dels tossals que conformen les muntanyes de Prades per tal de pactar les condicions de la tala, just on els límits territorials de cada un d’ells confluïen; fet pel qual, aquest bell mirador és conegut com la Mola dels Quatre Termes. És curiós com al llarg de la nostra geografia hi ha un munt d’indrets que reben noms similars per raons similars. I són indrets que no es troben còmodament situats a la plana, sinó elevats i, per tant, arribar-hi requereix un cert esforç. Suposo que als nostres avantpassats caminar no els hi representava tant de trasbals com a nosaltres, que a tal exercici l’anomenem fer excursions, i sempre posaven davant de qualsevol dificultat el desig d’una bona entesa. En aquesta ocasió, nosaltres volem seguir els seus passos, almenys dels que provenien de la vessant de Poblet, i pujar-hi, no pas per entendre’ns amb cap altre excursionista, sinó simplement per gaudir d’una bona excursió. Ho farem enfilant l’emboscada vall de Castellfollit i, un cop dalt, seguirem la boscosa carena fins als Cogullons i el coll de la Creu de l’Ardit, des d’on retornarem a l’inici de l’excursió pel barranc de l’Argentera.

Arribats al monestir de Poblet, prenem la carretera que du a Prades i, a la meitat entre els quilòmetres sis i set, prenem la pista que recorre la vall de Castellfollit fins al xalet forestal homònim on aparquem; a l’entrada de la pista hi ha una bonica creu de terme que ens convida a penetrar-hi. El recorregut en cotxe fins al xalet, pels que no han d’anar amb compte amb la conducció i poden fruir del paisatge, ja mereix la pena: en un primer tram creua unes vinyes situades a mà dreta i, ja dins la vall, arriba fins a la zona d’esbarjo de la Roca de l’Abella, a tocar el torrent, amb taules de pedra i espais per fer-hi barbacoes. La vall s’ha anat estrenyent i penetra en un bell engorjat franquejat per pendents cobertes d’alzinars d’entre els quals sobresurten belles roques de granit, com la Roca de la Mel. A la confluència amb la vall de l’Argentada, per on tornarem, flanquejada per altres protuberàncies granítiques com la Roca de Ponent a l’esquerra i la Roca de l’Àliga a la dreta, deixem a la nostra dreta la casa de Castellfollit, un bell edifici d’estil medieval que fou una granja dependent del monestir de Poblet, i continuem fins al Xalet forestal de Castellfollit, un lloc idíl·lic on trobem una altra àrea de lleure envoltada d’altes alzines als dos costats del torrent i remullada per la font Negra, nom amb el qual és conegut l’indret.

Les granges que es construïren en diversos indrets del bosc de Poblet foren llocs d’explotació agrària que, tot i estar vinculades al monestir, duien una vida força independent. En elles hi treballava un grup de conversos que periòdicament passaven comptes amb l’administrador del monestir. Això s’esdevenia també a la granja de Castellfollit. El seu origen es remunta a la segona meitat del segle XII, tot i que l’indret utilitzat com a zona de cultiu pot tenir els seus orígens en època romana, tal com se sap que passava en llocs propers com Riudabella. El que és segur és que fou utilitzat pels sarraïns, els quals, a més, tenien una torre de guaita situada a la part oposada de la vall, encimbellada sobre una de les protuberàncies granítiques que sobresurten del bosc, i que, per tal fet, és coneguda con la torre del Moro. De fet, el topònim d’aquesta vall es creu que té el seu origen precisament en la pròpia granja, que en el seu temps deuria estar fortificada. El nom al·ludeix, a més, a un indret ple de vegetació, tal com, amb el pas del temps, deurien estar les parets de l’antiga granja, abans de la seva restauració. El seu ús medieval, contràriament a les altres granges dedicades a l’explotació agrícola, estava encaminada a l’aprofitament del bosc, del qual en treien llenya, carbó vegetal, tal com es desprèn dels vestigis que es poden trobar d’antigues carboneres, i tota mena de fusta. Al llarg de la vall, però, també hi havia petits conreus dedicats a la vinya, al blat i a l’horta.

Al bosc de Poblet hi havien dues cases forestals més, a part de la de Castellfollit: la de la Pena i la del Titllar. Contràriament a aquestes dues, que s’assentaren sobre antigues granges del monestir, la de Castellfollit s’edificà en un indret a part. Probablement gràcies a tal fet, ara es conserven les dues a la vall de Castellfollit. L’edifici actual de la primera, la que hem vist passant-hi amb el cotxe a la nostra dreta, no és l’original, sinó que és producte d’una posterior reforma, i actualment és utilitzat pels monjos cistercencs com a lloc de repòs. La més moderna, on aparquem i comencem l’excursió, fou construïda durant els anys vint del segle passat. En aquest lloc hi vivia el guarda forestal encarregat de tenir cura d’aquest indret, junt amb la seva família. En aquells anys la vida deuria ser dura en aquests llocs més isolats que actualment, però fa enveja veient que, tot i ser la casa forestal més petita de les tres, la seva grandària la fa digna d’un habitatge de luxe, amb la presència inclòs d’una talaia a la part central, damunt l’entrada. Amb les comoditats actuals, seria un habitatge ideal per passar-hi unes bones vacances i, inclòs, per viure-hi.

 

La casa forestal de Castellfollit

Hem d’enfilar la pista forestal, tancada al trànsit i sense asfaltar, que surt per l’esquerra de l’edifici i que és la continuació de la pista per on hem arribat. És flanquejada, per la vessant del torrent, per alts roures i protegint una de les corbes, hi ha un gros talús de contenció. Aquesta pista s’enfila gairebé fins al capdamunt de la serra, però en un moment donat, gira cap a ponent i, creuant la Serra Llarga, volta les barrancades veïnes de Torners i Titllar per retrobar-se al coll de les Masies amb la carretera a Prades que havia abandonat a la Creu de Castellfollit. Precisament el coll esmentat hi passàrem en la nostra anterior excursió per aquestes muntanyes quan, provinents de Riudabella, ens dirigíem al tossal de la Baltasana. Ara però, passat un dipòsit del qual raja un bon doll d’aigua provinent de la font del Crecifici, senyal de que es troba ple, abandonem la pista tot prenent un costerut sender que, poc desprès del dipòsit, s’enfila pel bosc de pins negres que cobreixen aquesta vessant, en direcció al tossal Rodó, un pujol situat al mig de la part alta de la barrancada que recull l’aigua dels torrents que, unint-se al Pla de l’Óssa, formen el torrent de Castellfollit.

El sender que flanqueja el tossal Rodó per la seva vessant septentrional

Anem pujant per un sender costerut i estret però molt bonic que creua el bosc en diagonal, entre pins rojalets i algun que altre roure, pel flanc ombrívol del tossal Rodó, per la seva vessant septentrional. Més endavant la pendent del sender es suavitza una mica i desemboca en una pista forestal que prenem cap a la dreta; aquesta pista prové de Castellfollit tot fent una llarga marrada que envolta el barranc homònim i es dirigeix cap a la veïna casa forestal del Titllar tot creuant la Serra Llarga, el barranc dels Torners i la Serra Alta, indret protagonista d’una anterior excursió, ja esmentada, que ens va enfilar fins al Tossal de la Baltasana. Nosaltres seguim la pista cap a la dreta un parell de minuts fins retrobar-nos amb el sender que ens torna a enfilar cap amunt, per la valleta del Racó del Bou. A penes hem començat a suar la nova pendent quan, immergits en la solitud i el silenci del bosc, ens quedem astorats per la visió estrambòtica d’un enorme bolet que fa companyia a un grup de pins.

Roser al costat del gegantí ou de reig

Es tracta d’un ou de reig, i us puc ben assegurar que la seva grandària és aclaparadora, i més amb l’esclat dels seus colors. Ens anem apropant meravellats i, encara més extasiats, ens adonem que, a mesura que som més a prop, l’enorme fong sembla partir-se en trossos, com escorçats en rodanxes. I així ens adonem que el gegant micològic es troba dibuixat a l’escorça dels arbres. A qui se li ha ocorregut tal pintada? Per uns plafons que hi ha al costat, ens assabentem que ens trobem en una part d’una ruta micològica que creua aquest sector del Bosc de Poblet. Després, a casa, sabrem que l’autor d’aquests bolets artístics és Genís Collell, el qual va guanyar el concurs “Pinta bolets als arbres del Bosc de Poblet”. Quina ocurrència! Sembla ser que la intenció en dibuixar-los és potenciar aquesta ruta, senyalitzada i amb plafons explicatius. Però hom es pregunta si l’impacte visual és l’apropiat d’un bosc que, ja per si sol, és ben bonic. És com haver fet un grafit a les parets d’un edifici emblemàtic. Tot i que, ho reconec, m’ha encantat el dibuix que aprofita la perspectiva i el punt de fuga per sorprendre als excursionistes. Es veu que hi ha tres més de bolets pintats a l’escorça dels arbres: a més de l’ou de reig, hi ha un rovelló, un apagallums i un fredolic. Seria divertit cercar-los; potser en una altra ocasió ho fem. Ara, però, cal seguir l’excursió que ens ha de dur fins la Mola dels Quatre Termes tot agraint no haver-nos trobat amb un follet de grandària similar a l’ou de reig.

Seguim pujant abandonant el petit torrent lateral tot dirigint-nos fins a la carena de la Serra Llarga o de les Boixeries, que tanca per ponent la vall de Castellfollit, ara amb una pendent suavitzada. Ens trobem passejant per una de les rouredes que resisteixen a les Muntanyes de Prades. És un bosc jove, sorgit sobretot durant la segona meitat del segle XX, després de les fortes explotacions que durant els segles anteriors va patir l’entorn, primer, durant els segles XVIII i XIX per la desforestació ocasionada per l’artigament sofert per les plantacions de vinya, patates i avellaners que creixeren per tot l’entorn. Després, per la gran demanda de llenya i carbó que hi hagué fins als anys seixanta del segle passat, quan el seu consum decaigué a causa de l’aparició de nous mitjans de combustió. Abans, a més, amb la desamortització de les terres propietat del monestir de Poblet a partir de 1835, el bosc va patir una altre desforestació incessant. Ara, però, el silenci, la pau, la bellesa de l’indret, ha fet oblidar la frenètica explotació del passat a més d’haver recuperat la seva frondositat.

Arribem fins prop del collet de les Roques d’Encaix, però no ens cal pujar-hi perquè el caminoi segueix el seu recorregut transversal deixant les roques a la nostra dreta. Tot i així, m’he enfilat un xic atret per la presència d’unes fileres de pedres alineades que deurien formar una antiga construcció, un cobert pel bestiar o potser inclòs una habitació d’un antic mas. El flanqueig s’acaba enllaçant amb una ampla pista que careneja tota la Serra Llarga; es tracta d’un tallafoc que ens col·loca a la part alta del recorregut. L’arribada ha estat com sortir d’una habitació fosca vers la llum de l’exterior; el bosc ens havia embolcallat amb una llum tènue, somorta, i nosaltres hi caminàvem com si fóssim part d’un somni, despertant-nos pel sobtat esclat de llum que queia sobre la carena esclarissada. Seguim cap a l’esquerra la pista que s’enfila un xic fins arribar a la part més alta des d’on careneja en direcció a llevant. Pel camí hem trobat un pal indicador amb el dibuix de dos excursionistes i un bolet al seu costat i hem somrigut pensant que l’itinerari boletaire també arriba fins aquí, tot i que no hem vist cap altre bolet gegant. El sòl es troba blanquinós a causa dels cristalls de gebre que encara es conserven malgrat el bon temps que fa.

La Mola dels Quatre Termes amb la carena boscosa que hi duu

Ens trobem a l’indret conegut com els Plans d’en Pagès, una llarga i ampla carena ocupada per uns altiplans que antigament havien estat conreus com ho demostren els diversos masos que es troben tot resseguint-los i que enllacen el Tossal de la Baltasana a llevant amb la Mola dels Quatre Termes on ens dirigim a ponent; des d’on som podem observar la boscosa carena que haurem de resseguir per arribar-hi i comprendre la raó del seu nom: la serra del Bosc de Poblet. A primer terme, sota nostre, hi ha el coll d’en Perroi, on la serra torna a enlairar-se deixant a la seva dreta els costers d’en Perroi i tornant a perdre alçada al coll de la Cova Fumada, on torna a enlairar-se per accedir a la Mola d’Estat des d’on seguirem carenejant ja fins arribar a la Mola dels Quatre Termes. Per darrera de la Mola d’Estat, recognoscible per la presència dels Roquers de la Cansalada, surt un brancal encinglerat que forma la Mola de la Roquerola; aquest paisatge boscós, amable, de fàcil andarejar, té ocult una crosta rocosa que li confereix una doble personalitat agresta, com la d’una bella flor espinosa. Mirant cap al sud-est, a través de la incisió del coll d’en Perroi, veiem al fons l’església del poble de Mont-ral, a l’extrem oriental de les muntanyes de Prades de les quals destaquen, properes al poble esmentat, les esquerpes siluetes dels Motllats. Entre aquest paisatge i nosaltres, s’estén la capçalera de la vall del riu Brugent, centrada en el poble de Capafonts i que ens recorda una altra excursió anterior, precisament, vers els Motllats.

El tallafoc segueix cap el sud, però nosaltres ens desviem tant bon punt ens trobem amb el camí marcat amb els senyals del GR-171 que uneix les poblacions de Prades i de Rojals; prenem la direcció vers aquesta darrera població. Tornem a endinsar-nos en el bosc, ara amb presència de forces grèvols, fins arribar a l’ombrívol collet del Coster d’en Perroi, on trobem un pal metàl·lic amb indicacions d’on es dirigeixen els diversos camins que hi conflueixen, indicant-nos un d’ells el camí vers els Quatre Termes. Aquest camí es decanta primer cap a la vall meridional del riu Brugent però de seguida ens retorna vers el barranc de Castellfollit, el qual veiem enfonsat entre els serrats que el cenyeixen tot destacant les característiques roques que s’erigeixen com tòtems d’una cultura ancestral. Al fons s’estén la Conca de Barberà i, més al fons, es desdibuixen com en un quadre impressionista, els cims nevats pirinencs.

El camí, que ha baixat un xic, retorna a la carena tot resseguint-la, la qual ens sorprèn gratament. Ja he comentat abans el contrast entre la presència d’uns serrats boscosos i els roquissars que guarden els arbres zelosament, dels quals en sobresurten alguns que donen al conjunt una aparença dual entre amable i esquerpa. Arribats a la pista que fa de tallafocs, ens imaginàvem que la resta de l’excursió seria per indrets de fàcil caminar, per pistes més o menys amples, però ja arribar al coll d’en Perroi ens ha desmentit tal presagi i, més enllà d’aquest, ens ha confirmat que el sender que duu als Quatre Termes és un camí bellíssim que creua una cresta rocosa, talment com si ens trobéssim en uns indrets més muntanyosos com ho són els llunyans Pirineus. Així, el camí, flanquejat primer per un bosc d’alzines petites vestides de líquens, s’apropen a l’esmolada cresta i són substituïdes per pins rojalets mentre caminem enmig d’un passadís de roques granítiques. Creuem un petit pas entre roques i albirem un cop més el bell paisatge que abraça el barranc de Castellfollit, amb la casa homònima on hem deixat el cotxe, i la Conca de Barberà amb el Pirineu al fons.

Seguim pel sender que ara deixa enrere les alzines i és acompanyat per pins, els troncs de molts dels quals tenen formes sinuoses com si estiguessin dansant. El camí torna a baixar fortament fins al coll de la Caldereta, cruïlla de camins com l’anterior collet d’en Perroi. Des d’aquí podríem tornar a Castellfollit o bé baixar cap a Capafonts pel mas d’en Toni. Seguint el camí principal, l’indicador ens assenyala Rojals i la nostra fita, la Mola d’Estats. És curiós com al collet d’en Perroi hi havia senyalitzat el nom dels Quatre Termes i aquí ens indica el nom de la Mola d’Estats. Tot fa creure que és el mateix cim, com de fet, ho demostra que en molta documentació cercada anomenen indistintament amb el dos noms el mateix indret, però consultant el planell de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, cada un d’ells assenyala una elevació diferent; precisament, en aquest mapa la Mola d’Estats es troba sobre el coll de la Cova Fumada, on haurem d’arribar-nos just abans d’enfilar-nos definitivament cap a la Mola dels Quatre Termes que, al mapa, apareix amb el nom de Taula dels Quatre Termes, donant a entendre que els batlles deurien reposar del cansament de l’ascensió, mentre parlaven, al voltant d’una taula com si es tractés d’una versió muntanyenca de la cort del rei Artur.

Podríem continuar senzillament per la pista que arriba fins el coll de la Caldereta procedent de Rojals, però nosaltres, al cap d’uns metres d’agafar-la, ens enfilem per uns esglaons que permeten accedir a un sender que, en forta pendent i enmig d’una pineda, es dirigeix de nou cap a la carena per un trajecte molt més bonic. Ara be, el sender s’eleva en forta pendent que ens torna a fer suar. A trams, el terra és encatifat de blanc a causa del gebre que es resisteix a desaparèixer, esdevenint un indicador de la frondositat del bosc i de la forta baixada de temperatura que encara es produeix amb l’arribada de la nit i que ens fa entendre que més val que no ens entretinguem excessivament per aquests racons, no fos cas que ens embolcallés la nit amb un vestit fredolic. Sortosament el costerut tram no és gaire llarg i de seguida arribem, després d’un lleuger descens, a un altre collet, el de la Cova Fumada que ja he esmentat al paràgraf anterior i que, com els altres, té un pal indicador situat, a diferència dels seus predecessors que es trobaven a peu de camí, damunt d’una roca.

Balma de la Cova Fumada

Abans de continuar l’excursió, val la pena desviar-se cinc minuts per un sender planer que, per la banda del riu Brugent, ens acosta fins a una bonica balma que ha cedit el seu nom al collet, la Cova Fumada; encara hi resten trossos de les parets que delimitaven els diferents espais que conformaven l’habitacle procedent d’un temps en que era habitual viure en aquests llocs muntanyencs. La roca que fa de sostre és de tonalitat vermellosa, fet molt habitual en aquestes muntanyes per la presència dels gresos que conformen gran part de les muntanyes de Prades i que tenen aquest color. Retornats al petit coll, albirem de nou Mont-ral al capdamunt d’un dels turons que conformen els Motllats; davant seu s’estén la vall del Brugent, i al seu darrera, en la llunyania, el mar tarragoní. Som sota mateix de la Mola d’Estats, i podem observar part de la cinglera que envolta la Mola dels Quatre Termes per tots els seus costats exceptuant el seu vessant llevantí que serà per on continuarem l’excursió un cop haguem gaudit de les vistes des del cim. Per arribar-hi, però, ens cal salvar un petit grau que, gràcies a uns esglaons fets a la roca, gairebé és com si els antics habitants de la Cova Fumada anessin a estendre la roba al terrat. Indiscutiblement, l’ambient bosquetà i pedregós que ens envolta, dóna un gran encant al darrer esforç abans de treure el cap a la llum que banya la part alta de la cinglera.

Dalt la Mola d'Estat dels Quatre Termes

Només arribar dalt i a l’esquerra, tenim l’extrem occidental de la cinglera, on un pal indicador ens fa saber que ens trobem a la Mola d’Estat dels Quatre Termes. La vista s’estén cap al nord, recorrent tota la vall del barranc de Castellfollit per on ens hem enfilat, flanquejada per la Serra Llarga a l’est i la Mola del Guerxet a l’oest. Envoltat per l’espès bosc que ocupa tot el barranc, veiem la casa de Castellfollit on hem deixat el cotxe i on esperem retrobar-lo en acabar l’excursió. Al final del barranc es percep l’estret congost per on hem deixat enrere la plana conreada i hem penetrat al barranc. La Conca de Barberà s’estén davant nostre amb el poble de Vimbodí i la serra del Tallat coronada per molins eòlics. Més enllà, les planes de la Segarra i de l’Urgell fins encalçar la barrera muntanyosa pirinenca.

La vall de Castellfollit des de la Mola d'Estat dels Quatre Termes

Passejar pel capdamunt d’aquesta cinglera, ocupada per un pradell delimitat per roques i pins, amb unes magnífiques vistes, produeix un gran plaer. És com un altiplà rocós voltant de cingleres vermelles al vessant enlairat sobre el riu Brugent. En un lloc determinat, arran de cinglera, al costat d’una curiosa cisterna gairebé quadrada excavada a la mateixa roca, hi ha el lloc conegut com les Tres Creus, on efectivament onegen hieràtiques tres creus en memòria de dos muntanyencs reusencs i de mossèn Pau Queralt, morts en diferents circumstàncies durant la guerra civil. La seva història la podem llegir a “El soliloqui de les preferències sobre les Muntanyes de Prades”, escrit pel geògraf i historiador reusenc Josep Iglésies, i editat per l’Associació Excursionista de Reus l’any 1977 dins el recull d’articles “Miscel·lània Muntanyenca”. Diu així:

... “Va venir la guerra civil, i un company excursionista que havia vist morir els germans Estivill al camp de batalla, hi va portar una creu de fusta dedicada a la seva memòria. Això ens va suggerir de posar-n’hi una altra dedicada a l’enyorat mossèn Pau Queralt, apòstol del catalanisme a la Conca de Barberà, que a l’inici de la contesa bèl·lica s’havia refugiat al mas de Mateu i hi va trobar la mort; i en Santasusagna va proposar de posar-n’hi una altra dedicada a l’excursionista tarragoní Alfons Miquel, que l’havia trobada en circumstàncies anormals, igualment deguda a la violència, en acabar-se la guerra. Vam fer construir els símbols cristians al manyà de La Riba i una vigília de festa, el company Santasusagna va venir a casa a dormir. Molt abans de l’alba empreníem el romiatge camí del mas de Mateu. Eren quatre hores d’un malpujadís senderó pel trencall del riu Sec. Semblàvem dos penitents. Dúiem al coll les dues creus de ferro i a la motxilla, escarpa, martell i ciment per a fixar-les al cim de la mola. Ens vam passar el matí fent els forats per a clavar-hi els peus de les creus, i podem ben certificar com és de dur aquell conglomerat rogenc." ...

Les Tres Creus amb el paisatge que s'estén vers ponent

Mossèn Pau Queralt era fill de Montblanc i es trobava ocult al mas de Mateu, situat sota la Mola de Roquerola, quan fou delatat. A cercar-lo hi pujaren diversos homes de Montblanc i de Rojals. Quan el trobaren, en intentar fugir, fou mort a trets. Amb el temps, però, sembla ser que es produí una mena de llei del talió, ja que, tal com explica Josep Insa Montava al seu llibre “Rojals. Un poble, un terme, una gent”, dels quatre homes que pujaren de Rojals a la captura del mossèn, tres acabaren afusellats al Camp de Mart de Tarragona i el quart fou ferit a França d’un tret. Resumint: les tres creus que es troben mirant la vall del Brugent, homenatgen quatre persones: els dos germans Estivill, el mossèn Pau Queralt, i l’excursionista tarragoní Alfons Miquel. No he aconseguit esbrinar, però, quan la creu de fusta dels germans fou substituïda per la de ferro actual, similar a les seves companyes però el doble d’alta.

Aquesta història m’ha ajudat a esbrinar la incògnita sobre el doble nom amb que es coneix aquest lloc. M’havia imaginat, en veure el pal indicador situat al capdamunt de la cinglera a l’extrem abocat al collet de la Cova Fumada, que el nom de Mola d’Estat feia referència precisament a aquest punt, mentre que la Mola dels Quatre Termes, era de tot l’altiplà. Però sembla ser que no és així. Per començar, aquest planell és conegut com el pla de la Mola. I es coneix com a Mola dels Quatre Termes pel que ja hem explicat a l’inici de l’excursió: a llevant es troba el punt on conflueixen els termes municipals de Prades, Vimbodí, Mont-ral i Rojals. I el nom de Mola d’Estat, en singular, té la seva raó en que l’Estat va comprar o, més clarament, es va apropiar d’aquestes terres durant la desamortització dels bens eclesiàstics l’any 1835; posteriorment, les va agregar al bosc de Poblet, formant part de la repoblació forestal que hi tingué lloc des de l’any 1903.

El paisatge des de la Mola vers el sud, amb la vall del riu Brugent ambn Mont-ral, les muntanyes de Prades, zona dels Motllars i Capafonts

Des de les Tres Creus albirem tota la vall del riu Brugent amb les boscoses muntanyes que l’envolten. Cap a ponent, podem resseguir la carena per on hem arribat, amb la Serra del Bosc a primer terme i el coll d’en Perroi a continuació, a l’altra vessant del qual s’estén la Serra Llarga. Per darrera d’aquesta treuen el cap altres serres fins encalçar l’altre tossal emblemàtic d’aquestes muntanyes, el Tossal de la Baltasana. A la capçalera de la vall, prop d’on el riu Brugent inicia el seu curs, veiem el poble de Capafonts, al sud-oest del qual, si ens fixem, podem albirar lo Picorandan, una roca monolítica que sobresurt del bosc com un gegantí queixal eixint ferotge de la geniva d’una fera, tal com ja vaig descriure’l en una antiga excursió que vàrem fer pels Motllats, una serra estesa al sud de la vall que esdevé l’avançada septentrional de les Muntanyes de Prades i que protegeixen tota aquesta vessant de la vall fins a l’extrem oriental on, damunt d’un petit turó, s’alça l’església de Mont-ral. Entre aquesta i nosaltres sorgeix un altre esperó de la cinglera on ens trobem, formant la Mola de Roquerola. I més enllà de Mont-ral, fins i tot podem gaudir de la visió de la costa tarragonina, amb un parell de grans vaixells de càrrega aturats sobre la mar, potser esperant poder entrar dins el proper port de Tàrraco. Retornats a Capafonts, vers ponent, més enllà de la serra que uneix el Tossal de la Baltasana amb la serra Plana i els Motllats i que ens oculta la presència del poble de Prades, tot un seguit de turons ens condueixen visualment fins al Montsant.

Gaudint del merescut entrepà de truita, tradició excursionista pròpia

Hem dinat al pradell, asseguts en una de les nombroses roques escampades per l’entorn. A prop, en una d’elles, hi ha una placa que commemora el primer aniversari del Club Excursionista Trail Tarraco, ocorregut fa poc, el passat tres de gener. Hi ha gravat un fragment del poema Les muntanyes de Joan Maragall:

A l’hora que el sol se pon,

bevent al raig de la font,

he assaborit els secrets

de la terra misteriosa.

Després de l’entrepà, mentre la Roser feia una becaina estirada a la gespa que cobreix el sòl, he fet un tomb per retrobar-me de nou amb el paisatge estès, com un infinit quadre, davant la cinglera de la Mola dels Quatre Termes. I he fet un descobriment sorprenent. Al costat de llevant de les Tres Creus, encastada a la roca, m’he trobat amb una aixeta! Hem pregunto si l’aigua que es desprèn d’aquest indret forma part del curs incipient del barranc del Tossal Gros que es desprèn entre la cinglera de les Tres Creus i el de la Mola de Roquerola. Però, tant si com no, d’on surt aquesta aigua si som dalt de tot de la muntanya? És a dir, sota el pradell on som hi ha tota una acumulació d’aigua formant tot un seguit de conduccions fins i tot per la pròpia roca de la cinglera i que va sorgint de mica en mica cada cop que un passavolant obra l’aixeta. Dalt de la font hi ha una placa col·locada l’any 1953 per l’Associació Excursionista de Reus que suposo coincideix amb la seva inauguració.

Una sorprenent font sota la roca de les Tres Creus

Per continuar l’excursió, retornem al coll de la Cova Fumada i prenem un corriol que, pel cantó del Brugent i després de baixar uns metres, ressegueix cap a llevant la cinglera rogenca de la mola d’Estat per dins d’un dens alzinar. Tot sigui dit que la caminada per aquest feréstec indret val la pena, però per acabar de conèixer part de la història de la Mola dels Quatre Termes, hauríem d’haver seguit els senyals del GR, ja que, només recorrent-hi tres-cents metres, ens haurien apropat fins la Taula dels Quatre Batlles; és a dir, fins una massissa taula circular de pedra on, com cavallers artúrics, els quatre batlles es reunien per pactar els acords sobre l’ús del bosc i la tala de pins dels boscos que compartien. Enmig de la taula hi ha una columna de metall acabada amb una piràmide, amb l’escut de cada un dels pobles emmarcat en cada un dels seus quatre costats, concretament als costats que els hi pertanyen; així, els batlles discutien asseguts en el seu propi territori. Prop de la taula hi ha, a més, un monòlit de ferro amb una litografia dedicada a Francesc Estivill Tudó, un amant de l’excursionisme amb una obsessió: senyalitzar els camins de muntanya. Membre de la Secció Excursionista del Reus Deportiu, Francesc Estivill va dedicar gran part del seu temps lliure a recórrer les muntanyes catalanes tot col·locant-hi pals indicadors metàl·lics per tal d’orientar els caminants. Van ser sobretot les muntanyes tarragonines on va realitzar majoritàriament la col·locació dels pals indicadors, però també en altres llocs de la geografia catalana: precisament, el 22 d’octubre de 1978 va aconseguir col·locar el pal número cent damunt de la font Tornadissa, prop del Puigsacalm. Va morir als vuitanta anys, el 19 de juny de l’any 2000, i el dia 26 de novembre d’aquest any, la seva entitat excursionista va inaugurar el monòlit en la seva memòria.

M’ha sabut greu conèixer l’existència de la Taula dels Quatre Batlles i del monòlit a través d’Internet, amb posterioritat a l’excursió; tres-cents metres no són gaires i, de saber-ho, ens podríem haver arribat fins a l’indret tot i que, després, haguéssim retornat al coll de la Cova Fumada, ja que, certament, el sender que recorre la vessant meridional dels espadats de la Mola dels Quatre Termes és, malgrat els entrebancs que, de tant en tant, sorgeixen, com algun pi abatut, d’una gran bellesa. I és que, mentre caminem, anem descobrint tot un seguit de roques que sobresurten de la cinglera com afilats crestalls o allargassats i massissos contraforts. Com ho descriu la ressenya que portem: Entrem en una contrada espectacular i gairebé única en les muntanyes de Prades. El terreny de granit en aquest cas no forma sorra disgregada, el tapàs, sinó veritables agulles i roquers verticals i també grans esbaldregades que donen tarteres inclinades com els anomenats racons de la Cansalada. Seguint caminant per aquests indrets feréstecs arribem al coll de Viladecabres on trobem un pal indicador que assenyala, cap a llevant, el poble de Farena, i cap al nord, els Cogullons, on ens dirigim.

Un entrebanc en el camí que cal domar

Seguim un sender que baixa suau cap el nord-est i sortim a una pista que seguim cap a la dreta uns cinc minuts fins trobar un pal indicador on prenem el camí de l’esquerra, cap el nord-est. Si seguíssim l’altre camí, arribaríem al mas de Mateu, lloc on, recordem-ho, es va refugiar mossèn Pau Queralt, un dels homenatjats a les Tres Creus. Nosaltres ens trobem amb les restes del que fou un altre mas dels entorns, el mas de Xuflet, a partir del qual el camí comença a davallar fins creuar el barranc que du el mateix nom que el mas. Remuntem i al cap de pocs minuts arribem fins a una impressionant balma amb restes d’antics habitatges; es tracta de la coneguda com a Balma Gran, situada prop del Grau del Paulet. Encara es manté dempeus part del mur extern que encerclava la balma. Una gran roca inclinada resta recolzada sobre la paret de la roca on es troba la balma, formant com un triangle a través del qual es veuen tot un munt de vestigis de l’antic habitacle. És molt més gran que la balma de la Cova Fumada, i és un lloc idoni per aixoplugar-se en cas de tempesta; inclòs per passar-hi la nit.

La Balma Gran

Els turons més orientals de les Muntanyes de Prades, amb Mont-ral i els darrers contraforts dels Motllats a la dreta i el mar al fons

Continuem pel camí que ens ha dut fins la Balma Gran i, de seguida, tot sortint del boscatge, confluïm amb una pista on trobem un altre pal indicador que, cap a la dreta, ens assenyala el mas de Mateu i Farena, i cap a l’esquerra, els Cogullons, petit llogarret situat al voltant d’un turó i del qual gairebé no en resta res, només la presència, dalt de tot, d’un edifici de pedra construït recentment com a refugi de muntanya propietat del Club Excursionista de Montblanc. La vista però, ens fuig cap al sud, emmarcada per la petita vall despresa dels Cogullons que s’aboca sobre el riu Brugent i que ens permet albirar els turons encatifats pel dens boscatge que els cobreix i que formen el sector més oriental de les Muntanyes de Prades; a la dreta ens retrobem amb Mont-ral i amb els darrers contraforts dels Motllats. I, al fons, a l’horitzó, amb la blavor encisadora del mar.

El refugi dels Cogullons camí del coll d'en Serra

Caminem per la pista en direcció als Cogullons, per un espai esclarissat i pla que contrasta amb els camins feréstecs que hem fet fins arribar-hi. No ens enfilem fins al refugi com m’hagués agradat, ja que encara ens queda força ruta per fer i la tarda comença a córrer cap al capvespre. Arribem al coll d’en Serra i prenem la pista de l’esquerra que s’allunya dels Cogullons. En pocs minuts trobem un altre pal indicador on prenem la direcció a Rojals introduint-nos en un petit sender que ens porta a través d’un espai rocós fins a una petita construcció utilitzada pel que ens sembla com ha petit habitacle pels seus propietaris que deuen venir esporàdicament a gaudir d’aquests entorns. Curiosament, dalt la porta, hi ha el número 7. De quin carrer, ens preguntem? I, a més, on són els altres números? Segurament es tracta de una juguesca dels propietaris. A partir d’aquesta petita segona residència, el camí s’introdueix dins el bosc del Guerxet, compartit per pins rojals i alzines.

Creuat el bosc, arribem al coll de la Mola, on ens retrobem amb la pista que du a la mola d’Estat provinent del poble de Rojals. Hi ha un altre indicador en aquest coll, però en lloc de ser-hi a peu dels diferents camins que s’agermanen en aquest punt, es troba situat dalt d’una gran roca vermellosa, com si, més que assenyalant-nos per on hem de continuar, fos un guaita controlant qui passa pels seus dominis. Nosaltres ignorem la pista; de fet, ignorem fins i tot el pal indicador, i prenem un sender que, de nou dins d’una pineda, davalla per l’inici del que serà el barranc de l’Argentada. Per la dreta hi ha un altre sender, aquest senyalitzat, que du al mirador de la Pena.

Anem baixant entre pins per un sender a voltes perdedor, però que sempre acabem retrobant. Aquesta zona fou molt explotada per obtenir barita durant el segle XX, fins als anys setanta; al llarg del seu recorregut es poden trobar restes de mines i forats de ventilació difícils de veure a causa de la vegetació que hi ha crescut al llarg dels anys i que oculta els vestigis. El que sí trobem són unes casetes de minaires molt malmeses però que encara donen una idea de com vivien els treballadors: són com petites cases aparellades, cada una de les quals tenia una habitació amb llar de foc. De fet, però, la mineria, com l’explotació d’aquests boscos, ve de molt antic, ja en temps dels romans que després els sarrains continuaren, tal com ja he comentat; llavors, però, les explotacions eren a la recerca de plata, d’argent, d’aquí be el nom de l’Argentada.

A partir d’aquest punt on es troben les casetes dels minaires, el camí se’ns complica força. Seguim baixant intentant trobar el camí antic de l’Argentada, que segons la guia que portem baixa pel costat esquerra del barranc; nosaltres però, no estem segurs de trobar-lo. És cert que, més avall, acabem coincidim amb un sender força ample, però de seguida el perdem per trobar-nos baixant directament al llit ple de còdols del barranc de l’Argentada, sota mateix de la casa de Castellfollit. Ens felicitem, però encara haurem de cercar, tot i la seva proximitat, la manera d’arribar fins la carretera. I serà força complicat. Primer enfilarem tot recte cercant un caminoi que, segons la ressenya que portem, s’enfila fins uns castanyers vora la casa, però després d’una estona de anar d’un costat a l’altre, desistim per què no volem esgarrinxar-nos amb tota la vegetació que ens envolta. Es va fent fosc, per tant, ens cal prendre una decisió: decidim seguir cap avall el curs del barranc fins troba una pista que pugi còmodament fins dalt. És cert que allarguem uns minuts l’excursió, però anem sobre segur. Així, trobem la pista que dedueixo és la continuació del camí de l’Argentera perdut abans, i ens enfilem dòcilment fins la pista forestal que, en pocs minuts, ens du fins la casa de Castellfollit i, d’aquesta, en uns dos quilòmetres de passeig ja nocturn, fins el Xalet forestal. Ho hem aconseguit, però abans d’arribar-hi, encara ens espera una sorpresa que, en certs moments, ens ha semblat sorgida d’una pel·lícula de terror.

Mentre baixàvem pel barranc de l’Argentada, hem anat escoltant uns crits incomprensibles. Sorgits clarament d’un ésser humà, però gens intel·ligibles. Provenien de l’altre costat del barranc, per on sembla ser que passa el camí que hauríem d’haver pres vés a saber on i quan. Ja a la pista forestal de Castellfollit ens havíem oblidat d’aquells crists, però, caminant ja de nit, els hem tornat a escoltar. I, certament, feien una sensació de temor força aconseguida. I, quan ja faltava poc per arribar-hi, hem tornat a sentir-los. I al cap de poc, a més, el motor d’un cotxe. Reconec que sentia en aquells moments un pessigolleig no exempt de temor. Precisament feia poca estona que m’havia endut un ensurt majúscul quan, caminant tranquil·lament, havia ensopegat amb una branca vora el camí que m’havia semblat l’urpa d’una bestiola agafant-me. Quanta imaginació! I això que no soc addicte als films de terror! En fi, preparant-me per si de cas m’havia d’enfrontar vés a saber amb quin poder malèfic, de cop m’ha arribat la llum del que estava passant. Quan hem arribat al matí, ens hem creuat amb un gos que corria en direcció contrària a nosaltres. I ara, envoltat per la foscor, he deduït que aquest gos s’havia perdut i el que escoltàvem era el seu propietari cridant-lo.

La presència del tot-terreny que s’ha apropat a nosaltres ens ho ha confirmat. El seu conductor ens ha explicat que estava cercant un gos. De fet, no era el que havíem vist al matí, sinó un altre que havia perdut durant una cacera. Resulta que havien sortit un grup de persones amb els seus gossos a caçar pocs senglars, i havent-ne localitzat un d’ells, els gossos l’empaitaren. Però ja se sap, en aquests jocs, tant pots ser el caçador com el caçat. I el porc senglar, que sembla ser era d’una grandària considerable, ha atacat els gossos, matant-ne un d’ells, ferint-ne greument un altre, i fent fugir la resta. L’ensurt de les bestioles supervivents deu haver estat majúsculs si encara no havien aparegut després de tantes hores. L’home ens explica que tem que potser el porc senglar també els havia ferit i ara es trobaven moribunds enmig del bosc. En fi, l’home ha continuat cercant la seva perduda bestiola i nosaltres, més tranquils, hem arribat finalment al cotxe, al costat de l’ombra enigmàtica del xalet, com la imatge d’una casa encantada, com la imatge de la casa Usher. Ben mirat, sí que ha estat finalment una història de terror, tot i que, sortosament, nosaltres no hem format part.