Cogulló de Turp

He deixat el cotxe al mateix indret on l’havíem deixat feia uns mesos la Roser i jo, al costat de l’església de Sant Martí de Cambrils. En aquella ocasió un descuit a l’hora de prendre el camí correcte que ens va endarrerir força l’excursió, més l’amenaça d’una forta tempesta, ens van fer postergar l’excursió per a una ocasió més adient. Avui, però, he vingut sol; la Roser s’ha quedat a casa. No serà el mateix, és clar, però malgrat la solitud, penso gaudir plenament d’aquesta excursió que tant prometedora se’ns va presentar llavors. I és que, el lloc de partença, Cambrils, un dels llogarrets dispersos del municipi d’Odèn, situat al nord-oest de la comarca del Solsonès, permet pujar a una diversitat de miradors entre els quals es troba el Cogulló de Turp, amb esplèndides vistes de la comarca veïna de l’Alt Urgell, concretament a vol d’ocell de la vall del Segre al seu pas per Organyà, Coll de Nargó i Oliana: un espectacle magnífic per gaudir dels nostres ulls i del nostre esperit. I més si l’excursió és tranquil·la, sense cap dificultat i en un dia d’estiu llarg i plaent; és a dir, sense núvols amenaçadors ni cap ventada estressant.

Abans de començar la caminada he esmorzar davant l’església, sobre el mur que delimita el recinte religiós, a l’ombra d’uns arbres que, en l’anterior ocasió, eren una amalgama de branquillons nusos i ara verdegen com la gespa que cobreix el bonic cementiri atalussat al costat dret del temple, amb creus blanques disseminades per tot l’entorn. L’edifici actual pertany a l’església alçada al segle XVII aprofitant l’anterior edifici romànic, del qual tant sols podem descobrir-ne vestigis a l’absis i en part del frontis, havent-hi al seu voltant diverses construccions adossades, com una capella a tramuntana i la rectoria al costat oposat, fortament sobrealçada respecte al temple i que ofereix, sobretot a la part posterior, una visió de l’església més semblant a un mas que a un edifici religiós. Els orígens del temple romànic es perden en els primers segles de la reconquesta, amb una menció a l’acte de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell l’any 839 amb el topònim Kabrils, fent referència a un indret on s’arredossen les cabres. L’església romànica que ens ha pervingut parcialment, fou consagrada l’any 1051 pel bisbe de la Seu d’Urgell Guillem Guifré. Mentre que la senyoria d’aquest indret pertanyia als vescomtes de Cardona durant l’etapa medieval, la parròquia de Cambrils era propietat compartida meitat per meitat entre Santa Maria de la Seu d’Urgell i Sant Miquel de Cuixà: a canvi de la seva protecció contra els sarraïns, havien de cedir un terç dels seus rèdits a dits monestirs.

Sant Martí de Cambrils fotografiat en l'estada realitzada amb la Roser

A la façana davantera del temple trobem la porta d’entrada formada per tres arcs de mig punt en degradació, el més extern dels quals és fet amb dovelles d’una grandària considerable i molt esveltes. Per damunt d’aquesta hi ha una finestra de doble esqueixada d’arc de mig punt, i al costat septentrional s’alça un campanar de torre rectangular amb unes altes i amples finestres d’arc de mig punt adovellat en cada un dels seus quatre costats. A la façana oposada, a llevant, l’església és capçada per un absis que supera el semicercle i és resseguit sota el seu teulat per una cornisa de pedres trapezoïdals amb bisell. Es troba assentat al seu extrem en un podi de poc més de mig metre; cal tenir en compte que el terreny on se situa l’església i els edificis annexes té una pendent pronunciada. Tot i així, l’absis es veu empetitit a causa del sobrealçament ja esmentat, tant del mateix edifici religiós com de la rectoria situada en un dels seus costats. De fet, la teulada del temple és fortament inclinada només a una vessant, tot i que interiorment la nau, de planta rectangular, té una coberta de canó lleugerament apuntada. La presència d’una antena sobre la teulada de la rectoria fa pensar que és habitada, essent un lloc molt agradable per passar-hi les tardes plujoses de la tardor, quan la boira i els núvols deuen cobrir tot l’entramat paisatgístic que envolta aquest petit llogarret; més per llegir que no pas per veure la televisió.

El poble de Cambrils, que actualment pertany al municipi d’Odèn, format per diverses masies disseminades al nord de l’església, sota la vigilància del castell enfilat sobre un turó de la serralada del Bartoló Vell al sud de Santa Maria i pel Tossal de Cambrils al sud-oest, amb la presència d’un enorme caos de roques conegut com les Tarteres situat enfront mateix, es troba a la capçalera de la Ribera Salada, el nom de la qual fa referència a la quantitat de sal que conté, explotada des d’antic tal com es pot endevinar per la presència, un xic per sota de l’església, del molí de Cambrils i del seu salí, lloc on es preparava la sal treta del riu. Fou aquesta indústria la que potencià el lloc permetent una forta revifalla al segle XVII que coincideix amb l’alçament de l’actual temple. En quan al devessall de blocs que formen l’indret de les Tarteres, i malgrat el seu nom, no es tracta d’una explotació de roca calcària, sinó que la seva presència és natural, tot i que es desconeixen les causes que ho provocaren. Fou una allau rocallosa? Un lliscament de blocs? I, en tot cas, que ho va provocar? Molts creuen que es produí arran d’un seguit de terratrèmols que sacsejaren aquest territori, però d’això fa tant de temps que la manca de vegetació al voltant dels blocs granítics ho desmenteix. El que la saviesa popular explica, és que entre els grans blocs, per fenòmens de carstificació, s’originaren esquerdes per on sorgiren uns corrents d’aire fred que els pagerols aprofitaren per conservar els trumfos, les famoses patates d’Odèn.

Del costat de l’església, resseguint una de les parets del petit cementiri, surt un caminoi que s’enfila fins a la carretera per on he arribat i, desprès de seguir-la uns metres cap a la dreta, segueix ascendint pel turó del castell, al qual s’arriba per una bifurcació a l’esquerra. En aquesta ocasió, però, he passat de llarg, ja que quan vaig estar-hi amb la Roser ja el vam visitar; a més, els vestigis que hi queden són més moderns, restant molt poc dels seus orígens medievals; tot i així, res m’impedeix parlar una mica sobre ell. Durant el segle XI i part del XII, el castell era un domini eminent del bisbe d’Urgell, fins que l’any 1159 passà a mans del comte Ermengol d’Urgell. Dos segles després, però, ja formava part dels dominis dels Cardona, quan el rei Pere II, en agraïment a l’ajut rebut per Hug II de Cardona en la seva guerra contra Jaume III de Mallorca, va crear el vescomtat de Cardona, el que representà l’increment del patrimoni familiar, el qual, a més del castell de Cardona, passà a posseir diverses terres limítrofs amb el Berguedà, la Segarra, l’Anoia i la Noguera. Quan es va crear la baronia de Cambrils, aquesta recaigué també en els Cardona, els quals la mantingueren fins l’any 1823. El més interessant de visitar les runes que ocupen l’espai de l’antic castell és apropar-se a l’extrem sud-est del turó, amb unes magnífiques vistes del naixement de la Ribera Salada i del seu entorn muntanyós, així com la vista a vol d’ocell de l’antic salí; a més, des d’aquest mirador, es pot observar l’absis de l’antiga església romànica, avui dia totalment transformada i, a més, gairebé soterrada.

L'absis de l'església romànica del castell de Cambrils amb restes de murs més moderns al seu costat i la cinglera situada a llevant del Pla de les Guàrdies al fons

Deixant, doncs, enrere el senderol que condueix al castell, segueixo pel camí senyalitzat amb marques del GR-1 que travessa el nostre Prepirineu. En un curt recorregut, em du de nou a la carretera provinent de Solsona. Enfront tinc una llarga cinglera sobre la qual es troba el Pla de les Guàrdies on em dirigeixo, situat a l’extrem septentrional de la llarga serra que separa el Solsonès de l’Alt Urgell, anomenada Serra-seca. Tot i l’aparent abruptesa vista des de Cambrils, és una serra planera i allargassada en la seva part superior, per on els ramats provinents de la Catalunya central es dirigien, amb l’arribada del bon temps, a les properes muntanyes d’Alinyà i Ossera, indrets d’estiueig pel bestiar, curulls de bons àpats herbosos.

El camí es va enfilant cap a la dreta, passa per una gran roca des d’on es pot albirar perfectament el conjunt format pel castell, l’església i els masos que conformen el dispers poble, així com tot l’embolcall muntanyenc que els envolta. Passada la vertical roca, el sender gira cap a l’esquerra pel mig d’un bosquet fins a una cruïlla en la qual abandono el GR i m’enfilo cap a la dreta. Amb la Roser, confiats tot resseguint les senyals blanques i vermelles, no vàrem prendre consciència d’aquest desviament i vam seguir caminant en direcció sud. Cal dir que, malgrat l’error que, en part, ens va privar de completar l’excursió, vam descobrir un paisatge d’una gran bellesa quan, després de creuar per un estret grau situat precisament sota el Cap de Roc del Grau, davant nostre se’ns va oferir un magnífic paisatge centrat en la verdor esclatant dels cultius estesos al llarg de la vall del riu de la Mòra i en la inclinada i boscosa Serra de les Canals alineada al sud de la vall, com una filera de cavallers arrenglerats mirant vers migjorn, on la seva erecta posició presenta una llarga cinglera que intuïm tot i que no veiem, mentre, en les seves espatlles, estenen les seves capes d’un verd fosc, com el fullam dels alzinars, cap a la vall llaurada que semblen protegir.

Ens trobàvem en la divisòria entre el curs fluvial del Segre i el de la Ribera Salada. I davant nostre, cara al Segre, tot semblava sorgir d’un món esplendorós, de natura que esclatava davant nostre. La visió sobtada d’aquest paisatge ens va sorprendre gratament; i és que, a més, al fons, la vall de la Mòra s’endinsava al pantà d’Oliana i, a l’altra vessant, vèiem alçar-se les voluptuoses i capritxoses serres de Sant Honorat i la Roca del Corb, i separat pel torrent de les Caubes al nord, la Serra d’Aubenç. Una nuvolada cobria el paisatge que s’estenia més enllà, però per on podíem reconèixer les serres de Carreu i de Boumort. I cap al sud, la presència ciclòpia de la llarga alineació del Montsec. En aquest moment, davant d’aquest paisatge, sabíem que no anàvem pel camí correcte, però ens trobàvem totalment hipnotitzats per la seva bellesa i ens resistíem a fer marxa enrere, aturats davant d’un magnífic prodigi de la natura.

Curiosament, en aquella ocasió, retornats a la bifurcació i havent pres el camí correcte, ens vàrem enfilar cap el Pla de les Guàrdies per la seva vessant ponentina, seguint un sender molt clar que, a més, sense acabar d’enfilar-se, flanquejava cap el coll Femia de Dalt on havíem de dirigir-nos tot i que, en aquells moments, no ho sabíem. Amb les ressenyes es poden fer dues coses: una és aprendre-les de memòria i una altra és poc a poc, descobrint el paisatge a mesura que l’anem trepitjant. Aquest segon mètode és més agradable per la seva constant descoberta, però té l’inconvenient de cometre errades amb més facilitat. En aquella excursió amb la Roser no es pot dir que vam cometre un error, sinó simplement, un tomb. Anàvem, com ja he dit, resseguint un senderol pel vessant occidental del pla, i ens trobàvem arribant al coll Femia, quan, rellegint la ressenya que dúiem, ens vam adonar que no anàvem gaire encertats per conquerir el planell. La guia ens indicava la presència d’un pal indicador cap amunt i nosaltres, pensant trobar-hi un senyal com el que veiem enmig del proper coll de Femia, ens l’havíem passat de llarg. Llavors vam fer mitja volta, ja que ens delectàvem per gaudir del paisatge que s’insinuava albirar des de dalt, i descobríem un petit pal clavat al sòl herbós per damunt del camí, difícil de veure malgrat el seu acolorit vèrtex, i ens enfilàvem pel coster fins arribar al capdamunt on, certament, ens esperava un magnífic panorama vers tots els costats. Un cop gaudit d’aquest panorama, seguint les indicacions de la ressenya, descobríem divertits que ens conduïa precisament al coll on gairebé ens trobàvem quan hem girat cua per tal d’enfilar-nos al planell. És a dir, que vàrem fer una volta ben curiosa només per gaudir de les molt recomanables vistes dalt la Guàrdia que, malauradament, ens va fer perdre més temps davant d’uns tempestuosos núvols que se’ns apropaven més i més acompanyats per un fort vent. És clar que, en cas contrari, probablement la pluja ens hagués enxampat més amunt.

En canvi, en aquesta solitària excursió, el camí seguit i perdut aviat, m’ha dut pels pendents herbosos directament al pla pel seu costat de llevant, abocat a la vall de Cambrils. En quin punt he perdut el camí fàcilment andarejat amb la Roser? Indiscutiblement no he girat cua per esbrinar-ho, sinó que he acabat fent via lliure fins a les antenes que coronen el pla. A vegades cal improvisar. A més, en aquesta ocasió no hi ha cap núvol ni cap ventada que em pugui esgarriar el passeig. Això sí, en ple estiu el paisatge es desdibuixa més, no tenint el caràcter formós que ens va oferir llavors, amb uns colors intensos i contrastats que ens van deixar ben bocabadats.

A mesura que he anat pujant he guanyat perspectiva sobre el Tossal de Cambrils i la petita vall estesa al seu faldar on s’arrepleguen tota una munió de petits torrents que formen la capçalera de la Ribera Salada. Sorgint tímidament al darrera del tossal, es deixa entreveure la serra del Port del Comte, amb el puig de les Morreres eixint insinuós a l’extrem meridional. Per davant d’aquest, un coll enllaça amb el Puig Sobirà de Canalda, on vam pujar-hi a finals de l’any passat; per darrera d’on aquest davalla apareixen la Serra de Busa i els Rasos de Peguera. Cap a l’altre costat del tossal, veig properes les abruptes muntanyes d’Alinyà mentre el Pirineu, un xic nevat, és una difuminada línia a l’horitzó septentrional. Mirant enrere, vers per on m’he enfilat al Pla de les Guàrdies, contemplo Serra-seca allargant-se vers el sud, amb el seu vèrtex més meridional, on hi ha una bonica caseta de vigilància d’incendis, suspès sobre la plana solsonenca, entre el Cardener a l’est i el Segre a l’oest, on el blau turquesa de les seves aigües formen el pantà de Rialb.

Dalt el Pla de les Guàrdies, amb la serra de Turp ennuvolada al fons a la dreta durant l'excursió amb la Roser

El mateix paisatge que l'anterior fotografia però durant l'excursió en solitari. A sota hi ha el coll Femia i, al fons, la Serra d'Aubenç a la dreta i la Serra de Turp a la dreta; entre les dues hi passa el Segre

No m’enfilo cap a les instal·lacions que ocupen la part més elevada del Pla de les Guàrdies, sinó que les franquejo, encarant-me directament a la perspectiva encinglerada de la vessant sud-oriental de la serra de Turp. Passejo enmig d’uns camps d’espigues daurades que, de fet, omplen tota l’extensió del pla oferint un paisatge d’una gran bellesa i per on m’endinso com si em trobés inserit en un poemari tot caminant enmig dels seus versos. El pic del Cogulló de Turp on em dirigeixo, el punt més alt de la llarga cresta calcària de la serra, s’alça piramidal al seu extrem nord-oriental, com un altívol reietó als peus del qual s’esfilagar-se’n les roques calcàries que formen la cresta encinglerada. Escampats pel pla veig uns arbustos amb unes belles flors blanques escampades pel seu fullam, com papallones immòbils gaudint del vaivé de les branques on es sustenten. Són rosers silvestres, coneguts també com gavarreres, tant alts com jo, alguns inclòs em sobrepassen lleugerament, i les flors blanques tenen un to rosat, com presumides poncelles, i al bell mig, embolcallat per un quintet de pètals, tenen un botó groc del qual s’alcen bells estams del mateix color.

A la meva dreta s’estén la Rasa del Malpàs, amb el poble de Llinars situat a l’altre vessant, a l’extrem sud-oriental de la serra del Munyidor. Del pic de Turp es desprèn una carena que davalla al coll de la Travessa i, desprès d’enlairar-se de nou al tossal de la Pinyassa, es divideix en dues branques, una de les quals arriba fins al Pla de les Guàrdies i enllaça amb Serra-seca i l’altre forma la serra del Munyidor i s’uneix amb les muntanyes meridionals de la vall d’Alinyà. Al fons s’albiren les muntanyes pirinenques, amb la Torreta de l’Orri a l’est, seguits del Salòria i les muntanyes nevades andorranes al voltant del Comapedrosa, de la llarga carena septentrional cerdana formada pel Monturull, la Tossa Plana de Lles i el Puigpedrós, i, ja a l’extrem oriental, el massís del Carlit nevat.

Sense camí definit, pel mig del camp, davallo cap el coll Femia de Dalt, on s’apleguen diversos camins i pistes i on trobo el pal indicador que ja he esmentat. Per l’esquerra arriba el sender provinent de Cambrils i, per la dreta, per on s’estén la coma Abadal, capçalera de la rasa de Malpàs que davalla cap a Cambrils, el camí que hi davalla, per on vam tornar Roser i jo quan desistírem de continuar vers el Turp. Avui, però, el temps em convida a continuar fins al capdamunt de la serra; així, segueixo la pista cap el nord-est voltant el turó del Pedró situat a la meva esquerra. Sota mateix tinc el poble de Llinars i al seu darrera s’alcen les muntanyes que encerclen la vall d’Alinyà, amb el poble de l’Alzina d’Alinyà situat sobre un coster, a la falda del tossal de l’Àliga; més enllà alça el cap, orgullosa i majestuosa, la serra del Cadí. Un parell de voltors negres sobrevolen sobre meu i em fan girar la mirada vers llevant, on el Pla de la Guàrdia es va allunyant a mesura que avanço, i el tossal de Cambrils m’indica el port d’on provinc. Sobrepassat el Pedró, em reben els colors groc, terrós i daurat dels diversos camps escampats pel pla de la Llacuna, a ponent del poble de Llinars.

Davallo fins el pla, per on hi ha escampats alguns masos. Uns homes condueixen un parell de tractors enmig d’un camp, probablement preparant la terra, llaurant-la i netejant-la de males herbes, per tal de plantar-hi les patates de muntanya típiques d’aquesta zona de l’Alt Solsonès, els trumfos que he esmentat en parlar dels corrents d’aire fred que s’originen entre les esquerdes dels grans blocs a la zona de les Tarteres. Aquests tubercles són el conreu majoritari d’aquests camps, collits cap a l’octubre i duts a uns magatzems on acaben la seva maduració fins que, uns dos mesos després, són comercialitzats. Antigament, al costat dels camps hi havia diversos forats de trumfos o trumferes, llocs on es guardaven les patates abans de dur-les als mercats; si ens anem fixant al llarg de l’excursió, podrem veure’n diversos d’aquests forats construits amb pedres, amb una obertura feta amb carreus o amb un arc de mig punt, amb l’interior a vegades recobert de calç, i que restaven força ocults en ser recoberts amb la mateixa terra dels camps, semblant als túmuls que cobrien els dolmens.

M’apropo fins l’extrem oriental del pla, on prenc una pista que s’enfila per la serra del Munyidor. El Pla de la Llacuna s’encabeix entre aquesta serra, a l’extrem occidental de la qual es troba el Tossal de la Pinyasa, i el Pedró; més enllà, la vall de les Anoves rellisca freturosa entre les serres dels Obacs i la de Turp fins al pantà d’Oliana. Durant tot el camí he anat fotografiant diverses plantes les flors de les quals, juntament amb els rosers silvestres ja descrits, embelleixen amb els seus colors la passejada; els vorals del camí és com un parc botànic. Arribo a una bifurcació senyalitzada amb l’indicatiu, cap a la dreta, de la font del Tilló, situada tant sols a tres-cents metres; jo segueixo per la mateixa pista, amb el Cogulló de Turp just enfront. El camí és molt agradable, enmig del bosc de pins que cobreixen aquests vorals. Vaig enfilant-me vers la paret encinglerada del Cogulló de Turp per la pista que, poc a poc, a mesura que es va estrenyin, va cercant el punt més feble de la paret rocallosa i erecta. Així, arribo al coll de la Coma de Turp, situat a la dreta, des d’on se m’obre un magnífic paisatge vers la vall del Segre, amb el poble de Coll de Nargó sota mateix, banyat pel Segre on aquest comença a formar el pantà d’Oliana; riu amunt hi ha el poble d’Organyà, bressol de les Homílies, amb l’ermita de Santa Fe enlairada al seu damunt, esperó de la serra de Sant Joan que s’allarga cap a ponent, per on apareix la serra de Boumort.

Les muntanyes d'Alinyà a l'esquerra, el Port del Comte, el Tossal de Cambrils i el Puig Sobirà de Canalda a la dreta; darrera Alinyà la serra del Cadí i, més al fons, a l'extrem esquerra, el Pirineu

Des del coll, tant sols cal enfilar dretament la carena, en part de forma lliure, en part seguint un corriol senyalitzat amb fites a banda i banda. El sender no té cap dificultat, tot i l’entorn pedregós per on camino, però la forta pendent fa que costi avançar i que, tot i endevinar el cim ben a prop, aquest trigui en ser conquerit. No cal dir que, quan ho aconsegueixo, s’obre al meu voltant un paisatge sublim. El vèrtex geodèsic que es troba al capdamunt del Cogulló de Turp és tombat, i un tros de fusta que duia el nom del cim resta ocult entre les pedres arrenglerades al seu voltant. El temps és magnífic, sense cap perill d’una sobtada pluja ni d’una ventada molesta; inclòs malgrat trobar-me obert als quatre vents, el sol m’escalfa i em convida a restar-hi una bona estona. Endrapo l’entrepà de truita que duc per dinar i gaudeixo de l’entorn inacabable que s’estèn al meu voltant com un diorama gegant.

 Dalt el Cogulló de Turp

Com que l’aigua és sinònim de vida, i els colors blaus de la seva presència són com fetitxes a les mirades, el primer que contemplo és el pantà d’Oliana, sinuós vers el sud, amb un primer tram enquistat entre muntanyes i amb un segon tram més obert, després de creuar el grau d’Oliana entre la muntanya de Sant Honorat a ponent i la serra de les Canals a llevant. El poble d’Oliana s’estén a la seva riba entre camps terrosos i l’horta d’un verd clar. Per l’altre riba, els camps segueixen tenyint els plans fins als peus de Sant Honorat on es troba el poble de Peramola. Sota mateix d’on soc s’estén la catifa verdosa que cobreix la vall de les Anoves, amb petites clarianes espargides entre les quals on es troba el llogarret de Santa Eulalia de les Anoves. Cap a ponent ressegueixo la cresta de la serra del Turp, amb una copiosa capa vegetal que s’estén pel seu flanc septentrional, tot passant pels altres pics que sobresurten, com la propera Roca Alta o com el Coscollet, situat al seu extrem més oriental, des d’on fent un salt cap a l’altre vessant del Segre, la mirada s’eleva per la Serra d’Aubenç, amb el seu punt més elevat, lo Coscollet (1610 m), competint amb el Cogulló de Turp (1620 m) sense, però, poder-lo vèncer per només deu metres.

Més amunt d’Aubenç s’estenen tota una munió de camps per on s’escorre el riu de Sallent que s’uneix al Segre un xic per sota de Coll de Nargó; si ens fixem o amb l’ajut d’uns prismàtics, podrem veure l’església de Sant Climent de Nargó, situada a l’extrem occidental del poble, per sota d’una piscina i d’un camp de futbol visibles gràcies al color blavós d’una i verd de l’altre. Seguint la vall, aquesta topa amb un esquenall muntanyós que s’alça entre serrats i cingleres; cap al nord, el riu Sallent segueix el seu curs vers la capçalera situada sota la serra de Sant Joan, als peus del tossal de Sant Salvador. Cap a l’esquerra, la vall penetra pel congost del Codó i forma el riu de Valldarques, enclaustrat entre cingleres; és un paisatge bellíssim que oculta diversos vestigis romànics com Sant Romà de Valldarques o la torre de l’antic castell que protegia aquests entorns sota el domini del bisbe de la Seu d’Urgell. Fa anys vam recórrer aquests paratges i ara, vist a vol d’ocell, sento la fiblada de l’enyorança, el desig de tornar-hi, no tant sols per gaudir-ne un cop més d’aquests impressionants paratges, sinó sobretot, per recuperar aquell temps perdut, en que fèiem les excursions amb els nostres fills menuts.

Damunt Coll de Nargó s’eleva el tossal homònim, el qual, després d’un barranc on es troba el poble de Montanissell, segueix la muntanya de Santa Fe, vèrtex oriental de la serra de Sant Joan i als peus de la qual es troba el poble d’Organyà, a la riba dreta del Segre. Sobre la gran roca que fa d’esperó, es pot endevinar la presència de l’església de Santa Fe on, en una ocasió en que ens trobàvem passant un cap de setmana a Organyà, hi vaig pujar i vaig tocar la campana per tal de que em sentíssim des del càmping on ens allotjàvem situat al costat del poble. En aquella ocasió vam recórrer en bicicleta tota la vall de Cabó, gaudint d’una ruta on els dolmens se’ns apareixien com bolets delerosos de ser trobats. I ara puc veure des d’on soc aquesta vall, situada entre la serra de Carreu i la de Prada, la qual s’uneix a l’oest amb la serra de Boumort.

Segre amunt, aquest creua el congost de Tresponts, entre la serra de Prada i el Montsec de Tost, dirigint-se cap a la Seu d’Urgell. Més enllà, al fons, s’estenen les muntanyes andorranes i pallareses. Entre el Montsec de Tost i el Cogulló de Turp, em topo un cop més amb les muntanyes d’Alinyà, ben properes, amb el Roc de Galliner (1628 m) com a punt més elevat, competint també amb el Cogulló de Turp però, en el seu cas, guanyant-lo; darrera seu, el llom despullat i fortament inclinat del vessant meridional del Cadí. I cap a ponent, el paisatge que he anat descobrint al llarg de l’excursió: el Tossal de Cambrils, el Port del Comte, la serra de Busa, i, ben a prop, el paisatge andarejat des del Pla de les Guàrdies. Desprès de fotografiar tot l’entorn, d’acabar-me l’entrepà i de deixar constància de la meva presència al cim en una llibreta situada dins d’una caixa metàl·lica guardada entre el rocam, m’assec còmodament i llegeixo una estona el llibre que he carregat amb aquesta intenció. Certament, no sempre es pot gaudir de la lectura en un indret tant majestuós com aquest. Cal aprofitar-ho.

No és habitual, cert, però avui m’he estat al cim de la muntanya més d’una hora. Ha estat un plaer memorable. Gaudint de la lectura i, de tant en tant, alçant la mirada i gaudint del paisatge. Però cal tornar, no sóc cap eremita i espero descansar al vespre a casa amb la Roser, una pizza i un bon film. La tornada la faig pel mateix camí de pujada fins passat el desviament vers la font del Tilló, en el punt situat a l’extrem nord-oriental del Pla de la Llacuna. Si segueixo recte, aniria a Llinars; la idea em tempta, però allargaria substanciosament l’excursió. Per tant, segueixo per la pista girant a la dreta i creuant el límit dels camps que s’estenen en aquest pla anomenat el Planàs, que és com es coneix aquest sector del pla de la Llacuna, tot apropant-me al Pedró i deixant el tossal de la Pinyassa alçat a la dreta. Hi ha un tram de terra d’un marró vermellós preparada per rebre el cultiu dels trumfos i, més enllà, altres trams són entapissats de groc i de verd clar. Enmig d’uns camps segats hi ha diversos monticles de palla i per on he arribat, les parets enrunades d’una antiga construcció. Les blanques flors del roser silvestre també són presents. Arribo a una bifurcació de la pista i prenc la que baixa cap a l’esquerra, en direcció sud, passant entre tres coberts que s’alineen a les vores de la pista. Enfront tinc de nou el tossal de Cambrils i el Puig Sobirà de Canalda a la seva dreta. Més al sud-est, cada cop més a prop, em retrobo amb el Pla de les Guàrdies sota el qual s’endevina la Rasa del Malpàs per on retornaré a Cambrils. Per l’esquerra del camí hi ha un tram entapissat de flors blanques i el poble de Llinars emmarcat entre turons, amb les muntanyes d’Alinyà al darrere i el Cadí al fons.

Camps al Pla del Planàs

Caminant pausadament tot gaudint del passeig, arribo al coll de les Comes, on hi ha les restes d’un antic mas amb un clot de trumfos al costat. Les antenes que coronen el Pla de les Guàrdies són ben a prop, a l’altre costat del barranc. Poc després del coll, el camí es perd i cal cercar uns senyals blaus que aniré seguint tot deixant la claror dels camps i enfonsant-me en el barranc format per la Rasa del Malpàs. És el tros més perdedor de l’itinerari, doncs les senyals, que hi són, es perden contínuament. Però m’animo pensant que sóc ben a prop de Cambrils, del qual ja puc veure la tartera que té al davant, així com la zona on hi ha el càmping, tot i que, abans, em caldrà introduir-me en la part més feréstega de tota l’excursió. Seguint els senyals, que de tant en tant, esdevenen cintes grogues penjades del brancatge dels arbres, creuo el rierol i, enfilant-me per l’altre vessant, arribo a Cal Pebrot, una balma situada precisament en el punt més abrupte de tot el recorregut i que havia estat habitada fins a meitat del segle passat.

De la balma, em cal enfilar-me per la roca, com si em trobés en un conglomerat de Montserrat, fins enllaçar, a dalt, de nou amb el camí i seguir-lo vers migdia. Aquest senderol s’anomena el camí de les Boixederes, i hem du fins un pas entre roques que, un cop superat, abans d’un revolt, em cal deixar per seguir un altre que baixa força desdibuixat per l’esquerra i que em du a les envistes de les cases de Cambrils, concretament a la seva part més elevada, on hi ha un dipòsit d’aigua, retrobant-me amb la carretera que, al matí, m’ha dut fins a l’església de Sant Martí. Baixo el terraplè que em separa de l’asfalt gairebé saltant, i desemboco davant la masia Medes. Des d’on sóc tinc una vista propera i esplèndida de l’església i del castell situat sobre el turó proper. Tant sols em resta desfer la carretera fins l’església i el cotxe i gaudir d’un descans acompanyat de fruit secs abans de retornar a casa.

El barranc del Malpàs

Dinant l'entrepà de truita al costat de l'església de Sant Martí de Cambrils. Al final se'ns va posar a ploure però vam poder acabar-nos l'entrepà a temps.

La carretera que arriba a Cambrils des de Solsona, flanqueja Serra-seca tot passant per un esplèndid mirador situat precisament al punt més alt d’aquesta serra. Amb la Roser hi vam pujar i vam gaudir d’un esplèndid paisatge que, és clar, ens va incentivar a tornar-hi. Cap al nord, enfront mateix del mirador, s’allargava la serra dels Obacs, amb el Pla de les Guàrdies a l’extrem oriental, i per darrera seu treia el seu llom encinglerat la Serra de Turp, amb el Cogulló al seu extrem més elevat.

Vall de la Móra

Però la bellesa queda reflectida vers ponent, seguint la vall del riu de la Móra, entre la serra dels Obacs a la dreta i la serra de les Canals a l’esquerra: roques de caire montserratins l’una i una inclinada catifa boscosa l’altre. I al fons, el pantà de Camarasa als peus de la Serra d’Aubenç i, més enllà, el Montsec de Rúbies. En la direcció oposada, ens retrobem amb el Tossal de Cambrils i la serra del Port del Comte, i cap el sud-oest, mes enllà del proper serrat de Carissols on hi la caseta de vigilància que ja he esmentat, la visió esplèndida de les parets septentrionals de Montserrat ens recorden en quin país som. Un grup de voltors ens sobrevolem magnificant encara més l’entorn paisatgístic que ens envolta per tots els cantons. Als peus d’aquest mirador, a l’altre costat de la carretera, hi ha una interessant estàtua de ferro col·locada damunt d’una grossa roca que representa un ciclista esforçant-se per pujar un port de muntanya. De fet, és un recordatori del pas per aquest lloc del Tour de France, el 14 de setembre de 2009, que aquell any va recórrer  en una de les seves etapes les terres catalanes que uneixen la seva capital, Barcelona, amb Andorra. M’hagués agradat tornar a parar i contemplar un cop més des del mirador el paisatge que ara conec millor, però ja he estat massa estona sol i tinc moltes ganes de tornar a casa amb la Roser. He pujat al Cogulló de Turp; missió aconseguida. Torno a Can Xiruca.

Passant fred al mirador de Serra-seca, amb la serra de Turp al fons

Homenatge al Tour de France que hi va passar el 14 de desembre de 2009