Cap del Verd

La Laura i jo estàvem molt escèptics sobre l’èxit de la sortida. Deien els entesos que havia nevat, però a mesura que ens anàvem apropant al nostre destí, les muntanyes se’ns apareixien nues de blancor, només, per no contrariar en excés als meteoròlegs experts, la part més alta dels cims es dignaven a vestir-se de blanc. Volíem pujar al Cap del Verd, el cim més alt de la serra homònima, el qual, curiosament, mai hi havíem pujat malgrat haver fet un munt d’excursions per totes les muntanyes del voltant. I pensàvem que seria una magnífica excursió, propera a casa, per fer amb raquetes. I, de fet, no ens equivocàvem, només que depeníem de que, efectivament, hi hagués neu per trepitjar.

Passem Cercs, amb la seva descomunal xemeneia de la central tèrmica i, abans de Guardiola de Berguedà, ens desviem cap a Saldes i Gósol. Al nostra voltant pràcticament no hi ha neu. La nostra esperança resideix en el Pedraforca i, al seu darrera, el Cadí, però quan, després d’un gir, la bellesa pètria de la muntanya enforcada se’ns apareix al nostre davant, ens quedem decebuts en veure que només els seus pollegons i la part superior de la tartera que els separa, tenen certa quantitat de neu. Gairebé ens convencem que haurem de fer l’excursió sense les raquetes, però, inusitadament, quan la Serra del Verd se’ns apareix al sud-oest de la mítica muntanya, recobrem la il·lusió en veure que una extensa capa de neu cobreix els seus boscos. Vés per on que la neu és com una noia capritxosa que no sap quin vestit posar-se. No serà com haguéssim volgut, però ja ens creiem que no hem dut debades les raquetes de neu.

Ens arribem a Gósol, a la seva entrada, on hi ha la rotonda amb l’estàtua del segador en memòria d’aquests treballadors que, cada temporada, a principis de juny, creuaven el Cadí pel pas dels Gosolans per anar a treballar als masos de la Cerdanya. El pas dels Gosolans, però, no era només el camí emprat pels segadors, sinó que també era concorregut per traginers, sometents, bandolers, contrabandistes i, fins i tot, músics que anaven pels pobles, a banda i banda del Cadí, a engrescar els dies de festa major. Fins i tot, el pintor Pablo Picasso va ser un dels seus passavolants, quan per raons de salut, va passar uns dies en aquests entorns, viatjant de Guardiola de Berguedà fins a Gósol, on va passar-hi una bona temporada, i després, pel Pas dels Gosolans, fins a Bellver de Cerdanya; precisament, n’han fet un sender de tot aquest recorregut picassià que du el seu nom: Camí de Picasso. Potser ara veiem aquest poble i els seus voltants molt tranquils, però en temps reculats, quan la muntanya no era un lloc on anar només els caps de setmana, hi hagué una gran vitalitat. Nosaltres mateixos hem creuat en un parell d’ocasions el Pas dels Gosolans de camí al Comabona; ens hagués agradat trobar-nos-hi el pintor malagueny amb la seva companya Fernande Olivier.

Al costat de la rotonda hi ha l’hostal de Cal Franciscó, de bons records, havent-hi passat dos caps de setmana, un amb els fills encara petits per tal de conèixer Gósol, sobretot el castell que s’enfila al seu darrera, damunt un allargat turó i visitar el petit museu dedicat a l’estada del pintor malagueny; i en una segona estada en parella amb la Roser, per tal de recórrer el PR C-123 que volta el Pedraforca amb sortida i arribada a Gósol. Ara, però, la nostra destinació es troba en sentit oposat, vers el sud del poble. Prenem la pista que volta per migdia el Tossal del Castell i que creua de seguida el torrent de la Coma, un petit ramal d’aigua que, un tros més avall, juntament amb altres, forma el riu Aigua de Valls, el qual, després de passar entre els massissos del Verd i d’Ensija i creuar la vall de Lord, s’uneix al Cardener al pantà de la Llosa del Cavall, a Sant Llorenç de Morunys. La pista es dirigeix vers Tuixén pel coll de la Mola, on pensem deixar el cotxe i començar l’excursió; en aquest tram seguim el GR 150, conegut com el Circuit del Cadí que envolta completament aquesta formosa serralada així com la veïna del Moixeró. Una variant, el GR 150-1, molt més muntanyenca, ressegueix ambdues serres per la seva carena. Nosaltres, però, avui només fem un petit tram, i amb cotxe, passant sota l’església de Santa Margarida i resseguint els cingles de les Costasses, fins al coll de la Mola.

Que la vida és plena de contradiccions, n’és un clar exemple arribar fins el coll esmentat. Si hi hem arribat és sinònim d’haver-hi poca neu. Però si no haguéssim arribat, és sinònim d’una molt més llarga excursió, amb la possibilitat ben probable d’haver de córrer més del compte, amb el perill afegit d’entrebancar-nos amb les raquetes, per tal de no tornar de nit al lloc d’inici. Sortosament, ens hem trobat en un punt mig que ens ha permès arribar fins al coll asseguts còmodament i poder iniciar l’excursió posant-nos les raquetes des del començament. I és que, al vessant oriental del coll, amb magnífiques vistes al Pedraforca, surt una pista que s’enfila cap els prats que ocupen els cimals de la Serra del Verd, i que miraculosament es troba coberta de neu. Un regal dels déus que agraïm moltíssim. El coll de la Mola on ens trobem, un racó molt bonic malgrat la presència d’una línia d’alta tensió, fa de partió administratiu i natural alhora: separa el terme de Gósol, al Berguedà, del de Josa i Tuixén, a l’Alt Urgell, així com el curs de l’Aigua de Valls del curs del riu de Mola; el primer, com ja he comentat, s’unirà al Cardener, mentre que les aigües del segon, després d’afegir-se amb les del riu de la Vansa prop de Fórnols, arribaran al Segre al nord d’Organyà. I mirant-ho tot, cenyint el coll no fos cas que els torrents que es desprenen pels dos costats decidissin canviar de rumb, trobem els cingles de les Costasses al nord i la serra del Verd al sud. Un cop hem fet un petit mos i ens hem calçat botes i raquetes, enfilem la pista emblanquinada ben decidits a gaudir d’una prometedora excursió.

Laura a l'inici de l'excursió, amb el Pedraforca al fons

 

Enfilem la pista que va guanyant alçada còmodament pel vessant occidental de la carena del Verd, amb unes belles vistes del Pedraforca i de Gósol; indiscutiblement, la muntanya enforcada estarà present des de molts indrets d’aquesta excursió. La pista abandona el caire de la muntanya i gira cap a ponent introduint-se dins el bosc. Anem avançant per trams amb poca neu i d’altres amb més. Sortim del bosc i arribem al Portell de l’Ós, un petit sortint de la muntanya que esdevé un magnífic mirador sobre la vall de Tuixén i els espadats septentrionals de la Serra del Verd. A la nostra esquerra tenim el Clot de les Carboneres, amb les agrestes Roques de les Feus al vessant oposat; l’ombrívol torrent s’uneix més avall amb el riu de la Mola. Enfront tenim el Port del Comte, amb el Tossal d’Estivella a primer terme i, més nevat i al fons, el Pedró dels Quatre Batlles. Perdent-se al fons, vers ponent, apareixen les muntanyes que separen l’Alt Urgell del Pallars Jussà, entre les quals destaca la Serra de Boumort. I, al nord d’aquest conjunt, com una filera d’ordenades efígies blanques, s’estenen les muntanyes del Pirineu lleidatà, destacant entre elles, com una mastaba natural, cambra funerària d’un déu caigut, el Montsent de Pallars. Tancant la vista al nord, per darrera els vessants orientals més suaus i boscosos dels cingles de les Costasses, se’ns apareix la Serra del Cadí, malauradament amb molt poca neu almenys en aquesta vessant septentrional.

La vall de Tuixén i el Port del Comte des del Portell de l'Ós

 

Hi ha una tanca que impedeix el pas als vehicles. La creuem, i seguim la pista, ara vers migdia i en suau descens vers el Clot de les Carboneres que creuem i, ara en suau ascens, passem per sobre les cingleres de les Roques de les Feus. Temps enrere, sembla ser que per aquestes profundes cingleres hi visqueren ossos, els quals foren un darrere l’altre, caçats fins desaparèixer. De la presència d’aquest plantígrad a la Serra del Verd li ve el nom al Portell de l’Ós, on de segur, els caçadors sotjaven els voltants a la cerca d’una desprevinguda víctima. Personalment, m’agrada més imaginar-me un d’aquests bells animals aturats a l’extrem d’aquell replà, contemplant amb llibertat tot l’embolcall de muntanyes sense nom, potser enyorant una parella, potser acompanyat per dos cadells, potser amb la mirada perduda allà on l’horitzó es desdibuixa. Ens apropem al Clot de Prat Salvatge i rebutgem els ramals de la pista que baixen vers el fons del barranc tot enfilant-nos per la dreta del clot. A partir d’aquí, el gruix de neu serà copiós i gaudirem plenament de les raquetes; de fet, la pista segueix enfilant-se i nosaltres l’hem de resseguir fins dalt, però en trobar-se totalment sota la neu, pràcticament ens semblarà que anem raquetejant per sòl verge. Voltats de bosc als dos costats i damunt d’un paisatge totalment nevat, ens sembla passejar per un lloc encisador, sorgit d’una història ancestral i màgica.

Em pregunto què passaria si ara aparegués un d’aquells óssos que, en temps molt reculats, es passejaven lliurement per aquests entorns. Em penso que l’escena no seria tan bucòlica com la que m’havia imaginat al Portell de l’Ós. Al llarg de l’excursió hem vist dibuixats a la neu diverses petjades d’animals, però són petites, cap d’elles pertany a un plantígrad. I és que els ossos, com els humans, són plantígrads; és a dir, són mandrosos i recolzen tota la planta del peu al terra quan caminen. Així, les seves petjades, que deixen entreveure els cinc dits i amb unes ungles ben marcades, són inconfusibles. Per cert, no és ara l’època d’hibernació? O potser no? Amb el clima caòtic que, d’uns anys ençà, esta fent, no seria d’estranyar que les pobres bestioles no sabessin amb gaire encert si cal dormir o cal sortir a cercar aliment, de la mateixa manera que nosaltres, seguint el Meteosat, no sabem amb gaire certesa si agafar l’abric, la capelina o quedar-nos a casa.

Arribem a una ampla clariana enmig del bosc on hi ha una cleda feta amb bigues de fusta i amb un petit cobert en un dels costats. És un indret molt bell que fa córrer encara més la imaginació. Aquí algun pastor deuria guardar-hi el seu ramat mentre ell es resguardava del fred dins el cobert. Potser durant la nit, sentia udolar els llops que, de segur, també deurien viure a la Serra del Verd abans que la indiscriminada i deshumanitzada presència dels caçadors els foragités o, més encertadament, acabés amb ells. Ho reconec. Si sabéssim que per aquests vorals poden haver-hi óssos o llops, tindríem por; ens miraríem tot el nostre voltant no pas cercant bones fotografies, sinó segurs d’haver vist entre els arbres la mirada incisiva d’un d’aquests animals. El pastor potser també sentia por, però probablement, acostumat a la seva vida, estaria més preocupat per les ovelles que no pas per ell mateix, ja que al cap i a la fi, aquells animals llanuts representaven el seu mitjà de subsistència. Un món molt més dur, però alhora molt més lliure, més verge i, per tant, més interessant. O potser ho tenim massa mitificat i, en realitat, és millor contemplar aquests paisatges com si fossin parcs temàtics propers a pistes d’esquí que no pas amb tota la seva essència primitiva i salvatge.

El tancat del bestiar al Prats de Cavallets

Aquest indret és conegut amb el nom de Prats de Cavallets. Continuem enfilant-nos per una pista invisible vers el sud-est, per la part superior del clot que, a aquestes altures, ja hem endevinat que és com anomenen en aquestes contrades un estret pas entre elevacions, el que en altres llocs es coneix com a barranc. Entrem dins el bosc de pi negre, característic d’aquest entorn, i, en un esforç constant però sortosament curt, arribem a la carena del Planell de la Font, des d’on se’ns obre un magnífic panorama vers llevant. Ens trobem a la capçalera del torrent Fosc, que neix al coll dels Belitres on haurem d’arribar abans d’encarar el tram final de l’ascensió al Cap del Verd. El torrent forma un profund barranc que davalla fins a Gósol, on, juntament amb altres torrents, aflueix a l’Aigua de Valls. Però la vista se’n va més enllà d’aquest paisatge proper, seguint la vall de Saldes, entre el Pedraforca a l’esquerra i la Serra d’Ensija a la dreta. Propers, veiem els cingles de Costafreda, situats al sector occidental de l’altiplà encerclat de cingleres on es troba el poble de Vallcebre. Darrera seu, a l’altra riba del Llobregat, veiem la serra de Catllaràs i, enfront d’aquesta, al nord, la serra de Montgrony i, al fons, el Taga i la serra de Sant Amanç; entre un i l’altra, un oceà de núvols.

 

El Pedraforca i els Rasos de Peguera des del Planell de la Font

 

Hem trepitjat neu des del coll de la Mola, pràcticament des que hem baixat del cotxe, i sobretot, a partir del clot de Prat Salvatge, i mirant cap al sud-oest, cap a on ens hem de dirigir, on una empinada costa és coberta per la neu, aquesta ens acompanyarà fins dalt el cim; però tot al nostre voltant, tot el paisatge que he descrit, és mancat de neu, només present, i en poca quantitat, a les carenes de les serres més elevades. És com esquiar amb neu artificial: només hi ha neu just a l’amplada de les pistes. Cap a ponent, el paisatge proper ens presenta la capçalera del Clot de Prat Salvatge, i vers el nord, la Serra del Cadí, lleugerament nevada, com ja he descrit, a la seva part superior. Hem de continuar enfilant la pendent que tenim vers el sud-oest, gaudint de les raquetes per un entorn cobert de neu amb algun que altre arbre solitari exultant verdor enmig del blanc nival. La pendent és forta, però amb calma anem guanyant alçada fins arribar al coll dels Belitres, situat entre el boscós Cap de Prat d’Aubes a l’esquerra i l’isolat Cap del Verd a la dreta; és com si els arbres, en el primer, volguessin romandre junts, mentre que, en el segon, preferissin l’aïllament. Entre un i altre, vers el sud, per on descendeix el torrent de la Borda camí de la vall primerenca del Cardener, el paisatge resta ocult per un bell mar de núvols; la seva blancor esponjosa s’uneix amb la blancor brillant de la neu. És com si haguéssim deixat enrere la terra ferma i ens trobéssim suspesos en un món eteri.

Mar de núvols al coll de Belitres, amb Montserrat al fons

 

Des del coll, només ens cal enfilar-nos pel llom de la muntanya, que rep el nom de Prat Nabiral, vers el sud primer i a ponent després, fins arribar a l’ample cim del Cap del Verd. Gairebé des del principi, a més, anirem caminant al costat d’un filat. Mirant cap el sud, descobrim tot sorgint de l’escumall nuvolós, com un vaixell navegant-hi, l’esquenall del massís de Montserrat; talment sembla com si, entre ell i nosaltres, hagués desaparegut tot vestigi de terra ferma. El panorama conté tanta bellesa, que ens sentim intrusos privilegiats en un món destinats els déus. La pendent, en un primer tram, és força empinada, però després, en arribar a l’ampla planell que ocupa el cim, és un darrer passeig fins al vèrtex que assenyala el punt més alt de la Serra del Verd, a 2.282 metres d’altitud. Curiosament, ha estat en aquest tram superior quan hem deixat de trepitjar neu per arrossegar les raquetes damunt l’herba gelada del prat; i és que el vent és tant fort, que més que desfer la neu acumulada, se l’ha endut. I ens amenaça amb fer el mateix amb nosaltres, que resistim com podem perquè, abans de tornar, volem gaudir del paisatge que s’estén al nostre voltant. Em recordo de fa uns mesos, també la Laura i jo, dalt del Bassegoda, havent de pràcticament fugir del cim, precisament també pel fort vent que hi feia. Però som tossuts, i fins que no ens haguem fet les fotografies oportunes i haver gaudit del paisatge, no tenim cap intenció de desfer camí. Que per alguna cosa hem pujat fins aquí dalt. És clar que aquest cim és molt diferent al cim garrotxí, voltat d’espadats. És tant ample que, com a molt, si el vent ens tomba, anirem rodolant per ell com si juguéssim. Encara riuríem.

Laura i Jaume dalt el Cap del Verd

Dalt el cim hi ha una petita caseta damunt d’un tronc on es guarda una llibreta per escriure quatre línies sobre l’esforç d’haver-hi pujat i com és de bonic el paisatge; uns fulls per deixar constància de que hem estat aquí, de que, durant uns instants, hem format part d’aquest lloc. Si no fos pel fort vent valdria la pena fullejar la llibreta, cercant escrits d’altres persones que han trepitjat el mateix sòl que ara estem trepitjant nosaltres i que, mentre els llegim, són com vells companys que han compartit amb nosaltres aquesta excursió. Fet que demostra que, a vegades, podem fer trampa al temps i sentir-nos units amb altres persones més enllà del present. Però avui desistim de deixar la nostra empremta no fos cas que el vent s’endugués les que ja hi han i deixés el lloc sense memòria. Al seu costat hi ha un plafó que ens facilita reconèixer les muntanyes que veiem. Ben a prop cap a ponent, compartint el veïnatge, veiem el Port del Comte, amb el Pedró dels Quatre Batlles custodiat pel Vulturó a l’esquerra i la Tossa Pelada i l’Estivella a la dreta, i, a l’extrem meridional de la muntanya, el puig de Querol o de les Morreres, amb la seva emblemàtica estructura al capdamunt que sempre m’ha recordat els immensos cartells propagandístics que s’alineen a la vora de certes carreteres.

El Cadí occidental des del Cap del Verd

 

Cap al nord s’estén la serra del Cadí, enfarinada a la seva part superior; ens imaginem que la seva cara nord estarà ben atapeïda de neu, dibuixant aquella efígie tant superba i impressionant que tant admirem, amb les seves agrestes canals enmig de les erectes parets de la immensa cinglera. Per aquest costat, però, la muntanya és menys feréstega, convidant-nos a anar-hi i passejar-hi. Al seu extrem més occidental, alça la testa el Cap de la Fesa, com un mascaró sotjant el Pirineu estès més enllà. Seguint la carena, separat pel Portell de Cadí, aconseguim superar els dos mil cinc-cents metres a la Torreta de Cadí. Una profunda vall penetra vers llevant a la muntanya, separant aquest cim de l’allargat pic de les Tres Canaletes. Baixant suaument, arribem al coll que separa la canal del Migdia al nord, de la que veiem provinent del coll de Jovell, que alhora separa el Cadí del Cadinell i per on puja la variant del GR C-150 que he comentat abans i que, a partir d’aquest punt, ressegueix tota la carena fins al Coll de Pal, sota la Tossa d’Alp; una temptadora excursió. Mentre esperem fer-la, podem seguir-la amb la vista: ens enfilem al puig de les Gralles, baixem al coll de la Canal Baridana, que fereix un profund solc a la muntanya, i assolim el cim més alt de la serra, el Vulturó, a dos mil sis-cents quaranta vuit metres d’altitud. A la seva dreta, separats per la canal del Moscard, s’alça el puig de la Canal del Cristall i, a l’altra vessant d’aquest, s’escorre una vall que no deixa entreveure la ferotgia de la seva germana nòrdica, aquella canal del Cristall que, molts anys enrere, va ser protagonista d’una magnífica excursió hivernal. És clar que, com ja he comentat, per aquesta vessant meridional la Serra del Cadí ens ofereix la seva cara més amable, no exempta, però, de rude bellesa. Seguim carenejant i ens enfilem al mugró del pic de Costa Cabirolera. Des d’aquest pic la carena principal del Cadí queda oculta parcialment per la Serra Pedregosa; entre aquesta i aquella corre el torrent dels Cortils. La carena principal, en baixar del pic de Costa Cabirolera i creuar el pas del Cabirol, segueix el seu trajecte per la serra Cabirolera i la serra dels Cortils arribant a l’emblemàtic pas dels Gosolans que resta ocult a la nostra vista. Aquest carener, juntament amb la serra Pedregosa, s’uneixen al cim del Comabona, que se’ns apareix com el darrer cim del Cadí vers llevant; a partir d’ell, el Cadí va perdent alçada fins el coll de Pendís, on resta unit amb el Moixeró.

El Cadí oriental i el Pedraforca des del Cap del Verd

 

Enfront del Comabona tenim el Pedraforca, la visió del qual ens ha acompanyat gairebé durant tota l’excursió, ja des del seu inici com ja he comentat crec que masses cops. Em repeteixo. Sempre ens meravella contemplar aquesta muntanya, tot i que des de la Serra del Verd no veiem la seva imatge emblemàtica, amb els Pollegons custodiant l’Enforcadura, sinó una imatge més propera a la resta de cims pirinencs; això sí, amb tota l’agressivitat d’unes crestes rocalloses que es desprenen dels seus dos Pollegons com crestalls petrificats d’una fera adormida. En aquesta vessant, però, també hi ha una tartera, inclòs sembla molt més inclinada que la de Saldes, i que es troba copiosament nevada; es tracta de la tartera de Gósol, que gairebé sembla caure a plom sobre aquest poble. De la cresta del Pollegó Superior es desprèn la serra de la Muga que baixa sobtadament fins a Gósol. A la seva dreta, el torrent de l’Aubagó, entre els dos Pollegons, recull les aigües despreses de la tartera de Gósol, mentre que, a la seva esquerra el torrent de la Coma dels Caners ho fa dels que provenen de la collada del Teuler i del Verdet. El vessant septentrional d’aquesta depressió és protegit pel serrat de la Portella, que arriba a alçar-se fins la Roca Roja, per on el Pedraforca davalla fins la collada del Collell i s’uneix amb el Cadí. Entre ambdós, s’escorre l’ampla però fonda capçalera de la vall del riu de Cerneres.

Si mirem més enllà del Pollegó meridional, només uns metres més baix que el Superior, veiem el Puigllançada i, ja encarats a llevant, el paisatge que he descrit en arribar al Planell de la Font: un paisatge que, a través de la vall del Llobregat, reparteix a banda i banda tot un seguit de serres, com les de Catllaràs al sud i de Montgrony al nord, fins deixar enrere el Berguedà i endinsant-se al Ripollès, cobert pel mantell nebulós del qual sorgeix el Taga. Més a prop, cap al sud, la Serra del Verd té la seva prolongació vers els turons de Cap de Prat d’Aubes i el Cap d’Urdet, curiosament embolcallats pel bosc contràriament al Cap del Verd on som, molt més esclarissat. Darrera el Cap d’Urdet veiem la Serra d’Ensija i, més al sud, els Rasos de Peguera, a l’extrem meridional del qual, sorgeix tímidament la Roca d’Auró i, més enllà, creuant l’oceà ennuvolat, un altre vaixell molt conegut ens saluda: el Montseny. I, què hi ha més cap el sud? Un enorme onatge de núvols ho cobreix tot. Retornem a la Serra del Cadí, i ens ajuntem amb el seu mascaró, el Cap de la Fesa, admirant amb ell els pics nevats pirinencs que s’estenen vers el nord-oest. Més propera, essent la primera muntanya que té la seva carena nevada i que reconeixem per les antenes que s’alcen al seu capdamunt, veiem la Torreta de l’Orri; al seu darrera, s’alça el Montsent de Pallars i, a partir d’aquest, tota una corrua de cims que abracen el Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici, així com les muntanyes frontereres de l’Aran i, més enllà, fins i tot el Cotiella i el Turbo, ja a la franja aragonesa.

Baixant del Cap del Verd pel Prat Nabiral

 

El retorn el fem pel mateix camí de pujada, aturant-nos primer per dinar uns metres per sota del cim, al costat d’un solitari pi, allà on el vent ja no ens empipa i amb unes magnífiques vistes vers el Pedraforca i el poble de Gósol amb el castell aturonat al seu costat. La tornada, molt tranquil·la, per seguir-la només cal rellegir aquesta ressenya cap enrere: davallem pel Prat Nabiral, arribem el coll dels Belitres, flanquegem cap el Planell de la Font, ens endinsem pel bosc fins retrobar-nos la cleda de Prats de Cavallets, seguim baixant pel barranc del Clot de Prat Salvatge, enllacem amb la pista sobre les Roques de la Feu, creuem de nou la tanca al Portell de l’Ós on tornem a admirar al fons la filera de muntanyes del Pirineu, i, en un darrer tram, ens apropem de nou al coll de Mola, on ens espera el cotxe. Voldríem berenar, però com que en algun tram de la pista hi havia gel quan hem pujat, decidim desfer la pista fins a Gósol, no fos cas que, en fer-se tard augmentés la gelor, i, al costat de l’Hostal de Cal Franciscó, amb vistes al Pedraforca, ho fem a base de fruits secs i un cacaolat. Un darrer goig abans de tornar definitivament a casa.