Les raons d'escriure

Ara que acabem d’encetar un nou any per gaudir de la cultura, que és sinònim de gaudir de la vida, vull dedicar aquest primer escrit de l’any per explicar el perquè tinc la necessitat d’escriure tant sovint. Un nou any obre les portes per aprofitar-nos de la saviesa que tots els nostres avantpassats ens han anat llegant, com un tresor que s’ha anat enriquint amb el temps amb noves i constants aportacions. Quins llibres llegirem els propers dotze mesos? Quina música escoltarem? Quin cinema veurem? Quines exposicions ens transportaran a altres móns artístics, literaris, històrics? Quines excursions farem, sols i acompanyats per bons amics? Amb qui compartirem dinars i sopars? Són tres-cents seixanta cinc dies en blanc per guixar-los ben frenèticament, amb passió. I més, amb els temps que estem patint, plens d’incerteses, en que els nostres propis Nazguls ens assetgen constantment per tal de doblegar el nostre esperit i enfonsar-nos en les temors d’un present i un futur fosc. Però si és important tota la cultura que tenim atresorada, també és important el que cadascú de nosaltres, en la nostra humil aportació, podem oferir. I, de tots els projectes que sempre dibuixo en el meu full de ruta per aquestes dates, escriure és part molt important. Seguir escrivint ressenyes de les sortides que fem, però també, aconseguir realitzar un dietari que parli del dia a dia, i escriure contes, crear ficció després de tants anys de no fer-ho.

Nulla dies sine linea. Aquesta frase va ser pronunciada per l’editorialista nord-americà Donald M. Murray, el qual, com un metge de capçalera, exaltava els amplis beneficis d’exercitar l’escriptura. La frase s’atribueix a Plini el Vell, el qual feia referència al pintor grec Apel·les de Colofó, que treballà a la cort de Filip II de Macedònia i del seu fill Alexandre el Gran, del qual es deia que no passava un dia sense traçar una línia. Nulla dies sine linia. Bevent de la llengua dels nostres clàssics, aquesta senzilla frase esdevé un enunciat sublim, com una idea sortida d’una ment privilegiada, propera a aquells déus que varem perdre amb l’arribada del déu únic i que, des de llavors, enyorem. Un cop despullat el seu significat de la llengua mare, la traducció és tant simple que, d’antuvi, sembla destinada a ser oblidada: “Cap dia sense línia”. Però si entrem dins el seu sentit, fent un salt de la pintura a l’escriptura, cercant el missatge ocult, la importància dels seus mots esdevé una mena de símbol, de clau màgica per entrar dins d’un món només accessible pels que estimem les arts en general i les paraules en particular i el que elles representen.

Pintar per a Apel·les. Escriure per a Donald M. Murray. Deixar constància dels nostres pensaments, de les nostres vivències, de les relacions amb el món que ens envolta. Això és el que ens diu la frase: escriure cada dia, encara que tant sols sigui una línia. Però, per què fer-ho? Per què escriure sobre un jorn a punt de finir, de fer-se fonedís, com si cerquéssim la seva eterna permanència entre nosaltres? Per què escriure sobre ell, quan un nou dia ja és present, com si volguéssim reviure’l abans no es perdi per sempre? Per què prendre’s la molèstia de dedicar una petita part de les estressants jornades diàries per escriure uns mots, els quals, probablement, tant sols interessin al propi escriptor?

O realment no és així? Fa uns anys, van aparèixer en el suplement de Cultura de l’Avui, una sèrie d’articles sota el nom comú de “Els arxius de la memòria”, signats per Jordi Marlet, els quals m’han fet reflexionar envers la necessitat d’escriure un dietari on reculli el que ens va succeint. Els escrits parlen del desig de molta gent per a perpetuar la seva vida traslladant-la al paper o, ensenya dels temps actuals, a l’ordinador. Actualment hi ha diversos arxius d’aquesta mena, com per exemple la “Biblioteca de la Memòria”, projecte dut a terme per la Biblioteca d’Igualada, centrada sobretot en tres eixos principals: la Guerra Civil, la immigració i la vida quotidiana; o l’ “Arxiu de la Memòria Popular” creat l’any 1998 per l’Ajuntament de la Roca del Vallès amb la col·laboració d’un grup de veïns del municipi. Aquests articles, juntament amb la presència cada cop més massiva dels blocs i altres pàgines personals a Internet, a més del desig de no oblidar el nostre passat, demostren el gran afany de comunicació existent en la nostra societat, de la necessitat de trencar la nostra solitud, de cercar complicitats.

Ampliant la idea expressada a la frase de Murray, Tomasi de Lampedusa, l’escriptor de “El Guepard”, va escriure: “s’hauria d’aprovar una llei que obligués a tothom a escriure un diari”. És una expressió que, és clar, no hi ha que complir al peu de la lletra: l’autoritarisme que desprèn és tant sols per emfatitzar la idoneïtat de deixar per escrit totes aquelles vivències, bones i dolentes, que ens han fet tal com som. Seria com aconseguir una immensa biblioteca plena a vessar de memòria popular on les persones, coetànies i venidores, poguessin abeurar cercant respostes als seus dubtes i trobessin coneixements per entendre’ls. Podem imaginar-nos llegir nostres pròpies experiències des de que vàrem aprendre a escriure? No seria una esplèndida manera d’arribar a conèixer-nos a nosaltres mateixos i saber com hem arribat a ser tal com som? I si poguéssim llegir les experiències semblants a les nostres que han sofert altres persones? Es tractaria d’una manera idònia de que la nostra experiència sigui útil, tant per a nosaltres com per als altres. Seria una immensa biblioteca d’aprenentatge i coneixement de la vida.

Cada persona pot escriure per una o varies raons diferents. Jo mateix ho puc fer depenent del meu estat d’ànim o de les circumstàncies d’un moment determinat. Però, intentant trobar un esquema que les aplegui, quines són les raons primordials per escriure? Quines raons ens mouen a escriure sobre una vida que ens sembla, gairebé sempre, monòtona? Potser podria començar per pensar que, tot escrivint, no ho és tant de monòtona. Un film pot durar un parell d’hores en les quals es resumeixen generalment un temps molt ampli de la vida dels seus protagonistes; si el temps esmerçat per explicar-nos els successos més importants fos real, no seria també un film monòton? A més, quan escrivim també ho fem per cercar respostes, solucions a les nostres angoixes o, almenys, relativitzar-les. A més, si tot escrivint ens adonem que la nostra vida és fàtua, podem cercar solucions per fer la lectura i, per tant, la vida, més amena, fet que haurà representat un gran avanç en la nostra recerca de la idea de felicitat.

O potser la resposta és ben simple: per gaudir de l’escriptura? És bàsic i comprensible admetre que cal una certa vocació a escriure. Ens ha d’agradar, i per tant, gaudir quan ho fem. Sentir com els pensaments ens recorren la ment com un pèndol que sembla agafar embranzida a mesura que avancen les idees que volem reflectir al paper, cercant la millor manera d’expressar-les, recorrent les pàgines dels diccionaris a l’encontre de sinònims, d’expressions adequades, inclòs de filigranes lingüístiques... I al mateix temps, aprendre nous viaranys, desconeguts davant el paper en blanc que, poc a poc, amb timidesa i la por tòpica de l’inici, es va omplint de paraules. Cal que ens apassioni, que aprenguem a utilitzar l’idioma, submergir-nos en aquest món fet de mots però tan viu com el que ens fa respirar contínuament. Però, sobre què m’agrada escriure? M’agrada cercar informació dels llocs on anem d’excursió, conèixer la geografia i la història d’aquests indrets, compartir els camins amb amics per tal de compartir les sensacions i així enriquint-me en la meva coneixença del món, fer fotografies del paisatge com pintors naturalistes fent esbossos per desprès, a l’estudi, desenvolupar els quadres, experimentar de nou en el record les sensacions, descriure-les amb el màxim de detalls. Recollir tota la informació i escriure el que he vist i sentit, tot un plegat d’experiències irrepetibles en uns fulls que esdevindran un recull dels camins fresats.

També m’agrada escriure sobre les vivències diàries, sobre com transcorren els dies, sobre com els ocupo, sobre el que sento i el que senten els que caminen al meu costat; crear un àlbum de records on retrocedir, de tant en tant, a un passat proper però alhora, massa enyorat i anar construint un futur que voldríem sempre ben llarg. És aquest, però, majoritàriament, un escriure en solitud, per a nosaltres mateixos, doncs són pàgines que no volem exposar al món exterior, ja que a través d’elles ens despullem, exposem la nostra més íntima personalitat, on conviuen en simbiosi les nostres qualitats i els nostres defectes interrelacionant-se constantment. On aprenem a conèixer-nos, ja que, aquest escriure és, en primer lloc, un aprenentatge, una àrdua recerca de la personalitat pròpia. És una raó primera que cal cercar en un dietari: la nostra pròpia coneixença. Massa sovint, quan ens aturem en un mirall i aconseguim veure’ns, ens sembla trobar-nos davant d’un estrany. Qui és aquest intrús? A vegades, malauradament, ens fa por mirar-nos: no ens agrada el nostre reflex, inclòs ens avergonyim i sentim pànic com si ens trobéssim davant del mirall de Dorian Gray. Un diari ha de reflectir totes les nostres imatges, i reflexionar sobre elles; si ho fem amb sinceritat, descobrirem els nostres errors i podrem cercar-hi solucions, i descobrirem, ocult entre els paràgrafs, les nostres qualitats, raons per l’optimisme, per creure’ns genials, amb molt per oferir. D’aquesta manera, s’incrementa la nostra autoestima, molt necessària per tirar endavant qualsevol projecte, fent-nos sentir a gust amb l’embolcall amb el que ens hem vestit i que ens acompanya al llarg de la vida.

L’escriptora Maria Antònia Oliver va expressar la seva raó per escriure amb aquest esplèndid paràgraf:

“Els escriptors diuen que escriuen perquè la gent els estimi més, per a la posteritat, per esbandir els seus dimonis personals, per criticar el món que no els agrada, per fugir de les seves neurosis, etc. Jo escric per totes aquestes coses i perquè escrivint puc ser jo mateixa”.

Un diari personal no ha de ser egocèntric. Hem de parlar dels altres personatges, dels que ens acompanyen i fan el mateix camí que cadascú de nosaltres, uns durant molt de temps, altres només en certes etapes, molts només uns instants. És com si viatgéssim en un tren amb diferents vagons plens de diferents personatges, tots en la mateixa direcció. Durant el viatge, el nostre tren anirà aturant-se en les diverses estacions del trajecte, on alguns dels que ens han acompanyat baixaran alhora que altres rostres nous s’afegiran al viatge. De tant en tant, ens creuarem amb un tren que duu una altra direcció i ens preguntarem encuriosits cap a on es dirigeix; probablement, al llarg del viatge, nosaltres mateixos voldrem baixar del tren amic per agafar-ne un d’aquests vers indrets desconeguts. Al final, però, ens quedarem aturats sota el rellotge d’una estació imprevisible, veient com s’allunya el darrer tren. Però, abans que el perdrem en la distància i els nostres ulls s’acluquin dolgudament cansats i es desdibuixin els paisatges, pensarem fugisserament en tot el que hem viscut i en els fulls blancs que s’han quedat per omplir. O, almenys, així ens agradaria que fos el darrer tram del nostre viatge. Ja ho cantava Lluís Llach: “Si arribeu en la vida / més lluny d’on pugui arribar, / moriré molt gelós / del que m’hàgiu avançat”.

Escriure un dietari és, en definitiva, transcriure el nostre pensament tot adonant-nos-en de la seva realitat. De fet, tots els humans escrivim un dietari en el nostre interior, perquè tots pensem, parlem amb nosaltres mateixos. Els que ens agrada escriure, a més, el que fem, és deixar constància d’aquests pensaments, d’aquestes línies fugisseres que recorren el nostre pensament, convertint-los en pàgines escrites que, en un moment donat, ens permeten reflexionar sobre nosaltres mateixos a través de les nostres pròpies paraules, fet que, quan els nostres pensaments no han estat escrits, solen fugir com fulles desemparades, arrossegades pel vent, allunyades del seu arbre, de les seves arrels.

Cal conèixer el món que ens envolta, amb humilitat i sinceritat, arribant a entendre les altres persones o, almenys, respectar-les: la família, els amics i coneguts, també els anònims i, inclòs, els enemics; aconseguir saber com són, com pensen, no només des de la nostra perspectiva, sinó també des de la seva. Cal intentar, a més, veure’ns tal com ens veuen els altres. Escrivint, ens allunyem de nosaltres mateixos, esdevenim un narrador extern, omniscient, però alhora també intern, protagonista i secundari alhora, ens veiem a certa distància i esdevenim un personatge més de la història, gran o menuda, que tots vivim diàriament d’una manera anònima. Així, podem relativitzar els problemes que ens afligeixen i cercar solucions adients: sincerant-nos en els escrits, descobrim les nostres qualitats i les de les persones amb les quals convivim, però també coneixem els defectes, les pròpies mancances i les del món que ens envolta, i podem intentar canviar-les per quelcom més positiu. Agafem, per exemple, una notícia d’un diari qualsevol que, d’una manera o una altra, ens indigni, o pensem amb l’amic o el veí amb el qual hem discutit darrerament; a continuació, posem-nos davant de l’omnipresent full blanc i comencem a escriure la nostra opinió sobre el tema, cercant informació si necessitem ampliar el que ja sabem. Al final, en el primer cas, potser seguirem indignats, però entendrem molt millor les diferents parts litigants. En el segon cas, probablement trobarem absurdes les disputes, trobarem moltes més raons per oblidar-les i continuar amb la nostra amistat o el nostre veïnatge. I si, contràriament, seguim amb una opinió unilateral, aquesta s’haurà enfortit i la nostra personalitat també i podrem combatre allò que ens indigna.

Però, i la solitud de l’escriptor? Escric en primera persona a vegades, però altres en tercera, com si parlés en nom de molts o dirigint-me a molts: són aquests altres, sinònims de mi mateix o anhelats lectors amb qui compartir els pensaments? O, com he escrit uns paràgraf més amunt, personatges imaginats, necessaris per no sentir-me idiota parlant-me a mi mateix? Cal adonar-se que he parlat de personatges, no de persones. Ho he fet deliberadament, ja que, de fet, són sinònims. Per què, ficció i realitat, qui pot destriar que és realment cadascuna d’elles? Siguem sincers: molts cops ens sentim més propers als personatges dels llibres que llegim que no pas als nostres veïns que veiem gairebé cada dia. No existeix un món real i un món fictici; ambdós pertanyen al nostre caminar erràtic vers un destí desconegut. Són imatges d’un món que no entenem i que ens esforcem per entendre.

Retornant a la idea expressada als articles aplegats a “Els arxius de la memòria”, se’ns fa necessari trobar còmplices del nostre desig d’escriure, de la nostra necessitat de comunicar-nos mitjançant l’escriptura. No volem fantasmes de nosaltres mateixos, sinó éssers reals amb qui compartir vivències i opinions: amics dibuixats entre paràgraf llegits amb els quals conversar de les nostres inquietuds. Em cansa parlar del temps amb la gent que veu la pluja, el vent o la boira com maleficis de la natura enviats per esclafar les comoditats de la ciutat; dels esports amb gent que no en practica més enllà del sofà; de converses socials avorrides i on la crítica absurda és el màxim exponent. M’agradaria poder parlar del plaer de passejar dins d’un bosc en una tarda plujosa, de compartir vivències d’excursions gaudides en companyia, de parlar sobre llibres llegits... Però, molt sovint, la sinceritat dels nostres sentiments, només rep incredulitats com a respostes. Tothom vol estimar, però és difícil confessar que estimem. Ens agrada llegir frases boniques, eloqüents, filosòfiques, entranyables, però som incapaços d’expressar en veu alta, amor, sentiments, calidesa. Som gelatina i aparentem marbre. Escric per expressar les meves idees més sinceres, doncs difícilment expressaré en veu alta el que sóc capaç d’expressar en el paper. Si ho faig en veu alta, tinc la sensació d’estar dient bajanades a un grup d’incrèduls, essent jo mateix el més incrèdul. En el paper, expresso amb veritable amor el que penso, desitjant que, qui ho llegeixi, gaudeixi de la sinceritat de les paraules que he utilitzat. És, l’escriptura, un acte callat d’amor, d’amistat, de companyonia i d’esperança. Els seus textos esdevenen el dibuix del món que voldríem tenir. Però, malgrat que és del tot inherent a l’escriptura, el desig gairebé agònic per ser escoltats, la major part dels escrits queden orfes de lectors, esdevenint el confessionari anònim de l’escriptor.

Escriure? I ha tantes més raons! Per no perdre la memòria? Per recordar el que hem deixat, per no oblidar els paisatges que hem conegut tot caminant? Per omplir el buit que ens deixa la vida a mesura que esdevé passat? Els escrits, que com les fotografies no són més que reflexos d’infinitat de vivències compartides amb les persones que hem estimat o amb la solitud del nostre propi pensament, són l’eina imprescindible per no perdre’ns en el curs constant i imparable del riu sense retorn de la vida, fins al mar. Descobrir com, malgrat els errors comesos, ha valgut la pena viure i, amb un dolç somriure, mirar el futur, acceptar el vaivé de les onades de la mar quan aquestes arribin i se’ns duguin... Això sí, esperar-les sempre escrivint, omplint incansablement més fulls blancs. Com les fulles que es van desprenent d’un castanyer: d’una bellesa incomparable fins a la darrera.