Canalda

El Puig Sobirà, la Roca de Canalda i la Serra de Querol des de l'Hostal del Cap del Pla

 

 

Desprès de Solsona, en direcció al Port del Comte, la carretera passa per Lladurs i s’enfila cap l’elevat pla de Riard, creuat per una llarga recta al fons de la qual se’ns apareix una superba cinglera que sempre m’ha cridat l’atenció; la seva visió abrupte és molt llunyana a la idea que tenim d’aquesta muntanya, on molts de nosaltres hem après a esquiar, de lloms amples i suaus desnivells. Precisament el final de la recta, on hi ha l’hostal del Cap del Pla, esdevé un magnífic mirador d’aquest fenomen natural: dominant-ho tot, veiem el puig Sobirà de Canalda, sota el qual es desprèn una primera cinglera anomenada la paret del Llop Blanc; a mitja altura, una segona cinglera escarpada, la coneguda com la Roca de Canalda, de tonalitats rogenques; i als seus peus, el petit llogarret de Canalda pertanyent al municipi d’Odèn. Geològicament, aquest paisatge és causa d’un front d’encavalcament, amb la paret del Puig Sobirà, de roques calcàries més antigues pertanyents a l’eocè, fa 56 milions d’anys, superposades damunt dels conglomerats de l’oligocè de la Roca de Canalda, fa 34 milions d’anys. És aquest paisatge, contrafort meridional de la serra del Port del Comte, el que anem a recórrer en aquesta excursió. Una gran nuvolada navega per damunt seu, així com per sobre la serra de Querol situada a llevant, però la resta del cel és ben blau i augura bon temps; tot i així, sembla que fa poc que ha caigut un xàfec i, per davant l’estrep muntanyós, podem veure l’arc de Sant Martí. Una visió esplèndida!



Sant Julià de Canalda

 

La carretera arriba fins el coll de Jou, on enllaça amb la que, provinent de Sant Llorenç de Morunys, es dirigeix a Coll de Nargó; nosaltres prenem aquesta darrera direcció i, en uns tres quilòmetres, prenem una pista a l’esquerra que ens du al petit poble de Canalda, format per uns pocs masos al voltant de l’església romànica de Sant Julià; el cotxe, de fet, el deixem al costat d’un panell informatiu situat un xic per damunt de l’església. El nom de Canalda prové del mot preromà Kanavita, que significa “el camí de la gorja”, en clara referència a les cingleres properes. L’origen d’aquest indret cal cercar-lo pels volts de l’any 900, quan l’església de Sant Julià fou consagrada pel bisbe d’Urgell Nantigís, arran de la repoblació de la vall de Lord ordenada pel comte Guifré el Pelós després de la invasió sarraïna, a finals del segle IX. Malgrat aquesta antigor, ben poc resta del seu passat romànic, ja que l’església ha patit diverses modificacions. El que més hi destaca és el robust campanar d’espadanya que forma un sol cos amb el mur que tanca el temple pel seu costat ponentí, inclòs el sobrepassa pels costats, com si s’hagués afegit posteriorment en substitució d’una altra façana anterior. El campanar és d’espadanya de dos ulls, formats amb arcs de mig punt, on hi ha les campanes, i una altra obertura més petita, també coronada per un arc de mig punt, situada sota la unió de les dues vessants de la petita teulada. Una escala lateral de pedra s’enlaira des del sòl fins al campanar. Vist des d’aquest costat, trobo que l’església és ben bonica, tot i que, pels altres costats, tot canvia, esdevenint una construcció de força mal gust. Hi ha vestigis d’antics absis, però actualment l’església és capçada per un absis rectangular de factura moderna, probablement d’època barroca com les dues capelles situades als extrems del creuer, també d’estructura rectangular i de nul gust estètic. Annex a la capella situada al mur nord, hi ha un petit cementiri amb tres nínxols capelles, les teulades dels quals resten unides amb la teulada de l’església formant un conjunt molt harmoniós. L’entrada és situada al costat meridional, i és formada per un arc de mig punt fet amb dovelles de grandària considerable i per una antiga porta ferrada amb tires horitzontals amb dues volutes a cada extrem.

A l’extrem de llevant del poble hi ha cal Baró, que fou la residència fortificada dels senyors de Canalda des del segle XVI; de fet, hi hagué un castell la situació del qual és incerta tot i que es creu que era situat entre Canalda i el serrat de Puig-arnau, gran casal situat a llevant del poble, que va pertànyer al influent llinatge dels Cardona. El poble va patir les represàlies de l’exèrcit francès l’any 1823, quan, després de cremar Sant Llorenç de Morunys, les tropes gavatxes arribaren a Canalda; de fet, Cal Baró, malgrat la seva fisonomia de bastió i la presència d’espitlleres defensives, no va poder aturar-los i encara avui es poden veure a l’interior les bigues dels sostres ennegrides per l’incendi.

La paret de Canalda des de prop de la Casanova

 

Des d’on hem deixat el cotxe, prenem la pista que s’enfila cap a ponent tot seguint els senyals blancs i vermells del GR 1. Al cap de pocs metres, la pista, entre camps, s’encara amb la roca de Canalda mentre el GR fuig cap a l’esquerra, vers Odèn. Si ens hi fixem, a la dreta de la roca, suspeses a una certa altura, observarem un seguit de forats que pertanyen a unes coves habitades des de temps molt llunyans i que són conegudes com les Coves dels Moros i a on ens dirigim; no són les úniques, però, que trobarem al llarg del recorregut per la base de la paret, ja que la geologia d’aquesta cinglera és plena de graus, esplugues, coves i vaumes. Ens trobem amb un motorista que ha deixat la moto a la vora del camí i sembla dirigir-se al proper mas de la Casanova; de fet, si en faig esment és per constar la solitud que ens envoltarà al llarg de tota l’excursió, ja que aquest home serà l’única persona que veurem fins retornar a Canalda. Passem pel costat del mas la Casanova i arribem a la carretera provinent de coll de Jou; la creuem, i prenem una pista davant mateix que es va enfilant molt suaument cap a la cinglera; pel camí ens creuem amb un ramat de cabres, les quals passegen amb tota la tranquil·litat del món, sense l’estrès de sentir-se conduïdes per un pastor; s’aturen uns moments i ens miren, però de seguida, sense fer-nos cap cas, continuen el seu camí, creuant la carretera i seguint cap a la Casanova. Em pregunto si potser el pastor era el motorista.

Les Coves dels Moros

La pista creua una pineda de pi roig mentre ens anem apropant a la cinglera, al morro de la Roca situat al seu extrem oriental. La pista segueix tot voltant-lo; nosaltres, però, prenem un sender a l’esquerra que s’enfila fins als peus de la paret i la ressegueix en tota la seva llargada, fins al seu extrem oposat. Encara no hem fet gaire tros quan ens trobem amb les Coves dels Moros que havíem vist des del poble de Canalda. Segons l’historiador Joan Serra i Vilaró, el nom no descriu la realitat, ja que foren cristians els que habitaren aquest conjunt de cavitats. L’historiador, a més, considera que la causa primigènia de l’ocupació fou la de cercar refugi davant la invasió àrab, esdevenint per tant, aquests contorns, una mena de reducte cristià. Encara resten panys de paret en algunes de les coves; a més, molt del material trobat al seu interior es troba guardat al Museu Diocesà de Solsona. Les coves es troben situades a uns vint metres d’altura i tenen una fondària d’uns onze metres exceptuant la més lateral, que en té uns vuit metres. No cal ser gaire imaginatiu per esbrinar que hi accedien per una escala llevadissa; a més, i això ja és més original, es trobaven comunicades les unes amb les altres mitjançant un llarg passadís fet amb troncs i protegit per una barana. Vistes des de sota, semblen com ulls escrutant el nostre pas solcats per celles celludes; per si de cas diem que som cristians, no fent esment que, de fet, som ateus.

 

Panoràmica des de la Roca de Canalda, amb la Serra d'Ensija i Busa al fons

Anem avançant pel camí senyalitzat amb uns pals de fusta com el “Camí de la Roca de Canalda”, gràcies als quals anem descobrint el nom de diverses esplugues i balmes que anem trobant, com el conjunt anomenat les coves de l’Espluga Malera, format per tres balmes. Unes aus rapinyaires solquen el cel; no aconsegueixo esbrinar quines són, però no són voltors com m’hagués agradat, ja que hi ha colònies d’aquests animals a Canalda, tot i que són presents durant l’època de cria, que sol ocórrer entre els mesos d’abril i juliol. Enfront tenim els fondals per on corre la riera de Canalda, que neix sota el pic de Vulturó, i la llarga carena per on passa la carretera provinent de Solsona per on hem vingut. A l’extrem més septentrional, prop de l’Hostal del Vent, s’alça el Tossal de la Creu del Codó, el cap encinglerat del qual sobresurt voltat pel bosc; als seus peus, damunt un estrep herbat, hi ha el mas de Puig-arnau, un dels indrets on es creu que podria haver estat situat el castell de Canalda. Més enllà, sorgeix la Serra de Busa amb el seu sinuós pla que sembla gronxar-se entre el pic de la Guàrdia al sud i el Cogul al nord; darrera seu apareixen els Rasos de Peguera. Cap al sud, a continuació de la carena despresa del Tossal de la Creu del Codó, s’estenen els serrats culminats pel Cap d’Estaques, amb la verdor fosca dels seus frondosos boscos contrastant amb les roques grisenques de conglomerat que recorden Montserrat que s’estenen per les serres més properes, com la de Canalda, que s’estén a l’oest del poble homònim on hem iniciat l’excursió i que podem veure des d’on som. A l’extrem occidental del Cap d’Estaques, hi ha l’Hostal del Cap del Pla on ens hem aturat per contemplar la roca de Canalda en la llunyania. Més enllà d’aquest hostal, s’estén el Pla de Riard a l’extrem oposat del qual s’alça el castell de Lladurs; més enllà, resta desdibuixada la plana al voltant de Solsona.

El Ditet

 

A vegades dins la pineda, altres caminant entre boixos, altres gaudint del paisatge que s’estén al nostre davant, anem resseguint la paret de Canalda deixant-nos veure les formes més capricioses que pren la roca, com l’anomenat Ditet, que de diminutiu no té res, una erecta roca separada de la paret principal en gran part, més estreta al capdamunt, fet que li confereix la raó de la seva anomenada. I passat el Ditet, s’arriba a Ca l’Andreu, una espluga obrada que fins fa ben poc encara era habitada; avui dia, però, tant sols es conserven maldestrament les seves parets, ja que el sostre s’ha enfonsat. Continuem pel camí vora la cinglera i, gairebé arribant al seu extrem occidental, ens trobem amb un dels racons més bonics de l’excursió: ca la Rita. Aprofitant un conjunt de balmes, hi ha un seguit de construccions on destaca una casa amb baixos i un pis que ha estat batejada, al llarg del temps, amb diferents noms: d’antic se la coneixia com Cal Llop, després se’n va dir Cal Cavallol, i finalment Ca la Rita, nom de la seva darrera estadant, que hi va viure fins a mitjans dels anys vuitanta, quan, a causa de la seva edat, va haver d’anar a viure a Solsona, a casa d’uns familiars. Es deia Rita Montada i Llena, i era filla de l’Arrat del Planellot, d’Odèn. De fet, en els darrers temps, ja no hi vivia, sinó que hi passava les hores diürnes cuidant de l’hort, de la font, de les cabres i de l’era; en fer-se fosc, la venien a buscar i, l’endemà, de bon matí, la tornaven a deixar. Rita explicava, un xic amoïnada i un xic sorneguera, com a l’hivern l’espantaven les caramelles, trossos de gel formats el dia abans i endurits durant les gelades nits, que, sense avisar, queien de la roca quan el sol les escalfava, i queien sobretot damunt l’hort malbaratant-lo.

Ca la Rita sota la balma

Damunt de l’entrada al mas, amb una llinda que duu gravada la data de 1819, hi ha una altra obertura que feia com de balcó al pis superior. A banda i banda d’ambdues, al llarg de la paret, hi ha unes petites obertures que fan de finestretes. Tot és cobert per un sostre, en part enfonsat, que aplega trossos d’uralita, fustes i, al davant, roques calcàries treballades com si fossin pissarra. Al costat occidental de l’entrada hi ha el forn de calç i, al seu costat, una habitació que, potser, s’usava com a estable o com a magatzem. Un xic separat de la casa, hi ha tres balmes que servien per altres usos, com per exemple, la del mig, com a proveïdora d’aigua, ja que al seu interior encara avui degoteja del sostre i del fons de la cavitat, coberts per la verdor dels líquens, l’aigua omplint la bassa que un mur tanca per la part externa. Encara a l’altre extrem d’aquest conjunt de balmes hi han murs d’altres dependències, potser els llocs on passaven la nit ovelles i cabres. I tot plegat, sota la immensa paret de Canalda, sota les curioses formes que ha agafat la roca al llarg dels segles i que ens produeixen una sensació de temor, respecte i admiració alhora.



La Roca del Puig Sobirà

  

El nostre itinerari segueix pel camí que s’enfila pels darrers contraforts de la paret de Canalda que va perdent espai guanyant-lo el bosc de pi negre. Deixem un camí a l’esquerra que ens duria de retorn a Canalda i seguim ascendint; mirant enrere, el paisatge vist fins ara es va eixamplant i, per darrera de la serra de Busa, davant els Rasos de Peguera, treuen el cap les serres dels Lladres i dels Tossals. Encara passem pel costat d’altres balmes, com la coneguda com l’espluga Gràtines, i arribem a l’altre extrem de la roca de Canalda, apareixent-nos de sobte la cinglera de la roca del Puig Sobirà, amb la paret del Llop Blanc al davant mateix relluint amb l’escalf dels raig del sol que esquitxen la roca calcària. Entrem en un camí més ample, gairebé una pista i la seguim fins a un revolt on prenem un corriol que s’enfila dret enmig de boixos primer i del bosc de pins desprès fins arribar a un gran camp que, després del paisatge esquerp i boscós que em creuat, ens sorprèn com si no fos possible la seva presència, com una troballa inesperada. Al davant, dalt la carena, solitari enmig del no res, hi ha un arbre esquàlid al qual ens hi apropem, tot descobrint a l’altre vessant la masoveria de la Borda, restaurada recentment i voltada de conreus.

 

Mas la Borda amb els camps que l'envolten

Panoràmica vers els Rasos de Peguera, la serra d'Ensija i la serra de Busa des dels camps del mas la Borda

 

Durant tota l’excursió ens bufa un fort vent, però a recer de la paret de Canalda, gairebé no l’hem notat, contràriament el que ens passa ara, que nus de qualsevol protecció natural, el vent ens sacseja i ens fa esgarrifat, doncs és força fred. Tanmateix, i per la mateixa raó, aquest indret és un mirador excepcional. Per damunt del Tossal de la Creu del Codó, la carena del qual baixa fins el coll de Jou, sorgeix amb la testa nevada la Serra d’Ensija, la qual s’uneix amb el paisatge que ja hem anat admirant al llarg del recorregut per la Roca de Canalda i l’ascens fins la Borda on ara ens trobem: els Rasos de Peguera, la Serra de Busa, i, més proper, el Cap d’Estaques, als peus del qual hi ha el prat que duu el seu mateix nom i l’Hostal del Cap del Pla, des d’on s’estén el Pla de Riard cap al sud, fins arribar al turó on s’alça el castell de Lladurs, damunt la plana solsonina. Al sector oriental d’aquesta, delimitant-la, podem veure el pantà de Sant Ponç i, al fons, omnipresent, el massís de Montserrat; no cal afegir que, més a l’est, l’acompanya l’altre massís català omnipresent: el Montseny. Però, contràriament a aquest paisatge ja viscut, el paisatge que se’ns obre cap a ponent és nou per a nosaltres i ens deixa ben extasiats: ben a prop, amb la presència d’una altra paret encinglerada i majestuosa, veiem la Serra d’Aubenç, i més al sud, més petita però no menys erecta, la muntanya de Sant Honorat amb la Roca del Corb com a punt culminant. Al davant d’aquests roquissars, menys abrupte, la serra d’Oliana i, entre ambdues vessants, s’enfonsa la vall del Segre al seu pas pel pantà d’Oliana, el qual resta invisible a la nostra vista; no pas, però, el pantà de Rialb, situat més al sud, les aigües del qual s’endevinen amb un blau clar enmig dels turons que el cenyeixen. Darrera Aubenç, al fons del paisatge visible, s’estenen les pendents septentrionals del Montsec, un gegant superb que forma una trilogia de grans muntanyes: el Montsec de Rúbies, el d’Ares i el de l’Estall.

Arribant al grau, amb la serra d'Aubenç i el Montsec al fons

Encarats de nou a la paret del Puig Sobirà, hem de creuar els camps per una pista que els parteix, fins arribar a l’altre extrem on ens hem d’enfilar per un camí incert, no gens definit i que anem trobant més per intuïció que no pas per la seva claredat; per no perdre’ns i encinglar-nos, hem d’anar en direcció nord nord-oest, fins a un grauet excavat en una paret rocosa despresa del Puig Sobirà. Quan hi arribem, fem una petita aturada ja que endevinem que ens trobem a l’inici de la part més empinada de l’excursió. És clar que també és una bona excusa per seguir gaudint de l’immens panorama que s’estén davant nostre! Com a curiositat i per no repetir-nos, per sota dels camps que envolten el mas de la Borda, hi ha un altre planell on es troben les instal·lacions d’un centre de reproducció i cria de falcons; hi podem veure dues immenses gàbies.

Dalt el Puig Sobirà de Canalda

 

Passat el grau, entrem en un bosc de pi negre i ens encarem a una marcada depressió. El sender acaba desembocant en una ampla pista que seguim cap amunt. Ens trobem en la collada dels Forns, entre la vall de Canalda al sud i la del Montnou al nord, on la llarga serra de Campelles despresa del Pedró dels Quatre Batlles que senyoreja el Port del Comte, la delimita. El paisatge, cap a ponent i el nord, s’ha anat eixamplant, i més amunt de la serra d’Aubenç, podem veure les serres de Carreu i del Boumort; un paisatge de muntanyes agrestes, de nombroses cingleres i de lloms fortament inclinats que ens donen una idea de la força amb que han actuat els moviments tectònics per tal de gravar aquestes fesomies en el rostre de la terra. La pista va pujant entre alts pins, primer en direcció a llevant i desprès encarant-se al nord. Poc a poc, la pendent es va suavitzant fins que arribem on la pista gira per encarar-se a la collada de la Mata, on es dirigeix iniciant el descens. En aquest punt, però, ens cal abandonar-la i enfilar-se enmig del bosc, per la pendent que ens durà, si no ens extraviem massa, fins al cim; hi ha forces fites que ens són útils per no errar la direcció. Desprès d’un constant ascens, arribem a un clar del bosc a la dreta del qual, una elevació del terreny ens duu fins el vèrtex geodèsic que assenyala el punt culminat del Puig Sobirà de Canalda. Ja som a dalt, després de quatre hores i mitja, el mateix temps que la ressenya que portem marca per fer tota l’excursió! És clar que cal tenir en compte que ens hem entretingut força visitant les balmes al llarg de tota la paret de Canalda i, a més, hem estat un xic desorientats a l’inici i, sobretot, en continuar després dels prats conreats al voltant de la Borda. Tot i així, després de fer-nos la fotografia al cim, sabent que ens queda força excursió encara i que fosqueja molt aviat, no dubtem a aturar-nos al pla sota el cim per tal de dinar els entrepans de truita que portem; la fam pot més que la prudència! Curiosament, el paisatge que es pot veure des de dalt el vèrtex és molt minso, ja que el cim és voltat de bosc; precisament, aquestes pinedes de pi negre marquen el límit meridional d’aquesta espècie als Pirineus. Sortosament, durant l’ascensió ja hem gaudit plenament d’aquest paisatge, ara és l’hora de fer un breu repòs, tant llarg com l’entrepà.

 

La vall de Montnou i la serra de Campelles

 

És fàcil, si ens descuidem, passar de llarg el cim, doncs ja he comentat que es troba voltat de bosc i gairebé desapercebut. Igual passa amb el camí de baixada, el qual cal prendre baixant una mica en direcció nord i continuant de seguida a la dreta, tot entrant en un prat allargat, girant en rodó i entrant de nou dins del bosc, on es forma de seguida un corriol que arriba davant un roquissar i, tombant a la dreta, comença a baixar cap el nord-est, creuant vàries tarteres fins arribar a les Queredes, un collet situat entre la vall del Montnou i la de Canalda. Durant el descens, hem pogut gaudir de la vall del Montnou i de la llarguíssima serra de Campelles. El sòl del collet de les Queredes es troba força malmès per les torrenteres que es desprenen d’ell quan plou; és com un racó extret d’un altre planeta, molt diferent del que l’envolta. Seguim baixant per la vessant de Canalda, trobant-nos al  capdamunt d’un dels torrents que formen la capçalera del riu de Canalda.

 

Panoràmica des de dalt de la Roca de Canalda

Seguim vora el torrent, el creuem i anem cap a la dreta tot vorejant el faldar oriental del Puig Sobirà. Trobem una bassa i, per l’altre costat, baixem fins a una pista; per la dreta se’ns apareix la paret calcària del Puig Sobirà. Creuem la pista, si la seguíssim enllaçaríem amb el camí que hem fet de pujada als camps de la Borda, i continuem avall pel prat que s’estén davant nostre, fins arribar al Cap de la Roca, al capdamunt de la Roca de Canalda. No cal dir que el paisatge que s’estén davant i sota nostre és espectacular, centrat en el petit nucli de Canalda on tenim el cotxe, prop del campanar d’espadanya de l’església. A llevant tenim el Puig de les Morreres, punt culminant de la serra de Querol que fa de bastió meridional del Port del Comte. Seguint la direcció de les agulles del rellotge, veiem la Serra d’Ensija, els Rasos de Peguera i les serres dels Lladres i dels Tossals, davant les quals es balanceja la serra de Busa amb la serra de Bastets al seu davant. Enfront d’aquestes hi ha la serra Llarga i entre aquesta i aquelles flueix la vall del Cardener. Si mirem amb deteniment, davant la part mitjana de la serra Llarga, podem veure ben petit el santuari de Lord, al capdamunt de la Mola de Lord; certament, la seva visió m’ha alegrat molt, doncs sabia que estava per aquests entorns i l’he buscat durant tota l’excursió sense èxit, fins arribar on ara som. I, ja més propers, el Pla de la Batalla i la serra del Cap d’Estaques, sota el qual s’estenen altres serrats menors separats per profunds barrancs fins arribar, als peus de la Roca de Canalda, als bells prats que envolten el poble homònim, punt d’inici de l’excursió i on ens dirigim per acabar-la.

El camí per on hem de baixar no es troba gaire definit en aquest tram; de fet, hem de continuar cap a l’est, cap el bosc de Canalda que arriba fins a un petit coll que tenim proper. Allà hi trobarem l’inici d’un sender que hem de seguir, ja per dins el bosc, i que ens permet perdre altura ràpidament fins arribar a una codinera, al costat de la paret llevantina de la Roca de Canalda. En aquest punt, perdem els senyals del PR que havíem retrobat; de fet, seguint-les, ens veiem abocats al vèrtex de les roques, damunt del barranc de Canalda. Enfront, a l’altre vessant de la rasa, s’alcen les parets de la serra de Querol i, tancant el barranc, les costes dels Prats i de les Fagines. No sabem per on continuar, ja que, en teoria, per aquest indret ha d’haver-hi un camí que acaba de baixar al fons del barranc. Desistim de cercar-lo i ens dirigim, en la direcció oposada, cap al fons del barranc, on trobem una pista que decidim seguir i que enllaça al cap de poc amb el tram que hem seguit a l’inici de l’excursió quan ens hem arribat a la paret de Canalda. A partir d’aquí, ja tranquils tot i que va fosquejant ràpidament, desfem el tram de pista fins la carretera, la creuem, passem pel costat de la Casanova on ens retrobem amb les cabres que hem vist al matí, i, ja a les envistes del campanar d’espadanya de l’església, arribem al poble de Canalda, on ens creuem amb una veïna la presència solitària de la qual, com ens ha passat a l’inici de l’excursió amb el motorista, augmenta la sensació de solitud que ens ha acompanyat durant tota la jornada, incrementada ara per l’imminent capvespre. Contemplem per enèsima vegada la bellesa indomable de la cinglera de Canalda i ens posem còmodes dins del cotxe, fugint de la fredor exterior, per tal de berenar una mica de fruits secs abans de retornar a casa.

Excursió realitzada el 2 de novembre de 2012