El Bassegoda

Per la vall d’en Bas, un cop travessat el túnel de Bracons que ens estalvia forces quilòmetres però que malauradament ha malmès part de l’encant que posseïa la petita vall de Joanetes, ens hem arribat a Olot i prenent l’horrible autovia que es dirigeix a l’Empordà empetitint amb la seva presència inclòs la muralla basàltica de Castellfollit de la Roca, ens hem arribat a Montagut, on hem pres la carretera que ens ha enfilat a l’antic caseriu de Sadernes, passant abans pel costat del formós pont romànic d’un sol i alterós arc que creua el Llierca i que, de fet, es troba situat en un lloc de transició entre una Garrotxa més humana, amb camps situats a banda i banda del Fluvià i una altra d’agresta que solem anomenar com l’Alta Garrotxa. A Sadernes hem deixat el cotxe a l’ample aparcament que hi ha un cop passada l’església romànica de Santa Cecília. Podríem haver continuat per la pista fins prop del Pont d’en Valentí, ja que hi ha diversos aparcaments situats al llarg de l’estreta pista que ressegueix el Llierca, però obeint el que ens semblava que indicaven uns cartells informatius, la prohibició de circular-hi fins a finals d’aquest mes de novembre, sota pena d’una quantiosa multa, ens ha convençut per iniciar l’excursió a Sadernes on, a més, hem esmorzat abans de començar la llarga caminada vers el Bassegoda.

De l’aparcament, baixem a la pista i la seguim en direcció nord. Deixem a l’esquerra un malmès edifici i passem pel costat del primer aparcament dels que anirem trobant, on veiem diversos cotxes aparcats. Després, la pista creua la riera pel Pont dels Aures, des d’on, tot i que fins aquí la vall ha estat força ample encara, ja s’albiren al fons els penya-segats que l’estrenyeran. Ja per l’altre riba passem per un segon aparcament on també hi ha cotxes aparcats. Passem pel costat o, més ben dit, per sota, de l’erecta roca que fa d’esperó sobre la riera al Castell Sespasa, un magnífic turó rocós alçat sobre el Llierca on hem vist diversos escaladors i a partir del qual, pel Portell d’en Roca, ens introduïm a l’estret congost de la riera de Sant Aniol. Passem per un tercer aparcament, també gairebé ple de cotxes i poc menys de cinc-cents metres endavant, trobem un desviament que prenem cap a l’esquerra; cap a la dreta, per on tornarem, la pista es dirigeix cap al coll de Riu situat als peus dels vessants meridionals del Bassegoda. Poc abans del Pont d’en Valentí, passem pel quart i darrer aparcament, també ple de cotxes. Ens preguntem si veritablement hem entès bé la prohibició de circular-hi. De totes maneres, prefereixo haver fet aquest tram, de poc menys de mitja hora, a peu, ja que em feia més il·lusió començar i acabar l’excursió a Sadernes, fet que, vist ara en perspectiva, ens ha salvat d’un fort entrebanc que ja explicaré quan sigui el moment.

El pont d'en Valentí

 

Passat, doncs, l’últim aparcament, arribem al bell Pont d’en Valentí, lloc on, en temps reculats, hi passaven tota mena de gent, entre els quals hi havia carboners, traginers i contrabandistes procedents del Vallespir que es dirigien als mercats de Tortellà i d’Olot. El paisatge que anem a descobrir en aquesta excursió, els racons per on caminarem, són protagonistes en gran part d’una de les millors novel·les catalanes: La Punyalada, escrita l’any 1903 per un ja malalt Marià Vayreda, el qual moriria aquest mateix any sense veure publicada la seva novel·la. Marià Vayreda fou un dels prohoms més importants de la noblesa rural catalana. Junt amb el seu germà, el pintor Joaquim Vayreda, formaren part capdavantera del conegut estil pictòric de l’Escola d’Olot, un estil que sublimà el paisatgisme. La Punyalada narra la història d’amor i odi entre els seus tres principals personatges en els anys immediatament posteriors a la Primera Guerra Carlina, concretament entre el 1840 i el 1845, any en que s’inicià la Segona Guerra Carlina. A l’altre costat del pont d’en Valentí hi ha un edifici malmès que havia estat l’Hostal de Ca la Bruta i que, curiosament, fou utilitzat per ambientar part de la pel·lícula basada en la novel·la que, l’any 1989, dirigí Jordi Grau. Al llarg d’aquesta excursió en parlaré sovint d’aquesta esplèndida però crua novel·la.

Hem seguit pel camí que, des de l’hostal de Ca la Bruixa, ressegueix ara la riera per la seva dreta, fins trobar un indicador que ens assenyala la direcció, tot enfilant-nos, a Talaixà. I aquí ha començat un petit embolic que ens ha fet trontollar insegurs amunt i avall. Aquest camí vers Talaixà l’he fet en dues ocasions fa molt de temps; en totes dues amb la intenció d’arribar a Sant Aniol, on ara ens dirigim, però via Talaixà. L’excursió be s’ho val, però, és clar, sempre que no tinguem l’intenció, com ara, de pujar al Bassegoda, que es troba precisament en l’altre extrem oposat. Com que no he vist prou clar que el camí que duu a Talaixà sigui el mateix que, en un moment donat, prengui un altre vers Sant Aniol, dubte raonat pel fet de que el sender s’anava enlairant massa respecte a la riera, hem decidit tornar-hi i cercar un altre camí que ens dugués més directament a Sant Aniol. I mentre el buscàvem, anàvem sentint veus d’altres excursionistes que ens indicaven amb el seu so que no anàvem gaire errats. Finalment, hem creuat de nou la riera i, seguint-la uns metres, hem desembocat en una ampla pista que hem seguit cap a l’esquerra. Curiosament, quan ja dúiem un tros fet, una altra pista ens ha arribat per l’esquerra i, per ella, ens han arribat un grup d’excursionistes que ens han assegurat que anàvem en la direcció correcta per arribar a Sant Aniol; nosaltres hem suposat que aquesta pista secundària és la que hauríem seguit si, en lloc d’abandonar quan crèiem que anàvem directament a Talaixà, haguéssim continuat endavant. De fet, aquesta pista, com he esbrinat posteriorment, s’enlaira fins a la Muntada, un mas que es troba prop d’on som. Fet i fet, com que ja anàvem pel camí correcte, hem oblidat els entrebancs i hem continuat com si no hagués passat rés. Però el camí és marejador, i, seguint uns senyals, hem abandonat la pista per introduir-nos per un bonic i enlairat sender per, al cap de poc, tornar a baixar i empalmar de nou amb la pista. Semblava un joc perpetrat per uns follets que, ocults dins el bosc que ens envolta, de segur que s’estaven rient amb ganes.

 

Resclosa del Gomarell

Continuem pujant el Llierca i la pista esdevé un sender que ens apropa, després de creuar de nou la riera per sobre de trontollants i humides pedres, a la petita i bonica resclosa del Gomarell, a partir de la qual l’aigua és canalitzada de forma subterrània, raó per la qual, fins arribar-hi, hem vist la riera més aviat seca, al contrari de com la veurem a partir d’ara, quan anem vorejant la petita presa tot gaudint de la pau idíl·lica de les aigües aturades en un indret on, a l’estiu, segur que apeteix fer més d’un bany. Algunes de les fulles tardorenques dels faigs que ens acompanyen, despreses dels arbres, han caigut sobre la riera i han navegat uns metres fins ajuntar-se en un bell racó; l’aigua pren la tonalitat entre verdosa i blavosa del fons, i les fulles, d’un marró ataronjat, resten suspeses sobre les inquietants roques esteses sobre el llit del torrent.

Bell racons amb petits salts d'aigua

El camí es va estrenyent i entrem al tram més espectacular del recorregut per la riera, tot introduint-nos en la gorja del Citró. El camí va resseguint el recorregut de l’aigua gairebé al seu costat mateix, el que ens fa pensar que, en temps de pluja, complicaria molt transitar-hi. Passem per un tram on l’aigua davalla per diversos saltants i arribem a un indret molt estret, on la riera sembla més cabalosa; el camí, a voltes empedrat, s’enfila en aquest tram fins trobar-nos amb un bonic pont penjant metàl·lic per on creuem de nou la riera amb precaució, estimulats més pel moviment oscil·lant del pont que no pas pel seu poc perill; de fet, aquest pont substitueix un altre de fusta sense baranes que feia la travessa molt més inquietant.

El paisatge que ens envolta és d’una gran ferotgia: som voltats de cingleres que s’alcen unes sobre les altres com competint per arribar el més alt possible. Els boscos semblen penjar d’aquestes, com espectadors exaltats abocats al buit, i ens embolcallen com si volguessin confondre’ns amb ells, com voler-nos empassar en la seva exaltada verticalitat. Destacant al fons, s’arrengleren una damunt l’altre, cada cop més petites però més altívoles, les cingleres del puig d’en Coll, als peus del qual trobarem Sant Aniol d’Aguja. El nom d’Aguja, que també arribà a escriure’s Aguges i Uja, prové del mot llatí Aquagium, el qual fa relació a un canal o pas estret d’aigua entre cingleres; rés més adient. Per l’altre costat seguim ascendint per la llera de la riera gaudint de la bellesa de l’aigua escorrent-se entre les gorgues i formant, a voltes, trams pacífics on la llum del dia es reflecteix poèticament en les aigües aparentment quietes de les basses. Passada la Gorja del Citró, la vall s’eixampla una mica tot i no perdre la sensació d’indret encerclat per alts murs naturals. Tornem a creuar el torrent i el camí pren certa pendent, creua el torrent de la Comella i arriba a una cruïlla, l’indret anomenat coll del Molí, on ens trobem amb els senyals del GR 11 que haurem de seguir, primer cap a l’esquerra, cap a Sant Aniol, i després cap a la dreta, en direcció al coll Roig, primer pas entre carenes que haurem de salvar abans d’atènyer el Bassegoda.

El curt tram que ens separa de Sant Aniol és d’una gran preciositat, dins el bosc d’alzines i diversos arbres caducifolis. En poc menys d’un quart d’hora arribem al santuari de Sant Aniol d’Aguja, al qual accedim per un altre pont penjant col·locat recentment. De fet, sembla ser que tot el camí d’accés des del pont d’en Valentí ha estat condicionat en els últims anys, ja que, no només jo, sinó altres persones que ens hem anat trobant i amb les quals hem conversat, quan van visitar aquests indrets, transitar-hi era força diferent, havíem, diguem-ne, de mullar-nos més. Recordo haver hagut de creuar gairebé per dins l’aigua algun tram del recorregut, tram que avui dia es troba arranjat mitjançant algun pas fet amb fustes o bé amb els ja esmentats ponts penjants. Són d’agrair aquestes millores, que fan l’excursió molt més agradable i bonica, tot i que, als més joves, si haguessin conegut l’antic estat del camí, els hi semblaria menys divertida.

 

Sant Aniol d'Aguja

 

L’església de Sant Aniol és, veritablement, una construcció idònia pel lloc on es troba, que traspua per totes les seves pedres la ruralitat a la qual pertany. Veient-la, hom percep, sent, respira, la presència d’un món rural llunyà en el temps però intensament viu en l’essència del paisatge, com si tots els que caminaren davant d’aquest temple, haguessin gravat el seu pas en els seus murs, haguessin deixat part de la seva ànima, dels seus records, esculpits en els seus desordenats carreus. Aquí es celebraren aplecs que reunien gent dels dos costats, de l’Arieja i de la Garrotxa, i en el silenci que envolta avui dia l’església, el vent encara sembla dur el so de la música, dels balls, de les rialles, de les converses d’aquella gent llevada. Externament no és una església dotada de la bellesa ancestral de l’art romànic, però enfileu-vos pels esglaons que donen a una petita placeta davant l’entrada i contempleu el paisatge ubèrrim que us envolta, i admirareu aquesta altre bellesa natural i trobareu que la senzilla església pertany també a aquest indret, combrega amb ell plenament.

Aquest senzill temple, que arribà a formar part d’un monestir, fou alçat per primer cop al segle IX, però les restes romàniques més antigues que ens han perdurat, l’absis i la part de la nau situada a tocar-hi, pertanyen al segle XI, mentre que la resta, que va patir un allargament vers ponent suprimint tot vestigi romànic, és el resultat de modificacions posteriors. Això si, ens queda la bellesa simple però elegant de la decoració llombarda de l’absis, amb grups de quatre arcuacions cegues separades per lesenes. Fixeu-vos ara en el seu petit campanar d’espadanya fet amb maons; no té rés d’especial, inclòs es pot considerar que és de mal gust; de fet, fins a finals dels anys trenta, com he pogut esbrinar per unes fotografies antigues, es conservava una altre de més gran i format per dos ulls. Però, sabeu com es diu la campana que hi penja actualment? Fou col·locada l’any 1962, i en record de la novel·la La Punyalada, de Marià Vayreda, duu el nom de la seva protagonista, Coralí, la qual, de segur, havia escoltat sonar un bon nombre de cops les seves predecessores. De fet, la novel·la, després d’un bell pròleg del qual ja en parlaré més endavant, comença a Sant Aniol: “Mai com aquell any m’havia semblat trista la diada de l’aplec dels francesos a Sant Aniol”, ens explica l’Albert, un dels protagonistes masculins i narrador de la història. L’aplec tenia lloc per Pentecosta, i duia precisament el nom de l’Aplec dels Francesos, ja que eren ells els que feien la llarga caminada des de l’altra costat dels feréstecs cims fins aquest racó garrotxí per participar en l’aplec. No us diré perquè l’Albert sentia tristesa durant aquell aplec; si ho voleu saber haureu de llegir la novel·la, tasca que us recomano fervorosament. Però sí és cert que, voltats per aquest amfiteatre natural, la solitud que envolta l’església fa que una certa melangia ens acaroni, com sempre passa quan som davant els vestigis arquitectònics d’un món ja desaparegut. Avui, al voltant de Sant Aniol, hi ha petits grupets d’excursionistes que, com nosaltres, s’hi han arribat. Em pregunto quants d’ells deuen conèixer la història de la Coralí, de l’Albert i de l’Ivo.

Els fundadors de Sant Aniol d’Aguja foren monjos benedictins provinents del monestir de Santa Maria d’Arles, al Vallespir, que havien fugit de la destrucció del seu monestir duta a terme l’any 858 per pirates normands. Almenys, això és el que ens explica la llegenda arran de la coincidència en els noms de l’abat d’Arles en el moment dels atacs i el del primer abat de Sant Aniol, Ricimir. El nou monestir, que es trobava situat dins el pagus de Besalú que depenia del comtat de Girona, fou fundat l’any següent i confirmat pel rei carolingi Carles el Calb el 871. En el precepte signat pel rei a Saint-Denis l’11 d’abril d’aquest any, s’especifiquen les seves possessions:

...la vall anomenada Biquilibim i la vall dita Aguja, amb tots els vilars situats en aquestes valls, fins al Treu i fins al cim de la muntanya de Bassegoda i de la muntanya de Perrabugat i del coll de Principi i fins a la muntanya Magalell i fins a la muntanya Alló, amb els vilars propers a la Nou, i fins a la muntanya de l’Alzina i fins a la cel·la dita Talaixà, amb el mont Martinyà, que s’alça entremig d’aquestes valls; i a Bas, el lloc que anomenen Olot, amb l’antiga església construïda en honor de santa Maria; i al mateix comtat, el mont de Sant Llorenç amb la basílica edificada en honor del mateix sant Llorenç, amb un vilar i una font anomenada Esparreguera i amb la totalitat d’aquesta muntanya, llevat del lloc que anomenen Castellar, que posseeixen els fills de Díscol i de Transmir i exceptuades les aprisions dels hispans que hi ha en aquests termes, donar-ho per a la basílica que el dit abat Racimir va construir en aquestes muntanyes, als monjos que hi col·locà, que han de servir Déu.

Hom pot creure que tot aquest devessall de possessions era més que suficient perquè el cenobi tirés endavant. Però la realitat ho desmenteix, ja que la major part d’aquest territori era i és zona muntanyosa poc fèrtil, ocupada majoritàriament per boscos i, com hem vist al llarg de l’excursió i seguirem veient, cingleres gairebé inaccessibles. Una terra feréstega que fa pensar si Ricimir i els seus companys benedictins les tenien totes quan van decidir establir-se en aquests vorals. Així, només vint-i-vuit anys després, el rei franc Carles el Simple donà Sant Aniol d’Aguja a la seu de Girona, i, vers el 1003, els seus monjos l’abandonaren i s’afegiren a la comunitat existent al monestir de Sant Llorenç de Sous, que en l’edat mitjana era conegut com Sant Llorenç del Mont, nom que ha transcendit al puig que es troba sobre el poble de Beuda i que guarda un santuari al seu cim, mentre les runes del monestir medieval resten callades a mitja pendent. Com ja hem esbrinat pel precepte de Carles el Calb, Sant Llorenç de Sous havia estat possessió del decadent monestir des de la seva fundació, tot i que, com queda palès, acabà esdevenint molt més important que aquest, independent i un dels més influents del comtat de Besalú. Poca cosa més sabem del monestir de Sant Aniol, com que l’any 1372 el rei Pere III de Catalunya-Aragó vengué el dret de bovatge d’aquesta parròquia i d’altres per tal d’aconseguir diners per la guerra que duia a terme a Sardenya i que, ja al segle XVII acabà esdevenint una simple església depenent de la parròquia de Santa Cecília de Sadernes. Sabem que, en els anys en que transcorre el drama de La Punyalada, la dècada dels quaranta del segle XIX, entre les dues primeres guerres carlines, l’església s’havia malmès força, probablement, entre altres causes, per l’actuació dels trabucaires, dels antics soldats carlins que havien esdevingut bandolers, entre els quals formava part l’Ivo, el segon protagonista masculí de la novel·la.

Si fem una ullada a l’interior de la nau, que anys enrere tenia lliure accés però per culpa de certs actes vandàlics, ara resta comprensiblement tancada, podrem veure de seguida la part primitiva, romànica, de la part més moderna: la divisió es produeix a partir dels esglaons que salven el desnivell d’una i altra part. L’interior de la nau guarda un secret: la presència d’una cripta a la qual s’hi accedeix per un passadís excavat a la pedra tosca damunt la qual s’alça la primitiva església. Una cripta rupestre que tant pot ser coetània com, inclòs, anterior a l’edifici del segle XI. Potser pertany a la primera església alçada al segle IX quan arribaren Ricimir i els seus monjos benedictins? És coneguda com la cova de l’Abat, i dels seus murs brolla una aigua que, segons la tradició, té propietats curatives per a molts mals. Em fa recança no haver pogut veure in situ aquesta cripta o pseudo-capella. Davant l’església hi ha les restes d’un gros casalot, de planta i dos pisos, que fou l’antiga rectoria i que, durant el període 1957-1985, funcionà com a refugi lliure habilitat pel Centre Excursionista de Banyoles, el qual, juntament amb altres col·lectius aplegats en l’associació Amics de Sant Aniol, treballen per tornar-lo ha habilitar com a refugi.

 

L'antiga rectoria i refugi de Sant Aniol envoltat per les cingleres situades al capdamunt de la vall de Sant Aniol

Hem deixat enrere Sant Aniol i hem tornat al coll del Molí. El pal indicador que hi ha ens informa que ens trobem a una hora i tres quarts del punt d’inici i a dues hores del Bassegoda. Ja sabem, però, que igual com hem trigat més per arribar fins aquí, trigarem més per conquerir l’emblemàtica roca que s’alça com un brau esperó nou-cents cinquanta metres més amunt. Ara ens cal seguir el GR-11 fins el coll de Principi, creuant de seguida el torrent de la Comella i, prenent la direcció vers llevant, enfilant-nos pels atapeïts boscos d’alzines i faigs que cobreixen el faldar septentrional del Martanyà, camí del coll Roig. El camí, tot i la forta pendent, es fa molt agradable gràcies, a més de les contínues llaçades que faciliten l’ascens, sobretot per la seva bellesa, doncs, a més que es troba encatifat per les fulles que la tardor ha desprès dels faigs alhora que conserva la verdor de les fulles de les alzines, és voltat de tota una comunitat de vegetació on, a més dels arbres, trobem tota mena de fongs, líquens i altres espècimens que donen al bosc una sensació fresquívola de conte de fades i que la Laura no es cansa de descriure’m.

 

Bucòlic sender entapissat amb fulles tardorenques

Les alzines i els faigs són substituïts per la presència, a mitja altura, dels pins roigs, i el sender creua una tartera arribant a una petita esplanada senyalitzada amb una gran fita, on el bosc s’aclareix una mica permetent albirar per damunt les capçades dels arbres. Hi ha una bella cicatriu cromàtica que s’estén, com una franja de tons grocs i ataronjats, pel vessant de la muntanya, voltada per la verdor dels arbres perennes; és la fageda que acabem de travessar. Tant uns arbres com els altres, semblen surar damunt la mar, a mercè de les onades que els empeny al fons de la clotada, fins topar amb el puig d’en Coll, empinat turó, embravit vaixell, situat entre els barrancs de Sant Aniol i el de la riera de la Comella que davalla per la vessant nord; és encinglerat, com tots els turons que ens envolten, i la seva cinglera superior es doblega com si fos un vaixell gronxat per embravides onades i sacsejat per forts temporals. A la seva esquerra, s’alça el puig Sanoguera, i a la seva dreta, enfront nostre, la serra de Banyadors. Al fons, entre aquests dos darrers cims, s’albira la serra Llobera, fronterera amb el Vallespir. Girant la mirada vers la direcció que portem, a llevant, entre el roquissar que es desprèn dels turons adjacents, s’albira el coll Roig, del qual es desprèn un altre indret entapissat pel cromatisme perenne. Darrera seu, se’ns apareix el Bassegoda.

 

El Puig d'en Coll, vaixell navegant enmig d'un magnífic paratge boscà i encinglerat

 

Seguim ascendint tot vorejant la vessant nord del Martanyà i arribem al coll Roig, on hi ha una bonica esplanada coberta pels pins i des d’on es té una esplèndida vista de la vessant ponentina del Bassegoda, amb la cinglera calcària que forma el Caire de Comadells mig ocultant el cim mentre una franja d’arbres cendrosos arrela als seus peus, en terreny de tarteres. Des d’aquest coll ens cal resseguir per dins d’un esplèndid bosc la vessant nord del torrent del Tumany, en direcció a un altre coll, el de Principi. El camí, cobert per les fulles despreses dels arbres, primer va conservant l’alçada, però ràpidament es va enfilant en fort pendent enmig d’alzines, pins i faigs, fins, sortint a una clariana, arribar al mas mig enrunat de can Principi, als peus dels cingles que es desprenen de la serra de Banyadors, i des d’on tenim una bona perspectiva del Bassegoda, ja força proper. Passat el mas, el camí desemboca a una pista però que abandonem de seguida per seguir de nou, sempre guiats pel GR-11, un sender enmig del bosc on destaquen alguns faigs centenaris de considerable grandària. Finalment, topem amb la pista provinent del mas la Comella que ens durà, seguint-la cap a la dreta, fins el coll de Principi, on trobem, adherida a un roc, una placa en memòria d’en Fonsu de Lliurona, el darrer trobador de la Garrotxa. Es deia Alfons Faig i Renart, havia nascut a Lliurona l’any 1905, però va passar els seus darrers anys a Les Preses, on va morir als noranta-un anys. Una llarga vida durant la qual fou barber, carboner i pagès, però sobretot, músic, essent conegut a tota la comarca per haver amenitzant durant gairebé tota la seva vida els balls de les festes majors dels pobles garrotxins amb el seu acordió diatònic.

Joves faigs enmig d'altres de centenaris

Del coll de Principi, el GR segueix per la pista fins al proper coll de Bassegoda, però nosaltres no el seguim, sinó que prenem una altra pista que s’enlaira en direcció al Bassegoda, la qual fineix al Pla de la Bateria, des d’on surt un sender que s’enfila ja directament cap el cim del Bassegoda, deixant a l’esquerra l’esplèndida visió d’una ciclòpia cinglera que es desprèn vertical del replà situat als peus del darrer cingle abans de coronar el puig. La panoràmica s’ha anat eixamplant, però nosaltres hem d’estar atents al darrer tram de l’excursió, una divertida grimpada facilitada per la presència de diverses cadenes i agafadors.

 

Laura grimpant

Jaume grimpant

 

I quan som a dalt, com si haguéssim coronat el ceptre d’un gran emperador, al nostre voltant s’estén un tresor incalculable, un paisatge immens, superb, inabastable... Malauradament, el petit espai herbat que s’estén dalt el cim, idoni per reposar tot gaudint de l’entrepà de truita que portem per dinar alhora que ens esplaiem amb la bellesa inacabable de la natura que ens envolta, és assotat per un impulsiu i fred vent que fa difícil la permanència en aquest indret. Tot i així, amb esforç, i ajudats per una parella que també acaba de pujar-hi, fem les fotografies oportunes, ens emmirallem en el paisatge, i ràpidament, enfredolits, desgrimpem vers llocs més calmats, arrecerats del vent. I em sap greu, ja que duia a la motxilla el llibre de La Punyalada per tal de llegir les primeres línies del seu pròleg precisament dalt el Bassegoda. La raó és molt simple: en elles, l’Albert, que com ja he comentat és un dels protagonistes de la novel·la i alhora el seu narrador, ens descriu el panorama que acabem de veure a sotragades per culpa del vent. El podria descriure jo mateix, però mai arribaria a la qualitat de Marià Vayreda en la seva descripció; així, transcric aquest paràgraf a continuació:

Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l’Empordà s’obiraven boiroses per damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més ençà, el pic de Tossa, i més ençà encara, Lliurona rònega i perduda entre els alzinars, el rierol del Borró tallat a pic, la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i gorges de Sadernes [...] Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues raconades de Brull. Mirant cap a Segarra, veia Ribelles damunt les imponents canals d’Uja, Bestracà sobre els enderrocs d’Escales; i cap al nord, Costabona i el majestuós Canigó tot cobert de neu.

Laura i Jaume dalt el Bassegoda

Avui no hi ha neu dalt el Canigó; la blancor és molt esmunyedissa, perfilant-se només en alguns cims situats al nord-oest, al Pirineu de Núria, amb el Costabona al capdavant. Hi ha una llum ataronjada pròpia del capvespre que suavitza l’aspror de les cingleres i dels fondals que s’estenen al nostre voltant. El cel és cobert per una corrua de núvols foscos, amenaçadors, però que guarden els bells colors de la tardor dels estralls de la llum diürna. L’Alta Garrotxa se’ns apareix com un mantell arrugat, de llit càlid que les preses han deixat sense fer. Els boscos d’alzines i de pins sedueixen tot l’entorn, revestint-lo com molsa d’un pessebre, a voltes guixats pels colors dels faigs, dels roures i d’altres espècies caducifòlies, i a voltes ferits per les roques calcàries de les cingleres. Al nord, tonalitats blavoses i ocres alhora, es perfilen els cims culminants del Pirineu més oriental, als cims dels quals ja no arriba la catifa vegetal, sinó la nuesa del rocam.

Panorama vers el Comanegra a l'esquerra, el Pirineu de Núria al fons i el Canigó a la dreta

Sota nostre apareix el torrent per on ens hem enfilat des de Sant Aniol, delimitat a l’altre costat per la Serra de Banyadors. A ponent, s’alça el puig de Mas d’en Coll, aquell que ens semblava un enorme vaixell sacsejat per un embravit oceà, ara empetitit però que segueix conservant la seva ferotgia a causa dels diferents nivells de cingleres que el formen. Més enllà, una llarga línia carenera iniciada al puig Sanoguera, passant pel puig de Sant Marc i el de les Bruixes, arriba fins al Comanegra, el cim culminant de la Garrotxa, amb la seva piramidal cúspide tènuement il·luminada per la llum diürna mentre tota la carena que hi duu és ocultada per les ombres.

 

 

Panorama vers el Mont

 

Com sempre que passegem pel Pirineu, com sempre que trepitgem tants i tants racons de Catalunya, no podem deixar de pensar en mossèn Cinto. La fita més emblemàtica d’aquest gran poeta, el Canigó, s’estén totpoderós enfront nostre, mirant cap al nord, cap a l’enyorada Catalunya del Nord; tot un conjunt de barrancs flanquejats per sinuosos crestalls que conflueixen, com els arcs d’una roda, al seu centre, al seu cim. I si mirem en la direcció oposada, cap el sud, més enllà dels afraus del Borró, sorgint enmig d’altres cims que el precedeixen, s’alça el Mont, piràmide dalt la qual es troba el santuari de la Mare de Déu del Mont on Verdaguer hi passà un mes i mig de meditació i repòs l’agost de l’any 1884, durant el qual escrigué diversos poemes, així com part del seu gran poema èpic Canigó, indiscutiblement inspirat per la pròpia visió d’aquesta bella muntanya. I nosaltres ara, som al bell mig d’aquest escenari mític, voltats de natura i de cultura, transpirant poesia paisatgística en un indret ple d’històries i llegendes.

Ben a prop, a llevant del Canigó i on la carena davalla de la Serra Llobera deixant entreveure una petita planúria enmig dels serrats, s’assenten les cases de Costoja, blancor habitable enmig d’un espai feréstec i solitari. El carener, però, torna a enlairar-se encalçant el massís de les Salines, amb l’agrest Roc de Frausa i, un xic més enllà, el més amigable cim del Moixer. Encalçats pel fort vent, iniciem el retorn desgrimpant pel crestall superior del Bassegoda, amb la mirada perduda vers llevant, on les últimes serres i cingleres d’aquesta agresta terra topen amb la plana empordanesa estesa fins al mar. En dies més clars que avui, el mar embelliria encara més el paisatge, enfrontant la seva calma amb l’agressivitat de l’Alta Garrotxa.

El noi que ens ha fet la fotografia dalt el cim ens indica un camí dreturer que, baixant per la tartera situada al sector sud-oest de la muntanya, duu directament al coll de Riu. Està senyalitzat amb fites, però és un sender difícil, gens còmode, que cal fer amb compte. Nosaltres, que encara no hem dinat, decidim no complicar-nos l’existència i tornar per la pista que duu al mateix coll d’una manera molt més tranquil·la. A més, s’ha fet massa tard i, de segur, se’ns fa de nit abans de retrobar-nos amb el cotxe a Sadernes. Per tant, ens acomiadem de la parella que ens ha acompanyat en la nostra estada dalt el puig del Bassegoda, i desfem el camí que ens hi ha dut per la forta pendent. Primer, però, ens aturem als peus de la cinglera per on hem grimpat, que s’alça com una pètria torre de l’homenatge, i dinem, ben abrigats, ja que el fred va en augment.

Laura endrapant l'entrepà

Quina pinta!!!

Retornats al camí, anem baixant trobant un altre sender, marcats amb fites, que deriva cap el sud-est. Per la direcció que pren, suposem que entroncarà en algun punt amb la pista que cerquem i que ens conduirà cap el coll de Riu, com així passa al cap de pocs minuts. Seguim cap a la dreta la pista que va fent primer constants giragonses per seguir un tram recte ben a prop de la cinglera sud del Bassegoda. Es va fent fosc quan arribem a la cruïlla que, cap a l’esquerra i avall, duu al poble de Bassegoda i, enfilant-se cap amunt, ben a prop, al coll de Riu. Quan hi arribem, trobem un indicador que ens deixa ben glaçats, tot i que el fred ja no és tant punyent: ens diu que encara ens resten gairebé tres hores fins a Sadernes. No cal dir, voltats ja per la pressentida foscor de la nit, que tal notícia ens enfonsa la moral, ja que ens imaginàvem que, com a molt, en una hora i mitja seríem de nou a l’inici de l’excursió. És clar que no és el moment per desanimar-nos; de fet, a partir d’aquest coll, tot el camí és de baixada, i passejar de nit per una pista enmig de la Garrotxa, no és la fi del món, sinó que té un encant afegit ple de sensacions. Per la meva part, escoltant la conversa de la Laura, acabo sentint-me embolcallat per una gran placidesa que es veu, momentàniament trencada, per un ensurt causat pel soroll d’alguna bestiola. Hem sentit diverses aus durant la passejada, inclòs pel fort aleteig que ha remogut les branques dels arbres en alguns moments, hem cregut que alguna d’elles era un mussol, però el que ens ha espantat, ha estat un animal de quatre potes ben gran. Ens preguntem si es tracta d’un porc senglar. Nosaltres, per si de cas, ens posem a parlar en veu prou alta per fer-nos escoltar i allunyar la possible bestiola, en el cas, és clar, que no fos un afamat animal carnívor a la recerca d’una pressa.

Tot i l’encant de passejar per aquest entorn de nit, és una llàstima no poder gaudir del paisatge, amb la vall de Riu a la nostra dreta i, enfront, la sublimada visió del Ferran. La pista ressegueix el faldar de la vessant septentrional dels cingles de Gitarriu, i quan s’apropa al seu extrem occidental, prop del turó on s’alça l’església de Sant Feliu de Riu, i gira tot encarant-se de nou amb la vall de Sant Aniol, amb el curs del riu ben enfonsat sota nostre, la llum de la lluna quasi plena, sorgeix d’entre els serrats i ens il·lumina el camí com si ens trobéssim passejant per un petit poble amb les llums esgrogueïdes dels fanals. De fet, poc abans del gir, ens hem trobat amb un indicador que, per un petit senderol que s’enfilava per la muntanya, ens assenyalava el camí cap a l’església romànica de Sant Feliu; trobar-nos amb aquest indicador ens ha donat els darrers ànims per encarar-nos amb el darrer tram de l’excursió, ja que sabíem que ja ens quedava poc per arribar a Sadernes.

La pista creua l’estret pas dels Emprius, que a la llum de la lluna se’ns apareix com l’entrada a un indret enigmàtic, com un palau gòtic curull d’encanteris. La pista davalla fortament fins entroncar amb la que hem seguit a l’inici, prop del pont d’en Valentí. La seguim de tornada reconeixent en la foscor els aparcaments, ara buits, que hem vist plens de dia i arribem finalment a Sadernes on ens retrobem amb el cotxe, el qual ens reserva una darrera sorpresa. Resulta que, en iniciar l’excursió, he deixat endollat la petita nevera que portem al maleter per tal de trobar-nos, a la tornada, beguda fresca; doncs bé, freda n’estava la beguda, però el cotxe s’havia quedat sense bateria, masses hores caminant. Durant el retorn anàvem somiant amb el descans merescut en arribar a casa, amb una bona pizza veient una bona pel·lícula. Quan, en arribar al coll de Riu, ens adonàvem que restava tanta estona fins a Sadernes, hem vist perillar tal plaer, però en passar sota Sant Feliu de Riu, hem recobrar els ànims. Finalment, però, en arribar al cotxe i adonar-nos-en que no encegava, pràcticament hem renunciat a la pizza i a la pel·lícula. Però una excursió tant esplèndida com la que havíem fet no podia acabar així: sortosament, al costat de l’església de Santa Cecília, hi havia un grup de persones al voltant d’una foguera que havien passat el dia en aquest bell indret arran d’un aplec. Preguntant si algú ens podia ajudar, un dels homes de la rotllana ens ha acompanyat amb el seu vehicle i, mitjançant els cables pertinents, ens ha pogut recuperar la nostra bateria i, així, hem pogut tornar a casa a una hora assenyada i sopar la pizza veient una pel·lícula.