Avui és el meu aniversari. Faig
cinquanta-quatre anys. I per no pensar-hi gaire, aquest matí he sortit en
solitari amb la intenció de fer una matinal pel Vallès. Així, un cop a
Sentmenat, prenc la carretera que uneix aquest poble amb el de Castellar del
Vallès i, quan he recorregut quilòmetre i mig, prenc una pista molt ben
senyalitzada que s’enfila pels turons que avancen sobre la depressió vallesana
estesa al seu davant. Són quatre quilòmetres fins arribar al punt d’inici de
l’excursió: el gran mas fortificat de Guanta, situat al capdamunt d’una erecta
roca des d’abans del segle XV, a l’interior d’una de les valls que abracen els
turons que l’envolten i que pretenc recórrer: a llevant el Pic del Vent, i a
ponent, el puig de la Creu; són els dos miradors del Vallès protagonistes
d’aquesta excursió.
 |
| Guanta, inici de l'excursió |
Hi ha un bon aparcament on deixar el
cotxe. Enfront de l’antic mas, entre aquest i l’aparcament, hi ha un edifici
modern que fa de bar i restaurant, amb una part exterior que convida a
quedar-s’hi a esmorzar o a dinar. Tot i que la guia que duc m’assenyala el camí
que haig de prendre, la fotografia que l’acompanya no coincideix amb el lloc on
hem trobo; per aclarir-ho, entro dins el bar i pregunto a un noi que atén als
clients: el xicot es queda força desorientat, ja que la guia parla de Guanta
com una església i un mas i, tal com insisteix el cambrer un cop i un altre, en
aquest lloc mai hi ha hagut una església. Sortosament, sap on es troba la font
de les Noeretes, un dels primers llocs per on hauré de passar; així, sense fer
més cabòries, torno a l’aparcament i prenc la mateixa pista que m’ha dut fins
aquí, però en direcció nord.
En poc més de cinc minuts, en un
revolt passat un dipòsit, prenc un camí a l’esquerra, senyalitzat com el PR-C
48, que s’endinsa plenament en l’engorjat del Mal Grau; tot i la senzillesa
dels turons que ocupen aquest sector del Vallès, creuats per camins de bon
andarejar, quan hom recorre les seves entranyes, descobreix indrets feréstecs i
abruptes que contrasten amb el paisatge benèvol vist des de fora, des del seu
carenar. Encara no m’he endinsat prou en el camí que ja trobo la font de les
Noeretes en un racó a la dreta, malauradament sense cap mena de rajolí. Sembla
ser que el bonic nom de la font prové d’un diminutiu de noguera. Noera és com es coneix en certs llocs el
noguer i, per tant, podem considerar que noeretes
es refereix a un indret on creixen petits noguers; a més, el seu fruit és la
nou; d’un o de l’altre, ha derivat el nom de la font. M’agradaria poder
assegurar que la font era, precisament, voltada per aquests arbres, però
sincerament, no em vaig fixar.
Passada la font em creuo amb dues
caminants que em pregunten si sé on és el castell de Guanta, que elles l’han
estat cercant infructuosament des de fa ja una bona estona. De fet, es troben
força lluny d’on s’alça el poc que resta d’aquest castell esmentat per primer
cop en uns documents de l’any 1017. Els seus minsos vestigis es troben dalt del
turó del Corb, a mig camí entre Guanta i el puig de la Creu, l’accés al qual és
força embrossat, de mal trepitjar. Les deixo enrere suposant que abandonaran la
recerca i prendran algun refrecs al bar de Guanta, i segueixo pel camí que
ressegueix el torrent fins que l’acaba creuant un xic més amunt. És època de
poca pluja i no baixa gens d’aigua; en cas contrari, amb compte, seria un gran
divertiment enfilar-se pel mateix llit del torrent, gaudint dels seus gorgs. Ho
podria fer igualment, però prefereixo la comoditat del sender i, així, el
reprenc per l’altre costat, tot i que, com comprovo aviat, l’agradable passeig
es veu obstaculitzat en arribar sota uns grans rocs, on el camí pren una
pendent molt pronunciada i requereix l’ajut d’unes cordes per salvar l’entrebanc.
Un cop superada la grimpada, el camí torna a recuperar la calma i segueix
ascendint plàcidament per la riba dreta del torrent. En un moment donat, el
camí torna a creuar el torrent i s’allunya d’ell emergint del bosc que
l’envolta a l’indret on enllaça amb un final de pista.
 |
| Guanta, la Roca del Corb i el Puig de la Creu, amb l'església de Santa Maria al capdamunt |
Des d’on soc, puc veure a sota Guanta,
inclòs l’aparcament amb el cotxe. A la dreta, damunt la pista d’accés al mas,
s’alça la Roca del Corb, on ja he comentat que es troba el castell de Guanta.
Més enllà, separat d’aquesta pel torrent Mal de Can Montllor, veig l’església
de Santa Maria al capdamunt del Puig de la Creu, on espero trobar-me d’aquí
unes hores. A l’horitzó, difuminats, albiro la ciutat de Sabadell i, més enllà.
la serra de Collserola amb el Tibidabo. Hi ha un pal indicador que assenyala un
camí a l’esquerra que duu al turó dels Trens Pins; és una drecera de l’excursió
que estic realitzant, ja que hauré de passar pels Trens Pins quan estigui
tornant a Gualta, però la qual defujo ja que, en cas d’agafar-la, em perdria el
cim del pic del Vent; per tant, prenc la pista que va flanquejant vers el
sud-est.
Porto una estona seguint la pista i
arribo fins a una casa que, per les seves característiques, deu pertànyer a una
urbanització propera, el que em fa creure que no vaig pel camí correcte. He
preguntat a un home que estava treballant a la casa i m’ha confirmat la meva
sospita; de fet, seguint la pista, arribaria a la urbanització del Bosc de
Guanta i, d’aquesta, de tornada a Guanta. Per tant, desfaig el camí fet fins al
punt on la pista acaba. Haig de cercar un camí que té al seu inici en un revolt
de la pista, a uns cent cinquanta metres. Aquest ha estat esquiu el primer cop
que he passat pel seu costat, però no així al segon intent: queda ocult per un fort
desnivell del terreny que cal salvar tot enfilant-s’hi dretament pel seu marge.
Un cop dalt, apareix com per encanteri un clar sender que guanya ràpidament
alçada enmig d’un bosc de petites alzines i pins. El camí es va suavitzant fins
gairebé esdevenir planer, creuant un bell espai cobert de garric i romaní,
alhora que es va eixamplant i esdevenint carreter. Finalment desemboca en una
pista on ens retrobem amb el PR-C 48. Aquest petit recorregut fa poc temps que
es va inaugurar: té el seu inici a Sentmenat i hi retorna passant per Guanta, Tres
Pins, coll Monner, el castell de Gallifa, Sant Sebastià de Montmajor i el pic
del Vent, des d’on retorna a Sentmenat pel bosc de Guanta; en total, uns trenta
quilòmetres. En gran part, és el recorregut que estic realitzant.
Segueixo la pista cap a l’esquerra, encarat
amb el Pic del Vent que el tinc ja ben a prop. Al cap de poc, al costat dret de
la pista, em trobo amb un mur malmès de rajoles que, segons la guia que duc,
hauria de servir-me per trobar un corriol que s’enfila, pel coll de la Bassa
Roja, fins al cim. Malauradament, aquest cop, contràriament a l’anterior, no
aconsegueixo trobar-lo, el que em fa pensar que deu estar tant embrossat que,
tot i trobar-me’l, defugiria d’enfilar-me. Decideixo, per tant, seguir per la
pista i cercar, més endavant, un altre mitjà per arribar dalt el Pic del Vent.
I el trobo més aviat del que em pensava, quan arribo a un coll on arriben
diversos camins i que té, al bell mig, una bonica alzina, coneguda com el Vell
del Tabac. Desconec la raó d’aquest nom, però em ve al cap la presència d’un
home ja gran, traginant amunt i avall per aquests camins, que, en passar per
aquest coll, s’atura a l’ombra de l’alzina i fa un cigarret abans de continuar.
Seguint la guia que duc, en baixar del Pic del Vent haig d’arribar fins on ara
sóc; per tant, per enfilar-m’hi, desfaig el camí que hauré de prendre en
baixar, el qual, enmig d’un frondós alzinar, en forta pendent però fàcil de
seguir, arriba al carenar de la muntanya, molt a prop del seu cim, que es troba
a l’esquerra i és reconeixible per un gran pal amb una senyera i un doble banc
aixoplugat que serveix per descansar alhora que es contempla el magnífic
paisatge estès a banda i banda. Quina bona idea col·locar aquest seient aquí
dalt!
 |
| El cim del Pic del Vent |
 |
| Paisatge vers Sant Llorenç del Munt des del Pic del Vent |
Des del cim faig una trucada a la
família i em disposo a esmorzar. Hi ha una rosa dels vents que em serveix per
orientar-me millor a l’hora d’interpretar el que veig. El Pic del Vent és el
punt més alt de la serra del Farell estesa vers el nord-est i que en el coll de
la Bassa Roja s’uneix amb la Serra Llisa que s’alça al nord-est de Gualta. Assegut
vers ponent, enfront tinc l’abrupte vessant llevantina del massís de Sant
Llorenç del Munt, amb la Mola i el seu monestir a un extrem i el Montcau a
l’altre. Entre aquesta muntanya i on soc, s’estenen tot de petits turons
emboscats que embelleixen el paisatge com si fossin onades verdorenques. Sota
mateix del pic veig la carena del Pou, a on arriba una ampla pista que dibuixa
una gran cicatriu provinent de la cruïlla de l’alzina del Vell del Tabac.
Desprès oneja el serrat de la Paula, entre el turó de Sant Sebastià a la dreta
i el turó dels Tres Pins a l’esquerra. Més al sud, seguint l’embat de les
serres, la carena s’enfila fins el Puig de la Creu, situat al límit on s’aturen
els serrats i a partir d’on s’estén el Vallès Occidental, amb Castellar del
Vallès als seus peus i Terrassa apareixent per darrera. Més enllà, les
muntanyes del Garraf i de Collserola. Retorno a la pista que tinc sota mateix
i, cercant cap a la dreta, enfonsat, veig el petit poble de Sant Sebastià de
Montmajor. Memoritzo aquest paisatge, ja que és la ruta que hauré de seguir un
cop baixat del Pic del Vent: Sant Sebastià, el turó dels Tres Pins i el Puig de
la Creu; a partir d’aquest darrer, baixar de retorn a Gualta. Déu n’hi do el
que encara em queda per fer!
Cap el nord, el paisatge més proper
queda interromput per una llarga cinglera a l’extrem llevantí de la qual
s’erigeixen els cingles de Sant Sadurní, amb la seva característica Mola com si
es tractés de la proa d’un vaixell i sota la qual hi ha el poble de Gallifa; a
l’altre extrem de la cinglera, apropant-se a Sant Llorenç del Munt, apareixen
les cases de Sant Llorenç Savall. Separat per la riera homònima, enfront de
Gallifa s’alça el seu castell. Més enllà de la línia gairebé planera del
carenar d’aquesta llarga cinglera, on s’estén el Moianès, apareixen les
muntanyes pirinenques, amb el Port del Comte, el Pedraforca i la Tossa d’Alp
com les més representatives.
 |
| Cingles de Bertí i, al fons el Montseny |
M’he acabat l’entrepà però encara
m’estic una estona dalt el cim, ara assegut a l’altre costat del banc, mirant
cap a llevant. Sota mateix hi ha la urbanització del Farell, sortosament amb
poques cases que no acaben de malmetre el paisatge. Més enllà s’alcen els
cingles de Bertí, als peus dels quals hi ha el poble de Sant Feliu de Codines
i, a l’altre extrem, separat de la cinglera, s’alça el Puiggraciós, que em duu
records de la gran novel·la de Raimon Caselles, “Els sots feréstecs”, centrada al voltant del santuari de
Puiggraciós que es troba a l’altre vessant. Al fons, s’alça el Montseny, amb el
Pla de la Calma al davant i el Matagalls, les Agudes i el Turó de l’Home més
enllà. I com la busca d’un rellotge, seguint el seu recorregut, la vista se’m
perd estenent-se per tot el Vallès Oriental fins topar, al fons, amb les
muntanyes del Montnegre, el Corredor i la Serra de Marina.
Com que, no només sé que em queda molt
de trajecte abans no em retrobi amb Guanta, sinó que ho puc comprovar mirant
els punts per on haig de passar des d’aquí dalt, decideixo que ja he estat prou
estona dalt el Pic del Vent, que, per cert, estada que he pogut gaudir sense
que cap mena de ventada, ni tant sols una suau brisa, em fes la guitza. Un bon
esmorzar! Reprenc, doncs, la caminada desfent el costerut sender que m’ha dut
fins al pic, ara, és clar, en franc descens, fins retrobar l’alzina del Vell
del Tabac. Com ja he comentat abans, aquest indret és una cruïlla de diversos
camins, tot ells ben senyalitzats. A més del PR-C 48 que ja he esmentat, per
aquí passa el PR-C 9 provinent de Caldes de Montbui, la finalitat del qual és
unir aquesta població termal amb el GR 5 al seu pas pels voltants de Santa
Maria del Grau, situada precisament a la vall que s’escorre al nord de la serra
del Farell on ara em dirigeixo, prenent la pista que s’allunya vers el
nord-oest i que coincideix, per tant, amb els dos senders de petit recorregut,
els quan confraternitzen en aquest tram que es dirigeix a Sant Sebastià de
Montmajor, situat a poc més d’un quilòmetre i mig tal com m’indiquen les fites.
 |
| L'Alzina del Vell del Tabac |
Encara no he perdut de vista l’alzina
del Vell del Tabac, que haig de deixar la pista per agafar un antic camí a la
dreta, el qual em duu en cinc minuts fins a una altra pista que prenc cap a
l’esquerra. En poc temps, em retrobo amb la pista que havia deixat la qual
s’uneix per l’esquerra amb la que ara estic seguint. En un minut més, en un
collet als peus del turó de la Tomba dels Moros, abandono la pista i prenc un
camí que revolta el turó per l’esquerra fins desembocar en un collet situat
entre dit turó i el de Sant Sebastià, a on em retrobo amb la darrera pista que
he deixat i amb una altre alzina solitària. Tot i l’enrenou que sembla
transitar per aquest tram, la bona senyalització em permet fer-ho amb total
comoditat. Arribant a l’alzina, a la dreta, surt un camí per on davalla el PR-C
9 i que em durà fins a Sant Sebastià de Montmajor. El camí creua una jove
pineda i, a mesura que avança, es va fent més rost complicant la davallada.
Després d’un revolt, he pogut veure a vol d’ocell el petit poble de Sant
Sebastià de Montmajor, voltat de petits turons emboscats. La riera que duu el
seu nom s’escorre als seus peus vers llevant, girant cap a la dreta als peus
del Turó de Solanes, sota el gran mas del Fonoll. El fons és barrat pels
serrats del Berenguer i de la Galaieta, els quals oculten el poble de Sant
Feliu de Codines i els cingles de Bertí que sobresurten lleugerament per damunt
d’aquests. Al nord s’alça la cinglera de Sant Sadurní, amb el poble de Gallifa
ocult sota la proa de la Mola i, més a ponent, damunt un penyal, l’entorn és
vigilat pel castell de Gallifa. Segueixo baixant amb compte de no relliscar
fins que arribo a una ampla pista que, seguint-la a la dreta, em duu en un parell
de minuts al poble de Sant Sebastià de Montmajor.
 |
| El poble de Sant Sebastià de Montmajor |
Aquest petit i bonic poble forma part
del municipi de Caldes de Montbui. Es troba situat en una fondalada voltada de
turons boscosos, en la vall circumscrita entre les muntanyes de Gallifa i del
Farell. Tenim notícies d’aquest lloc des de finals del segle XI, formant part
de llocs dependents del monestir de Sant Cugat del Vallès. Aquest monestir donà
terres en aquest indret a l’orde de Sant Benet, el qual va fundar diverses
parròquies entre les quals Sant Sebastià de Montmajor. El poble és molt petit:
deu cases mal comptades i l’església. Les cases es reparteixen al llarg d’un
parell de petits carrers que formen un angle recte al voltant oest de
l’església i que em duen fins la plaça on hi ha l’entrada al temple, al costat
del qual hi ha un antic mas reconvertit en el restaurant La Rectoria, el que
hem fa pressuposar que era on residia el rector. Aquest parell de carrers
pertanyent al que havia estat la sagrera medieval, lloc d’immunitat
eclesiàstica al voltant de les esglésies i que esdevingueren l’origen de la
majoria dels pobles de la Catalunya vella que, a més, es beneficiaren dels
acords de Pau i Treva, un intent de l’església i la pagesia per aturar la
violència desfermada per les disputes dels nobles feudals entre ells i que
esdevingueren un gran suport als primers poblaments al voltant dels temples
religiosos i, per tant, l’origen de les sagreres. Qui violava la protecció
sagrada que envoltava les sagreres era castigat amb l’excomunió que, en aquella
època, potser era l’únic càstig que els poderosos temien.
 |
| Els absis de l'església de Sant Sebastià |
El temple és d’una sola nau amb un
gran transsepte situat a la capçalera, al mig del qual, sobre el creuer, s’alça
una torre campanar de planta quadrada. La seva capçalera és triabsidal, formada
per un absis central de planta quadrada i dos de laterals semicirculars, tots
ells amb decoració llombarda formada per arcuacions cegues entre lesenes.
L’absis central, coronat per una teulada a doble vessant, és format per tres
sèries de tres arcuacions cada una d’elles, mentre que les absidioles, molt més
petites, tenen només una sèrie de sis arcuacions seguides, amb les lesenes als
extrems. Els laterals de l’absis central també són decorats amb l’estil
llombard, formant una sèrie de quatre arcuacions entre lesenes que, com a les
absidioles, es troben als seus extrems. Hi ha una curiositat a la façana sud
del transsepte, i és la presència d’una quarta absidiola molt semblant a les laterals
de l’absis central. Els quatre absis tenen una finestra central. L’església,
com ja he comentat en parlar de l’origen del poble, és del segle XI, exceptuant
el campanar, que pertany al segle següent. Aquest, amb una coberta de quatre
vessants, és senzill però molt bonic, format per dos pisos oberts pels quatre
costats, amb finestres simples al primer pis i geminades amb columnes en el
segon.
 |
| Bonica i acollidora plaça davant la façana de Sant Sadurní |
A l’entranyable i ombrejada plaça que
hi ha davant l’entrada a l’església, hi ha una font on em faig un tip de beure
abans d’omplir la cantimplora per a la resta de l’excursió. És un lloc molt
agradable amb un bancal on m’assec una estona. La façana principal de Sant
Sebastià, a més de la porta d’accés formada per un arc de mig punt, té a la
seva part superior, dues finestres entre les quals hi ha un ull de bou. Els
edificis contigus, on hi ha el restaurant, tenen també arcs de mig punt en les
seves portalades, tot i que, un d’ells, les dovelles són molt més grans, donant
un aspecte massís a la porta. I en aquest bonic entorn, reconec la fotografia
que hi ha al llibre que em fa de guiatge i que descriu com a Guanta; vet aquí l’errada
també reproduïda a l’inici de l’excursió, quan parla de Guanta com un lloc amb
un mas i una església!
Entro dins l’església. La nau és
coberta per una volta de canó. Entrant a mà esquerra hi ha una bonica pica
baptismal. I, al fons, l’absis és decorat amb unes pintures al frecs
realitzades l’any 1956 per l’artista sabadellenc Antoni Vila Arrufat, on es
representen diverses escenes de la vida i martiri de Sant Sebastià. A
l’interior del temple també hi ha un retaule renaixentista d’autor anònim
dedicat a Sant Silvestre, tot i que no és l’únic protagonista, ja que, en una
de les diverses escenes en que es divideix el retaule hi ha una representació
de Sant Jordi matant el drac. Precisament, tant els absis com les pintures i el
retaule han estat recentment objecte d’obres de restauració dutes a terme en
gran part gràcies a la venta benèfica de gravats realitzats per Antoni Vila
Arrufat cedits pels seus fills. Una última curiositat: hi ha una reproducció
d’aquest temple al Poble Espanyol de Barcelona, edificat durant l’Exposició
Universal de l’any 1929.
Em trobo a la part més baixa de l’itinerari
i, davant meu, tinc tot un desnivell per guanyar fins el Puig de la Creu. Per
tant, ja va sent hora d’emprendre de nou l’excursió! Retorno al lloc on el camí
per on he baixat enllaça amb la pista que m’ha dut fins el poble. Entre ambdues
s’enlaira un altre camí que passa pel costat d’una curiosa torre que ja he
pogut veure mentre baixava i on antigament hi hagué un rellotge: la raó de la
seva presència sembla ser que cal cercar-lo en la dispersió dels seus
habitants, els quals, a més del nucli antic al voltant de l’església de Sant
Sebastià, habitaven altres llocs propers com el Serrat del Mig i el Serrat de
Baix, més allunyat i habitat durant el període de vacances per gent de la
burgesia. Cal pensar que les campanes de Sant Sebastià no eren prou contundents
per ser escoltades i, per tal raó, suposo que, a petició d’aquests personatges
il·lustres, es col·locà aquesta torre rellotge, el so de la qual arribava a tot
arreu de la fondalada. Per aquesta raó, aquest camí que haig de seguir, d’un
color vermellós molt intens, és conegut com la baixada del rellotge.
Tot i un inici força costerut i de mal
trepitjar, el camí es va fent més practicable i còmode. Es va enfilant tot
vorejant el turó de Sant Sebastià i el serrat de la Paula del qual aquell forma
part. A la dreta s’enfonsen diversos torrents que formen la capçalera de la
riera de Sant Sebastià, encerclats pels serrats situats a banda i banda del
coll Monner; per darrera el bosc que els vesteix, sorgeix la Mola amb el
monestir de Sant Llorenç del Munt al capdamunt. Al cap d’una bona estona, deixo
el camí que segueix cap a la dreta i m’enfilo per l’esquerra per un altre que
em duu fins dalt la carena, on enllaço amb la pista que havia abandonat en la
clariana en mig de la qual hi havia una alzina, la qual segueixo cap a la
dreta, vers el sud-oest. Passo pel costat de les restes del que fou el Casalot
de l’Agell i, poc desprès, veig un sender que enllaça per l’esquerre amb la
pista per on estic caminant; es tracta del camí provinent de l’indret on, molt
abans d’arribar al Pic del Vent, he enllaçat amb el final d’una pista, allà on
he errat el camí i he continuat fins a unes cases. És una cruïlla que hem duria
més ràpid de retorn a Guanta, però, de la mateixa manera que si l’hagués pres
abans m’hagués perdut el Pic del Vent i la visita a Sant Sebastià de Montmajor,
prenent-lo ara em perdria el Puig de la Creu. O sigui que segueixo per la pista
i tant sols uns trenta metres més endavant, arribo a una important cruïlla de
camins, lloc conegut com Els Tres Pins a causa de la presència de tres
magnífics exemplars de pi pinyoner que senyorejaven l’indret temps enrere
formant un triangle entre ells; malauradament, dos d’ells van ser abatuts per
causes naturals, potser per algun llamp o una forta pluja. Ara tant sols resta
un, solitari i trist, però dret i orgullós, voltat per una pineda que observa
el vell arbre com si fossin deixebles observant el seu mestre.
De la cruïlla prenc la pista de
l’esquerra, orientada primer vers l’oest i desprès cap el sud. Passo per la
cadena de Castellet, proper al mas de Castellet de Dalt. La pista passa per
sota tres línies elèctriques d’alta tensió, creua el torrent Mal de Can
Montllor i arriba a la cadena de Cadafalc. És curiós el nom de cadena emprat
per designar el que realment són dos petits colls; de fet, el topònim cadena és
utilitzat com a sinònim de coll en aquests entorns vallesans, potser fent
referència al fet que són llocs d’unió entre turons. Arribo a una cruïlla de
camins on rebo un bon ensurt en sentir els lladrucs d’un gos; sortosament és un
gos que pertany a un grup de noies que estan descansant vora el camí i, alhora
que ens saludem, el calmen. Al costat d’on elles són, a l’esquerra de la pista,
surt un petit sender que segueixo creient que m’endinsaré un bon tros pel bosc,
però de seguida torno a aparèixer a la pista acabada d’abandonar; no sé ben bé
la raó d’aquesta drecera indicada en la guia que duc! Segueixo, doncs, per la
pista que puja lleugerament fins arribar, ben aviat, als peus del puig de la
Creu, una gran esplanada on hi ha uns dipòsits d’aigua per combatre els
possibles incendis forestals d’aquesta zona. Des d’aquí només cal seguir pujant
uns metres pel costat d’un mur de pedra per arribar al cim del Puig de la Creu,
divisòria entre els termes de Castellar del Vallès i Sentmenat, i on hi ha l’església
de Santa Maria.
 |
| L'església de Santa Maria del Puig de la Creu |
L’església de Santa Maria és una
església rural originària del segle XII, tot i que es troba voltada d’edificis
molt més moderns, com el recinte emmurallat que l’encercla per tres dels seus
costats formant un pentàgon enmig del qual hi ha un pati central. El conjunt
arquitectònic és de propietat privada, fet que l’ha permès arribar fins els
nostres dies en molt bon estat de conservació. Malauradament, el fet que sigui
un recinte privat, juntament a que els seus propietaris no hi resideixen
permanentment, fa que l’edifici estigui tancat i no sigui possible veure’l
interiorment. He cercat fotografies a Internet per fer-me una idea de com és i,
tot i que no ho he vist personalment, no puc deixar de fer esment d’alguna de
les seves característiques interiors. Cal dir primer que la porta d’accés es
troba situada al mur de tramuntana, prop de l’absidiola, difícil de veure sense
entrar a l’interior del pati; s’hi accedeix per uns esglaons de pedra i és
formada per un arc de mig punt. Interiorment, doncs, l’església és d’una sola
nau capçada amb un absis i amb dos absidioles a banda i banda d’aquest formant
un trèvol. La nau és de planta rectangular i és coberta per una volta de canó
seguit generada per un arc un xic apuntat, fet que, al meu entendre, no sembla propi
del romànic del segle XI, el que dóna a l’església un punt d’originalitat.
L’absis i les absidioles són de planta semicircular cobertes per voltes de
quart d’esfera. La unió de la nau amb l’absis, d’amplada menor, es realitza
mitjançant dos arcs de mig punt en degradació que donen un toc elegant al
conjunt. L’església té molt poca il·luminació, fet que li confereix, juntament
amb la solidesa dels seus murs, una forta sensació de recolliment interior: hi
ha una finestra centrada a l’absis, i una altra de molt petita, d’una sola
esqueixada, gairebé un simple tall, a l’absidiola de tramuntana; a més a més,
té dos ulls de bou, un al mur de llevant sobre l’absis i un segon en el mur de
ponent.
 |
| La Serra Llisa vers el Pic del Vent, Caldes de Montbui i els cingles de Bertí. A l'esquerra, els cingles de Sant Sadurní |
És curiós el recinte emmurallat, amb
presència de merlets i d’alguna torre, que envolta el perímetre al voltant del
pati central ja esmentat. He cercat informació sobre qui i perquè va construir
aquests murs, però no he aconseguit trobar cap referència que m’ho aclareixi.
Faig un tomb al conjunt per l’exterior. Al nord, contemplo la serra Llisa, al
capdamunt de la qual hi ha el Pic del Vent on he esmorzar ja fa forces hores; a
l’esquerra, per damunt de la llarga carena que uneix aquest pic amb el de Sant
Sebastià, sorgeixen els cingles de Sant Sadurní, als peus dels quals hi ha el
poble de Gallifa, ocult des del Puig de la Creu. Vers llevant, el poble proper
de Caldes de Montbui assenyala el camí vers els cingles de Bertí i l’estreta
vall del riu Congost, a l’altre vessant de la qual, s’alcen les muntanyes que
formen el massís del Montseny, des de la Calma fins el Turó de l’Home. Girant
cap a llevant, sota d’on soc hi ha un dipòsit i, al pla que s’estén al fons de
la muntanya, apareix el poble de Sentmenat, a partir del qual s’estén tota la
plana del Vallès Oriental fins arribar al Montnegre i la Serralada de Marina,
que el separa del Maresme i del mar.
Acabo de voltar el conjunt
arquitectònic i torno a la façana de ponent, on s’alça el campanar. Ja he fet
esment que els edificis que envolten l’església foren construïts recentment; de
fet, són part de la restauració realitzada l’any 1925, quan es referen les
teulades i s’alçà el campanar imitant l’estil llombard propi del segle XI, fet
molt d’agrair perquè confereix una gran harmonia al conjunt religiós; a la base
del campanar hi ha restes d’un mur que podria ser part del que hi hagué
originàriament, tot i que no ho puc confirmar, ja que, de fet, ja hi ha un
campanar d’espadanya damunt la façana nord que hi és veïna i on segurament hi
havia penjada la campana que la gent de Sentmenat s’endugué al poble per tal de
salvaguardar-la quan l’església fou abandonada arran de la guerra contra els
francesos. Sigui com sigui, aquesta espadanya també forma part de la
restauració, tot i que no treu que hi hagués una d’anterior.
Enfront d’aquesta façana, mirant cap a
ponent, contemplo el massís de la Mola, al capdamunt del qual, empetitit, com
una llunyana fita, hi ha el monestir de Sant Llorenç del Munt. Més enllà,
sorgint com una aparició, la muntanya de Montserrat. I parlant de Sant Llorenç,
voldria fer menció un cop més, ja ho vaig fer en parlar d’una excursió
precisament a la Mola, de la llegenda del drac que es crià a la cova de Santa
Agnès i que, durant molt de temps, va atemorir les poblacions que vivien al
voltant de la muntanya. Quan fou ferit de mort pel comte de Barcelona Guifré el
Pelós prop del Morral del Drac on tenia un amagatall, la bèstia va fugir volant
fins caure en un sot situat a la falda del Puig de la Creu, des d’on, amb
esforç, va aconseguir enlairar-se fins arribar al mateix cim on va morir.
L’eclesiàstic i escriptor Antoni Vergés i Mirassó ens ho va deixar explicar
l’any 1871 al llibre “Sant Llorens del Munt: son passat, son present y
venider : historia de aquell antiquíssim monastir”:
“Y fènt la última volada caigué en lo sot de Goleras ó sia en
la falda de la montanya nomenada lo Puig de la Creu, y ab petitas empentas o
voladas arribá al cim de esta montanya, que está sobre lo antiguissim poble de
las Fabregas, després Tolosa (y ara Castellar), ahont los cavallers lo vejeren
cáurer y ohian los horrorosos crits y
xiulets ó brams que feya á pesar de trobarse situats á la falda de la
montanya de Sant Llorens del Munt.”
Em pregunto quin desig va fer que el
moribund drac, sabent propera la seva mort, fes un darrer esforç per tal d’enfilar-se
al capdamunt de la muntanya. Potser el desig de poder veure per darrera vegada,
a la llunyania, la que havia estat la seva llar? Una curiositat més estreta del
text anterior: els diversos noms en que s’esmenta el poble de Castellar del
Vallès són reals. Les Fàbregues fou el seu nom fins el 1636; Tolosa fins el
1737 i Sant Esteve de Castellar fins el 1933, a partir del qual esdevingué
vigent l’actual nom de Castellar del Vallès. Referent al sot d’en Goleres,
aquest es troba al nord del poble, al sud-oest del Puig de la Creu; precisament
un dels carrers de Castellar duu el seu nom, al final del qual, on hi ha un
dipòsit i una antiga pedrera, s’inicia el sot pròpiament dit.
Abans de deixar aquest paratge per
enfrontar la darrera part de l’excursió, una mica d’història amb regust de
novel·la negra. La primera referència que tenim de Santa Maria és de l’any
1192, quan Guillem Ramon I de Montcada i la seva esposa Guillema I de
Castellvell, donaren aquest indret al monestir de Sant Cugat del Vallès, el
qual tingué cura de l’edifici fins el segle XVIII. Doncs be, aquest Guillem,
que era també vescomte de Bearn, per raons desconegudes assassinà el 16 de
febrer de l’any 1194, a l’arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls.
Sembla ser que el papa Calixt II, en una butlla de 17 de juny del mateix any,
el va excomunicar. Posteriorment, sota les ordres del papa, va anar a Roma com
a penitent per demanar perdó a la Seu Apostòlica, la qual, com a penitència, el
va obligar a anar a Terra Santa com a croat. Va desaparèixer fins l’any 1205,
quan va retornar a les seves terres. Curiosament, aquest personatge va
participar a la batalla de Muret l’any 1213;
cal tenir en compte que era vescomte de Bearn i, per tant, lligat als
conflictes entre el Papa de Roma i l’heretgia albigesa, o sigui, la famosa
croada contra els càtars.
Per continuar la ruta prenc la pista
que baixa cap a l’est voltant l’edifici, però de seguida, al cap de pocs
metres, la deixo prenent un camí que s’endinsa en l’alzinar en direcció nord,
com si tornéssim enrere, fins que, poc més de cinc minuts enllà, fa un gir a la
dreta i baixa en fort pendent tot fent ziga-zagues fins arribar a la font del
Gurri. Al meu voltant és ple d’antigues feixes ara conquerides per les alzines
que esdevenen antics vestigis de la vida rural que hi havia molts anys enrere,
quan els homes sabien treure profit de tot el que la natura els hi donava. La
font es troba en un dels racons més agradables de l’excursió. L’aigua, quan ho
fa, es despenja d’un tub introduït en un orifici d’una pedra i cau en un petit
safareig que la recull fins que, omplint-se al seu límit, segueix el seu recorregut.
Al costat de la font, un xic per damunt d’ella i voltada d’heura, hi ha una
petita estàtua de la mare de déu amb el nen i, en un altre angle, hi ha unes
rajoles de ceràmica encastades a la roca amb el bell poema de Joan Oliver, “Corrandes de l’exili”.
 |
| La font del Gurri |
 |
| Corrandes d'exili, poema de Joan Oliver |
Ara, després de la gran manifestació
de l’onze de setembre. Ara, que els catalans hem fet el primer pas per
esdevenir un nou estat europeu. Ara, que avancem vers la nostra llibertat...
Quan he llegit en la solitud de la muntanya aquest poema, m’he emocionat en
gran manera recordant totes les persones que han lluitat per la llibertat de
Catalunya i que han patit la violència d’un estat xenòfob i dictatorial, ridícul
i ignorant en la seva imposada superioritat. M’he imaginat tots els que van
emigrar al final de la guerra civil, que van creuar, com el mateix Joan Oliver,
la frontera cap a França sense saber rés del que succeiria en un futur immediat
i llunyà. Molts d’ells no tornaren. Hi ha moltes raons per aconseguir la nostra
independència. I són raons per a un futur millor, potser ja no per a nosaltres,
però sí per als nostres fills i néts. Ara bé, també cal tenir en la memòria a
tots aquells que ens han deixat i que ara, si fossin presents, recuperarien
l’emoció per a un futur millor, compartirien amb nosaltres el camí que hem
iniciat. Ara, cal seguir treballant per esdevenir lliures.
Continuo baixant per l’alzinar fins
arribar a una pista que segueixo cap a la dreta fins a una bifurcació on giro a
l’esquerra, cap el nord. A uns setanta metres d’aquest darrer punt, prenc una
nova pista a la dreta que baixa cap a can Montllor de Dalt. He sortit del bosc
i el paisatge es torna a ampliar; al meu voltant hi ha una veritable autopista
elèctrica, doncs la gran quantitat de torres que creuen el paisatge formen una
veritable teranyina de conductors elèctrics suportats per grans estructures de
gelosia d’acer. És com un bosc elèctric alçant-se sobre el bosc natural. Fa
basarda pensar que es pot originar un incendi com el que ja han patit altres
indrets del país. Hi ha forces moviments en contra d’aquesta presència tant
temuda i més pensant en la intenció de dur la famosa i controvertida MAT (Línia
elèctrica de molt alta tensió) fins a Sentmenat, unint-la a Bescanó amb la que es
dirigeix vers França i que tots els moviments proteccionistes volen soterrada.
La guia que duc m’indica que, aquesta
pista per on ara transito, duu fins a Guanta; per tant, deixo d’estar pendent
del recorregut i hem deixo dur per la tranquil·litat del darrer tram de
l’excursió, amb el record del paisatge viscut fins aquí i gaudint del que ara
se’m presenta al meu voltant. Hi ha diversos camins a l’esquerra que duen fins
a l’engorjat torrent Mal de Montllor permetent contemplar les erectes parets
que el cenyeixen. Cerco un d’aquests camins que duu fins al mirador del salt de
Montllor, però no el trobo, potser perquè el camí queda ocult per l’apilament
de troncs tallats als voravius del camí que hom ha fet recentment. Finalment,
em decideixo a prendre un d’aquests camins per veure on hem duu, amb la
finalitat almenys d’apropar-me fins el torrent. Em pocs minuts, arribo fins a
una bonica font aixoplugada per un formós arc que té una teulada de doble
vessant. Enfront hi ha una taula on quatre noies acaben de dinar i fan una
tertúlia. Al fons s’alcen, enmig del boscam, les roques que afaiçonen el
torrent; no és el que m’havia imaginat quan cercava el salt, però dóna una idea
de l’enrevessat del seu recorregut enmig d’un paisatge que, vist des dels
turons per on he caminat, es presenta més amable. He preguntat a les noies si la
font rajava i, tal com m’imaginava, m’han dit que gens ni mica; m’han ofert
aigua, però jo ha em duia, la meva intenció era només reomplir la cantimplora.
 |
| Mas de can Montllor de Dalt |
Retornats a la pista, segueixo baixant
fins arribar a la masia de can Montllor de Dalt, situada en un indret bucòlic,
amb un camp d’oliveres estès davant seu per on creua la pista. O almenys, és el
que jo em pensava, confiat com estava per les indicacions de la ressenya que
duia. Creient-me a prop ja de Guanta i, per tant, del final de l’excursió, he
passejat amb tota la calma enmig de les oliveres i contemplant els turons que
envolten el mas. Després he continuat per la pista i, a mesura que avançava,
pressentia que alguna cosa no anava be. El cert és que, davant meu, el paisatge
s’anava obrint a la plana vallesana, quan Guanta es troba situada en un indret
tancat, embolcallat per les serres que la circumden. Quan he pres plena
consciència de l’error, ja era massa tard per fer marxa enrere; així, pista
avall, he arribat fins al nucli residencial de Can Vinyals, on m’he trobat amb
la carretera que uneix els pobles de Castellar del Vallès i Sentmenat. Tement
el pitjor, he passejat pels carrers solitaris de la urbanització, fins i tot he
trucat en una de les cases per tal de preguntar com arribar-me a Guanta: la
idea de seguir la carretera fins a la cruïlla amb la pista per on he arribat en
cotxe, no em seduïa. Ningú m’ha respòs a la trucada. Finalment, veient arribar
un tot-terreny, l’he aturat i he preguntat a la seva conductora, la qual m’ha
indicat que havia de seguir un carrer fins al final on l’asfalt s’acaba i
comença un camí carreter que creua uns camps i enllaça amb la temuda pista per
on he passat amb el cotxe. Resumint, havia d’arribar-me fins la pista d’accés a
Guanta i recórrer els quatre quilòmetres que he fet en cotxe al matí! Tot un
passeig a afegir a l’excursió quan ja em veia enfilant l’últim tram fins el
cotxe. Cal dir que, consultant mapes i mirant amb deteniment les fotografies
que he realitzat de can Montllor de Dalt, m’he adonat que arribant al mas, la
pista es bifurca: la principal segueix per on jo he enfilat, mentre una altra,
cap a l’esquerra, es dirigeix cap a la Roca del Corb, on hi ha les restes del
castell de Guanta i enfila el darrer tram fins al mas fortificat de Guanta, a
l’inici de l’excursió. He maleït la guia per no explicar-se be i m’he maleït a
mi mateix per no llegir-la correctament: la guia explica que, un cop a can
Montllor, seguim la pista a l’esquerra, però tal com ho explica, dóna a
entendre que el gir es produeix després del mas, no abans com és el cas.
 |
| Guanta i el Salt de Guanta a la dreta |
Un cop acceptat que no tornaré a casa
a l’hora de dinar, em prenc amb molta calma el passeig de quatre quilòmetres
que tinc per davant. Inclòs en gaudeixo a mesura que em vaig apropant a Guanta.
Em creuo amb un grup que fa el mateix recorregut que jo però a l’inrevés:
segurament es dirigeixen a la urbanització de Can Vinyals o, potser, a
Castellar o a Sentmenat. Potser han sortit al matí per tal d’arribar-se a Guanta
per dinar i ara desfan el camí. Jo, exhaust, sense haver dinat, els veig passar mentre prenc ànims en
veure, al meu davant, el gran mas de Guanta sostingut dalt de la roca per on
s’escorre l’aigua del torrent, en temps de pluja, per l’anomenat Salt de
Guanta. Un bell paisatge que m’acompanya fins retrobar-me amb el cotxe i donar
per acabada aquesta excursió. Per endavant tinc la tornada escoltant bona
música, una bona dutxa amb un bany previ a la piscina, i un bon plat de
macarrons que em saben a glòria malgrat la deshora en que els assaboreixo. I
per rematar la jornada, un soporífer cafè escoltant un concert en directe de
Joe Satriani.
Excursió
realitzada el 15 de setembre de 2012
