A ponent dels Rasos de Peguera

Arribats a Berga, prenem la carretera vers els Rasos de Peguera, passant per Espinalbet i prenent vers el quilòmetre cinquè, el trencall que creua el Pla de Campllong, on es troba el Pi de les Tres Branques, fins trobar la desviació que duu a Castellar del Riu, la qual només podem seguir un petit tros ja que es troba barrada per un cadenat. Deixem, doncs, en un racó el cotxe i ens preparem per iniciar l’excursió.

Seguim els senyals del PR-C 73-2 que, provinent de Berga, arriba fins a Fígols i a Sant Corneli. Aquests senyals, que deixarem un cop arribem a Castellar del Riu, ens els retrobarem de tornada, quan enllacem amb aquest petit recorregut prop de l’església de Sant Llorenç dels Porxos. Els primers quilòmetres, però, per la pista, ens acompanyaran juntament amb altres d’un sender local. Passem pel costat de Can Rabeu, deixant la pista que hi duu a mà esquerra. Anem planejant enmig d’un bosc de pins fent ullades per damunt el seu brancatge vers la propera cinglera del Casalot, situada a ponent del Cogulló d’Estela. Anem avançant i, a aquesta cinglera, s’hi afegeix una altra, la de la Corba que, com el cos d’un rèptil, s’encorba vers l’oest, on alça el seu petri caparró formant Rocaterçana. A la nostra esquerra s’estenen els camps que envolten el petit pla de Castellar, abans de la seva ensulsiada vers la vall de l’Aigua d’Ora.

Arribem a un descampat, una petita rasa, on hi ha una menjadora pel bestiar; per cert, una rasa és un prat de pastura ample, llarg i pla. Enfront nostre tenim el barranc provinent de la collada on es troba el refugi dels Rasos de Peguera. Un penyal que sobresurt enmig del barranc com la proa d’un vaixell, sosté la petita ermita de Sant Llorenç dels Porxos, lloc per on tornarem. Vers ponent els ondulats camps fineixen on comença el terreny a perdre altura i el bosc substitueix la seva absència; flanquejant els dos costats d’aquesta vall, a l’esquerra veiem la boscosa però alhora abrupta serra dels Tossals, presidits pel tossal de les Monges, i a la dreta, els cingles de la Corba, amb el Rocaterçana al seu extrem. Força abans d’aquesta prominència rocosa, hi ha el grau de l’Olivell per on haurem de pujar per tal de superar la cinglera. Mirant en la direcció oposada, vers llevant, veiem l’esperó meridional dels Rasos, el Cogulló d’Estela.

Mentre ens apropem a Castellar, podem veure un dels masos que el formen, un esplèndid edifici de quatre plantes amb els dos superiors formats per àmplies arcades en el costat que dóna als prats. Voregem la petita vall on es troba el petit nucli de Castellar del Riu. Tant el PR com el SL s’enfilen vers l’ermita i al refugi dels Rasos de Peguera que es troba al capdamunt de la carretera, on s’endevina un coll entre el Cap de la Serra, puntal occidental de la Serra de Cal Jardí, i el Pedró, cim culminant dels Rasos de Peguera. Passem pel costat d’un abeurador on l’aigua que s’escorre pels canalons fets amb vells troncs buidats, endolceix amb el seu so el passeig; al seu costat hi ha les runes d’un antic molí. Finalment, arribem a Castellar del Riu, format per dues cases i l’església de Sant Vicenç, d’antecedents romànics però que ha estat molt reformada. El mas, així com el molí les runes del qual hem vist fa uns minuts, són construccions del segle XVII.

Paisatge vers l'Aigua d'Ora, amb la serra dels Tossals i el Rocaterçana

Seguim per la pista deixant Castellar a la nostra esquerra; per la dreta, dalt d’un pujol, hi ha un ramat de vaques mirant-nos i, per sobre d’elles, Sant Llorenç dels Porxos també ens mira des de l’extrem del seu penyal. Anem paral·lels a la Serra de la Corba, però aviat deixem la pista per desviar-nos a la dreta per una altra que ens anirà apropant a la seva cinglera. Anem fent ullades a les verticals roques que la conformen, cercant el grau de l’Olivell; per reconèixer-ho, cal seguir la cinglera des de la prominència del Rocaterçana i, allà on la roca perd la seva linealitat, on hi ha una mena d’agulla de conglomerat, el veurem.

La pista, que es troba encatifada d’herba, en uns minuts es converteix en un plàcid sender entre una esclarissada roureda que ja inicia, tímidament, el brot de les seves fulles. El sender, força ample a estones, es va enfilant permetent-nos guanyar visió sobre la vall de Castellar. El grau resta ocult darrera un immens arbre a partir del qual podem dir que comença la seva ascensió a través d’una canal molt estreta i a tocar la cinglera. Fa un xic de basarda caminar ben a prop d’aquests murs petris, amb la vall de Castellar fent-se petita alhora que creixen les serres que l’envolten, i amb la presència de diverses aus rapinyaires circumval·lant damunt els nostres caps que la Roser s’apressa a fotografiar. Roques més petites s’esglaonen per la pendent com si fossin punxegudes defenses d’una fortalesa antiga, intimidadores d’enemics i curiosos. S’alcen una darrera l’altre en desordre vigilades per unes altres, de més grans, que des de dalt la cinglera, semblen generals espartans. I les aus els sobrevolen com auguris d’un proper sacrifici.

El Grau de l'Olivell

Vista des del Grau vers la Roca d'Auró i el Cogulló d'Estela

Som dalt el grau i el panorama és esplèndid. Resseguint la cinglera vers llevant, veiem el sector meridional dels Rasos de Peguera, amb la presència inequívoca de la Roca d’Auró i del Cogulló d’Estela. Baixant pel frondós bosc que encatifa la seva vessant llevantina, creuada a mitja altura per la carretera vers el refugi i les pistes d’esquí dels Rasos, ens retrobem amb el petit nucli de Castellar del Riu on gairebé hem començat l’excursió. Els camps que la circumden tenen forma de croissant i són substituïts pel bosc que davalla apressat pel fondal de la riera de Castellar en el seu camí vers l’aiguabarreig amb l’Aigua d’Ora.

Uns roures esquelètics, com figures esfilagarsades, ens fan companyia en el nostre vagareig visual pels entorns. Resseguint la pista que ens ha dut fins a Castellar, ens trobem amb el mas de Can Rabeu i amb els petits turons que amaguen el Pla de Campllong i que s’acaronen als faldars de la Serra dels Lladres que, després d’un seguit de petits cimals, davalla rectilíniament vers la vall d’Aigua d’Ora. El verd entapissat dels pins es barregen amb el verd encatifat dels faigs. Més enllà, separat d’aquesta serra pel coll de Jouet, lloc de partença d’una excursió anterior, s’estén la Serra dels Tossals, precisament la circumval·lació de la qual fou la raó d’aquella caminada. Els seus vessants septentrionals són més abruptes que l’anterior serra, i el verd dels faigs que l’abriguen comparteixen l’espai amb el roquissar.

Panoràmica vers la serra de Busa i Sant Llorenç de Morunys

Des de dalt el grau, però, també s’albira l’altre costat, vers ponent. Les serres que  coneixem davallen fins la vall d’Aigua d’Ora, i, per l’altre vessant, altres serres tornen a alçar-se captivant-nos amb la seva presència. L’agut esquenall de la Serra de Bastets precedeix la bellesa de les cingleres de la Serra de Busa. Més a l’oest, als seus peus occidentals, el pantà de la Llosa del Cavall banya els peus de Sant Llorenç de Morunys, per sobre del qual, el coll de Jou separa la Roca de Canalda de la Serra de Querol i el Port del Comte. Aquest llarg paisatge, que va des del coll de Jouet, partió entre les Serres dels Lladres i dels Tossals, fins als peus del Port del Comte, és recorregut per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys.

Continuem la nostra excursió, ara per camins més còmodes, prenent un petit corriol que, des d’on som, pren la direcció nord-oest creuant la serra de La Corba. Quan hem arribat dalt el grau, hem sentit soroll i ens hem adonat de la presència d’un grup de cabres enfilant-se pel roquissar; ara les hem retrobat enmig de la vegetació. Un xic sota nostre veiem la masia de Mataplana on ens dirigim. El paisatge que albirem des d’aquest sector vers el nord no desmereix de la resta. De fet, estem veient els vessants occidentals dels rasos de Peguera davallant ràpidament cap a l’engorjat de l’Aigua de Llinars, afluent de l’Aigua d’Ora. A la Serra de La Corba on ens trobem, la segueix la Serra de Cal Jardí, i a aquesta, la Serra de Camp de Vidre; les dues més properes les separa la rasa i el torrent de Comabona, i la més llunyana és separada de la situada al mig pels torrents que davallen vers Sant Martí de les Canals i que, com totes les d’aquest entorn, acabaran arreplegant-se a l’Aigua de Llinars. Al fons, fugint d’aquests vessants propers, s’alça el Port del Comte i la Serra d’Ensija.

La masia de Mataplana, el Port del Comte i la Serra d'Ensija

La baixada és força costeruda, tot i que no té cap dificultat. Tant és així, que baixem com si passegéssim; de fet, massa confiats i tot, ja que, en un moment donat, la Roser rellisca i queda ajaguda sobre les roques del camí. Ha estat ben còmica la caiguda; hem rigut força estona.

Roser ajaguda després de relliscar

Seguim baixant enmig d’un sotabosc esclarissat d’on sorgeixen, alts i prims, encara orgullosos, un exèrcit de troncs esquelètics, com soldats vençuts d’un antic enfrontament. Aquí hi hagué un bosc de pins que ha desaparegut. Què el va deixar així? No sembla pas que hagi estat un incendi, ja que no tenen indicis d’haver-se cremat. Aquests esfilagarsats esperits són substituïts, més avall, pels nombrosos pins roigs que cobreixen aquests vorals, mentre al seu voltant va creixent un jovencell sotabosc. Potser sí que es va produir un greu incendi fa uns anys! Alguns han caigut i dificulten el nostre pas. A trossos, el camí és desdibuixat i tant sols ens hem de deixar dur per la pendent. Al fons, sobre les capçades dels pins o a través dels moribunds esquelets dels que van sucumbir, entreveiem la part superior de la cinglera de la vessant meridional de la Serra de Cal Jardí. Finalment, i salvant diferents troncs creuats en el camí, anem a enllaçar amb una pista que seguim a l’esquerra i que, en pocs minuts, ens du fins a la masia de Mataplana.

La masia de Mataplana, amb el Port del Comte i la serra del Verd al fons

Mataplana ens rep voltada de silenci; no sembla pas que estigui habitada ni tant sols esporàdicament, tot i que no es troba en ruïnes i, inclòs, la teulada sembla arranjada de fa poc i és sostinguda per pilars alçats recentment. Al seu costat hi ha una bassa amb una petita font. Situada en un lloc privilegiat, enfront nostre s’arrengleren les serres que separen l’Aigua de Llinars, d’Ora i de Valls, fins topar, al fons, amb les serres del Port del Comte i del Verd. Passem entre la masia i la bassa i prenem una pista herbada en direcció a la serra de Cal Jardí que ens presenta la seva vessant més feréstega ocupada per una cinglera impressionant i que ens caldrà superar. Aquí també observem la presència d’alts pins morts al costat d’una petita pineda que està creixent; la probabilitat d’haver patit aquesta zona un incendi fa anys es fa més patent. Som dalt el torrent de Comabona i a l’altre costat, com el mur d’una poderosa fortificació, s’alça la inquietant cinglera; a mitja altura podem entreveure el camí que haurem de prendre un cop salvat el torrent i que la ressegueix per un regruix del terreny, un estret replà arran de l’abisme. Certament, vist a distància, temo haver de simular el vol de les aus rapinyaires i els equilibris de les cabres salvatges.

Magnífica cinglera a l'altre vessant del torrent de Comabona

Baixem fins al llit del torrent de Comabona i el creuem prenent el sender que s’enfila per la cinglera fins a una certa altura a partir de la qual la ressegueix planejant. La capçalera del torrent és escabrosa, oculta entre l’espessa pineda. Les joves aigües es precipiten vers el profund barranc de l’Aigua de la Corba entre les cingleres que la cenyeixen. Sorgint per damunt d’elles apareixen les crestes de conglomerats de la Serra dels Bastets i, al seu darrera, altívoles, les cingleres de la Serra de Busa. Enfront veiem el paisatge per on hem caminat fa una estona, amb la presència del mas Mataplana als peus de la serra de la Corba, a l’extrem occidental. La serra s’enfila pressuda formant un turó arrodonit cobert de bosc i torna a decaure igual de ràpid per l’altre vessant formant un bell engorjat entre cingles.

Anem resseguint la cinglera fins trobar una pista, la qual no prenem, sinó que comencem a pujar drets per un camí indefinit en direcció nord-oest intentant seguir les fites alhora que comença a ploure i ens hem de posar les capelines. Anem guanyant alçada, el que ens permet gaudir d’una vista espectacular sobre l’Aigua de la Corba i l’Aigua de Llinars que van perdent la seva estretor per obrir-se allà on ambdues enllacen amb l’Aigua d’Ora, entre el Rocaterçana, el cim més occidental de la Serra de La Corba, i les serres de Sisquer i dels Bastets. Més enllà, l’Aigua d’Ora es perd en el seu pas cenyit entre la Serra dels Tossals i la Serra de Busa. Les fites i l’incert sender ens van dirigint cap el nord-est fins que arribem a les restes d’una gran masia, Can Garrigues. Ha deixat de ploure i tenim calor sota les capelines.

Ens enfilem i creuem enmig de les restes de la masia fins a una esplanada herbosa situada entre can Garrigues i una petita ermita. Ens traiem les capelines i decidim dinar en aquest bell racó. Les restes de la casa, però, juntament amb els núvols de pluja que avancen i retrocedeixen com si estiguessin planejant un atac definitiu sobre nosaltres, ens fan un xic de basarda quan pensem que aquestes parets mudes guarden el dolor d’un home mort en l’incendi que les va ensorrar. Però la Roser està cansada i té gana i, per tant, malgrat la possibilitat de ser visitats per un fantasma cremat o cremats per un llampec com els que ja cauen electritzants sobre les muntanyes veïnes, decideix que aquí es queda fins que hagi descansat prou per continuar. I l’espectacle que ens envolta mentre dinem certament, val l’aturada.

Roser descansant davant el mas de Can Garrigues

El que era el mas principal, on deuria viure l’home que es va cremar a l’incendi, s’orienta vers el sud, saludant el veí mas de can Mataplana, d’on venim nosaltres, situat en un pla voltat del bosc que encatifa el llom descendent de la serra de la Corba; entre els dos masos s’escorre el torrent de Comabona unint-se a l’Aigua de la Corba. Per darrera can Mataplana sorgeix el Rocaterçana, a llevant del qual hi ha el grau de l’Olivell per on hem accedit a aquestes agrestes valls. Al fons s’estén la serra dels Tossals, amb l’emblemàtic tossal de les Monges un xic separat, com un vigilant avançat, a la dreta. Enfront, doncs, tenim el paisatge que hem andarejat aquest matí i, al fons, aquell que vàrem voltar en una excursió anterior.

Quan hem passat pel lateral de la casa, hem vist, al costat del que deuria ser l’entrada principal al mas, feta amb sòlides dovelles, una gran arcada que deuria servir com a magatzem per conservar aliments frescos o, potser, i m’agradaria molt poder-ho esbrinar, per tenir un pou de gel propi. Separat d’aquesta vivenda, hi ha una altra edificació on hi deurien haver els estables. El que queda de la seva teulada es recolza sobre grans blocs de conglomerat, aprofitant doncs, el propi terreny per construir l’edifici. Certament, part d’aquest mas, amb la presència d’aquests grans blocs de pedra, sembla més els vestigis d’una fortalesa antiga que no pas part dels murs d’una casa de pagès.

És l'hora de l'entrepà, malgrat plogui i llampegui

El temps va empitjorant i ja pressentim que ens mullarem. De l’ermita s’aguanten dretes les parets perimetrals, però el sostre resta ensorrat i l’interior és una barreja de runes i males herbes. Per continuar, hem de baixar entre el mas i l’ermita fins trobar una pista que prenem, en forta pujada, a la dreta. Anem guanyant perspectiva sobre la vall del Cardener i podem veure, entre els cingles de la serra de Busa i la serra de Querol, el pantà de la Llosa del Cavall i Sant Llorenç de Morunys. La pista fa unes llaçades i hem d’anar amb compte perquè l’haurem de deixar allà on comença una altra, desdibuixada, a la dreta. Seguint-la, passem pel costat de Can Querol, un mas irreconeixible degut al seu estat ruïnós; el que queda, a més, són restes de murs fets aprofitant els grans blocs de pedra natural semblants als utilitzats en l’estable de can Garrigues i, per tant, poden passar desapercebuts. Si nosaltres ens hem adonat de la seva presència, ha estat per un altre indicador de que érem a can Querol: les dues basses que hi són veïnes, una al seu costat i l’altra, passat el mas i deixada la pista, enfilant-nos per un camí pedregós que puja per una carena secundària i que hem de seguir enmig d’una pineda fins trobar-nos amb una pista herbada.

Damunt nostre la grisor ens amenaça mentre els trons ressonen cada cop més propers. Una nit diürna sembla embolcallar-nos mentre la pineda esdevé una ombra. Pujant sense un camí clar, arribem fins el pla de Cal Jardí, on hi ha una antena. Ha començat a ploure i ens aturem a posar-nos, un cop més, les capelines; mentre ho fem, ens preguntem perquè ens hem aturat precisament a prop de l’antena amb la tempesta que ja ens està caient al damunt. Reprenem la marxa enfilant carena amunt i veiem com un raig cau ben a prop nostre. Un ensurt acompanyat d’un fort espetec.

Pujant per la carena herbada sota la pluja

La intenció era pujar fins dalt de tot i passant per l’Estimbador, arribar-nos fins al refugi dels Rasos, però caminant sota la constant pluja, la troballa d’un sender senyalitzat amb el PR que es desprèn de la carena cap a la dreta dirigint-se, així ho pensem, vers Sant Llorenç dels Porxos, i que representa un escorxament de la ruta, ens tempta a seguir-lo. El sender careneja baixant suaument enmig d’una pineda, sobre el torrent de Comabona, on acabem d’arribar en un ràpid descens. Abans de creuar-lo, veiem un pal indicador que ens confirma que anem per bon camí: vuit-cents metres fins els Porxos. De fet, aquests senyals que estem seguint pertanyen al PR-C 73-2 que hem seguit a l’inici de l’excursió i que hem deixat en arribar al nucli de Castellar del Riu, el qual s’enfilava vers l’ermita encinglerada de Sant Llorenç. Per arribar-hi des d’on som, prenem la pista que surt a l’altre costat del torrent i que, efectivament, en poca estona, ens duu fins el mas dels Porxos, voltat de la verdor que cobreix els camps que el circumden, i al costat del qual, encinglerada sobre l’espadat, hi ha l’església de Sant Llorenç. A l’altre costat del torrent dels Porxos hi ha la carretera que s’enfila fins a l’antiga estació hivernal dels Rasos de Peguera, i sorgint per darrera el turó proper, s’alça el Cogulló d’Estela. Ha deixat de ploure però seguim portant les capelines com si fóssim un parell d’espantalls. Pel camí hem vist diverses salamandres que han sortit a passejar suposadament pel contrari que nosaltres volem deixar de fer-ho: per la pluja que ha humitejat tota la muntanya fent-la més fresquívola.

Roser davant Sant Llorenç dels Porxos

Saludant des d'aquest indret tan bucòlic

Ens enfilem fins on s’alça l’església, arran d’un espadat que es desploma, vertical, sobre el torrent que duu el mateix cognom que ella, els Porxos. És una església molt senzilla, d’una sola nau i no té absis. Té un campanar d’espadanya força gran que sembla imitar la porta d’entrada, d’un arc de mig punt. La vista que s’observa des d’aquesta talaia romànica és superba, i més ara, amb la terra i l’aire humit per la pluja, en que tot té un color més dens, més viu, el verd dels pins i dels camps, de les serres i dels barrancs, i la blancor dels núvols que s’esfilagarsen per les valls. Veiem tota la vall de Castellar, amb el mas sota nostre i amb la serra de Lladres a la vessant meridional i, més enllà, la dels Tossals. Ens hi estem una estona, però no gaire ja que fa fred i pot tornar a ploure.

La serra dels Lladres i Campllong des dels Porxos

Desfem el camí que ens ha dut fins dalt l’església, fins un encreuament entre aquesta i el mas, amb un altre pal indicador que ens assenyala que ens resten tant sols dos quilòmetres fins a Castellar del Riu. El camí va baixant fortament pel torrent dels Porxos, el creuem gaudint del so de l’aigua que la pluja ha anat acumulant i que ara davalla alegrement, i finalment arribem fins al petit nucli de Castellar. Pel camí hem vist unes altres salamandres, una d’elles molt menuda; indiscutiblement, els hi agrada passejar desprès de la pluja. Curiosament, tot i que ja no plou, continuem duent les capelines!

Abans de desfer el darrer tros d’itinerari per la pista que ens ha dut fins a Castellar del Riu, fem una darrera ullada al paisatge que ja hem vist a l’inici de l’excursió: darrera nostre s’alça Sant Llorenç dels Porxos, ara un altre cop empetitida però alterosa damunt la seva talaia; i enfront nostre, l’encatifada carena dels Lladres deixa pas a la més feréstega serra dels Tossals que abraça la vall de Llinars en el seu camí, juntament amb el torrent de Castellar, vers l’Aigua d’Ora. Per l’altre braç, la vall és cenyida per la carena de La Corba, amb el Rocaterçana al seu extrem. Un paisatge bellíssim. A nosaltres tant sols ens resta desfer la pista fins el cadenat on hem deixat el cotxe. Pel camí, encara gaudirem de la troballa d’una altra salamandra, aquesta més petita i inexperta que les altres. Ara si que ens traiem les capelines.

Les quatre salamandres que hem vist