El castell de Castellar i el seu entorn

Un altre matí disposat a fer una bonica ruta damunt la bicicleta. Aquest cop, com a lloc d’inici, he triat el petit llogarret de Castellar, al Bages; es troba situat on la riera de la Grevalosa s’uneix amb la riera de Rajadell, entre els pobles d’Aguilar de Segarra i Rajadell, més proper al primer al qual pertany administrativament. He aparcat en un lloc molt agradable, sota l’ombra d’un frondós arbre, amb la riera a un costat i a l’altre una filera de cases de pedra molt ben arranjades. També hi ha una font el broc de la qual sorgeix d’una gran pedra circular originàriament utilitzada com a mola per a moldre gra. Alçant el cap, dalt d’un turó, es veuen els murs que resten dempeus del castell que controlava aquest territori; per conèixer la raó de situar-lo en aquest lloc em caldrà pujar-hi i, de fet, serà la primera fita d’interès que trobaré en aquesta excursió.

Per començar, em cal seguir la riera de la Grevalosa un parell de quilòmetres, fins trobar una pista força empinada i rocosa a la dreta que duu fins al castell. L’estreta carretera s’endinsa per la petita vall entre la Serra del Colomer a l’esquerra i la de Clarena a la dreta; si la seguís arribaria al mateix poble de Grevolosa i passat a tocar l’extrem oriental de la Serra de Rubió, al poble de Castellfollit de Boix. Ara, però, em cal deixar-la i enfilar-me fins dalt el serrat on, al seu extrem septentrional, es troba el castell de Castellar, just damunt les cases del llogarret on he aparcat el cotxe. Arribar fins dalt ha costat, en algun punt he hagut d’arrossegar la bicicleta, però un cop dalt, el trajecte és molt plàcid i bonic, amb bones vistes de les serres que acompanyen la riera de Grevolosa i, mirant enrere, amb la presència dels aerogeneradors del Parc Eòlic de la Serra de Rubió per on vaig pedalejar fa unes setmanes. Indiscutiblement, davant gaudeixo de les vistes del castell, al qual arribo còmodament. Un cartell dels Senders del Cardener m’indica que he fet uns quatre quilòmetres des del punt d’inici.

El castell de Castellar damunt el turó i enmig d'altres serres

El Castell de Castellar data del segle X, tot i que al segle anterior ja hi havia una construcció militar, probablement una torre defensiva. És aquest darrer aspecte el que m’atrau d’aquest indret: tant Castellar com altres castells veïns formaven un sistema defensiu el qual, juntament amb altres torres disperses pel territori, eren un important punt de llança enfront dels sarraïns que poblaven la Segarra. Des d’on soc, cap al nord-oest, puc veure el castell de Boixadors; enmig d’ambdós hi havia el d’Aguilar, avui dia en runes. Cap al sud, on hi ha el poble de Grevalosa, hi hagué un altre castell avui desaparegut. Seguint el curs del Rajadell cap a ponent trobaríem els castells de la LLavinera, enderrocat, i de Calaf, sortosament encara dempeus. I cap al sud-oest, el castell de la Manresana, del qual tant sols s’ha conservat la seva torre mestre alçada sobre un turó veí al poble de Prats de Rei. El castell de Castellar posseïa, a més, sis torres aïllades que li permetien una major comunicació mitjançant tocs de corn o senyals de fum, i on els pagesos més allunyats del castell, es refugiaven en cas d’atac. En coneixem cinc d’elles: Santa Maria de les Coromines, El Seguer, Puigfarner, Solanelles i Vilallonga, les quals, que malgrat la seva desaparició han donat lloc a petits nuclis rurals que certifiquen la seva existència, formaven un esplèndid sistema defensiu.

Al segle XIII el castell era propietat dels senyors de Castellar, però a finals d’aquest mateix segle, aquesta família havia desaparegut i com a propietaris apareixen els Castellví. Un segle després, el 1281, n’és amo Arnau de Grevalosa, ciutadà de Manresa. Aquesta família mantindria el senyoriu fins al segle XVIII quan per enllaç matrimonial, el castell passà a la família Amat. El castell, conjuntament amb l’església de Sant Miquel de Castellar situada al seu costat, es troba rehabilitant-se i un cerclat no permet recorre’l; o sigui que m’haig d’acontentar amb veure’l des de fora. Sembla ser que volen habilitar-lo com a museu històric local, utilitzant diverses sales que hi ha al seu interior; tant de bo puguem visitar-lo d’aquí un temps per conèixer molt millor una part més de la nostra història.

Vist a certa distància, pel camí per on he arribat, el castell té forma circular, tot i que els seus murs són rectilinis, com formant un polígon. Es troba a la part més alta del turó, mentre l’església es troba a un nivell un xic inferior. Aquesta té una altura considerable que aprofita la pendent del terreny; és de suposar que el temple religiós ocupa la part superior mentre l’inferior hi deu haver alguna altra estança potser utilitzada com a magatzem. Damunt d’una base romànica del segle XI, s’edificà una altra al segle XIV, tot i que l’edifici que ara es pot veure pertany a una remodelació realitzada al segle XVIII, quan el suposat absis romànic fou substituït per l’actual estructura rectangular, així com l’afegit de les capelles laterals i el nou pis superior del campanar, el qual guarda els vestigis romànics més clars de l’edifici: arcuacions i faixes llombardes. Té annexada al mur del costat del campanar un gran edifici que esdevé un veritable mas; desconec si la remodelació que s’està duent a terme el conservarà.

Un roure amb les branques nues, com espectrals braços enyorant l’estiu ja caduc, m’assenyala l’inici de la pista que haig de prendre per continuar l’itinerari. És la que surt a l’esquerra del camí per on he arribat, enfilant-se per la serra tot resseguint-la. No es tracta d’un serrat estret i de mal petjar, sinó tot el contrari, és ample i permet la presència de diversos camps de cultiu. La pista, però, va carenejant enfilant-se fortament, a trossos amb rampes ben dretes. Puc veure mirant al sud, a vol d’ocell, els turons boscosos que cenyeixen la riera de Grevolosa a ambdós vessants i, allà on apareixen camps, la serra de Rubió, amb els molins eòlics vigilant l’entorn. Em fa molta il·lusió veure’ls recordant com els havia recorregut fa només unes setmanes. Cap al nord la serra de Castelltallat fa d’horitzó. Entre ella i Castellar s’estenen tot de turons més petits separats per torrents; dispersos per aquest paisatge hi ha diversos masos voltats de camps ocres situats en terrasses. Situat al capdamunt de la serra, al sector llevantí, puc reconèixer Sant Miquel de Castelltallat gràcies a una volta esfèrica que destaca pel seu color blanc: es tracta de l’Observatori Astronòmic de Castelltallat. El paisatge que l’envolta i que recorre tota la serra és força aspre, el que em fa pensar en els incendis que va patir els anys 1994 i 1998: de sis mil hectàrees boscoses passà a tenir-ne tant sols mil.

Vall de la Grevolosa i la Serra de Rubió al fons

La serra per on pedalejo, i a voltes també andarejo arrossegant la bicicleta, es troba entre la riera de Grevolosa i la de Maçana. Arribo fins al costat del turó de Caselles on hi ha una antena. Des d’aquest extrem de la serra tinc una vista esplèndida de la serra de Rubió. Segons la guia que duc, hauria de continuar, però no trobant cap continuació de la pista, decideixo fer marxa enrere i baixar per una altra que he vist poc abans d’arribar al turó de Caselles. Aquesta pista em du en franca baixada fins a una altra que prenc com la que havia d’agafar segons la guia. Segueixo baixant fins gairebé al fons de la riera de Maçana, fins al mas Comenroca. Hi ha un cadenat que impedeix el pas als vehicles, ja que, pràcticament, la pista acaba dins el propi mas; sortosament és fàcil penjar la bicicleta a l’altre costat del cadenat. De l’esquerra, sense haver d’introduir-se entre els edificis del mas, surt una pista que prenc, però no abans de fer un glop d’aigua. La pista segueix la riera fins creuar-la en un indret molt bonic, on trobo l’església romànica de la Mare de Déu del Grauet enmig d’uns camps romputs esperant un nou conreu.

Església de Santa Maria del Grauet

L’església de Santa Maria de la Maçana o del Grauet és una petita capella rural propietat dels senyors de Maçana els quals, l’any 1087, la cediren al monestir de Sant Benet de Bages. A sofert moltes rehabilitacions, però inicialment era un edifici d’estil llombard, amb una nau rectangular coberta amb volta de mig punt, i amb un absis semicircular a la capçalera ornat per les típiques faixes i arcuacions llombardes. Malauradament a la meitat del segle XVI es suprimí l’absis, del qual tant sols resta l’arc presbiteral aparedat només visible a l’interior; a més a més, en aquesta mateixa època, aquesta part romànica fou reforçada amb uns gruixuts murs inclinats fent de contrafort alhora que allargaven un xic la nau vers ponent, donant-li un aspecte de robustesa. Al segle següent es manà refer l’embigat de la teulada i, a l’inici del XVIII aquest fou substituït per l’actual volta barroca.

Aquest sector és creuat pel torrent de la Maçana, el qual arriba a la seva capçalera, vers el sud, entre petites serres boscoses i camps que serpentegen l’arbreda. A prop, damunt d’un camp i a la dreta, hi ha el mas del Soler i, més enllà, damunt d’un turó aïllat, apareix l’església de Sant Martí de Maçana, ja a la veïna comarca de l’Anoia i situada on hi hagué el castell de la Maçana; un altre vestigi històric que caldria afegir als castells que he esmentat abans com a garants de la seguretat de la zona fronterera amb l’Islam. A la seva esquerra, sorgint darrera el coster de la serra, apareixen les hèlixs d’alguns aerogeneradors que hem fan dubtar sobre si són els de Rubió o uns altres. Prop de l’església, vers tramuntana, enmig dels camps, hi ha un gros bloc de pedra on es va excavar una tomba medieval, amb els extrems arrodonits i orientada vers ponent.

La pista per on he creuat la riera de Maçana enllaça amb una altra on em trobo amb els senyals del GR-7, la qual prenc vers la dreta, en direcció a Sant Pere de Sallavinera. Si hagués pres la direcció oposada, hagués resseguit fins al capdamunt la riera de Maçana i m’hagués enfilat a la Serra de Rubió, enllaçant amb el tram que vaig fer d’aquet GR fa unes setmanes. Ara però, vaig seguint el sender allunyant-me de la meva anterior excursió, enllaçant amb una carretera ampla que prenc a l’esquerra; aquesta carretera, aviat, perd l’asfalt i es converteix en una més que ampla pista que em du còmodament tot i fer pujada, fins al poble de Seguers. Em rep una estelada penjada en un dels murs d’una de les cases del poble; és com un senyal inequívoc per a tot viatjant de la identitat dels seus estadants i, en cas de no combregar amb aquests sentiments de pàtria, no hi ha rés com passar de llarg, ja que no són benvinguts. A mi, és clar, m’agradaria restar-hi més temps, gaudint d’un lloc que reconec com a part del meu país.

Abans de sortir del poble, a mà esquerra, a l’altra costat de la riera i situades en un petit replà rocós, es troben cinc tombes retallades a la roca datades en els segles IX i X. Són ovalades, del tipus anomenat de “banyera”, i pertanyent a tres adults i dos infants. La necròpoli de Seguers, però, és més àmplia, ja que, sota el nucli actual s’han trobat quatre tombes més excavades a la roca, una d’elles pertanyent a un adolescent. Com les altres, també són del tipus de “banyera”, i com aquelles, són orientades d’est a oest. A cinquanta metres a ponent de l’església del llogarret s’han localitzat encara dues tombes més. Tot fa pensar, juntament amb la troballa d’algunes estructures agrícoles, en la presència de petites comunitats de pagesos que ja hi vivien abans de la repoblació, força abans de que aquestes terres, en el tombant del segle X a l’XI, esdevinguessin territori de frontera amb els àrabs i de que fossin organitzades dins l’estament comtal i religiós propi de l’edat mitjana.

Un cop visitada la necròpoli, segueixo pedalejant per la carretera, ara un altre cop asfaltada, que m’ha dut al poble i, en poca estona, arribo a una bifurcació on, virant en rodó i deixant el PR que passa per aquest racó, prenc la pista assenyalada vers Santa Magdalena de Còdol-Rodon. Els plans de cultiu per on ara pedalejo permeten gaudir d’una vista esplèndida sobre la riera de Rajadell, dita en aquest tram riera d’Aguilar per la proximitat d’aquest poble bagenc però amb nom segarrenc. Al fons tinc una vista esplèndida de la serra de Castelltallat i, al seu davant, la carena de Boixadors amb el seu magnífic castell. Finalment, la pista em du a passar pel costat de Santa Magdalena de Còdol-Rodon.

Boixadors i la serra de Castelltallat al fons des del camí a Santa Magalena de Còdol-rodon

Per on estic pedalejant, a l’edat mitjana hi passava el camí ral que unia Sigarra, l’actual Prats de Rei, amb Minorisa, Manresa, i que formava part de la “strata” romana que unia aquests nuclis amb Bacasis, nom a partir del qual ha sorgit l’actual Bages i que, en temps romans, hom parla que pertanyia a una ciutat que es trobava situada en algun indret de l’actual Pla de Bages. Sembla ser que el nom podria sorgir d’una devoció al déu del vi Bacus, tenint present la riquesa vinícola d’aquesta comarca ja en temps romans. Retornant a l’església de Santa Magdalena de Còdol-Rodon i seguint amb la toponímia, sembla ser que el seu nom deriva d’una gran pedra dreta i rodona, un còdol, que es troba situada prop de la capella i que té una creu al capdamunt. L’església es trobava dins l’antic terme del castell de Castellar i, originàriament, havia estat un hospital. L’edifici actual, annex a un seguit d’altres edificis que conformen un mas, correspon al segle XIV, quan la capella es trobava sota l’advocació de Santa Maria, ja sense la seva antiga funció hospitalària i vinculada al proper mas Montcunill. El seu estil és gòtic, amb un portal amb capitells i arquivolta ogival. Curiosament no té cap mena de campanar, ni tant sols un d’espadanya; només un petit arc en forma de mig punt força ridícul.

Segueixo pedalejant per la pista principal fins topar-me amb un magnífic mas molt ben arranjat i fins i tot amb una piscina on veig un parell de persones prenent el sol. El casal du el nom de “El niu de l’àliga”; certament no és situat en una serralada amb grans cingleres per on les àligues solen fer els seus majestuosos vols, però sí és cert que la vista que s’obté des d’aquest indret és magnífica, a vol d’ocells que els propietaris del mas han volgut magnificat posant-li el nom de la rapaç més sumptuosa. Passat El niu de l’àliga la pista comença a davallar fent-se cada cop més empinada; al fons veig de nou el castell de Castellar, però gairebé no m’adono de la seva presència, ja que gaudeixo lliscant a força velocitat per la pista descendent que em porta primer fins al mas El Vendrell, i poc després fins a la carretera que, seguint-la vers la dreta, en duu de nou a Castellar, al costat de l’arbre a l’ombra del qual he deixat el cotxe i des d’on puc contemplar de nou el castell alçat al capdamunt del turó que senyoreja el poble.

Retorno a casa havent gaudit un cop més d’una ruta en BTT on, a més de la natura, del paisatge, he descobert part de la riquesa arqueològica i històrica d’aquesta comarca. I retorno a casa pensant en el planell explicatiu amb un mapa amb diverses rutes per fer per l’entorn que hi havia al costat d’on he aparcat: raó per pensar en tornar-hi.