Indignem-nos

Que un home de noranta-quatre anys, Stéphane Frédéric Hessel, amb el seu llibre “Indigneu-vos!”, hagi estat el detonant dels moviments juvenils d’indignats que estan proliferant arreu d’Europa i que, en les darreres setmanes, hagin pres tanta importància al nostre país, té un valor simbòlic que es pot prendre tant des d’un punt de vista positiu com negatiu, o bé, tal com passa sempre en les accions humanes, d’ambdues maneres. Que hagi estat un home d’una edat tant avançada el que hagi commogut les consciències del jovent, massa conformat en una vida fàcil dins d’una societat consumista més propera al parc d’atraccions de Pinotxo que no pas a una societat culta i progressista, és la visió negativa d’aquesta relació. Però alhora, aquet home, que va ser combatent de la resistència francesa, que va estar internat en un camp de concentració durant la Segona Guerra Mundial, i que és el darrer dels diplomàtics que van redactar la Declaració Universal dels Drets Humans l’any 1948 que queda viu, és un referent important per aquest jovent, és un pont entre el passat i el present, una possibilitat d’unió per encarar un futur incert i obscur en un món on no hi ha un enemic clar, com havien estat Hitler, Stalin o, en el nostre cas, Franco, sinó, tal com ho diu el mateix Hessel, “governat per uns poders financers que l’acaparen tot”, com una mena de Big Brother eteri, anònim, però igualment cruel i implacable.

La seva proclama ha provocat una reacció en cadena que ens ha mostrat com gran part del nostre jovent no segueix l’anorreament marcat per les pautes dels polítics conservadors, tant de dretes com d’esquerres, seguint les línies del que anomenen “políticament correcte” i que no és més que obeir les seves pautes, no queixar-se més enllà del que ells ho permeten, no alçar la veu per ser escoltats on ells consideren que no han de ser escoltats. La reacció ens ha permès adonar-nos que el nostre jovent no passa de la política, sinó tot el contrari, entenent com a política, no pas el fet de votar un cop cada quatre anys a una colla de prepotents i/o covards que només amb aquest acte es creuen reafirmats per fer i desfer al seu gust per tal de conservar la seva poltrona i obtenir més guanys, sinó com a treball constant per fer una societat més justa i equilibrada. Aquest jovent, com tants de nosaltres, ja no en tenen prou amb votar cada quatre anys. Volen que el poble tingui un protagonisme molt més important en la dinàmica política del dia a dia. Volem, en fi, aturar els peus a tots els falsos profetes i demagogs que ens governen i crear una democràcia real, més propera a la justícia i als drets humans.

Hessel diu que “els joves d’avui es juguen la llibertat i els valors més importants de la humanitat”, i per tant, cal revelar-se “contra els poders del capitalisme mitjançant una insurrecció pacífica”. És un model indiscutiblement influenciat per Mahatma Ghandi, Martin Luther King i Nelson Mandela. I els acampats a plaça Catalunya de Barcelona, així com els acampats a la plaça del Sol i a molts altres llocs, ho saben i així ho han fet. I com els han resposts, en el cas de Barcelona, els polítics? Enviant-hi forces repressives per desallotjar-los. Quines forces de repressió? Els mossos d’esquadra pagats per tots els ciutadans i que, de fet, representen la policia que tenen encomanada la defensa dels ciutadans contra els delinqüents. A qui defensaven i a qui atacaven a la plaça de Catalunya? Eren els indignats delinqüents i, per tant, no podien ser considerats ciutadans? I amb quina raó ho han fet? Primer ens han dit que era per netejar la plaça que es trobava en un estat deplorable. I segon en que podria ser perillós per la trobada i segons ells probable enfrontament, en cas que el Barça guanyés la Champions, entre els seguidors culers i ells.

Els acampats són, per tant, delinqüents? Quina llei han transgredit? Reunir-se a la plaça de Catalunya? Fer malbé la gespa que envolta les fonts? I això es raó suficient per enviar uns tipus anònims sota el seus cascs, vestits de negre per fer-los més temibles, i amb porres per colpejar impunement? No sé si ens hem adonat clarament del que han fet: colpejar sense cap mena de consideració a persones, nois i noies que tant sols es negaven a alçar-se del terra i anar-se’n a casa seva. Que es negaven a deixar netejar la plaça? Au va! La plaça estava tant bruta com qualsevol racó turístic desprès del pas d’una munió de guiris. I molt, però molt menys que quan hi passen els hooligans de qualsevol equip de futbol permesos per la mateixa policia que ara atacava a tort i a dret. Us puc ben assegurar que cap dels indignats s’ha pixat a la plaça! I la celebració de la Champions? Havien de témer un enfrontament? Entre qui? Entre els culers i els indignats? Per què? Que molts indignats no eren alhora culers? Entre els violents que aprofiten qualsevol raó per fer acte de presència i comportar-se com a vàndals i els indignats? Doncs, en aquest cas, perquè colpegen als indignats? Que ells tenen la culpa dels comportaments salvatges d’aquells bàrbars? És clar que han estat els mateixos polítics els qui han volgut provocar aquest enfrontament: una bona excusa per fer-los fora d’una vegada per totes. Però sortosament, no ho han aconseguit!

Ara, quan tot sembla calmat, que no ens intentin convèncer de que ha estat una actuació esporàdica, un error que no es repetirà. Tots sabem que tornarà a passar. I que no té rés a veure amb qui és el capitost que dóna les ordres. Ara ho ha fet Felip Puig, de CiU, però encara recordem les pallisses que aquest mateix cos va propinar a estudiants i periodistes en una càrrega policial ordenada per Carles Saura, d’ ICV durant el govern del Tripartit, durant les protestes contra el pla Bolonya. I no s’hi val amb la honorabilitat mai posada en dubte dels cossos de seguretat. Un cos on molts dels seus components encara no han après a parlar en la llengua dels ciutadans que diuen defensar i que duu tan fluixa la ma amb la que mou la porra erecta, no és precisament digna de confiança. Tant sols cal veure les imatges per comprovar que aquests personatges gaudien repartint hòsties!

El més greu, però, ha estat la manca de diàleg. Que els indignats estaven acampats només perquè no sabien que altra cosa fer ja que no tenien on anar a treballar? És clar, ja ho sabem, que els joves són una colla de ganduls. I també els aturats que no cerquen feina! Au va! Quans cops els polítics han parlat de les demandes dels indignats? Saben quines són? No els interessa escoltar oi? Ells, els indignats, ho resumeixen clarament: “Democràcia real ja!”. I quin significat té? Dret a una vida digna, així de senzill! La realitat és que el poder no vol diàleg perquè el poder té unes idees molt clares de com vol que el món funcioni. I no té cap intenció de canviar-les per millorar la vida a cap indignat, ni a cap treballador, ni a cap jubilat. A ningú que no estigui dins del seu grup hegemònic.

Un estat que per convèncer els seus ciutadans ho fa amb la contundència de les garrotades no és un estat democràtic. Perquè és un estat que no vol dialogar. Un estat que deixa que milers de persones caiguin en la pobresa, que es quedin sense rés i que, tot i així, hagin de seguir endeutats amb els bancs, no és un estat democràtic. Perquè és un estat que ha abandonat el seu poble, que només actua a les ordres de poders econòmics implacables, sense cap mena de consciència moral. Un estat que permet que governin una colla de mafiosos que especulen amb les vides dels altres en benefici propi, que anorreen llengües i cultures, no és un estat democràtic. Perquè és un estat que permet l’atac als drets humans més bàsics. I no estic acusant només a Espanya, sinó també a nosaltres, els catalans, i a Europa, immersa, tal com creuen a orient, en una decadència que la pot dur de retorn al segle XIX. Estem condemnant als nostres néts a haver de lluitar per reconquerir els drets que els nostres pares, avis i besavis van haver de conquerir. I recordem com va anar: una revolució industrial amb unes condicions de treball ignominioses, dues guerres mundials amb milions de morts, i una guerra civil que encara cueja. Que estic exagerant? Ho ens espavilem o temps al temps.

Per cert, per què Stéphane Frédéric Hessel parla només als joves? Pensem-hi els que ja no ho som. Fem-ho amb honestedat i traient les conclusions que calguin per esbrinar perquè estem anorreats i submisos al poder. Què necessitem per alçar-nos? I una altra cosa abans d’acabar: quantes coses podríem aprendre si escoltéssim als nostres vells i als nostres joves! Per què ens hem convertit en una societat que s’allunya tant veloçment del major èxit humà: la consecució de la parla i del pensament? De la filosofia que ens van ensenyar els nostres clàssics?