El castrum visigòtic del Puig-Rom

Desprès de dues excursions, de cercar el nostre passat més llunyà i d’alçar-nos fins al capdamunt de les Alberes, reservàvem el tercer dia a Roses per gaudir tot passejant pel poble i descansant a la platja, però el dia s’ha presentat plujós i gens amic de prendre el sol estirats a la sorra. Tot i així, la bellesa del golf de Roses ennuvolat ens ha encisat, oferint-nos una jornada plena d’encants fotogràfics: contràriament a la majoria de dies assolejats en que la calitja converteix el paisatge en un quadre borrós de siluetes desdibuixades, la grisor del cel s’ha reflectit en el mar, en els camps i en els turons i muntanyes que encerclen la plana empordanesa, donant-los una personalitat de la qual molt sovint manquen quan el temps és benigne.

Passejar pel passeig marítim sota un paraigua que el vent intenta sotmetre; contemplar les erectes palmeres enclavades en la solitària sorra amb el seu plomall de fulles verd fosc encarades al fons gris del cel; endinsar-se en un dels trencaones allunyant-se de la línia de platja sentint els esquitxos de les ones i de la pròpia pluja alhora... Des del far, a l’extrem de l’espigó, mirem la línia de costa on s’arrengleren els edificis de Roses; per damunt d’aquests, se’ns apareix al fons la silueta de l’escarpada muntanya sobre la qual ens vigila el castell de Sant Salvador. I nosaltres vigilem el pas d’alguna solitària barca mentre les ones s’escabellen a la platja; o espiem les gavines escridassant damunt les onades tot esperant que alcin el vol; i ens creuem amb els pocs transeünts que, com nosaltres, viuen la pluja en lloc d’ignorar-la. Seiem en els bancs aixoplugats pels arbres que embelleixen el passeig sentint-nos propers l’un a l’altre, preguntant-nos perquè no ens podem quedar per sempre en aquest instant de felicitat. La pluja, avui, ens ha causat un plaer que, de segur, un sol espatarrant no ens hagués donat.

Recorre els blancs carrers del casc antic de Roses enmig d’uns nadius atrafegats en la seva vida quotidiana i uns turistes, majoritàriament francesos, vagarejant com nosaltres enmig de bars, restaurants i comerços de roba i records, tot aixoplugant-se en els seus tendals i aprofitant per tafanejar dins i fora, també ha estat un exercici de relaxació fenomenal. I no diguem gaudir del dinar que ens han ofert a l’hotel! És el segon cop que pernoctem en aquest hotel. El bon record de l’anterior vegada, per Sant Joan de l’any passat, ens ha fet tornar-hi. Des de la petita balconada de l’habitació que dona al carrer, es veuen els terrats de les cases veïnes com els terrats en que jugàvem de menuts: terrats de rajoles vermelles, més ondulants que no pas plans, amb algunes pilotes i altres joguines abandonades i alguns testos amb plantes que esperen que algú es recordi de regar-les... Per Sant Joan s’escoltaven els petards mentre el carrer era lloc de pas d’un continu tràfec de transeünts: pares amb nens petits, grup de joves amb ganes de gresca, parelles d’enamorats, xicots damunt de les seves bicicletes, avis amb pas calmat i persones solitàries amb pas fressat... Aquests dies no hi ha tant d’enrenou per les nits, però als matins, quan el jorn desperta, es poden veure persones que s’encaminen vers les seves feines, altres escombrant les entrades dels comerços i dels bars; algunes veus desitjant “bon dia”. I a les nits, tant sols les veus baixes o no tant baixes dels turistes francesos que arriben a l’hotel desprès del passeig abans d’allitar-se.

L’hotel és regentat per una família: mentre la mare s’encarrega de la cuina un dels seus fills ho fa del restaurant, i l’altre és l’encarregat de rebre els clients. L’any passat vam arribar tard, gairebé a l’inici de la gresca de Sant Joan, degut com sempre passa per aquesta diada, a la cua que es va formar a l’autopista. Vam arribar després de sopar, però ens tenien reservat un bon àpat que ens va immergir de cop en un agradable estat de felicitat fent-nos oblidar les desesperant hores a la carretera. Són gent molt amable. És un hotel dels que diuen que tenen ambient familiar. Hi és cert. Inclòs hem compartit amb ells la segona part del partit de futbol que el Barça va guanyar al Madrid per dos gols a zero en l’anada de la Champions; aquell partit que tant va fer empipar aquella colla de gamarusos creguts. Després del partit, contentíssims, hem anat a passejar pel passeig marítim, per aquest immens paisatge del golf de Roses, contemplant la llarga línia de costa a través de les llums esparses dels pobles que s’estenen a redós del mar. Sempre em causa sorpresa la seva visió: les llums arriben fins gairebé tancar el golf a l’altre extrem, on es situen les runes clàssiques d’Empúries i el poble de l’Escala, com si més que el mar, tinguéssim al nostre davant una llacuna de grans proporcions, la mare dels propers aiguamolls.

Però encara hi ha hagut un darrer passeig que, per ell sol, ja val la pena apropar-se a Roses. Després de dinar ens hem enfilat pels turons que tanquen la badia a llevant, situats al límit meridional del parc natural del Cap de Creus. Tot un seguit d’urbanitzacions s’enfilen pel seu coster, fins i tot encalcen el seu punt més alt, el Puig Rom, però curiosament, la febre constructora s’ha aturat al voltant d’un dels turons menors situat al nord. Es tracta d’un indret on es va alçar un castrum visigòtic, una fortalesa emplaçada en un privilegiat mirador sobre tota la badia de Roses de la qual encara resten suficients vestigis com per fer-nos gaudir d’un retorn als segles posteriors a la caiguda de l’imperi romà, un dels pocs vestigis d’aquesta època existents a Catalunya.

Cal enfilar-se pel carrer que puja al Puig-rom, tal com el seu nom indica –per cert, el nostre hotel també du el nom de Rom- i, prenent el carrer d’Ausiàs March, girar de seguida per una pista que ens deixa als peus del turó on es troba el castrum, pel seu vessant oriental. El contrast entre un costat i l’altre és total: mentre les urbanitzacions ocupen tota la vessant que dóna al golf, vers llevant s’estén un paisatge verge de turons cicatritzats tant sols per la carretera que duu a la propera cala Monjoï. Per arribar al poblat tant sols cal seguir uns minuts el sender flanquejat de ginesta que hi duu directament. Aquest turó és conegut per la gent de Roses com el puig de les Muralles, nom del tot apropiat per què realment es troba encerclat per una muralla de dimensions encara considerables dins la qual s’estenen les restes del que fou l’antic castrum visigòtic, descobert l’any 1946 per Lluís Pericot i altres estudiosos.

Vist en perspectiva aèria, o sigui, des del Google maps, el castrum té forma de pentàgon, amb dues llargues fileres murals als costats que donen a la badia de Roses i amb línies més desiguals en els altres vessants, tots ells, és clar, aprofitant el perímetre natural del turó. Els murs que circumval·len el perímetre del castrum tenen uns dos metres de gruix per quatre d’alçada en els indrets més ben conservats. Abans d’entrar-hi, podem resseguir aquesta murada pel sender que l’envolta, adonant-nos-en de la seva grandària.

Al costat sud, per on arribem nosaltres, hi havia l’única entrada al recinte: encara resten les bases de les dues torres de planta quadrangular que la flanquejaven. Impressiona col·locar-se enmig d’elles, imaginant-nos com deurien ser. Ara semblen les urpes d’un animal mític que la desídia del temps s’ha endut al cau de l’oblit. La seva construcció és posterior a la resta del castrum, el que fa suposar que es deurien alçar en uns moments conflictius per tal de potenciar la inaccessibilitat del recinte. Pels estudis realitzats, es creu que el castrum fou construït durant el segle VII i que la seva vigència arribà fins al primer quart del segle VIII. La seva finalitat fou essencialment defensiva, fet que fa pensar irònicament, tot veient la seva curta història, que no va aconseguir defensar-se prou be. Durant les excavacions, a més de ceràmica i altres estris de bronze i ferro, s’hi trobaren forces eines agrícoles. Fet ben normal malgrat ésser un fortí militar, ja que la guarnició que hi vivia també havia d’alimentar-se i, per tant, juntament amb els soldats, calia la presència d’altres oficis més pacífics però igual de necessaris.

Entrem tímidament, amb respecte, dins el recinte del castrum, on trobem les restes de cases adossades a la muralla, probablement els habitatges, entre altres, de les famílies dels agricultors que treballaven els propers camps per tal que no els hi faltés aliment als valerosos soldats. Les cases donaven a un carrer interior paral·lel a la muralla. És de suposar que dit carrer limitava a l’altre costat amb altres edificis que s’anaven enfilant fins al capdamunt del turó, en una combinació d’habitatges, altres edificis funcionals i carrers, d’una forma molt semblant al poblat iber del puig Castellar, a Santa Coloma de Gramanet. Al costat de les restes d’aquests habitatges veiem orificis que deurien ser antigues sínies on emmagatzemaven el blat. Al capdamunt del turó deuria ser ocupat pel centre neuràlgic del recinte, on potser hi vivia la guarnició. Des d’aquest indret es pot gaudir d’una impressionant vista circular, avui dia sortosament allunyada de la necessitat de controlar l’arribada d’enemics amb males intencions. Per si de cas, tant sols caldria vigilar l’arribada de turistes no gaire cívics o de brètols ignorants!

La mirada ens fuig vers el mar, que el golf de Roses abraça aferrant-lo com si temés la seva fugida. El cel encara resta encapotat, de tant en tant cauen gotes de pluja que ens refresquen. La mar apareix d’un blau grisenc que es va enfosquint allà on la pluja cau amb més contundència; per darrera d’Empuriabrava sorgeix un estol d’amenaçadors núvols que se’ns apropen com si volguessin assetjar-nos. La blavor pàl·lida del mar es contagia en les serres que s’estenen al fons, gairebé invisibles, des del Montgrí fins les muntanyes garrotxines del Mont i del Bassegoda i, més al nord, el Pirineu, amb la presència mítica del Canigó.

Roses sembla adormida en aquesta tarda plujosa. En el seu port els blancs vaixells resten alineats en els seus amarratges. Per què gairebé tots els vaixells són blancs? Els dos espigons sorgeixen de la platja endinsant-se al mar com antenes d’una papallona oculta enmig de les cases del passeig marítim. Potser pertanyen a aquella papallona de sorra que un jove artista va fer el dia anterior? Allà on s’acaben els edificis, la mar, els aiguamolls, la plana, les muntanyes i el cel es confonen com si la pluja fos un bàlsam que els agermanés.

Terra endins, cap el nord-est, albirem al fons les Alberes, trepitjades el dia anterior. Més a prop, els pobles de Palau-saverdera i Pau llisquen als peus de la serra de Rodes. Una gran urbanització se’n apareix propera com un estol de formigues invasores enfilant-se pel pendent d’un niu enemic. Més a prop, cap el mar, darrera els turons més propers esquitxats de ginesta, sorgeix el Pení, que amb els seus sis-cents sis metres és un dels més alts del Cap de Creus. Enmig de la petita vall que tenim sota mateix, serpenteja la carretera que es dirigeix a la cala Montjoi. Mirant-la de front, albirem la línia vers la natura més solitària i inhòspita del Cap de Creus alhora que, a un costat, tenim fileres de cases que han guanyat la pendent dels turons. Fins quan no s'atreviran a seguir avançant en la seva dèria invasora?

Nosaltres retornem al cotxe, retornem a Roses, i retornem al segle XXI. O no? O ens quedem ancorats en el passat megalític dels dolmens de Pau, en la natura fantasiosa de les fagedes del Puig Neulós, o resguardats dins les muralles visigòtiques?



Ens ho hem passat molt be