Ruta dels dolmens de Pau

Hem deixat el cotxe a la plaça Major de Pau, al costat de la bella església romànica de Sant Martí, construïda en dues etapes: una primera, als inicis del segle XI, s’alçà l’absis i una part de la nau; i una segona, durant la segona meitat del segle XII o els inicis del següent, en que s’aixecà la resta que ens ha pervingut. Val la pena fer una ullada a seva façana, però millor deixar-ho per la tornada, no fos cas que ens entretinguéssim ara i després ens faltés temps per completar l’excursió amb bones condicions. Així, carregats amb les motxilles, prenem el carrer que s’inicia vora el mur del temple i ens enfilem al capdamunt del poble pel carrer que, tal com el seu nom indica, forma part de l’antic camí a Sant Pere de Rodes, tal com ens ho fa saber un pal indicador situat ja fora del nucli urbà, tot afegint que el camí passa per la Creu Blanca. Hem de prendre el caminoi que s’inicia al costat d’un plafó d’informació que alguns vàndals han utilitzat per llençar-hi rocs al vidre que protegeix la informació exposada.

El camí es va enfilant vorejant primer el costat oriental del puig Castellar, petita talaia del poble, per després flanquejar tot guanyant força alçada, la serra de petits turons que s’alcen vers el nord-est, en direcció a la serra de Rodes. L’imminent esclat de la primavera ja es fa notar en les flors groguenques de les espinoses argelagues i de les oloroses ginestes que ens acompanyen als costats del camí. No són, però, les úniques propietàries del color groc, sinó que, a les vores del camí, anem trobant el groc pàl·lid de les flors ligulades dels amargots, també coneguts com apagallums a causa del seu peduncle que s’alça com si fos una llum de peu, l’embolcall de la qual és la pròpia flor. És clar que no és l’únic color que campeja pels vorals del camí: també hi ha el rosa de les flors de l’herba campanera. Alguna que altra alzina solitària desplega les seves branques com si volguessin cridar l’atenció, com si intentessin recuperar el protagonisme que els vianants les hi prestaven abans de l’esclat floral que ara omple els costers.

A mesura que ens allunyem de Pau, aquest resta empetitit als repeus de la muntanya mentre la nostra inquieta mirada fuig per la plana empordanesa, amb els seus camps de geometries amables i vestits amb les diverses tonalitats verdoses dels cultius, amb fileres d’arbredes assenyalant petits recs o estanys ocults, de sinuosos camins que els recorren, dels ocres de les teulades de petits nuclis habitats o del desgavell de pisos i indústries de grans nuclis com Figueres; d’ombres enfosquint el pas de la Muga pel bell poble medieval de Castelló d’Empúries i arribant al mar, al costat de l’horrible presència del complex turístic d’Empuriabrava, combregant amb la bellesa del golf de Roses vigilat pel Montgrí. Malauradament, la calitja no ens deixa veure amb claredat les muntanyes garrotxines i pirinenques que tanquen l’interior de la plana empordanesa.

El sender es va fent més costerut fins que arribem a les Comes, cruïlla de camins. Per la dreta, seguiríem vers la Creu Blanca i Sant Pere de Rodes. Nosaltres tornarem precisament per aquest costat, però ara prenem el camí de l’esquerra, tot resseguint els murs d’antics bancals que s’enfilen fins al capdamunt del proper turó, antany farcit de vinyes i ara reblert d’alzines i d’arbustos, aparentant les runes d’un antic poblat. Enfront tenim el Puig de l’Home, el qual enllaça amb el puig Margall mitjançant una suau carena per on passa, arran del darrer puig, la carretera que es dirigeix al monestir de Sant Pere de Rodes. Creuem un petit torrent i ens dirigim vers un altre que, provinent de la capçalera d’aquesta petita vall, situada prop del puig Margall, davalla vers el nord-oest, enllaçant amb el barranc de la Coma de l’Infern. A l’altra vessant d’aquest barranc hi ha una petita serra amb una antena al capdamunt i, al fons, podem veure la llarga silueta de les Alberes. Per les vores dels camins anem trobant petits arbusts d’estepa llimonenca, amb les seves flors de pètals blancs embolcallant el seu gineceu groc, acompanyades d’altres arbusts de flors roses amb el seu botó també groc, les quals no esbrino el seu nom.

 

Sepulcre de corredor de
Vinyes Mortes II


Continuem pujant, encarats ja a la carena per on passa la carretera al monestir i, després de passar pel costat d’una bonica barraca de pedres, hem d’anar amb compte ja que, seguint cap amunt, com hem fet nosaltres, aniríem a parar a la carretera enfront del mas Margall, lloc per on passarem però primer ens cal dirigir-nos vers el puig de l’Home tot flanquejant la pendent, paral·lels a la carretera que intuïm un xic més amunt sense veure-la. Al poc de creuar el barranc de la Coma de l’Infern, ens trobem amb el primer dolmen de l’excursió: el dolmen de Vinyes Mortes II. Es tracta d’un sepulcre de corredor d’una antiguitat entre 5300 i 5200 anys. És format per un passadís estret que du a una cambra trapezoïdal llarga. Fou excavat els anys 1947 i 1948, trobant-se diversos fragments de ceràmica. Fou restaurat l’any 1997. Com és habitual, la situació d’aquest sepulcre és immillorable: els nostres avantpassats admiraven plenament la bellesa de la natura! I respectaven en gran mesura els seus morts! Des del costat de les seves lloses podem veure el petit barranc per on ens hem enfilat i, al fons, la plana empordanesa i un petit tros del golf de Roses. Malgrat els mil·lennis transcorreguts, la natura segueix proporcionant al sepulcre flors fresques: en aquest cas amb la presència de boniques flors grogues.



Sepulcre de corredor de Vinyes Mortes I

Una vista molt similar s’obté des del següent dolmen: el de Vinyes Mortes I. Per arribar-hi tant sols cal continuar enfilant-nos pel sender que ens ha dut fins el que acabem de visitar i arribar-nos al capdamunt d’un replà desprès del puig de l’Home, al costat de la carretera a Sant Pere de Rodes, just en un revolt d’aquesta. Tant la datació com el tipus, un altre sepulcre de corredor, és idèntic a l’anterior. La diferència és que aquest té una cambra rectangular no només llarga, sinó també amb una altitud similar a una persona, fet que li confereix un aspecte més imposant. Està formada per sis grans pedres col·locades dempeus, dues a cada un dels costats exceptuant el d’entrada, sobre les quals hi ha una gran llosa cobrint-los. Com en el dolmen anterior, en aquest també s’hi van trobar fragments de ceràmica, però, a més, l’any 1970, s’hi va trobar un fragment de sílex melat. Aquest fragment és molt significatiu ja que es desconeix en el nostre país la presència d’afloraments d’aquest tipus de sílex, de gran qualitat. De fet, es considera que podrien ser originaris de la Provença, on són molt abundants. La seva presència, doncs, és molt clarivident: a part de l’existència d’intercanvis i, per tant, la riquesa cultural existent entre indrets llunyans, el fet d’haver-hi sílex melat és significatiu del prestigi que la persona enterrada ostentava dins la seva col·lectivitat. S’han trobat mostres de sílex melat en tombes masculines, però no pas en femenines. O sigui que a la prehistòria ja existien les desigualtats, no tant sols socials, sinó també per raons de sexe. Curiosament, s’han trobat en sepultures infantils, essent la qualitat dels estris trobats encara millor que les dels adults; és clar que, en aquests casos, cal suposar que es tractava de fills de pares de gran prestigi social. 

Sepulcre de corredor del Puig Margall

Continuem pel camí que voreja el puig Margall en direcció llevant, paral·lels a la carretera asfaltada fins a l’inici d’una pista al costat de la qual, un cop creuat un petit torrent, hi han les restes del mas Margall. En aquest punt hi ha la possibilitat de visitar quatre dolmens que es troben al capdamunt de la riera de la Mata, a l’altra vessant del puig Margall. Cal seguir la pista que voreja per llevant dit puig i, després de passar per un mas habitat, que segons el mapa de Google duu el mateix nom que el ruïnós mas Margall, arribar fins al mas, aquest si en runes, de la Mata, des d’on comença una ruta circular que passa pels quatre dolmens. Mentre ens apropàvem al mas, hem vist un monòlit de pedra dalt d’una roca que semblava un solitari pastor albirant l’horitzó, vers la línia fronterera on s’estén la serra de l’Albera amb el Puig Neulós com a fita més elevada i que enllaça, pel coll de Banyuls, amb les serres que es dirigeixen vers el mar. Aquestes, com el pic de Querroig, semblen desafiar amb forts pendents al mar abans no les engoli. El mar, però, no és visible des d’on som. En arribar a la Mata ens trobem envoltats per la vessant occidental de la Serra de Rodes.



Panoràmica des del mas de la Mata


En aquest punt comença la ruta circular que passa pels quatre dolmens, però malauradament no disposem del temps suficient per fer el recorregut i tornar a Pau. Hem perdut massa temps quan, en arribar a la cabana de pastor abans dels dolmens de Vinyes Mortes, hem seguit cap amunt en lloc de desviar-nos vers aquests sepulcres. A més, en arribar al mas de la Mata, hem seguit un bon tros un camí equivocat. Cal anar amb compte, ja que l’inici del correcte es troba literalment cobert de vegetació: cal cercar les senyals grogues al costat mateix del mas, en unes pedres situades uns metres més enllà de les parets de la casa. Amb recança ho haurem de deixar per una altra ocasió. Tot i així, l’indret és bellíssim i convida a restar-hi una estona, el que aprofitem per dinar els entrepans que ens han preparat a l’hotel. Després de deixar que el sol ens acaroni el cos una estona, desfem la pista fins retornar a la carretera prop del mas Margall.

Podem seguir per la carretera en direcció a Sant Pere de Rodes fins trobar, a mà dreta, el camí al mas Ventós, o bé podem creuar-la i agafar un sender que la ressegueix fins al mateix punt. Indiscutiblement aquesta segona opció és més agradable que l’altre. Mentre avancem se’ns apareix al fons l’agresta muntanya dalt la qual senyoreja el castell de Sant Salvador, una visió veritablement bella i salvatge. Arribats al pla, vora la carretera, on per l’esquerra s’inicia la pista al mas Ventós, seguim la pista que s’orienta vers el sud, en direcció a Pau. Tant sols uns metres més endavant, prenem un petit sender que ens du al dolmen del Coll del Bosc de la Margalla.



Dolmen del Coll del Bosc de la Margalla



 Es tracta d’un altre sepulcre de corredor que data de la mateixa època que el del puig Margall (5300-4200 BP). No té la mateixa aparença que els anteriors ja que és molt més petit i senzill. Resta dempeus la pedra del fons de la sepultura i algunes de les laterals, molt més baixes que aquella. La seva estructura, doncs, és trapezoïdal, amb un passadís estret. No té cap coberta. Es troba en part soterrada, fet que facilita comprendre com era el talús que la cobria. El seu nom prové de la presència del margall, planta molt comuna en aquesta zona. De fet, el puig Margall i el seu dolmen també denoten aquesta presència. Fou excavat l’any 1943 i s’hi van trobar peces de ceràmica i de sílex; per la seva senzillesa en comparació amb el dolmen de Vinyes Mortes, de segur que no es tractava de sílex melat.

Continuem per la pista i enllacem amb l’antic camí utilitzat des de l’edat mitjana per accedir al monestir de Sant Pere de Rodes des de Pau. No tant sols fou utilitzat pels monjos, sinó també, i fins a temps recents, per pastors que duien els seus ramats a pasturar a la serra de Rodes i a l’extensa península del Cap de Creus. El camí és delimitat a ambdós costats per murs de pedra seca, arran del barranc del Cap de Terme, el que li confereix una gran bellesa incrementada per l’ampla visió que té del golf de Roses. Des del camí podem seguir amb claredat la costa, des del castell de la Trinitat, a Roses, fins l’emblemàtica silueta del Montgrí a l’altre extrem.



Panoràmica del Golf de Roses, amb la població de Roses



Dolmen de la Creu Blanca

Cal estar atents al camí perquè encara ens queda un dolmen ver visitar, el dolmen de la Creu Blanca. Aquest es troba, com dóna a entendre el seu nom, prop de l’indret on s’alça la creu, però, tot i que es pot veure des del mateix camí, per arribar-hi cal cercar un sender que baixa en forta pendent vers barranc del Cap de Terme. Malauradament, el camí es troba força malmès i, en un punt donat, desapareix, el que dificulta enormement l’aproximació al dolmen. De fet, per no embolicar-nos massa, no cal arribar-hi, ja que es pot observar molt bé a curta distància. Per fer-vos una idea de l’indret feréstec on es troba, afegir que aquest dolmen fou excavat l’any 1942 i que, posteriorment, oblidat, no fou novament trobat fins desprès d’una llarga recerca duta a terme l’any 1987. Es troba en molt mal estat, fet que dificulta reconèixer de quin tipus era: sembla ser, però, que es tractava d’un sepulcre de corredor com els anteriors, datat de la mateix època, amb cambra trapezoïdal o rectangular curta i passadís estret. Quan fou excavat per primera vegada l’any 1942 no es va trobar res. La veritat és que el seu propietari no deuria ser gaire popular entre els seus, ja que l’indret no és gaire còmode per viure-hi ni per morir-hi. És clar que, en aquells temps potser deuria ser diferent; a més, la vista segueix sent excepcional.

Retornats al camí medieval, fem el darrer tros que ens resta fins arribar a la Creu Blanca. La creu es troba situada en un petit coll des d’on el camí que, fins ara, ha anat carenejant, es decideix a emprendre una forta davallada fins a Pau. Aquesta creu era una de tantes que el monestir de Sant Pere de Rodes tenia col·locades per assenyalar els seus límits, donant la benvinguda però alhora indicant qui era el propietari. Per la documentació que ens ha arribat referent a aquest monestir, es coneixen quatre creus termenals, però tant sols resta dempeus aquesta on ara ens trobem. Es tracta d’una creu llatina del segle XV, tallada en pedra calcària de color gris molt clar, gairebé blanc, raó per la qual se la coneix com a Creu Blanca. Segons una llegenda, en temps en que els llops campaven per totes aquestes muntanyes, un missatger o, segons la versió, el mateix abat de Sant Pere, fou devorat per un d’ells al costat de la Creu Blanca. Prop de la creu hi ha un esperó que sobresurt de la muntanya i que permet reposar-hi asseguts contemplant tota la bellesa de l’Empordà estesa davant nostre. Se’ns fa difícil imaginar-nos temps més difícils, més foscos, en que, durant la caminada per aquests contorns, es corria el perill de ser engolits pels llops o altres feres, fins i tot humanes. Tot i que podríem dir incrèduls que les llegendes són llegendes; tanmateix podríem afegir que darrera d’una llegenda sempre hi ha quelcom real.

Tant sols ens queda la darrera baixada fins a Pau, però encara que ja no tornarem a gaudir de la troballa de cap més dolmen, el passeig és una veritable delícia. Enfront ens queden les muntanyes de la Garrotxa, i entre elles i nosaltres tot un seguit de turons boscosos i, al seu costat, els camps que s’estenen fins la costa, la qual anem albirant de tant en tant, mirant enrere o de costat, alhora que anem observant com la Creu Blanca es va empetitint. Anem baixant i passem pel costat d’un turó totalment cobert de feixes esglaonades, separades per marges de pedra seca, indicadors de les antigues vinyes que el cobrien. És el mateix turó que hem vist per l’altre vessant en el recorregut de pujada. De fet, en pocs minuts arribem a les Comes, indret on enllacem amb el camí per on hem pujat i que ens durà fins al poble de Pau, enmig del groc esclatant d’argelagues i ginesteres, fins a la plaça Major, fins a l’església de Sant Martí, fins on tenim el cotxe. I hi arribarem ben vermells per l’efecte del sol, com dues gambes emporitanes que han decidit, per un dia, deixar la protecció humida de la mar i fer una passejada muntanyenca.

Abans d’anar-nos-en, desitjant arribar a l’hotel, prendre una dutxa i assaborir un bon àpat per sopar, mentre prenem un refrecs que ens ha facilitat la petita nevera que portem al cotxe, podem fer una ullada a la façana de l’església de Sant Martí. Aquesta presenta una estructura curiosa: podem veure-hi dues parts diferenciades: la inferior, flanquejada per lesenes i que té una bonica porta amb cinc arcs de mig punt, llinda i timpà. En les dues bandes hi ha dues columnes, decorades les externes i llises les internes, amb capitells decorats amb motius vegetals o caps de lleons. Creuant de costat a costat, a l’altura de la part superior dels capitells, hi ha una motllura. Al damunt de la porta hi ha una finestra de doble esqueixada amb dos arcs en gradació. Delimitant aquesta part de la façana, a la part superior hi ha una altra motllura, inclinada com si es tractés d’una teulada a doble vessant. I d’ella, com si es tractés del capell d’un bisbe, sobresurt el que havia estat un esvelt campanar d’espadanya, avui tancat com si es tractés d’una torre de defensa; això sí, amb dos parells d’obertures que es diferencien per ser acabades en arcs de mig punt les d’un costat i amb un arc en mitja lluna les de l’altre. Dalt de tot, somrient, trobem un petit campanar d’espadanya que sembla la imatge d’un David damunt un vençut Goliat.