Les meves històries amb Tintín

La tarda de dissabte ha estat el moment d’inici del petit cicle que he dedicat a Tintín arran de l’estrena de la pel·lícula de Steven Spielberg sobre aquest repòrter aventurer. Prenent-me el cafè he començat amb el primer capítol d’una sèrie documental de la cadena Arte, Sur les traces de Tintin, que feia un repàs al còmic Els cigars del faraó a través d’un viatge real a Egipte i a la Índia, seguint, com deixa entendre el títol genèric dels documentals, els passos de Tintín. A continuació he llegit el còmic i, per acabar, tancant aquesta trilogia sobre Els cigars del faraó, m’he endinsat en l’interessant llibre del tintinòleg madrileny Fernando Castillo, Tintín-Hergé: una vida del siglo XX, en el qual, també com deixa explícit el títol, fa un repàs de la història del segle XX a través dels còmics d’Hergé. Cal tenir en compte que Hergé fou molt detallista i que, per realitzat cada una de les històries, primer cercava molta informació.

Les aventures de Tintín: el secret de l'Unicorn, d'Steven Spielberg

Per la nit, és clar, hem anat al cinema a veure Les aventures de Tintin: el secret de l’Unicorn. Hem anat a Sant Cugat, on la feien en català, ja que als cinemes d’Abrera desconeixen aquesta llengua; de fet, van saber que existia després de l’èxit rotund de la pel·lícula d’Agustí Villaronga Pa Negre, quan la van posar en cartellera unes setmanes en la nostra llengua. Certament, volia sentir exclamar al capità Haddock Llamp de llamp i els noms de Dupont i Dupond, com en francès, no pas les ridícules traduccions d’Hernández i Fernández. La pel·lícula ens ha agradat; sempre he pensat que si havia algú capaç de dur el còmic de Tintin al cinema, aquest era Spielberg. Els dibuixos estan molt treballats, així com tota l’escenografia. Els personatges reflecteixen molt bé el seu carisma. Però, com sempre passa quan tens una edat i has vist infinitat de films, també he trobat parts que no m’han convençut: hi ha moments delirants que, per tal d’afavorir l’espectacle, s’acosten més a les aventures d’Indiana Jones o James Bond que no pas a las del repòrter belga; he trobat encertat el fet d’incloure parts d’altres còmics, ja que tal fet ha propiciat la divertida trobada de Tintin amb el capità Haddock que té lloc a l’episodi El cranc de les pinces d’or, però la història del tresor de Rackham el Roig està capgirada per tal de deixar pas a una més que eminent segona part donant al conjunt més inventiva respecte al còmic de la necessària. Tot i així, cal reconèixer que es tracta d’un magnífic film animat d’aventures que fa passar una molt bona estona, tant als més menuts com els més grans. I que, un cop vista, el capità Haddock segueix sent el meu personatge favorit.

El matí de diumenge he seguit endinsat en el món de Tintin. Concretament he anat a Sabadell a veure una exposició que es realitza a l’Espai Cultural Unnim, nom absurd que ha pres la unió de les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu. L’exposició pren el divertit nom d’Aquell jove repòrter belga que tenia un foxterrier blanc. Es tracta d’una interessant proposta: a través dels vint-i-quatre còmics de Tintin, coneixem les fonts geogràfiques, històriques i socials en que es va basar Hergé per dibuixar-los. Així, acompanyant cada un dels títols, hi ha un munt de fotografies extretes de postals, revistes com la National Geographic, de la premsa i d’altres llocs que són comparades amb vinyetes del còmic. A més, hi ha una explicació dels fets històrics que amaguen les diverses ficcions. A la tarda he repetit l’esquema del dia anterior: un documental, aquest cop dedicat a la Xina en referència a El lotus blau, la lectura de dit còmic, i la lectura també del llibre de Fernando Castillo referent a aquest còmic. També cal dir que durant el viatge que he fet en tren a Sabadell, anada i tornada, m’he endinsat en aquest llibre, concretament en la part que correspon al primer dels còmics de Tintin publicats al suplement juvenil Le Petit Vingtième l’any 1929: Tintin al país dels soviets, realitzat per un joveníssim Hergé per encàrrec del seu cap a l’editorial. Per donar més caliu al diumenge, s’ha passat tot el dia plovent, inclòs al matí: quan he sortit de l’exposició m’he quedat ben xop camí de l’estació del tren. Malgrat aquest entrebanc, la pluja m‘ha donat una sensació d’abandó, de retorn a un món suspès en el no rés, que m’ha fet gaudir molt més de les aventures de Tintín. Ha estat una experiència molt encisadora, mesclant ficció i realitat, creant una atmosfera deliciosa que m’ha impregnat els ànims de records llunyans o més propers relacionats amb aquest personatge creat pel belga George Remí, Hergé.

La portada del còmic Stoc de Coc

El primer còmic que vaig llegir de Tintin, com no podia ser d’una altra manera, va ser un regal del meu pare. Es tractava d’Stoc de coc. La seva portada, amb els tres nàufrags, Tintin, Haddock i el pilot Piotr Pst amb un ull tapat, perduts a alta mar damunt d’una improvisada balsa feta amb les restes de l’accident d’aviació que havien sofert, vistos a través d’una ullera de llarga vista i encerclats per un fons negre, em va seduir des del primer moment. En aquella època, en que els pares no tenien gaires diners per anar-me’n comprant més còmics, anava amb uns amics a la biblioteca a llegir-los. Llavors les biblioteques no eren com les d’ara, en que et pots moure, sempre que ho facis amb respecte, lliurement i et pots endur un munt de material. Llavors, i més si eres un menut, estaves tota l’estona sota la vigilància de la bibliotecària, una pobra dona que deuria ser una senyora amable i simpàtica, però que per a nosaltres era vista com una mena d’institutriu malèvola. A més, no podies endur-te rés, calia llegir els llibres allà mateix; almenys els nens, que jo recordi. Doncs en certa ocasió en que ens trobàvem en la biblioteca que havia de La Caixa al carrer Baró de Maldà, al costat d’on avui encara hi ha una sucursal bancària de dita caixa, davant d’on era el cinema Oliveres, fullejant un dels còmics seguint les peripècies del capità Haddock, no vaig poder aguantar el riure. Certament vaig rebre un primer avís, cal dir-ho, però en vistes de la meva impossibilitat de posar-me seriós, els meus amics i jo vàrem acabar al carrer. Vàrem trigar a tornar-hi.

L'entrada a la Fundació Miró, amb el coet d' Objectiu: la Lluna

Molts anys més tard, la tardor del 1984, quan ja en tenia vint-i-cinc anys, em vaig retrobar amb Tintín gràcies a l’exposició que la Fundació Miró va organitzar en homenatge a Hergé que havia mort l’any anterior. Vaig convèncer els meus pares que m’acompanyessin a veure-la, i va ser un viatge vers l’infantesa molt agradable. L’exposició era una rèplica de la que s’havia vist a Brussel·les organitzada per la Societat d’exposicions del Palau de Belles Arts de Brussel·les i que duia el nom d’ El Museu Imaginari de Tintin i que aquí prengué el nom de Tintin a Barcelona. Homenatge a Hergé. La nostra exposició tenia l’encant afegit de presentar tot un seguit de dibuixos relacionats amb el nostre repòrter i els seus amics realitzats per artistes d’estils molt diversos en un homenatge molt emotiu a Hergé. És clar que també hi havia altres objectes relacionats amb les aventures de Tintin, com el fetitxe arumbaia de L’Orella Escapçada, o una reproducció del vaixell Unicorn. També hi havia el gran bolet de L’Estel misteriós, el qual, per cert, és idèntic excepte en grandària, és clar, al reig bord, tal com he pogut veure en una fotografia a l’exposició de Sabadell; per cert, un bolet altament tòxic. I ha fora, a l’entrada de la fundació, hi havia una rèplica del famós coet vermell amb quadres blancs preparat per a enlairar-se mentre una imatge de Tintin i Milú donaven la benvinguda als visitants. En sortir de l’exposició em vaig comprar un còmic, no recordo quin, però quan el vaig llegir a casa, vaig pensar que m’agradaria tenir-los tots, que m’agradaria completar la col·lecció. I així va ser com cada mes em comprava un còmic i dos anys després vaig acabar de llegir el darrer, Tintin i els “Picaros”, a la meva pròpia casa i recentment casat.

Uns anys després, quan ja érem una veritable família amb dos fills, va aparèixer la col·lecció de pel·lícules de Tintin en format VHS a La Vanguardia. Anava cada dissabte al matí a comprar el pa i el diari i agafava el capítol corresponent que vèiem tots quatre a la nit mentre sopàvem. Aquesta activitat va ser l’inici d’una tradició que s’ha mantingut fins fa ben poc: quan es van acabar les pel·lícules de Tintin, van començar unes altres d’Astèrix, i desprès van venir les de Disney....  Com que els fills eren petits, vèiem sopant una pel·lícula de dibuixos i quan aquesta s’acabava, els nens s’anaven a dormir i nosaltres seguíem amb una altra pel·lícula; era el que anomenàvem la sessió doble de cinema dels dissabtes. Amb el temps, és clar, les pel·lícules de dibuixos van anar perden interès, essent substituïdes per unes altres; llavors anàvem tots a buscar un film al videoclub i el vèiem plegats sopant pizzes o bé anàvem al cinema passant abans pel McDonald’s a sopar. De fet, avui encara perdura aquest costum de veure pel·lícules els dissabtes sopant pizzes, però és difícil que coincidim tots quatre davant el televisor. El cinema ens ha fet passat junts molts bons moments, i tot va començar amb Tintín.

Avui, després de veure la pel·lícula d’Spielberg, sabent que en sortiran almenys dues altres, i desitjant seguir veient els documentals Sur les traces de Tintin, traduïts com Los viajes de Tintín, així com seguir llegint el llibre Tintín-Hergé: una vida del siglo XX , crec que estic redescobrint, un cop més, a Tintin, al capità Haddock, a Milú, al professor Tornassol, als detectius Dupont i Dupond... Sempre he pensat que dues de les primeres coses que faré quan tingui néts i aquests tinguin una edat apropiada serà subscriure’ls al Cavall Fort i comprar en format DVD –o el que hi hagi llavors- les pel·lícules de Tintin per tal de veure-les amb ells tot sopant. Mentre espero que arribi aquest moment, que encara falta, Steven Spielberg m’ha donat una excusa molt seductora de rellegir els còmics.

A l’exposició, entre un munt de dibuixos, hi havia un aparegut quan va morir Hergé, en el qual apareixen Tintin i Milú amb una llàgrima desprenent-se dels seus ulls mentre darrera seu hi ha una fotografia del mateix Hergé. Veient-ho, m’he emocionat i m’he entristit per Hergé, per Tintin, però també pels meus pares que ja fa massa temps que no hi són i per mi mateix, que ja tinc una certa edat i començo a viure massa dels records.

Seguiré parlant de Tintín.

El castell de Castellar i el seu entorn

Un altre matí disposat a fer una bonica ruta damunt la bicicleta. Aquest cop, com a lloc d’inici, he triat el petit llogarret de Castellar, al Bages; es troba situat on la riera de la Grevalosa s’uneix amb la riera de Rajadell, entre els pobles d’Aguilar de Segarra i Rajadell, més proper al primer al qual pertany administrativament. He aparcat en un lloc molt agradable, sota l’ombra d’un frondós arbre, amb la riera a un costat i a l’altre una filera de cases de pedra molt ben arranjades. També hi ha una font el broc de la qual sorgeix d’una gran pedra circular originàriament utilitzada com a mola per a moldre gra. Alçant el cap, dalt d’un turó, es veuen els murs que resten dempeus del castell que controlava aquest territori; per conèixer la raó de situar-lo en aquest lloc em caldrà pujar-hi i, de fet, serà la primera fita d’interès que trobaré en aquesta excursió.

Per començar, em cal seguir la riera de la Grevalosa un parell de quilòmetres, fins trobar una pista força empinada i rocosa a la dreta que duu fins al castell. L’estreta carretera s’endinsa per la petita vall entre la Serra del Colomer a l’esquerra i la de Clarena a la dreta; si la seguís arribaria al mateix poble de Grevolosa i passat a tocar l’extrem oriental de la Serra de Rubió, al poble de Castellfollit de Boix. Ara, però, em cal deixar-la i enfilar-me fins dalt el serrat on, al seu extrem septentrional, es troba el castell de Castellar, just damunt les cases del llogarret on he aparcat el cotxe. Arribar fins dalt ha costat, en algun punt he hagut d’arrossegar la bicicleta, però un cop dalt, el trajecte és molt plàcid i bonic, amb bones vistes de les serres que acompanyen la riera de Grevolosa i, mirant enrere, amb la presència dels aerogeneradors del Parc Eòlic de la Serra de Rubió per on vaig pedalejar fa unes setmanes. Indiscutiblement, davant gaudeixo de les vistes del castell, al qual arribo còmodament. Un cartell dels Senders del Cardener m’indica que he fet uns quatre quilòmetres des del punt d’inici.

El castell de Castellar damunt el turó i enmig d'altres serres

El Castell de Castellar data del segle X, tot i que al segle anterior ja hi havia una construcció militar, probablement una torre defensiva. És aquest darrer aspecte el que m’atrau d’aquest indret: tant Castellar com altres castells veïns formaven un sistema defensiu el qual, juntament amb altres torres disperses pel territori, eren un important punt de llança enfront dels sarraïns que poblaven la Segarra. Des d’on soc, cap al nord-oest, puc veure el castell de Boixadors; enmig d’ambdós hi havia el d’Aguilar, avui dia en runes. Cap al sud, on hi ha el poble de Grevalosa, hi hagué un altre castell avui desaparegut. Seguint el curs del Rajadell cap a ponent trobaríem els castells de la LLavinera, enderrocat, i de Calaf, sortosament encara dempeus. I cap al sud-oest, el castell de la Manresana, del qual tant sols s’ha conservat la seva torre mestre alçada sobre un turó veí al poble de Prats de Rei. El castell de Castellar posseïa, a més, sis torres aïllades que li permetien una major comunicació mitjançant tocs de corn o senyals de fum, i on els pagesos més allunyats del castell, es refugiaven en cas d’atac. En coneixem cinc d’elles: Santa Maria de les Coromines, El Seguer, Puigfarner, Solanelles i Vilallonga, les quals, que malgrat la seva desaparició han donat lloc a petits nuclis rurals que certifiquen la seva existència, formaven un esplèndid sistema defensiu.

Al segle XIII el castell era propietat dels senyors de Castellar, però a finals d’aquest mateix segle, aquesta família havia desaparegut i com a propietaris apareixen els Castellví. Un segle després, el 1281, n’és amo Arnau de Grevalosa, ciutadà de Manresa. Aquesta família mantindria el senyoriu fins al segle XVIII quan per enllaç matrimonial, el castell passà a la família Amat. El castell, conjuntament amb l’església de Sant Miquel de Castellar situada al seu costat, es troba rehabilitant-se i un cerclat no permet recorre’l; o sigui que m’haig d’acontentar amb veure’l des de fora. Sembla ser que volen habilitar-lo com a museu històric local, utilitzant diverses sales que hi ha al seu interior; tant de bo puguem visitar-lo d’aquí un temps per conèixer molt millor una part més de la nostra història.

Vist a certa distància, pel camí per on he arribat, el castell té forma circular, tot i que els seus murs són rectilinis, com formant un polígon. Es troba a la part més alta del turó, mentre l’església es troba a un nivell un xic inferior. Aquesta té una altura considerable que aprofita la pendent del terreny; és de suposar que el temple religiós ocupa la part superior mentre l’inferior hi deu haver alguna altra estança potser utilitzada com a magatzem. Damunt d’una base romànica del segle XI, s’edificà una altra al segle XIV, tot i que l’edifici que ara es pot veure pertany a una remodelació realitzada al segle XVIII, quan el suposat absis romànic fou substituït per l’actual estructura rectangular, així com l’afegit de les capelles laterals i el nou pis superior del campanar, el qual guarda els vestigis romànics més clars de l’edifici: arcuacions i faixes llombardes. Té annexada al mur del costat del campanar un gran edifici que esdevé un veritable mas; desconec si la remodelació que s’està duent a terme el conservarà.

Un roure amb les branques nues, com espectrals braços enyorant l’estiu ja caduc, m’assenyala l’inici de la pista que haig de prendre per continuar l’itinerari. És la que surt a l’esquerra del camí per on he arribat, enfilant-se per la serra tot resseguint-la. No es tracta d’un serrat estret i de mal petjar, sinó tot el contrari, és ample i permet la presència de diversos camps de cultiu. La pista, però, va carenejant enfilant-se fortament, a trossos amb rampes ben dretes. Puc veure mirant al sud, a vol d’ocell, els turons boscosos que cenyeixen la riera de Grevolosa a ambdós vessants i, allà on apareixen camps, la serra de Rubió, amb els molins eòlics vigilant l’entorn. Em fa molta il·lusió veure’ls recordant com els havia recorregut fa només unes setmanes. Cap al nord la serra de Castelltallat fa d’horitzó. Entre ella i Castellar s’estenen tot de turons més petits separats per torrents; dispersos per aquest paisatge hi ha diversos masos voltats de camps ocres situats en terrasses. Situat al capdamunt de la serra, al sector llevantí, puc reconèixer Sant Miquel de Castelltallat gràcies a una volta esfèrica que destaca pel seu color blanc: es tracta de l’Observatori Astronòmic de Castelltallat. El paisatge que l’envolta i que recorre tota la serra és força aspre, el que em fa pensar en els incendis que va patir els anys 1994 i 1998: de sis mil hectàrees boscoses passà a tenir-ne tant sols mil.

Vall de la Grevolosa i la Serra de Rubió al fons

La serra per on pedalejo, i a voltes també andarejo arrossegant la bicicleta, es troba entre la riera de Grevolosa i la de Maçana. Arribo fins al costat del turó de Caselles on hi ha una antena. Des d’aquest extrem de la serra tinc una vista esplèndida de la serra de Rubió. Segons la guia que duc, hauria de continuar, però no trobant cap continuació de la pista, decideixo fer marxa enrere i baixar per una altra que he vist poc abans d’arribar al turó de Caselles. Aquesta pista em du en franca baixada fins a una altra que prenc com la que havia d’agafar segons la guia. Segueixo baixant fins gairebé al fons de la riera de Maçana, fins al mas Comenroca. Hi ha un cadenat que impedeix el pas als vehicles, ja que, pràcticament, la pista acaba dins el propi mas; sortosament és fàcil penjar la bicicleta a l’altre costat del cadenat. De l’esquerra, sense haver d’introduir-se entre els edificis del mas, surt una pista que prenc, però no abans de fer un glop d’aigua. La pista segueix la riera fins creuar-la en un indret molt bonic, on trobo l’església romànica de la Mare de Déu del Grauet enmig d’uns camps romputs esperant un nou conreu.

Església de Santa Maria del Grauet

L’església de Santa Maria de la Maçana o del Grauet és una petita capella rural propietat dels senyors de Maçana els quals, l’any 1087, la cediren al monestir de Sant Benet de Bages. A sofert moltes rehabilitacions, però inicialment era un edifici d’estil llombard, amb una nau rectangular coberta amb volta de mig punt, i amb un absis semicircular a la capçalera ornat per les típiques faixes i arcuacions llombardes. Malauradament a la meitat del segle XVI es suprimí l’absis, del qual tant sols resta l’arc presbiteral aparedat només visible a l’interior; a més a més, en aquesta mateixa època, aquesta part romànica fou reforçada amb uns gruixuts murs inclinats fent de contrafort alhora que allargaven un xic la nau vers ponent, donant-li un aspecte de robustesa. Al segle següent es manà refer l’embigat de la teulada i, a l’inici del XVIII aquest fou substituït per l’actual volta barroca.

Aquest sector és creuat pel torrent de la Maçana, el qual arriba a la seva capçalera, vers el sud, entre petites serres boscoses i camps que serpentegen l’arbreda. A prop, damunt d’un camp i a la dreta, hi ha el mas del Soler i, més enllà, damunt d’un turó aïllat, apareix l’església de Sant Martí de Maçana, ja a la veïna comarca de l’Anoia i situada on hi hagué el castell de la Maçana; un altre vestigi històric que caldria afegir als castells que he esmentat abans com a garants de la seguretat de la zona fronterera amb l’Islam. A la seva esquerra, sorgint darrera el coster de la serra, apareixen les hèlixs d’alguns aerogeneradors que hem fan dubtar sobre si són els de Rubió o uns altres. Prop de l’església, vers tramuntana, enmig dels camps, hi ha un gros bloc de pedra on es va excavar una tomba medieval, amb els extrems arrodonits i orientada vers ponent.

La pista per on he creuat la riera de Maçana enllaça amb una altra on em trobo amb els senyals del GR-7, la qual prenc vers la dreta, en direcció a Sant Pere de Sallavinera. Si hagués pres la direcció oposada, hagués resseguit fins al capdamunt la riera de Maçana i m’hagués enfilat a la Serra de Rubió, enllaçant amb el tram que vaig fer d’aquet GR fa unes setmanes. Ara però, vaig seguint el sender allunyant-me de la meva anterior excursió, enllaçant amb una carretera ampla que prenc a l’esquerra; aquesta carretera, aviat, perd l’asfalt i es converteix en una més que ampla pista que em du còmodament tot i fer pujada, fins al poble de Seguers. Em rep una estelada penjada en un dels murs d’una de les cases del poble; és com un senyal inequívoc per a tot viatjant de la identitat dels seus estadants i, en cas de no combregar amb aquests sentiments de pàtria, no hi ha rés com passar de llarg, ja que no són benvinguts. A mi, és clar, m’agradaria restar-hi més temps, gaudint d’un lloc que reconec com a part del meu país.

Abans de sortir del poble, a mà esquerra, a l’altra costat de la riera i situades en un petit replà rocós, es troben cinc tombes retallades a la roca datades en els segles IX i X. Són ovalades, del tipus anomenat de “banyera”, i pertanyent a tres adults i dos infants. La necròpoli de Seguers, però, és més àmplia, ja que, sota el nucli actual s’han trobat quatre tombes més excavades a la roca, una d’elles pertanyent a un adolescent. Com les altres, també són del tipus de “banyera”, i com aquelles, són orientades d’est a oest. A cinquanta metres a ponent de l’església del llogarret s’han localitzat encara dues tombes més. Tot fa pensar, juntament amb la troballa d’algunes estructures agrícoles, en la presència de petites comunitats de pagesos que ja hi vivien abans de la repoblació, força abans de que aquestes terres, en el tombant del segle X a l’XI, esdevinguessin territori de frontera amb els àrabs i de que fossin organitzades dins l’estament comtal i religiós propi de l’edat mitjana.

Un cop visitada la necròpoli, segueixo pedalejant per la carretera, ara un altre cop asfaltada, que m’ha dut al poble i, en poca estona, arribo a una bifurcació on, virant en rodó i deixant el PR que passa per aquest racó, prenc la pista assenyalada vers Santa Magdalena de Còdol-Rodon. Els plans de cultiu per on ara pedalejo permeten gaudir d’una vista esplèndida sobre la riera de Rajadell, dita en aquest tram riera d’Aguilar per la proximitat d’aquest poble bagenc però amb nom segarrenc. Al fons tinc una vista esplèndida de la serra de Castelltallat i, al seu davant, la carena de Boixadors amb el seu magnífic castell. Finalment, la pista em du a passar pel costat de Santa Magdalena de Còdol-Rodon.

Boixadors i la serra de Castelltallat al fons des del camí a Santa Magalena de Còdol-rodon

Per on estic pedalejant, a l’edat mitjana hi passava el camí ral que unia Sigarra, l’actual Prats de Rei, amb Minorisa, Manresa, i que formava part de la “strata” romana que unia aquests nuclis amb Bacasis, nom a partir del qual ha sorgit l’actual Bages i que, en temps romans, hom parla que pertanyia a una ciutat que es trobava situada en algun indret de l’actual Pla de Bages. Sembla ser que el nom podria sorgir d’una devoció al déu del vi Bacus, tenint present la riquesa vinícola d’aquesta comarca ja en temps romans. Retornant a l’església de Santa Magdalena de Còdol-Rodon i seguint amb la toponímia, sembla ser que el seu nom deriva d’una gran pedra dreta i rodona, un còdol, que es troba situada prop de la capella i que té una creu al capdamunt. L’església es trobava dins l’antic terme del castell de Castellar i, originàriament, havia estat un hospital. L’edifici actual, annex a un seguit d’altres edificis que conformen un mas, correspon al segle XIV, quan la capella es trobava sota l’advocació de Santa Maria, ja sense la seva antiga funció hospitalària i vinculada al proper mas Montcunill. El seu estil és gòtic, amb un portal amb capitells i arquivolta ogival. Curiosament no té cap mena de campanar, ni tant sols un d’espadanya; només un petit arc en forma de mig punt força ridícul.

Segueixo pedalejant per la pista principal fins topar-me amb un magnífic mas molt ben arranjat i fins i tot amb una piscina on veig un parell de persones prenent el sol. El casal du el nom de “El niu de l’àliga”; certament no és situat en una serralada amb grans cingleres per on les àligues solen fer els seus majestuosos vols, però sí és cert que la vista que s’obté des d’aquest indret és magnífica, a vol d’ocells que els propietaris del mas han volgut magnificat posant-li el nom de la rapaç més sumptuosa. Passat El niu de l’àliga la pista comença a davallar fent-se cada cop més empinada; al fons veig de nou el castell de Castellar, però gairebé no m’adono de la seva presència, ja que gaudeixo lliscant a força velocitat per la pista descendent que em porta primer fins al mas El Vendrell, i poc després fins a la carretera que, seguint-la vers la dreta, en duu de nou a Castellar, al costat de l’arbre a l’ombra del qual he deixat el cotxe i des d’on puc contemplar de nou el castell alçat al capdamunt del turó que senyoreja el poble.

Retorno a casa havent gaudit un cop més d’una ruta en BTT on, a més de la natura, del paisatge, he descobert part de la riquesa arqueològica i històrica d’aquesta comarca. I retorno a casa pensant en el planell explicatiu amb un mapa amb diverses rutes per fer per l’entorn que hi havia al costat d’on he aparcat: raó per pensar en tornar-hi.

Els Rasos de Peguera

El lloc d’inici d’aquesta excursió és el santuari de Corbera. No tant conegut com el seu veí de Queralt, situat al capdamunt de la serra homònima que forma una veritable línia de cingles i fragositats sobre Berga, Corbera es troba situat als extrems sud-orientals dels Rasos de Peguera, separats de Queralt per la petita vall d’Espinalbet i el Pla de Campllong. Per accedir-hi, un cop passada Berga per l’autovia que duu al túnel del Cadí, ens cal prendre la desviació vers els Rasos de Peguera, fins al quilòmetre tres on un trencall duu a Espinalbet i, sobrepassat el petit poble dispers, al santuari. Ens hem endut un ensurt quan hem vist tallat per obres precisament l’accés que havíem de prendre per arribar-nos a Corbera; sortosament, un obrer ens ha explicat que per accedir-hi havíem de dirigir-nos al pàrking del restaurant Els Roures, situat al costat mateix i per darrera de l’edifici, accedir a la pista que puja fins al santuari. Ha estat una sort, ja que en cas contrari, l’excursió s’haguera allargat forces quilòmetres, uns sis entre anar i tornar.

El santuari resta silent, solitari. Hem aparcat al costat del mur del santuari, en un espai ombrejat; tot i que hi ha diversos cotxes aparcats, no hem vist a ningú. Per un passadís que creua sota l’hostatgeria, hem accedit a la plaça que hi ha davant l’església. La plaça enrajolada és un admirable mirador vers la serra de Queralt, amb el santuari en un dels seus extrems, emboscada i que té la seva continuïtat en la veïna serra dels Lladres. Hem esmorzat aquí, asseguts en un bancal annexat al mur de l’hostatgeria. Escalfats pel sol, s’hi estava molt be!

Esmorzant al santuari de Corbera

L’existència d’aquest santuari s’allunya vers la baixa edat mitjana, tot i que l’edifici actual és datat del darrer quart del segle XVII amb alguns retocs del següent. De fet, es va edificar on anteriorment hi hagué una capella romànica. Damunt de la porta d’accés, emmarcada per un arc de mig punt format amb grans dovelles, hi ha encastat un bonic mural de ceràmica amb la representació de la Mare de Déu de Corbera, al voltant de la qual, damunt de núvols blavosos, petits àngels semblen cantar mentre, a la part inferior, uns joves pagesos la contemplen tot adorant-la, acompanyats pel bestiar. Al fons es veu representat el santuari, curiosament en un lloc més pla d’on realment s’hi troba. A prop del santuari hi hagué el castell d’Estela, avui dia malauradament desaparegut.

D'esquerra a dreta veiem el Cogulló d'Estela, la Roca d'Auró i el Peguera

Malgrat que ens quedaríem més estona aquí, cal fer l’excursió que ens hi ha dut. O sigui que abandonem la calidesa d’un indret assolejat i calçant-nos les botes, penjant-nos les motxilles i agafant els bastons (els meus, regal del meu aniversari, els estreno en aquesta excursió), comencem a caminar. Ho fem seguint el PR C-73, davallant per una pista inicialment encimentada que es dirigeix vers el sud-est, precisament en direcció contrària al pic que volem ascendir. La serra d’Ensija, a primera vista, és formada per contorns suaus, ondulats, lluny de les asprositats de les serres de Queralt i dels Lladres; probablement aquesta és la raó per la qual passa desapercebuda. Però una mirada més atenta capgira aquesta visió superficial. I això ja ho percebem només als primers passos de l’excursió, quan fem una ullada vers al santuari i, per darrera i per damunt d’aquest, se’ns apareixen els extrems rocallosos del Cogulló d’Estela, situat més al sud, i de la Roca d’Auró, per damunt mateix de la teulada de l’hostatgeria i, al seu darrera, el nostre cim, el Peguera o la Torreta, amb els seus gairebé dos mil metres d’altitud. Per sota d’aquests roquissars altívols, voltat de bosc, sorgeix una altra prominència, el Roc Griera.

Ja des de l’inici del camí, al costat del santuari, veiem el sender que, pujant d’Espinalbet, creua el pla que s’estén sota del santuari i creua la pista per on transitem en aquests primers minuts de l’excursió. Per aquest camí hi passa el GR-107, i nosaltres l’hem de prendre cap amunt, cap al coll de l’Oreller, on trobem una confluència de diverses pistes. Si anem fent ullades enrere, veurem el serrat de la Figuerassa, amb les seves antenes, voltat per un dens bosc on comença a diferenciar-se’n la diversitat d’arbres a causa del color tardorenc dels caducs. Seguim la pista de l’esquerra, deixem al cap de poc el GR-107, i arribem a la masia de l’Estany. Aquest GR és el “Camí dels Bons Homes”, que provinent de Berga es dirigeix a Montsegur; nosaltres el deixem quan s’encara amb el tram que el durà a passar pel poble de Peguera, que es troba a l’altra vessant, la septentrional, dels Rasos de Peguera.

El Pla de l'Estany, vora el mas homònim. En èpoques de pluga si formen estanys

El mas de l’Estany es troba situat al capdamunt d’un petit turó, al costat del pla de l’Estany, una depressió d’origen càrstic que, en temps de pluja, és coberta per l’aigua que aflora procedent dels cursos subterranis que la creuen. Vorejant dit pla per la dreta, hi ha l’antic camí ral de Gósol, el qual, a l’altre extrem del pla, penetra en el bosc que cobreix la baga de Noucomes retrobant-se amb el Camí dels Bons Homes. Passat el mas, deixem aquesta pista i seguim una altra que s’enfila per la part superior del pla. De seguida però, l’hem de deixar, seguint unes fites que, tot passant per una captació d’aigua, puja pel mig de la canal del Tonedor. Cal estar atents a les fites, ja que, uns quaranta metres més amunt, aquestes abandonen la canal i segueixen un camí, ben format, que ens durà, després de creuar una pista oberta recentment, a l’extrem oriental de la serra de les Arades tot dibuixant una llarga diagonal amb unes esplèndides vistes al Sobrepuny, a l’altre vessant de la vall del Llobregat, així com al Puigmal, situat a l’extrem nord del paisatge albirat. A mesura que ascendim, vers el sud-est, es va quedant petita la masia de l’Estany i el bonic pla que l’envolta; més al fons, la serra de la Figuerassa sembla una illa solitària. Sorgint dels núvols allargassats que cobreixen un gran sector del país, veiem el Montseny i, a l’altre extrem, el Montcau. Seguim pujant i se’ns apareix el pantà de la Baells, amb la Serra de Picancel banyant-s’hi. Al fons, vers llevant, veiem el Collsacabra, amb el tall que separa el massís d’Aiats i Cabrera, on s’assenta un altre conegut santuari; més a l’esquerra, el massís del Puigsacalm. Finalment arribem a la Pleta del To, situada en un petit coll des d’on la vista s’eixampla encara més i podem seguir gaudint del paisatge que hem anat descobrint mentre pujàvem i d’altre de nou que se’ns obre vers el nord i el nord-est, com la presència, ben a prop, dels cingles de Vall-llobrega i, al seu darrera, la Tossa d’Alp i del Puigllançada, a la dreta dels quals, més allunyats, senyoreja el Puigmal acompanyat per les muntanyes que li són veïnes. Mirant cap al nord, proper, s’estén la Serra d’Ensija.

Davant tenim la cinglera de Vall Llóbrega i al fons, d'esquerra a dreta, la Tossa d'Alp, el Puigllançada i el Puigmal

Per continuar ens cal acarar-nos a la carena de les Arenes que es va enfilant vers el sud-oest. En un extrem del coll hi ha un dipòsit d’aigua pel bestiar; em d’enfilar-nos per damunt d’aquest, seguint un dels innumerables senders que creuen el bosc que ocupa aquest entorn. Endinsats en el bosc, anirem trobant grans formiguers que s’han format a base d’esmicolar els troncs tallats d’alguns arbres fins fer-ne gairebé serradures; fa una certa angoixa veure’ls, imaginant-nos la gran quantitat de formigues que hi deuen haver en cada un d’ells, com si un gran estol d’aquests insectes estiguessin sempre a punt de sortir del seu interior amb la missió d’empaitar-nos. Aquesta presència d’una construcció realitzada per aquests petits però incansables animals és senyal de la qualitat del bosc on ens trobem. Creuar aquest bosc amb la seguretat d’anar pel bon camí és un xic enrevessat, ja que no s’està segur del camí més correcte; de fet, és senzill un cop l’hem fet: es tracta simplement d’anar-nos-en enfilant per la carena fins al capdamunt, sense caure en la temptació de seguir cap de les pistes que ens puguem trobar, sempre muntanya amunt. El bosc, que ha estat netejat per tal d’aprofitar la llenya, és molt esclarissat i permet en tot moment el seu seguiment. La intuïció farà la resta, trobant finalment un camí còmode que ens durà fins acarar-nos amb un esplèndid paisatge que ens provocarà un ensurt difícil d’esborrar.

El Peguera, també anomenat la Torreta i la collada de Rasets

Ens trobem en un esperó de la muntanya, amb un immens buit enfront. Des d’on som, el cim del Peguera ens queda encara a una certa distància, un xic a l’esquerra: entre ell i nosaltres, però, un profund engorjat, per on s’escorre el torrent de la Molina, ens deixa esglaiats i ens fa percebre la gran distància que encara ens queda per arribar-hi. Ens quedem veritablement astorats; de primeres, no veiem com vèncer aquest repte si no és baixar al fons del barranc i pujar per l’altre vessant. Salvar aquest obstacle ens obligaria a desfer el desnivell aconseguit fins ara i enfilar-se pels inclinats prats que serpentegen enmig del bosc de la vessant oriental del pic. Tot plegat ens podria fer perdre un munt d’hores; és com tornar a fer l’excursió! Sortosament la muntanya guarda els seus secrets i, si els sabem llegir, ens reserva camins que faciliten el nostre andarejar per ella. Observant millor el paisatge i llegint amb menys esglai la guia que portem, ens adonem que el sender que ens ha dut fins aquí segueix vers el sud, on veiem el petit coll de la canal del Tonedor. Des d’aquest collet, uns camins s’introdueixen al bosc i flanquegen en direcció a la collada de Rasets, ja als peus del cim del Peguera, i sense haver de vèncer gaire desnivell. És un alleujament que ens fa reprendre l’excursió amb els ànims ben estimulats.

Alleujats, doncs, arribem aviat fins el collet de la canal del Tonedor, situat entre la serra de les Arades que acabem de travessar i els cims dels Rasets. Per l’esquerra arriba un camí procedent del pla de l’Estany. Prenem el camí que, per dins del bosc, ens duu fins on aquest deixa lloc a la presència d’uns grans prats per on l’excursió esdevé gairebé un passeig. És un lloc molt agradable que ens va apropant al cim. Aquests prats havien estat part del bosc, però foren desforestats per tal de permetre el pasturatge; són el que coneixem com a rasos i són, a causa del quantiós nombre que hi ha per tota aquesta serra, el que li han donat nom juntament amb el poble de Peguera: els Rasos de Peguera. Des d’on som, ja podem veure perfectament el cim del Peguera, així com els seus dos companys, més petits però més feréstecs situats a la seva esquerra: més proper, la Roca d’Auró, i més llunyà, el Cogulló d’Estela. Deixant-nos dur per la pau que s’hi respira, arribem a la collada de Tagast, on hi ha una bassa i un cartell indicador de diversos senders; un d’ells, indicant l’esquerra, duu de tornada al santuari de Corbera resseguint el PR; serà per on nosaltres tornarem. Ara però, ens cal fer un darrer esforç: enfilant-nos primer en suau pendent i, després, més costeruda, enmig dels prats i a estones endinsats al bosc, arribem a la collada dels Rasets. La part boscosa pot semblar un xic confosa, però com hem fet abans, en resseguir la serra de les Arades, tant sols cal deixar-nos dur per la intuïció, fins encalçar la collada.

Als Rasets tornem a abandonar el camí del PR, el qual es dirigeix al refugi dels Rasos tot pujant el Pedró, el cim més alt d’aquesta serra. El PR C-73 és conegut com el sender de Sant Corneli; té una llargada de gairebé trenta-sis quilòmetres i duu des de Sant Corneli, on es troben les Mines de Cercs fins a Berga passant per Peguera. Enfront, vers ponent, se’ns apareix el Port del Comte i, a la seva esquerra, més petita, la Serra de Busa. És un bon lloc per admirar el paisatge, però estem delerosos per arribar a dalt del Peguera i, encarant-nos-hi, prenem una pista desdibuixada que, vers el sud, ens hi duu en poc més de deu minuts. Ja som dalt el cim de Peguera, també anomenat la Torreta; hi arribem pel costat del repetidor de comunicacions que hi ha al seu cim. Som a mil nou-cents vuitanta-cinc metres d’altitud, al costat d’un vèrtex geodèsic que permet, tot enfilant-nos, una visió circular de tot el paisatge que ens envolta.

La Roca d'Auró i el Cogulló d'Estela, amb la serra de Queralt al fons

El que primer ens crida l’atenció és la presència propera de la Roca d’Auró i, més allunyat, el Cogulló d’Estela. Aquests turons rocallosos són els que donen personalitat a aquesta serra que, com he comentat abans, a primera vista pot semblar massa amable però que, en la realitat, guarda tresors d’una gran feredat. Tant la Roca d’Auró, amb la senyera cenyint el seu àpex, com el Cogulló d’Estela, són voltats de cingleres embolcallades en gran part per la boscúria que fan, de la seva ascensió, una petita aventura. Enfilat al vèrtex geodèsic de la Torreta, m’allunyo d’aquest parell de pedruscalls i cerco en l’horitzó altres fites conegudes. Vers el sud, saltironejant per damunt el Baix Berguedà, encalço les tres muntanyes que, sempre visibles, fan petit el meu gran i estimat país: el Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat, les quals semblen baluards meridionals mentre el Pirineu apareix al vessant septentrional com una veritable muralla: el Moixeró, la Tossa d’Alp, el Puigllançada, el Puigmal i el Pirineu de Núria al seu entorn...

Vers ponent, la Torreta té un esglaó, una cubeta, per on, seguint senyals de colors, es pot baixar desgrimpant fins als peus de la Roca d’Auró. Més enllà, la Serra de Busa i la Mola de Lord oculten la vall del Cardener situada enmig; es pot veure un bocí del pantà de la Llosa del Cavall sobresortint dels conglomerats montserratins de la Serra dels Bastets situada davant Busa. Més amunt, la serra de Querol fa de proa del Port del Comte i, més enllà, les muntanyes del Montsec, Auvenç i el Boumort tanquen l’horitzó. Si ens girem vers llevant, trobem un altre pantà, el de la Baells, davant el qual s’alça el Serrat de la Figuerassa i, sota d’aquest, veiem el santuari d’on venim. De fet, sota mateix tenim el camí de tornada, flanquejat per la cinglera de la serra de Corbera; si ens fixem, podem veure el mas de Can Déu i, un xic més amunt, els camps propers al mas de les Planes; a la baixada passarem per ambdós. Al costat sud del pantà de la Baells s’alça la serra de Picancel, i a l’altre costat, s’estén el poble de Vilada, per on ens enfilem amb la mirada vers el Sobrepuny i la serra de Catllaràs. Al fons, el Puigsacalm i el Collsacabra. Retornant als cims propers d’Auró i Estela, veiem la serra de Queralt protegint Berga i, més enllà l’estany de Graugés i Avià i, més enllà, resseguint l’eix del Llobregat, ens retrobem amb el Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat.

Roser i Jaume en dues imatges dalt el Peguera

Hem dinat amb molta tranquil·litat asseguts al vèrtex geodèsic. La Roser ha fet una curta migdiada ajaguda a la gespa mentre jo feia fotos pel voltant. Ho escric perquè és insòlit poder gaudir d’un descans així quan fem pics, ja que, quan no anem amb el temps apressat, fa vent o vol ploure. Avui però, certament, hem pogut gaudir d’un llarg descans al cim del Peguera o, com també s’anomena, de la Torreta. Finalment, però, hem de fer un pensament i decidim continuar. Ho fem desfent el camí primer fins la collada dels Rasets i després fins la collada de Tagast, on ens retrobem amb la bassa i el cartell indicatiu del PR, les senyals del qual haurem de seguir fins al mateix santuari. La llum de la tarda omple el paisatge de tons suaus que ens acaronen l’esperit; és amb aquesta llum calmada quan més m’agrada caminar per la muntanya, hom sent una pau interior immensa, i més quan el sender és prou evident per deixar que el pensament corri distret, lliure de la pressió d’anar amb compte de no errar el camí.

Des de la collada veiem el torrent de Tagast, per on haurem de baixar, davallar fins els plans de Corbera, on ens espera el santuari situat entre el bosc que el cenyeix per darrera i els camps que s’estenen enfront seu. Més enllà s’alça la serra de la Figuerassa i, a l’altre vessant de la vall de l’Espinalbet, per on davalla la riera de Metge, la serres dels Lladres i de Queralt, amb el seu santuari, oculten Berga. Baixem de la collada en forta pendent però còmodament, passant per la vora d’algunes de les roques que sobresurten esquerpes del bosc; fa impressió passar-hi per sota seu. Sentim el dringar de les esquelles que solen acompanyar la presència de vaques i, efectivament, com petites taques marrons, les veiem pasturant en els prats que tenim sota nostre. I ens les trobem quan arribem a la font del Tagast, bevent d’aquesta i impedint-nos fer-ho a nosaltres. Darrera la font hi ha una construcció que oculta la mina d’on sorgeix l’aigua de la font i el mateix torrent de Tagast.

Roser a la mina de la font de Tagast i una vaca bebent de la font

Després de la font, continuem perseguint els senyals del PR, creuant-nos amb vaques, bous i algun que altre vedell que fan bucòlica l’excursió. Baixem per unes dreceres que van creuant una vella pista fins que, cansats, preferim continuar per la pista malgrat els seus revolts. Arribem als prats on hem vist baixant la nombrosa colla de vaques ajagudes fent la xerradeta, els creuem tot saludant-les i ens endinsem, tot baixant i seguint les senyals, dins el bosc i, als pocs minuts, arribem al mas enrunat de Ca les Planes. Les runes d’aquest casal, del color de la terra malmesa, contrasta amb la verdor dels arbres que l’envolten, com la senyal d’una vida que segueix malgrat la desaparició d’una altra vida. És un indret molt bell, al costat del torrent a les vores del qual s’alcen arbres fresquívols i prop de la cinglera. En aquest indret sorgeix de nou part de l’aigua de la font de Tagast que s’oculta sota terra al poc de la font. Amb condicions s’hi deuria viure molt bé en aquest indret! Continuem el nostre camí, ara gairebé planejant fins que, guanyant un xic d’alçada, albirem un altre mas enrunat, can Déu, dit així pel fet de trobar-se on es troba: a cal Déu! Tot i que, posats a dir, les Planes encara es troba més allunyada. Cal Déu ha crescut i s’ha ensorrat als peus de les cingleres que baixen del coll de Tagast, la seva visió, embolcallades pel bosc, és molt bonica.

Passat Cal Déu, les senyals ens duen a una pista, la qual abandonem poc després per agafar un preciós camí boscà que ens durà, en un darrer tram, fins al santuari, al camí que comença al costat del dipòsit d’aigües. Allà ens retrobem amb el cotxe i, contents, donem per acabada l’excursió. Abans d’anar-nos-en, m’apropo de nou a la plaça on hem esmorzat i contemplo la serra de Queralt. De tornada, ens hi aturarem per tal de prendre, al bar del santuari, una bona cervesa amb llimonada i aprofitar per contemplar Berga des de la seva privilegiada atalaia i, com no, la muntanya per on hem caminat: el Cogulló d’Estela, la Roca d’Auró, la Torreta i, als seus peus, el santuari de Cabrera.

Saborejant una clara al bar del santuari de Queralt

Sándor Marai

A les antigues cotxeres del Palau Robert s’ha dut a terme aquest passat estiu una exposició sobre l’escriptor hongarès Sándor Márai amb el subtítol “Un pelegrí del segle XX”. És una exposició petita, però rica si s’aprofita tota la documentació que hi aporta: dividida en diferents àmbits que repassen la seva vida i la seva obra a través d’un llarg pelegrinatge, podem llegir fragments dels seus escrits, veure antigues fotografies i diversos documents sobre l’autor i la seva família en els diferents llocs on va residir, des del poble nadiu de Kassa, llavors part d’Hongria i avui pertanyent a Eslovàquia, fins a San Diego, Califòrnia. També coneixerem a través de les imatges i els escrits l’època en la qual va viure: un segle XX convuls, ferit per diverses guerres i per la desaparició d’un estil de vida protagonitzat per la burgesia hongaresa dins l’imperi austrohongarès a la qual ell també pertanyia, els vicis i les qualitats de la qual tan be va saber retratar en els seus escrits.

Vaig conèixer Sándor Márai el gener de l’any 2009. Acabava de fer el darrer examen de final de curs de Filologia Catalana de l’UOC a la Facultat d’Història, enfront del Centre de Cultura Contemporània. Vaig sortir-ne alleugerit, satisfet, també un xic nerviós pel resultat de la prova, és clar. Però a partir d’aquell instant, tenia per davant tot l’estiu i volia començar-ho amb una bona lectura. Feia ja uns anys que s’havien acabat els excepcionals programes de la nostra televisió “De llibres”, presentat per Vicenç Villatoro i em sentia nostàlgic. Eren uns programes que, setmanalment, convidaven a llegir un llibre del qual en parlaven extensament en el següent programa, convidant a experts en l’obra i en el seu autor, a vegades al mateix autor, per parlar-ne, i a lectors i lectores del llibre en qüestió com a convidats, els quals també donaven la seva opinió sobre l’obra. Com que la web del programa encara es mantenia vigent, vaig consultar-la cercant quin llibre podia llegir i, simplement, vaig triar-ne el que va obrir la primera temporada del programa: “La dona justa”. Des de la facultat vaig enfilar frisós els carrers que em separaven de la meva llibreria preferida, la Catalònia, a la Ronda de Sant Pere i, sense pensar-m’ho gaire, vaig comprar el llibre. De tornada a casa, assegut còmodament a l’interior del tren que m’hi duia, ja vaig començar a llegir les primeres pàgines... I així fins que el vaig acabar pocs dies després amb un gran plaer, sentint que havia descobert una gran obra i un gran escriptor.

Reconec que si no m’hagués posat en mans de la fortuna, decidint que fos el catàleg d’un programa de televisió qui triés per mi, difícilment ara estaria escrivint aquestes línies. Diguem-ne que l’argument de la novel·la no és dels meus favorits: la història d’un triangle amorós no em convida normalment a interessar-m’hi. Però la mestria amb que aquesta història ens és narrada és d’una qualitat tant excepcional que em va captivar plenament. I, és clar, el seu punt de sortida tant sols és una excusa per explorar tot un món en decadència: la decadència de la burgesia hongaresa en el declivi de l’imperi austrohongarès i les guerres mundials. La història ens és narrada en tres parts, que són tres monòlegs, cada un d’ells narrat per un dels tres protagonistes del triangle amorós: el matrimoni, Marika i Péter, i Judit, la minyona de la mare d’ell. La força narrativa de cada un d’aquests monòlegs m’acabà seduint, sentint a mesura que avançava en la seva lectura, el dolor, la soledat i l’odi però també l’amor, la desesperació, la gelosia i el sacrifici així com l’esperança dels seus protagonistes que, finalment, són anorreats per uns esdeveniments que els sobrepassen, que cap d’ells, sobretot el matrimoni burgés, sap controlar; perquè la minyona, en canvi, pertanyent a una classe social baixa, sempre lluitant per esquivar la pobresa, acaba esdevenint una supervivent.

Sándor Márai ens ho explica fins cercar l’arrel mateixa dels sentiments, fins descobrir cada racó del pensament dels seus actors ficats de ple en la seva pròpia tragèdia. Però si les dues primeres parts, narrades pel matrimoni, encara mantenen una certa dignitat de classe, guarden una mena de vàlvula d’escapament, l’última, exposada per la “minyona”, és una baixada als inferns. Curiosament, mentre els monòlegs del matrimoni sorgeixen de la tristor, la de Judit sorgeix d’una boja alegria que no és més que un crit de desesperació per seguir vivint, per seguir estimant. Els anys en que succeeix la història transcorren entre els inicis del segle XX i la fi de la Segona Guerra Mundial: són els anys en que la burgesia hongaresa es veurà abocada a la seva fi, amb la desaparició de l’Imperi que l’havia mantingut, la desolació de dues guerres mundials, l’ocupació nazi i finalment l’ocupació soviètica. La mateixa època que va patir Sándor Márai, el dolor propi del qual traspua cada una de les frases del monòleg de Judit, la minyona, quan aquesta relata els anys de la guerra. Márai fa una critica feroç de la burgesia, però alhora no escatima en donar-li també una gran tendresa, uns valors que, malgrat les aparences, també posseïa. La burgesia era la classe dominant, la que exercia el seu poder sobre la classe obrera, la pobra. Però malgrat aquest comportament, la burgesia vivia en el seu món allunyat de la realitat, posseïa part d’una innocència que mancava als pobres que havien de subsistir en el món real. Quines contradiccions ens ofereix constantment la història!

Els pares de Sándor Márai pertanyien a la burgesia cosmopolita de principis de segle; el seu pare, que era jutge, va arribar inclòs a dedicar-se a la política. En la primera part del seu llibre “Confessions d’un burgés”, ens explica com fou la seva infantesa, com era la vida burgesa abans del cataclisme. Són pàgines crítiques, però alhora belles. De fet, salvant les distàncies que separen els estaments socials d’uns i altres, com la de tants de nosaltres: la infantesa esdevé un món, a vegades dur, però màgic, on ens sentim segurs, i on el temps no compta perquè sembla etern. Aquesta primera part acaba un tranquil dia d’agost, en una casa de camp que els pares llogaven per passar l’estiu: allà reben la notícia de l’assassinat de l’arxiduc Francisco Fernando d’Àustria, hereu de la corona austrohongaresa. És el detonant de la Primera Guerra Mundial i l’inici de la fi d’un món idíl·lic.

La guerra també va ser per a Sándor Márai el detonant d’un canvi radical. Havia deixat enrere la seva infantesa i calia que, a partir de llavors, s’enfrontés sol als avatars de la seva vida. És el que ens explica a la segona part de “Confessions d’un burgés”. Sándor va estudiar Humanitats i literatura a la universitat catòlica Péter Pázmany i a partir de 1918 va treballar com a editor i crític literari al Budapesti Napló de Budapest. L’any següent, ja acabada la guerra, va estudiar periodisme a Alemanya, on també va fer de redactor en diverses publicacions; a Berlín, Munic, Leipzig i Weimar va conèixer la vida bohèmia dels cafès, els llocs on es reunien els artistes per fer-hi tertúlies literàries. Fou gràcies a les cròniques que enviava des d’aquestes ciutats que va començar a ser popular a Hongria. El 1923 es va casar amb Lola Matzner, filla d’una important família jueva. Amb ella, i a causa de les diferències amb el govern de caire dictatorial de l’almirall Miklós Horthy, va anar a viure a París, on va fer de corresponsal; la seva idea era restar-hi uns mesos, però van acabar vivint-hi sis anys.

Fou a principis dels anys trenta quan Sándor tornà a Budapest. Trobava a faltar la seva pàtria i la seva llengua hongaresa. Havia començat a escriure en alemany, però des de la tornada, emprà l’hongarès que no abandonaria mai més, malgrat que, amb aquest fet, reduïa el nombre de lectors. Aquells anys foren els millors, els més fructífers, publicant gran part de les que han esdevingut les seves grans obres juntament amb els seus primers llibres de memòries. Tot però, es va truncar amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, amb l’ocupació nazi d’Hongria i, posteriorment, un cop alliberada pels russos, amb la caiguda del seu país en l’esfera bolxevic. Contrari a tots aquests moviments dictatorials i fanàtics, Sándor va ser acusat d’escriptor decadent i burgès i va haver, finalment, d’abandonar per sempre el seu país. Era l’any 1948: Tots els altres, tots els que abandonen la seva pàtria s’exilien d’un país; jo, un escriptor, vaig exiliar-me de la meva llengua materna.

Un any després de llegir “La dona justa”, gràcies al teatre vaig retrobar-me amb Sándor Márai i la història del triangle amorós. Fou al Teatre Borràs, en una esplèndida versió dirigida per Fernando Bernues i interpretada per Rosa Novell en el paper de Marika, Alex Casanovas en el de Péter, i Cristina Plazas en la de Judit. Acompanyant-los, l’actor Víctor Pi donava vida a l’amic escriptor que, d’una manera o altre, passa per la vida de tots ells com l’observador de la seva davallada i que al llarg dels anys, en moments diferents, representa el pilar on intentaran recolzar-se tots ells. Quan vaig saber que es representava aquesta obra, de seguida vaig voler-la veure: tenia una gran curiositat per saber com havien traslladat al teatre els tres monòlegs. Els tres actors comparteixen alhora l’escenari, però cadascú parla el seu propi monòleg, com a la novel·la; tant sols de tant en tant, imitant els moments en que en la novel·la s’expliquen converses, es parlen entre ells. A vegades amb tendresa, sovint amb duresa. L’obra em va apassionar i em va fer llegir un altre cop la novel·la. I un altre cop la darrera part em va emocionar fins a sentir-me humitejar els ulls. Aquells instants, a les acaballes de l’obra, en que Judit es troba amb Péter per darrer cop, a la Budapest acabada d’alliberar pels russos, enmig de l’únic pont que creuava el Danubi construït a corre-cuita pels russos ja que els altres havien estat bombardejats, és d’un dramatisme esfereïdor, però alhora d’una bellesa superba.

“Terra! Terra!” és la segona part de les memòries de Sándor Márai. I ens parlen d’aquells anys durs, d’entreguerres, fins la seva decisió d’abandonar el país. És a partir d’aquest moment quan s’entén el subtítol de l’exposició del Palau Robert: Sándor Márai recorrerà diverses ciutats europees i nord-americanes en un llarg periple, un exili que l’allunyarà per sempre d’Hongria.

El seu pelegrinatge el va dur primer a Suïssa, després a Itàlia i posteriorment a Nova York. Anys després retornà a Itàlia, concretament a Salern, fins l’any 1968 en que es va establir definitivament a San Diego, Califòrnia. Malgrat tots aquest canvis, Sándor Márai es va endur l’esperit i l’ànima de Kassa amb ell, i només allà on trobava un ambient semblant, en aquells llocs on podia sentir Kassa a prop, se sentia a gust. Kassa esdevé un símbol etern, un lloc idealitzat. L’exili va comportar el seu oblit a Hongria, on les seves obres foren prohibides. Fidel a la llengua hongaresa, va ser gràcies a les traduccions que pogué ser llegit a l’Europa Occidental; tot i així, va patir un fort ostracisme fins fa ben pocs anys, en que, gràcies a la caiguda del mur de Berlin, ha estat recuperat a la seva pàtria així com s’han incrementat les traduccions de la seva obra a altres llengües, entre elles el català. A “Confessions d’un burgès”, Márai ens diu: “No tenia més pàtria que la zona del món on es parla hongarès. Un escriptor no té més pàtria que la seva llengua materna”.

Els seus últims anys formen part de la seva obra “Dietaris 1984-1989”. En ells descriu la malaltia de la seva dona Lola, fins a la seva mort. Seixanta anys junts, la seva pèrdua, a la qual cal afegir poc després la del seu fill adoptiu János, un nen orfe de la segona guerra, el van deixar totalment sol. Estic convençut que ell mateix tenia ja triat el seu final, que tant sols va voler enllestir aquesta darrera obra per enfrontar-s’hi. Així, poc després d’acabar-la, el 22 de febrer de l’any 1989, es va suïcidar. Pocs mesos després de la seva mort, la nit del dijous 9 al divendres 10 de novembre del mateix any, va caure el mur de Berlín i la seva obra retornà a ser llegida a l’Europa central i oriental.

“Per més que m’ho proposés no podria ser cap altra cosa que hongarès, cristià, burgès i europeu”

Patrulla a Kassa (1941)

La serra de Rubió

Després de les vacances estiuenques és millor començar amb força i no deixar que la monotonia de la tornada a la vida quotidiana ens venci. Així, després d’una setmana en que he aconseguit el propòsit de tornar al gimnàs, aquest dissabte, deu de setembre, he decidit recuperar la BTT i fer una matinal. M’he arribat amb cotxe fins el poble d’Òdena, a l’Anoia, per tal de fer una ruta que m’enfilés al capdamunt de la serra de Rubió: uns vint-i-cinc quilòmetres i uns cinc-cents vuitanta metres de desnivell. Fa uns mesos ja vaig intentar fer-la però en aquella ocasió, quan hi vaig arribar, em va caure una tempesta al damunt que em va desistir d’iniciar-la. No volent tornar buit cap a casa, malgrat la pluja, vaig aprofitar per visitar mig aixoplugat per un paraigua, l’antic poble enrunat que es troba al capdamunt del turó del castell. Va ser una visita molt gratificant que m’agradaria explicar en una propera ressenya.

El cotxe l’he aparcat al costat de la plaça de l’església, on també hi ha l’Ajuntament i, ja damunt la BTT, he enfilat el carrer de l’esquerra que m’ha dut fins on hi hagué el castell d’Òdena, del qual avui tant sols resta una formosa torre de defensa recentment restaurada. Des d’aquest indret ja es veu, al fons, la serra de Rubió, amb la corrua de moderns molins de vent que formen el Parc Eòlic de Rubió. Vigilat per l’atalaia medieval, prenc la pista que surt pel seu costat, continuació del carrer per on he arribat, per, de seguida, prendre’n una altra a la dreta que em du a creuar la riera d’Òdena, ben enfonsada en aquest sector. Enmig del pont que la creua, el llit del torrent és invisible, colgat per un cúmul heterogeni d’arbres i plantes; rés de cap curs d’aigua que bé hi deu ser veient com ha crescut la vegetació. De fet, temps enrere hi deuria baixar més aigua, ja que a l’inici del segle XVIII s’hi va construir tot un aqüeducte de més de quatre quilòmetres de llargada, del qual encara resten vestigis, que aprofitava el seu invisible cabal per proporcionar aigua a les fonts públiques d’Igualada.

Passada la riera, la pista desemboca en una altra de millor que prenc cap a la dreta. Un tros més enllà, en una bifurcació, agafo la direcció al mas de Can Sabater; vaig creuant camps de conreu i extensions d’ametllers a banda i banda fins arribar a les envistes del mas. A primers de setembre, els ametllers ja no floreixen, resten nus i esprimatxats, i els camps llaurats, de color ocre, esperen la propera sembra. Primer passo a prop del mas de Ca l’Enric per arribar poc després fins a Can Sabater. Del primer mas he trobat una esplèndida descripció en un bloc d’un grup d’amants de les bones caminades populars, que s’autoanomenen “Los Folloneros”, que no puc deixar de transcriure:

És un mas d'estructura regular que consta de planta baixa, pis i golfes. Correspon a l’antic mas Enric del Bocater. Amb una porta d’accés adovellada, aquest edifici del segle XVIII, conserva a l’interior dos cellers amb volta de rajola, la cuina amb campana central, foc de rotllo i forn de pa. Al primer pis hi ha una gran sala i una galeria amb pilars decorats amb rajola esmaltada, arcs apuntats i barana de ferro treballada. Hi ha una inscripció a la porta interior del pati, del 1769. Construït mirant cap al migdia, amb una entrada on els propietaris deixaven els estris del camp. Una vegada s’accedia a l’interior, des de la mateixa entrada, es distribuïen les diferents dependències. A una banda, el celler ple d’estris relacionats amb el treball de la vinya i el seu cup, i l’establia. A l’altra banda, la cuina i el pastador, i una habitació sota l’escala que servia per accedir al pis superior. La planta superior era presidida per la sala. Des d’aquí es podia entrar a vuit cambres: la cambra de la xemeneia, la cambra fosca, la cambra del cap de la sala, que tenia una finestra que donava a la part de sol ixent, la cambra de l’aigüera, la cambra de la sal, la cambra de ponent, la cambra del forat del cap de la sala, i a una recambra. Les golfes eren destinades a tenir les gallines del mas. A fora de la casa hi trobem el corral.

El Turó de la Costa Alta, amb Can Sabater i, al seu costat, can Manel Sabater;
al fons, el Parc Eòlic de la Serra de Rubió

Can Sabater és un bonic casal amb una petita torre que li dóna un aire de fortalesa i amb un planell circumdat per un mur circular amb contraforts. Darrera seu s’alça el turó de la Costa Alta, format en la seva part superior per un llarg pla. Més baix, entre aquest i el mas, es troba el turó de la Costa Baixa, i un xic apartat de Can Sabater, un altre mas, més petit, duu el nom de can Manel Sabater; natura i masos sembla que juguin a pares i fills. És un indret molt agradable, més enllà del qual veiem com les blanques hèlixs del Parc Eòlic giren més properes. En el mateix bloc que l’anterior, també hi ha una interessant descripció d’aquest mas d’orígens medievals:

Aquest mas (...) és un edifici que es troba orientat cap el migdia, la seva estructura va viure canvis i reformes al llarg dels segles XVII i XVIII. El 1647 tenia un baluard que envoltava tota l’edificació, al seu interior hi havia el corral dels ramats de cabres i ovelles. Una vegada s’accedia a dins de l’edifici, l’entrada distribuïa les diferents dependències. A la planta baixa es trobava l’establia, la qual podia encabir cinc animals de tir; el celler amb les seves bótes; el pastador; la botiga d’oli i el trull; el galliner i una pallissa. Pujant les escales s’accedia a la primera planta, on la sala presidia l’espai. Des d’aquí s’anava a les diferents cambres per a dormir, i a la cuina i al rebost. Construït amb murs de pedra vista, sobresurt la Torre de planta quadrada amb cinc altures i coberta de quatre vessants.

El mas el deixo a la dreta i, en una bifurcació, prenc la pista de l’esquerra en direcció a Sant Pere de Puigbufer. El mas de Puigbufer se m’apareix al fons de la petita vall, dalt d’un turó al peu del qual conflueixen dos torrents provinents de la serra de Rubió que s’alça al darrera. El vorejo per la dreta. El mas sembla trobar-se en bon estat, és sòlid i aparenta una fortificació; se’n té notícies des de l’inici del segle XV, i els seus orígens semblen lligats a la funció de torre de defensa. De fet, la seva antiguitat i l’indret on es troba situat, semblen certificar aquest ús en temps més reculats i perillosos. Als peus del turó veig una cabana de pastor que, juntament amb la presència de diversos murs esglaonats per la pendent, em fa creure que, fins no fa gaire, tot aquest indret deuria estar cultivat en terrasses esglaonades.

L'encinglerat mas de Puigbufer, amb la serra de Rubió al fons

La pendent es va fent més costeruda i, mal entrenat després d’un estiu massa contemplatiu, en algun punt m’obliga a seguir un tros a peu tot i que la pista es troba en bon estat. Arribo a un coll des d’on tinc una bona vista de Montserrat, malgrat resti desdibuixada per la calitja; es troba voltada per un mar de núvols, sorgint la seva còrpora com una llunyana terra ignota, salvatge i agresta. En canvi, un cel d’un blau intents forma el decorat monocolor enfront del qual s’allarga la serra de Rubió, amb la presència altiva dels aerogeneradors, figures blanques sobre fons blau. Bec uns glops d’aigua i observo el camí que haig de seguir: ja sempre en pendent, la pista s’allarga fins topar amb la serra, des d’on, amb un darrer esforç, prenc una pista ampla a l’esquerra que em du fins als peus mateixos dels aerogeneradors, dalt de tot de la serra de Rubió. Aquests estilitzats molins de vent són veritables gegants que s’alcen damunt la meva petitesa vuitanta metres amb un pes de gairebé dues-centes tones cada un, mentre les seves aspes giren dibuixant en l’aire una circumferència de trenta-set metres de radi. És innegable l’impacte paisatgístic que provoquen! Tota la serra és creuada per una ampla pista en molt bon estat que va connectant els diferents aerogeneradors; n‘hi ha cinquanta. Gaudint d’un recorregut sense grans pendents, vaig resseguint tot aquest espai fins arribar al seu extrem, on m’adono que he perdut la pista que esperava trobar per tal de baixar de nou cap a Òdena.

Desfaig el camí cercant una pista que em permeti baixar però tant sols trobo bifurcacions que hem duen a diversos aerogeneradors on el camí esdevé punt i final. Durant aquest trajecte, serpentejant per l’ampla carena de la serra, he gaudit de les vistes que s’estenen pels dos costats de la serra. Cap a migdia, per on he arribat, la serra va perdent altitud paulatinament, dibuixant diverses terrasses com si fossin onades solidificades amenaçant negar la plana estesa al fons. Aquesta plana és una gran depressió de forma ovalada que forma l’anomenada conca d’Òdena, enmig de la qual es troba Igualada. Al seu extrem meridional, entre les carenes que la circumden, podem reconèixer el turó del castell de Claramunt, a l’entrada del congost de Capellades, per on l’Anoia es capbussa en el seu recorregut vers el riu Llobregat. A llevant sorgeix el massís de Montserrat, com la testa d’un animal que s’estiregassa mandrosament damunt les serres veïnes. Vers el nord, el paisatge és més eixut, gairebé no hi ha camps de conreu i els turons, que per l’altra vessant eren més boscosos, aquí són vestits més aviat per arbustos. Els aerogeneradors segueixen presents, i, al fons, desdibuixats per la calitja, es veuen altres aerogeneradors ocupant una altra serra a l’extrem de llevant de la qual s’estén el poble de Calaf.

Paisatge vers el sud: Montserrat i la conca d'Òdena

Paisatge vers el nord: al fons, Calaf

Finalment decideixo retornar al punt per on he pujat dalt la serra i baixar per la mateixa pista, però ara  seguint-la tot recte, paral·lel a la serra, deixant a la dreta la pista secundària per on he arribat. La segueixo fins trobar una bifurcació que m’aclareix un xic on sóc: em tranquil·litza pensar que tant sols em separen deu quilòmetres d’Òdena, però certament, les possibilitats de gaudir d’uns altres circuits em fan desitjar tornar-hi quan estigui més en forma: sis quilòmetres fins a Castellfollit de Boix, onze fins a Prats de Rei i quinze fins a Calaf. Unes combinacions a tenir en compte properament. Abans d’encarar-me a la part final de l’itinerari, però, malgrat les ganes de deixar-me dur per la pendent de retorn, prenc la direcció contrària que, en dos quilòmetres, em du fins la petita ermita de Sant Jaume del Clot del Grau, al costat mateix d’un conjunt de masos que conformen el petit nucli del Clot del Grau, pertanyent al municipi de Castellfollit del Boix. El conjunt es troba arraulit als vessants de la serra de Rubió, sota la vigilància dels aerogeneradors que són omnipresents a tot arreu. Aquesta església ja existia en època medieval, però actualment no li resta cap vestigi d’aquells temps reculats. Enfront de la porta d’accés, que es troba al mur encarat a la serra, hi ha un petit racó ombrejat on es pot seure en uns bancs de pedra i fer un merescut descans que jo aprofito per menjar unes galetes. Als dos costats de la porta també hi ha uns bancs de pedra; sostinguda en un d’ells, hi col·loco la bicicleta i, posant-m’hi al seu costat, hem faig una fotografia. És el problema d’anar sol pels llocs: no hi ha manera de sortir en cap fotografia, doncs generalment, si no és per immortalitzar la fita d’haver aconseguit un cim, em fa molta mandra muntar el trípode.

La BTT i un servidor davant l'entrada de l'ermita de Sant Jaume del Clot del Grau

Un cop fet el mos i descansat i sabent que gairebé no em queda aigua, torno a emprendre l’itinerari que em du primerament a la bifurcació on he vist l’indicador dels deu quilòmetres fins a Òdena. A partir d’aquí, un deixar-me lliscar tot creuant camps i masos per camins situats més cap a llevant dels utilitzats a l’anada. Reconec que he anat massa ràpid, i em sap greu quan arribo a una carretera secundària, la C-37, i m’adono d’un pal indicador situat en la confluència de la pista amb la carretera que m’assenyala la direcció que em cal prendre per visitar una terrisseria d’època tardoromana. He preguntat a un home que estava descarregant el seu cotxe al costat d’un mas i m’ha dit que es trobava un xic lluny, que millor que preguntés en algun dels masos que hi havia pista endins. Però si és per on he passat fa uns moments, m’he dit. Després he sabut que els vestigis arqueològics es trobaven propers a cal Vilades, un mas situat encara més a llevant. Ho hauré de deixar per una altra ocasió.

És un plaer agafar l’asfalt i adequar el canvi de marxes de la BTT a una còmode baixada de dos quilòmetres i mig fins a Òdena, fins al punt d’origen. Allà, després d’enfilar la BTT al capdamunt del cotxe, m’he begut el que em restava d’aigua, he fet un parell de fotografies de l’església, del campanar de la qual penja una llarga senyera, i de l’ajuntament, un bonic edifici blanc al qual s’ha annexat un altre de modern. I cap a casa, on m’espera una bona cervesa, un bany a la piscina, el dinar i una sedant migdiada escoltant música.