Sándor Marai

A les antigues cotxeres del Palau Robert s’ha dut a terme aquest passat estiu una exposició sobre l’escriptor hongarès Sándor Márai amb el subtítol “Un pelegrí del segle XX”. És una exposició petita, però rica si s’aprofita tota la documentació que hi aporta: dividida en diferents àmbits que repassen la seva vida i la seva obra a través d’un llarg pelegrinatge, podem llegir fragments dels seus escrits, veure antigues fotografies i diversos documents sobre l’autor i la seva família en els diferents llocs on va residir, des del poble nadiu de Kassa, llavors part d’Hongria i avui pertanyent a Eslovàquia, fins a San Diego, Califòrnia. També coneixerem a través de les imatges i els escrits l’època en la qual va viure: un segle XX convuls, ferit per diverses guerres i per la desaparició d’un estil de vida protagonitzat per la burgesia hongaresa dins l’imperi austrohongarès a la qual ell també pertanyia, els vicis i les qualitats de la qual tan be va saber retratar en els seus escrits.

Vaig conèixer Sándor Márai el gener de l’any 2009. Acabava de fer el darrer examen de final de curs de Filologia Catalana de l’UOC a la Facultat d’Història, enfront del Centre de Cultura Contemporània. Vaig sortir-ne alleugerit, satisfet, també un xic nerviós pel resultat de la prova, és clar. Però a partir d’aquell instant, tenia per davant tot l’estiu i volia començar-ho amb una bona lectura. Feia ja uns anys que s’havien acabat els excepcionals programes de la nostra televisió “De llibres”, presentat per Vicenç Villatoro i em sentia nostàlgic. Eren uns programes que, setmanalment, convidaven a llegir un llibre del qual en parlaven extensament en el següent programa, convidant a experts en l’obra i en el seu autor, a vegades al mateix autor, per parlar-ne, i a lectors i lectores del llibre en qüestió com a convidats, els quals també donaven la seva opinió sobre l’obra. Com que la web del programa encara es mantenia vigent, vaig consultar-la cercant quin llibre podia llegir i, simplement, vaig triar-ne el que va obrir la primera temporada del programa: “La dona justa”. Des de la facultat vaig enfilar frisós els carrers que em separaven de la meva llibreria preferida, la Catalònia, a la Ronda de Sant Pere i, sense pensar-m’ho gaire, vaig comprar el llibre. De tornada a casa, assegut còmodament a l’interior del tren que m’hi duia, ja vaig començar a llegir les primeres pàgines... I així fins que el vaig acabar pocs dies després amb un gran plaer, sentint que havia descobert una gran obra i un gran escriptor.

Reconec que si no m’hagués posat en mans de la fortuna, decidint que fos el catàleg d’un programa de televisió qui triés per mi, difícilment ara estaria escrivint aquestes línies. Diguem-ne que l’argument de la novel·la no és dels meus favorits: la història d’un triangle amorós no em convida normalment a interessar-m’hi. Però la mestria amb que aquesta història ens és narrada és d’una qualitat tant excepcional que em va captivar plenament. I, és clar, el seu punt de sortida tant sols és una excusa per explorar tot un món en decadència: la decadència de la burgesia hongaresa en el declivi de l’imperi austrohongarès i les guerres mundials. La història ens és narrada en tres parts, que són tres monòlegs, cada un d’ells narrat per un dels tres protagonistes del triangle amorós: el matrimoni, Marika i Péter, i Judit, la minyona de la mare d’ell. La força narrativa de cada un d’aquests monòlegs m’acabà seduint, sentint a mesura que avançava en la seva lectura, el dolor, la soledat i l’odi però també l’amor, la desesperació, la gelosia i el sacrifici així com l’esperança dels seus protagonistes que, finalment, són anorreats per uns esdeveniments que els sobrepassen, que cap d’ells, sobretot el matrimoni burgés, sap controlar; perquè la minyona, en canvi, pertanyent a una classe social baixa, sempre lluitant per esquivar la pobresa, acaba esdevenint una supervivent.

Sándor Márai ens ho explica fins cercar l’arrel mateixa dels sentiments, fins descobrir cada racó del pensament dels seus actors ficats de ple en la seva pròpia tragèdia. Però si les dues primeres parts, narrades pel matrimoni, encara mantenen una certa dignitat de classe, guarden una mena de vàlvula d’escapament, l’última, exposada per la “minyona”, és una baixada als inferns. Curiosament, mentre els monòlegs del matrimoni sorgeixen de la tristor, la de Judit sorgeix d’una boja alegria que no és més que un crit de desesperació per seguir vivint, per seguir estimant. Els anys en que succeeix la història transcorren entre els inicis del segle XX i la fi de la Segona Guerra Mundial: són els anys en que la burgesia hongaresa es veurà abocada a la seva fi, amb la desaparició de l’Imperi que l’havia mantingut, la desolació de dues guerres mundials, l’ocupació nazi i finalment l’ocupació soviètica. La mateixa època que va patir Sándor Márai, el dolor propi del qual traspua cada una de les frases del monòleg de Judit, la minyona, quan aquesta relata els anys de la guerra. Márai fa una critica feroç de la burgesia, però alhora no escatima en donar-li també una gran tendresa, uns valors que, malgrat les aparences, també posseïa. La burgesia era la classe dominant, la que exercia el seu poder sobre la classe obrera, la pobra. Però malgrat aquest comportament, la burgesia vivia en el seu món allunyat de la realitat, posseïa part d’una innocència que mancava als pobres que havien de subsistir en el món real. Quines contradiccions ens ofereix constantment la història!

Els pares de Sándor Márai pertanyien a la burgesia cosmopolita de principis de segle; el seu pare, que era jutge, va arribar inclòs a dedicar-se a la política. En la primera part del seu llibre “Confessions d’un burgés”, ens explica com fou la seva infantesa, com era la vida burgesa abans del cataclisme. Són pàgines crítiques, però alhora belles. De fet, salvant les distàncies que separen els estaments socials d’uns i altres, com la de tants de nosaltres: la infantesa esdevé un món, a vegades dur, però màgic, on ens sentim segurs, i on el temps no compta perquè sembla etern. Aquesta primera part acaba un tranquil dia d’agost, en una casa de camp que els pares llogaven per passar l’estiu: allà reben la notícia de l’assassinat de l’arxiduc Francisco Fernando d’Àustria, hereu de la corona austrohongaresa. És el detonant de la Primera Guerra Mundial i l’inici de la fi d’un món idíl·lic.

La guerra també va ser per a Sándor Márai el detonant d’un canvi radical. Havia deixat enrere la seva infantesa i calia que, a partir de llavors, s’enfrontés sol als avatars de la seva vida. És el que ens explica a la segona part de “Confessions d’un burgés”. Sándor va estudiar Humanitats i literatura a la universitat catòlica Péter Pázmany i a partir de 1918 va treballar com a editor i crític literari al Budapesti Napló de Budapest. L’any següent, ja acabada la guerra, va estudiar periodisme a Alemanya, on també va fer de redactor en diverses publicacions; a Berlín, Munic, Leipzig i Weimar va conèixer la vida bohèmia dels cafès, els llocs on es reunien els artistes per fer-hi tertúlies literàries. Fou gràcies a les cròniques que enviava des d’aquestes ciutats que va començar a ser popular a Hongria. El 1923 es va casar amb Lola Matzner, filla d’una important família jueva. Amb ella, i a causa de les diferències amb el govern de caire dictatorial de l’almirall Miklós Horthy, va anar a viure a París, on va fer de corresponsal; la seva idea era restar-hi uns mesos, però van acabar vivint-hi sis anys.

Fou a principis dels anys trenta quan Sándor tornà a Budapest. Trobava a faltar la seva pàtria i la seva llengua hongaresa. Havia començat a escriure en alemany, però des de la tornada, emprà l’hongarès que no abandonaria mai més, malgrat que, amb aquest fet, reduïa el nombre de lectors. Aquells anys foren els millors, els més fructífers, publicant gran part de les que han esdevingut les seves grans obres juntament amb els seus primers llibres de memòries. Tot però, es va truncar amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, amb l’ocupació nazi d’Hongria i, posteriorment, un cop alliberada pels russos, amb la caiguda del seu país en l’esfera bolxevic. Contrari a tots aquests moviments dictatorials i fanàtics, Sándor va ser acusat d’escriptor decadent i burgès i va haver, finalment, d’abandonar per sempre el seu país. Era l’any 1948: Tots els altres, tots els que abandonen la seva pàtria s’exilien d’un país; jo, un escriptor, vaig exiliar-me de la meva llengua materna.

Un any després de llegir “La dona justa”, gràcies al teatre vaig retrobar-me amb Sándor Márai i la història del triangle amorós. Fou al Teatre Borràs, en una esplèndida versió dirigida per Fernando Bernues i interpretada per Rosa Novell en el paper de Marika, Alex Casanovas en el de Péter, i Cristina Plazas en la de Judit. Acompanyant-los, l’actor Víctor Pi donava vida a l’amic escriptor que, d’una manera o altre, passa per la vida de tots ells com l’observador de la seva davallada i que al llarg dels anys, en moments diferents, representa el pilar on intentaran recolzar-se tots ells. Quan vaig saber que es representava aquesta obra, de seguida vaig voler-la veure: tenia una gran curiositat per saber com havien traslladat al teatre els tres monòlegs. Els tres actors comparteixen alhora l’escenari, però cadascú parla el seu propi monòleg, com a la novel·la; tant sols de tant en tant, imitant els moments en que en la novel·la s’expliquen converses, es parlen entre ells. A vegades amb tendresa, sovint amb duresa. L’obra em va apassionar i em va fer llegir un altre cop la novel·la. I un altre cop la darrera part em va emocionar fins a sentir-me humitejar els ulls. Aquells instants, a les acaballes de l’obra, en que Judit es troba amb Péter per darrer cop, a la Budapest acabada d’alliberar pels russos, enmig de l’únic pont que creuava el Danubi construït a corre-cuita pels russos ja que els altres havien estat bombardejats, és d’un dramatisme esfereïdor, però alhora d’una bellesa superba.

“Terra! Terra!” és la segona part de les memòries de Sándor Márai. I ens parlen d’aquells anys durs, d’entreguerres, fins la seva decisió d’abandonar el país. És a partir d’aquest moment quan s’entén el subtítol de l’exposició del Palau Robert: Sándor Márai recorrerà diverses ciutats europees i nord-americanes en un llarg periple, un exili que l’allunyarà per sempre d’Hongria.

El seu pelegrinatge el va dur primer a Suïssa, després a Itàlia i posteriorment a Nova York. Anys després retornà a Itàlia, concretament a Salern, fins l’any 1968 en que es va establir definitivament a San Diego, Califòrnia. Malgrat tots aquest canvis, Sándor Márai es va endur l’esperit i l’ànima de Kassa amb ell, i només allà on trobava un ambient semblant, en aquells llocs on podia sentir Kassa a prop, se sentia a gust. Kassa esdevé un símbol etern, un lloc idealitzat. L’exili va comportar el seu oblit a Hongria, on les seves obres foren prohibides. Fidel a la llengua hongaresa, va ser gràcies a les traduccions que pogué ser llegit a l’Europa Occidental; tot i així, va patir un fort ostracisme fins fa ben pocs anys, en que, gràcies a la caiguda del mur de Berlin, ha estat recuperat a la seva pàtria així com s’han incrementat les traduccions de la seva obra a altres llengües, entre elles el català. A “Confessions d’un burgès”, Márai ens diu: “No tenia més pàtria que la zona del món on es parla hongarès. Un escriptor no té més pàtria que la seva llengua materna”.

Els seus últims anys formen part de la seva obra “Dietaris 1984-1989”. En ells descriu la malaltia de la seva dona Lola, fins a la seva mort. Seixanta anys junts, la seva pèrdua, a la qual cal afegir poc després la del seu fill adoptiu János, un nen orfe de la segona guerra, el van deixar totalment sol. Estic convençut que ell mateix tenia ja triat el seu final, que tant sols va voler enllestir aquesta darrera obra per enfrontar-s’hi. Així, poc després d’acabar-la, el 22 de febrer de l’any 1989, es va suïcidar. Pocs mesos després de la seva mort, la nit del dijous 9 al divendres 10 de novembre del mateix any, va caure el mur de Berlín i la seva obra retornà a ser llegida a l’Europa central i oriental.

“Per més que m’ho proposés no podria ser cap altra cosa que hongarès, cristià, burgès i europeu”

Patrulla a Kassa (1941)