Arribats a Berga, prenem la carretera
vers els Rasos de Peguera, passant per Espinalbet i prenent vers el quilòmetre
cinquè, el trencall que creua el Pla de Campllong, on es troba el Pi de les
Tres Branques, fins trobar la desviació que duu a Castellar del Riu, la qual
només podem seguir un petit tros ja que es troba barrada per un cadenat.
Deixem, doncs, en un racó el cotxe i ens preparem per iniciar l’excursió.
Seguim els senyals del PR-C 73-2 que,
provinent de Berga, arriba fins a Fígols i a Sant Corneli. Aquests senyals, que
deixarem un cop arribem a Castellar del Riu, ens els retrobarem de tornada, quan
enllacem amb aquest petit recorregut prop de l’església de Sant Llorenç dels
Porxos. Els primers quilòmetres, però, per la pista, ens acompanyaran juntament
amb altres d’un sender local. Passem pel costat de Can Rabeu, deixant la pista
que hi duu a mà esquerra. Anem planejant enmig d’un bosc de pins fent ullades
per damunt el seu brancatge vers la propera cinglera del Casalot, situada a
ponent del Cogulló d’Estela. Anem avançant i, a aquesta cinglera, s’hi afegeix
una altra, la de la Corba que, com el cos d’un rèptil, s’encorba vers l’oest,
on alça el seu petri caparró formant Rocaterçana. A la nostra esquerra
s’estenen els camps que envolten el petit pla de Castellar, abans de la seva
ensulsiada vers la vall de l’Aigua d’Ora.
Arribem a un descampat, una petita
rasa, on hi ha una menjadora pel bestiar; per cert, una rasa és un prat de
pastura ample, llarg i pla. Enfront nostre tenim el barranc provinent de la
collada on es troba el refugi dels Rasos de Peguera. Un penyal que sobresurt
enmig del barranc com la proa d’un vaixell, sosté la petita ermita de Sant
Llorenç dels Porxos, lloc per on tornarem. Vers ponent els ondulats camps
fineixen on comença el terreny a perdre altura i el bosc substitueix la seva
absència; flanquejant els dos costats d’aquesta vall, a l’esquerra veiem la
boscosa però alhora abrupta serra dels Tossals, presidits pel tossal de les
Monges, i a la dreta, els cingles de la Corba, amb el Rocaterçana al seu
extrem. Força abans d’aquesta prominència rocosa, hi ha el grau de l’Olivell
per on haurem de pujar per tal de superar la cinglera. Mirant en la direcció
oposada, vers llevant, veiem l’esperó meridional dels Rasos, el Cogulló
d’Estela.
Mentre ens apropem a Castellar, podem
veure un dels masos que el formen, un esplèndid edifici de quatre plantes amb
els dos superiors formats per àmplies arcades en el costat que dóna als prats.
Voregem la petita vall on es troba el petit nucli de Castellar del Riu. Tant el
PR com el SL s’enfilen vers l’ermita i al refugi dels Rasos de Peguera que es
troba al capdamunt de la carretera, on s’endevina un coll entre el Cap de la
Serra, puntal occidental de la Serra de Cal Jardí, i el Pedró, cim culminant
dels Rasos de Peguera. Passem pel costat d’un abeurador on l’aigua que
s’escorre pels canalons fets amb vells troncs buidats, endolceix amb el seu so el
passeig; al seu costat hi ha les runes d’un antic molí. Finalment, arribem a
Castellar del Riu, format per dues cases i l’església de Sant Vicenç,
d’antecedents romànics però que ha estat molt reformada. El mas, així com el
molí les runes del qual hem vist fa uns minuts, són construccions del segle
XVII.
Paisatge vers l'Aigua d'Ora, amb la serra dels Tossals i el Rocaterçana |
Seguim per la pista deixant Castellar
a la nostra esquerra; per la dreta, dalt d’un pujol, hi ha un ramat de vaques
mirant-nos i, per sobre d’elles, Sant Llorenç dels Porxos també ens mira des de
l’extrem del seu penyal. Anem paral·lels a la Serra de la Corba, però aviat
deixem la pista per desviar-nos a la dreta per una altra que ens anirà apropant
a la seva cinglera. Anem fent ullades a les verticals roques que la conformen,
cercant el grau de l’Olivell; per reconèixer-ho, cal seguir la cinglera des de
la prominència del Rocaterçana i, allà on la roca perd la seva linealitat, on
hi ha una mena d’agulla de conglomerat, el veurem.
La pista, que es troba encatifada
d’herba, en uns minuts es converteix en un plàcid sender entre una esclarissada
roureda que ja inicia, tímidament, el brot de les seves fulles. El sender,
força ample a estones, es va enfilant permetent-nos guanyar visió sobre la vall
de Castellar. El grau resta ocult darrera un immens arbre a partir del qual
podem dir que comença la seva ascensió a través d’una canal molt estreta i a
tocar la cinglera. Fa un xic de basarda caminar ben a prop d’aquests murs
petris, amb la vall de Castellar fent-se petita alhora que creixen les serres
que l’envolten, i amb la presència de diverses aus rapinyaires circumval·lant
damunt els nostres caps que la Roser s’apressa a fotografiar. Roques més
petites s’esglaonen per la pendent com si fossin punxegudes defenses d’una
fortalesa antiga, intimidadores d’enemics i curiosos. S’alcen una darrera
l’altre en desordre vigilades per unes altres, de més grans, que des de dalt la
cinglera, semblen generals espartans. I les aus els sobrevolen com auguris d’un
proper sacrifici.
El Grau de l'Olivell |
Vista des del Grau vers la Roca d'Auró i el Cogulló d'Estela |
Som dalt el grau i el panorama és
esplèndid. Resseguint la cinglera vers llevant, veiem el sector meridional dels
Rasos de Peguera, amb la presència inequívoca de la Roca d’Auró i del Cogulló
d’Estela. Baixant pel frondós bosc que encatifa la seva vessant llevantina,
creuada a mitja altura per la carretera vers el refugi i les pistes d’esquí dels
Rasos, ens retrobem amb el petit nucli de Castellar del Riu on gairebé hem
començat l’excursió. Els camps que la circumden tenen forma de croissant i són
substituïts pel bosc que davalla apressat pel fondal de la riera de Castellar
en el seu camí vers l’aiguabarreig amb l’Aigua d’Ora.
Uns roures esquelètics, com figures
esfilagarsades, ens fan companyia en el nostre vagareig visual pels entorns.
Resseguint la pista que ens ha dut fins a Castellar, ens trobem amb el mas de
Can Rabeu i amb els petits turons que amaguen el Pla de Campllong i que
s’acaronen als faldars de la Serra dels Lladres que, després d’un seguit de
petits cimals, davalla rectilíniament vers la vall d’Aigua d’Ora. El verd
entapissat dels pins es barregen amb el verd encatifat dels faigs. Més enllà,
separat d’aquesta serra pel coll de Jouet, lloc de partença d’una excursió
anterior, s’estén la Serra dels Tossals, precisament la circumval·lació de la
qual fou la raó d’aquella caminada. Els seus vessants septentrionals són més
abruptes que l’anterior serra, i el verd dels faigs que l’abriguen comparteixen
l’espai amb el roquissar.
Panoràmica vers la serra de Busa i Sant Llorenç de Morunys |
Des de dalt el grau, però, també
s’albira l’altre costat, vers ponent. Les serres que coneixem davallen fins la vall d’Aigua d’Ora,
i, per l’altre vessant, altres serres tornen a alçar-se captivant-nos amb la
seva presència. L’agut esquenall de la Serra de Bastets precedeix la bellesa de
les cingleres de la Serra de Busa. Més a l’oest, als seus peus occidentals, el
pantà de la Llosa del Cavall banya els peus de Sant Llorenç de Morunys, per sobre
del qual, el coll de Jou separa la Roca de Canalda de la Serra de Querol i el
Port del Comte. Aquest llarg paisatge, que va des del coll de Jouet, partió
entre les Serres dels Lladres i dels Tossals, fins als peus del Port del Comte,
és recorregut per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys.
Continuem la nostra excursió, ara per
camins més còmodes, prenent un petit corriol que, des d’on som, pren la
direcció nord-oest creuant la serra de La Corba. Quan hem arribat dalt el grau,
hem sentit soroll i ens hem adonat de la presència d’un grup de cabres
enfilant-se pel roquissar; ara les hem retrobat enmig de la vegetació. Un xic
sota nostre veiem la masia de Mataplana on ens dirigim. El paisatge que albirem
des d’aquest sector vers el nord no desmereix de la resta. De fet, estem veient
els vessants occidentals dels rasos de Peguera davallant ràpidament cap a
l’engorjat de l’Aigua de Llinars, afluent de l’Aigua d’Ora. A la Serra de La
Corba on ens trobem, la segueix la Serra de Cal Jardí, i a aquesta, la Serra de
Camp de Vidre; les dues més properes les separa la rasa i el torrent de
Comabona, i la més llunyana és separada de la situada al mig pels torrents que
davallen vers Sant Martí de les Canals i que, com totes les d’aquest entorn,
acabaran arreplegant-se a l’Aigua de Llinars. Al fons, fugint d’aquests
vessants propers, s’alça el Port del Comte i la Serra d’Ensija.
La masia de Mataplana, el Port del Comte i la Serra d'Ensija |
La baixada és força costeruda, tot i
que no té cap dificultat. Tant és així, que baixem com si passegéssim; de fet,
massa confiats i tot, ja que, en un moment donat, la Roser rellisca i queda
ajaguda sobre les roques del camí. Ha estat ben còmica la caiguda; hem rigut
força estona.
Roser ajaguda després de relliscar |
Seguim baixant enmig d’un sotabosc
esclarissat d’on sorgeixen, alts i prims, encara orgullosos, un exèrcit de
troncs esquelètics, com soldats vençuts d’un antic enfrontament. Aquí hi hagué
un bosc de pins que ha desaparegut. Què el va deixar així? No sembla pas que
hagi estat un incendi, ja que no tenen indicis d’haver-se cremat. Aquests
esfilagarsats esperits són substituïts, més avall, pels nombrosos pins roigs
que cobreixen aquests vorals, mentre al seu voltant va creixent un jovencell sotabosc.
Potser sí que es va produir un greu incendi fa uns anys! Alguns han caigut i
dificulten el nostre pas. A trossos, el camí és desdibuixat i tant sols ens hem
de deixar dur per la pendent. Al fons, sobre les capçades dels pins o a través
dels moribunds esquelets dels que van sucumbir, entreveiem la part superior de
la cinglera de la vessant meridional de la Serra de Cal Jardí. Finalment, i
salvant diferents troncs creuats en el camí, anem a enllaçar amb una pista que
seguim a l’esquerra i que, en pocs minuts, ens du fins a la masia de Mataplana.
La masia de Mataplana, amb el Port del Comte i la serra del Verd al fons |
Mataplana ens rep voltada de silenci;
no sembla pas que estigui habitada ni tant sols esporàdicament, tot i que no es
troba en ruïnes i, inclòs, la teulada sembla arranjada de fa poc i és
sostinguda per pilars alçats recentment. Al seu costat hi ha una bassa amb una
petita font. Situada en un lloc privilegiat, enfront nostre s’arrengleren les
serres que separen l’Aigua de Llinars, d’Ora i de Valls, fins topar, al fons,
amb les serres del Port del Comte i del Verd. Passem entre la masia i la bassa
i prenem una pista herbada en direcció a la serra de Cal Jardí que ens presenta
la seva vessant més feréstega ocupada per una cinglera impressionant i que ens
caldrà superar. Aquí també observem la presència d’alts pins morts al costat
d’una petita pineda que està creixent; la probabilitat d’haver patit aquesta
zona un incendi fa anys es fa més patent. Som dalt el torrent de Comabona i a
l’altre costat, com el mur d’una poderosa fortificació, s’alça la inquietant
cinglera; a mitja altura podem entreveure el camí que haurem de prendre un cop
salvat el torrent i que la ressegueix per un regruix del terreny, un estret
replà arran de l’abisme. Certament, vist a distància, temo haver de simular el
vol de les aus rapinyaires i els equilibris de les cabres salvatges.
Magnífica cinglera a l'altre vessant del torrent de Comabona |
Baixem fins al llit del torrent de
Comabona i el creuem prenent el sender que s’enfila per la cinglera fins a una
certa altura a partir de la qual la ressegueix planejant. La capçalera del
torrent és escabrosa, oculta entre l’espessa pineda. Les joves aigües es
precipiten vers el profund barranc de l’Aigua de la Corba entre les cingleres
que la cenyeixen. Sorgint per damunt d’elles apareixen les crestes de
conglomerats de la Serra dels Bastets i, al seu darrera, altívoles, les
cingleres de la Serra de Busa. Enfront veiem el paisatge per on hem caminat fa
una estona, amb la presència del mas Mataplana als peus de la serra de la
Corba, a l’extrem occidental. La serra s’enfila pressuda formant un turó
arrodonit cobert de bosc i torna a decaure igual de ràpid per l’altre vessant
formant un bell engorjat entre cingles.
Anem resseguint la cinglera fins
trobar una pista, la qual no prenem, sinó que comencem a pujar drets per un
camí indefinit en direcció nord-oest intentant seguir les fites alhora que
comença a ploure i ens hem de posar les capelines. Anem guanyant alçada, el que
ens permet gaudir d’una vista espectacular sobre l’Aigua de la Corba i l’Aigua
de Llinars que van perdent la seva estretor per obrir-se allà on ambdues
enllacen amb l’Aigua d’Ora, entre el Rocaterçana, el cim més occidental de la
Serra de La Corba, i les serres de Sisquer i dels Bastets. Més enllà, l’Aigua
d’Ora es perd en el seu pas cenyit entre la Serra dels Tossals i la Serra de
Busa. Les fites i l’incert sender ens van dirigint cap el nord-est fins que
arribem a les restes d’una gran masia, Can Garrigues. Ha deixat de ploure i
tenim calor sota les capelines.
Ens enfilem i creuem enmig de les
restes de la masia fins a una esplanada herbosa situada entre can Garrigues i
una petita ermita. Ens traiem les capelines i decidim dinar en aquest bell
racó. Les restes de la casa, però, juntament amb els núvols de pluja que
avancen i retrocedeixen com si estiguessin planejant un atac definitiu sobre
nosaltres, ens fan un xic de basarda quan pensem que aquestes parets mudes
guarden el dolor d’un home mort en l’incendi que les va ensorrar. Però la Roser
està cansada i té gana i, per tant, malgrat la possibilitat de ser visitats per
un fantasma cremat o cremats per un llampec com els que ja cauen electritzants
sobre les muntanyes veïnes, decideix que aquí es queda fins que hagi descansat
prou per continuar. I l’espectacle que ens envolta mentre dinem certament, val
l’aturada.
Roser descansant davant el mas de Can Garrigues |
El que era el mas principal, on deuria
viure l’home que es va cremar a l’incendi, s’orienta vers el sud, saludant el
veí mas de can Mataplana, d’on venim nosaltres, situat en un pla voltat del
bosc que encatifa el llom descendent de la serra de la Corba; entre els dos masos
s’escorre el torrent de Comabona unint-se a l’Aigua de la Corba. Per darrera
can Mataplana sorgeix el Rocaterçana, a llevant del qual hi ha el grau de
l’Olivell per on hem accedit a aquestes agrestes valls. Al fons s’estén la
serra dels Tossals, amb l’emblemàtic tossal de les Monges un xic separat, com
un vigilant avançat, a la dreta. Enfront, doncs, tenim el paisatge que hem
andarejat aquest matí i, al fons, aquell que vàrem voltar en una excursió
anterior.
Quan hem passat pel lateral de la
casa, hem vist, al costat del que deuria ser l’entrada principal al mas, feta
amb sòlides dovelles, una gran arcada que deuria servir com a magatzem per
conservar aliments frescos o, potser, i m’agradaria molt poder-ho esbrinar, per
tenir un pou de gel propi. Separat d’aquesta vivenda, hi ha una altra
edificació on hi deurien haver els estables. El que queda de la seva teulada es
recolza sobre grans blocs de conglomerat, aprofitant doncs, el propi terreny
per construir l’edifici. Certament, part d’aquest mas, amb la presència
d’aquests grans blocs de pedra, sembla més els vestigis d’una fortalesa antiga
que no pas part dels murs d’una casa de pagès.
És l'hora de l'entrepà, malgrat plogui i llampegui |
El temps va empitjorant i ja
pressentim que ens mullarem. De l’ermita s’aguanten dretes les parets
perimetrals, però el sostre resta ensorrat i l’interior és una barreja de runes
i males herbes. Per continuar, hem de baixar entre el mas i l’ermita fins
trobar una pista que prenem, en forta pujada, a la dreta. Anem guanyant
perspectiva sobre la vall del Cardener i podem veure, entre els cingles de la
serra de Busa i la serra de Querol, el pantà de la Llosa del Cavall i Sant
Llorenç de Morunys. La pista fa unes llaçades i hem d’anar amb compte perquè
l’haurem de deixar allà on comença una altra, desdibuixada, a la dreta.
Seguint-la, passem pel costat de Can Querol, un mas irreconeixible degut al seu
estat ruïnós; el que queda, a més, són restes de murs fets aprofitant els grans
blocs de pedra natural semblants als utilitzats en l’estable de can Garrigues
i, per tant, poden passar desapercebuts. Si nosaltres ens hem adonat de la seva
presència, ha estat per un altre indicador de que érem a can Querol: les dues
basses que hi són veïnes, una al seu costat i l’altra, passat el mas i deixada
la pista, enfilant-nos per un camí pedregós que puja per una carena secundària
i que hem de seguir enmig d’una pineda fins trobar-nos amb una pista herbada.
Damunt nostre la grisor ens amenaça
mentre els trons ressonen cada cop més propers. Una nit diürna sembla
embolcallar-nos mentre la pineda esdevé una ombra. Pujant sense un camí clar,
arribem fins el pla de Cal Jardí, on hi ha una antena. Ha començat a ploure i
ens aturem a posar-nos, un cop més, les capelines; mentre ho fem, ens preguntem
perquè ens hem aturat precisament a prop de l’antena amb la tempesta que ja ens
està caient al damunt. Reprenem la marxa enfilant carena amunt i veiem com un
raig cau ben a prop nostre. Un ensurt acompanyat d’un fort espetec.
Pujant per la carena herbada sota la pluja |
La intenció era pujar fins dalt de tot
i passant per l’Estimbador, arribar-nos fins al refugi dels Rasos, però
caminant sota la constant pluja, la troballa d’un sender senyalitzat amb el PR
que es desprèn de la carena cap a la dreta dirigint-se, així ho pensem, vers
Sant Llorenç dels Porxos, i que representa un escorxament de la ruta, ens
tempta a seguir-lo. El sender careneja baixant suaument enmig d’una pineda,
sobre el torrent de Comabona, on acabem d’arribar en un ràpid descens. Abans de
creuar-lo, veiem un pal indicador que ens confirma que anem per bon camí: vuit-cents
metres fins els Porxos. De fet, aquests senyals que estem seguint pertanyen al
PR-C 73-2 que hem seguit a l’inici de l’excursió i que hem deixat en arribar al
nucli de Castellar del Riu, el qual s’enfilava vers l’ermita encinglerada de
Sant Llorenç. Per arribar-hi des d’on som, prenem la pista que surt a l’altre
costat del torrent i que, efectivament, en poca estona, ens duu fins el mas
dels Porxos, voltat de la verdor que cobreix els camps que el circumden, i al
costat del qual, encinglerada sobre l’espadat, hi ha l’església de Sant
Llorenç. A l’altre costat del torrent dels Porxos hi ha la carretera que
s’enfila fins a l’antiga estació hivernal dels Rasos de Peguera, i sorgint per
darrera el turó proper, s’alça el Cogulló d’Estela. Ha deixat de ploure però
seguim portant les capelines com si fóssim un parell d’espantalls. Pel camí hem
vist diverses salamandres que han sortit a passejar suposadament pel contrari
que nosaltres volem deixar de fer-ho: per la pluja que ha humitejat tota la muntanya
fent-la més fresquívola.
Roser davant Sant Llorenç dels Porxos |
Saludant des d'aquest indret tan bucòlic |
Ens enfilem fins on s’alça l’església,
arran d’un espadat que es desploma, vertical, sobre el torrent que duu el
mateix cognom que ella, els Porxos. És una església molt senzilla, d’una sola
nau i no té absis. Té un campanar d’espadanya força gran que sembla imitar la
porta d’entrada, d’un arc de mig punt. La vista que s’observa des d’aquesta
talaia romànica és superba, i més ara, amb la terra i l’aire humit per la
pluja, en que tot té un color més dens, més viu, el verd dels pins i dels
camps, de les serres i dels barrancs, i la blancor dels núvols que s’esfilagarsen
per les valls. Veiem tota la vall de Castellar, amb el mas sota nostre i amb la
serra de Lladres a la vessant meridional i, més enllà, la dels Tossals. Ens hi
estem una estona, però no gaire ja que fa fred i pot tornar a ploure.
La serra dels Lladres i Campllong des dels Porxos |
Desfem el camí que ens ha dut fins
dalt l’església, fins un encreuament entre aquesta i el mas, amb un altre pal
indicador que ens assenyala que ens resten tant sols dos quilòmetres fins a
Castellar del Riu. El camí va baixant fortament pel torrent dels Porxos, el
creuem gaudint del so de l’aigua que la pluja ha anat acumulant i que ara
davalla alegrement, i finalment arribem fins al petit nucli de Castellar. Pel
camí hem vist unes altres salamandres, una d’elles molt menuda;
indiscutiblement, els hi agrada passejar desprès de la pluja. Curiosament, tot
i que ja no plou, continuem duent les capelines!
Abans de desfer el darrer tros
d’itinerari per la pista que ens ha dut fins a Castellar del Riu, fem una
darrera ullada al paisatge que ja hem vist a l’inici de l’excursió: darrera
nostre s’alça Sant Llorenç dels Porxos, ara un altre cop empetitida però
alterosa damunt la seva talaia; i enfront nostre, l’encatifada carena dels
Lladres deixa pas a la més feréstega serra dels Tossals que abraça la vall de
Llinars en el seu camí, juntament amb el torrent de Castellar, vers l’Aigua
d’Ora. Per l’altre braç, la vall és cenyida per la carena de La Corba, amb el
Rocaterçana al seu extrem. Un paisatge bellíssim. A nosaltres tant sols ens
resta desfer la pista fins el cadenat on hem deixat el cotxe. Pel camí, encara
gaudirem de la troballa d’una altra salamandra, aquesta més petita i inexperta
que les altres. Ara si que ens traiem les capelines.
Les quatre salamandres que hem vist |