Les meves històries amb Tintín

La tarda de dissabte ha estat el moment d’inici del petit cicle que he dedicat a Tintín arran de l’estrena de la pel·lícula de Steven Spielberg sobre aquest repòrter aventurer. Prenent-me el cafè he començat amb el primer capítol d’una sèrie documental de la cadena Arte, Sur les traces de Tintin, que feia un repàs al còmic Els cigars del faraó a través d’un viatge real a Egipte i a la Índia, seguint, com deixa entendre el títol genèric dels documentals, els passos de Tintín. A continuació he llegit el còmic i, per acabar, tancant aquesta trilogia sobre Els cigars del faraó, m’he endinsat en l’interessant llibre del tintinòleg madrileny Fernando Castillo, Tintín-Hergé: una vida del siglo XX, en el qual, també com deixa explícit el títol, fa un repàs de la història del segle XX a través dels còmics d’Hergé. Cal tenir en compte que Hergé fou molt detallista i que, per realitzat cada una de les històries, primer cercava molta informació.

Les aventures de Tintín: el secret de l'Unicorn, d'Steven Spielberg

Per la nit, és clar, hem anat al cinema a veure Les aventures de Tintin: el secret de l’Unicorn. Hem anat a Sant Cugat, on la feien en català, ja que als cinemes d’Abrera desconeixen aquesta llengua; de fet, van saber que existia després de l’èxit rotund de la pel·lícula d’Agustí Villaronga Pa Negre, quan la van posar en cartellera unes setmanes en la nostra llengua. Certament, volia sentir exclamar al capità Haddock Llamp de llamp i els noms de Dupont i Dupond, com en francès, no pas les ridícules traduccions d’Hernández i Fernández. La pel·lícula ens ha agradat; sempre he pensat que si havia algú capaç de dur el còmic de Tintin al cinema, aquest era Spielberg. Els dibuixos estan molt treballats, així com tota l’escenografia. Els personatges reflecteixen molt bé el seu carisma. Però, com sempre passa quan tens una edat i has vist infinitat de films, també he trobat parts que no m’han convençut: hi ha moments delirants que, per tal d’afavorir l’espectacle, s’acosten més a les aventures d’Indiana Jones o James Bond que no pas a las del repòrter belga; he trobat encertat el fet d’incloure parts d’altres còmics, ja que tal fet ha propiciat la divertida trobada de Tintin amb el capità Haddock que té lloc a l’episodi El cranc de les pinces d’or, però la història del tresor de Rackham el Roig està capgirada per tal de deixar pas a una més que eminent segona part donant al conjunt més inventiva respecte al còmic de la necessària. Tot i així, cal reconèixer que es tracta d’un magnífic film animat d’aventures que fa passar una molt bona estona, tant als més menuts com els més grans. I que, un cop vista, el capità Haddock segueix sent el meu personatge favorit.

El matí de diumenge he seguit endinsat en el món de Tintin. Concretament he anat a Sabadell a veure una exposició que es realitza a l’Espai Cultural Unnim, nom absurd que ha pres la unió de les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu. L’exposició pren el divertit nom d’Aquell jove repòrter belga que tenia un foxterrier blanc. Es tracta d’una interessant proposta: a través dels vint-i-quatre còmics de Tintin, coneixem les fonts geogràfiques, històriques i socials en que es va basar Hergé per dibuixar-los. Així, acompanyant cada un dels títols, hi ha un munt de fotografies extretes de postals, revistes com la National Geographic, de la premsa i d’altres llocs que són comparades amb vinyetes del còmic. A més, hi ha una explicació dels fets històrics que amaguen les diverses ficcions. A la tarda he repetit l’esquema del dia anterior: un documental, aquest cop dedicat a la Xina en referència a El lotus blau, la lectura de dit còmic, i la lectura també del llibre de Fernando Castillo referent a aquest còmic. També cal dir que durant el viatge que he fet en tren a Sabadell, anada i tornada, m’he endinsat en aquest llibre, concretament en la part que correspon al primer dels còmics de Tintin publicats al suplement juvenil Le Petit Vingtième l’any 1929: Tintin al país dels soviets, realitzat per un joveníssim Hergé per encàrrec del seu cap a l’editorial. Per donar més caliu al diumenge, s’ha passat tot el dia plovent, inclòs al matí: quan he sortit de l’exposició m’he quedat ben xop camí de l’estació del tren. Malgrat aquest entrebanc, la pluja m‘ha donat una sensació d’abandó, de retorn a un món suspès en el no rés, que m’ha fet gaudir molt més de les aventures de Tintín. Ha estat una experiència molt encisadora, mesclant ficció i realitat, creant una atmosfera deliciosa que m’ha impregnat els ànims de records llunyans o més propers relacionats amb aquest personatge creat pel belga George Remí, Hergé.

La portada del còmic Stoc de Coc

El primer còmic que vaig llegir de Tintin, com no podia ser d’una altra manera, va ser un regal del meu pare. Es tractava d’Stoc de coc. La seva portada, amb els tres nàufrags, Tintin, Haddock i el pilot Piotr Pst amb un ull tapat, perduts a alta mar damunt d’una improvisada balsa feta amb les restes de l’accident d’aviació que havien sofert, vistos a través d’una ullera de llarga vista i encerclats per un fons negre, em va seduir des del primer moment. En aquella època, en que els pares no tenien gaires diners per anar-me’n comprant més còmics, anava amb uns amics a la biblioteca a llegir-los. Llavors les biblioteques no eren com les d’ara, en que et pots moure, sempre que ho facis amb respecte, lliurement i et pots endur un munt de material. Llavors, i més si eres un menut, estaves tota l’estona sota la vigilància de la bibliotecària, una pobra dona que deuria ser una senyora amable i simpàtica, però que per a nosaltres era vista com una mena d’institutriu malèvola. A més, no podies endur-te rés, calia llegir els llibres allà mateix; almenys els nens, que jo recordi. Doncs en certa ocasió en que ens trobàvem en la biblioteca que havia de La Caixa al carrer Baró de Maldà, al costat d’on avui encara hi ha una sucursal bancària de dita caixa, davant d’on era el cinema Oliveres, fullejant un dels còmics seguint les peripècies del capità Haddock, no vaig poder aguantar el riure. Certament vaig rebre un primer avís, cal dir-ho, però en vistes de la meva impossibilitat de posar-me seriós, els meus amics i jo vàrem acabar al carrer. Vàrem trigar a tornar-hi.

L'entrada a la Fundació Miró, amb el coet d' Objectiu: la Lluna

Molts anys més tard, la tardor del 1984, quan ja en tenia vint-i-cinc anys, em vaig retrobar amb Tintín gràcies a l’exposició que la Fundació Miró va organitzar en homenatge a Hergé que havia mort l’any anterior. Vaig convèncer els meus pares que m’acompanyessin a veure-la, i va ser un viatge vers l’infantesa molt agradable. L’exposició era una rèplica de la que s’havia vist a Brussel·les organitzada per la Societat d’exposicions del Palau de Belles Arts de Brussel·les i que duia el nom d’ El Museu Imaginari de Tintin i que aquí prengué el nom de Tintin a Barcelona. Homenatge a Hergé. La nostra exposició tenia l’encant afegit de presentar tot un seguit de dibuixos relacionats amb el nostre repòrter i els seus amics realitzats per artistes d’estils molt diversos en un homenatge molt emotiu a Hergé. És clar que també hi havia altres objectes relacionats amb les aventures de Tintin, com el fetitxe arumbaia de L’Orella Escapçada, o una reproducció del vaixell Unicorn. També hi havia el gran bolet de L’Estel misteriós, el qual, per cert, és idèntic excepte en grandària, és clar, al reig bord, tal com he pogut veure en una fotografia a l’exposició de Sabadell; per cert, un bolet altament tòxic. I ha fora, a l’entrada de la fundació, hi havia una rèplica del famós coet vermell amb quadres blancs preparat per a enlairar-se mentre una imatge de Tintin i Milú donaven la benvinguda als visitants. En sortir de l’exposició em vaig comprar un còmic, no recordo quin, però quan el vaig llegir a casa, vaig pensar que m’agradaria tenir-los tots, que m’agradaria completar la col·lecció. I així va ser com cada mes em comprava un còmic i dos anys després vaig acabar de llegir el darrer, Tintin i els “Picaros”, a la meva pròpia casa i recentment casat.

Uns anys després, quan ja érem una veritable família amb dos fills, va aparèixer la col·lecció de pel·lícules de Tintin en format VHS a La Vanguardia. Anava cada dissabte al matí a comprar el pa i el diari i agafava el capítol corresponent que vèiem tots quatre a la nit mentre sopàvem. Aquesta activitat va ser l’inici d’una tradició que s’ha mantingut fins fa ben poc: quan es van acabar les pel·lícules de Tintin, van començar unes altres d’Astèrix, i desprès van venir les de Disney....  Com que els fills eren petits, vèiem sopant una pel·lícula de dibuixos i quan aquesta s’acabava, els nens s’anaven a dormir i nosaltres seguíem amb una altra pel·lícula; era el que anomenàvem la sessió doble de cinema dels dissabtes. Amb el temps, és clar, les pel·lícules de dibuixos van anar perden interès, essent substituïdes per unes altres; llavors anàvem tots a buscar un film al videoclub i el vèiem plegats sopant pizzes o bé anàvem al cinema passant abans pel McDonald’s a sopar. De fet, avui encara perdura aquest costum de veure pel·lícules els dissabtes sopant pizzes, però és difícil que coincidim tots quatre davant el televisor. El cinema ens ha fet passat junts molts bons moments, i tot va començar amb Tintín.

Avui, després de veure la pel·lícula d’Spielberg, sabent que en sortiran almenys dues altres, i desitjant seguir veient els documentals Sur les traces de Tintin, traduïts com Los viajes de Tintín, així com seguir llegint el llibre Tintín-Hergé: una vida del siglo XX , crec que estic redescobrint, un cop més, a Tintin, al capità Haddock, a Milú, al professor Tornassol, als detectius Dupont i Dupond... Sempre he pensat que dues de les primeres coses que faré quan tingui néts i aquests tinguin una edat apropiada serà subscriure’ls al Cavall Fort i comprar en format DVD –o el que hi hagi llavors- les pel·lícules de Tintin per tal de veure-les amb ells tot sopant. Mentre espero que arribi aquest moment, que encara falta, Steven Spielberg m’ha donat una excusa molt seductora de rellegir els còmics.

A l’exposició, entre un munt de dibuixos, hi havia un aparegut quan va morir Hergé, en el qual apareixen Tintin i Milú amb una llàgrima desprenent-se dels seus ulls mentre darrera seu hi ha una fotografia del mateix Hergé. Veient-ho, m’he emocionat i m’he entristit per Hergé, per Tintin, però també pels meus pares que ja fa massa temps que no hi són i per mi mateix, que ja tinc una certa edat i començo a viure massa dels records.

Seguiré parlant de Tintín.

El castell de Castellar i el seu entorn

Un altre matí disposat a fer una bonica ruta damunt la bicicleta. Aquest cop, com a lloc d’inici, he triat el petit llogarret de Castellar, al Bages; es troba situat on la riera de la Grevalosa s’uneix amb la riera de Rajadell, entre els pobles d’Aguilar de Segarra i Rajadell, més proper al primer al qual pertany administrativament. He aparcat en un lloc molt agradable, sota l’ombra d’un frondós arbre, amb la riera a un costat i a l’altre una filera de cases de pedra molt ben arranjades. També hi ha una font el broc de la qual sorgeix d’una gran pedra circular originàriament utilitzada com a mola per a moldre gra. Alçant el cap, dalt d’un turó, es veuen els murs que resten dempeus del castell que controlava aquest territori; per conèixer la raó de situar-lo en aquest lloc em caldrà pujar-hi i, de fet, serà la primera fita d’interès que trobaré en aquesta excursió.

Per començar, em cal seguir la riera de la Grevalosa un parell de quilòmetres, fins trobar una pista força empinada i rocosa a la dreta que duu fins al castell. L’estreta carretera s’endinsa per la petita vall entre la Serra del Colomer a l’esquerra i la de Clarena a la dreta; si la seguís arribaria al mateix poble de Grevolosa i passat a tocar l’extrem oriental de la Serra de Rubió, al poble de Castellfollit de Boix. Ara, però, em cal deixar-la i enfilar-me fins dalt el serrat on, al seu extrem septentrional, es troba el castell de Castellar, just damunt les cases del llogarret on he aparcat el cotxe. Arribar fins dalt ha costat, en algun punt he hagut d’arrossegar la bicicleta, però un cop dalt, el trajecte és molt plàcid i bonic, amb bones vistes de les serres que acompanyen la riera de Grevolosa i, mirant enrere, amb la presència dels aerogeneradors del Parc Eòlic de la Serra de Rubió per on vaig pedalejar fa unes setmanes. Indiscutiblement, davant gaudeixo de les vistes del castell, al qual arribo còmodament. Un cartell dels Senders del Cardener m’indica que he fet uns quatre quilòmetres des del punt d’inici.

El castell de Castellar damunt el turó i enmig d'altres serres

El Castell de Castellar data del segle X, tot i que al segle anterior ja hi havia una construcció militar, probablement una torre defensiva. És aquest darrer aspecte el que m’atrau d’aquest indret: tant Castellar com altres castells veïns formaven un sistema defensiu el qual, juntament amb altres torres disperses pel territori, eren un important punt de llança enfront dels sarraïns que poblaven la Segarra. Des d’on soc, cap al nord-oest, puc veure el castell de Boixadors; enmig d’ambdós hi havia el d’Aguilar, avui dia en runes. Cap al sud, on hi ha el poble de Grevalosa, hi hagué un altre castell avui desaparegut. Seguint el curs del Rajadell cap a ponent trobaríem els castells de la LLavinera, enderrocat, i de Calaf, sortosament encara dempeus. I cap al sud-oest, el castell de la Manresana, del qual tant sols s’ha conservat la seva torre mestre alçada sobre un turó veí al poble de Prats de Rei. El castell de Castellar posseïa, a més, sis torres aïllades que li permetien una major comunicació mitjançant tocs de corn o senyals de fum, i on els pagesos més allunyats del castell, es refugiaven en cas d’atac. En coneixem cinc d’elles: Santa Maria de les Coromines, El Seguer, Puigfarner, Solanelles i Vilallonga, les quals, que malgrat la seva desaparició han donat lloc a petits nuclis rurals que certifiquen la seva existència, formaven un esplèndid sistema defensiu.

Al segle XIII el castell era propietat dels senyors de Castellar, però a finals d’aquest mateix segle, aquesta família havia desaparegut i com a propietaris apareixen els Castellví. Un segle després, el 1281, n’és amo Arnau de Grevalosa, ciutadà de Manresa. Aquesta família mantindria el senyoriu fins al segle XVIII quan per enllaç matrimonial, el castell passà a la família Amat. El castell, conjuntament amb l’església de Sant Miquel de Castellar situada al seu costat, es troba rehabilitant-se i un cerclat no permet recorre’l; o sigui que m’haig d’acontentar amb veure’l des de fora. Sembla ser que volen habilitar-lo com a museu històric local, utilitzant diverses sales que hi ha al seu interior; tant de bo puguem visitar-lo d’aquí un temps per conèixer molt millor una part més de la nostra història.

Vist a certa distància, pel camí per on he arribat, el castell té forma circular, tot i que els seus murs són rectilinis, com formant un polígon. Es troba a la part més alta del turó, mentre l’església es troba a un nivell un xic inferior. Aquesta té una altura considerable que aprofita la pendent del terreny; és de suposar que el temple religiós ocupa la part superior mentre l’inferior hi deu haver alguna altra estança potser utilitzada com a magatzem. Damunt d’una base romànica del segle XI, s’edificà una altra al segle XIV, tot i que l’edifici que ara es pot veure pertany a una remodelació realitzada al segle XVIII, quan el suposat absis romànic fou substituït per l’actual estructura rectangular, així com l’afegit de les capelles laterals i el nou pis superior del campanar, el qual guarda els vestigis romànics més clars de l’edifici: arcuacions i faixes llombardes. Té annexada al mur del costat del campanar un gran edifici que esdevé un veritable mas; desconec si la remodelació que s’està duent a terme el conservarà.

Un roure amb les branques nues, com espectrals braços enyorant l’estiu ja caduc, m’assenyala l’inici de la pista que haig de prendre per continuar l’itinerari. És la que surt a l’esquerra del camí per on he arribat, enfilant-se per la serra tot resseguint-la. No es tracta d’un serrat estret i de mal petjar, sinó tot el contrari, és ample i permet la presència de diversos camps de cultiu. La pista, però, va carenejant enfilant-se fortament, a trossos amb rampes ben dretes. Puc veure mirant al sud, a vol d’ocell, els turons boscosos que cenyeixen la riera de Grevolosa a ambdós vessants i, allà on apareixen camps, la serra de Rubió, amb els molins eòlics vigilant l’entorn. Em fa molta il·lusió veure’ls recordant com els havia recorregut fa només unes setmanes. Cap al nord la serra de Castelltallat fa d’horitzó. Entre ella i Castellar s’estenen tot de turons més petits separats per torrents; dispersos per aquest paisatge hi ha diversos masos voltats de camps ocres situats en terrasses. Situat al capdamunt de la serra, al sector llevantí, puc reconèixer Sant Miquel de Castelltallat gràcies a una volta esfèrica que destaca pel seu color blanc: es tracta de l’Observatori Astronòmic de Castelltallat. El paisatge que l’envolta i que recorre tota la serra és força aspre, el que em fa pensar en els incendis que va patir els anys 1994 i 1998: de sis mil hectàrees boscoses passà a tenir-ne tant sols mil.

Vall de la Grevolosa i la Serra de Rubió al fons

La serra per on pedalejo, i a voltes també andarejo arrossegant la bicicleta, es troba entre la riera de Grevolosa i la de Maçana. Arribo fins al costat del turó de Caselles on hi ha una antena. Des d’aquest extrem de la serra tinc una vista esplèndida de la serra de Rubió. Segons la guia que duc, hauria de continuar, però no trobant cap continuació de la pista, decideixo fer marxa enrere i baixar per una altra que he vist poc abans d’arribar al turó de Caselles. Aquesta pista em du en franca baixada fins a una altra que prenc com la que havia d’agafar segons la guia. Segueixo baixant fins gairebé al fons de la riera de Maçana, fins al mas Comenroca. Hi ha un cadenat que impedeix el pas als vehicles, ja que, pràcticament, la pista acaba dins el propi mas; sortosament és fàcil penjar la bicicleta a l’altre costat del cadenat. De l’esquerra, sense haver d’introduir-se entre els edificis del mas, surt una pista que prenc, però no abans de fer un glop d’aigua. La pista segueix la riera fins creuar-la en un indret molt bonic, on trobo l’església romànica de la Mare de Déu del Grauet enmig d’uns camps romputs esperant un nou conreu.

Església de Santa Maria del Grauet

L’església de Santa Maria de la Maçana o del Grauet és una petita capella rural propietat dels senyors de Maçana els quals, l’any 1087, la cediren al monestir de Sant Benet de Bages. A sofert moltes rehabilitacions, però inicialment era un edifici d’estil llombard, amb una nau rectangular coberta amb volta de mig punt, i amb un absis semicircular a la capçalera ornat per les típiques faixes i arcuacions llombardes. Malauradament a la meitat del segle XVI es suprimí l’absis, del qual tant sols resta l’arc presbiteral aparedat només visible a l’interior; a més a més, en aquesta mateixa època, aquesta part romànica fou reforçada amb uns gruixuts murs inclinats fent de contrafort alhora que allargaven un xic la nau vers ponent, donant-li un aspecte de robustesa. Al segle següent es manà refer l’embigat de la teulada i, a l’inici del XVIII aquest fou substituït per l’actual volta barroca.

Aquest sector és creuat pel torrent de la Maçana, el qual arriba a la seva capçalera, vers el sud, entre petites serres boscoses i camps que serpentegen l’arbreda. A prop, damunt d’un camp i a la dreta, hi ha el mas del Soler i, més enllà, damunt d’un turó aïllat, apareix l’església de Sant Martí de Maçana, ja a la veïna comarca de l’Anoia i situada on hi hagué el castell de la Maçana; un altre vestigi històric que caldria afegir als castells que he esmentat abans com a garants de la seguretat de la zona fronterera amb l’Islam. A la seva esquerra, sorgint darrera el coster de la serra, apareixen les hèlixs d’alguns aerogeneradors que hem fan dubtar sobre si són els de Rubió o uns altres. Prop de l’església, vers tramuntana, enmig dels camps, hi ha un gros bloc de pedra on es va excavar una tomba medieval, amb els extrems arrodonits i orientada vers ponent.

La pista per on he creuat la riera de Maçana enllaça amb una altra on em trobo amb els senyals del GR-7, la qual prenc vers la dreta, en direcció a Sant Pere de Sallavinera. Si hagués pres la direcció oposada, hagués resseguit fins al capdamunt la riera de Maçana i m’hagués enfilat a la Serra de Rubió, enllaçant amb el tram que vaig fer d’aquet GR fa unes setmanes. Ara però, vaig seguint el sender allunyant-me de la meva anterior excursió, enllaçant amb una carretera ampla que prenc a l’esquerra; aquesta carretera, aviat, perd l’asfalt i es converteix en una més que ampla pista que em du còmodament tot i fer pujada, fins al poble de Seguers. Em rep una estelada penjada en un dels murs d’una de les cases del poble; és com un senyal inequívoc per a tot viatjant de la identitat dels seus estadants i, en cas de no combregar amb aquests sentiments de pàtria, no hi ha rés com passar de llarg, ja que no són benvinguts. A mi, és clar, m’agradaria restar-hi més temps, gaudint d’un lloc que reconec com a part del meu país.

Abans de sortir del poble, a mà esquerra, a l’altra costat de la riera i situades en un petit replà rocós, es troben cinc tombes retallades a la roca datades en els segles IX i X. Són ovalades, del tipus anomenat de “banyera”, i pertanyent a tres adults i dos infants. La necròpoli de Seguers, però, és més àmplia, ja que, sota el nucli actual s’han trobat quatre tombes més excavades a la roca, una d’elles pertanyent a un adolescent. Com les altres, també són del tipus de “banyera”, i com aquelles, són orientades d’est a oest. A cinquanta metres a ponent de l’església del llogarret s’han localitzat encara dues tombes més. Tot fa pensar, juntament amb la troballa d’algunes estructures agrícoles, en la presència de petites comunitats de pagesos que ja hi vivien abans de la repoblació, força abans de que aquestes terres, en el tombant del segle X a l’XI, esdevinguessin territori de frontera amb els àrabs i de que fossin organitzades dins l’estament comtal i religiós propi de l’edat mitjana.

Un cop visitada la necròpoli, segueixo pedalejant per la carretera, ara un altre cop asfaltada, que m’ha dut al poble i, en poca estona, arribo a una bifurcació on, virant en rodó i deixant el PR que passa per aquest racó, prenc la pista assenyalada vers Santa Magdalena de Còdol-Rodon. Els plans de cultiu per on ara pedalejo permeten gaudir d’una vista esplèndida sobre la riera de Rajadell, dita en aquest tram riera d’Aguilar per la proximitat d’aquest poble bagenc però amb nom segarrenc. Al fons tinc una vista esplèndida de la serra de Castelltallat i, al seu davant, la carena de Boixadors amb el seu magnífic castell. Finalment, la pista em du a passar pel costat de Santa Magdalena de Còdol-Rodon.

Boixadors i la serra de Castelltallat al fons des del camí a Santa Magalena de Còdol-rodon

Per on estic pedalejant, a l’edat mitjana hi passava el camí ral que unia Sigarra, l’actual Prats de Rei, amb Minorisa, Manresa, i que formava part de la “strata” romana que unia aquests nuclis amb Bacasis, nom a partir del qual ha sorgit l’actual Bages i que, en temps romans, hom parla que pertanyia a una ciutat que es trobava situada en algun indret de l’actual Pla de Bages. Sembla ser que el nom podria sorgir d’una devoció al déu del vi Bacus, tenint present la riquesa vinícola d’aquesta comarca ja en temps romans. Retornant a l’església de Santa Magdalena de Còdol-Rodon i seguint amb la toponímia, sembla ser que el seu nom deriva d’una gran pedra dreta i rodona, un còdol, que es troba situada prop de la capella i que té una creu al capdamunt. L’església es trobava dins l’antic terme del castell de Castellar i, originàriament, havia estat un hospital. L’edifici actual, annex a un seguit d’altres edificis que conformen un mas, correspon al segle XIV, quan la capella es trobava sota l’advocació de Santa Maria, ja sense la seva antiga funció hospitalària i vinculada al proper mas Montcunill. El seu estil és gòtic, amb un portal amb capitells i arquivolta ogival. Curiosament no té cap mena de campanar, ni tant sols un d’espadanya; només un petit arc en forma de mig punt força ridícul.

Segueixo pedalejant per la pista principal fins topar-me amb un magnífic mas molt ben arranjat i fins i tot amb una piscina on veig un parell de persones prenent el sol. El casal du el nom de “El niu de l’àliga”; certament no és situat en una serralada amb grans cingleres per on les àligues solen fer els seus majestuosos vols, però sí és cert que la vista que s’obté des d’aquest indret és magnífica, a vol d’ocells que els propietaris del mas han volgut magnificat posant-li el nom de la rapaç més sumptuosa. Passat El niu de l’àliga la pista comença a davallar fent-se cada cop més empinada; al fons veig de nou el castell de Castellar, però gairebé no m’adono de la seva presència, ja que gaudeixo lliscant a força velocitat per la pista descendent que em porta primer fins al mas El Vendrell, i poc després fins a la carretera que, seguint-la vers la dreta, en duu de nou a Castellar, al costat de l’arbre a l’ombra del qual he deixat el cotxe i des d’on puc contemplar de nou el castell alçat al capdamunt del turó que senyoreja el poble.

Retorno a casa havent gaudit un cop més d’una ruta en BTT on, a més de la natura, del paisatge, he descobert part de la riquesa arqueològica i històrica d’aquesta comarca. I retorno a casa pensant en el planell explicatiu amb un mapa amb diverses rutes per fer per l’entorn que hi havia al costat d’on he aparcat: raó per pensar en tornar-hi.