Ruta dels dolmens de Pau

Hem deixat el cotxe a la plaça Major de Pau, al costat de la bella església romànica de Sant Martí, construïda en dues etapes: una primera, als inicis del segle XI, s’alçà l’absis i una part de la nau; i una segona, durant la segona meitat del segle XII o els inicis del següent, en que s’aixecà la resta que ens ha pervingut. Val la pena fer una ullada a seva façana, però millor deixar-ho per la tornada, no fos cas que ens entretinguéssim ara i després ens faltés temps per completar l’excursió amb bones condicions. Així, carregats amb les motxilles, prenem el carrer que s’inicia vora el mur del temple i ens enfilem al capdamunt del poble pel carrer que, tal com el seu nom indica, forma part de l’antic camí a Sant Pere de Rodes, tal com ens ho fa saber un pal indicador situat ja fora del nucli urbà, tot afegint que el camí passa per la Creu Blanca. Hem de prendre el caminoi que s’inicia al costat d’un plafó d’informació que alguns vàndals han utilitzat per llençar-hi rocs al vidre que protegeix la informació exposada.

El camí es va enfilant vorejant primer el costat oriental del puig Castellar, petita talaia del poble, per després flanquejar tot guanyant força alçada, la serra de petits turons que s’alcen vers el nord-est, en direcció a la serra de Rodes. L’imminent esclat de la primavera ja es fa notar en les flors groguenques de les espinoses argelagues i de les oloroses ginestes que ens acompanyen als costats del camí. No són, però, les úniques propietàries del color groc, sinó que, a les vores del camí, anem trobant el groc pàl·lid de les flors ligulades dels amargots, també coneguts com apagallums a causa del seu peduncle que s’alça com si fos una llum de peu, l’embolcall de la qual és la pròpia flor. És clar que no és l’únic color que campeja pels vorals del camí: també hi ha el rosa de les flors de l’herba campanera. Alguna que altra alzina solitària desplega les seves branques com si volguessin cridar l’atenció, com si intentessin recuperar el protagonisme que els vianants les hi prestaven abans de l’esclat floral que ara omple els costers.

A mesura que ens allunyem de Pau, aquest resta empetitit als repeus de la muntanya mentre la nostra inquieta mirada fuig per la plana empordanesa, amb els seus camps de geometries amables i vestits amb les diverses tonalitats verdoses dels cultius, amb fileres d’arbredes assenyalant petits recs o estanys ocults, de sinuosos camins que els recorren, dels ocres de les teulades de petits nuclis habitats o del desgavell de pisos i indústries de grans nuclis com Figueres; d’ombres enfosquint el pas de la Muga pel bell poble medieval de Castelló d’Empúries i arribant al mar, al costat de l’horrible presència del complex turístic d’Empuriabrava, combregant amb la bellesa del golf de Roses vigilat pel Montgrí. Malauradament, la calitja no ens deixa veure amb claredat les muntanyes garrotxines i pirinenques que tanquen l’interior de la plana empordanesa.

El sender es va fent més costerut fins que arribem a les Comes, cruïlla de camins. Per la dreta, seguiríem vers la Creu Blanca i Sant Pere de Rodes. Nosaltres tornarem precisament per aquest costat, però ara prenem el camí de l’esquerra, tot resseguint els murs d’antics bancals que s’enfilen fins al capdamunt del proper turó, antany farcit de vinyes i ara reblert d’alzines i d’arbustos, aparentant les runes d’un antic poblat. Enfront tenim el Puig de l’Home, el qual enllaça amb el puig Margall mitjançant una suau carena per on passa, arran del darrer puig, la carretera que es dirigeix al monestir de Sant Pere de Rodes. Creuem un petit torrent i ens dirigim vers un altre que, provinent de la capçalera d’aquesta petita vall, situada prop del puig Margall, davalla vers el nord-oest, enllaçant amb el barranc de la Coma de l’Infern. A l’altra vessant d’aquest barranc hi ha una petita serra amb una antena al capdamunt i, al fons, podem veure la llarga silueta de les Alberes. Per les vores dels camins anem trobant petits arbusts d’estepa llimonenca, amb les seves flors de pètals blancs embolcallant el seu gineceu groc, acompanyades d’altres arbusts de flors roses amb el seu botó també groc, les quals no esbrino el seu nom.

 

Sepulcre de corredor de
Vinyes Mortes II


Continuem pujant, encarats ja a la carena per on passa la carretera al monestir i, després de passar pel costat d’una bonica barraca de pedres, hem d’anar amb compte ja que, seguint cap amunt, com hem fet nosaltres, aniríem a parar a la carretera enfront del mas Margall, lloc per on passarem però primer ens cal dirigir-nos vers el puig de l’Home tot flanquejant la pendent, paral·lels a la carretera que intuïm un xic més amunt sense veure-la. Al poc de creuar el barranc de la Coma de l’Infern, ens trobem amb el primer dolmen de l’excursió: el dolmen de Vinyes Mortes II. Es tracta d’un sepulcre de corredor d’una antiguitat entre 5300 i 5200 anys. És format per un passadís estret que du a una cambra trapezoïdal llarga. Fou excavat els anys 1947 i 1948, trobant-se diversos fragments de ceràmica. Fou restaurat l’any 1997. Com és habitual, la situació d’aquest sepulcre és immillorable: els nostres avantpassats admiraven plenament la bellesa de la natura! I respectaven en gran mesura els seus morts! Des del costat de les seves lloses podem veure el petit barranc per on ens hem enfilat i, al fons, la plana empordanesa i un petit tros del golf de Roses. Malgrat els mil·lennis transcorreguts, la natura segueix proporcionant al sepulcre flors fresques: en aquest cas amb la presència de boniques flors grogues.



Sepulcre de corredor de Vinyes Mortes I

Una vista molt similar s’obté des del següent dolmen: el de Vinyes Mortes I. Per arribar-hi tant sols cal continuar enfilant-nos pel sender que ens ha dut fins el que acabem de visitar i arribar-nos al capdamunt d’un replà desprès del puig de l’Home, al costat de la carretera a Sant Pere de Rodes, just en un revolt d’aquesta. Tant la datació com el tipus, un altre sepulcre de corredor, és idèntic a l’anterior. La diferència és que aquest té una cambra rectangular no només llarga, sinó també amb una altitud similar a una persona, fet que li confereix un aspecte més imposant. Està formada per sis grans pedres col·locades dempeus, dues a cada un dels costats exceptuant el d’entrada, sobre les quals hi ha una gran llosa cobrint-los. Com en el dolmen anterior, en aquest també s’hi van trobar fragments de ceràmica, però, a més, l’any 1970, s’hi va trobar un fragment de sílex melat. Aquest fragment és molt significatiu ja que es desconeix en el nostre país la presència d’afloraments d’aquest tipus de sílex, de gran qualitat. De fet, es considera que podrien ser originaris de la Provença, on són molt abundants. La seva presència, doncs, és molt clarivident: a part de l’existència d’intercanvis i, per tant, la riquesa cultural existent entre indrets llunyans, el fet d’haver-hi sílex melat és significatiu del prestigi que la persona enterrada ostentava dins la seva col·lectivitat. S’han trobat mostres de sílex melat en tombes masculines, però no pas en femenines. O sigui que a la prehistòria ja existien les desigualtats, no tant sols socials, sinó també per raons de sexe. Curiosament, s’han trobat en sepultures infantils, essent la qualitat dels estris trobats encara millor que les dels adults; és clar que, en aquests casos, cal suposar que es tractava de fills de pares de gran prestigi social. 

Sepulcre de corredor del Puig Margall

Continuem pel camí que voreja el puig Margall en direcció llevant, paral·lels a la carretera asfaltada fins a l’inici d’una pista al costat de la qual, un cop creuat un petit torrent, hi han les restes del mas Margall. En aquest punt hi ha la possibilitat de visitar quatre dolmens que es troben al capdamunt de la riera de la Mata, a l’altra vessant del puig Margall. Cal seguir la pista que voreja per llevant dit puig i, després de passar per un mas habitat, que segons el mapa de Google duu el mateix nom que el ruïnós mas Margall, arribar fins al mas, aquest si en runes, de la Mata, des d’on comença una ruta circular que passa pels quatre dolmens. Mentre ens apropàvem al mas, hem vist un monòlit de pedra dalt d’una roca que semblava un solitari pastor albirant l’horitzó, vers la línia fronterera on s’estén la serra de l’Albera amb el Puig Neulós com a fita més elevada i que enllaça, pel coll de Banyuls, amb les serres que es dirigeixen vers el mar. Aquestes, com el pic de Querroig, semblen desafiar amb forts pendents al mar abans no les engoli. El mar, però, no és visible des d’on som. En arribar a la Mata ens trobem envoltats per la vessant occidental de la Serra de Rodes.



Panoràmica des del mas de la Mata


En aquest punt comença la ruta circular que passa pels quatre dolmens, però malauradament no disposem del temps suficient per fer el recorregut i tornar a Pau. Hem perdut massa temps quan, en arribar a la cabana de pastor abans dels dolmens de Vinyes Mortes, hem seguit cap amunt en lloc de desviar-nos vers aquests sepulcres. A més, en arribar al mas de la Mata, hem seguit un bon tros un camí equivocat. Cal anar amb compte, ja que l’inici del correcte es troba literalment cobert de vegetació: cal cercar les senyals grogues al costat mateix del mas, en unes pedres situades uns metres més enllà de les parets de la casa. Amb recança ho haurem de deixar per una altra ocasió. Tot i així, l’indret és bellíssim i convida a restar-hi una estona, el que aprofitem per dinar els entrepans que ens han preparat a l’hotel. Després de deixar que el sol ens acaroni el cos una estona, desfem la pista fins retornar a la carretera prop del mas Margall.

Podem seguir per la carretera en direcció a Sant Pere de Rodes fins trobar, a mà dreta, el camí al mas Ventós, o bé podem creuar-la i agafar un sender que la ressegueix fins al mateix punt. Indiscutiblement aquesta segona opció és més agradable que l’altre. Mentre avancem se’ns apareix al fons l’agresta muntanya dalt la qual senyoreja el castell de Sant Salvador, una visió veritablement bella i salvatge. Arribats al pla, vora la carretera, on per l’esquerra s’inicia la pista al mas Ventós, seguim la pista que s’orienta vers el sud, en direcció a Pau. Tant sols uns metres més endavant, prenem un petit sender que ens du al dolmen del Coll del Bosc de la Margalla.



Dolmen del Coll del Bosc de la Margalla



 Es tracta d’un altre sepulcre de corredor que data de la mateixa època que el del puig Margall (5300-4200 BP). No té la mateixa aparença que els anteriors ja que és molt més petit i senzill. Resta dempeus la pedra del fons de la sepultura i algunes de les laterals, molt més baixes que aquella. La seva estructura, doncs, és trapezoïdal, amb un passadís estret. No té cap coberta. Es troba en part soterrada, fet que facilita comprendre com era el talús que la cobria. El seu nom prové de la presència del margall, planta molt comuna en aquesta zona. De fet, el puig Margall i el seu dolmen també denoten aquesta presència. Fou excavat l’any 1943 i s’hi van trobar peces de ceràmica i de sílex; per la seva senzillesa en comparació amb el dolmen de Vinyes Mortes, de segur que no es tractava de sílex melat.

Continuem per la pista i enllacem amb l’antic camí utilitzat des de l’edat mitjana per accedir al monestir de Sant Pere de Rodes des de Pau. No tant sols fou utilitzat pels monjos, sinó també, i fins a temps recents, per pastors que duien els seus ramats a pasturar a la serra de Rodes i a l’extensa península del Cap de Creus. El camí és delimitat a ambdós costats per murs de pedra seca, arran del barranc del Cap de Terme, el que li confereix una gran bellesa incrementada per l’ampla visió que té del golf de Roses. Des del camí podem seguir amb claredat la costa, des del castell de la Trinitat, a Roses, fins l’emblemàtica silueta del Montgrí a l’altre extrem.



Panoràmica del Golf de Roses, amb la població de Roses



Dolmen de la Creu Blanca

Cal estar atents al camí perquè encara ens queda un dolmen ver visitar, el dolmen de la Creu Blanca. Aquest es troba, com dóna a entendre el seu nom, prop de l’indret on s’alça la creu, però, tot i que es pot veure des del mateix camí, per arribar-hi cal cercar un sender que baixa en forta pendent vers barranc del Cap de Terme. Malauradament, el camí es troba força malmès i, en un punt donat, desapareix, el que dificulta enormement l’aproximació al dolmen. De fet, per no embolicar-nos massa, no cal arribar-hi, ja que es pot observar molt bé a curta distància. Per fer-vos una idea de l’indret feréstec on es troba, afegir que aquest dolmen fou excavat l’any 1942 i que, posteriorment, oblidat, no fou novament trobat fins desprès d’una llarga recerca duta a terme l’any 1987. Es troba en molt mal estat, fet que dificulta reconèixer de quin tipus era: sembla ser, però, que es tractava d’un sepulcre de corredor com els anteriors, datat de la mateix època, amb cambra trapezoïdal o rectangular curta i passadís estret. Quan fou excavat per primera vegada l’any 1942 no es va trobar res. La veritat és que el seu propietari no deuria ser gaire popular entre els seus, ja que l’indret no és gaire còmode per viure-hi ni per morir-hi. És clar que, en aquells temps potser deuria ser diferent; a més, la vista segueix sent excepcional.

Retornats al camí medieval, fem el darrer tros que ens resta fins arribar a la Creu Blanca. La creu es troba situada en un petit coll des d’on el camí que, fins ara, ha anat carenejant, es decideix a emprendre una forta davallada fins a Pau. Aquesta creu era una de tantes que el monestir de Sant Pere de Rodes tenia col·locades per assenyalar els seus límits, donant la benvinguda però alhora indicant qui era el propietari. Per la documentació que ens ha arribat referent a aquest monestir, es coneixen quatre creus termenals, però tant sols resta dempeus aquesta on ara ens trobem. Es tracta d’una creu llatina del segle XV, tallada en pedra calcària de color gris molt clar, gairebé blanc, raó per la qual se la coneix com a Creu Blanca. Segons una llegenda, en temps en que els llops campaven per totes aquestes muntanyes, un missatger o, segons la versió, el mateix abat de Sant Pere, fou devorat per un d’ells al costat de la Creu Blanca. Prop de la creu hi ha un esperó que sobresurt de la muntanya i que permet reposar-hi asseguts contemplant tota la bellesa de l’Empordà estesa davant nostre. Se’ns fa difícil imaginar-nos temps més difícils, més foscos, en que, durant la caminada per aquests contorns, es corria el perill de ser engolits pels llops o altres feres, fins i tot humanes. Tot i que podríem dir incrèduls que les llegendes són llegendes; tanmateix podríem afegir que darrera d’una llegenda sempre hi ha quelcom real.

Tant sols ens queda la darrera baixada fins a Pau, però encara que ja no tornarem a gaudir de la troballa de cap més dolmen, el passeig és una veritable delícia. Enfront ens queden les muntanyes de la Garrotxa, i entre elles i nosaltres tot un seguit de turons boscosos i, al seu costat, els camps que s’estenen fins la costa, la qual anem albirant de tant en tant, mirant enrere o de costat, alhora que anem observant com la Creu Blanca es va empetitint. Anem baixant i passem pel costat d’un turó totalment cobert de feixes esglaonades, separades per marges de pedra seca, indicadors de les antigues vinyes que el cobrien. És el mateix turó que hem vist per l’altre vessant en el recorregut de pujada. De fet, en pocs minuts arribem a les Comes, indret on enllacem amb el camí per on hem pujat i que ens durà fins al poble de Pau, enmig del groc esclatant d’argelagues i ginesteres, fins a la plaça Major, fins a l’església de Sant Martí, fins on tenim el cotxe. I hi arribarem ben vermells per l’efecte del sol, com dues gambes emporitanes que han decidit, per un dia, deixar la protecció humida de la mar i fer una passejada muntanyenca.

Abans d’anar-nos-en, desitjant arribar a l’hotel, prendre una dutxa i assaborir un bon àpat per sopar, mentre prenem un refrecs que ens ha facilitat la petita nevera que portem al cotxe, podem fer una ullada a la façana de l’església de Sant Martí. Aquesta presenta una estructura curiosa: podem veure-hi dues parts diferenciades: la inferior, flanquejada per lesenes i que té una bonica porta amb cinc arcs de mig punt, llinda i timpà. En les dues bandes hi ha dues columnes, decorades les externes i llises les internes, amb capitells decorats amb motius vegetals o caps de lleons. Creuant de costat a costat, a l’altura de la part superior dels capitells, hi ha una motllura. Al damunt de la porta hi ha una finestra de doble esqueixada amb dos arcs en gradació. Delimitant aquesta part de la façana, a la part superior hi ha una altra motllura, inclinada com si es tractés d’una teulada a doble vessant. I d’ella, com si es tractés del capell d’un bisbe, sobresurt el que havia estat un esvelt campanar d’espadanya, avui tancat com si es tractés d’una torre de defensa; això sí, amb dos parells d’obertures que es diferencien per ser acabades en arcs de mig punt les d’un costat i amb un arc en mitja lluna les de l’altre. Dalt de tot, somrient, trobem un petit campanar d’espadanya que sembla la imatge d’un David damunt un vençut Goliat.

El Puig Neulós

Arribats al poble de Cantallops aprofitem per omplir les cantimplores a la font de la Carretera que, com el seu nom indica, es troba al costat de la carretera, a l’entrada del poble, i continuem creuant el poble i enfilant-nos per la carretera que duu a Requesens. Després d’uns quants quilòmetres i alguna que altre corba, deixem el cotxe al costat del pont de l’Anyet, creuat pel camí procedent del castell de Requesens i on, a prop, hi ha la font del Ferro. Un xic endavant, al costat de la pista, hi ha un petit edifici que correspon a una antiga caseta de la Guàrdia Civil, dels temps en que el contraban era molt freqüent en aquesta muntanya fronterera tant propera a la Jonquera.

Hem de continuar per la pista que ens ha dut fins aquí i que es dirigeix al petit poble de Requesens, el qual tenim, sense veure’l, just a sobre nostre. De fet, hem començat l’excursió on la riera passa encaixonada entre els turons del poblat i del castell. En aquest tram, la riera forma petits salts per on s’escorren les seves aigües amb alguna que altre cadolla on s’alenteixen, com el joc entremaliat d’un infant que fuig pressut però alhora desitjant ser pres. I les seves rialles s’escolten a través de la verdor que es remulla en les ribes esquitxades pel degoteig capriciós del diàfan líquid, sota l’atenta mirada dels arbres riberencs, freixes, salzes i verns, que s’enlairen als dos costats, aprofitant qualsevol escletxa entre el roquissar.

Al poc de caminar trobem una bifurcació a la unió de la qual veiem, a l’ombra d’unes alzines, les restes d’un forn de rajols. Tot i que les teuleries a les Alberes ja eren utilitzades en època romana, els vestigis d’aquesta corresponen al segle XVIII, quan hi hagué una revifalla a causa de la construcció dels masos que ompliren d’humanitat el massís. Encara es conserven les dues cambres utilitzades per a la combustió de la llenya i, damunt d’aquestes, l’enreixat on es col·locaven les peces d’argila per tal de ser cuites.

Ens enfilem per la pista en direcció al poble de Requesens, però de seguida trobem una bifurcació a la dreta, barrada amb un pal metàl·lic, que hem de prendre per tal d’enlairar-nos fins el coll del Pou i, des d’allà, encalçar el cim del Puig Neulós. És cert que, pràcticament, tota la pujada la farem per pistes, però no se’ns farà gens monòtona per la riquesa vegetal que anirem trobant al llarg de l’ascensió: castanyers, avellaners i faigs ombrejaran el nostre camí alhora que altres espècies com l’alzina, el plàtan, el vern, o altres de més exòtiques com el cedre i el xiprer, apareixeran de tant en tant.

En un moment donat, les branques dels nombrosos avellaners que flanquegen els dos costats de la pista, es cerquen mútuament formant una bella cúpula natural que la llum del dia travessa il·luminant la verdor nítida de les seves fulles. Més endavant, aquest sostre baix s’alçarà amb la presència d’alguns castanyers i dels faigs. El dia és esplèndid, tot i que ho devem al fort vent que remuga damunt les capçades dels arbres. L’embolcall vegetal ens és útil per apaivagar l’embat de la tramuntana que, de segur, quan arribem a la carena, ens dificultarà l’ascensió. Ens creuem amb dos homes que ens confirmen la violència amb que el vent escombra la carena; fa tant de temps que vull fer el Puig Neulós, que sóc capaç d’enfrontar-me a tots els temibles déus que els grecs van crear per despentinar-nos, inclòs al mateix Bòrees, déu del vent del nord, traduït del grec com “el devorador”. Certament, el fort aire que ens arriba filtrat pel bosc, fa témer l’embranzida final.

En una cruïlla prenem la pista de l’esquerra indicada per una de les nombroses senyals grogues repartides per tot el massís i que ens seran molt útils durant la major part de l’excursió. Penjat d’una de les branques ens trobem amb un curiós pluviòmetre casolà, format per un llarg embolcall de plàstic amb un embut i un petit recipient a la part inferior. La pista, menys transitada i, per tant, més semblada a un camí de muntanya, arriba a una petita clariana on un grup de vaques es dediquen a la seva tasca preferida: menjar amb delit l’herba que acoloreix el sòl.

Continuem per una bella pista encatifada de fullaraca, flanquejada d’alts i esvelts faigs, fins arribar a un petit torrent on ens topem amb un altre grup de vaques que s’apropen a abeurar. Fan una mica de basarda aquests animalons. Són diferents a les que hem vist abans. Són més primes, d’una tonalitat marró més fosca; inclòs una d’elles és totalment negre. Les amenaçadores banyes, blanques a la base i negres als extrems, tenen forma de ganxo, com mitges llunes. Deuen pertànyer a la raça pròpia de les Alberes? La negre estic gairebé convençut. Les altres podrien ser les dites fagines pel fet que s’alimenten bàsicament dels fruits i brots tendres del faig. Les deixem que beguin i s’allunyin i creuem el torrent per continuar la nostra excursió.

El camí continua per un bosc amb els faigs més robusts. Alguns d’ells han estat abatuts per les inclemències del temps que han anat erosionant el sòl i resten caiguts enmig del camí, amb les enormes arrels formant una gegantina teranyina de petites branques i fosca terra. Seguim creuant-nos amb més vaques. Aquests animals viuen en llibertat durant tot l’any; tant sols un cop a l’any, els ramaders els apleguen, curen els malalts o ferits, i es queden uns quants vedells. L’indret és molt ombrívol. La pista es va convertint més aviat en camí. Seguim un bonic torrent, el creuem, i continuem per l’altre costat fins trobar-nos amb les restes d’un antic mas, el corral de Pedra Dreta, que aprofita la mateixa roca com a part dels seus murs. Hi arribem pel costat on es troba un abeurador, encastat al rocam.

Aquí deixem la pista i, seguint els senyals, prenem un sender que s’enfila cap al nord, fins enllaçar amb una altra pista que ens durà, ja definitivament, fins el coll del Pou. En un moment donat veiem aparèixer un nombrós grup de persones d’edat avançada que duen unes presses inusitades per la tranquil·litat del lloc. Els hi preguntem, per tal d’assegurar-nos, si anem bé per pujar al Puig Neulós; ells, en una cantarella comuna, ens tranquil·litzen, però ho fan sense aturar-se, com si el fet de romandre quiets els ocasionés un imprevist trastorn. Potser estan batent un rècord o potser els esperen les seves dones a dinar. Malgrat tot, els estem agraïts per la informació.

Seguim ascendint i ens trobem amb una altra barrera metàl·lica que priva la circulació de vehicles. Superat aquest impediment, de seguida el camí gira i, creuant per un passadís format per dos talussos naturals situats a banda i banda, on dues fileres de pins negres semblen fer-nos el passadís, com si nosaltres fóssim els esperats vencedors d’una cursa, arribem al coll del Pou. Deixats enrere els pins, el fort vent ens colpeja bruscament. Un pal indicador ens assabenta que tenim el cotxe a dues hores de distància i que, pel camí de tornada, encara ens resten tres hores i mitja per retrobar-lo. Davant nostre s’estén la collada que ens durà fins al cim, el qual s’endevina al fons per la presència de la gran antena que forma part de l’estació repetidora de senyals de televisió i ràdio que els gavatxos hi van col·locar malmetent la bellesa del cim. Fins i tot, pel costat nord, hi ha una carretera asfaltada que hi arriba, on molts dels visitants nòrdics deixen el vehicle pujant a peu el darrer trajecte fins al cim. Sortosament nosaltres anem enfilant-nos pel vessant català, un xic per sota la línia carenera i, per tant, fem l’orni a l’asfalt.

Aprofitem la fita del coll del Pou per fer una curta aturada, beure aigua i contemplar el magnífic panorama que s’estén vers la plana empordanesa. Sota nostre tenim el castell de Requesens damunt el seu turó, i la riera d’Anyet discorrent sota seu vers el sud-est mentre la carretera es dirigeix a Cantallops. Malgrat l’embat del vent, la calitja enterboleix el paisatge i se’ns fa difícil veure més enllà dels turons que es desprenen de l’Albera. Vers llevant, les siluetes d’aquestes muntanyes s’apropen al mar; llàstima que el dia no sigui prou clar, doncs podríem admirar aquesta corrua d’ones boscoses fins topar amb la bellesa del golf de Roses.

Seguim caminant, esperonats ara per la proximitat del cim però alhora enfrontats amb el fort vent. En pocs minuts arribem fins a un magnífic pou de gel construït al segle XVII. Ens topem amb el seu con exterior, d’uns dos metres i escaig d’altura, construït amb un apilament de pedres amb dues obertures de respiració a banda i banda a més d’una altra situada al capdamunt del con. Però, com si es tractés d’un iceberg, aquesta tant sols és una petita part de la seva estructura. Un xic separat i a un nivell inferior, hi ha una obertura per on s’accedeix a una caseta de pedra des d’on s’extreia el glaç. Entre aquesta estructura i la part subterrània situada sota el con, hi ha un passadís que comunica l’una amb l’altra. Al fons, un habitacle de deu metres d’alt i cinc d’amplada on s’apilava el gel. Cobrint-lo tot, la pendent de la muntanya. Fou refet l’any 1992.



Roser al costat del con superior del pou de gel


Una llarga palissada de fusta i filferro s’enfila tot carenejant vers el cim. Potser la seva presència es útil encara pel fet que les vaques que campen lliurement pels prats estesos al nostre voltant segueixin en el seu hàbitat corresponent, sense intercanvis indesitjats. Per a elles, sembla ser, no existeix Europa. Però la presència d’aquesta estacada, més que recordar l’oest americà, ens duu a la memòria un passat recent en que les fronteres impedien la llibertat. A més, el seu estat deplorable la fa totalment inútil. Haurien de treure-la.

A mesura que pugem, la tramuntana se’ns rifa amb més força. La presència constant d’aquest vent queda reflectida pels arbres que, combatents, s’entesten en créixer en aquests vorals. Els faigs es torcen com si fossin banderes d’exèrcits invisibles, com derrotats emblemes de presències fugisseres, escampades arreu pel vent. Alguns d’aquests faigs resten nus, sense l’ànima de les seves fulles, agitant les seves branques com esperits que s’allunyen de la vida i que la volen retenir infructuosament. De tant en tant, la presència d’algun grèvol de contorns campaniformes, donen un toc divertit al prat cimal, com si fossin l’aparatosa vestimenta de misteriosos éssers camuflats al seu interior. L’horitzó es va obrint a mesura que ens apropem al cim. Mirant enrere, vers el coll del Pou, la carena sembla continuar ponent enllà, vers el massís de les Salines. Les muntanyes de la Garrotxa dibuixen el relleu per on s’esmuny cada jorn el sol; és difícil de veure, però amb paciència, a través de la calitja, podem observar la piramidal presència del Bassegoda.



Pujant al Puig Neulós. Anem deixant enrera el coll del Pal mentre al fons, malgrat la calitja,
podem veure el massís de les Salines i les muntanyes de la Garrotxa, entre elles el Bassegoda.

 Creuem sota un roquissar que ens protegeix momentàniament de la tramuntana i, en traspassar-lo, sentint un cop més la seva força, emprenem els darrers metres fins arribar al cim del Puig Neulós, amb un vèrtex geodèsic i el famós monòlit d’en Manel, una gran torre d’esquist de gairebé cinc metres alçada pel Manel Costa, un pastor nascut el dia de Nadal de l’any 1822 a Sant Martí d’Albera, i que es coneixia tots els viaranys de les Alberes per on pasturava el seu ramat. No tant sols és seva aquesta obra, sinó moltes altres repartides pel massís, com les fonts que ell mateix va arranjar: una, la qual va anomenar Reina de les Fonts, enmig dels boscos del coll de l’Ullat, situat un xic al nord del coll del Pou; i l’altre, que duu el seu nom, font d’en Manel, al coll Forcat, situat prop del camí que va a Requesens, a la carena que puja vers el Puig Neulós pel coll de Pou. Al voltant de les fonts hi va col·locar taules i seients de granit, i hi va plantar molts arbres que ara fan ombra. Aquest pastor que, quan els seus companys abandonaren la muntanya per cercar feina en les noves indústries que llavors proliferaren als pobles de la rodalia, volgué seguir fent de pastor, va esdevenir un símbol de les Alberes. El poeta Josep Sebastià Pons li dedicà un poema quan va morir amb noranta anys. I inclòs diuen que, aquest trist jorn, les Alberes van plorar; almenys, van ser batudes per una forta tempesta de neu. I és que, aquesta muntanya tan propera a la Mediterrània, tant aparentment calma com el mar, sovint mostra la seva fúria. En una pedra situada als peus del monòlit d’en Manel hi ha inscrit el nom de Puig Neulus. I és que, quan no bufa la tramuntana, la boira o la neula cobreix aquests cims.



Roser i Jaume dalt el Puig Neulós, asseguts al costat del monòlit d'en Manel.
És difícil de veure per la calitja, però al fons a l'esquerra es veu el Canigó nevat

 Arribats a dalt, és hora de gaudir del que tant esperàvem: la visió conjunta del golf de Roses i del Rosselló. Malauradament, la calitja, que ens priva d’una visió clara, i el fort vent que ens impedeix moure’ns amb comoditat, juntament amb la presència de l’esperpèntica estació de telecomunicacions, ens provoca un cert desànim, un pessic amarg de decepció. Tot i així, val la pena fer l’esforç i mantenir-se una estona drets, malgrat sigui agafats al vèrtex, per tal de contemplar tot el paisatge que s’estén al nostre voltant. Ja he parlat del paisatge empordanès, ja he esmentat el ponent garrotxí... El Rosselló és quelcom diferent. La costa Vermella s’estén més rectilínia que no pas l’esfèric golf de Roses. Els pobles que s’estenen entre els camps cultivats, vers Perpinyà, són més nombrosos i més grans que no pas els de la vessant catalana. M’imagino com serà aquest paisatge de nit, esquitxat de llumenetes que s’abracen formant cercles desiguals enmig de la buidor fosca de la nit mentre a l’altre costat, el nostre, semblarà un camp de petites i solitàries lluernes. Entre els pobles costaners s’estenen terra endins les nombroses llacunes que embelleixen aquesta comarca, com l’estany de Canet o, més llunyà, el de Salses, o, ja a l’interior, l’estany de Vilanova, al nord-oest del poble d’Elna.



Panoràmica amb la Roser al costat del vèrtex geodèsic dalt del Puig Neulós

 Dinem prop del cim, a resguard del vent gràcies a la protecció del rocam, amb la mirada perduda vers l’Empordà. El Puig Neulós és com el vèrtex d’una piràmide ajaguda al terra, tombada, com si fos la seva ombra reflectida pels raigs del sol. En la seva base es troba el castell de Requesens, i als costats, les carenes que es desprenen del cim: una, per on hem pujat, s’allarga fins el puig Pinyer; l’altre, per on baixarem, abraça la capçalera dels torrents que conflueixen als peus del turó del castell, fins el Roc Colom, mascaró d’una fageda que s’enfonsa bruscament vers Requesens.

Tot i que ja portem força temps dalt el puig Neulós, encara ens queda quelcom ver veure. Vers el nord de les muntanyes de la Garrotxa, vers el nord-oest de les Salines: l’esplèndida presència del Canigó, la muntanya de Jacint Verdaguer, amb el seu cim i les carenes que es desprenen als seus dos costats ben nevades encara. I aquí queda reflectida la bellesa d’aquest país: les muntanyes nevades per on costat i el mar per l’altre! I enmig, el Rosselló i l’Empordà, dues comarques amigues separades, no pas per raons naturals, sinó per l’absolutisme de dos estats imperialistes. La tramuntana, tot i que ens colpeja brutalment, també ens agermana.



Baixant al coll de la Tanyareda, amb el coll del Faig a la dreta

 És hora de tornar. Ho fem seguint el filat per on també baixa el GR. Encara es manté tossudament la separació entre els dos vessants de la muntanya. Ens anem creuant amb grups de vaques que gaudeixen plenament de la mandrosa tasca de romiatge que tenen encomanada. La tramuntana no les afecta com ha nosaltres, tot i que a mesura que hem anat descendint, aquesta ha anat minvant. La pendent, al principi, és molt inclinada, però es va suavitzant a mesura que ens apropem al coll de la Tanyareda, on, en arribar-hi, ens rep un ample prat amb una pista que el ressegueix pel costat francès. Al coll trobem uns indicadors que ens assenyalen que ens trobem més o menys a la meitat de camí del poble de Requesens: dues hores i trenta-cinc minuts pel Puig Neulós, per on hem arribat, i dues hores i mitja pel coll de Faig, on ens dirigim.

Les vistes són esplèndides. Vers la vessant francesa, pel costat dels escarpats pics que oculten els pobles marítims de Banyuls de la Marenda i Cervera, a l’extrem meridional dels quals s’alça la torre de Madaloc, veiem el nucli de Portvendres resseguint la costa. Després del coll de la Tanyareda, el camí s’enfila pel puig de l’Atalaiador per baixar bruscament fins al coll de Faig. Per arribar-hi creuarem un dels boscos més bonics d’aquesta serralada, a més de ser una de les fagedes més belles que hem conegut. Ja des d’un inici, el prat és flanquejat pel costat francès per una filera d’arbres que aparenten el formós decorat d’un bell quadre naturalista. Desprès, el camí s’endinsa dins la fageda i, en arribar al refugi de la Tanyareda, ens trobem envoltats per diversos faigs que obren el seu brancatge com mans gegantines. El refugi, de ciment, no té cap mena d’interès a part de servir de refugi en cas de pluja o per pernoctar-hi. Però el paisatge que l’envolta és com sorgit d’un conte tolkià. Enmig de faigs esfilagarsats, hi han veritables gegants que semblen amenaçar-nos amb les seves branques esteses damunt el camí, moltes de les quals, doblegades pel seu propi pes, a penes es sostenen damunt el sòl o, inclòs, hi jeuen derrotades.

En arribar al puig de l’Atalaiador, una clariana ens permet albirar de nou el puig Neulós. Aquí dalt veiem un altre curiós grèvol que aparenta una campana verd fosc, semblat el que hem vist pujant al puig Neulós. Quines formes més curioses que tenen aquests arbres, com si fossin damisel·les a punt d’iniciar un ball amb els seus vestits amples, o com monjos dervixos a punt de giravoltar sobre ells mateixos. Si ens apropem a l’extrem del puig podem albirar el que serà la darrera part de l’excursió: a poca distància ens queda el coll del Faig, i desprenent-se de la carena, el bosc que cobreix tota la vessant muntanyosa per on haurem de davallar fins als peus del castell de Requesens. Unes clarianes marquen el pas del torrent de coll Pregon, i a l’altre vessant es veuen les cases del nucli de Requesens. Més enllà, la carena entre el Puig de les Canals i el puig Rodó, darrera la qual resta ocult el poble de Cantallops. I encara més enllà, un cop més, la visió inacabable de la plana empordanesa.

Finalment arribem al coll del Faig creuant una fageda veritablement digna d’un conte. Tot i l’aparença tenebrosa de molts dels faigs, no és un indret fosc, ombrívol; la llum de la tarda hi penetra joiosa, donant al paisatge un aspecte bonhomiós, com si aquests gegants taciturns fossin vells rabiüts però incapaços de fer cap mal a les ànimes que entre ells hi passegen. De segur que els hòbbits se’ls mirarien amb respecte però sense por; no puc deixar de pensar en els ents! No cal dir que el faig que dóna nom al coll és un magnífic exemplar que sembla estendre’s per tot el voltant, malauradament amb alguna branca despresa del tronc que jeu lànguidament sobre la verda catifa que cobreix el sòl.

El faig del coll del Faig, també conegut com coll Ventós

Si el passeig que ens ha dut fins el coll del Faig des del puig Neulós ha estat d’una gran bellesa, el que ara iniciem davallant fortament per una senda tot seguint les marques grogues que taquen l’escorça d’alguns arbres o les roques del camí i que ens durà gairebé fins al punt d’inici, no és menys formós. Al poc d’iniciat, embolcallant un espai situat davant d’un roquissar, trobem uns murs fets de pedra seca utilitzats pels antics pobladors probablement per encerclar el seu bestiar; avui hi creixen uns alts roures. El camí davalla fortament resseguint un torrent on, de tant en tant, ens regala un petit salt d’aigua mentre ens acarona l’oïda i l’esperit amb la seva corredissa. Els faigs encara dominen, però poc a poc, apareixen altres arbres, com els roures. Més endavant, o hauria de dir més avall, faran acte de presència les alzines, els castanyers i el avellaners.

De tant en tant, sorgint dels troncs dels faigs, apareixen curiosos fongs que donen a l’indret, un aire més surrealista, més de somni, més fantasiós. Hi han uns quants que són com petxines gegants, com ostres ondulades a punt d’obrir-se i deixar al descobert les seves perles, tot i que, vist on creixen, no podem esperar que tinguin la mateixa funció i bellesa que les ocultes als fons dels mars. De tant en tant, una clariana ens deixa veure un cop més, potser el darrer, el puig Neulós, ara tacat per la llum groguenca de la lànguida tarda, camí del capvespre. Passem sota el roc de l’Atalaiador i, al cap de poc, ens topem amb una pista que deixem de seguida tot continuant pel sender marcat pels senyals grocs i que continua passejant al costat del torrent. Travessem per segona vegada la pista i, gaudint plenament de l’embolcall boscós, arribem a un salt d’aigua, en un dels indrets més bells dels que hem vist, envoltats per la fageda i amb el sòl cobert per la fullaraca d’antigues estacions tardorenques.

El Puig Neulós des d'una de les clarianes del bosc

Seguim baixant i als pocs minuts ens trobem amb un petit dipòsit d’aigua que ens indica que estem arribant a una zona menys feréstega i, per tant, més humanitzada. Passat el dipòsit, al costat esquerra del torrent, s’inicia un camí planer delimitat per un mur per on, antigament, hi passava una conducció d’aigua. Més endavant, aquest sender es converteix en una pista que va davallant i que ens ofereix, en un moment determinat, la visió exultat del castell de Requesens, concretament del seu recinte més elevat situat al nord del conjunt castral, amb l’altiva torre de l’Homenatge en un extrem i la veïna torre de la Campana a l’altre extrem, i, enmig d’ambdues, una tercera torre, l’Atalaia, totes elles enllaçades per alts murs.

Hem deixat enrere la fageda i arribem als peus del castell sota la mirada altiva d’alts pins. Hi ha un ramat força nombrós de vaques que ens miren encuriosides, inclòs alguna d’elles amb malfiança. Segurament ja no esperaven a ningú que les destorbés. En aquet punt el més raonable seria prendre el camí que, sota mateix del castell, es dirigeix fins al pont de l’Anyet i, creuant-lo, arriba al punt on tenim el cotxe. Però com que sentim recança d’acabar tant aviat l’excursió, fet irònic ja que portem gairebé vuit hores caminant, nosaltres ens dirigim en direcció contrària, allunyant-nos del castell, pel camí que duu al nucli de Requesens. Així, un cop creuat el torrent, ens topem amb la pista que ens duu precisament al forn de rajols que hem visitat a l’inici.

La volta és més gran per aquí, però tant se val, estem contents de l’excursió, hem pogut fer el puig Neulós malgrat la forta tramuntana, hem passejat per una carena amb magnífiques vistes, per l’interior d’una esplèndida fageda i resseguint un bonic torrent. Ara tant sols ens resta desfer la pista que ens durà fins al cotxe i pensar ja amb l’àpat que ens espera a l’hotel després d’una relaxant dutxa. I, per acabar, un altre premi gaudit amb la companyia dels propietaris i cambrers de l’hotel: la victòria del Barça per zero a dos contra el Madrid en el partir d’anada de la Champions League! Una excursió inoblidable!