Cap del Verd

La Laura i jo estàvem molt escèptics sobre l’èxit de la sortida. Deien els entesos que havia nevat, però a mesura que ens anàvem apropant al nostre destí, les muntanyes se’ns apareixien nues de blancor, només, per no contrariar en excés als meteoròlegs experts, la part més alta dels cims es dignaven a vestir-se de blanc. Volíem pujar al Cap del Verd, el cim més alt de la serra homònima, el qual, curiosament, mai hi havíem pujat malgrat haver fet un munt d’excursions per totes les muntanyes del voltant. I pensàvem que seria una magnífica excursió, propera a casa, per fer amb raquetes. I, de fet, no ens equivocàvem, només que depeníem de que, efectivament, hi hagués neu per trepitjar.

Passem Cercs, amb la seva descomunal xemeneia de la central tèrmica i, abans de Guardiola de Berguedà, ens desviem cap a Saldes i Gósol. Al nostra voltant pràcticament no hi ha neu. La nostra esperança resideix en el Pedraforca i, al seu darrera, el Cadí, però quan, després d’un gir, la bellesa pètria de la muntanya enforcada se’ns apareix al nostre davant, ens quedem decebuts en veure que només els seus pollegons i la part superior de la tartera que els separa, tenen certa quantitat de neu. Gairebé ens convencem que haurem de fer l’excursió sense les raquetes, però, inusitadament, quan la Serra del Verd se’ns apareix al sud-oest de la mítica muntanya, recobrem la il·lusió en veure que una extensa capa de neu cobreix els seus boscos. Vés per on que la neu és com una noia capritxosa que no sap quin vestit posar-se. No serà com haguéssim volgut, però ja ens creiem que no hem dut debades les raquetes de neu.

Ens arribem a Gósol, a la seva entrada, on hi ha la rotonda amb l’estàtua del segador en memòria d’aquests treballadors que, cada temporada, a principis de juny, creuaven el Cadí pel pas dels Gosolans per anar a treballar als masos de la Cerdanya. El pas dels Gosolans, però, no era només el camí emprat pels segadors, sinó que també era concorregut per traginers, sometents, bandolers, contrabandistes i, fins i tot, músics que anaven pels pobles, a banda i banda del Cadí, a engrescar els dies de festa major. Fins i tot, el pintor Pablo Picasso va ser un dels seus passavolants, quan per raons de salut, va passar uns dies en aquests entorns, viatjant de Guardiola de Berguedà fins a Gósol, on va passar-hi una bona temporada, i després, pel Pas dels Gosolans, fins a Bellver de Cerdanya; precisament, n’han fet un sender de tot aquest recorregut picassià que du el seu nom: Camí de Picasso. Potser ara veiem aquest poble i els seus voltants molt tranquils, però en temps reculats, quan la muntanya no era un lloc on anar només els caps de setmana, hi hagué una gran vitalitat. Nosaltres mateixos hem creuat en un parell d’ocasions el Pas dels Gosolans de camí al Comabona; ens hagués agradat trobar-nos-hi el pintor malagueny amb la seva companya Fernande Olivier.

Al costat de la rotonda hi ha l’hostal de Cal Franciscó, de bons records, havent-hi passat dos caps de setmana, un amb els fills encara petits per tal de conèixer Gósol, sobretot el castell que s’enfila al seu darrera, damunt un allargat turó i visitar el petit museu dedicat a l’estada del pintor malagueny; i en una segona estada en parella amb la Roser, per tal de recórrer el PR C-123 que volta el Pedraforca amb sortida i arribada a Gósol. Ara, però, la nostra destinació es troba en sentit oposat, vers el sud del poble. Prenem la pista que volta per migdia el Tossal del Castell i que creua de seguida el torrent de la Coma, un petit ramal d’aigua que, un tros més avall, juntament amb altres, forma el riu Aigua de Valls, el qual, després de passar entre els massissos del Verd i d’Ensija i creuar la vall de Lord, s’uneix al Cardener al pantà de la Llosa del Cavall, a Sant Llorenç de Morunys. La pista es dirigeix vers Tuixén pel coll de la Mola, on pensem deixar el cotxe i començar l’excursió; en aquest tram seguim el GR 150, conegut com el Circuit del Cadí que envolta completament aquesta formosa serralada així com la veïna del Moixeró. Una variant, el GR 150-1, molt més muntanyenca, ressegueix ambdues serres per la seva carena. Nosaltres, però, avui només fem un petit tram, i amb cotxe, passant sota l’església de Santa Margarida i resseguint els cingles de les Costasses, fins al coll de la Mola.

Que la vida és plena de contradiccions, n’és un clar exemple arribar fins el coll esmentat. Si hi hem arribat és sinònim d’haver-hi poca neu. Però si no haguéssim arribat, és sinònim d’una molt més llarga excursió, amb la possibilitat ben probable d’haver de córrer més del compte, amb el perill afegit d’entrebancar-nos amb les raquetes, per tal de no tornar de nit al lloc d’inici. Sortosament, ens hem trobat en un punt mig que ens ha permès arribar fins al coll asseguts còmodament i poder iniciar l’excursió posant-nos les raquetes des del començament. I és que, al vessant oriental del coll, amb magnífiques vistes al Pedraforca, surt una pista que s’enfila cap els prats que ocupen els cimals de la Serra del Verd, i que miraculosament es troba coberta de neu. Un regal dels déus que agraïm moltíssim. El coll de la Mola on ens trobem, un racó molt bonic malgrat la presència d’una línia d’alta tensió, fa de partió administratiu i natural alhora: separa el terme de Gósol, al Berguedà, del de Josa i Tuixén, a l’Alt Urgell, així com el curs de l’Aigua de Valls del curs del riu de Mola; el primer, com ja he comentat, s’unirà al Cardener, mentre que les aigües del segon, després d’afegir-se amb les del riu de la Vansa prop de Fórnols, arribaran al Segre al nord d’Organyà. I mirant-ho tot, cenyint el coll no fos cas que els torrents que es desprenen pels dos costats decidissin canviar de rumb, trobem els cingles de les Costasses al nord i la serra del Verd al sud. Un cop hem fet un petit mos i ens hem calçat botes i raquetes, enfilem la pista emblanquinada ben decidits a gaudir d’una prometedora excursió.

Laura a l'inici de l'excursió, amb el Pedraforca al fons

 

Enfilem la pista que va guanyant alçada còmodament pel vessant occidental de la carena del Verd, amb unes belles vistes del Pedraforca i de Gósol; indiscutiblement, la muntanya enforcada estarà present des de molts indrets d’aquesta excursió. La pista abandona el caire de la muntanya i gira cap a ponent introduint-se dins el bosc. Anem avançant per trams amb poca neu i d’altres amb més. Sortim del bosc i arribem al Portell de l’Ós, un petit sortint de la muntanya que esdevé un magnífic mirador sobre la vall de Tuixén i els espadats septentrionals de la Serra del Verd. A la nostra esquerra tenim el Clot de les Carboneres, amb les agrestes Roques de les Feus al vessant oposat; l’ombrívol torrent s’uneix més avall amb el riu de la Mola. Enfront tenim el Port del Comte, amb el Tossal d’Estivella a primer terme i, més nevat i al fons, el Pedró dels Quatre Batlles. Perdent-se al fons, vers ponent, apareixen les muntanyes que separen l’Alt Urgell del Pallars Jussà, entre les quals destaca la Serra de Boumort. I, al nord d’aquest conjunt, com una filera d’ordenades efígies blanques, s’estenen les muntanyes del Pirineu lleidatà, destacant entre elles, com una mastaba natural, cambra funerària d’un déu caigut, el Montsent de Pallars. Tancant la vista al nord, per darrera els vessants orientals més suaus i boscosos dels cingles de les Costasses, se’ns apareix la Serra del Cadí, malauradament amb molt poca neu almenys en aquesta vessant septentrional.

La vall de Tuixén i el Port del Comte des del Portell de l'Ós

 

Hi ha una tanca que impedeix el pas als vehicles. La creuem, i seguim la pista, ara vers migdia i en suau descens vers el Clot de les Carboneres que creuem i, ara en suau ascens, passem per sobre les cingleres de les Roques de les Feus. Temps enrere, sembla ser que per aquestes profundes cingleres hi visqueren ossos, els quals foren un darrere l’altre, caçats fins desaparèixer. De la presència d’aquest plantígrad a la Serra del Verd li ve el nom al Portell de l’Ós, on de segur, els caçadors sotjaven els voltants a la cerca d’una desprevinguda víctima. Personalment, m’agrada més imaginar-me un d’aquests bells animals aturats a l’extrem d’aquell replà, contemplant amb llibertat tot l’embolcall de muntanyes sense nom, potser enyorant una parella, potser acompanyat per dos cadells, potser amb la mirada perduda allà on l’horitzó es desdibuixa. Ens apropem al Clot de Prat Salvatge i rebutgem els ramals de la pista que baixen vers el fons del barranc tot enfilant-nos per la dreta del clot. A partir d’aquí, el gruix de neu serà copiós i gaudirem plenament de les raquetes; de fet, la pista segueix enfilant-se i nosaltres l’hem de resseguir fins dalt, però en trobar-se totalment sota la neu, pràcticament ens semblarà que anem raquetejant per sòl verge. Voltats de bosc als dos costats i damunt d’un paisatge totalment nevat, ens sembla passejar per un lloc encisador, sorgit d’una història ancestral i màgica.

Em pregunto què passaria si ara aparegués un d’aquells óssos que, en temps molt reculats, es passejaven lliurement per aquests entorns. Em penso que l’escena no seria tan bucòlica com la que m’havia imaginat al Portell de l’Ós. Al llarg de l’excursió hem vist dibuixats a la neu diverses petjades d’animals, però són petites, cap d’elles pertany a un plantígrad. I és que els ossos, com els humans, són plantígrads; és a dir, són mandrosos i recolzen tota la planta del peu al terra quan caminen. Així, les seves petjades, que deixen entreveure els cinc dits i amb unes ungles ben marcades, són inconfusibles. Per cert, no és ara l’època d’hibernació? O potser no? Amb el clima caòtic que, d’uns anys ençà, esta fent, no seria d’estranyar que les pobres bestioles no sabessin amb gaire encert si cal dormir o cal sortir a cercar aliment, de la mateixa manera que nosaltres, seguint el Meteosat, no sabem amb gaire certesa si agafar l’abric, la capelina o quedar-nos a casa.

Arribem a una ampla clariana enmig del bosc on hi ha una cleda feta amb bigues de fusta i amb un petit cobert en un dels costats. És un indret molt bell que fa córrer encara més la imaginació. Aquí algun pastor deuria guardar-hi el seu ramat mentre ell es resguardava del fred dins el cobert. Potser durant la nit, sentia udolar els llops que, de segur, també deurien viure a la Serra del Verd abans que la indiscriminada i deshumanitzada presència dels caçadors els foragités o, més encertadament, acabés amb ells. Ho reconec. Si sabéssim que per aquests vorals poden haver-hi óssos o llops, tindríem por; ens miraríem tot el nostre voltant no pas cercant bones fotografies, sinó segurs d’haver vist entre els arbres la mirada incisiva d’un d’aquests animals. El pastor potser també sentia por, però probablement, acostumat a la seva vida, estaria més preocupat per les ovelles que no pas per ell mateix, ja que al cap i a la fi, aquells animals llanuts representaven el seu mitjà de subsistència. Un món molt més dur, però alhora molt més lliure, més verge i, per tant, més interessant. O potser ho tenim massa mitificat i, en realitat, és millor contemplar aquests paisatges com si fossin parcs temàtics propers a pistes d’esquí que no pas amb tota la seva essència primitiva i salvatge.

El tancat del bestiar al Prats de Cavallets

Aquest indret és conegut amb el nom de Prats de Cavallets. Continuem enfilant-nos per una pista invisible vers el sud-est, per la part superior del clot que, a aquestes altures, ja hem endevinat que és com anomenen en aquestes contrades un estret pas entre elevacions, el que en altres llocs es coneix com a barranc. Entrem dins el bosc de pi negre, característic d’aquest entorn, i, en un esforç constant però sortosament curt, arribem a la carena del Planell de la Font, des d’on se’ns obre un magnífic panorama vers llevant. Ens trobem a la capçalera del torrent Fosc, que neix al coll dels Belitres on haurem d’arribar abans d’encarar el tram final de l’ascensió al Cap del Verd. El torrent forma un profund barranc que davalla fins a Gósol, on, juntament amb altres torrents, aflueix a l’Aigua de Valls. Però la vista se’n va més enllà d’aquest paisatge proper, seguint la vall de Saldes, entre el Pedraforca a l’esquerra i la Serra d’Ensija a la dreta. Propers, veiem els cingles de Costafreda, situats al sector occidental de l’altiplà encerclat de cingleres on es troba el poble de Vallcebre. Darrera seu, a l’altra riba del Llobregat, veiem la serra de Catllaràs i, enfront d’aquesta, al nord, la serra de Montgrony i, al fons, el Taga i la serra de Sant Amanç; entre un i l’altra, un oceà de núvols.

 

El Pedraforca i els Rasos de Peguera des del Planell de la Font

 

Hem trepitjat neu des del coll de la Mola, pràcticament des que hem baixat del cotxe, i sobretot, a partir del clot de Prat Salvatge, i mirant cap al sud-oest, cap a on ens hem de dirigir, on una empinada costa és coberta per la neu, aquesta ens acompanyarà fins dalt el cim; però tot al nostre voltant, tot el paisatge que he descrit, és mancat de neu, només present, i en poca quantitat, a les carenes de les serres més elevades. És com esquiar amb neu artificial: només hi ha neu just a l’amplada de les pistes. Cap a ponent, el paisatge proper ens presenta la capçalera del Clot de Prat Salvatge, i vers el nord, la Serra del Cadí, lleugerament nevada, com ja he descrit, a la seva part superior. Hem de continuar enfilant la pendent que tenim vers el sud-oest, gaudint de les raquetes per un entorn cobert de neu amb algun que altre arbre solitari exultant verdor enmig del blanc nival. La pendent és forta, però amb calma anem guanyant alçada fins arribar al coll dels Belitres, situat entre el boscós Cap de Prat d’Aubes a l’esquerra i l’isolat Cap del Verd a la dreta; és com si els arbres, en el primer, volguessin romandre junts, mentre que, en el segon, preferissin l’aïllament. Entre un i altre, vers el sud, per on descendeix el torrent de la Borda camí de la vall primerenca del Cardener, el paisatge resta ocult per un bell mar de núvols; la seva blancor esponjosa s’uneix amb la blancor brillant de la neu. És com si haguéssim deixat enrere la terra ferma i ens trobéssim suspesos en un món eteri.

Mar de núvols al coll de Belitres, amb Montserrat al fons

 

Des del coll, només ens cal enfilar-nos pel llom de la muntanya, que rep el nom de Prat Nabiral, vers el sud primer i a ponent després, fins arribar a l’ample cim del Cap del Verd. Gairebé des del principi, a més, anirem caminant al costat d’un filat. Mirant cap el sud, descobrim tot sorgint de l’escumall nuvolós, com un vaixell navegant-hi, l’esquenall del massís de Montserrat; talment sembla com si, entre ell i nosaltres, hagués desaparegut tot vestigi de terra ferma. El panorama conté tanta bellesa, que ens sentim intrusos privilegiats en un món destinats els déus. La pendent, en un primer tram, és força empinada, però després, en arribar a l’ampla planell que ocupa el cim, és un darrer passeig fins al vèrtex que assenyala el punt més alt de la Serra del Verd, a 2.282 metres d’altitud. Curiosament, ha estat en aquest tram superior quan hem deixat de trepitjar neu per arrossegar les raquetes damunt l’herba gelada del prat; i és que el vent és tant fort, que més que desfer la neu acumulada, se l’ha endut. I ens amenaça amb fer el mateix amb nosaltres, que resistim com podem perquè, abans de tornar, volem gaudir del paisatge que s’estén al nostre voltant. Em recordo de fa uns mesos, també la Laura i jo, dalt del Bassegoda, havent de pràcticament fugir del cim, precisament també pel fort vent que hi feia. Però som tossuts, i fins que no ens haguem fet les fotografies oportunes i haver gaudit del paisatge, no tenim cap intenció de desfer camí. Que per alguna cosa hem pujat fins aquí dalt. És clar que aquest cim és molt diferent al cim garrotxí, voltat d’espadats. És tant ample que, com a molt, si el vent ens tomba, anirem rodolant per ell com si juguéssim. Encara riuríem.

Laura i Jaume dalt el Cap del Verd

Dalt el cim hi ha una petita caseta damunt d’un tronc on es guarda una llibreta per escriure quatre línies sobre l’esforç d’haver-hi pujat i com és de bonic el paisatge; uns fulls per deixar constància de que hem estat aquí, de que, durant uns instants, hem format part d’aquest lloc. Si no fos pel fort vent valdria la pena fullejar la llibreta, cercant escrits d’altres persones que han trepitjat el mateix sòl que ara estem trepitjant nosaltres i que, mentre els llegim, són com vells companys que han compartit amb nosaltres aquesta excursió. Fet que demostra que, a vegades, podem fer trampa al temps i sentir-nos units amb altres persones més enllà del present. Però avui desistim de deixar la nostra empremta no fos cas que el vent s’endugués les que ja hi han i deixés el lloc sense memòria. Al seu costat hi ha un plafó que ens facilita reconèixer les muntanyes que veiem. Ben a prop cap a ponent, compartint el veïnatge, veiem el Port del Comte, amb el Pedró dels Quatre Batlles custodiat pel Vulturó a l’esquerra i la Tossa Pelada i l’Estivella a la dreta, i, a l’extrem meridional de la muntanya, el puig de Querol o de les Morreres, amb la seva emblemàtica estructura al capdamunt que sempre m’ha recordat els immensos cartells propagandístics que s’alineen a la vora de certes carreteres.

El Cadí occidental des del Cap del Verd

 

Cap al nord s’estén la serra del Cadí, enfarinada a la seva part superior; ens imaginem que la seva cara nord estarà ben atapeïda de neu, dibuixant aquella efígie tant superba i impressionant que tant admirem, amb les seves agrestes canals enmig de les erectes parets de la immensa cinglera. Per aquest costat, però, la muntanya és menys feréstega, convidant-nos a anar-hi i passejar-hi. Al seu extrem més occidental, alça la testa el Cap de la Fesa, com un mascaró sotjant el Pirineu estès més enllà. Seguint la carena, separat pel Portell de Cadí, aconseguim superar els dos mil cinc-cents metres a la Torreta de Cadí. Una profunda vall penetra vers llevant a la muntanya, separant aquest cim de l’allargat pic de les Tres Canaletes. Baixant suaument, arribem al coll que separa la canal del Migdia al nord, de la que veiem provinent del coll de Jovell, que alhora separa el Cadí del Cadinell i per on puja la variant del GR C-150 que he comentat abans i que, a partir d’aquest punt, ressegueix tota la carena fins al Coll de Pal, sota la Tossa d’Alp; una temptadora excursió. Mentre esperem fer-la, podem seguir-la amb la vista: ens enfilem al puig de les Gralles, baixem al coll de la Canal Baridana, que fereix un profund solc a la muntanya, i assolim el cim més alt de la serra, el Vulturó, a dos mil sis-cents quaranta vuit metres d’altitud. A la seva dreta, separats per la canal del Moscard, s’alça el puig de la Canal del Cristall i, a l’altra vessant d’aquest, s’escorre una vall que no deixa entreveure la ferotgia de la seva germana nòrdica, aquella canal del Cristall que, molts anys enrere, va ser protagonista d’una magnífica excursió hivernal. És clar que, com ja he comentat, per aquesta vessant meridional la Serra del Cadí ens ofereix la seva cara més amable, no exempta, però, de rude bellesa. Seguim carenejant i ens enfilem al mugró del pic de Costa Cabirolera. Des d’aquest pic la carena principal del Cadí queda oculta parcialment per la Serra Pedregosa; entre aquesta i aquella corre el torrent dels Cortils. La carena principal, en baixar del pic de Costa Cabirolera i creuar el pas del Cabirol, segueix el seu trajecte per la serra Cabirolera i la serra dels Cortils arribant a l’emblemàtic pas dels Gosolans que resta ocult a la nostra vista. Aquest carener, juntament amb la serra Pedregosa, s’uneixen al cim del Comabona, que se’ns apareix com el darrer cim del Cadí vers llevant; a partir d’ell, el Cadí va perdent alçada fins el coll de Pendís, on resta unit amb el Moixeró.

El Cadí oriental i el Pedraforca des del Cap del Verd

 

Enfront del Comabona tenim el Pedraforca, la visió del qual ens ha acompanyat gairebé durant tota l’excursió, ja des del seu inici com ja he comentat crec que masses cops. Em repeteixo. Sempre ens meravella contemplar aquesta muntanya, tot i que des de la Serra del Verd no veiem la seva imatge emblemàtica, amb els Pollegons custodiant l’Enforcadura, sinó una imatge més propera a la resta de cims pirinencs; això sí, amb tota l’agressivitat d’unes crestes rocalloses que es desprenen dels seus dos Pollegons com crestalls petrificats d’una fera adormida. En aquesta vessant, però, també hi ha una tartera, inclòs sembla molt més inclinada que la de Saldes, i que es troba copiosament nevada; es tracta de la tartera de Gósol, que gairebé sembla caure a plom sobre aquest poble. De la cresta del Pollegó Superior es desprèn la serra de la Muga que baixa sobtadament fins a Gósol. A la seva dreta, el torrent de l’Aubagó, entre els dos Pollegons, recull les aigües despreses de la tartera de Gósol, mentre que, a la seva esquerra el torrent de la Coma dels Caners ho fa dels que provenen de la collada del Teuler i del Verdet. El vessant septentrional d’aquesta depressió és protegit pel serrat de la Portella, que arriba a alçar-se fins la Roca Roja, per on el Pedraforca davalla fins la collada del Collell i s’uneix amb el Cadí. Entre ambdós, s’escorre l’ampla però fonda capçalera de la vall del riu de Cerneres.

Si mirem més enllà del Pollegó meridional, només uns metres més baix que el Superior, veiem el Puigllançada i, ja encarats a llevant, el paisatge que he descrit en arribar al Planell de la Font: un paisatge que, a través de la vall del Llobregat, reparteix a banda i banda tot un seguit de serres, com les de Catllaràs al sud i de Montgrony al nord, fins deixar enrere el Berguedà i endinsant-se al Ripollès, cobert pel mantell nebulós del qual sorgeix el Taga. Més a prop, cap al sud, la Serra del Verd té la seva prolongació vers els turons de Cap de Prat d’Aubes i el Cap d’Urdet, curiosament embolcallats pel bosc contràriament al Cap del Verd on som, molt més esclarissat. Darrera el Cap d’Urdet veiem la Serra d’Ensija i, més al sud, els Rasos de Peguera, a l’extrem meridional del qual, sorgeix tímidament la Roca d’Auró i, més enllà, creuant l’oceà ennuvolat, un altre vaixell molt conegut ens saluda: el Montseny. I, què hi ha més cap el sud? Un enorme onatge de núvols ho cobreix tot. Retornem a la Serra del Cadí, i ens ajuntem amb el seu mascaró, el Cap de la Fesa, admirant amb ell els pics nevats pirinencs que s’estenen vers el nord-oest. Més propera, essent la primera muntanya que té la seva carena nevada i que reconeixem per les antenes que s’alcen al seu capdamunt, veiem la Torreta de l’Orri; al seu darrera, s’alça el Montsent de Pallars i, a partir d’aquest, tota una corrua de cims que abracen el Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici, així com les muntanyes frontereres de l’Aran i, més enllà, fins i tot el Cotiella i el Turbo, ja a la franja aragonesa.

Baixant del Cap del Verd pel Prat Nabiral

 

El retorn el fem pel mateix camí de pujada, aturant-nos primer per dinar uns metres per sota del cim, al costat d’un solitari pi, allà on el vent ja no ens empipa i amb unes magnífiques vistes vers el Pedraforca i el poble de Gósol amb el castell aturonat al seu costat. La tornada, molt tranquil·la, per seguir-la només cal rellegir aquesta ressenya cap enrere: davallem pel Prat Nabiral, arribem el coll dels Belitres, flanquegem cap el Planell de la Font, ens endinsem pel bosc fins retrobar-nos la cleda de Prats de Cavallets, seguim baixant pel barranc del Clot de Prat Salvatge, enllacem amb la pista sobre les Roques de la Feu, creuem de nou la tanca al Portell de l’Ós on tornem a admirar al fons la filera de muntanyes del Pirineu, i, en un darrer tram, ens apropem de nou al coll de Mola, on ens espera el cotxe. Voldríem berenar, però com que en algun tram de la pista hi havia gel quan hem pujat, decidim desfer la pista fins a Gósol, no fos cas que, en fer-se tard augmentés la gelor, i, al costat de l’Hostal de Cal Franciscó, amb vistes al Pedraforca, ho fem a base de fruits secs i un cacaolat. Un darrer goig abans de tornar definitivament a casa.

El Montclar

En el territori comprès entre el riu Llobregat al nord i el riu Gaià al sud, hi hagué durant el segle IX una terra de ningú que separava els comtats catalans de l’Al-Àndalus. Durant el segle X els cristians s’anaren expandint més enllà del Llobregat iniciant una etapa de repoblació que els va dur, a finals del segle, fins el riu Gaià, on s’edificaren al llarg del seu curs un gran nombre de fortaleses des de les quals, alhora que protegien les terres de la Catalunya Vella, i en el transcurs del segle XI i XII, seguiren la política d’expansió fins que, el 1148 i el 1149, Ramon Berenguer IV conquerí els últims reductes musulmans de Catalunya, a Tortosa i a les muntanyes de Prades.

En aquesta excursió ens hem arribat a les terres banyades pel riu Gaià per recórrer una part d’aquest territori fronterer. L’inici l’hem fet a Pontils, situat al sector nord-oriental de la comarca de la Conca de Barberà. L’indret, conreat majoritàriament de cereals, és obert només vers el nord, vers Santa Coloma de Queralt, on s’estén l’altiplà on neix el Gaià. La resta, és encerclat de serralades que voregen els mil metres d’altitud i que donen una percepció molt clara de com deuria ser la línia fronterera durant els segles X i XI, una frontera tant natural com política: a llevant i cap al sud-est, s’alcen les serres de Queralt, de Miralles i de Brufaganya, mentre que, a ponent, senyoreja la imponent mola de la serra de Montclar. Al sud, gairebé a tocar Pontils, es troba l’entrada del profund engorjat per on el Gaià s’escola vers Santa Perpètua de Gaià i travessa la Serralada Prelitoral, i, ja alliberat, recorre la plana tarragonina fins a la seva desembocadura a Tamarit. L’excursió que anem a realitzar ressegueix en un primer tram el torrent de Sant Miquel, un dels afluents del Gaià, fins enlairar-se al capdamunt de la serra de Montclar, on s’alçà un dels castells que controlaven el territori fronterer i on encara s’alça la que fou la seva església castral, Sant Miquel de Montclar. Desprès, davallarem per l’altre vessant en un ràpid descens fins el poble de Biure de Gaià i, seguint el torrent de Biure, com ell, acabarem confluint amb el Gaià de nou a Pontils.

Són dos carrers i quatre cases les que conformen aquest bonic veïnat al voltant de l’església gòtica de Santa Maria de Pontils. Hem deixat el cotxe en l’únic carrer transversal que conflueix a la Plaça Major, on hem iniciat l’excursió. Aquesta plaça és petita, però es troba protegida pels alts murs d’un dels laterals de l’església parroquial, la qual, tot i que actualment és dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu, en els temps en que cristians i musulmans es disputaven el territori, el seu nom feia esment a l’advocació vers Sant Sadurní. Llavors l’església era, és clar, d’estil romànic; avui conserva d’aquest període la portalada, mentre que l’interior és gòtic i la resta ha sofert moltes modificacions que desvirtuen aquests estils clàssics i irrepetibles. La plaça és bellament urbanitzada, amb les façanes de les seves cases pulcrament pintades de fa poc, tot i que en alguns sectors deixen al descobert els sòlids carreus que les abracen. Als costats de les entrades, formades per bells arcs, hi han pedrissos on el vianant reposa i els veïns la fan petar.

L'església de la Nativitat de la Mare de Déu de Pontils

 

Els murs de l’església són sobrealçats, oferint interiorment una única nau curta però alta en excés. Els murs de les capelles laterals que s’hi afegiren entre els contraforts conserven un aspecte més polit, com tota la part del mur que s’alça a tocar la façana on es troba l’entrada, mentre que la resta té un aspecte maldestre i barroer, d’afegit d’última hora. Ja he comentat que la portalada és romànica, pertanyent a un edifici anterior documentat des de la segona meitat del segle XII. Aquest portal és format per un arc de mig punt fet amb grossos carreus i protegit per un guardapols extern que resta unit amb les impostes que separen, a ambdós costats, l’arc de les dovelles que, com imaginades columnes, continuen als dos costats de la porta fins al sòl, on un esglaó facilita l’accés a l’interior, lleugerament més elevat respecte del carrer. L’església es troba a l’inici del carrer Major, per on comencem a caminar, enfilant-nos vers el turó on s’alça el castell que dominava l’entorn.

Seguim, doncs, pel carrer Major, fins on aquest topa amb una bonica masia catalana, Can Rossell, amb les seves parets ben blanques i on es conserva un bell rellotge de sol datat l’any 1773 que du el lema: Nunciat horas vita tua, que ve a voler dir que aquest estri tant bellament esgrafiat certifica les hores de la nostra vida que, inexorablement, van passant per no tornar. O sigui, que no ens embadalim gaire en la seva contemplació i anem fent camí. Girem a l’esquerra i continuem fins l’extrem del mas, on girem de nou a la dreta i, ja sortint del poble, ens enfilem per un petit senderol fins a tocar d’un dipòsit d’aigua. Mirant enrere, sobresurten per damunt dels teulats, els tres ulls del campanar d’espadanya de l’església de Santa Maria de Pontils que coronen la seva façana principal, i que, en la seva mesura desproporcionada, sembla preguntar-se com és que sóc el campanar d’un poble tant petit. Hauria de saber que, tot i la petitesa del poble que l’envolta, és el nucli principal del municipi més extens, amb el permís de Montblanc, d’aquesta comarca; per tant, els veïns deurien pensar que els hi calia fer cabre unes bones campanes per tal de fer-les escoltar per tot l’ampli territori.

 

 

Castell de Pontils

Som dins un bosquet de pins i roures; l’itinerari segueix cap a l’esquerra, trobant la tanca d’un filat elèctric, però abans d’arribar-hi, m’apropo al proper cementiri i passant per davant l’entrada, m’enfilo pel coster del turó tot cercant el millor pas entre les roques fins assolir la part més alta, on m’esperen, camuflades enmig dels arbres, les restes del Castellot, nom amb el qual es coneix col·loquialment el castell de Pontils, les quals m’imaginava escadusseres però que se’m presenten copioses, espargides per tot l’entorn. Sembla ser, però, que els primers murs desgavellats que he trobat, corresponen a una casa d’època posterior al castell; sigui com sigui, puc assegurar que en temps reculats, aquest pujol era un indret força poblat. És dalt de tot on trobo els vestigis més clars del castell: la presència del que resta dempeus d’una fortificació rectangular que coronava tot el conjunt castral. M’hi enfilo tot passant entre un munt d’altres vestigis que deurien pertànyer als murs perimetrals que envoltaven el castell en aquest sector.

Des de dalt, des del costat de l’imponent edifici, es domina un bell paisatge que s’estén per aquest sector, força feréstec, de la Conca de Barberà. El castell de Pontils, des de la seva talaia, controlava l’accés a l’estret del Gaià, situat al sud, únic camí possible per accedir al Camp de Tarragona des d’aquest racó geogràfic de la Catalunya medieval. Un seguit de turons que hi conflueixen pels dos costats li confereixen la sensació d’estrenyiment que, un cop dins, ho perceps plenament. En la distància ens podem fer una idea de les giragonses que el Gaià recorre per tal de creuar aquest pas, i, damunt d’un dels penyals que es situen per damunt del riu, allà on aquest descriu un ample meandre, treu el cap la torre del castell de Santa Perpètua de Gaià, embolcallada per una bastida ja que es troba en procés de rehabilitació; al seu costat hi ha l’església neoclàssica que substituí la primitiva que formava part del recinte castral. I al fons, més enllà de l’estret, com si es tractés del decorat de fons d’un quadre, desdibuixat per la llum que hi reflecteix, tanca l’horitzó el Montagut, sobre el qual hi hagué un altre castell fronterer.

 

La vall del Gaià a l'esquerra, vers Santa Coloma de Queralt i, a la dreta, el riu de Boix vers Queralt

 

 

La vall del riu Magí amb la serra de Brufaganya al fons a la dreta

Mirant cap a llevant, enfront mateix del Castellot, s’alça un altre altívol turó colgat pel bosc de pins però entre els quals sobresurten línies de rocam com blanques cicatrius d’antigues ferides geològiques. Entre ambdós turons hi passa el Gaià i la carretera per on hem arribat a Pontils. A l’esquerra del turó bessó, el Gaià i la carretera fan camí plegats, girant vers el nord-est i allunyant-se cap a on s’albira la serra de Montfred amb el seu parc eòlic; als seus peus es pot llucar un esbós de Santa Coloma de Queralt i, a la seva dreta, el petit poble encinglerat d’Aguiló on també hi senyorejà un castell. Seguint la carena que, entre camps primer i boscos després, ressegueix el curs del riu, es veu el tall per on el riu de Boix s’uneix al Gaià, provinent de la serra de Queralt i de Miralles que tanquen l’horitzó oriental; al capdamunt d’un pinacle que sobresurt de la carena, s’alcen els vestigis del castell de Queralt, origen d’una altre dels llinatges més importants del període de reconquesta, els Gurb-Queralt. A la dreta del turó revestit per la pineda, una altra corrua de camps s’estenen vers llevant, acompanyant el riu de Sant Magí que neix, com el riu de Boix, a la serra de Queralt, però en la vessant oposada d’aquell, allà on semblen confluir dita serra amb la serra de Brufaganya que fa de mur de separació amb la comarca de l’Anoia i que estreny l’estret del Gaià per l’est. Un magnífic embolcall paisatgístic que, malauradament, es veu trencat precisament al sud del turó que tinc enfront, al vessant esquerra del riu de Boix, per la presència d’un ampli espai malmès a causa de l’extracció d’àrids que s’hi produeix.

La vall del Biure en el seu tram engorjat, amb el massís de Montclar al fons

 

Ja ens podem fer una idea ben clara de la importància defensiva i estratègica del Gaià només amb el que hem vist fins ara. Som al castell de Pontils, des d’on s’albiren un bon nombre d’altres castells: Aguiló, Queralt, Santa Perpètua de Gaià, Montagut.... I encara en veurem molts més al llarg d’aquesta excursió, sense oblidar, és clar, la nostra fita, el castell de Montclar, que se’ns apareix vers ponent, dalt el massís de conglomerats que duu el seu nom i que recorda Montserrat. Precisament, des del castell de Pontils, puc veure gran part del paisatge que ens caldrà recorre per arribar-hi. A sota mateix d’on em trobo, un espès bosc s’enfila per l’obaga del Farina, culminant en una carena que imita els geps d’un camell, ocultant l’engorjat per on serpenteja el torrent de Biure. A la seva dreta, es deixa veure un allargat camp verdós per on haurem de passar, resseguint el torrent de Sant Miquel situat en paral·lel i encarat al Montclar i del qual veiem els inclinats turons de l’altre vessant, damunt d’un dels quals descobreixo la presència del mas Querol.

Abans de baixar del turó del castell de Pontils i reprendre l’excursió, potser val la pena fer un petit esbós de la història d’aquest castell. Tot i que la repoblació d’aquest territori un cop pres als àrabs es degué a iniciatives particulars, la possessió del castell de Pontils, així com d’altres d’aquesta zona, requeia en els comtes de Barcelona, els quals, però, els infeudaren als Cervelló, els quals mantingueren el domini fins al segle XVI, en que la pertinença del castell passà a mans dels senyors de Savallà, títol que ostentava la família de l’estament militar del Principat originària del castell de Boixadors, a la comarca de l’Anoia. Posteriorment, al segle XVIII, el castell de Pontils passà a ser propietat dels marquesos d’Aitona, ja fins a la desamortització del segle XIX. Retornant als seus feudataris primerencs, com sol ser habitual en els senyors feudals, la obsessió per anar incrementant territori també els afectà; així, per exemple, en temps de Ramon Alemany de Cervelló, aquesta família regentava en feu els castells de Montagut, Querol, Pinyana, Santa Perpètua de Gaià, Montclar i Selmella, tots ells situats en aquest sector del Gaià. Per cert, el zel guerrer i virtuós alhora, propi dels senyors medievals també hi és present en Ramon  Alemany: per un costat, va fer edificar un hospital a l’interior del monestir de Santes Creus i, per un altre costat, va combatre a les ordres de Jaume I durant la conquesta de Mallorca, on va morir l’any 1299. Tot molt propi de la doble moralitat dels temps feudals i que, sembla ser, s’ha heretat des de llavors fins als temps actuals.

 

El camí vora el Biure



Els dos tolls del Biure al seu pas per l'engorjat

Desfaig la pendent que m’ha dut fins al castell de Pontils, i entre restes arqueològiques, un roquissar esquerp i una pineda força espessa, retorno on he deixat la Roser, al filat elèctric que barra el pas. El creuem i seguim un sender que s’enfila per damunt del bonic estret que forma l’obstinat pas del riuet de Biure entre el roquissar que l’estreny pels dos costats i que forma dos bells tolls que s’emmirallen amb la claror fugissera que els hi arriba en aquesta hora. Anem planejant per damunt de l’engorjat amb la visió aèria d’aquest bell racó que sembla apart de la resta del paisatge que l’envolta. La pineda omple tots els vessants, amb algun que altre roure que, amb la nuesa hivernal del seu brancatge, trenca l’hegemonia dels verds de la pinassa i dels rojals. Entre els arbres alineats als costats de l’escanyolit rierol, observem el prim recorregut de l’aigua del Biure, un enfilall líquid flanquejat per la verdor de la gespa humida que l’acompanya al llarg del seu recorregut. Al cap d’uns minuts, el sender inicia la davallada i baixa sobtadament fins al mateix llit del riu, un lloc bucòlic, enclotat, amb alts pins i amb el petit riu a tocar. Anem seguint el petit corrent d’aigua tot i que, en un punt, el camí ascendeix uns metres deixant-lo enfonsat entre abruptes parets en un racó salvatge i bell. De seguida, però, retornem al costat del rierol i, tot creuant un filat, arribem a un punt on ens cal travessar-lo per damunt d’uns troncs, entre les tiges d’un canyissar vestit amb fulles blanques i sedoses, com si hagués passat el vel d’una núvia. Ja a l’altre vessant, resseguim un tram més el curs del Biure fins deixar enrere una pista que, tornant-lo a creuar, es dirigeix vers el mas de Tous, les restes properes del qual veiem enlairades, i arribem a una trifurcació de pistes. És en aquest punt on deixarem enrere el curs del Biure, que s’enfila cap el nord-oest i que serà per on tornarem; nosaltres, ara, prenem la pista del mig, coneguda com el camí de les Torres, que vers el sud-oest ressegueix per l’obaga el torrent de Sant Miquel, encarat a la muntanya de Montclar, als peus de la qual inicia el seu curs.

La vall de Sant Miquel amb el Montclar al fons; a la dreta es pot veure el mas Querol

 

Caminem entre feixes sembrades que ja verdegen, amb el torrent de Sant Miquel enfonsat a la nostra dreta, flanquejat pers arbres riberencs que han perdut les fulles. Ens anem apropant al Montclar i l’església de Sant Miquel es va fent cada cop més cognoscible entre les roques conglomerades que abracen la muntanya. Passem pel costat d’un edifici que havia estat útil pels pagesos que conreaven aquests terrenys. A l’altre vessant de la vall se’ns apareix el restaurat mas Querol, dalt d’un turó situat en una petita vall annexa. Defugim una pista que s’enfila fortament per l’esquerra i anem deixant enrere els camps, substituïts per la presència cada cop més evident de la pineda. Amb les parets de conglomerats ja ben properes, el camí, que fins ara havia resseguit el torrent, comença a enfilar-se cap el sud-oest per tal de guanyar alçada tot superant la petita coma que s’ha format en aquest entorn, entre el Montclar, el coll de Sant Miquel on ens dirigim, i el torrent. Ens envolta la pineda, però darrera d’ella s’alça la roca nua del Montclar, i ja podem veure amb claredat l’església i les petites restes del castell assenyalades per una estelada al seu capdamunt. Arribem al coll de Sant Miquel, on enllacem amb una pista travessera que seguim cap a la dreta, en un curt trajecte que ens duu fins a una esplanada on fineix.

Un indicador ens assenyala un petit sender que s’enfila dretament cap el nord, directament vers els contraforts abruptes de la muntanya. Ens hem trobat amb un grup de caçadors; un d’ells, cobert amb un passamuntanyes i mig ocult dins el bosc, sembla sorgit d’un film de l’Stallone. Ni tant sols ens ha saludat; sí que ho ha fet, però, un altre amb el qual ens hem creuat a l’inici de la pendent. El corriol es va enfilant deixant el bosc enrere i entrant en un sòl rocós, sec, on creix el boix, la savina, el garric i el romaní, a més, quan la perseverança dels arbres ha vençut la duresa de les roques, d’algun que altre petit roure o pi. La vista es va eixamplant vers llevant, albirant en la llunyania, ocult per l’atmosfera tèrbola, el massís de Montserrat, agermanat amb el Montclar per la seva mateixa estructura geològica formada per roques de conglomerats. Més a prop, veiem el turó on s’alça el castell de Pontils, des d’on, fa poc menys de dues hores, em trobava mirant en sentit contrari, amb la vista posada on ara som. Sota seu, invisible, hi ha Pontils. Podem albirar tota la filera de serres que s’allarguen cap a les serres de Queralt i de Miralles que barren l’horitzó de l’est i, a banda i banda, les valls creuades pels rius de Boix a l’esquerra i de Sant Magí a la dreta que ja he descrit abans, des de Pontils. El sender s’aferra a la roca, en un tram veritablement preciós i, fent llaçades, es va enfilant fins atènyer la cresta cimera.



Les restes del castell i Sant Miquel de Montclar



Dalt el Montclar

Un cordal cap a la dreta, per on ha anat la Roser, du al turó on s’alcen les restes del castell de Pontils i a l’església de Sant Miquel situada al seu costat, un xic per sota. Un altre cordal es dirigeix fins al punt més alt de la serra, a l’extrem meridional de la muntanya, on hi ha un vèrtex geodèsic. Anar-hi és un passeig que fa reviure qualsevol caminant esgotat pel fort pendent que l’ha dut fins aquí dalt. És un caminar tranquil pel pedregós carenar, sense presses, gaudint d’un paisatge alterós que es fa present vers tots els angles possibles. En arribar al piló de ciment que assenyala el punt culminant, em faig una fotografia i a continuació m’embriago contemplant tot el que m’envolta.

Panoràmica vers el sud, amb el castell de Saburella

Mirant cap al sud quedo sorprès en descobrir, damunt d’un petit turó, una estructura que reconec com la del castell de Saburella, del qual percebo l’alta torre que s’alça per damunt la resta, així com el tram de mur que encerclava el castell pel sector nord, més encimbellat, a l’extrem llevantí del qual veig també la torre, més baixa però més sòlida que l’altre, que es troba protegint una de les entrades al recinte castral. Ho veig en la llunyania, molt petit, però si ho reconec, no és pas per la vista d’àguila que no tinc, sinó pel record de quan vaig ser-hi, quan vaig recórrer en una excursió anterior, tot aquest paisatge i que ara, des de la distància, en puc veure una part important. De fet, en contrapartida, va ser durant aquella excursió, quan em vaig sentir atret per la muntanya de Montclar, que en la distància ja em va fascinar en veure-la semblant a Montserrat; la vaig divisar des de diversos racons per on vaig caminar llavors, un d’ells, és clar, des del castell de Saburella. Ara, li retorno la mirada.

Cap a llevant veig el turó del castell de Pontils, partit per la meitat per la presència d’un camp ocre que el fa aparentar un cap rasurat pel mig, amb tota la cabellera alçada als costats; el castell es troba enmig del borrissol esquerra. Als seus peus, invisible, es troba el poble on hem iniciat aquesta excursió. Cap el sud, s’albira l’engorjat per on s’escola el Gaià camí del petit nucli de Santa Perpètua que resta ocult i on vaig iniciar l’excursió que acabo d’esmentar i que em va dur, entre altres llocs, fins al castell de Saburella. Aquest congost, cenyit entre la serra de Brufaganya a l’est i el serrat del Camadall a l’oest, s’obre en arribar als peus del serrat del Cavallar, a l’extrem ponentí del qual es troba el poble de Seguer, resguardat pel castell homònim. En aquella ocasió vaig passar-hi per sota, creuant el Gaià per l’indret del molí de Seguer, des d’on em vaig enfilar fins els castells de Saburella i Selmella. El Gaià, fent un petit gir cap a ponent, segueix el seu curs vers la plana tarragonina tot passant pel poble de Querol, als peus de la muntanya de Montagut, on hi hagué un altre castell. Aquesta muntanya, albirada al fons com un pinacle, es troba a l’extrem més oriental de la llarga corrua de serres que, passant pel puig de Formiguera, arriba fins a la serra d’Ancosa, al nord del Penedès.

Panoràmica vers el sud-oest, amb els camps de Vallespinosa, Saburella, i la Serra Morena

A partir de Saburella, hi ha un seguit de turons que s’alcen fins sobrepassar els nou-cents metres i que formen la Serra Morena, amb el puig Cristià com a punt més elevat i sobresortint, per darrera seu, la serra Carbonera, amb els seus molins eòlics i amb el Tossal Gros a l’extrem nord i la Cogulla de Miramar al vèrtex oposat, totes elles a llevant del poble emmurallat de Montblanc. La Serra Morena davalla al nord fins al coll de Valls, des d’on un seguit de camps coneguts amb el nom de Rojals, davallen vers els plans de Vallespinosa. Vallespinosa és un petit poble també protegit per un castell, situat als peus de la Serra Morena, a l’entrada del clot de Comadevaques, estreta vall que ressegueix la vessant llevantina de la Serra Morena i per on davalla el torrent homònim fins desembocar al mateix Gaià en un indret molt proper al turó del castell de Saburella. Per darrera la Serra Morena, a ponent del castell de Saburella, es troba el castell de Selmella, des d’on un camí que ressegueix la serra pel costat oposat al que ara veig, em va dur fins el coll de Valls, des d’on vaig davallar fins a Vallespinosa per, a continuació, enfilar-me per la serra de Comanroquer i, caminant per la plana de Llorenç tot resseguint part del GR-7, davallar per la rasa de Ricrau de retorn a Santa Perpètua de Gaià. Si des d’on ara sóc, segueixo els camps que s’estenen a llevant de Vallespinosa, puc veure la serra de Comanroquer enfilant-se lleugerament al sud i, per darrera d’ella, el serrat de Camadall; entre una i altra, fa via el GR-7. El serrat de Camadall oculta la visió del Gaià, però no pas les muntanyes que l’acompanyen per la seva vessant esquerra; així, sobresortint sobre la carena boscosa del Camadall, s’alça el Montagut que ja he esmentat.

El Clot de Comadevaques, nom amb el qual és conegut el torrent de Vallespinosa en el seu tram inferior, neix als contraforts inclinats que es desprenen del Montclar per la vessant ponentina i que formen la serra de Comaverd que s’estén davant meu fins al coll de Valls on resta unida a la serra Morena; per damunt seu, a la llunyania, s’albiren les muntanyes de Prades. La serra de Comaverd resta unida a la serra dels Clots pel coll del puig de Gaigs, i aquesta darrera arriba fins al capdamunt del Montclar, prop d’on es troba l’església de Sant Miquel. Per darrera de tot aquest enfilall carener, s’estén una ampla plana que, des de Santa Coloma de Queralt al nord-est, creua tot el paisatge encarat a tramuntana, un allargat altiplà de caràcter segarrenc, curull de camps cerealístics i de vinyes entre els quals s’alcen petits pobles, que recorren vers ponent la Conca de Barberà. I delimitant aquesta conca pel nord, tot un enfilall de petites serres al capdamunt de les quals senyoregen no pas castells, sinó molins eòlics, erectes efígies blanques esperant un Quixot modern que les desafiï.

El cordal que uneix el punt més alt del Montclar amb el del castell; al fons, l'altiplà de Santa Coloma de Queralt

 

Enfront tinc l’esquenall que m’uneix amb el vèrtex sobre el qual s’alçava el castell i del qual, avui dia, tant sols resten uns pocs vestigis coronats per una estelada malmesa pels forts vents que colpegen aquest cim. La Roser hi és al seu costat, saludant-me. Un xic per sota es troba l’església de Sant Miquel, arrapada a les roques conegudes com el Relliscall del Cavall. De nou a l’altre vessant, de nou mirant cap a llevant, retorno al paisatge que hem recorregut per pujar fins aquí dalt. Des del cim del Montclar es veu perfectament el nus de comunicació on es troba Pontils, tot i que aquest poble no s’albiri, ocult sota el turó del castell. Fent un salt sobre el Gaià, del castell passem a la llarga carena que es dirigeix vers llevant fins enllaçar amb la serra de Queralt, amb el seu castell homònim, unida a la serra de Miralles. Els dos costats de l’esmentada carena, són creuats per dos rius que conflueixen al Gaià: a l’esquerra el riu de Boix, que s’hi uneix un quilòmetre abans de Pontils, mentre que a la dreta s’escorre el riu de Sant Magí que conflueix just als peus del poble; abans, però, creua els plans de Viladeperdius malmesos en gran part per l’extracció d’àrids que han soscavat la bellesa de l’indret. És curiós veure, en la distància, com són tant a prop la bellesa del gorg del Gaià i la lletjor de les mines, i com s’ignoren mútuament. Tant el riu de Boix com el de Sant Magí, neixen a la serra de Queralt, l’un prop de Bellprat, al vessant nord, a la comarca de l’Anoia; l’altre, al vessant sud, a la Conca de Barberà, precisament a l’ampla collada entapissada de camps al fons de la qual, en la llunyania boirosa, s’endevina el massís de Montserrat.

Roser dalt la torre del castell

 

Dinant l'entrepà de truita a la vora de Sant Miquel

 

Desprès de tot aquest bany paisatgístic, desfaig el camí que m’ha dut fins aquí i m’arribo fins a l’església de Sant Miquel de Montclar on m’espera la Roser per dinar l’entrepà de truita que portem, tradicional en les nostres excursions. Al costat de l’entrada a l’església hi ha un banc de pedra enganxat al mur on seiem i dinem amb molta tranquil·litat, assaborint aquest migdia en que no fa gaire fred ni bufa gaire vent, permetent-nos aturar el temps i romandre a l’indret com si fóssim part d’ell, en plena comunió amb la natura i la història. O de la llegenda. Com la que explica d’on prové el nom donat a les roques sobre les quals es sustenta l’església. El protagonista és el cavall de Sant Miquel. Resulta que aquesta bestiola es trobava a les quadres del castell de Queralt on sembla ser que el seu propietari l’havia deixat mentre ell havia vingut fins la capella del castell de Montclar a orar. Doncs be, com qualsevol fidel company de quatre potes, aquest abandó no va agradar gens al cavall, que es va sentir traït. Així, empipat per no haver comptat amb ell, va aconseguir fugir de la quadra i fent un impetuós salt, es va elevar per damunt de la vall del Gaià i va caure sobre aquestes roques, deixant marcades les seves peülles al seu damunt, de les quals sembla ser que és l’origen d’un petit solc en l’espadat que és precisament el que du el nom de la Relliscada de Sant Miquel, tot i que seria més adequat anomenar-la com la relliscada del cavall de Sant Miquel. M’imagino l’ensurt que deuria patir Sant Miquel, orant en silenci a l’interior de la petita capella i escoltant, de sobte, l’embranzida de la bestiola sobre les roques.

L’església castral es va posar sota la dedicació de Sant Miquel, fet no gens destacable ja que, de fet, la major part de les esglésies dels castells sorgits arran de la Reconquesta tenien aquesta dedicació, ja que Sant Miquel, a més de ser l’arcàngel cap dels exèrcits celestials, era el patró dels ordes militars que tant sovintejaren durant la Reconquesta. Curiosament, la seva festivitat esdevé el 24 de setembre, però molts dels aplecs que es realitzen en la seva memòria es duen a terme en dates properes al vuit de maig en que es celebra una de les més famoses aparicions miraculoses de Sant Miquel, concretament la duta a terme al Mont Gargà, un massís situat al nord-est d’Itàlia, a l’indret conegut com l’esperó de la bota de la península itàlica. Resulta que un jorn, un pastor havia perdut una de les seves ovelles, la qual s’havia amagat dins d’una cova. L’home, per tal d’espantar-la i fer-la sortir, va llençar una fletxa al seu interior, però aquesta, miraculosament, va sortir rebotada ferint-lo a ell. El bisbe de l’indret, coneixedor de tal fet insòlit, va ordenar uns dies de dejuni i pregària. Gràcies a aquesta efusió de fe, se’ls hi va aparèixer Sant Miquel i els va comminà a alçar-li en tal lloc una església. El bisbe va dubtar i així, amb un Sant Miquel enutjat, el poble es veié amenaçat per la invasió dels bàrbars. Llavors, Sant Miquel tornà a aparèixer i, com un avantpassat de Corleone, els va fer una oferta que no van poder rebutjar: protecció a canvi de devoció. I, és clar, Sant Miquel va aconseguir la seva església i una fidelitat que encara perdura. Curiosament, en aquest massís s’havia produït molt temps abans, el 72 aC, una batalla entre el cònsol romà Lucio Gelio Publicola i l’exèrcit rebel de l’esclau Criso durant la Tercera Guerra Servil, famosament coneguda per ser la comandada per Espartac. Com que, explicant aquestes anècdotes, acabem de fer un salt encara més bèstia que el del cavall de Sant Miquel, retornem a la nostra història més propera esmentant que volts del vuit de maig s’hi celebra un aplec a Sant Miquel de Montclar durant el qual el sant es dut en romeria fins aquí dalt.

 

Sant Miquel de Montclar amb la vall de Gaià al fons

L’interior de l’església, vista a través d’una finestra enreixada situada a la façana oriental, és d’una sola nau coberta amb volta de creueria nervada que em recorda els edificis gaudinians com el de la cripta de la colònia Güell. Com és comprensible, aquesta no és la volta originària; els murs de la nau són força prims, no arriben a fer un metre, el que fa pensar que originàriament era coberta amb bigues de fusta, almenys la zona dels fidels, mentre que el presbiteri hi devia haver una volta de quart d’esfera. Una curiositat: diuen que a l’altar hi havia una llàntia que tenia la propietat de curar la sordera amb l’oli que hi cremava durant les misses majors. Damunt de la façana per on hem tafanejat l’interior, hi ha una espadanya que, com sol passar sovint amb aquests campanars de cadireta, és d’una grandària un xic desproporcionada respecte a la nau, com si fos un capgròs que aquesta s’hagués col·locat al capell. A l’altre costat, a llevant, hi ha la capçalera, un absis semicircular que deuria tremolar de valent quan el cavall de Sant Miquel colpejà la roca de sota en el seu famós salt. L’entrada, al costat de la qual hem dinat, es troba en el mur meridional, al costat proper al campanar; és formada per un arc de mig punt construït amb esveltes dovelles. Església originària del segle XI, ha sofert diverses modificacions i restauracions, a voltes no molt encertades, però que l’han permès arribar fins a nosaltres en condicions notables així com tenir una presència no exempta de bellesa; de fet, malgrat els canvis, el mur perimetral és l’original en tot el seu recorregut.

En quan al castell, aquest s’organitzà, com la major part dels castells del Gaià, al principi del segle XI, durant la Reconquesta. Com el castell de Pontils, aquest castell fou possessió dels comtes de Barcelona ja des de finals del segle XI, els quals l’infeudaren als Cervelló també per aquesta dates, però abans havia tingut uns altres senyors. En un principi formà part de l’extens terme del castell de Santa Perpètua, però l’any 1033 el compraren els Gurb, un important llinatge provinent d’Osona, del qual ja n’havia parlat en una anterior ressenya, concretament la que descrivia el recorregut del Sender de Gurb, un petit recorregut que passa just pel castell de Gurb originari d’aquesta família que estengué els seus dominis per terres del Gaià. Foren, doncs, Bernat Sendred i el seu fill Oliver Bernat els que compraren el 1033 el castell de Montclar. Així mateix, dins els territoris adquirits, crearen els castells de les Piles i el de Biure. El 1057, infeudaren el castell de Montclar a un tal Ramon Arnau amb la condició de que acabés la torre i construís al seu voltant un tancat. Sembla ser que les restes que queden del castell pertanyen a aquesta època: les restes de la que fou dita torre i el tancat que l’envoltava. Per cert, un d’aquests Gurb, concretament Ansulf, senyor dels castells de Montagut, Querol, Pinyana i Selmella, havia mort defensant aquest últim, situat com ja he comentat, molt proper al castell de Saburella. Un dels castells que també es veuen des de Montclar, vers llevant, el de Queralt, també fou possessió dels Gurb, els quals, a partir del nét de Sendred, Guillem de Gurb, passaren a anomenar-se de Gurb-Queralt. Finalment, el 1072, els Gurb vengueren els castells de Pontils, Biure i les Piles, al comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, el qual, tot i que en un primer moment mantingué els Gurb com a feudataris, i com ja he comentat, finalment els infeudà als Cervelló.

És hora de continuar l’excursió, tot i que ens fa molta recança abandonar aquest indret. Tant que costa arribar als cims i tant poc que podem romandre-hi. Tot i que, en aquesta ocasió no ens podem queixar, doncs hem pogut estar-hi força estona, sense que ni el vent ni la pluja ni la pressa horària ens hagin martiritzat. La davallada la iniciem vers el nord, seguint el crestall de la muntanya pel costat ponentí del turó del castell. Ens dirigim vers un tossal punxegut que es troba a l’extrem septentrional del Montclar, la Cogulla del Maió; abans, però, enllacem amb el PR C-21 que ens acompanyarà fins a Biure; de fet, seguirem una variant d’aquest petit recorregut, ja que el principal, amb origen a Pontils, es dirigeix al poble de Sarral tot passant per Montbrió de la Marca. La variant també té el seu origen a Pontils, però el seu recorregut el fa resseguir el Gaià fins a Santa Coloma de Queralt i emprendre el camí fins al Montclar passant pels pobles de Santa Maria de Figuerola, Guialmons, les Piles i Biure de Gaià. Una bona doble excursió.

En uns minuts de passeig molt tranquil i agradable arribem a la Cogulla del Maió, des d’on podem entretenir-nos cercant tots els pobles que s’estenen al llarg de l’altiplà que ocupa aquest sector de la Conca de Barberà, entre els quals es troben els que travessa el PR esmentat. Sota mateix d’on som, damunt d’un dels darrers estreps del Montclar, veiem el poble on ara ens dirigim, Biure de Gaià, amb les seves cases arrecerades entre la protecció del seu castell, situat al capdamunt d’un petit turó, i l’església situada en la seva part inferior. Cap a llevant, els boscos, més esclarissats, deixen pas als camps i la vista es troba amb Santa Coloma de Queralt; abans, però, les cases del petit nucli de Guialmons semblen arrapar-se les unes amb les altres com si es volguessin protegir de la proximitat aclaparadora de la gran vila veïna, com si temessin ser engolides per la fam urbanitzadora d’aquella. I, encara més a llevant, allà on la Conca de Barberà té el seu límit nord-oriental, dalt d’un petit turó, veiem el poble d’Aguiló. Al nord de Santa Coloma, enfront d’Aguiló, hi ha la serra de Montfred, amb els molins eòlics estesos en tota la seva llargària i que, com si fossin una espècie invasora, semblen créixer sense aturador per totes les carenes que s’estenen per l’horitzó septentrional de la comarca.

Panoràmica de l'altiplà de la Conca, amb els pobles, d'entre altres, de Biure de Gaià, les Piles, Guialmons
i Santa Coloma de Queralt

 

Un xic més al nord de Biure, allargat als costats de la carretera que creua d’est a oest la comarca, veiem el poble de les Piles, i si seguim allunyant-nos vers el nord, sobre el faldar d’una de les serres que onegen al fons, veiem el bonic poble de Savallà del Comtat, del qual en destaca la presència del seu castell i de la torre blanca i vermella de l’estació telefònica de radioenllaç; aquesta torre, instal·lada l’any 1965, fa d’enllaç radiofònic entre Madrid i Barcelona i també amb la Seu d’Urgell i Andorra. El poble, esglaonat a recer del castell, es troba situat en un racó del sector oriental de les serres que separen la Conca dels altiplans segarrencs, i per darrera de les quals fa el seu curs el riu Corb, el qual neix precisament en els turons propers a Rauric, al nord-oest de Santa Coloma de Queralt. Cap a ponent trobem el poble de Rocafort de Queralt, darrera el qual s’estenen més serres envaïdes per l’energia eòlica, com l’anomenat parc eòlic de les Forques, que s’allarga per tota la carena fins a l’extrem on es troba Belltall; a la plana, enfront d’aquest, hi ha el poble de Solivella. Més enllà, el paisatge es perd vers la serra del Tallat, on hi ha el santuari homònim, i, a l’altiplà, vers l’extrem occidental de la comarca, vers l’Espluga, Poblet, i les muntanyes de Prades.

A partir de la Cogulla, la pendent és molt pronunciada, perdent alçada amb molta rapidesa. A la pròpia dificultat produïda per la inclinació del terreny, s’hi afegeix el fet que ens trobem en un sòl aixaragallat. Amb calma, però, anem davallant fins que la pendent es suavitza, el sender es fa més ample i desemboquem a una pista que anem seguint en direcció al poble de Biure de Gaià, el qual hem anat veient com s’apropava a mesura que descendíem del Montclar i la silueta de Sant Miquel i el seu castell s’anaven allunyant. Seguint còmodament la pista hem arribat al poble de Biure pel Camí de Dalt que dóna precisament al lloc on s’alça el castell.

El castell de Biure de Gaià

 

La història d’aquest castell segueix, en els seus inicis, la història que hem après a Montclar. El 1033, els Gurb-Queralt, el llinatge osonenc que es trobava expandint-se en aquests territoris fronterers durant la Reconquesta, després de comprar el castell de Montclar als comtes de Barcelona juntament amb un territori molt extens, en crearen de nous, com els de les Piles i el de Biure, i els infeudaren juntament amb el de Montclar, a un tal Ramon Arnau. Els Gurb, concretament Oliver Bernat i la seva muller Agnès, acabaren venen el 1072 dits castells al comte de Barcelona Ramon Berenguer I, el qual, cinc dies després, els retornà en feu. Però tot això ja ho hem explicat abans. A partir d’ara, però, les seves històries són divergents. Els successors d’Oliver Bernat seguirien sent els seus castlans; de fet, es cognominaren Benviure, i el castell fou conegut com el castro de bonovivere, d’on sorgiria l’actual nom. Veient l’embolcall natural que l’envolta, potser si que era un bon lloc per viure-hi. A finals del segle XII foren castlans un tal Bernat de Benviure, nét d’Oliver Bernat, i un tal Arnau de Benviure, i encara al segle XV es coneix com a castlà un tal Galceran de Biure. En quan els seus propietaris, no he acabat d’aclarir-ho malgrat les recerques que he fet, però a mitjans del segle XII ja no eren els Gurb-Queralt, sinó els Aguiló, un llinatge provinent d’aquest indret homònim proper a Santa Coloma de Queralt. El 1151, Guillem d’Aguiló donà a l’orde de l’Hospital els delmes que li pertocaven pel castell de Biure, mentre que el 1172, la seva vídua i els seus fills, que havien ingressat a l’orde, els cediren altres drets sobre les terres custodiades pel castell de Biure. Així, poc a poc, els hospitalers anaren eixamplant el seu poder sobre aquest territori, establint el 1193 una casa dependent de la comanda de Cervera. Fins que, definitivament, el 1266, un altre Guillem d’Aguiló, quina obsessió per repetir els noms, els hi vengué tot el castell. Posteriorment, el 1380, Guillem de Guimerà, gran prior de l’orde a Catalunya, hi va crear un priorat alhora que adquiria tota la jurisdicció del terme a la corona catalano-aragonesa. Els hospitalers posseïren el castell de Biure fins al segle XVIII.

El que ara veiem no és, indiscutiblement, el castell medieval alçat pels Gurb, sinó una recreació realitzada a principis del segle XX pels darrers propietaris, els vescomtes de Bell-lloc, més propera a una fortalesa palau que no pas a un castell fronterer amb l’Islam. Les torres situades als costats, els merlets, els finestrals neogòtics, les balconades, finestres i portalades, són una recreació romàntica de la visió que els homes de l’inici del segle passat tenien sobre l’edat mitjana. Tot i aquests canvis, el que sí que s’ha conservat de l’antiga fortalesa, es la muralla superior que l’envoltava, així com el sistema d’accés fortificat. Malauradament, el castell és de propietat privada i no es permet la visita, o sigui que tant sols es pot gaudir de lluny. Després de fer un parell de fotografies al castell, anem baixant per un dels carrers que s’enfilen cap al castell i arribem fins l’església de Sant Joan, una obra barroca del segle XVIII que sembla ser substituí l’anterior església romànica de la qual no en queda cap resta. Davant del temple actual, entre aquest i el cementiri, hi ha una bonica creu de terme originària de finals del segle XV situada al capdamunt d’un pilar esglaonat i que va ser restaurada l’any 1973 desprès dels danys provocats durant la guerra civil. És una bonica creu, on, com és habitual, en una cara mostra la imatge de Crist crucificat i en l’altra la figura de la Verge. Però el que destaca del conjunt és el seu capitell octogonal, on es mostren, dins capelles amb traceria gòtica, diverses figures de sants. De fet, però, la creu restaurada és diferent a l’original, la qual, entre altres diferències, tenia la característica de lligar les seves aspes mitjançant boniques representacions vegetals. La imatge que es té des de la creu de l’església situada a peu de carrer i del castell situat al capdamunt del turó, és representatiu del poder que devia inspirar aquest indret en temps reculats, durant la seva possessió pels hospitalers o pels Gurb.

 

L'església de Biure amb el seu castell al capdamunt del poble

Per continuar l’excursió ens endinsem en el poble tot creuant-lo pel carrer Major i, ja a l’altre extrem, prenem cap a la dreta un camí carreter asfaltat que, tot seguint la riera de Biure, es dirigeix a Pontils. La llum que ens acompanya és ataronjada, pròpia del proper capvespre. El sol es va ocultant a ponent, deixant la vista del castell en una silueta com si fos part d’un decorat d’ombres xineses. Seguim paral·lels a la riera de la qual ens separa un llarg camp cultivat; les feixes es van alternant amb la presència de petites pinedes. Deixem un trencall a l’esquerra que ens duria a les Piles i a Guialmons. A la dreta del camí ens trobem una curiosa pedra, de volum considerable, col·locada com si fos un menhir; ens preguntem què hi fa col·locada en aquest indret, al costat mateix de la pista. Se’ns fa estrany que hi estigui per voluntat pròpia. Però, en cas contrari, qui la va col·locar i per quina raó? No hem trobat cap resposta.

La pista segueix i creua el torrent de Biure. Un xic més enllà, quan gira cap a l’esquerra i s’enfila allunyant-se de la riera, nosaltres prenem un sender que hi baixa. Si seguíssim per la pista aniríem a parar a la carretera provinent de Santa Coloma de Queralt, a uns centenars de metres de Pontils, però fent més marrada que no pas per on ara caminem, tot resseguint la riera, la qual hem d’acabar creuant per un lloc un xic complicat, amb forces possibilitats d’acabar amb els peus xops dins el curs de l’aigua. Sortosament, aconseguim creuar sense entrebancs i continuem ara per una pista fins retrobar-nos amb la trifurcació de pistes que hem creuat a l’anada a Montclar, en el punt en que hem deixat la riera de Biure i ens hem introduït en la de Sant Miquel. I, de nou, hem tornat a creuar la riera de Biure pels improvisats troncs enmig dels joncs nupcials, a partir d’on hem tornat a passejar-nos pel bucòlic curs del Biure en aquest racó enfonsat entre els turons que s’alcen a ambdós costats. I, ja propers als dos tolls que es formen a l’estret per on s’escola la riera, ens hem tornat a enfilar fins creuar de nou el filat elèctric al punt on abans m’he enfilat fins al castell de Pontils i, ja de nou al poble, passant per davant el gran mas Rossell, hem davallat pel carrer major fins la plaça al costat de l’església i uns passes més, fins al cotxe, on, satisfets, abans de tornar a casa, hem berenat fruits secs i un Cacaolat.

La Roser creuant el Biure sobre els troncs improvisats

 

I per acabar, uns mots elogiosos que l’escriptor i excursionista reusenc Josep Iglésias va dedicar a Pontils en la seva obra Les ciutats del món escrita durant els anys quaranta del segle passat. Una obra en que el reusenc deixeble de Pau Vila, el pare de la divisió territorial republicana, va dedicar a uns pobles entranyables que, amb una ironia plena d’estimació, va anomenar ciutats: “un glop de cases, com maduixeres vora el rec, sorgint en la coincidència d’una munió d’aigües, al bell mig d’uns planells d’horta i al peu del turó dels Vells (...) El campanar d’espadanya sobrepuja les teulades, però no aconsegueix l’altura de les llances verdes dels xops”.