Som al refugi del Pla de Prats, un
bell indret voltat pel bosc de pi roig típic d’aquests vorals. Hi hem accedit
per pista des del poble de Campelles. Sembla ser que avui el temps ens
acompanyarà. No va ser així l’anterior ocasió, fa uns mesos, en que, en arribar
al refugi, una sobtada nevada va embellir de blanc tot el paisatge però també
ens va fer recular i haver d’abandonar la idea de pujar dalt la Serra de
Mogrony. Aquest cop, però, el color del cel ens convida a una agradable passejada.
Deixats els vehicles i armats amb el
poderós rastreig del GPS de l’Òscar, prenem la pista que passa per davant del
refugi en direcció al poble de Nevà pel coll Roig, però la deixem de seguida
per pujar per una altra pista, més aviat un camí, que s’enfila pel bosc
resseguint el faldar de la muntanya en direcció oest. El camí salva algun que
altre espadat sobre la capçalera de la vall de Campelles, guanyant ràpidament
alçada i permetent albirar, entre les capçades dels pins, una bella panoràmica
de les muntanyes que s’alcen enfront, des del Puigmal fins al Taga. El camí es
va fent cada cop més dreturer. A la nostra esquena el coll de Pal separa el
Taga de la Serra de Sant Amanç, guardadora aquesta darrera de moltes llegendes
relacionades amb els amors furtius del comte Arnau. Creuem el torrent de la
font Roja i, en forta pendent, arribem fins a un mirador natural on ens aturem
una estona a fer un mos.
Als nostres peus, desprès dels turons
boscosos amb el poble de Planoles voltat de prats al vèrtex d’un d’ells, s’estén
la vall de Ribes i, a l’altre vessant, tot el conjunt de muntanyes que tant
admirem d’altres excursions realitzades fa temps; algunes d’elles massa temps. La
vall del Freser s’enfila vers Queralbs i canvia la seva orientació vers l’oest,
cap a l’estreta vall que el veu néixer als vessants del Gra de Fajol, entre el
Torreneules i el Balandrau. Més a prop, la vall del Rigard, oculta entre els
vessants de les serres que la cenyeixen, inicia el seu ascens vers la collada
de Toses. L’extrem de la serra sobre el qual s’assenten les cases de Campelles,
oculten la presència de Ribes de Freser, però deixen veure el petit poble de
Pardines als peus del cim del Cerverís, en un dels costats de la petita vall
del Segadell que ressegueix la vessant nord de la serra Cavallera fins la
collada Verda. Des d’on som, no podem veure aquesta serra, però si que albirem
el Taga com si es tractés del seu imponent mascaró, als peus del qual
reconeixem el poble de Bruguera, sota el coll de Jou a l’altre vessant del qual
s’alça la ja anomenada serra de Sant Amand.
Seguim caminant en pendent, salvant
els espadats que s’alcen sota la carena dels Amorriadors; el sender es
converteix en pista i arribem a uns bellíssim prats on trobem el refugi de la
Covil, una arranjada construcció amb bells murs de pedra aixoplugats per una
teulada de pissarra. La pista passa pel costat del refugi i s’allunya resseguin
la corba de nivell; nosaltres, però, ens hem d’enfilar pels prats costeruts que
s’enfilen per darrera el refugi, primer seguint una pista que malauradament ha
malmès el sòl i finalment sense camí, pels mateixos prats, fins al capdamunt
d’una collada on s’estén novament el bosc de pi roig. Al poc d’iniciar
l’ascens, veiem arreplegats una pila de troncs que, juntament amb la presència
d’algunes soques espargides pels voltants, ens indiquen que han estat netejant
el bosc, probablement grups de pins aïllats de l’espès bosc que vesteixen els
vorals dels prats. Indiscutiblement, aquesta neteja, probablement necessària,
és la causa de la presència de la pista per la qual estem pujant i que
representa una ferida mal cicatritzada en el bell paisatge. No cal dir que, a
mesura que guanyem alçada, aquell paisatge descrit abans es va engrandint i
estenent-se davant nostre en tota la seva plenitud.
Pujant des del refugi de la Covil, amb el Taga al fons; a la dreta veient l'estrep boscòs anomenat la Berruga |
D'esquerra a dreta, el Puigmal, els Torreneules i el Balandrau |
Seguim pujant amb el bosc al capdamunt
i l’esplèndid paisatge al nostre darrera; els arbres semblen sotjar-nos en la
distància, encuriosits pel nostre fervor en enfilar-nos malgrat l’esforç. Finalment,
deixem la clariana i ens endinsem en el bosc; hem arribat a la collada que vèiem
des del refugi, però la pendent no es suavitza pas, sinó que segueix ascendint ara
pel mig del bosc, però igualment
costeruda; certament no hi ha camí, però obeïm l’oracle del GPS que ens
duu pel bon senderi; de fet, no cal camí, ja que qualsevol pas que ens dugui
cap amunt, és una passa cap on volem anar. Ens topem amb una tanca de filferros
la qual només ens cal seguir-la per arribar al cim de la Covil que aviat
endevinarem al fons gràcies a la gran fita que s’hi alça. Com que l’Oscar i
l’Oriol són davant meu, i la Núria i la Roser darrera, sense presses,
m’entretinc fotografiant la varietat de flors que omplen el sòl de colors
diversos.
Passem pel costat d’una fita que, per
la seva grandària, sembla indicar que hem arribat a algun indret emblemàtic,
tot i que, simplement, som a la carena que duu al cim; al seu costat hi ha un
petit vèrtex geodèsic; suposo que deu assenyalar algun petit turó abans de la
Cubil. És curiosa aquesta fita, formada per un piló arrodonit i un sorgint que
fa de bancal; hom s’hi pot asseure a contemplar el paisatge, tot i que, el
paisatge que atrau la mirada en aquest indret, es troba situat en direcció
oposada, vers ponent: a prop, el Costa Pubilla, on anirem desprès de
fotografiar-nos dalt de la Cubil; sorgint darrera el seu llom, el Puigllançada
i, al fons, el Cadí i el Pedraforca amb la seva emblemàtica enforcadura tot
indicant-nos la presència d’un Pirineu rocallós més feréstec que el que avui
trepitgem encatifat d’enverats prats. I per l’altre vessant del Costa Pubilla,
per darrera de la collada de Toses, el Puigpedrós i la Tossa Plana de Lles
formant la divisòria septentrional del Pirineu cerdà.
Quan som prop del darrer repetjó abans
del cim, sorgint del bosc que tenim a la nostra esquerra, se’ns apareix un
jovencell isard que, a una sorprenent velocitat, creua tot el prat fins gairebé
arribar a la tanca de filferro, passant molt a prop de l’Òscar i, girant cua
amb una destresa encomiable, tot fent un cercle, desfà el camí i desapareix amb
la mateixa rapidesa amb que havia sorgit. Ha estat una visió esplèndida, un
efecte especial de la natura increïble que, ara, mentre escric aquesta
ressenya, em sembla haver estat una jugada enganyosa de la meva retina; he pres
ràpid la càmera fotogràfica per
immortalitzar aquesta aparició, però amb tanta mala fortuna que, quan he
disparat, l’atlètic isard passava per davant d’uns matolls que, en la
distància, el fan gairebé invisible. Em pregunto què motivava aquest animal ha
córrer cap a nosaltres amb aquesta devoció; potser anava dopat! El que
certament n’estic segur és que es deu haver endut un gran ensurt en encreuar-se
amb nosaltres! Miro enrere i veig aparèixer les noies, que no han presenciat
l’escena, amb la silueta del Puigmal al fons. La naturalesa és inigualablement
bella!
La colla dalt la Cubil: l'Òscar, l'Oriol, la Nuri, la Roser i el Jaume |
Ja som dalt de la Cubil. El paisatge
que ens envolta és magnífic. No el descric en aquest punt, ja que em reservo
per fer-ho quan arribem al Costa Pubilla, el cim estrella d’aquesta excursió. Ens
fem les fotografies oportunes dalt el cim, al costat d’una fita amb una creu de
ferro. Els pals que uneixen la tanca ens serveix com a trípode per col·locar la
càmera. Aconsegueixo una bona fotografia a la tercera, ja que, en la primera
ocasió, la càmera es torça un xic cap avall i ens fotografia els peus; en el
segon intent, sense poder sostenir l’equilibri, s’estimba atreta per la llei de
la gravetat, tot i que, sortosament, el sòl és cobert per una catifa d’herba i
la trompada no té efectes secundaris. A la tercera, doncs, el clic dona al clau
alleugerint el nostre patiment en veure la càmera sola dalt el pal en fràgil
equilibri. La càmera de l’Òscar ha tingut més sort: ho ha aconseguit a la
primera.
El Costa Pubilla i el coll de Coma Ermada |
Ara ens cal baixar, resseguint una
altra tanca, vers el coll de Coma Ermada i enfilant-nos per la forta pendent
que es desprèn del Costa Pubilla que tenim enfront, rient-se de l’esforç que
encara hem de fer per arribar-hi. Certament, la visió de la pendent, i més
vista des del coll, és aclaparadora, capaç de desesperançar a qualsevol
aguerrit excursionista; però, és clar, no arribar-hi seria trair la nostra
consciència de persistents muntanyencs i, és clar, al pobre GPS que ens hi
condueix, tot i que, veient tant clar el camí fins dalt el cim, el tenim força
oblidat. Cal dir, un cop més, que el paisatge que ens envolta és d’una gran
bellesa? El boscs ens queda a la nostra dreta, com una onada que s’enfila
agosarada per la platja inclinada perdent força en arribar-hi al capdamunt; a
l’altra vessant, per on anem nosaltres, tot és prat, verd clar esquitxat pel
groc de les flors més abundants. Tant a la baixada al coll, com a la pujada al
cim, anem dividits: al davant, l’Oriol i l’Òscar; al mig jo fent fotografies a
dojo; i al darrera, conversant com si anessin pel Passeig de Gràcia, la Nuri i
la Roser.
Ja som dalt el Costa Pubilla, el cim
culminant de la Serra de Montgrony. Ens rep una creu metàl·lica amb el logotip
del GEC, el Grup Excursionista de Campdevànol. Aquest mateix logotip ens indica
que som al Costa Pubilla, i és un aclariment que agraïm, ja que aquest pic
també rep el nom de Pla de Pujalts i pot donar a confusió segons el mapa que es
consulti. Al costat de la creu hi ha una placa en memòria de Joan Graugés i
Roma, que havia estat president de l’entitat excursionista als anys seixanta
del segle passat i que hi diu: “No és més
qui més enlaire arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta,
més intensament sent”. De segur que, si ens haguéssim trobat aquesta placa
a la Cubil, les noies l’haguessin esgrimit com excusa per no fer aquesta
cabriola de muntanya russa que ha estat baixar al coll de Coma Ermada i pujar al
Costa Pubilla.
La vall del Rigard i la carena que, des de la Collada de Toses, s'enfila al Puigmal passant pel cim de Coma Morena i el Puig de Dòrria |
El Puigmal amb el poble de Planoles als seus peus; a la seva dreta, els Torreneules, el Gra de Fajol i el Balandrau |
Les noies, que segueixen gaudint del
seu passeig tertulià prenent-se amb molta calma el darrer ascens, ens permeten,
abans que s’hi afegeixin dalt el cim, gaudir del paisatge amb calma: l’Òscar i
l’Oriol asseguts a la gespa i jo fent fotografies. El paisatge que ens envolta
és sublim, abraçant tots els punts cardinals. Davant d’ells, s’estén tota la
vall que, de Ribes, s’enfila vers la collada de Toses, amb els seus pobles
dibuixats entre els camps, com els petits nuclis de Tosses, Dòrria i Ventolà, a
més de Planoles, més engrandit, tots ells creuats per la carretera que puja
fins la collada tot cicatritzant la muntanya. Aquesta vall és flanquejada al
nord pel carenar que, des de la collada, s’enfila pel coll de la Creu de
Meians, per on el GR-11 pirinenc arriba o deixa la Cerdanya, fins al Puigmal,
tot passant pel cim de Coma Morera i el puig de Dòrria.
A l'esquerra de la Tossa d'Alp, el Cadí, el Pedraforca, el Port del Comte, els Rasos de Peguera i la Serra d'Ensija. Més a prop, la serra de Catllaràs, el Sobrepuny i la serra de Picancel |
Més enllà de la collada de Toses, ens
topem amb el Pirineu cerdà, amb el Puigpedrós i la Tossa Plana de Lles entre
molts altres cims. Resseguint la serra de Montgrony vers el Pedra Picada, se’ns
apareixen al nord-oest, el Puigllançada i la Tossa d’Alp i, a continuació, ja a
ponent, el Cadí i el Pedraforca seguits per la serra del Port del Comte al fons
i, en línia amb la muntanya enforcada, la serra d’Ensija i els Rasos de
Peguera. Més a prop, la serra de Catllaràs, el Sobrepuny i la serra de
Picancel. El paisatge, vers el sud, es perd entre verdorenques serres fins a
l’horitzó on, difuminats per la calitja, com bells amics, ens retrobem amb les
agulles de Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el Montseny. Sota nostre
serpenteja la vall del Merdàs dirigint-se vers Campdevànol, on topa amb la vall
del Freser on trobem Ripoll. Enlairant-nos per les serres orientades a llevant
podem distingir la serra de Milany i, més enllà, difuminat, el Puigsacalm.
Les noies apareixen al final del
coster, quan només resta salvar un petit prat inclinat per arribar al cim;
darrera d’elles s’ha fet petit el cim de la Cubil, amb la llarga cabellera de
pins rodolant pel seu esquenall septentrional, darrera el qual, al fons, veiem
Campelles. Encarats esperant les noies, vers llevant, s’estén el paisatge ja
conegut, gaudit durant tota l’ascensió: la serra de Sant Amand, el coll de Jou
i el Taga; seguint la direcció contrària a les agulles del rellotge, se’ns
apareix la vall de Pardines, amb el poble empetitit a un dels costats, i que,
des de la seva topada amb la vall de Ribes arriba fins la seva capçalera a la
Collada Verda, des d’on la serra s’enfila a la dreta vers la serra de les
Pasteres i, pel coll de Pal, s’uneix a la Serra Cavallera, el cim més alterós
de la qual, el Puig Estela, sorgeix per darrera el Taga. La vall és flanquejada
al nord per les serres que s’enlairen fins el Cerverís, el qual resta unit,
resseguint la llarga serra de la Canya, amb el Balandrau. Entre aquest i els
Torreneules, s’estén la vall de les gorgues del Freser, encapçalades pels cims
del Gra de Fajol i el Bastiments. Ja al nord, resseguint els Torreneules, les
gorges de Núria per on ascendeix el cremallera, ens duu fins alguns dels pics
que envolten el santuari; finalment, la nostra mirada topa un cop més amb el
Puigmal.
Les noies arriben: darrera seu, la Cubil i, més enllà, d'esquerra a dreta, la serra de Sant Amand, el coll de Jou, el Taga, la serra Cavallera i la vall de Pardines |
La colla dalt el Costa Pubilla, amb el Taga al fons |
L’Oriol va a rebre la Nuri i la Roser
que, tot i el cansament i l’arribada al cim, segueixen conversant sense
aturador; si us plau, un moment de silenci i un somriure que us faig una
fotografia. Gràcies. I ara que ens hem retrobat, abans de treure els entrepans
del dinar i abandonar-nos en una merescuda i profitosa migdiada que el bon
temps que ens fa acompanya feliçment, fem constància del nostre pas per aquest
cim fotografiant-nos. I desprès, com ja he comentat, engrapem el dinar i gaudim
d’un ensonyament amb vistes al Puigmal. Certament, acostumats a haver de fugir
dels cims a causa d’una ventolejada, de la pluja o perquè ens hem extraviat en
algun punt i ara ens cal córrer abans no es faci fosc, aquesta llarga estona
dalt el Costa Pubilla és un premi impagable! Hi ha una llibreta aixoplugada
sota la creu on llegim diverses dedicatòries d’altres que hi han pujat abans
que nosaltres i on escrivim quatre línies abans de decidir-nos a abandonar el
Costa Pubilla i iniciar el retorn.
Davallem amb tranquil·litat de retorn
al coll de Coma Ermada, on trobem un grup nombrós de noies fent rotllana, enmig
de les quals em sembla identificar un xicot; ja em fa enveja la joventut, però
aquest xicot, enmig d’aquest estol femení, molt més. Ja ens ho cantava el
nostre Lluís Llach a la cançó “Si arribeu”: “I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas, tot allò que
hàgiu vist i jo no podré mirar...” És clar que, desprès d’haver-nos
extasiats contemplant tot l’embolcall de naturalesa que circumda el camí que
anem fent, no és bo queixar-se, doncs encara ens queden molts cims per
gaudir-ne. Allà on la joventut exalta vida, creuem la tanca i prenem un sender
que, en poc tros, s’introdueix dins el bosc de pi roig que hem albirat a la
llunyania durant gran part de l’excursió.
En aquesta part de l’itinerari tornem
a fer cas del GPS, doncs el camí no és gaire definit. Anem creuant el bosc i
arribem a una clariana on, a l’ombra d’uns pins, ens seiem per gaudir del
paisatge que tenim enfront: pinzellades de verds, tons foscos als arbres i
clars a les pastures. Al fons veiem la collada de Toses i, més enllà, la línia
pirinenca que separa la Cerdanya de França. Continuem el camí virtual que ens
assenyala el GPS i, al cap de poc, aquest és complica, ja que ens duu directes
a una pedrera de mal trepitjar. Si haguéssim fet una excursió per les muntanyes
abruptes del Pirineu calcari, no hagués tingut cap importància, però acostumats
com estàvem a andarejar, tot i que en fortes pendents, per pastures dignes de
ser comparades a una confortable catifa del menjador de casa, la pedrera ens
agafa amb les cames mandroses. És clar que, de segur que, els que penjaren les
dades de l’excursió a Internet i que duem introduïdes en el GPS, són una colla
de joves que, en tornar del Costa Pubilla, agafaren el camí dret delerosos
d’arribar a temps al poble per fer una birra. Tot i així, aconseguim creuar la
tartera en pocs minuts sense cap entrebanc i enllacem de nou amb els camins
còmodes que recorren la Serra de Montgrony.
Pel camí ens retrobem, al fons, amb el
poble de Campelles i amb les valls del Freser i de Pardines vorejant el Taga i,
en pocs minuts, arribem de nou al refugi de la Covil. A partir d’aquest indret,
només ens cal desfer de baixada el camí que hem fet de pujada unes quantes
hores abans, fins retrobar l’altre refugi de la zona, el de Pla de Prats, on
tenim el cotxe esperant-nos. Com que els nois som els primers en arribar-hi,
mentre esperem la secció femenina, ens entretenim passejant pels volts del
refugi, on hi ha un grup de cavalls. No són l’única espècie que es passeja per
aquest entorn, ja que també hi ha un nombrós grup de persones que, pel que
sembla, estan passant el cap de setmana.
Per la pista veiem aparèixer les
noies, amb els rostres cansats però contentes i, de passada, sense deixar de
conversar. Tot un prodigi! I, abans de tornar a les nostres cases, la Nuri ens
regala un berenar amb magdalenes i xocolata i un suc. Esplèndid final!