Canalda

El Puig Sobirà, la Roca de Canalda i la Serra de Querol des de l'Hostal del Cap del Pla

 

 

Desprès de Solsona, en direcció al Port del Comte, la carretera passa per Lladurs i s’enfila cap l’elevat pla de Riard, creuat per una llarga recta al fons de la qual se’ns apareix una superba cinglera que sempre m’ha cridat l’atenció; la seva visió abrupte és molt llunyana a la idea que tenim d’aquesta muntanya, on molts de nosaltres hem après a esquiar, de lloms amples i suaus desnivells. Precisament el final de la recta, on hi ha l’hostal del Cap del Pla, esdevé un magnífic mirador d’aquest fenomen natural: dominant-ho tot, veiem el puig Sobirà de Canalda, sota el qual es desprèn una primera cinglera anomenada la paret del Llop Blanc; a mitja altura, una segona cinglera escarpada, la coneguda com la Roca de Canalda, de tonalitats rogenques; i als seus peus, el petit llogarret de Canalda pertanyent al municipi d’Odèn. Geològicament, aquest paisatge és causa d’un front d’encavalcament, amb la paret del Puig Sobirà, de roques calcàries més antigues pertanyents a l’eocè, fa 56 milions d’anys, superposades damunt dels conglomerats de l’oligocè de la Roca de Canalda, fa 34 milions d’anys. És aquest paisatge, contrafort meridional de la serra del Port del Comte, el que anem a recórrer en aquesta excursió. Una gran nuvolada navega per damunt seu, així com per sobre la serra de Querol situada a llevant, però la resta del cel és ben blau i augura bon temps; tot i així, sembla que fa poc que ha caigut un xàfec i, per davant l’estrep muntanyós, podem veure l’arc de Sant Martí. Una visió esplèndida!



Sant Julià de Canalda

 

La carretera arriba fins el coll de Jou, on enllaça amb la que, provinent de Sant Llorenç de Morunys, es dirigeix a Coll de Nargó; nosaltres prenem aquesta darrera direcció i, en uns tres quilòmetres, prenem una pista a l’esquerra que ens du al petit poble de Canalda, format per uns pocs masos al voltant de l’església romànica de Sant Julià; el cotxe, de fet, el deixem al costat d’un panell informatiu situat un xic per damunt de l’església. El nom de Canalda prové del mot preromà Kanavita, que significa “el camí de la gorja”, en clara referència a les cingleres properes. L’origen d’aquest indret cal cercar-lo pels volts de l’any 900, quan l’església de Sant Julià fou consagrada pel bisbe d’Urgell Nantigís, arran de la repoblació de la vall de Lord ordenada pel comte Guifré el Pelós després de la invasió sarraïna, a finals del segle IX. Malgrat aquesta antigor, ben poc resta del seu passat romànic, ja que l’església ha patit diverses modificacions. El que més hi destaca és el robust campanar d’espadanya que forma un sol cos amb el mur que tanca el temple pel seu costat ponentí, inclòs el sobrepassa pels costats, com si s’hagués afegit posteriorment en substitució d’una altra façana anterior. El campanar és d’espadanya de dos ulls, formats amb arcs de mig punt, on hi ha les campanes, i una altra obertura més petita, també coronada per un arc de mig punt, situada sota la unió de les dues vessants de la petita teulada. Una escala lateral de pedra s’enlaira des del sòl fins al campanar. Vist des d’aquest costat, trobo que l’església és ben bonica, tot i que, pels altres costats, tot canvia, esdevenint una construcció de força mal gust. Hi ha vestigis d’antics absis, però actualment l’església és capçada per un absis rectangular de factura moderna, probablement d’època barroca com les dues capelles situades als extrems del creuer, també d’estructura rectangular i de nul gust estètic. Annex a la capella situada al mur nord, hi ha un petit cementiri amb tres nínxols capelles, les teulades dels quals resten unides amb la teulada de l’església formant un conjunt molt harmoniós. L’entrada és situada al costat meridional, i és formada per un arc de mig punt fet amb dovelles de grandària considerable i per una antiga porta ferrada amb tires horitzontals amb dues volutes a cada extrem.

A l’extrem de llevant del poble hi ha cal Baró, que fou la residència fortificada dels senyors de Canalda des del segle XVI; de fet, hi hagué un castell la situació del qual és incerta tot i que es creu que era situat entre Canalda i el serrat de Puig-arnau, gran casal situat a llevant del poble, que va pertànyer al influent llinatge dels Cardona. El poble va patir les represàlies de l’exèrcit francès l’any 1823, quan, després de cremar Sant Llorenç de Morunys, les tropes gavatxes arribaren a Canalda; de fet, Cal Baró, malgrat la seva fisonomia de bastió i la presència d’espitlleres defensives, no va poder aturar-los i encara avui es poden veure a l’interior les bigues dels sostres ennegrides per l’incendi.

La paret de Canalda des de prop de la Casanova

 

Des d’on hem deixat el cotxe, prenem la pista que s’enfila cap a ponent tot seguint els senyals blancs i vermells del GR 1. Al cap de pocs metres, la pista, entre camps, s’encara amb la roca de Canalda mentre el GR fuig cap a l’esquerra, vers Odèn. Si ens hi fixem, a la dreta de la roca, suspeses a una certa altura, observarem un seguit de forats que pertanyen a unes coves habitades des de temps molt llunyans i que són conegudes com les Coves dels Moros i a on ens dirigim; no són les úniques, però, que trobarem al llarg del recorregut per la base de la paret, ja que la geologia d’aquesta cinglera és plena de graus, esplugues, coves i vaumes. Ens trobem amb un motorista que ha deixat la moto a la vora del camí i sembla dirigir-se al proper mas de la Casanova; de fet, si en faig esment és per constar la solitud que ens envoltarà al llarg de tota l’excursió, ja que aquest home serà l’única persona que veurem fins retornar a Canalda. Passem pel costat del mas la Casanova i arribem a la carretera provinent de coll de Jou; la creuem, i prenem una pista davant mateix que es va enfilant molt suaument cap a la cinglera; pel camí ens creuem amb un ramat de cabres, les quals passegen amb tota la tranquil·litat del món, sense l’estrès de sentir-se conduïdes per un pastor; s’aturen uns moments i ens miren, però de seguida, sense fer-nos cap cas, continuen el seu camí, creuant la carretera i seguint cap a la Casanova. Em pregunto si potser el pastor era el motorista.

Les Coves dels Moros

La pista creua una pineda de pi roig mentre ens anem apropant a la cinglera, al morro de la Roca situat al seu extrem oriental. La pista segueix tot voltant-lo; nosaltres, però, prenem un sender a l’esquerra que s’enfila fins als peus de la paret i la ressegueix en tota la seva llargada, fins al seu extrem oposat. Encara no hem fet gaire tros quan ens trobem amb les Coves dels Moros que havíem vist des del poble de Canalda. Segons l’historiador Joan Serra i Vilaró, el nom no descriu la realitat, ja que foren cristians els que habitaren aquest conjunt de cavitats. L’historiador, a més, considera que la causa primigènia de l’ocupació fou la de cercar refugi davant la invasió àrab, esdevenint per tant, aquests contorns, una mena de reducte cristià. Encara resten panys de paret en algunes de les coves; a més, molt del material trobat al seu interior es troba guardat al Museu Diocesà de Solsona. Les coves es troben situades a uns vint metres d’altura i tenen una fondària d’uns onze metres exceptuant la més lateral, que en té uns vuit metres. No cal ser gaire imaginatiu per esbrinar que hi accedien per una escala llevadissa; a més, i això ja és més original, es trobaven comunicades les unes amb les altres mitjançant un llarg passadís fet amb troncs i protegit per una barana. Vistes des de sota, semblen com ulls escrutant el nostre pas solcats per celles celludes; per si de cas diem que som cristians, no fent esment que, de fet, som ateus.

 

Panoràmica des de la Roca de Canalda, amb la Serra d'Ensija i Busa al fons

Anem avançant pel camí senyalitzat amb uns pals de fusta com el “Camí de la Roca de Canalda”, gràcies als quals anem descobrint el nom de diverses esplugues i balmes que anem trobant, com el conjunt anomenat les coves de l’Espluga Malera, format per tres balmes. Unes aus rapinyaires solquen el cel; no aconsegueixo esbrinar quines són, però no són voltors com m’hagués agradat, ja que hi ha colònies d’aquests animals a Canalda, tot i que són presents durant l’època de cria, que sol ocórrer entre els mesos d’abril i juliol. Enfront tenim els fondals per on corre la riera de Canalda, que neix sota el pic de Vulturó, i la llarga carena per on passa la carretera provinent de Solsona per on hem vingut. A l’extrem més septentrional, prop de l’Hostal del Vent, s’alça el Tossal de la Creu del Codó, el cap encinglerat del qual sobresurt voltat pel bosc; als seus peus, damunt un estrep herbat, hi ha el mas de Puig-arnau, un dels indrets on es creu que podria haver estat situat el castell de Canalda. Més enllà, sorgeix la Serra de Busa amb el seu sinuós pla que sembla gronxar-se entre el pic de la Guàrdia al sud i el Cogul al nord; darrera seu apareixen els Rasos de Peguera. Cap al sud, a continuació de la carena despresa del Tossal de la Creu del Codó, s’estenen els serrats culminats pel Cap d’Estaques, amb la verdor fosca dels seus frondosos boscos contrastant amb les roques grisenques de conglomerat que recorden Montserrat que s’estenen per les serres més properes, com la de Canalda, que s’estén a l’oest del poble homònim on hem iniciat l’excursió i que podem veure des d’on som. A l’extrem occidental del Cap d’Estaques, hi ha l’Hostal del Cap del Pla on ens hem aturat per contemplar la roca de Canalda en la llunyania. Més enllà d’aquest hostal, s’estén el Pla de Riard a l’extrem oposat del qual s’alça el castell de Lladurs; més enllà, resta desdibuixada la plana al voltant de Solsona.

El Ditet

 

A vegades dins la pineda, altres caminant entre boixos, altres gaudint del paisatge que s’estén al nostre davant, anem resseguint la paret de Canalda deixant-nos veure les formes més capricioses que pren la roca, com l’anomenat Ditet, que de diminutiu no té res, una erecta roca separada de la paret principal en gran part, més estreta al capdamunt, fet que li confereix la raó de la seva anomenada. I passat el Ditet, s’arriba a Ca l’Andreu, una espluga obrada que fins fa ben poc encara era habitada; avui dia, però, tant sols es conserven maldestrament les seves parets, ja que el sostre s’ha enfonsat. Continuem pel camí vora la cinglera i, gairebé arribant al seu extrem occidental, ens trobem amb un dels racons més bonics de l’excursió: ca la Rita. Aprofitant un conjunt de balmes, hi ha un seguit de construccions on destaca una casa amb baixos i un pis que ha estat batejada, al llarg del temps, amb diferents noms: d’antic se la coneixia com Cal Llop, després se’n va dir Cal Cavallol, i finalment Ca la Rita, nom de la seva darrera estadant, que hi va viure fins a mitjans dels anys vuitanta, quan, a causa de la seva edat, va haver d’anar a viure a Solsona, a casa d’uns familiars. Es deia Rita Montada i Llena, i era filla de l’Arrat del Planellot, d’Odèn. De fet, en els darrers temps, ja no hi vivia, sinó que hi passava les hores diürnes cuidant de l’hort, de la font, de les cabres i de l’era; en fer-se fosc, la venien a buscar i, l’endemà, de bon matí, la tornaven a deixar. Rita explicava, un xic amoïnada i un xic sorneguera, com a l’hivern l’espantaven les caramelles, trossos de gel formats el dia abans i endurits durant les gelades nits, que, sense avisar, queien de la roca quan el sol les escalfava, i queien sobretot damunt l’hort malbaratant-lo.

Ca la Rita sota la balma

Damunt de l’entrada al mas, amb una llinda que duu gravada la data de 1819, hi ha una altra obertura que feia com de balcó al pis superior. A banda i banda d’ambdues, al llarg de la paret, hi ha unes petites obertures que fan de finestretes. Tot és cobert per un sostre, en part enfonsat, que aplega trossos d’uralita, fustes i, al davant, roques calcàries treballades com si fossin pissarra. Al costat occidental de l’entrada hi ha el forn de calç i, al seu costat, una habitació que, potser, s’usava com a estable o com a magatzem. Un xic separat de la casa, hi ha tres balmes que servien per altres usos, com per exemple, la del mig, com a proveïdora d’aigua, ja que al seu interior encara avui degoteja del sostre i del fons de la cavitat, coberts per la verdor dels líquens, l’aigua omplint la bassa que un mur tanca per la part externa. Encara a l’altre extrem d’aquest conjunt de balmes hi han murs d’altres dependències, potser els llocs on passaven la nit ovelles i cabres. I tot plegat, sota la immensa paret de Canalda, sota les curioses formes que ha agafat la roca al llarg dels segles i que ens produeixen una sensació de temor, respecte i admiració alhora.



La Roca del Puig Sobirà

  

El nostre itinerari segueix pel camí que s’enfila pels darrers contraforts de la paret de Canalda que va perdent espai guanyant-lo el bosc de pi negre. Deixem un camí a l’esquerra que ens duria de retorn a Canalda i seguim ascendint; mirant enrere, el paisatge vist fins ara es va eixamplant i, per darrera de la serra de Busa, davant els Rasos de Peguera, treuen el cap les serres dels Lladres i dels Tossals. Encara passem pel costat d’altres balmes, com la coneguda com l’espluga Gràtines, i arribem a l’altre extrem de la roca de Canalda, apareixent-nos de sobte la cinglera de la roca del Puig Sobirà, amb la paret del Llop Blanc al davant mateix relluint amb l’escalf dels raig del sol que esquitxen la roca calcària. Entrem en un camí més ample, gairebé una pista i la seguim fins a un revolt on prenem un corriol que s’enfila dret enmig de boixos primer i del bosc de pins desprès fins arribar a un gran camp que, després del paisatge esquerp i boscós que em creuat, ens sorprèn com si no fos possible la seva presència, com una troballa inesperada. Al davant, dalt la carena, solitari enmig del no res, hi ha un arbre esquàlid al qual ens hi apropem, tot descobrint a l’altre vessant la masoveria de la Borda, restaurada recentment i voltada de conreus.

 

Mas la Borda amb els camps que l'envolten

Panoràmica vers els Rasos de Peguera, la serra d'Ensija i la serra de Busa des dels camps del mas la Borda

 

Durant tota l’excursió ens bufa un fort vent, però a recer de la paret de Canalda, gairebé no l’hem notat, contràriament el que ens passa ara, que nus de qualsevol protecció natural, el vent ens sacseja i ens fa esgarrifat, doncs és força fred. Tanmateix, i per la mateixa raó, aquest indret és un mirador excepcional. Per damunt del Tossal de la Creu del Codó, la carena del qual baixa fins el coll de Jou, sorgeix amb la testa nevada la Serra d’Ensija, la qual s’uneix amb el paisatge que ja hem anat admirant al llarg del recorregut per la Roca de Canalda i l’ascens fins la Borda on ara ens trobem: els Rasos de Peguera, la Serra de Busa, i, més proper, el Cap d’Estaques, als peus del qual hi ha el prat que duu el seu mateix nom i l’Hostal del Cap del Pla, des d’on s’estén el Pla de Riard cap al sud, fins arribar al turó on s’alça el castell de Lladurs, damunt la plana solsonina. Al sector oriental d’aquesta, delimitant-la, podem veure el pantà de Sant Ponç i, al fons, omnipresent, el massís de Montserrat; no cal afegir que, més a l’est, l’acompanya l’altre massís català omnipresent: el Montseny. Però, contràriament a aquest paisatge ja viscut, el paisatge que se’ns obre cap a ponent és nou per a nosaltres i ens deixa ben extasiats: ben a prop, amb la presència d’una altra paret encinglerada i majestuosa, veiem la Serra d’Aubenç, i més al sud, més petita però no menys erecta, la muntanya de Sant Honorat amb la Roca del Corb com a punt culminant. Al davant d’aquests roquissars, menys abrupte, la serra d’Oliana i, entre ambdues vessants, s’enfonsa la vall del Segre al seu pas pel pantà d’Oliana, el qual resta invisible a la nostra vista; no pas, però, el pantà de Rialb, situat més al sud, les aigües del qual s’endevinen amb un blau clar enmig dels turons que el cenyeixen. Darrera Aubenç, al fons del paisatge visible, s’estenen les pendents septentrionals del Montsec, un gegant superb que forma una trilogia de grans muntanyes: el Montsec de Rúbies, el d’Ares i el de l’Estall.

Arribant al grau, amb la serra d'Aubenç i el Montsec al fons

Encarats de nou a la paret del Puig Sobirà, hem de creuar els camps per una pista que els parteix, fins arribar a l’altre extrem on ens hem d’enfilar per un camí incert, no gens definit i que anem trobant més per intuïció que no pas per la seva claredat; per no perdre’ns i encinglar-nos, hem d’anar en direcció nord nord-oest, fins a un grauet excavat en una paret rocosa despresa del Puig Sobirà. Quan hi arribem, fem una petita aturada ja que endevinem que ens trobem a l’inici de la part més empinada de l’excursió. És clar que també és una bona excusa per seguir gaudint de l’immens panorama que s’estén davant nostre! Com a curiositat i per no repetir-nos, per sota dels camps que envolten el mas de la Borda, hi ha un altre planell on es troben les instal·lacions d’un centre de reproducció i cria de falcons; hi podem veure dues immenses gàbies.

Dalt el Puig Sobirà de Canalda

 

Passat el grau, entrem en un bosc de pi negre i ens encarem a una marcada depressió. El sender acaba desembocant en una ampla pista que seguim cap amunt. Ens trobem en la collada dels Forns, entre la vall de Canalda al sud i la del Montnou al nord, on la llarga serra de Campelles despresa del Pedró dels Quatre Batlles que senyoreja el Port del Comte, la delimita. El paisatge, cap a ponent i el nord, s’ha anat eixamplant, i més amunt de la serra d’Aubenç, podem veure les serres de Carreu i del Boumort; un paisatge de muntanyes agrestes, de nombroses cingleres i de lloms fortament inclinats que ens donen una idea de la força amb que han actuat els moviments tectònics per tal de gravar aquestes fesomies en el rostre de la terra. La pista va pujant entre alts pins, primer en direcció a llevant i desprès encarant-se al nord. Poc a poc, la pendent es va suavitzant fins que arribem on la pista gira per encarar-se a la collada de la Mata, on es dirigeix iniciant el descens. En aquest punt, però, ens cal abandonar-la i enfilar-se enmig del bosc, per la pendent que ens durà, si no ens extraviem massa, fins al cim; hi ha forces fites que ens són útils per no errar la direcció. Desprès d’un constant ascens, arribem a un clar del bosc a la dreta del qual, una elevació del terreny ens duu fins el vèrtex geodèsic que assenyala el punt culminat del Puig Sobirà de Canalda. Ja som a dalt, després de quatre hores i mitja, el mateix temps que la ressenya que portem marca per fer tota l’excursió! És clar que cal tenir en compte que ens hem entretingut força visitant les balmes al llarg de tota la paret de Canalda i, a més, hem estat un xic desorientats a l’inici i, sobretot, en continuar després dels prats conreats al voltant de la Borda. Tot i així, després de fer-nos la fotografia al cim, sabent que ens queda força excursió encara i que fosqueja molt aviat, no dubtem a aturar-nos al pla sota el cim per tal de dinar els entrepans de truita que portem; la fam pot més que la prudència! Curiosament, el paisatge que es pot veure des de dalt el vèrtex és molt minso, ja que el cim és voltat de bosc; precisament, aquestes pinedes de pi negre marquen el límit meridional d’aquesta espècie als Pirineus. Sortosament, durant l’ascensió ja hem gaudit plenament d’aquest paisatge, ara és l’hora de fer un breu repòs, tant llarg com l’entrepà.

 

La vall de Montnou i la serra de Campelles

 

És fàcil, si ens descuidem, passar de llarg el cim, doncs ja he comentat que es troba voltat de bosc i gairebé desapercebut. Igual passa amb el camí de baixada, el qual cal prendre baixant una mica en direcció nord i continuant de seguida a la dreta, tot entrant en un prat allargat, girant en rodó i entrant de nou dins del bosc, on es forma de seguida un corriol que arriba davant un roquissar i, tombant a la dreta, comença a baixar cap el nord-est, creuant vàries tarteres fins arribar a les Queredes, un collet situat entre la vall del Montnou i la de Canalda. Durant el descens, hem pogut gaudir de la vall del Montnou i de la llarguíssima serra de Campelles. El sòl del collet de les Queredes es troba força malmès per les torrenteres que es desprenen d’ell quan plou; és com un racó extret d’un altre planeta, molt diferent del que l’envolta. Seguim baixant per la vessant de Canalda, trobant-nos al  capdamunt d’un dels torrents que formen la capçalera del riu de Canalda.

 

Panoràmica des de dalt de la Roca de Canalda

Seguim vora el torrent, el creuem i anem cap a la dreta tot vorejant el faldar oriental del Puig Sobirà. Trobem una bassa i, per l’altre costat, baixem fins a una pista; per la dreta se’ns apareix la paret calcària del Puig Sobirà. Creuem la pista, si la seguíssim enllaçaríem amb el camí que hem fet de pujada als camps de la Borda, i continuem avall pel prat que s’estén davant nostre, fins arribar al Cap de la Roca, al capdamunt de la Roca de Canalda. No cal dir que el paisatge que s’estén davant i sota nostre és espectacular, centrat en el petit nucli de Canalda on tenim el cotxe, prop del campanar d’espadanya de l’església. A llevant tenim el Puig de les Morreres, punt culminant de la serra de Querol que fa de bastió meridional del Port del Comte. Seguint la direcció de les agulles del rellotge, veiem la Serra d’Ensija, els Rasos de Peguera i les serres dels Lladres i dels Tossals, davant les quals es balanceja la serra de Busa amb la serra de Bastets al seu davant. Enfront d’aquestes hi ha la serra Llarga i entre aquesta i aquelles flueix la vall del Cardener. Si mirem amb deteniment, davant la part mitjana de la serra Llarga, podem veure ben petit el santuari de Lord, al capdamunt de la Mola de Lord; certament, la seva visió m’ha alegrat molt, doncs sabia que estava per aquests entorns i l’he buscat durant tota l’excursió sense èxit, fins arribar on ara som. I, ja més propers, el Pla de la Batalla i la serra del Cap d’Estaques, sota el qual s’estenen altres serrats menors separats per profunds barrancs fins arribar, als peus de la Roca de Canalda, als bells prats que envolten el poble homònim, punt d’inici de l’excursió i on ens dirigim per acabar-la.

El camí per on hem de baixar no es troba gaire definit en aquest tram; de fet, hem de continuar cap a l’est, cap el bosc de Canalda que arriba fins a un petit coll que tenim proper. Allà hi trobarem l’inici d’un sender que hem de seguir, ja per dins el bosc, i que ens permet perdre altura ràpidament fins arribar a una codinera, al costat de la paret llevantina de la Roca de Canalda. En aquest punt, perdem els senyals del PR que havíem retrobat; de fet, seguint-les, ens veiem abocats al vèrtex de les roques, damunt del barranc de Canalda. Enfront, a l’altre vessant de la rasa, s’alcen les parets de la serra de Querol i, tancant el barranc, les costes dels Prats i de les Fagines. No sabem per on continuar, ja que, en teoria, per aquest indret ha d’haver-hi un camí que acaba de baixar al fons del barranc. Desistim de cercar-lo i ens dirigim, en la direcció oposada, cap al fons del barranc, on trobem una pista que decidim seguir i que enllaça al cap de poc amb el tram que hem seguit a l’inici de l’excursió quan ens hem arribat a la paret de Canalda. A partir d’aquí, ja tranquils tot i que va fosquejant ràpidament, desfem el tram de pista fins la carretera, la creuem, passem pel costat de la Casanova on ens retrobem amb les cabres que hem vist al matí, i, ja a les envistes del campanar d’espadanya de l’església, arribem al poble de Canalda, on ens creuem amb una veïna la presència solitària de la qual, com ens ha passat a l’inici de l’excursió amb el motorista, augmenta la sensació de solitud que ens ha acompanyat durant tota la jornada, incrementada ara per l’imminent capvespre. Contemplem per enèsima vegada la bellesa indomable de la cinglera de Canalda i ens posem còmodes dins del cotxe, fugint de la fredor exterior, per tal de berenar una mica de fruits secs abans de retornar a casa.

Excursió realitzada el 2 de novembre de 2012

Dos miradors del Vallès

Avui és el meu aniversari. Faig cinquanta-quatre anys. I per no pensar-hi gaire, aquest matí he sortit en solitari amb la intenció de fer una matinal pel Vallès. Així, un cop a Sentmenat, prenc la carretera que uneix aquest poble amb el de Castellar del Vallès i, quan he recorregut quilòmetre i mig, prenc una pista molt ben senyalitzada que s’enfila pels turons que avancen sobre la depressió vallesana estesa al seu davant. Són quatre quilòmetres fins arribar al punt d’inici de l’excursió: el gran mas fortificat de Guanta, situat al capdamunt d’una erecta roca des d’abans del segle XV, a l’interior d’una de les valls que abracen els turons que l’envolten i que pretenc recórrer: a llevant el Pic del Vent, i a ponent, el puig de la Creu; són els dos miradors del Vallès protagonistes d’aquesta excursió.

Guanta, inici de l'excursió

 

Hi ha un bon aparcament on deixar el cotxe. Enfront de l’antic mas, entre aquest i l’aparcament, hi ha un edifici modern que fa de bar i restaurant, amb una part exterior que convida a quedar-s’hi a esmorzar o a dinar. Tot i que la guia que duc m’assenyala el camí que haig de prendre, la fotografia que l’acompanya no coincideix amb el lloc on hem trobo; per aclarir-ho, entro dins el bar i pregunto a un noi que atén als clients: el xicot es queda força desorientat, ja que la guia parla de Guanta com una església i un mas i, tal com insisteix el cambrer un cop i un altre, en aquest lloc mai hi ha hagut una església. Sortosament, sap on es troba la font de les Noeretes, un dels primers llocs per on hauré de passar; així, sense fer més cabòries, torno a l’aparcament i prenc la mateixa pista que m’ha dut fins aquí, però en direcció nord.

En poc més de cinc minuts, en un revolt passat un dipòsit, prenc un camí a l’esquerra, senyalitzat com el PR-C 48, que s’endinsa plenament en l’engorjat del Mal Grau; tot i la senzillesa dels turons que ocupen aquest sector del Vallès, creuats per camins de bon andarejar, quan hom recorre les seves entranyes, descobreix indrets feréstecs i abruptes que contrasten amb el paisatge benèvol vist des de fora, des del seu carenar. Encara no m’he endinsat prou en el camí que ja trobo la font de les Noeretes en un racó a la dreta, malauradament sense cap mena de rajolí. Sembla ser que el bonic nom de la font prové d’un diminutiu de noguera. Noera és com es coneix en certs llocs el noguer i, per tant, podem considerar que noeretes es refereix a un indret on creixen petits noguers; a més, el seu fruit és la nou; d’un o de l’altre, ha derivat el nom de la font. M’agradaria poder assegurar que la font era, precisament, voltada per aquests arbres, però sincerament, no em vaig fixar.

Passada la font em creuo amb dues caminants que em pregunten si sé on és el castell de Guanta, que elles l’han estat cercant infructuosament des de fa ja una bona estona. De fet, es troben força lluny d’on s’alça el poc que resta d’aquest castell esmentat per primer cop en uns documents de l’any 1017. Els seus minsos vestigis es troben dalt del turó del Corb, a mig camí entre Guanta i el puig de la Creu, l’accés al qual és força embrossat, de mal trepitjar. Les deixo enrere suposant que abandonaran la recerca i prendran algun refrecs al bar de Guanta, i segueixo pel camí que ressegueix el torrent fins que l’acaba creuant un xic més amunt. És època de poca pluja i no baixa gens d’aigua; en cas contrari, amb compte, seria un gran divertiment enfilar-se pel mateix llit del torrent, gaudint dels seus gorgs. Ho podria fer igualment, però prefereixo la comoditat del sender i, així, el reprenc per l’altre costat, tot i que, com comprovo aviat, l’agradable passeig es veu obstaculitzat en arribar sota uns grans rocs, on el camí pren una pendent molt pronunciada i requereix l’ajut d’unes cordes per salvar l’entrebanc. Un cop superada la grimpada, el camí torna a recuperar la calma i segueix ascendint plàcidament per la riba dreta del torrent. En un moment donat, el camí torna a creuar el torrent i s’allunya d’ell emergint del bosc que l’envolta a l’indret on enllaça amb un final de pista.

 

Guanta, la Roca del Corb i el Puig de la Creu, amb l'església de Santa  Maria al capdamunt

Des d’on soc, puc veure a sota Guanta, inclòs l’aparcament amb el cotxe. A la dreta, damunt la pista d’accés al mas, s’alça la Roca del Corb, on ja he comentat que es troba el castell de Guanta. Més enllà, separat d’aquesta pel torrent Mal de Can Montllor, veig l’església de Santa Maria al capdamunt del Puig de la Creu, on espero trobar-me d’aquí unes hores. A l’horitzó, difuminats, albiro la ciutat de Sabadell i, més enllà. la serra de Collserola amb el Tibidabo. Hi ha un pal indicador que assenyala un camí a l’esquerra que duu al turó dels Trens Pins; és una drecera de l’excursió que estic realitzant, ja que hauré de passar pels Trens Pins quan estigui tornant a Gualta, però la qual defujo ja que, en cas d’agafar-la, em perdria el cim del pic del Vent; per tant, prenc la pista que va flanquejant vers el sud-est.

Porto una estona seguint la pista i arribo fins a una casa que, per les seves característiques, deu pertànyer a una urbanització propera, el que em fa creure que no vaig pel camí correcte. He preguntat a un home que estava treballant a la casa i m’ha confirmat la meva sospita; de fet, seguint la pista, arribaria a la urbanització del Bosc de Guanta i, d’aquesta, de tornada a Guanta. Per tant, desfaig el camí fet fins al punt on la pista acaba. Haig de cercar un camí que té al seu inici en un revolt de la pista, a uns cent cinquanta metres. Aquest ha estat esquiu el primer cop que he passat pel seu costat, però no així al segon intent: queda ocult per un fort desnivell del terreny que cal salvar tot enfilant-s’hi dretament pel seu marge. Un cop dalt, apareix com per encanteri un clar sender que guanya ràpidament alçada enmig d’un bosc de petites alzines i pins. El camí es va suavitzant fins gairebé esdevenir planer, creuant un bell espai cobert de garric i romaní, alhora que es va eixamplant i esdevenint carreter. Finalment desemboca en una pista on ens retrobem amb el PR-C 48. Aquest petit recorregut fa poc temps que es va inaugurar: té el seu inici a Sentmenat i hi retorna passant per Guanta, Tres Pins, coll Monner, el castell de Gallifa, Sant Sebastià de Montmajor i el pic del Vent, des d’on retorna a Sentmenat pel bosc de Guanta; en total, uns trenta quilòmetres. En gran part, és el recorregut que estic realitzant.

Segueixo la pista cap a l’esquerra, encarat amb el Pic del Vent que el tinc ja ben a prop. Al cap de poc, al costat dret de la pista, em trobo amb un mur malmès de rajoles que, segons la guia que duc, hauria de servir-me per trobar un corriol que s’enfila, pel coll de la Bassa Roja, fins al cim. Malauradament, aquest cop, contràriament a l’anterior, no aconsegueixo trobar-lo, el que em fa pensar que deu estar tant embrossat que, tot i trobar-me’l, defugiria d’enfilar-me. Decideixo, per tant, seguir per la pista i cercar, més endavant, un altre mitjà per arribar dalt el Pic del Vent. I el trobo més aviat del que em pensava, quan arribo a un coll on arriben diversos camins i que té, al bell mig, una bonica alzina, coneguda com el Vell del Tabac. Desconec la raó d’aquest nom, però em ve al cap la presència d’un home ja gran, traginant amunt i avall per aquests camins, que, en passar per aquest coll, s’atura a l’ombra de l’alzina i fa un cigarret abans de continuar. Seguint la guia que duc, en baixar del Pic del Vent haig d’arribar fins on ara sóc; per tant, per enfilar-m’hi, desfaig el camí que hauré de prendre en baixar, el qual, enmig d’un frondós alzinar, en forta pendent però fàcil de seguir, arriba al carenar de la muntanya, molt a prop del seu cim, que es troba a l’esquerra i és reconeixible per un gran pal amb una senyera i un doble banc aixoplugat que serveix per descansar alhora que es contempla el magnífic paisatge estès a banda i banda. Quina bona idea col·locar aquest seient aquí dalt!

El cim del Pic del Vent

 

Paisatge vers Sant Llorenç del Munt des del Pic del Vent

 

Des del cim faig una trucada a la família i em disposo a esmorzar. Hi ha una rosa dels vents que em serveix per orientar-me millor a l’hora d’interpretar el que veig. El Pic del Vent és el punt més alt de la serra del Farell estesa vers el nord-est i que en el coll de la Bassa Roja s’uneix amb la Serra Llisa que s’alça al nord-est de Gualta. Assegut vers ponent, enfront tinc l’abrupte vessant llevantina del massís de Sant Llorenç del Munt, amb la Mola i el seu monestir a un extrem i el Montcau a l’altre. Entre aquesta muntanya i on soc, s’estenen tot de petits turons emboscats que embelleixen el paisatge com si fossin onades verdorenques. Sota mateix del pic veig la carena del Pou, a on arriba una ampla pista que dibuixa una gran cicatriu provinent de la cruïlla de l’alzina del Vell del Tabac. Desprès oneja el serrat de la Paula, entre el turó de Sant Sebastià a la dreta i el turó dels Tres Pins a l’esquerra. Més al sud, seguint l’embat de les serres, la carena s’enfila fins el Puig de la Creu, situat al límit on s’aturen els serrats i a partir d’on s’estén el Vallès Occidental, amb Castellar del Vallès als seus peus i Terrassa apareixent per darrera. Més enllà, les muntanyes del Garraf i de Collserola. Retorno a la pista que tinc sota mateix i, cercant cap a la dreta, enfonsat, veig el petit poble de Sant Sebastià de Montmajor. Memoritzo aquest paisatge, ja que és la ruta que hauré de seguir un cop baixat del Pic del Vent: Sant Sebastià, el turó dels Tres Pins i el Puig de la Creu; a partir d’aquest darrer, baixar de retorn a Gualta. Déu n’hi do el que encara em queda per fer!

Cap el nord, el paisatge més proper queda interromput per una llarga cinglera a l’extrem llevantí de la qual s’erigeixen els cingles de Sant Sadurní, amb la seva característica Mola com si es tractés de la proa d’un vaixell i sota la qual hi ha el poble de Gallifa; a l’altre extrem de la cinglera, apropant-se a Sant Llorenç del Munt, apareixen les cases de Sant Llorenç Savall. Separat per la riera homònima, enfront de Gallifa s’alça el seu castell. Més enllà de la línia gairebé planera del carenar d’aquesta llarga cinglera, on s’estén el Moianès, apareixen les muntanyes pirinenques, amb el Port del Comte, el Pedraforca i la Tossa d’Alp com les més representatives.

Cingles de Bertí i, al fons el Montseny

M’he acabat l’entrepà però encara m’estic una estona dalt el cim, ara assegut a l’altre costat del banc, mirant cap a llevant. Sota mateix hi ha la urbanització del Farell, sortosament amb poques cases que no acaben de malmetre el paisatge. Més enllà s’alcen els cingles de Bertí, als peus dels quals hi ha el poble de Sant Feliu de Codines i, a l’altre extrem, separat de la cinglera, s’alça el Puiggraciós, que em duu records de la gran novel·la de Raimon Caselles, “Els sots feréstecs”, centrada al voltant del santuari de Puiggraciós que es troba a l’altre vessant. Al fons, s’alça el Montseny, amb el Pla de la Calma al davant i el Matagalls, les Agudes i el Turó de l’Home més enllà. I com la busca d’un rellotge, seguint el seu recorregut, la vista se’m perd estenent-se per tot el Vallès Oriental fins topar, al fons, amb les muntanyes del Montnegre, el Corredor i la Serra de Marina.

Com que, no només sé que em queda molt de trajecte abans no em retrobi amb Guanta, sinó que ho puc comprovar mirant els punts per on haig de passar des d’aquí dalt, decideixo que ja he estat prou estona dalt el Pic del Vent, que, per cert, estada que he pogut gaudir sense que cap mena de ventada, ni tant sols una suau brisa, em fes la guitza. Un bon esmorzar! Reprenc, doncs, la caminada desfent el costerut sender que m’ha dut fins al pic, ara, és clar, en franc descens, fins retrobar l’alzina del Vell del Tabac. Com ja he comentat abans, aquest indret és una cruïlla de diversos camins, tot ells ben senyalitzats. A més del PR-C 48 que ja he esmentat, per aquí passa el PR-C 9 provinent de Caldes de Montbui, la finalitat del qual és unir aquesta població termal amb el GR 5 al seu pas pels voltants de Santa Maria del Grau, situada precisament a la vall que s’escorre al nord de la serra del Farell on ara em dirigeixo, prenent la pista que s’allunya vers el nord-oest i que coincideix, per tant, amb els dos senders de petit recorregut, els quan confraternitzen en aquest tram que es dirigeix a Sant Sebastià de Montmajor, situat a poc més d’un quilòmetre i mig tal com m’indiquen les fites.

L'Alzina del Vell del Tabac

Encara no he perdut de vista l’alzina del Vell del Tabac, que haig de deixar la pista per agafar un antic camí a la dreta, el qual em duu en cinc minuts fins a una altra pista que prenc cap a l’esquerra. En poc temps, em retrobo amb la pista que havia deixat la qual s’uneix per l’esquerra amb la que ara estic seguint. En un minut més, en un collet als peus del turó de la Tomba dels Moros, abandono la pista i prenc un camí que revolta el turó per l’esquerra fins desembocar en un collet situat entre dit turó i el de Sant Sebastià, a on em retrobo amb la darrera pista que he deixat i amb una altre alzina solitària. Tot i l’enrenou que sembla transitar per aquest tram, la bona senyalització em permet fer-ho amb total comoditat. Arribant a l’alzina, a la dreta, surt un camí per on davalla el PR-C 9 i que em durà fins a Sant Sebastià de Montmajor. El camí creua una jove pineda i, a mesura que avança, es va fent més rost complicant la davallada. Després d’un revolt, he pogut veure a vol d’ocell el petit poble de Sant Sebastià de Montmajor, voltat de petits turons emboscats. La riera que duu el seu nom s’escorre als seus peus vers llevant, girant cap a la dreta als peus del Turó de Solanes, sota el gran mas del Fonoll. El fons és barrat pels serrats del Berenguer i de la Galaieta, els quals oculten el poble de Sant Feliu de Codines i els cingles de Bertí que sobresurten lleugerament per damunt d’aquests. Al nord s’alça la cinglera de Sant Sadurní, amb el poble de Gallifa ocult sota la proa de la Mola i, més a ponent, damunt un penyal, l’entorn és vigilat pel castell de Gallifa. Segueixo baixant amb compte de no relliscar fins que arribo a una ampla pista que, seguint-la a la dreta, em duu en un parell de minuts al poble de Sant Sebastià de Montmajor.

El poble de Sant Sebastià de Montmajor

Aquest petit i bonic poble forma part del municipi de Caldes de Montbui. Es troba situat en una fondalada voltada de turons boscosos, en la vall circumscrita entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. Tenim notícies d’aquest lloc des de finals del segle XI, formant part de llocs dependents del monestir de Sant Cugat del Vallès. Aquest monestir donà terres en aquest indret a l’orde de Sant Benet, el qual va fundar diverses parròquies entre les quals Sant Sebastià de Montmajor. El poble és molt petit: deu cases mal comptades i l’església. Les cases es reparteixen al llarg d’un parell de petits carrers que formen un angle recte al voltant oest de l’església i que em duen fins la plaça on hi ha l’entrada al temple, al costat del qual hi ha un antic mas reconvertit en el restaurant La Rectoria, el que hem fa pressuposar que era on residia el rector. Aquest parell de carrers pertanyent al que havia estat la sagrera medieval, lloc d’immunitat eclesiàstica al voltant de les esglésies i que esdevingueren l’origen de la majoria dels pobles de la Catalunya vella que, a més, es beneficiaren dels acords de Pau i Treva, un intent de l’església i la pagesia per aturar la violència desfermada per les disputes dels nobles feudals entre ells i que esdevingueren un gran suport als primers poblaments al voltant dels temples religiosos i, per tant, l’origen de les sagreres. Qui violava la protecció sagrada que envoltava les sagreres era castigat amb l’excomunió que, en aquella època, potser era l’únic càstig que els poderosos temien.

Els absis de l'església de Sant Sebastià

El temple és d’una sola nau amb un gran transsepte situat a la capçalera, al mig del qual, sobre el creuer, s’alça una torre campanar de planta quadrada. La seva capçalera és triabsidal, formada per un absis central de planta quadrada i dos de laterals semicirculars, tots ells amb decoració llombarda formada per arcuacions cegues entre lesenes. L’absis central, coronat per una teulada a doble vessant, és format per tres sèries de tres arcuacions cada una d’elles, mentre que les absidioles, molt més petites, tenen només una sèrie de sis arcuacions seguides, amb les lesenes als extrems. Els laterals de l’absis central també són decorats amb l’estil llombard, formant una sèrie de quatre arcuacions entre lesenes que, com a les absidioles, es troben als seus extrems. Hi ha una curiositat a la façana sud del transsepte, i és la presència d’una quarta absidiola molt semblant a les laterals de l’absis central. Els quatre absis tenen una finestra central. L’església, com ja he comentat en parlar de l’origen del poble, és del segle XI, exceptuant el campanar, que pertany al segle següent. Aquest, amb una coberta de quatre vessants, és senzill però molt bonic, format per dos pisos oberts pels quatre costats, amb finestres simples al primer pis i geminades amb columnes en el segon.

Bonica i acollidora plaça davant la façana de Sant Sadurní

 

A l’entranyable i ombrejada plaça que hi ha davant l’entrada a l’església, hi ha una font on em faig un tip de beure abans d’omplir la cantimplora per a la resta de l’excursió. És un lloc molt agradable amb un bancal on m’assec una estona. La façana principal de Sant Sebastià, a més de la porta d’accés formada per un arc de mig punt, té a la seva part superior, dues finestres entre les quals hi ha un ull de bou. Els edificis contigus, on hi ha el restaurant, tenen també arcs de mig punt en les seves portalades, tot i que, un d’ells, les dovelles són molt més grans, donant un aspecte massís a la porta. I en aquest bonic entorn, reconec la fotografia que hi ha al llibre que em fa de guiatge i que descriu com a Guanta; vet aquí l’errada també reproduïda a l’inici de l’excursió, quan parla de Guanta com un lloc amb un mas i una església!

Entro dins l’església. La nau és coberta per una volta de canó. Entrant a mà esquerra hi ha una bonica pica baptismal. I, al fons, l’absis és decorat amb unes pintures al frecs realitzades l’any 1956 per l’artista sabadellenc Antoni Vila Arrufat, on es representen diverses escenes de la vida i martiri de Sant Sebastià. A l’interior del temple també hi ha un retaule renaixentista d’autor anònim dedicat a Sant Silvestre, tot i que no és l’únic protagonista, ja que, en una de les diverses escenes en que es divideix el retaule hi ha una representació de Sant Jordi matant el drac. Precisament, tant els absis com les pintures i el retaule han estat recentment objecte d’obres de restauració dutes a terme en gran part gràcies a la venta benèfica de gravats realitzats per Antoni Vila Arrufat cedits pels seus fills. Una última curiositat: hi ha una reproducció d’aquest temple al Poble Espanyol de Barcelona, edificat durant l’Exposició Universal de l’any 1929.

Em trobo a la part més baixa de l’itinerari i, davant meu, tinc tot un desnivell per guanyar fins el Puig de la Creu. Per tant, ja va sent hora d’emprendre de nou l’excursió! Retorno al lloc on el camí per on he baixat enllaça amb la pista que m’ha dut fins el poble. Entre ambdues s’enlaira un altre camí que passa pel costat d’una curiosa torre que ja he pogut veure mentre baixava i on antigament hi hagué un rellotge: la raó de la seva presència sembla ser que cal cercar-lo en la dispersió dels seus habitants, els quals, a més del nucli antic al voltant de l’església de Sant Sebastià, habitaven altres llocs propers com el Serrat del Mig i el Serrat de Baix, més allunyat i habitat durant el període de vacances per gent de la burgesia. Cal pensar que les campanes de Sant Sebastià no eren prou contundents per ser escoltades i, per tal raó, suposo que, a petició d’aquests personatges il·lustres, es col·locà aquesta torre rellotge, el so de la qual arribava a tot arreu de la fondalada. Per aquesta raó, aquest camí que haig de seguir, d’un color vermellós molt intens, és conegut com la baixada del rellotge.

Tot i un inici força costerut i de mal trepitjar, el camí es va fent més practicable i còmode. Es va enfilant tot vorejant el turó de Sant Sebastià i el serrat de la Paula del qual aquell forma part. A la dreta s’enfonsen diversos torrents que formen la capçalera de la riera de Sant Sebastià, encerclats pels serrats situats a banda i banda del coll Monner; per darrera el bosc que els vesteix, sorgeix la Mola amb el monestir de Sant Llorenç del Munt al capdamunt. Al cap d’una bona estona, deixo el camí que segueix cap a la dreta i m’enfilo per l’esquerra per un altre que em duu fins dalt la carena, on enllaço amb la pista que havia abandonat en la clariana en mig de la qual hi havia una alzina, la qual segueixo cap a la dreta, vers el sud-oest. Passo pel costat de les restes del que fou el Casalot de l’Agell i, poc desprès, veig un sender que enllaça per l’esquerre amb la pista per on estic caminant; es tracta del camí provinent de l’indret on, molt abans d’arribar al Pic del Vent, he enllaçat amb el final d’una pista, allà on he errat el camí i he continuat fins a unes cases. És una cruïlla que hem duria més ràpid de retorn a Guanta, però, de la mateixa manera que si l’hagués pres abans m’hagués perdut el Pic del Vent i la visita a Sant Sebastià de Montmajor, prenent-lo ara em perdria el Puig de la Creu. O sigui que segueixo per la pista i tant sols uns trenta metres més endavant, arribo a una important cruïlla de camins, lloc conegut com Els Tres Pins a causa de la presència de tres magnífics exemplars de pi pinyoner que senyorejaven l’indret temps enrere formant un triangle entre ells; malauradament, dos d’ells van ser abatuts per causes naturals, potser per algun llamp o una forta pluja. Ara tant sols resta un, solitari i trist, però dret i orgullós, voltat per una pineda que observa el vell arbre com si fossin deixebles observant el seu mestre.

De la cruïlla prenc la pista de l’esquerra, orientada primer vers l’oest i desprès cap el sud. Passo per la cadena de Castellet, proper al mas de Castellet de Dalt. La pista passa per sota tres línies elèctriques d’alta tensió, creua el torrent Mal de Can Montllor i arriba a la cadena de Cadafalc. És curiós el nom de cadena emprat per designar el que realment són dos petits colls; de fet, el topònim cadena és utilitzat com a sinònim de coll en aquests entorns vallesans, potser fent referència al fet que són llocs d’unió entre turons. Arribo a una cruïlla de camins on rebo un bon ensurt en sentir els lladrucs d’un gos; sortosament és un gos que pertany a un grup de noies que estan descansant vora el camí i, alhora que ens saludem, el calmen. Al costat d’on elles són, a l’esquerra de la pista, surt un petit sender que segueixo creient que m’endinsaré un bon tros pel bosc, però de seguida torno a aparèixer a la pista acabada d’abandonar; no sé ben bé la raó d’aquesta drecera indicada en la guia que duc! Segueixo, doncs, per la pista que puja lleugerament fins arribar, ben aviat, als peus del puig de la Creu, una gran esplanada on hi ha uns dipòsits d’aigua per combatre els possibles incendis forestals d’aquesta zona. Des d’aquí només cal seguir pujant uns metres pel costat d’un mur de pedra per arribar al cim del Puig de la Creu, divisòria entre els termes de Castellar del Vallès i Sentmenat, i on hi ha l’església de Santa Maria.

L'església de Santa Maria del Puig de la Creu

 

L’església de Santa Maria és una església rural originària del segle XII, tot i que es troba voltada d’edificis molt més moderns, com el recinte emmurallat que l’encercla per tres dels seus costats formant un pentàgon enmig del qual hi ha un pati central. El conjunt arquitectònic és de propietat privada, fet que l’ha permès arribar fins els nostres dies en molt bon estat de conservació. Malauradament, el fet que sigui un recinte privat, juntament a que els seus propietaris no hi resideixen permanentment, fa que l’edifici estigui tancat i no sigui possible veure’l interiorment. He cercat fotografies a Internet per fer-me una idea de com és i, tot i que no ho he vist personalment, no puc deixar de fer esment d’alguna de les seves característiques interiors. Cal dir primer que la porta d’accés es troba situada al mur de tramuntana, prop de l’absidiola, difícil de veure sense entrar a l’interior del pati; s’hi accedeix per uns esglaons de pedra i és formada per un arc de mig punt. Interiorment, doncs, l’església és d’una sola nau capçada amb un absis i amb dos absidioles a banda i banda d’aquest formant un trèvol. La nau és de planta rectangular i és coberta per una volta de canó seguit generada per un arc un xic apuntat, fet que, al meu entendre, no sembla propi del romànic del segle XI, el que dóna a l’església un punt d’originalitat. L’absis i les absidioles són de planta semicircular cobertes per voltes de quart d’esfera. La unió de la nau amb l’absis, d’amplada menor, es realitza mitjançant dos arcs de mig punt en degradació que donen un toc elegant al conjunt. L’església té molt poca il·luminació, fet que li confereix, juntament amb la solidesa dels seus murs, una forta sensació de recolliment interior: hi ha una finestra centrada a l’absis, i una altra de molt petita, d’una sola esqueixada, gairebé un simple tall, a l’absidiola de tramuntana; a més a més, té dos ulls de bou, un al mur de llevant sobre l’absis i un segon en el mur de ponent.

La Serra Llisa vers el Pic del Vent, Caldes de Montbui i els cingles de Bertí.
A l'esquerra, els cingles de Sant Sadurní

 

És curiós el recinte emmurallat, amb presència de merlets i d’alguna torre, que envolta el perímetre al voltant del pati central ja esmentat. He cercat informació sobre qui i perquè va construir aquests murs, però no he aconseguit trobar cap referència que m’ho aclareixi. Faig un tomb al conjunt per l’exterior. Al nord, contemplo la serra Llisa, al capdamunt de la qual hi ha el Pic del Vent on he esmorzar ja fa forces hores; a l’esquerra, per damunt de la llarga carena que uneix aquest pic amb el de Sant Sebastià, sorgeixen els cingles de Sant Sadurní, als peus dels quals hi ha el poble de Gallifa, ocult des del Puig de la Creu. Vers llevant, el poble proper de Caldes de Montbui assenyala el camí vers els cingles de Bertí i l’estreta vall del riu Congost, a l’altre vessant de la qual, s’alcen les muntanyes que formen el massís del Montseny, des de la Calma fins el Turó de l’Home. Girant cap a llevant, sota d’on soc hi ha un dipòsit i, al pla que s’estén al fons de la muntanya, apareix el poble de Sentmenat, a partir del qual s’estén tota la plana del Vallès Oriental fins arribar al Montnegre i la Serralada de Marina, que el separa del Maresme i del mar.

Acabo de voltar el conjunt arquitectònic i torno a la façana de ponent, on s’alça el campanar. Ja he fet esment que els edificis que envolten l’església foren construïts recentment; de fet, són part de la restauració realitzada l’any 1925, quan es referen les teulades i s’alçà el campanar imitant l’estil llombard propi del segle XI, fet molt d’agrair perquè confereix una gran harmonia al conjunt religiós; a la base del campanar hi ha restes d’un mur que podria ser part del que hi hagué originàriament, tot i que no ho puc confirmar, ja que, de fet, ja hi ha un campanar d’espadanya damunt la façana nord que hi és veïna i on segurament hi havia penjada la campana que la gent de Sentmenat s’endugué al poble per tal de salvaguardar-la quan l’església fou abandonada arran de la guerra contra els francesos. Sigui com sigui, aquesta espadanya també forma part de la restauració, tot i que no treu que hi hagués una d’anterior.

Enfront d’aquesta façana, mirant cap a ponent, contemplo el massís de la Mola, al capdamunt del qual, empetitit, com una llunyana fita, hi ha el monestir de Sant Llorenç del Munt. Més enllà, sorgint com una aparició, la muntanya de Montserrat. I parlant de Sant Llorenç, voldria fer menció un cop més, ja ho vaig fer en parlar d’una excursió precisament a la Mola, de la llegenda del drac que es crià a la cova de Santa Agnès i que, durant molt de temps, va atemorir les poblacions que vivien al voltant de la muntanya. Quan fou ferit de mort pel comte de Barcelona Guifré el Pelós prop del Morral del Drac on tenia un amagatall, la bèstia va fugir volant fins caure en un sot situat a la falda del Puig de la Creu, des d’on, amb esforç, va aconseguir enlairar-se fins arribar al mateix cim on va morir. L’eclesiàstic i escriptor Antoni Vergés i Mirassó ens ho va deixar explicar l’any 1871 al llibre “Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider : historia de aquell antiquíssim monastir”:

“Y fènt la última  volada caigué en lo sot de Goleras ó sia en la falda de la montanya nomenada lo Puig de la Creu, y ab petitas empentas o voladas arribá al cim de esta montanya, que está sobre lo antiguissim poble de las Fabregas, després Tolosa (y ara Castellar), ahont los cavallers lo vejeren cáurer y ohian los horrorosos crits y  xiulets ó brams que feya á pesar de trobarse situats á la falda de la montanya de Sant Llorens del Munt.”

Em pregunto quin desig va fer que el moribund drac, sabent propera la seva mort, fes un darrer esforç per tal d’enfilar-se al capdamunt de la muntanya. Potser el desig de poder veure per darrera vegada, a la llunyania, la que havia estat la seva llar? Una curiositat més estreta del text anterior: els diversos noms en que s’esmenta el poble de Castellar del Vallès són reals. Les Fàbregues fou el seu nom fins el 1636; Tolosa fins el 1737 i Sant Esteve de Castellar fins el 1933, a partir del qual esdevingué vigent l’actual nom de Castellar del Vallès. Referent al sot d’en Goleres, aquest es troba al nord del poble, al sud-oest del Puig de la Creu; precisament un dels carrers de Castellar duu el seu nom, al final del qual, on hi ha un dipòsit i una antiga pedrera, s’inicia el sot pròpiament dit.

Abans de deixar aquest paratge per enfrontar la darrera part de l’excursió, una mica d’història amb regust de novel·la negra. La primera referència que tenim de Santa Maria és de l’any 1192, quan Guillem Ramon I de Montcada i la seva esposa Guillema I de Castellvell, donaren aquest indret al monestir de Sant Cugat del Vallès, el qual tingué cura de l’edifici fins el segle XVIII. Doncs be, aquest Guillem, que era també vescomte de Bearn, per raons desconegudes assassinà el 16 de febrer de l’any 1194, a l’arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls. Sembla ser que el papa Calixt II, en una butlla de 17 de juny del mateix any, el va excomunicar. Posteriorment, sota les ordres del papa, va anar a Roma com a penitent per demanar perdó a la Seu Apostòlica, la qual, com a penitència, el va obligar a anar a Terra Santa com a croat. Va desaparèixer fins l’any 1205, quan va retornar a les seves terres. Curiosament, aquest personatge va participar a la batalla de Muret l’any 1213;  cal tenir en compte que era vescomte de Bearn i, per tant, lligat als conflictes entre el Papa de Roma i l’heretgia albigesa, o sigui, la famosa croada contra els càtars.

Per continuar la ruta prenc la pista que baixa cap a l’est voltant l’edifici, però de seguida, al cap de pocs metres, la deixo prenent un camí que s’endinsa en l’alzinar en direcció nord, com si tornéssim enrere, fins que, poc més de cinc minuts enllà, fa un gir a la dreta i baixa en fort pendent tot fent ziga-zagues fins arribar a la font del Gurri. Al meu voltant és ple d’antigues feixes ara conquerides per les alzines que esdevenen antics vestigis de la vida rural que hi havia molts anys enrere, quan els homes sabien treure profit de tot el que la natura els hi donava. La font es troba en un dels racons més agradables de l’excursió. L’aigua, quan ho fa, es despenja d’un tub introduït en un orifici d’una pedra i cau en un petit safareig que la recull fins que, omplint-se al seu límit, segueix el seu recorregut. Al costat de la font, un xic per damunt d’ella i voltada d’heura, hi ha una petita estàtua de la mare de déu amb el nen i, en un altre angle, hi ha unes rajoles de ceràmica encastades a la roca amb el bell poema de Joan Oliver, “Corrandes de l’exili”.

La font del Gurri

 

Corrandes d'exili, poema de Joan Oliver

Ara, després de la gran manifestació de l’onze de setembre. Ara, que els catalans hem fet el primer pas per esdevenir un nou estat europeu. Ara, que avancem vers la nostra llibertat... Quan he llegit en la solitud de la muntanya aquest poema, m’he emocionat en gran manera recordant totes les persones que han lluitat per la llibertat de Catalunya i que han patit la violència d’un estat xenòfob i dictatorial, ridícul i ignorant en la seva imposada superioritat. M’he imaginat tots els que van emigrar al final de la guerra civil, que van creuar, com el mateix Joan Oliver, la frontera cap a França sense saber rés del que succeiria en un futur immediat i llunyà. Molts d’ells no tornaren. Hi ha moltes raons per aconseguir la nostra independència. I són raons per a un futur millor, potser ja no per a nosaltres, però sí per als nostres fills i néts. Ara bé, també cal tenir en la memòria a tots aquells que ens han deixat i que ara, si fossin presents, recuperarien l’emoció per a un futur millor, compartirien amb nosaltres el camí que hem iniciat. Ara, cal seguir treballant per esdevenir lliures.

Continuo baixant per l’alzinar fins arribar a una pista que segueixo cap a la dreta fins a una bifurcació on giro a l’esquerra, cap el nord. A uns setanta metres d’aquest darrer punt, prenc una nova pista a la dreta que baixa cap a can Montllor de Dalt. He sortit del bosc i el paisatge es torna a ampliar; al meu voltant hi ha una veritable autopista elèctrica, doncs la gran quantitat de torres que creuen el paisatge formen una veritable teranyina de conductors elèctrics suportats per grans estructures de gelosia d’acer. És com un bosc elèctric alçant-se sobre el bosc natural. Fa basarda pensar que es pot originar un incendi com el que ja han patit altres indrets del país. Hi ha forces moviments en contra d’aquesta presència tant temuda i més pensant en la intenció de dur la famosa i controvertida MAT (Línia elèctrica de molt alta tensió) fins a Sentmenat, unint-la a Bescanó amb la que es dirigeix vers França i que tots els moviments proteccionistes volen soterrada.

La guia que duc m’indica que, aquesta pista per on ara transito, duu fins a Guanta; per tant, deixo d’estar pendent del recorregut i hem deixo dur per la tranquil·litat del darrer tram de l’excursió, amb el record del paisatge viscut fins aquí i gaudint del que ara se’m presenta al meu voltant. Hi ha diversos camins a l’esquerra que duen fins a l’engorjat torrent Mal de Montllor permetent contemplar les erectes parets que el cenyeixen. Cerco un d’aquests camins que duu fins al mirador del salt de Montllor, però no el trobo, potser perquè el camí queda ocult per l’apilament de troncs tallats als voravius del camí que hom ha fet recentment. Finalment, em decideixo a prendre un d’aquests camins per veure on hem duu, amb la finalitat almenys d’apropar-me fins el torrent. Em pocs minuts, arribo fins a una bonica font aixoplugada per un formós arc que té una teulada de doble vessant. Enfront hi ha una taula on quatre noies acaben de dinar i fan una tertúlia. Al fons s’alcen, enmig del boscam, les roques que afaiçonen el torrent; no és el que m’havia imaginat quan cercava el salt, però dóna una idea de l’enrevessat del seu recorregut enmig d’un paisatge que, vist des dels turons per on he caminat, es presenta més amable. He preguntat a les noies si la font rajava i, tal com m’imaginava, m’han dit que gens ni mica; m’han ofert aigua, però jo ha em duia, la meva intenció era només reomplir la cantimplora.

Mas  de can Montllor de Dalt

Retornats a la pista, segueixo baixant fins arribar a la masia de can Montllor de Dalt, situada en un indret bucòlic, amb un camp d’oliveres estès davant seu per on creua la pista. O almenys, és el que jo em pensava, confiat com estava per les indicacions de la ressenya que duia. Creient-me a prop ja de Guanta i, per tant, del final de l’excursió, he passejat amb tota la calma enmig de les oliveres i contemplant els turons que envolten el mas. Després he continuat per la pista i, a mesura que avançava, pressentia que alguna cosa no anava be. El cert és que, davant meu, el paisatge s’anava obrint a la plana vallesana, quan Guanta es troba situada en un indret tancat, embolcallat per les serres que la circumden. Quan he pres plena consciència de l’error, ja era massa tard per fer marxa enrere; així, pista avall, he arribat fins al nucli residencial de Can Vinyals, on m’he trobat amb la carretera que uneix els pobles de Castellar del Vallès i Sentmenat. Tement el pitjor, he passejat pels carrers solitaris de la urbanització, fins i tot he trucat en una de les cases per tal de preguntar com arribar-me a Guanta: la idea de seguir la carretera fins a la cruïlla amb la pista per on he arribat en cotxe, no em seduïa. Ningú m’ha respòs a la trucada. Finalment, veient arribar un tot-terreny, l’he aturat i he preguntat a la seva conductora, la qual m’ha indicat que havia de seguir un carrer fins al final on l’asfalt s’acaba i comença un camí carreter que creua uns camps i enllaça amb la temuda pista per on he passat amb el cotxe. Resumint, havia d’arribar-me fins la pista d’accés a Guanta i recórrer els quatre quilòmetres que he fet en cotxe al matí! Tot un passeig a afegir a l’excursió quan ja em veia enfilant l’últim tram fins el cotxe. Cal dir que, consultant mapes i mirant amb deteniment les fotografies que he realitzat de can Montllor de Dalt, m’he adonat que arribant al mas, la pista es bifurca: la principal segueix per on jo he enfilat, mentre una altra, cap a l’esquerra, es dirigeix cap a la Roca del Corb, on hi ha les restes del castell de Guanta i enfila el darrer tram fins al mas fortificat de Guanta, a l’inici de l’excursió. He maleït la guia per no explicar-se be i m’he maleït a mi mateix per no llegir-la correctament: la guia explica que, un cop a can Montllor, seguim la pista a l’esquerra, però tal com ho explica, dóna a entendre que el gir es produeix després del mas, no abans com és el cas.

Guanta i el Salt de Guanta a la dreta

Un cop acceptat que no tornaré a casa a l’hora de dinar, em prenc amb molta calma el passeig de quatre quilòmetres que tinc per davant. Inclòs en gaudeixo a mesura que em vaig apropant a Guanta. Em creuo amb un grup que fa el mateix recorregut que jo però a l’inrevés: segurament es dirigeixen a la urbanització de Can Vinyals o, potser, a Castellar o a Sentmenat. Potser han sortit al matí per tal d’arribar-se a Guanta per dinar i ara desfan el camí. Jo, exhaust, sense haver  dinat, els veig passar mentre prenc ànims en veure, al meu davant, el gran mas de Guanta sostingut dalt de la roca per on s’escorre l’aigua del torrent, en temps de pluja, per l’anomenat Salt de Guanta. Un bell paisatge que m’acompanya fins retrobar-me amb el cotxe i donar per acabada aquesta excursió. Per endavant tinc la tornada escoltant bona música, una bona dutxa amb un bany previ a la piscina, i un bon plat de macarrons que em saben a glòria malgrat la deshora en que els assaboreixo. I per rematar la jornada, un soporífer cafè escoltant un concert en directe de Joe Satriani.

 

Excursió realitzada el 15 de setembre de 2012