Vestit d'excursionista, amb la motxilla a l'esquena, passejant per la ciutat, no es fa estrany si ens dirigim a la muntanya i anem a agafar un tren que ens hi dugui. Però si per fer-ho, ho fem a l'inrevés, és a dir, anem cap a la ciutat en lloc de sortir-ne, hom se sent com peix fora de l'aigua. Això és el que em va passar el dissabte que em vaig plantejar una complerta excursió per Collserola partint de Barcelona. Com que visc ben a prop de Montserrat, vaig haver d'anar a la capital catalana per començar l'excursió, concretament a l'inici de l'Avinguda del Tibidabo. Primer, amb el tren de rodalies fins a la plaça Catalunya, i després amb els catalans fins l'Avinguda del Tibidabo. La connexió entre ambdues línies ferroviàries, em penso que per obres, es realitza per l'exterior de la plaça Catalunya; així, passejar-m'hi entre una munió creixent de persones atrafegades en un grapat divers d'activitats gens relacionades amb la muntanya, m'ha fet sentir-me com un conill enmig d'un aviram.
L'excursió, doncs, té el seu inici a la plaça John F. Kennedy, al capdamunt del carrer Balmes i als peus de l'Avinguda del Tibidabo. És bonica aquesta petita plaça; d'alguna manera, sembla separar dues ciutats diferents, dos mons antagònics. Cap al mar, el carrer Balmes dibuixa un entramat caòtic d'edificis grisos i carrers atapeïts, mentre que, cap a muntanya, amb el Tibidabo ben a prop, la ciutat es fa més amable, més tranquil·la i més lluminosa. Precisament el primer tram de l'excursió recorre l'avinguda esmentada, permetent gaudir de la bellesa arquitectònica dels edificis que s'alcen als dos costats, construïts entre finals del segle XIX i els primers decennis del XX; és a dir, durant l'època del modernisme i del noucentisme. Uns edificis que reflecteixen una imaginació desbordant per part dels seus arquitectes, símbol d'una època de puixança què veié néixer una nova classe social, la burgesia.
El primer edifici que em trobo és la Torre Andreu, més coneguda amb el nom de La Rotonda, a causa de la seva part central de forma circular que uneix les façanes laterals tot sobresortint d'aquestes, al capdamunt de la qual hi ha un esplèndid templet, un mirador sostingut per vuit columnes, que la fa reconeixible dotant-li de gran personalitat. Propietat del doctor Salvador Andreu, fou construïda entre l'any 1906 i el 1918 per Adolf Ruiz i Casamitjana, esdevenint l'Hotel Metropolitan, on hi va cantar en moltes ocasions Alfredo Krauss. Als anys vint fou ampliat per Enric Sagnier. Malauradament, no he pogut extasiar-me en la seva contemplació, ja que es troba en obres i, com és habitual en els grans edificis de la ciutat que es restauren, tota la façana en obres és coberta per un immens cartell que l'oculta i que, alhora, serveix de publicitat a les empreses executores de les reformes. Consultant Internet, però, m'he assabentat que les obres es troben aturades des de fa uns anys, ja que el pla de reconversió que es preveia, fomentat pel grup immobiliari Núñez i Navarro, pretenia enderrocar un vuitanta per cent de l'edifici, provocant la reacció dels veïns que, a costa d'importants i constants mostres de rebuig, aconseguiren que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya aturés les obres i ordenés sotmetre'l a tràmit d'informació públic i tornar a aprovar tot el pla sencer. Això va passar l'any 2008. L'any 2012, arran d'una exposició sobre Enric Sagnier al Caixa Fòrum de Barcelona, hi va haver una altra protesta de la societat civil, totalment encertada si pensem que el seu lema era "La Rotonda també és Sagnier". La idea és que acabi sent un hotel, tal com ho va ser als seus inicis, no pas un bloc d'oficines com s'havia especulat; espero que tot acabi favorablement i que l'edifici conservi la seva essència. I que aviat puguem gaudir de nou de la visió de la seva esplèndida torre circular.
 |
| El Tramvia Blau just abans d'arribar a la parada d'inici de trajecte |
Ja des del començament de l'avinguda, podem veure els emblemàtics edificis de la muntanya del Tibidabo, com són el temple del Sagrat Cor, epicentre voltat per les atraccions del parc, i l'observatori astronòmic Fabra. El passeig és flanquejat per plàtans, que semblen acabats de sortir d'una barberia castrense. Al costat de La Rotonda hi ha la parada del Tramvia Blau. M'estic una estona esperant la seva arribada, no pas per enfilar-m'hi, sinó per fotografiar-lo. És una insígnia centenària de la nostra capital, data de l'any 1901, i jo mateix hi havia pujat de menut amb els pares camí del paradís dels infants que s'erigia al capdamunt de la muntanya. És l'últim romàntic tal com el descriuen en la web dels Transports Metropolitans de Barcelona; i, certament, és molt bonic i té uns aires inequívocs d'una època ja passada. Així, quan el veig arribar, em comporto com un d'aquests menuts que se'ls hi ofereix una llaminadura i cerco la millor exposició per fotografiar l'emblemàtic tramvia. Un cop realitzats els retrats a aquest curiós vehicle que no sap andarejar sol, necessitant uns rails per fer-ho, contrastant amb els altres vehicles que hi passen frenètics pel seu costat o que resten pacientment al seu darrera mentre estaciona a la seva parada d'inici del trajecte, emprenc el primer tram de l'excursió que recorre l'Avinguda del Tibidabo.
 |
| La Torre del Doctor Andreu |
Una de les primeres cases on enfoco l'objectiu de la càmera és precisament la torre del Doctor Andreu, el promotor d'aquesta llarga avinguda burgesa dels inicis del segle XX. Es troba al número 17, i és formada per un edifici de dues plantes amb una teulada pissarrosa de pendent molt pronunciat i foradada per amples finestres als costats i per ulls de bou a la part central, tot recordant les emblemàtiques cases angleses d'època victoriana. El cos central té una balconada al pis superior i els cossos laterals són simètrics; a més, al vessant de muntanya, té un altre cos d'edifici al capdamunt del qual hi ha una ampla terrassa. El seu propietari, Salvador Andreu, farmacèutic i empresari, fou el creador dels laboratoris de productes farmacèutics que duen el seu nom, d'on van sortir l'any 1868, per combatre la tos, molt abans de les entranyables "Pastilles Juanola", les no menys famoses "Pastilles del Doctor Andreu". Si durant la meitat de la seva vida es dedicà, doncs, a la indústria farmacèutica, amb els guanys obtinguts, durant la segona meitat es dedicà a unes altres activitats més vocacionals, com fou l'urbanisme. Ja he dit que devem a Salvador Andreu la creació d'aquesta gran avinguda; i és que durant una vetllada musical a casa seva, un dels convidats li va fer saber que tenia intenció de vendre una gran finca que s'estenia des de l'actual passeig de Sant Gervasi fins al cim del Tibidabo. La finca duia el nom de Can Gomis o el Frare Blanch, i l'amfitrió no dubtà gaire en presentar-se com a comprador. La intenció del farmacèutic esdevingut empresari urbanístic, era construir un gran parc d'atraccions al cim i una ciutat jardí a banda i banda d'una gran avinguda que connectés el parc amb la ciutat. El resultat del seu projecte l'hem gaudit un munt de cops en els nostres passeigs per l'Avinguda del Tibidabo i en el nostre engrescament infantívol a les atraccions del Parc del Tibidabo.
Que la casa del Doctor Andreu segueixi dempeus és un veritable miracle, ja que durant la guerra civil fou el consolat de la URSS, fet que, podem comptar-hi, el feia un dels objectius més desitjats de l'aviació franquista. Com és que no el van esfondrar? Mala punteria? O bé, simplement, no li va caure cap bomba al damunt? Caminant pel seu voraviu, avui s'hi respira pau, només trencada pel trànsit de l'avinguda, més festiu que no pas atrafegat, com el del centre del a ciutat. Però el que desconeixem la gran majoria dels que hi passegem, és que, com si es tractés d'un iceberg, a sota de la seva façana de color rosa pastís, s'hi amaga un refugi subterrani construït pels soviètics, un veritable laberint amb despatxos, sales de reunió, cuina, dormitoris i latrines que, malgrat els anys transcorreguts, sembla ser que es conserva en perfecte estat. Curiosament, al costat de la Torre del Doctor Andreu, es troba la Torre de Salvador Andreu; m'imagino que una deuria estar dedicada als treballs mèdics del prohom barceloní, mentre que l'altre era la seva llar pròpiament dita, però tot això són suposicions, ja que no he trobat cap certesa sobre aquestes idees.
Enfront d'aquests edificis, a la casa que es troba al número 18, hi tingué un auditori el compositor i pianista Enric Granados. Fou fet construir, com si no, per Salvador Andreu, amic i mecenes del compositor lleidatà. La casa esdevingué un lloc de reunió per l'emblemàtic burgés i els seus amics, que hi anaven per escoltar el músic, el qual tenia, a més, un petit apartament al pis superior on va arribar a compondre diverses de les seves obres. Ens podem imaginar les agradables tertúlies musicals i angoixar-nos pensant en el destí que esperava a molts dels presents quan el segle que havia de ser de la prosperitat acabà esdevenint un dels més cruels; el mateix Enric Granados morí el 24 de març de 1916 en ser bombardejat pels alemanys el vaixell francès en el qual viatjava amb la seva esposa de tornada dels Estats Units on havia realitzat diversos concerts, tant a Nova York com a la mateixa Casa Blanca, davant el president Wilson.
 |
| La Torre Ignacio Portabella, amb els bells esgrafiats i les pintures representant les estacions de l'any |
En el número 27 de l'avinguda trobem la Torre Ignacio Portabella, amb una bella torre alçada en un dels costats on hi ha diversos esgrafiats. La casa, però, és coneguda per les pintures originals de les seves façanes, on, en cada una d'elles, s'hi representa una de les estacions de l'any; així, la que dóna a l'avinguda hi trobem l'estiu, mentre que les dels seus costats, la tardor mirant cap a la muntanya i la primavera mirant cap a la ciutat. Han estat restaurades, però malauradament, per tornar a dibuixar l'hivern no es va poder fer, com s'havia fet amb les altres, a través d'antigues fotografies, sinó que es va haver de reinterpretar. Fou una casa projectada per José Pérez Terraza l'any 1905. Enfront, al número 28, es troba la casa Coll, un altre edifici construït per Enric Sagnier, avui seu del Col·legi Sil, i més amunt, al número 32, l'edifici que Ruiz Zafón va convertir en el sinistre Palauet Aldaya en la seva novel·la "L'ombra del vent", un lloc tèrbol on van succeir fets dramàtics que formen part substancial de l'argument del llibre. Però avui el dia és massa lluminós i bell per sentir-me atret per aquest relat, i la casa es presenta com el que realment és, una bonica torre d'estil neoclàssic.
 |
| Casa Roviralta o El Frare Blanc, on avui dia es troba situat el restaurant "El asador de Aranda" |
Canviant un altre cop de vorera, al número 31, trobem la casa Roviralta, popularment coneguda com "El Frare Blanc", no pas pel color de les seves parets, sinó per haver estat un convent de l'ordre dels dominics, els quals vesteixen un hàbit blanc. El seu nom em fa pensar en la gran finca que comprà Salvador Andreu, coneguda com ja he dit més amunt, com Can Gomis o el Frare Blanch. Can Gomis era el seu nom quan hi havia erigida una masia del segle XVII, la qual posteriorment fou convertida en el convent esmentat. Finalment, un cop comprada per l'empresa Tibidabo, S. A., creada per Salvador Andreu i els seus socis per tal de dur a terme el seu projecte urbanístic, fou alçada la construcció modernista que ara coneixem entre els anys 1903 i 1913, obra de Joan Rubió i Bellver. En destaca la seva teulada d'enormes volades que semblen les bases d'un enorme joc de Lego o d'una desmesurada visera que protegeix l'edifici del sol matiner. Avui dia és un reconegut restaurant, "El asador de Aranda", on sembla ser que cuinen una carn de xai esplèndida.
Un tros més amunt, al número 35, hi ha una altra casa dissenyada per Rubió i Bellvé l'any 1903, la Casa Fornells, realitzada amb maó vista, un fet característic d'aquest arquitecte que cercava uns certs referents medievalistes. La casa és coneguda com "La Mona de Crocan". Per cert, l'actual aparcament del restaurant "El asador de Aranda" és situat on hi hagué la piscina i la pista de tennis. Mentre vaig admirant tots aquests edificis, va passant el Tramvia Blau, el qual, cal afegir-ho, també fou una idea de Salvador Andreu. Dues curiositats: el Tramvia Blau no fou sempre blau, sinó que originàriament era de color verd clar, canviant de color arran d'un repintat dut a terme l'any 1942. L'altra curiositat és que aquest mitjà de transport duu una velocitat de catorze quilòmetres per hora, fet que el converteix en una bona pastanaga pels corredors que decideixen entrenar-se avinguda cap amunt. És bonic veure'l passar entre les antigues cases, com un gros tren de joguina, com si ens passegéssim per les pàgines d'un conte on rés pot acabar malament. Malauradament, no hem d'oblidar que, durant els anys en que s'alçaren aquestes cases, els conflictes entre la burgesia i la classe obrera eren constants, a causa de que la revolució industrial anava aparellada amb la desigualtat social. Els fantasmes que Zafón fa desfilar pel Palauet Aldaya també recorren altres indrets de l'avinguda del Tibidabo.
 |
| El palau seu actual de la Universitat Oberta de Catalunya, amb la Torre de Collserola i l'Observatori Fabra |
Finalment arribem dalt l'avinguda, on és creuada per la Ronda de Dalt, creació moderna, és clar, inexistent quan Salvador Andreu somiava amb la seva ciutat jardí coronada per un parc d'atraccions. Passem pel costat de l'entrada a la finca on s'alça, dissimulada entre la vegetació que l'envolta, una altra torre executada per Enric Sagnier, un dels arquitectes més prolífics de la nova avinguda com ja he anat comprovant durant el passeig, i, des del pont que creua la ronda, contemplo una bellíssima casa que em recorda les grans mansions sudistes envoltades de camps de cotó cultivats pels esclaus negres que la Guerra de Secessió nord-americana alliberà. La que es troba a les faldes de la muntanya del Tibidabo, que rés té a veure amb Cark Gable i Vivien Leigh, és avui dia la seu de la Universitat Oberta de Catalunya. Per damunt seu treu el cap esfèric, tímidament entre la pineda, l'observatori Fabra i, a l'altre extrem, l'olímpica torre de telecomunicacions de Collserola, obra del britànic arquitecte Norman Foster, sembla fer les funcions de sentinella de la muntanya. Passo pel costat del palauet de la universitat a distància, amb els seus marges, columnes, finestres i baranes blancs i les seves façanes d'un sèpia endolcit. En aquest lateral de l'edifici, hi ha una porxada amb columnes que sosté una balconada també amb columnes sobre les quals hi ha una teulada triangular que recorda el timpà d'un temple grec.
 |
| El coronament mixtilini de la casa Muntadas i, al capdamunt, la mansió espectacular d'Evarist Arús |
 |
| La gàrgola i el mirador del mur de la finca Muntadas |
A partir d'aquest tram de l'avinguda, l'entorn canvia, fent-se més costerut i muntanyós. Al costat oposat per on vaig pujant segueixen havent-hi algunes cases, però per la vorera que segueixo em trobo amb un llarg i alt mur que envolta la finca de la família Muntadas, propietaris de la fàbrica La Espanya Industrial. De la construcció, tant sols sobresurt, vista des del pont sobre la ronda, la seva part superior que té un coronament mixtilini, és a dir, fet amb traços que combinen una part rectilínia i una altra curvilínia. Fou construïda per Josep Puig i Cadafalch l'any 1901, recreant una típica masia catalana i embellint-la amb uns estucats florals que emmarquen les portes i finestres de l'edifici, així com el contorn de l'esmentat coronament. Per sobre d'aquest edifici, sobresurt una de les cases més emblemàtiques i belles construïdes durant aquesta època, propietat d'Evarist Arús i, com no podia ser d'altra manera, la seva autoria pertany a Enric Sagnier; com que més endavant hauré de passar-hi pel costat, ja en parlaré llavors. Ara segueixo el mur de la casa Muntadas, un mur de pedres rústegues que li confereixen un aspecte de mansió misteriosa, enigmàtica, sensacions que la presència d'unes gàrgoles amb cap de fera i potes de llagosta fa créixer, talment com si ens trobéssim als límits d'un conte de Poe. Hi ha un mirador octogonal situat sobre una mènsula cilíndrica que confereix al lloc, d'un aire gòtic, la seva pàtina romàntica, així com una petita entrada amb el nom de la casa inscrit amb lletres de ferro a l'interior d'un arc, i emmarcada per un entramat de flors pètries esculpides al seu voltant. Certament, aquest mur no té rés a veure amb el modernisme de la casa que protegeix.
Més endavant, els murs es fan més alts, tot i que canvien el seu aspecte més rústec per un altre més propi de l'època, amb la presència d'unes grans arcades d'obra vista. Hi passo pel costat sense adonar-me que m'estic perdent una de les obres més aconseguides del deixeble de Gaudí, Joan Rubió i Bellvé, la casa Casacuberta, construïda l'any 1907 i que, tot i alçant-se molt per damunt dels murs, la meva posició arran d'aquests m'impedeix veure-la, entretingut en fotografiar la casa que es troba a l'altra vorera, una bonica casa senyorial però rés a veure amb la magnificència de l'obra de Rubió, tal com comprovaré posteriorment a través de fotografies i que podria haver vist només creuant a l'altre vorera. Sap greu, però cal pensar que, per més que ens passegem per un entorn determinat, sempre ens deixarem alguna cosa per gaudir-ne; bones raons per tornar-hi, tanmateix. De fet, recordant que l'avinguda del Tibidabo tant sols és l'inici de l'excursió que estic fent, un petit tram de l'itinerari sencer, a aquestes altures ja friso per deixar enrere la ciutat i introduir-me en la muntanya. Però encara trigaré a endinsar-me en la part més boscana del parc de Collserola; com a petit aperitiu, per assaborir una mica de natura aparentment anàrquica, un xic més amunt trobo l'entrada del parc de la Font del Racó, que em serveix d'esplèndida drecera per arribar, tot creuant-lo, al capdamunt de l'avinguda del Tibidabo, estalviant-me els seus revolts abans d'acabar a la plaça del Doctor Andreu on també finalitza el recorregut del Tramvia Blau i on té l'inici el funicular que puja fins al parc d'atraccions.
 |
| Parc central del parc de la Font del Racó, amb el roure centenari a l'esquerra |
Dins el parc, de seguida arribo a un espai ample on hi destaca, alçat en un dels seus costats, un majestuós roure centenari el qual, des dels seus divuit metres d'alçada, havent perdut el fullatge, sembla haver-se queda immòbil en el moment de sacsejar les seves nues branques amb la intenció d'espantar algun passavolant que transités pel parc durant una nit sense lluna. Una imatge de conte fantasiós que es veu incrementada per la filera d'àlbers esprimatxats que s'enfilen al fons com pàl·lids esperits, alçant els seus branquillons al cel com fileres d'ànimes enlairant-se. Tot i que avui no espanten gens, amb la llum blava que esquitxa el cel i voltats per altres arbres, pins i lledoners, alzines i xiprers, que els embolcallen amb el seu fullatge perennement verdorenc.
Als peus dels àlbers, al fons d'aquest espai planer i abans d'enfilar-se pel fort pendent de la part superior del parc, trobem l'espai urbanitzat on s'encabeix la font del Racó que dóna nom al lloc. Unes graonades hi duen, però abans trobo un espai presidit per un monòlit de marbre sobre un banc de trencadís fet amb fragments irregulars de diferents tonalitats blavoses. El monòlit és dedicat a Apel·les Mestres, amb un medalló amb el seu rostre i una dedicatòria inscrita que diu: "A Apel·les Mestres, l'amic dels infants, de les flors i dels ocells". És curiós com un homenatge tant bonic fou realitzat l'any 1938, en plena guerra civil. Com, enmig del patiment, d'una Barcelona bombardejada, encara restaven forces per emocionar-se, per erigir engrunes de poesia. És clar que cal tenir en compte que el polifacètic artista, poeta, dibuixant, dramaturg, músic i traductor, entre altres oficis, havia mort el dia 19 de juliol de 1936, dos dies després de l'inici de la guerra.
 |
| La Font del Racó |
Així, per sobre de l'espai dedicat al poeta, arribo al racó on s'encabeix la font del Racó, centrant una petita placeta voltada de bancs fets, com la pròpia font, amb el mateix trencadís que el banc de l'Apel·les. Hi sec una estona. El parc fou creat durant la primera dècada del segle XX, quan l'Ajuntament de Barcelona va adquirir els solars on s'encabeix. Fou dissenyat per Nicolau M. Rubió i Tudurí el qual, en el seu projecte, va conservar la vegetació preexistent dotant l'indret d'un aire rústic, natural enmig de les corbes de l'avinguda del Tibidabo. La font, és clar, ja existia abans de la creació del parc; llavors ja era un paratge molt concorregut pels barcelonins que hi anaven a esbargir-se a l'estiu, quan l'entorn natural és més fresquívol i agradable. Amb la creació del parc les visites es feren més concorregudes; el mateix Apel·les Mestres hi venia sovint a dibuixar.
 |
| La casa de xocolata amb Montjuïc al fons |
Per darrera la font, m'enfilo per camins de sauló amb trams d'escales vers la part més elevada del parc. De tant en tant hi ha bancs de fusta per reposar-hi, per llegir o, simplement, per prendre la fresca sota l'ombra dels arbres que miren la closca dels passejants des de la seva posició altívola. De tipus d'arbres n'hi ha un munt: lledoners, pins, garrofers i alzines, xiprers i oliveres, així com eucaliptus i bellaombres. Ens podem entretenir buscant-los i, així, fer més lleugera la forta pujada que, a través de diversos giravolts, duu, com ja he comentat abans, a la plaça del Doctor Andreu. Un xic abans d'arribar-hi, un mirador permet fer una primera ullada al paisatge que m'acompanyarà durant gran part de l'excursió: la vista de Barcelona, amb la muntanya de Montjuïc sorgint entre l'onada d'edificis que l'envolten i, delimitant l'horitzó amb una lluminosa línia blavosa, el mar. A primer terme, com un simpàtic capgròs que m'estigués espiant sobre l'arbrat del parc, hi ha una bonica casa que sembla sorgida d'un conte d'Andersen, amb la seva façana, de teulades gairebé verticals, creuada per unes línies de color marró que talment semblen de xocolata, amb roses dibuixades entre els espais encreuats i amb una sanefa floral al voltant de les finestres del pis mitjà.
Mentre contemplo el paisatge que m'envolta en aquesta entranyable placeta, arriba un Tramvia Blau del qual baixen diverses persones que acaben repartint-se per l'entorn, ja sigui apropant-se al mirador per veure Barcelona estesa als seus peus, per prendre un refresc als dos bars que hi ha, o per dirigir-se a l'estació del funicular que els conduirà al parc d'atraccions. Un funicular que fou creat per Salvador Andreu gràcies a un amic que li va dur d'un viatge a Suïssa informació sobre un d'aquests enginys; el nostre doctor va fer diversos viatges al país helvètic fins que es va decidir construir-ne un al Tibidabo que fou inaugurat l'any 1901; avui dia aquest funicular és el tercer més antic del món.
 |
| Les palmeres, els edificis dels restaurants i l'imponent casalot de la família Arnús |
A la plaça del Doctor Andreu, davant del bar Merbeyé i del restaurant La Venta, hi ha unes palmeres que, juntament amb l'aspecte colonial dels edificis, em dóna la sensació de trobar-me en un racó de l'illa de Cuba. Per sobre d'aquests locals d'hostaleria, s'alça imponent, la casa Arnús, un edifici que tant pot ser vist com un palau que com un castell, que el metge Manuel Arnús i Fortuny va fer construir l'any 1903 a l'omnipresent arquitecte Enric Sagnier. Aquest prohom fou nebot d'Evarist Arnús, cap d'una família de banquers molt important a l'època i dels quals, en Manuel va ser un dels hereus. La situació de la casa, voltada d'una pineda, raó per la qual és coneguda com "El Pinar", assentada en part sobre paraments de rocalla, fa que, sobretot de nit, el casalot sorgeixi com una aparició espectral, fet que la presència de dues torres a la façana oest incrementa fins al punt que el casalot ha arribat a ser conegut com la Casa de la Bruixa. Les dues torres que li donen personalitat són diferents: una és quadrada amb un teulat piramidal i coronada per una gran agulla, mentre que l'altra és octogonal i emmerletada, amb ona coberta cònica. Certament, l'art que va sorgir amb el modernisme i el noucentisme han omplert la ciutat de racons encisadors, poètics i ensonyadors. Tot i que aquest exotisme té la seva part fosca, la qual, en el cas d'aquest casalot, es troba en el fet que fou utilitzat pels franquistes com a "alberg" dels fills dels "rojos", indiscutiblement amb la idea de reeducar-los i donar-los en adopció a famílies afins al nou règim.
Faig una darrera ullada a l'entorn i vers Barcelona i el mar. La línia de costa, estenent-se a la dreta de la muntanya de Montjuïc, abraça més enllà de la capital catalana, vers el Baix Llobregat; un espai buit d'edificis indica la presència de l'aeroport. Sota d'on sóc, la soterrada Ronda de Dalt resta oculta mentre els seus laterals emergits dibuixen una llarga línia que parteix la zona més urbana de l'espai situat a la falda de Collserola. Al costat de la ciutat hi destaquen els antics i nous edificis de Cosmo Caixa, darrera els quals sorgeix l'abadia de Santa Maria de Valldonzella, un monestir construït durant els primers anys del segle passat per tal d'encabir-hi la comunitat femenina de Valldonzella, una comunitat pertanyent a l'ordre del Císter des del 4 de novembre de 1237, quan fou constituïda a Santa Creu d'Olorde. Aquest modern monestir fou obra de l'arquitecte Bernardí Martorell i Puig, alçat seguint els patrons de l'anomenat modernisme català, el qual utilitza reminiscències afins a l'art medieval.
 |
| La magnífica casa del guarda de la finca Arnús |
Deixo la plaça del Doctor Andreu tot prenent el carrer Manuel Arnús, el qual volta la finca de la casa Arnús tot dirigint-se cap a un dels indrets més emblemàtics de Collserola: la carretera de les Aigües. A l'inici d'aquest carrer, al costat d'on acaba el restaurant La Venta, hi ha una petita entrada a la finca Arnús, aixoplugada per un teulat a doble vessant fortament inclinat, a l'arc de la qual hi ha gravat el nom amb que se la coneixia popularment, El Pinar. Mentre que, per l'esquerra vaig recorrent el mur de pedra que envolta la finca, per la dreta el torrent del Maduixer acull un conjunt d'edificis situats al nord de Vallcarca. Seguint el mur de la finca, em trobo amb un edifici captivador, digne d'una història de cavallers, princeses i dracs: la caseta del guarda de la finca. Un bell edifici fet amb la mateixa pedra que el mur i que s'alça com si fos la miniatura d'un castell, seguint un estil neogòtic que li confereix aquesta atmosfera de rondalla trobadoresca. Certament, la casa Arnús és de grans dimensions, però viure en aquest edifici no produeix gens de claustrofòbia; indiscutiblement la família que hi residia, que hi feien tasques pròpies dels porters i vigilants, no tenien les mateixes comoditats que els seus senyors, però certament vivien molt millor que moltes famílies d'avui dia encabides en pisos menuts.
Cap el nord-est, una obertura entre els turons propers, deixa veure, al final d'un mar d'edificis, la línia de costa que s'allunya vers Montgat. Enfront mateix tenim els turons de la Creueta del Coll, del Carmel i del Parc Güell, per darrera el qual s'alça l'edifici en forma de supositori de la Torre Agbar. A la seva dreta la presència d'unes grues anuncien la Sagrada Família, i més al sud, les Torres Mapfre fan el mateix amb el port Olímpic. De la costa, però, no veiem cap vestigi, només la blavor del mar estenent-se darrera les closques terroses dels edificis i confonent-se a l'horitzó amb la línia del cel d'un blau més clar.
Finalment arribo al Pla dels Maduixers, al capdamunt del petit torrent i on conflueixo amb la carretera de les Aigües. Hi ha un bon ambient, amb gent preparada per caminar, o per córrer, o per circular amb les bicicletes. Hi ha un plànol indicatiu del recorregut que aquesta carretera fa fins arribar a la Plaça Mireia, al costat oest de Sant Pere Màrtir; són nou quilòmetres d'anada que converteixen aquest recorregut en un bon entrenament que m'obligo a penjar en la llista dels meus projectes. Tot i que, cal reconèixer-ho, malgrat el bon ambient, circular-hi a migdia deu ser força complicat, havent d'esquivar passejants, corredors i ciclistes; per tant, millor arribar-s'hi a primera hora del matí, quan, a més, hi deu haver suficient aparcament per deixar el cotxe. Avui, però, prenc la direcció oposada, cap a llevant, en direcció a la carretera de la Rabassada, passant pel costat de la font Gomis i continuant mig quilòmetre per un camí asfaltat amb alguna que altra casa penjada del coster de la muntanya, fins trobar-me amb un sender a l'esquerra que s'enfila per la muntanya, just abans d'una corba molt tancada a l'esquerra. Abans d'enlairar-me, però, faig una ullada al paisatge, que per sobre de les taulades revestides de rajoles de ceràmica vermella de la casa Arnús, a més del paisatge descrit abans, sorgeix la muntanya de Montjuïc, amb el seu castell al capdamunt i l'espai olímpic, format per l'estadi, el palau Sant Jordi i la torre de Telefònica, en un nivell inferior a la dreta.
El sender, que s'orienta cap a l'oest, s'endinsa per un bosc de pins, fent molt agradable, malgrat la forta pendent, el passeig. Penso que, per fi, he arribat a la part muntanyosa de l'excursió, deixant enrere la part civilitzada, tot i que Collserola respira humanitat en tots els seus racons; al cap i a la fi, sóc proper a una de les ciutats més grans del mediterrani, no pas perdut entre la soledat dels cims pirinencs. M'avança un noi que passa corrent, tot i que s'atura més amunt i continua caminant. Al cap d'un minut, però, torna a emprendre la correguda. Entre els pins veig l'Observatori Fabra, molt proper, i arribo a una pista més que ampla, el camí de Can Borni. Per la dreta surt un trencall que du a la carretera de la Rabassada, mentre que, cap a l'esquerra, passant per sota l'observatori, aniria a parar, o bé a la carretera de les Aigües o a Vallvidrera. L'itinerari que segueixo pren el camí de Can Borni cap a la dreta, vorejant el parc d'atraccions pel seu costat oriental.
Enmig d'aquest espai de cruïlles, hi ha un petit turó des d'on es té una bonica vista de les entranyables atraccions del Tibidabo, amb la sínia giravoltant, la talaia amb una de les cistelles enlairant-se, l'avió sostingut sobre el buit, la muntanya russa... Es senten els crits dels seus passatgers mentre els vagons circulen frenèticament en arribar a les baixades. A més, però, de les atraccions, es poden veure altres emblemes de la muntanya, com la torre de les Aigües, la torre Pastor o l'hotel La Florida, mentre que el temple del Sagrat Cor s'alça al capdamunt beneint-lo tot. Al fons, cap a ponent, per damunt dels arbres, sorgeix la Torre de Collserola, com si la ciència desafiés el predomini fins ara de la religió.
Andarejo pel camí de Can Borni creuant-me de nou amb un bon grapat de persones que, soles o acompanyades, en grup o amb gossos, caminen, pedalen o corren amunt i avall. Quan la pista, més que camí, fa una ampla corba a la dreta, arribo a la font de Can Borni, enfront de la qual hi ha l'entrada als Vivers de Can Borni, un bonic parc que mereix una visita. El seu creador fou el mateix que havia realitzat el parc de la Font del Racó; és a dir, Nicolau M. Rubió i Tudurí, que aleshores era director de Parcs i Jardins Municipals de Barcelona. El parc fou creat l'any 1919, amb la idea d'aclimatar-hi plantes, tant autòctones com d'arreu del món, i que fossin posteriorment trasplantades als diversos jardins de la ciutat i admirades durant l'Exposició Internacional que s'havia de celebrar deu anys després. Passada l'entrada trobem una cisterna que recull l'aigua provinent de la font i que serveix per regar les zones enjardinades del parc. Al seu interior un grapat de peixos tenyeixen amb el seu color vermell l'opacitat de l'aigua emmagatzemada entre els murs de la cisterna. El terreny on s'assenta el parc és abrupte i en fort pendent, però Rubió i Tudurí el va fer accessible a través de diverses terrasses unides per escales de pedra que baixen pels costats alhora que, pel mig, l'aigua circula mitjançant diverses fonts que ragen dins de receptacles de pedra semicirculars que formen petits estanys amb plantes aquàtiques, units entre ells per canalets d'aigua per on davalla l'aigua fent petites cascades. El seu autor es va inspirar en els jardins llatins i àrabs que coneixia; fins i tot, hi va col·locar, a l'ampla estany situat a la part més alta, l'estàtua d'un lleó clarament inspirat en l'Alhambra, per la boca del qual rugeix l'aigua. De les plantes exòtiques que es poden veure al parc en destaquen els bambús japonesos, papirs egipcis i un curiós arbre australià, sagrat pels aborigens, conegut amb el nom d'araucaria bidwillii, el qual té un fruit semblant a les nostres pinyes però més gran i sempre de color verd.
De retorn a la pista que m'ha dut fins als vivers, la segueixo un tram forta rectilini fins que aflueix a la carretera provinent de Vallvidrera, un espai molt ampli situat ja a la part més alta de Collserola, des d'on les vistes s'amplien vers la línia costanera, amb el caòtic rusc de la ciutat de Barcelona i de les seves veïnes banyades pel riu Besòs i camí del Maresme. Però el paisatge també s'obre cap el nord, cap a la plana vallesana, amb els pobles agermanats de Sant Cugat i Cerdanyola, i amb les muntanyes de Granera i els Cingles de Bertí a banda i banda de la vall del Tenes i, al fons, difuminades, les muntanyes del Pirineu nevades. Pocs metres més enllà, la carretera enllaça amb una altra, la de la Rabassada, que provinent de Vallcarca, s'enfila a la muntanya per baixar cap a Sant Cugat per la vessant oposada. Precisament em trobo on es produeix aquest canvi de vessant, just al coll d'Erola, on arribo després d'uns minuts de seguir la carretera en direcció a Vallcarca. Sóc a l'indret on va néixer el nom d'aquesta serralada.
Cal imaginar-se aquesta muntanya, avui dia intensament urbanitzada, totalment nua de presència humana. Per la vall del Llobregat arribaren els primers pobladors de la plana estesa entre la muntanya i el mar; homes primitius que havien deixat de ser caçadors i recol·lectors per esdevenir agricultors i pastors. Molts d'ells, entre el 2000 i el 1000 abans de Crist, s'assentaren en els turons que envoltaven la planura on, segles després, s'alçaria la ciutat, cercant indrets on poder cultivar les seves plantes i donar aliment als seus animals domesticats. Després d'ells, entre els segles VI i III, arribaren els laietans, que hi cercaren protecció; una protecció que no els hi va valdre quan els nouvinguts foren els romans, que els obligaren a baixar de les seves talaies i viure a la plana, molt més fàcil de controlar. Però els romans no defugiren la muntanya, sinó que també la utilitzaren. Precisament pel Coll d'Erola hi passava un dels camins més importants de la zona construïts pels romans; no duia a Roma, però unia la colònia Barcino amb el Castrum Octavianum; és a dir, amb Sant Cugat. Tot i que els romans eren especialistes en obres d'enginyeria que superaven tota mena de dificultats, també és cert que eren pràctics i partidaris de simplificar aquestes dificultats; així, el canvi de rasant d'aquesta carretera romana fou planificada en aquest indret en tant que era l'accés més fàcil per construir-la, la depressió de la carena més accessible. Diuen que el nom del coll té el seu origen en el fet que, en temps medievals, hi hagué una era on confluïen els pagesos dels voltants per batre el seu blat, el que acabà donant nom a tota la serralada: "coll de ça erola". Tot i que és més probable que el nom tingui el seu origen en el fet que erola és un diminutiu d'era, que significa una àrea plana en una muntanya o, derivat del llatí area, un planell despullat en una altura.
Als inicis del segle XX, la tuberculosi era una malaltia força estesa no tant sols entre les classes socials empobrides, sinó també entre les classes dirigents. Collserola tenia moltes fonts, l'aigua de les quals, juntament amb l'aire net que es respirava a la muntanya, fou considerat com a molt beneficiosa pel tractament de la malaltia. Així, primer els barcelonins s'acostumaren a freqüentar les fonts durant els dies festius a la recerca d'un esbargiment saludable i, més endavant, els més rics començaren a urbanitzar l'entorn proper a les fonts i per on passava la carretera de la Rabassada. Al coll de l'Erola hi ha una d'aquestes fonts; així es va construir una residència entre la font i la carretera. A aquesta residència, que dui el nom de Vista Rica, pertanyen part dels edificis que avui encara resten dempeus malgrat la seva pèssima conservació. L'indret, amb l'esplanada que serveix d'aparcament davant la font i d'esquena als edificis, és molt freqüentat, ja que és el lloc d'inici de molts itineraris senderistes que hi conflueixen. En el meu cas, vaig a cercar una pista amb cadenat que surt de l'extrem oposat de la clariana per on hi he arribat, en direcció nord-est tot enfilant-se per la serra d'Agudells; a uns metres de l'inici de la pista, en surt un ramal a la dreta que convida precisament a dirigir-se vers aquesta serra.
Uns dos-cents metres endavant, arribo a una clariana amb una nova desviació; cap a la dreta un ramal du al capdamunt de la Serra d'Agudells i, cap a l'esquerra, un altre ramal s'enfila cap als turons de Santa Maria i de Sant Cebrià. Prenc aquest darrer, però amb molta cura, gairebé comptant cada pas que dono perquè pocs metres després de la bifurcació, cal cercar un petit i costerut corriol ben amagat entre el boscatge per tal d'enfilar-se al capdamunt del turó de Santa Maria. La raó de la curta però selvàtica ascensió no és pel privilegi d'haver conquerit un dels punts més alts de la serra, ja que no és el cas i, a més, la vista, en trobar-se ocupat per un bosc espès de pins i alzines, és nul·la. La raó és perquè en aquest lloc, ben a prop d'un dels itineraris més transitats pels senderistes i ciclistes del parc, es troba ben ocult un vestigi de la presència dels primers habitants de la serralada, la coneguda com la Pedra 2 de Collserola.
Es tracta d'una pedra de pòrfir rosat, una varietat de roca ígnia que rep el seu nom pel seu color púrpura, el qual es pot veure en certes franges. Indiscutiblement, aquesta roca no es troba al seu punt d'origen, sinó que hi fou col·locada per l'esforç humà, concretament durant el calcolític, el darrer període del neolític que abraça els anys 2300 a 1500 abans de Crist, ja durant l'edat del bronze. Entre una dotzena de cassoletes i reguerons, es pot observar una curiosa forma antropomorfa que sembla una persona esquematitzada, amb els braços estirats i les cames obertes que recorda moltes pintures rupestres. Es creu que les finalitats d'aquestes pedres, conegudes com a megàlits, eren de caràcter ritual, ja fos funerari o religiós, inclòs social, com a lloc de reunió. Ara és un lloc ombrívol, però segurament, quan fou col·locada la pedra, era un lloc nu de vegetació, des d'on s'albirava una bona vista que ara s'oculta entre l'alzinar que l'envolta. Potser a nosaltres ens semblen ara llocs plens de misteri i d'ocultisme, però en aquella llunyana època, la llum del dia deuria enlluernar la pedra i, durant la nit, aquesta deuria contemplar una munió inabastable d'estrelles. He dinat al seu voltant, escoltant com, de tant en tant, passaven per la pista senderistes i ciclistes, aliens a la meva presència i a l'existència mil·lenària del megàlit.
Per continuar l'excursió cal retornar al Coll de l'Erola, però no ho faig pel mateix camí que m'ha dut fins al turó de Santa Maria, sinó que continuo per la pista durant uns cent metres, fins trobar-me amb una altra pista, als peus d'una gran torre d'electricitat, que, capgirant la meva direcció, em retorna al coll. De fet, el que he fet és voltar el turó de Santa Maria. Un cop al coll, en lloc de tornar a la carretera, prenc un senderol marcat amb senyals del PR C-38, que fa el mateix recorregut però per l'interior. Podria haver-lo pres al venir, però en aquell moment, hipnotitzat per l'asfalt de la carretera o pels ciclistes que hi circulaven, no l'he vist. Indiscutiblement val la pena, doncs no és el mateix passejar per una carretera esquivant els vehicles que per un senderol pel mig d'un bosc; i només a uns metres l'un de l'altre. El camí acaba abocant-me de nou a la carretera de la Rabassada i, creuant-la, em trobo amb un pal indicador de diversos itineraris, dels quals, a partir d'ara, hauré de seguir el marcat amb senyals blanques i vermelles que correspon al GR 92. Retorno a la cruïlla amb la carretera de Vallvidrera i la segueixo tant sols uns metres, fins que, a l'altre costat, prenc un sender que s'endinsa dins el bosc en direcció al coll de la Vinyassa, allunyant-me del trànsit que recorre incansable els camins d'asfalt. A partir d'aquest moment, l'excursió anirà creixent en solitud i en salvatgia, recorrent part de la vessant oculta als barcelonins de la muntanya del Tibidabo.
Tant sols un tram més endavant, el sender, costerut però fàcil de transitar-hi gràcies a uns rústics graons de fusta col·locats en diversos trams, gira cap a l'esquerra en el punt on un altre sender mig ocult, s'endinsa entre alzines i matolls per la dreta. Hem de continuar pel sender principal, però abans seguirem un tram aquest nou camí perquè ens durà fins a un indret on descobrirem un altre vestigi prehistòric. Si quan visitem la Pedra 2 ens preguntem si el seu nom dóna per suposat que hi ha una altra, l'haurem encertat. Es tracta de la Pedra 1 de Collserola, coneguda amb el nom tenebrós de la Pedra dels Sacrificis.
Com l'anterior és una pedra de pòrfir que fou utilitzada pels nostres avantpassats durant el calcolític. Amb una llargada d'un metre, té una forma rectangular, amb els cantells força arrodonits. Ens serà difícil veure-les totes, però sembla ser que hi ha unes dotze incultures en forma de cassoletes; algunes d'elles, a més, connectades entre sí mitjançant unes escletxes. A més, també es pot intuir una inscripció en forma de T. Els estudiosos creuen que el lloc on es troba, com passava amb l'altre pedra, era un punt de reunió social on es duia a terme algun tipus de cerimònia. Però tal com s'endevina pel seu nom, la imaginació popular, que sempre cerca raons més màgiques i misterioses, més novel·lesques, hi veu un lloc on es realitzaven sacrificis, sense especificar si eren animals o humans les víctimes. El que sí han fet córrer les dites populars, és que les concavitats de la pedra servien per col·locar-hi els òrgans més importants, deixant la cavitat més gran per al cor; a més, les escletxes que uneixen les cavitats còncaves servien per a evacuar la sang. Certament, davant d'aquests fets, em costa de creure amb la benevolència de ser eclipsats per un sol radiant i per les nits estrellades, tal com m'havia imaginat que passava en la pedra anterior.
Retornat al sender principal, el segueixo en direcció al coll de la Vinyassa. El sender passa per uns indrets molt bonics enmig del bosc, el que converteix la caminada per aquest tram en un passeig molt agradable. De tant en tant, malgrat el silenci i la solitud que m'envolta, m'encalça un altre excursionista o un esforçat corredor, els quals, quan s'allunyen per l'estret senderol, sembla com si la vegetació els engolís. Un alt plàtan, isolat i despullat, indica la presència de la font de la Salamandra, a la qual m'hi arribo per un senderol que hi baixa per la dreta. La font té l'aparença d'un petit oratori rural, d'aquells que es troben propers a l'entrada d'alguns pobles de muntanya. Un bloc de ciment ocupa la part inferior, fent de frontal d'on sorgeix el tub per on s'escorre l'aigua. Sobre d'aquest, fet amb diverses pedres, hi ha la que podria ser la capella, cenyida per una pedra plana com si es tractés d'una imposta. Penso que hi quedaria bé emmarcar-hi una placa amb un poema.
Podria ser un poema que descrivís, exaltés, el paisatge que s'albira des de la font. Aquesta es troba al capdamunt del torrent homònim, de la Salamandra, que davalla en direcció nord fins que s'uneix a la riera de Sant Medir, per encalçar plegades el poble de Sant Cugat del Vallès. Les dues comarques vallesanes s'estenen al llarg del quadre dibuixat enfront de la font, des del cim de la Mola que presideix el sector més occidental, amb Terrassa als seus peus, fins el Montseny a l'extrem més llevantí. Prop de Terrassa se'ns apareix Sabadell i, al seu darrera, Castellar del Vallès, sobre el qual s'alcen els turons del Farell, amb el Pic del Vent com a punt més elevat i, més enllà, com la muralla d'una fortalesa, s'estenen els cingles de Gallifa. Cap a llevant altres pobles vallesans s'escampen pel territori albirat, ocupant les petites ondulacions de la comarca mentre la vall del Tenes, enfilant-se cap el nord, separa els cingles de Gallifa dels cingles de Bertí, amb el Puigcornador com un turó avançat de la línia protectora dels penya-segats, els quals s'estenen d'est a oest, però la muntanya també s'allarga de sud a nord, alçant la testa com cérvols braolant, desplomant-se sobre la vall del Congost intuïda per la presència d'un tall entre Bertí i el Montseny, que comença a elevar-se pel Tagamanent, segueix pel Pla de la Calma, el Matagalls, i finalment per les Agudes i el Turó de l'Home. I si ens fixem cap el nord, al límit amb l'horitzó celestial, com ombres blanques d'esperits nivals, es poden veure els pics nevats del Pirineu entre els quals hi ha el Puigmal. Amb quina bellesa afaiçona els paisatges el nostre país!
L'entorn de la font sembla arranjat, però alhora sense una idea clara del que vol arribar a ser, com si no s'hagués acabat la rehabilitació. Hi ha, al costat de la font, un cercle de pedres enmig dels quals s'han plantat uns arbres que ara per ara tant sols són boixets esperant créixer. Dues fileres de pedres ressegueixen un tram del reguerol que neix a la font i que davalla pendent avall. I separant l'espai on es troba la font i el coster, una barana de fusta aparenta un conjunt d'arrels envitricollades. Tot plegat, recordant les pedres megalítiques que he vist anteriorment, sembla com si em trobés en un espai sagrat al voltant d'una font i d'una mena de cromlec petit on les minses branques han d'esdevenir, amb el pas del temps, imatges d'uns déus ocults. Quina imaginació la meva! Tot i que, tant de misteri es veu trencat per la presència, uns metres per sota, de la carretera de la Rabassada.
Torno al nostre sender i el vaig seguint gaudint del bosc que m'envolta; indiscutiblement és un dels trams més bonics de l'excursió. Acompanyat pel verd intens de les petites fulles de les alzines i pel verd fosc de les plantes que cobreixen el sotabosc, al cap d'una estona arribo al coll de la Vinyassa, on, d'un espai ombrívol, com si hagués estat expulsat d'un pou, passo a un espai ample i obert, una gran plaça que no és més que un gran revolt de la pista que la travessa, i on hi ha una font i uns bancs per seure-hi, tot semblant a un dels espais que es poden trobar en qualsevol parc d'una ciutat, però voltat de natura; fins i tot la font és idèntica a les típiques fonts de columnes de ferro colat que es troben per totes les ciutats i pobles del nostre territori. Malauradament, els bancs, també idèntics als seus cosins de ciutat, tot i conservar-se sencers, tenen un estat deplorable en quan han anat perdent el seu color verd original.
Segueixo els senyals blancs i vermells per l'ampla pista, en direcció sud-oest. Per damunt del bosc s'alça el temple del Sagrat Cor del Tibidabo, amb la superba imatge de Crist al seu capdamunt, obrint els braços per beneir tot l'entorn o per preparar-se a prendre el vol. Més a la seva dreta, la Torre de Collserola i, més enllà, la muntanya de Sant Pere Màrtir amb al seva torre de telecomunicacions. Uns minuts després del coll de la Vinyassa, un pal indicador em convida a abandonar la pista i endinsar-me per un senderol cap a la font d'en Canet, indret cap a on també es dirigeixen els senyals del GR. Primer avanço per un camí còmode que planeja, però aviat va perden alçada i desemboca en una pista provinent de la que he abandonat prop de la font de la Vinyassa. Però un altre indicador torna a convidar-me a abandonar-la i prendre un nou sender; al fons es veuen cases de les urbanitzacions que envolten Vallvidrera. El nou sender és molt empinat i cal anar amb compte de no fer una relliscada. Sóc en un indret selvàtic del parc, però la civilització és ben a prop; de fet, tot i la sensació, a estones, de torbar-me perdut enmig d'un espai natural, voltat de vegetació i silenci, la presència humana mai és gaire lluny, com ho experimento amb la trobada amb dues dones que s'enfilen amb esforç per on jo baixo. Finalment, arribo al fons del barranc i creuant el torrent, que no és altre que el de la Vinyassa, arribo a la font d'en Canet.
La font és formada per un frontal d'on surt el broc per on s'escorre l'aigua, omplint una petita pica de totxo vist. Hi ha una placa, em penso que de ceràmica, però molt desgastada i difícil de veure que hi ha gravat, tot i que la recuperació de la font és molt recent. La placa és encastada entre un conjunt de roques que fan de capçalera de la font. Es troba en un racó sota l'ombra d'un petit bosc de pins i té un banc ben a prop pel repòs del caminant assedegat. He vist una fotografia antiga d'aquest indret, on la gent hi acudia cridada per les qualitats de la seva aigua, idònies sembla ser pel mal de fetge i de l'estómac. Romancejo una estona al seu costat, pensant que la llarga excursió que he iniciat voltats d'edificis, cotxes i un munt de persones a l'inici de l'Avinguda del Tibidabo, m'ha dut a un indret tranquil on es pot sentir el lleuger so de l'aigua d'una senzilla font. Per davant em queda un petit tram per completar; estic cansat, certament, però la satisfacció pel camí fet em permet continuar sense gaire esforç. A més, el camí que m'ha dut a la font segueix un petit tram fins que desemboca en una pista molt ampla que, cap a la dreta, i seguint sempre els senyals del GR, em durà en poc menys de mitja hora, a la Vil·la Joana, l'última llar que va acollir, ja malalt, a Jacint Verdaguer, on hi va anar convidat pel propietari del mas, Ramon Miralles, que llavors era l'alcalde de Sarrià, amb l'esperança que, voltat de natura, el poeta es recuperés de la tuberculosi que patia.
Hem preguntava si em donaria temps per visitar el museu dedicat al nostre poeta i arrodonir una esplèndida jornada a Collserola, però malauradament l'edifici on s'allotjava es troba en una fase d'intenses reformes i, és clar, el museu és tancat. Tot i així, em fa recança marxar com si rés i decideixo fer un tomb pels voltants, recorrent l'anomenat Passeig dels Plàtans, una llarga avinguda flanquejada pels dos costats per exemplars d'aquests arbres, al fons de la qual hi ha la taula anomenada dels Set Bisbes en memòria d'una visita que van fer-li a Verdaguer dies abans de morir. Ens podem imaginar els bisbes acompanyant a mossèn Cinto passejant per l'entorn de Vil·la Joana i apropant-se a la taula on, a l'ombra d'uns roures centenaris, deurien parlar d'un munt de coses intentant exorcitzar la veritable raó d'aquella visita amistosa, la malaltia del poeta. Són els mateixos roures que avui em sotgen mentre m'assec sobre el mateix seient de pedra que va acollir la conversa l'any 1902.
En un costat del passeig, a mig tram, enmig dels pins, hi han divuit peces escultòriques que aparenten roques mig soterrades en el sòl. És una obra de l'escultor Josep Cerdà i Ferré d'una gran originalitat, tot i que, d'un primer cop d'ull, no ho sembli pas. En una de les bandes de cada monòlit hi ha gravat el dibuix d'una branca amb fulles i d'unes petjades d'animals i, en un dels costats, el nom corresponent de l'arbre i de l'animal. Així, per exemple, l'arboç està acompanyat per la mostela, i l'heura pel ratolí de bosc. M'hagués entretingut amb totes elles, però el temps i el cansament de la llarga excursió ja apressen el retorn. Abans m'hagués agradat prendre un refresc o un cafè al restaurant del Centre d'Informació que hi ha al costat de Vil·la Joana, on volia, a més, comprar un mapa actualitzat de la serra de Collserola, però l'he trobat tancat i l'espai del restaurant es veia tant apagat, que no m'he atrevit a quedar-m'hi. Abans de baixar a la propera estació del Baixador de Vallvidrera, però, he fet una ullada a l'enorme façana de l'edifici de la Vil·la Joana, cicatritzada per la presència de diverses bastides. L'edifici és format per tres plantes i una torre central al capdamunt, amb diverses galeries en les plantes inferiors. La fisonomia actual respon a l'edifici alçat a mitjans del segle XIX per la família Miralles, però els seus orígens es remunten als inicis del segle XVIII, quan fou construïda com a finca agrícola.
Un bonic camí uneix Vil·la Joana amb el Baixador de Vallvidrera. Un camí, a més, on, tot passejant, es podien llegir diversos fragments de poemes de Verdaguer emplaçats al llarg del seu recorregut. Malauradament, sembla ser que l'indret ha estat massa temps descurat i han desaparegut la major part d'aquests poemes; espero que, amb la rehabilitació de l'edifici, també es tingui en compte recuperar aquest passeig poètic. Tot i així, encara he pogut fruir del seu poema Primavera, publicat a Disperses l'any 1886:
Que hermosos són los matins,
los matins de primavera!
Cada bri porta una flor,
cada flor porta una perla,
cova un amor cada pit,
cada cervell una idea,
s'omple el cel de resplandor
i d'hermosura la terra.
Arribant ja a l'estació del Baixador de Vallvidrera, en un pinar on hi ha un berenador, he vist un porc senglar que no semblava espantat per la presència d'uns quants humans i anava olorant els contenidors que hi ha repartits per l'espai, a la recerca d'algun aliment per berenar. Es veia un animal pacífic i l'he pogut fotografiar tranquil·lament, com si, no tant sols no li importés que ho fes, sinó que li agradés ser el protagonista de l'escena. Tot i que no era benvingut per altres persones, que el volien foragitar. Suposo que és el problema de la convivència; aquests animals, en la recerca d'un aliment fàcil d'obtenir, s'acosten massa als pobles i acaben fent desperfectes. Tot i així, estic content d'haver-me trobat aquest bell exemplar, que em penso que és femella, abans d'agafar el tren i retornar a la civilització.
Un cop més, dins el vagó de tren, em sento com un intrús en un món a una distància considerable del que m'ha acompanyat durant les darreres hores. Com que el tren ha arribat quan estava baixant les escales per arribar a l'andana, no he tingut temps d'assimilar el canvi; així, d'un passeig pel bosc, enmig de camins solitaris, he passat a l'interior d'un vagó llançat frenèticament vers el centre neuràlgic de la ciutat. I a mesura que m'hi apropava, el vagó s'anava omplint de passatgers l'aspecte dels quals, cada cop era més allunyat del meu aspecte de cansat i suat per la caminada. Després, com m'ha passat al matí, he caminat pel mig de la Plaça Catalunya com un peix fora de l'aigua; tot i així, encara m'he entretingut una estona comprant una revista de música. Després, he pujat al tren que m'ha retornat definitivament a la tranquil·litat de la llar. He passat una molt bona jornada a la serra de Collserola, el pulmó verd de Barcelona.
Finalment arribo al Pla dels Maduixers, al capdamunt del petit torrent i on conflueixo amb la carretera de les Aigües. Hi ha un bon ambient, amb gent preparada per caminar, o per córrer, o per circular amb les bicicletes. Hi ha un plànol indicatiu del recorregut que aquesta carretera fa fins arribar a la Plaça Mireia, al costat oest de Sant Pere Màrtir; són nou quilòmetres d'anada que converteixen aquest recorregut en un bon entrenament que m'obligo a penjar en la llista dels meus projectes. Tot i que, cal reconèixer-ho, malgrat el bon ambient, circular-hi a migdia deu ser força complicat, havent d'esquivar passejants, corredors i ciclistes; per tant, millor arribar-s'hi a primera hora del matí, quan, a més, hi deu haver suficient aparcament per deixar el cotxe. Avui, però, prenc la direcció oposada, cap a llevant, en direcció a la carretera de la Rabassada, passant pel costat de la font Gomis i continuant mig quilòmetre per un camí asfaltat amb alguna que altra casa penjada del coster de la muntanya, fins trobar-me amb un sender a l'esquerra que s'enfila per la muntanya, just abans d'una corba molt tancada a l'esquerra. Abans d'enlairar-me, però, faig una ullada al paisatge, que per sobre de les taulades revestides de rajoles de ceràmica vermella de la casa Arnús, a més del paisatge descrit abans, sorgeix la muntanya de Montjuïc, amb el seu castell al capdamunt i l'espai olímpic, format per l'estadi, el palau Sant Jordi i la torre de Telefònica, en un nivell inferior a la dreta.
El sender, que s'orienta cap a l'oest, s'endinsa per un bosc de pins, fent molt agradable, malgrat la forta pendent, el passeig. Penso que, per fi, he arribat a la part muntanyosa de l'excursió, deixant enrere la part civilitzada, tot i que Collserola respira humanitat en tots els seus racons; al cap i a la fi, sóc proper a una de les ciutats més grans del mediterrani, no pas perdut entre la soledat dels cims pirinencs. M'avança un noi que passa corrent, tot i que s'atura més amunt i continua caminant. Al cap d'un minut, però, torna a emprendre la correguda. Entre els pins veig l'Observatori Fabra, molt proper, i arribo a una pista més que ampla, el camí de Can Borni. Per la dreta surt un trencall que du a la carretera de la Rabassada, mentre que, cap a l'esquerra, passant per sota l'observatori, aniria a parar, o bé a la carretera de les Aigües o a Vallvidrera. L'itinerari que segueixo pren el camí de Can Borni cap a la dreta, vorejant el parc d'atraccions pel seu costat oriental.
 |
| El Parc del Tibidabo |
Enmig d'aquest espai de cruïlles, hi ha un petit turó des d'on es té una bonica vista de les entranyables atraccions del Tibidabo, amb la sínia giravoltant, la talaia amb una de les cistelles enlairant-se, l'avió sostingut sobre el buit, la muntanya russa... Es senten els crits dels seus passatgers mentre els vagons circulen frenèticament en arribar a les baixades. A més, però, de les atraccions, es poden veure altres emblemes de la muntanya, com la torre de les Aigües, la torre Pastor o l'hotel La Florida, mentre que el temple del Sagrat Cor s'alça al capdamunt beneint-lo tot. Al fons, cap a ponent, per damunt dels arbres, sorgeix la Torre de Collserola, com si la ciència desafiés el predomini fins ara de la religió.
 |
| Racó dels Vivers de Can Borni |
Andarejo pel camí de Can Borni creuant-me de nou amb un bon grapat de persones que, soles o acompanyades, en grup o amb gossos, caminen, pedalen o corren amunt i avall. Quan la pista, més que camí, fa una ampla corba a la dreta, arribo a la font de Can Borni, enfront de la qual hi ha l'entrada als Vivers de Can Borni, un bonic parc que mereix una visita. El seu creador fou el mateix que havia realitzat el parc de la Font del Racó; és a dir, Nicolau M. Rubió i Tudurí, que aleshores era director de Parcs i Jardins Municipals de Barcelona. El parc fou creat l'any 1919, amb la idea d'aclimatar-hi plantes, tant autòctones com d'arreu del món, i que fossin posteriorment trasplantades als diversos jardins de la ciutat i admirades durant l'Exposició Internacional que s'havia de celebrar deu anys després. Passada l'entrada trobem una cisterna que recull l'aigua provinent de la font i que serveix per regar les zones enjardinades del parc. Al seu interior un grapat de peixos tenyeixen amb el seu color vermell l'opacitat de l'aigua emmagatzemada entre els murs de la cisterna. El terreny on s'assenta el parc és abrupte i en fort pendent, però Rubió i Tudurí el va fer accessible a través de diverses terrasses unides per escales de pedra que baixen pels costats alhora que, pel mig, l'aigua circula mitjançant diverses fonts que ragen dins de receptacles de pedra semicirculars que formen petits estanys amb plantes aquàtiques, units entre ells per canalets d'aigua per on davalla l'aigua fent petites cascades. El seu autor es va inspirar en els jardins llatins i àrabs que coneixia; fins i tot, hi va col·locar, a l'ampla estany situat a la part més alta, l'estàtua d'un lleó clarament inspirat en l'Alhambra, per la boca del qual rugeix l'aigua. De les plantes exòtiques que es poden veure al parc en destaquen els bambús japonesos, papirs egipcis i un curiós arbre australià, sagrat pels aborigens, conegut amb el nom d'araucaria bidwillii, el qual té un fruit semblant a les nostres pinyes però més gran i sempre de color verd.
De retorn a la pista que m'ha dut fins als vivers, la segueixo un tram forta rectilini fins que aflueix a la carretera provinent de Vallvidrera, un espai molt ampli situat ja a la part més alta de Collserola, des d'on les vistes s'amplien vers la línia costanera, amb el caòtic rusc de la ciutat de Barcelona i de les seves veïnes banyades pel riu Besòs i camí del Maresme. Però el paisatge també s'obre cap el nord, cap a la plana vallesana, amb els pobles agermanats de Sant Cugat i Cerdanyola, i amb les muntanyes de Granera i els Cingles de Bertí a banda i banda de la vall del Tenes i, al fons, difuminades, les muntanyes del Pirineu nevades. Pocs metres més enllà, la carretera enllaça amb una altra, la de la Rabassada, que provinent de Vallcarca, s'enfila a la muntanya per baixar cap a Sant Cugat per la vessant oposada. Precisament em trobo on es produeix aquest canvi de vessant, just al coll d'Erola, on arribo després d'uns minuts de seguir la carretera en direcció a Vallcarca. Sóc a l'indret on va néixer el nom d'aquesta serralada.
Cal imaginar-se aquesta muntanya, avui dia intensament urbanitzada, totalment nua de presència humana. Per la vall del Llobregat arribaren els primers pobladors de la plana estesa entre la muntanya i el mar; homes primitius que havien deixat de ser caçadors i recol·lectors per esdevenir agricultors i pastors. Molts d'ells, entre el 2000 i el 1000 abans de Crist, s'assentaren en els turons que envoltaven la planura on, segles després, s'alçaria la ciutat, cercant indrets on poder cultivar les seves plantes i donar aliment als seus animals domesticats. Després d'ells, entre els segles VI i III, arribaren els laietans, que hi cercaren protecció; una protecció que no els hi va valdre quan els nouvinguts foren els romans, que els obligaren a baixar de les seves talaies i viure a la plana, molt més fàcil de controlar. Però els romans no defugiren la muntanya, sinó que també la utilitzaren. Precisament pel Coll d'Erola hi passava un dels camins més importants de la zona construïts pels romans; no duia a Roma, però unia la colònia Barcino amb el Castrum Octavianum; és a dir, amb Sant Cugat. Tot i que els romans eren especialistes en obres d'enginyeria que superaven tota mena de dificultats, també és cert que eren pràctics i partidaris de simplificar aquestes dificultats; així, el canvi de rasant d'aquesta carretera romana fou planificada en aquest indret en tant que era l'accés més fàcil per construir-la, la depressió de la carena més accessible. Diuen que el nom del coll té el seu origen en el fet que, en temps medievals, hi hagué una era on confluïen els pagesos dels voltants per batre el seu blat, el que acabà donant nom a tota la serralada: "coll de ça erola". Tot i que és més probable que el nom tingui el seu origen en el fet que erola és un diminutiu d'era, que significa una àrea plana en una muntanya o, derivat del llatí area, un planell despullat en una altura.
Als inicis del segle XX, la tuberculosi era una malaltia força estesa no tant sols entre les classes socials empobrides, sinó també entre les classes dirigents. Collserola tenia moltes fonts, l'aigua de les quals, juntament amb l'aire net que es respirava a la muntanya, fou considerat com a molt beneficiosa pel tractament de la malaltia. Així, primer els barcelonins s'acostumaren a freqüentar les fonts durant els dies festius a la recerca d'un esbargiment saludable i, més endavant, els més rics començaren a urbanitzar l'entorn proper a les fonts i per on passava la carretera de la Rabassada. Al coll de l'Erola hi ha una d'aquestes fonts; així es va construir una residència entre la font i la carretera. A aquesta residència, que dui el nom de Vista Rica, pertanyen part dels edificis que avui encara resten dempeus malgrat la seva pèssima conservació. L'indret, amb l'esplanada que serveix d'aparcament davant la font i d'esquena als edificis, és molt freqüentat, ja que és el lloc d'inici de molts itineraris senderistes que hi conflueixen. En el meu cas, vaig a cercar una pista amb cadenat que surt de l'extrem oposat de la clariana per on hi he arribat, en direcció nord-est tot enfilant-se per la serra d'Agudells; a uns metres de l'inici de la pista, en surt un ramal a la dreta que convida precisament a dirigir-se vers aquesta serra.
Uns dos-cents metres endavant, arribo a una clariana amb una nova desviació; cap a la dreta un ramal du al capdamunt de la Serra d'Agudells i, cap a l'esquerra, un altre ramal s'enfila cap als turons de Santa Maria i de Sant Cebrià. Prenc aquest darrer, però amb molta cura, gairebé comptant cada pas que dono perquè pocs metres després de la bifurcació, cal cercar un petit i costerut corriol ben amagat entre el boscatge per tal d'enfilar-se al capdamunt del turó de Santa Maria. La raó de la curta però selvàtica ascensió no és pel privilegi d'haver conquerit un dels punts més alts de la serra, ja que no és el cas i, a més, la vista, en trobar-se ocupat per un bosc espès de pins i alzines, és nul·la. La raó és perquè en aquest lloc, ben a prop d'un dels itineraris més transitats pels senderistes i ciclistes del parc, es troba ben ocult un vestigi de la presència dels primers habitants de la serralada, la coneguda com la Pedra 2 de Collserola.
 |
| La Pedra 2 de Collserola amb alguna de les seves inscultures |
Es tracta d'una pedra de pòrfir rosat, una varietat de roca ígnia que rep el seu nom pel seu color púrpura, el qual es pot veure en certes franges. Indiscutiblement, aquesta roca no es troba al seu punt d'origen, sinó que hi fou col·locada per l'esforç humà, concretament durant el calcolític, el darrer període del neolític que abraça els anys 2300 a 1500 abans de Crist, ja durant l'edat del bronze. Entre una dotzena de cassoletes i reguerons, es pot observar una curiosa forma antropomorfa que sembla una persona esquematitzada, amb els braços estirats i les cames obertes que recorda moltes pintures rupestres. Es creu que les finalitats d'aquestes pedres, conegudes com a megàlits, eren de caràcter ritual, ja fos funerari o religiós, inclòs social, com a lloc de reunió. Ara és un lloc ombrívol, però segurament, quan fou col·locada la pedra, era un lloc nu de vegetació, des d'on s'albirava una bona vista que ara s'oculta entre l'alzinar que l'envolta. Potser a nosaltres ens semblen ara llocs plens de misteri i d'ocultisme, però en aquella llunyana època, la llum del dia deuria enlluernar la pedra i, durant la nit, aquesta deuria contemplar una munió inabastable d'estrelles. He dinat al seu voltant, escoltant com, de tant en tant, passaven per la pista senderistes i ciclistes, aliens a la meva presència i a l'existència mil·lenària del megàlit.
Per continuar l'excursió cal retornar al Coll de l'Erola, però no ho faig pel mateix camí que m'ha dut fins al turó de Santa Maria, sinó que continuo per la pista durant uns cent metres, fins trobar-me amb una altra pista, als peus d'una gran torre d'electricitat, que, capgirant la meva direcció, em retorna al coll. De fet, el que he fet és voltar el turó de Santa Maria. Un cop al coll, en lloc de tornar a la carretera, prenc un senderol marcat amb senyals del PR C-38, que fa el mateix recorregut però per l'interior. Podria haver-lo pres al venir, però en aquell moment, hipnotitzat per l'asfalt de la carretera o pels ciclistes que hi circulaven, no l'he vist. Indiscutiblement val la pena, doncs no és el mateix passejar per una carretera esquivant els vehicles que per un senderol pel mig d'un bosc; i només a uns metres l'un de l'altre. El camí acaba abocant-me de nou a la carretera de la Rabassada i, creuant-la, em trobo amb un pal indicador de diversos itineraris, dels quals, a partir d'ara, hauré de seguir el marcat amb senyals blanques i vermelles que correspon al GR 92. Retorno a la cruïlla amb la carretera de Vallvidrera i la segueixo tant sols uns metres, fins que, a l'altre costat, prenc un sender que s'endinsa dins el bosc en direcció al coll de la Vinyassa, allunyant-me del trànsit que recorre incansable els camins d'asfalt. A partir d'aquest moment, l'excursió anirà creixent en solitud i en salvatgia, recorrent part de la vessant oculta als barcelonins de la muntanya del Tibidabo.
Tant sols un tram més endavant, el sender, costerut però fàcil de transitar-hi gràcies a uns rústics graons de fusta col·locats en diversos trams, gira cap a l'esquerra en el punt on un altre sender mig ocult, s'endinsa entre alzines i matolls per la dreta. Hem de continuar pel sender principal, però abans seguirem un tram aquest nou camí perquè ens durà fins a un indret on descobrirem un altre vestigi prehistòric. Si quan visitem la Pedra 2 ens preguntem si el seu nom dóna per suposat que hi ha una altra, l'haurem encertat. Es tracta de la Pedra 1 de Collserola, coneguda amb el nom tenebrós de la Pedra dels Sacrificis.
 |
| La Pedra 2 de Collserola o Pedra dels Sacrificis |
Com l'anterior és una pedra de pòrfir que fou utilitzada pels nostres avantpassats durant el calcolític. Amb una llargada d'un metre, té una forma rectangular, amb els cantells força arrodonits. Ens serà difícil veure-les totes, però sembla ser que hi ha unes dotze incultures en forma de cassoletes; algunes d'elles, a més, connectades entre sí mitjançant unes escletxes. A més, també es pot intuir una inscripció en forma de T. Els estudiosos creuen que el lloc on es troba, com passava amb l'altre pedra, era un punt de reunió social on es duia a terme algun tipus de cerimònia. Però tal com s'endevina pel seu nom, la imaginació popular, que sempre cerca raons més màgiques i misterioses, més novel·lesques, hi veu un lloc on es realitzaven sacrificis, sense especificar si eren animals o humans les víctimes. El que sí han fet córrer les dites populars, és que les concavitats de la pedra servien per col·locar-hi els òrgans més importants, deixant la cavitat més gran per al cor; a més, les escletxes que uneixen les cavitats còncaves servien per a evacuar la sang. Certament, davant d'aquests fets, em costa de creure amb la benevolència de ser eclipsats per un sol radiant i per les nits estrellades, tal com m'havia imaginat que passava en la pedra anterior.
 |
| La font de la Salamandra |
Retornat al sender principal, el segueixo en direcció al coll de la Vinyassa. El sender passa per uns indrets molt bonics enmig del bosc, el que converteix la caminada per aquest tram en un passeig molt agradable. De tant en tant, malgrat el silenci i la solitud que m'envolta, m'encalça un altre excursionista o un esforçat corredor, els quals, quan s'allunyen per l'estret senderol, sembla com si la vegetació els engolís. Un alt plàtan, isolat i despullat, indica la presència de la font de la Salamandra, a la qual m'hi arribo per un senderol que hi baixa per la dreta. La font té l'aparença d'un petit oratori rural, d'aquells que es troben propers a l'entrada d'alguns pobles de muntanya. Un bloc de ciment ocupa la part inferior, fent de frontal d'on sorgeix el tub per on s'escorre l'aigua. Sobre d'aquest, fet amb diverses pedres, hi ha la que podria ser la capella, cenyida per una pedra plana com si es tractés d'una imposta. Penso que hi quedaria bé emmarcar-hi una placa amb un poema.
Podria ser un poema que descrivís, exaltés, el paisatge que s'albira des de la font. Aquesta es troba al capdamunt del torrent homònim, de la Salamandra, que davalla en direcció nord fins que s'uneix a la riera de Sant Medir, per encalçar plegades el poble de Sant Cugat del Vallès. Les dues comarques vallesanes s'estenen al llarg del quadre dibuixat enfront de la font, des del cim de la Mola que presideix el sector més occidental, amb Terrassa als seus peus, fins el Montseny a l'extrem més llevantí. Prop de Terrassa se'ns apareix Sabadell i, al seu darrera, Castellar del Vallès, sobre el qual s'alcen els turons del Farell, amb el Pic del Vent com a punt més elevat i, més enllà, com la muralla d'una fortalesa, s'estenen els cingles de Gallifa. Cap a llevant altres pobles vallesans s'escampen pel territori albirat, ocupant les petites ondulacions de la comarca mentre la vall del Tenes, enfilant-se cap el nord, separa els cingles de Gallifa dels cingles de Bertí, amb el Puigcornador com un turó avançat de la línia protectora dels penya-segats, els quals s'estenen d'est a oest, però la muntanya també s'allarga de sud a nord, alçant la testa com cérvols braolant, desplomant-se sobre la vall del Congost intuïda per la presència d'un tall entre Bertí i el Montseny, que comença a elevar-se pel Tagamanent, segueix pel Pla de la Calma, el Matagalls, i finalment per les Agudes i el Turó de l'Home. I si ens fixem cap el nord, al límit amb l'horitzó celestial, com ombres blanques d'esperits nivals, es poden veure els pics nevats del Pirineu entre els quals hi ha el Puigmal. Amb quina bellesa afaiçona els paisatges el nostre país!
L'entorn de la font sembla arranjat, però alhora sense una idea clara del que vol arribar a ser, com si no s'hagués acabat la rehabilitació. Hi ha, al costat de la font, un cercle de pedres enmig dels quals s'han plantat uns arbres que ara per ara tant sols són boixets esperant créixer. Dues fileres de pedres ressegueixen un tram del reguerol que neix a la font i que davalla pendent avall. I separant l'espai on es troba la font i el coster, una barana de fusta aparenta un conjunt d'arrels envitricollades. Tot plegat, recordant les pedres megalítiques que he vist anteriorment, sembla com si em trobés en un espai sagrat al voltant d'una font i d'una mena de cromlec petit on les minses branques han d'esdevenir, amb el pas del temps, imatges d'uns déus ocults. Quina imaginació la meva! Tot i que, tant de misteri es veu trencat per la presència, uns metres per sota, de la carretera de la Rabassada.
 |
| El senderol entre l'alzinar |
 |
| El coll de la Vinyassa |
Torno al nostre sender i el vaig seguint gaudint del bosc que m'envolta; indiscutiblement és un dels trams més bonics de l'excursió. Acompanyat pel verd intens de les petites fulles de les alzines i pel verd fosc de les plantes que cobreixen el sotabosc, al cap d'una estona arribo al coll de la Vinyassa, on, d'un espai ombrívol, com si hagués estat expulsat d'un pou, passo a un espai ample i obert, una gran plaça que no és més que un gran revolt de la pista que la travessa, i on hi ha una font i uns bancs per seure-hi, tot semblant a un dels espais que es poden trobar en qualsevol parc d'una ciutat, però voltat de natura; fins i tot la font és idèntica a les típiques fonts de columnes de ferro colat que es troben per totes les ciutats i pobles del nostre territori. Malauradament, els bancs, també idèntics als seus cosins de ciutat, tot i conservar-se sencers, tenen un estat deplorable en quan han anat perdent el seu color verd original.
 |
| Contrallum amb la Torre de Collserola i Sant Pere Màrtir al fons |
Segueixo els senyals blancs i vermells per l'ampla pista, en direcció sud-oest. Per damunt del bosc s'alça el temple del Sagrat Cor del Tibidabo, amb la superba imatge de Crist al seu capdamunt, obrint els braços per beneir tot l'entorn o per preparar-se a prendre el vol. Més a la seva dreta, la Torre de Collserola i, més enllà, la muntanya de Sant Pere Màrtir amb al seva torre de telecomunicacions. Uns minuts després del coll de la Vinyassa, un pal indicador em convida a abandonar la pista i endinsar-me per un senderol cap a la font d'en Canet, indret cap a on també es dirigeixen els senyals del GR. Primer avanço per un camí còmode que planeja, però aviat va perden alçada i desemboca en una pista provinent de la que he abandonat prop de la font de la Vinyassa. Però un altre indicador torna a convidar-me a abandonar-la i prendre un nou sender; al fons es veuen cases de les urbanitzacions que envolten Vallvidrera. El nou sender és molt empinat i cal anar amb compte de no fer una relliscada. Sóc en un indret selvàtic del parc, però la civilització és ben a prop; de fet, tot i la sensació, a estones, de torbar-me perdut enmig d'un espai natural, voltat de vegetació i silenci, la presència humana mai és gaire lluny, com ho experimento amb la trobada amb dues dones que s'enfilen amb esforç per on jo baixo. Finalment, arribo al fons del barranc i creuant el torrent, que no és altre que el de la Vinyassa, arribo a la font d'en Canet.
 |
| La font d'en Canet |
La font és formada per un frontal d'on surt el broc per on s'escorre l'aigua, omplint una petita pica de totxo vist. Hi ha una placa, em penso que de ceràmica, però molt desgastada i difícil de veure que hi ha gravat, tot i que la recuperació de la font és molt recent. La placa és encastada entre un conjunt de roques que fan de capçalera de la font. Es troba en un racó sota l'ombra d'un petit bosc de pins i té un banc ben a prop pel repòs del caminant assedegat. He vist una fotografia antiga d'aquest indret, on la gent hi acudia cridada per les qualitats de la seva aigua, idònies sembla ser pel mal de fetge i de l'estómac. Romancejo una estona al seu costat, pensant que la llarga excursió que he iniciat voltats d'edificis, cotxes i un munt de persones a l'inici de l'Avinguda del Tibidabo, m'ha dut a un indret tranquil on es pot sentir el lleuger so de l'aigua d'una senzilla font. Per davant em queda un petit tram per completar; estic cansat, certament, però la satisfacció pel camí fet em permet continuar sense gaire esforç. A més, el camí que m'ha dut a la font segueix un petit tram fins que desemboca en una pista molt ampla que, cap a la dreta, i seguint sempre els senyals del GR, em durà en poc menys de mitja hora, a la Vil·la Joana, l'última llar que va acollir, ja malalt, a Jacint Verdaguer, on hi va anar convidat pel propietari del mas, Ramon Miralles, que llavors era l'alcalde de Sarrià, amb l'esperança que, voltat de natura, el poeta es recuperés de la tuberculosi que patia.
 |
| El Passeig dels Plàtans |
Hem preguntava si em donaria temps per visitar el museu dedicat al nostre poeta i arrodonir una esplèndida jornada a Collserola, però malauradament l'edifici on s'allotjava es troba en una fase d'intenses reformes i, és clar, el museu és tancat. Tot i així, em fa recança marxar com si rés i decideixo fer un tomb pels voltants, recorrent l'anomenat Passeig dels Plàtans, una llarga avinguda flanquejada pels dos costats per exemplars d'aquests arbres, al fons de la qual hi ha la taula anomenada dels Set Bisbes en memòria d'una visita que van fer-li a Verdaguer dies abans de morir. Ens podem imaginar els bisbes acompanyant a mossèn Cinto passejant per l'entorn de Vil·la Joana i apropant-se a la taula on, a l'ombra d'uns roures centenaris, deurien parlar d'un munt de coses intentant exorcitzar la veritable raó d'aquella visita amistosa, la malaltia del poeta. Són els mateixos roures que avui em sotgen mentre m'assec sobre el mateix seient de pedra que va acollir la conversa l'any 1902.
 |
| Una de les escultures de Josep Cerdà, la que correspon a l'heura i al ratolí de bosc |
En un costat del passeig, a mig tram, enmig dels pins, hi han divuit peces escultòriques que aparenten roques mig soterrades en el sòl. És una obra de l'escultor Josep Cerdà i Ferré d'una gran originalitat, tot i que, d'un primer cop d'ull, no ho sembli pas. En una de les bandes de cada monòlit hi ha gravat el dibuix d'una branca amb fulles i d'unes petjades d'animals i, en un dels costats, el nom corresponent de l'arbre i de l'animal. Així, per exemple, l'arboç està acompanyat per la mostela, i l'heura pel ratolí de bosc. M'hagués entretingut amb totes elles, però el temps i el cansament de la llarga excursió ja apressen el retorn. Abans m'hagués agradat prendre un refresc o un cafè al restaurant del Centre d'Informació que hi ha al costat de Vil·la Joana, on volia, a més, comprar un mapa actualitzat de la serra de Collserola, però l'he trobat tancat i l'espai del restaurant es veia tant apagat, que no m'he atrevit a quedar-m'hi. Abans de baixar a la propera estació del Baixador de Vallvidrera, però, he fet una ullada a l'enorme façana de l'edifici de la Vil·la Joana, cicatritzada per la presència de diverses bastides. L'edifici és format per tres plantes i una torre central al capdamunt, amb diverses galeries en les plantes inferiors. La fisonomia actual respon a l'edifici alçat a mitjans del segle XIX per la família Miralles, però els seus orígens es remunten als inicis del segle XVIII, quan fou construïda com a finca agrícola.
Un bonic camí uneix Vil·la Joana amb el Baixador de Vallvidrera. Un camí, a més, on, tot passejant, es podien llegir diversos fragments de poemes de Verdaguer emplaçats al llarg del seu recorregut. Malauradament, sembla ser que l'indret ha estat massa temps descurat i han desaparegut la major part d'aquests poemes; espero que, amb la rehabilitació de l'edifici, també es tingui en compte recuperar aquest passeig poètic. Tot i així, encara he pogut fruir del seu poema Primavera, publicat a Disperses l'any 1886:
Que hermosos són los matins,
los matins de primavera!
Cada bri porta una flor,
cada flor porta una perla,
cova un amor cada pit,
cada cervell una idea,
s'omple el cel de resplandor
i d'hermosura la terra.
 |
| El porc senglar |
Arribant ja a l'estació del Baixador de Vallvidrera, en un pinar on hi ha un berenador, he vist un porc senglar que no semblava espantat per la presència d'uns quants humans i anava olorant els contenidors que hi ha repartits per l'espai, a la recerca d'algun aliment per berenar. Es veia un animal pacífic i l'he pogut fotografiar tranquil·lament, com si, no tant sols no li importés que ho fes, sinó que li agradés ser el protagonista de l'escena. Tot i que no era benvingut per altres persones, que el volien foragitar. Suposo que és el problema de la convivència; aquests animals, en la recerca d'un aliment fàcil d'obtenir, s'acosten massa als pobles i acaben fent desperfectes. Tot i així, estic content d'haver-me trobat aquest bell exemplar, que em penso que és femella, abans d'agafar el tren i retornar a la civilització.
Un cop més, dins el vagó de tren, em sento com un intrús en un món a una distància considerable del que m'ha acompanyat durant les darreres hores. Com que el tren ha arribat quan estava baixant les escales per arribar a l'andana, no he tingut temps d'assimilar el canvi; així, d'un passeig pel bosc, enmig de camins solitaris, he passat a l'interior d'un vagó llançat frenèticament vers el centre neuràlgic de la ciutat. I a mesura que m'hi apropava, el vagó s'anava omplint de passatgers l'aspecte dels quals, cada cop era més allunyat del meu aspecte de cansat i suat per la caminada. Després, com m'ha passat al matí, he caminat pel mig de la Plaça Catalunya com un peix fora de l'aigua; tot i així, encara m'he entretingut una estona comprant una revista de música. Després, he pujat al tren que m'ha retornat definitivament a la tranquil·litat de la llar. He passat una molt bona jornada a la serra de Collserola, el pulmó verd de Barcelona.
