Sant Llorenç del Munt

El coll d’Estenalles, situat al vèrtex septentrional del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i divisòria entre les dues parts que conformen dit parc, hi arribem per la vessant de Mura. Hi ha un ample aparcament on deixem el cotxe i ens disposem a començar l’excursió. Anem pel costat de l’edifici d’informació del parc, on una pista asfaltada, ens duu en forta pendent fins el coll d’Estella, des d’on la pista, ja de terra, va planejant voltant el Montcau pel sector sud. Les seves parets pètries, nues i gegantines, contrasten amb l’espès alzinar que cobreix la carena del Roure del Palau que resta a la nostra dreta i la fondalada del Cellerot que ens hi separa. Darrera nostre veiem el gran mas de la Mata darrera el qual sorgeixen les agulles de Montserrat. La pista ens condueix al coll d’Eres, indret molt emblemàtic d’aquesta muntanya, conegut per tots aquells que l’han visitada.

Roser, Montse i la Mel amb el Montcau al fons

El coll d’Eres és un petit pla voltat d’un frondós alzinar que li dóna un caràcter molt acollidor i reservat. És una cruïlla de camins: arribats del coll d’Estenalles, a l’esquerra, cap al nord, surt el camí que s’enfila, en poca estona, al Montcau, la presència del qual notem malgrat no veure’l a causa de les capçades dels arbres; enfront, vers llevant, seguint el GR-5 que hem seguit des de l’aparcament, s’inicia el sender que davalla per la canal del Llor i que duu per una bifurcació, en pocs minuts, a la cova Simanya i, molt més avall, al Marquet de les Roques i a Sant Llorenç Savall; i a la dreta, vers el sud, el  camí que prendrem, el qual careneja per tot el llom de la muntanya fins a la Mola, la nostra darrera fita, on s’assenta el monestir de Sant Llorenç del Munt. Abans, però, esmorzem a l’ombra de les alzines, a prop del monòlit dedicat a Joan Maragall en memòria del seu pas per aquest indret la primavera de l’any 1904 i on podem llegir: “Jo no sé lo que teniu que us estimi tant, muntanyes”. I és que, inclòs els grans poetes, molt sovint quan contemplem la bellesa de la natura, ens quedem sense paraules per descriure el que sentim quan la mirem, per explicar les raons per les quals ens atrau tant. Uns sentiments que ens agermanen amb tots els que ens han precedit en el seu amor per la natura.

El primer tram del camí creua la carena del Pagès, tot i que nosaltres gairebé no ens adonem perquè andaregem pel mig d’un espès alzinar que encobreix tota sensació d’estar carenejant. És una excursió ideal per fer en dies de molta calor, ja que molta part és ombrejada per aquests arbres de la família de les fagàcies. De tant en tant, però, ens anem creuant amb algun roure majestuós que sembla arreplegar les alzines al seu voltant com si fossin súbdites seves. Al final de la carena, al collet dels Tres Termes on el camí es bifurca en altres de secundaris, el camí principal que seguim inicia una forta baixada fins el pla dels Ginebrons que creuem i des d’on ja podem veure ben a prop la Mola; el seu nom ens indica la presència d’un turó escarpat, que haurem de salvar per un petit grau, coronat per un planell, dalt el qual veiem el monestir de Sant Llorenç del Munt. Anem cap a l’esquerra, baixem uns metres per terreny rocós i ens topem amb el Morral del Drac, un veritable queixal petri coronat per una creu de ferro que alguns ossats van col·locar-hi fa força temps.

Coneixem la llegenda del drac de Sant Llorenç gràcies a l’eclesiàstic i escriptor Antoni Vergés i Mirassó, el qual va escriure l’any 1871 el llibre “Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider : historia de aquell antiquíssim monastir”, en el qual s’inclou dita llegenda. Vergés és conegut, a més, per haver estat el restaurador del monestir de Sant Llorenç del Munt l’any 1867. Diu la llegenda que, en temps de moros i cristians, els primers, enrabiats per una derrota patida anteriorment, van dur un temible drac a aquests vorals per tal que tingués ben espantats a tots els cristians que hi vivien. El drac, que corria com un bou i volava com un ocell de rapinya, com ens explica Antoni Vergés, divertit en el seu paper de papus, baixava fins a les poblacions que envolten la muntanya i en feia de ben grosses; després, cansat de perseguir dones i criatures, homes i altres animals, retornava fins aquí dalt per reposar fins a l’endemà; tenia el seu cau a la cova de Santa Agnès. L’animal, certament, causava un gran paor no només als que havien tingut la mala sort de trobar-se’l, sinó també a tots aquells que tant sols havien sentir parlar-ne. I és que, tal com ens detalla Antoni Vergés, la grandària de la bèstia no era tal com per menystenir-la:

“... y trobaren ser lo cap de sis palms y mitg de diámetro, la garganta de poch mes de quatre palms; y desde la punta del cap fins á las espatllas tenia cinch palms de llarch, les mans tenian nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro. Desde las espatllas fins al últim de la espinada habia deu palms de llarch y quinse de diámetro. La cua tenia set palms de llarch y quatre de circunferencia; las camas tenian també nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro; y las unglas de peus y mans tenian cada una un ters de llarch y mitj palm de diámetro, mòlt cortants y afinadas. Lo bech tenia tres palms de llarch y sas dos punta seran lo mateix que dos tallants ganivets. Las alas tenian cada una de llarch onse palms y de ample sis y mith; y no tenian plomas sino una pell semblanta a las alas de las ratas pinyadas, pero de mithj palm de gruix.”

El famòs drac a la seva cova

 

Malgrat la por aterridora que l’animal escampava per tot arreu, era inevitable que un dia o un altre, tal situació s’havia de resoldre, i més quan, de tant en tant, qui rebria els atacs era un senyor, no pas un camperol. Així, tota una munió de cavallers cercaren enfrontar-se a la temible bèstia per tal de convertir-se en herois i rebre els favors del seu senyor comte; tot i així, sempre sortien ben escarmentats, sense gaires ganes de tornar-hi els que aconseguien sortir-se’n  a corre-cuita. Finalment, va fer la seva aparició el mateix comte de Barcelona, que segons algunes fonts, fou Guifré el Pilòs, doncs aquestes terres pertanyien al seu comtat. Ell fou qui, enfurismat per l’actuació inútil dels seus cavallers, el que s’hi enfrontà fins aconseguir vèncer l’animal mític, precisament en aquest mateix lloc on ara ens trobem. D’aquí, és clar, el nom d’aquest monòlit rocós. I com si fos un modern comte, o més semblant a un aventurer com l’Indiana Jones, l’Àlvaro s’enfila per l’estreta però alta obertura situada al seu mig i que fa de separació entre els dos blocs que la formen. Potser s’ho hagués repensat si algú li hagués dit que el drac, abans de morir en mans del comte, havia deixat descendència! Però, en cas afirmatiu, en aquesta hora, a ple dia, segur que es trobava ben lluny, atemorint una colla de vilatans. Per cert, tot i que la llargada d’un pam variava segons la contrada, podem assenyalar, com a promig, dinou centímetres i mig.
 

Jaume, Roser i Montse amb la Mola i el monestir al fons

 

Mirant la Mola, on la roca pren protagonisme diluint la presència d’altres natures, ens preguntem per on ens enfilarem per tal de salvar la seva verticalitat; entre les dues pendents, inclinades però de fàcil transitar, per on haurem de passar, hi ha una cinglera que sembla desmentir que tal ascensió sigui possible, almenys per a uns simples senderistes. Però tant sols cal seguir-la visualment cap a la dreta fins topar-nos amb la presència d’una filera d’alzines que s’hi enfilen; elles són les que oculten la canal per on el camí, zigzaguejant, ens durà fins al capdamunt de la cinglera. Així, al cap de pocs metres de deixar enrere el Morral del Drac, abandonem el camí planer i, seguint unes fites aclaridores, resseguim la base de la cinglera per sobre del rocam tant característic d’aquesta muntanya i que, uns metres més avall, per sort no gaire visible des d’on ara som, torna a empinar-se per desplomar-se fins al fons de la canal de la Coma de l’Abella.

Arribem fins la petita canal per on ens hem d’enfilar, sempre seguint les fites que ens ajuden a no perdre el camí apropiat i no abocar-nos massa al buit proper que ens envolta a pocs metres. El sender s’enfila, doncs, per la canal estreta i ombrívola, un indret veritablement molt bell que fa gaudir inclòs de la forta pendent, guanyada, com ja he argumentat, mitjançant diverses marranxoles i que, a més, es troba parcialment esglaonada per facilitar l’ascens. Quan som a dalt, havent superar la cinglera de la Mola, tant sols ens cal enfilar-nos, primer pel mateix rocam i després per un prat, fins dalt el cim, fins topar-nos amb les pedres mil·lenàries de Sant Llorenç del Munt que ja ens han saludat des de que hem reeixit de la canal.

La Mel arribant al monestir de Sant Llorenç del Munt

 

A mesura que ens hi hem apropat, la configuració externa de l’església de Sant Llorenç ens delata les seves interioritats: una nau central i dues laterals, visibles per la diferència d’alçada entre elles; totes tres són capçades per absis semicirculars, lleugerament més petits els laterals. Sant Llorenç s’emmarca dins l’estil llombard català del segle XI: planta basilical amb tres naus; però té una singularitat pròpia que la fa molt interessant: la presència d’un transsepte situat al bell mig de l’església. Mentre l’arquitectura pròpia de l’època situa els transseptes tocant la capçalera de la nau, en la seva unió amb l’altar, aquesta peculiaritat de Sant Llorenç l’apropa als models bizantins. El transsepte, doncs, que parteix el temple en dues parts similars, sobresurt en tota l’amplada de l’edifici, essent, a més, coronat a la part central per un cimbori octogonal.

El camí ens ha dut fins l’entrada a l’antic recinte monàstic, situat al costat dels absis de l’església. Enfront hi ha una esplanada a l’extrem de la qual, des d’on podem contemplar un ampli panorama, hi ha una Rosa dels Vents. Malauradament, la calitja enterboleix el paisatge i no podem gaudir plenament de les vistes; tot i així, la silueta inconfusible del Montseny se’ns apareix al fons com un gegant amic. Més a prop, sota nostre, s’escorre el riu Ripoll provinent de la serra de Granera i que, en el seu curs per aquesta comarca, passa per Sant Llorenç Savall, creua la vall i arriba a Castellar del Vallès, on el paisatge s’eixampla i ens ofereix la visió de la plana vallesana esquitxada de petits nuclis urbans i d’altres de més grans, com Sabadell o, al fons, topant amb la serralada litoral, Granollers.

A l’altre vessant del riu Ripoll s’alcen un seguit de turons que conformen un bell paisatge i que, amb posterioritat, seran els protagonistes d’una altra excursió. A primer terme, sobre la vall, la serra de Pinós, a l’extrem septentrional de la qual hi ha el temple de Santa Maria del Puig de la Creu al capdamunt del puig d’aquest nom. Més enllà, separat pel torrent de Guanta, s’alça el Pic del Vent i, seguint cap el nord, topem amb la cinglera de Gallifa. Retorno a la contemplació de l’església i m’entretinc amb la decoració dels absis, amb la típica presència d’un fris d’arcuacions cegues entre lesenes característica del romànic llombard, i que els hi dóna una gran elegància; en aquest edifici formant sèries de dues arcuacions. A la mateixa línia que el cimbori, s’alça una torre de planta quadrada que havia de fer les funcions de campanar; dita torre, però, es troba inacabada i, per tant, cal suposar que, mentre esperaven acabar-la, alçaren l’espadanya situada a la façana de ponent, molt més fàcil construir que no pas una massissa torre. Com que les obres no rutllaren, mentre la torre es quedà en projecte, l’espadanya esdevingué campanar fix del temple.

Montse i Roser descansant

 

El que ens resta del monestir és, a més de l’església, el campanar de torre i una galilea adossada al mur meridional com el mateix campanar; la resta d’edificis o be han desaparegut o be han estat reaprofitats per bastir els que ara ocupen els altres tres costats d’un pati interior al qual s’hi accedeix per una portalada capçada per una llinda i un arc de mig punt. He deixat l’Alvaro fent fotografies de l’entorn i he creuat aquesta portalada; veig les noies amb la Mel descansant damunt els esglaons d’accés a l’edifici que hi ha a l’esquerra del pati; els seus rostres delaten cansament, però els seus somriures són de satisfacció per haver gaudit de l’excursió. Aprofito per visitar l’església, situada a la dreta del pati tot entrant. A continuació de la torre, s’alça la galilea, que fa com de pòrtic a l’església i que, quan es va edificar, deuria formar part del conjunt monacal; és coberta per una volta de quart de cercle i conté, adossades a la paret damunt d’una de les obertures, un parell de sarcòfags probablement amb les restes d’alguns dels monjos que hi visqueren. Un d’aquests sarcòfags es sustenta sobre les efígies de dos animals amb els cossos semblant a lleons però amb el rostre paorós d’un ésser mitològic. Enfront d’aquests hi ha, encastat al mur de l’església, un altre sepulcre.

El Monestir de Sant Llorenç del Munt

 

El desnivell del terreny on s’edificà el monestir es pot comprovar perfectament accedint a l’interior de l’església. De primer, ja cal pujar uns esglaons per entrar a la galilea, però aquesta es troba en un nivell força inferior al temple, al qual cal entrar-hi mitjançant un altre seguit d’esglaons. La porta té una llinda sobre la qual descansa un timpà buit circumdat per un arc de mig punt fet amb grans dovelles i, alhora, circumdat per un altre de petits carreus. La Roser s’ha afegit a la visita i entrem junts dins el temple, comprovant el que s’intuïa des de l’exterior: una planta basilical de tres naus amb el transsepte situat gairebé a la meitat. Les tres naus, més petites i de menys alçada les laterals, són cobertes amb voltes de canó llises, així com el transsepte. Aquest, a més, és coronat com ja hem comentat, per un cimbori que, interiorment, té la forma d’una cúpula vuitavadada sostinguda, en la intersecció amb la nau central, mitjançant la bellesa constructiva de les trompes, voltes situades als extrems semblants a una petxina i limitades per un arc de mig punt que s’utilitzen per poder canviar d’una planta quadrada a una altra d’octogonal.

Sortim a fora i ens reunim de nou per anar a dinar. Ho fem al costat del mur on s’alça l’espadanya, amb vistes al massís de Montserrat. Si mirem l’església des d’aquest costat, se’ns apareix molt diferent de com l’hem percebut fins ara: sembla més aviat un petit i senzill temple coronat per una espadanya de considerable grandària, com si fos un capgròs. En aquesta façana hi ha una porta d’accés que, com la que hem utilitzat per entrar dins el temple, té una llinda amb un timpà buit circumdat per un arc de mig punt. Sembla ser que, tal com indiquen les mènsules que s’hi conserven, aquesta entrada havia estat aixoplugada per un porxo de fusta; probablement era la utilitzada pels fidels que assistien a missa, mentre que l’altre accés per on hem entrat era la utilitzada pels monjos que residien al monestir.

Desprès dels entrepans i la fruita, l’Álvaro i jo anem al bar a buscar cafès; quan som davant de l’entrada al recinte monàstic, veiem un grup de rucs arribant carregats amb tota mena de productes destinats a la manutenció del bar-restaurant. Se’ns fa divertida aquesta escena, més pròpia d’altres temps, però la realitat és que és així com arriben els aliments fins la Mola. I ho fan per la vessant sud del massís, per on arriba, des de Matadepera, l’anomenat camí dels Monjos, que durant segles va ser utilitzat per unir els monestirs de Sant Cugat del Vallès i el de Sant Llorenç.

El camí dels Monjos té una llegenda pròpia que relaciona ambdós monestirs. Com era d’esperar, viure aquí dalt, a la Mola, no era una tasca fàcil. Malgrat que la soledat de l’indret, juntament amb la seva altitud, el feien idoni per la vida espiritual, el cert és que també era un lloc inhòspit i de viure difícil. Així ho acabaren d’esbrinar els monjos que hi visqueren al cap de poc de ser-hi. Desesperats perquè l’austera vida monàstica s’havia fet massa rigorosa, sol·licitaren al bisbe de Barcelona la gràcia de poder establir-se en un altre lloc, lluny dels cims i proper a la plana. El bisbe els concedí tal mercè, però amb una condició: podien establir-se allà on volguessin sempre i quan, per arribar-hi, no creuessin cap riu, torrent ni xaragall; a més, per arribar-hi no era vàlid fer marrades. Potser als monjos els hi costà cercar aquest indret, però com que tenien un bon coneixement del terreny que trepitjaven, finalment trobaren el lloc ideal on aposentar-se i començar de nou: Sant Cugat del Vallès. Temps a venir, alguns d’ells, sembla ser que fugint d’una ràtzia perpetrada per Almansor, tornaren al cim de la Mola i edificaren el monestir que, en part, ens ha arribat fins als nostres dies. Això és el que, en síntesi, ens diu la llegenda; els documents històrics, és clar, ens conten altres fets, tot i que, relacionats.

Al segle X ja existien ambdós monestirs; de fet, però, la seva creació fou a l’inversa del que ens conta la llegenda. Foren els monjos de Sant Cugat els que estructuraren la vida monàstica del monestir alçat sobre la Mola. Hi hagueren dues fundacions. La primera, entre els anys 975 i el 985, coincidint amb les ràtzies d’Almansor. Sembla ser que, arran d’aquests atacs consumats pels infidels, alguns dels monjos de Sant Llorenç es refugiaren al monestir de Sant Cugat; hem de suposar que Sant Cugat era un monestir més segur que no pas el de Sant Llorenç, més senzill. Tot i així, ocorregué el contrari: els que es refugiaren a Sant Cugat, el propi abat Joan i dotze monjos, foren morts, mentre que els que seguiren a Sant Llorenç es salvaren. Als musulmans, podent aconseguir botins per tota la plana vallesana, no tingueren gaires desitjos d’enfilar-se al capdamunt de la muntanya. Tot i així, Sant Llorenç fou abandonat per tal de restaurar el destruït monestir de Sant Cugat. Finalment, l’any 1013, tingué lloc una segona fundació a partir de la qual el monestir muntanyenc va anar prosperant fins esdevenir el que ara coneixem.

Ja és hora de retornar. I ho fem pel mateix camí que ens ha dut fins la Mola. Tot i així, quan som de nou al Morral del Drac, decidim prendre un sender que baixa per una estreta i costeruda canal fins el trencall, ben senyalitzat, que ens durà a visitar l’ermita troglodítica de Santa Agnès, situada en un paratge molt agrest, formant part d’una gran balma o cova. La canal, que duu el mateix nom que l’ermita, és atapeïda per una frondosa vegetació, i endinsar-se en ella, amb la presència sublim de grans i capricioses roques, dóna la sensació d’haver traspassat una línia invisible que separa dos mons diferents, com un viatge en el temps, com haver arribat a un paratge insòlit ple d’encantaments.

Com si ens haguéssim topat amb un temple antiquíssim, ens rep un pany de paret amb una obertura feta amb grans carreus i una llinda; aquest mur és encastat en la roca de la cinglera, amb la qual comparteix la funció de façana d’accés al recinte. A l’interior, un pati voltat de restes de murs i de la pròpia roca calcària, esblanqueïda o rogenca a causa de l’oxidació, podem veure enfront l’església resseguint la curvatura de la balma, molt malmesa però que encara conserva la seva coberta d’arc apuntat pròpia del gòtic; al seu costat, frec a frec amb l’abisme, hi han els panys de paret del que deurien ser les dependències dels monjos o dels ermitans que hi habitaren. A l’altre costat de l’església, una obertura en la roca duu fins a l’interior d’una cova on la pròpia pedra ha creat unes balmes que foren utilitzades com a subministrament d’aigua. És un indret màgic, d’on, en el silenci que l’envolta, hom pot creure que, en qualsevol moment, pot aparèixer una fada. És clar que, reprenent la llegenda del drac, és aquí on vivia! Es diu que, quan els moros portaren l’animal provinent de terres africanes, com que era molt petit encara, fou en aquest lloc on el criaren fins que va créixer el suficient per espavilar-se tot sol i llençar-se muntanya avall a atemorir els habitants de la plana.

Roser, Jaume i Álvaro a l'entrada a l'església de Santa Agnes. L'obertura
de l'esquerra duu a la cova on hi han les balmes que servei de font

 

Les primeres notícies de l’església de Santa Agnès són de l’any 1341, tot i que, segons ens conten diversos fragments dels murs, la seva existència és molt més anterior, del segle XIII o, inclòs, de l’anterior. De fet, però, l’església que podem veure actualment és d’època gòtica, mentre que, el casal annexa és d’època encara més propera a la nostra. Tot i que és un indret lligat a la vida eremítica fins a mitjan segle XVIII, es diu que hi visqueren monges benedictines vinculades al monestir de Sant Llorenç del Munt, o “deodonades”, dones que no pertanyien a cap ordre, però que seguien la vida recollida de moltes comunitats religioses. La llegenda, malèvola, conta els possibles contactes de dubtosa moralitat entre els monjos de Sant Llorenç i les monges que, com ermitanes, vivien en aquest indret. Sigui real o no aquesta història, el que sabem és que l’església fou profanada durant la Guerra del Francès, tot i que uns anys abans, el 1791, havia ja deixat de tenir culte.

Retornem al Morral del Drac i resseguim de tornada la carena que ens ha dut fins aquí provinents del coll d’Eres. Anem gaudint tranquil·lament del retorn, tot cercant dos exemplars d’arbre la presència dels quals són, de tant en tant, indicats en les fites que anem trobant al llarg del camí. Un és el Pi Tort i l’altre el Roure del Palau; malgrat les constants indicacions, però, som incapaços de trobar-los. En quan al roure, de fet, hi ha un bon nombre d’ells que es poden considerar superbs, tot i que, el que cerquem, és un magnífic exemplar de trenta metres d’alçada i d’un i mig de circumferència. En quan al pi, tal com m’he assabentat posteriorment, és mort d’ençà fa uns anys; potser ja no hi és, tot i que, és clar, l’indret on es troba o es trobava, ha conservat el seu nom. En fi, també m’he assabentat tard que, prop del coll d’Eres, hi han uns sepulcres visigòtics! Resumint: ja tenim una excusa per tornar-hi en una propera ocasió i, ja de passada, si la crisi ens ho permet, canviar els entrepans que dúiem avui per un bon àpat al restaurant de Sant Llorenç del Munt.

B. B. King & Friends

Recupero aquest escrit que vaig realitzar l'estiu de l'any 2011. En aquell moment no el vaig publicar al bloc, però, avui, havent-lo redescobert, no m'he pogut estar de fer-ho.

 

Fa unes setmanes l’entranyable músic B. B. King, amb els seus vuitanta-cinc anys, va actuar als Jardins de Cap Roig de Calella. Concerts estiuencs molt llaminers, però per a butxaques alienes a les nostres. Curiosament, fa cinc anys, per aquestes mateixes dates, també va actuar a Catalunya, concretament al Poble Espanyol de Barcelona, en el que va ser el darrer concert de la gira europea que llavors estava duent a terme i que, segons ell va dir, era la darrera. Afortunadament no ha estat així, i ara, per davant, encara l’esperen gairebé trenta concerts més, tot i que, si fem cas de les crítiques sorgides arran de la seva actuació a Cap Roig, sembla ser que l’edat no perdona i comença a afectar les qualitats del gran bluesman. Desitjo de tot cor que tant sols hagi estat un entrebanc en la seva gira actual.

Tots coneixem a B. B. King des de que tenim memòria, però he de reconèixer que, musicalment, no el vaig descobrir fins l’any 1995, quan va editar el disc “Lucille & Friends”. Imperdonable, oi? Més de quaranta anys després dels seus inicis! El detonant va ser la versió del tema d’U2 “When love comes to down” que obre el CD interpretat pels mateixos creadors juntament, és clar, amb B. B. King. Després d’escoltar-lo uns quants cops per la ràdio, va arribar a les meves mans el CD i, en obrir-lo i escoltar-lo per primer cop, la sensació d’haver descobert el tresor més preuat. De fet, jo que sempre havia seguit el rock més progressiu i psicodèlic dels Pink Floyd i del glam rock de David Bowie, vaig descobrir i em vaig veure captivat pel blues. Músics mítics com Robert Cray, Albert Collins i John Lee Hooker, juntament amb altres no menys mítics com Gary Moore, Mick Fleetwood, Stevie Wonder i, fins i tot, Ringo Starr, em van obrir les portes d’aquesta música sorgida a les vores del Mississippí, d’on també va sorgir B. B. King l’any 1925.

Si la cançó que obre el CD és pura dinamita, la que el tanca és una preciosa balada: “Night life”, interpretada amb Willie Nelson, el seu autor, que hi posa una veu veritablement melancòlica i que t’atrapa completament. En escoltar-la, sens com et penetra una càlida tristor. És com aquells dies de pluja que, mirant com les gotes esquitxen els vidres de la teva habitació, et sens trist però feliç alhora. És com quan s’acaba una nit de gresca i et trobes sol, al costat d’un parell d’amics, veient com un cop més, s’acaba una nit sense haver trobat la teva mitja taronja però, fora tristors ensucrades, que encara et queden els amics. Certament, és una cançó bellíssima.

Dos anys després d’aquest treball, el 1997, en va treure una continuació, “Deuces wild”. Nous intèrprets es van afegir a la llista d’amics de B. B. King, els quals van afegir més qualitat el que ja era un CD insuperable. Ja des del primer tema, “If you love me”, interpretat amb el seu compositor, Van Morrison, la música t’embolcalla com una vella amiga que no et mentirà mai i que t’ajudarà a tirar endavant, a creure en la vida. Perquè és cert que el blues és tristesa. Però escoltant B. B. King, aquesta tristesa és transformada en una força vital molt positiva. És com la llum al final del túnel, com la darrera llàgrima abans del somriure. És com adonar-te’n que, malgrat el dolor, val la pena seguir endavant. És com, després d’una forta caiguda, trobar el recolzament d’un amic per tornar-te a alçar. Jo, que sóc romàntic i tendeixo al que anomeno “pessimisme positiu”, valoro molt aquest tipus de música. No t’enganya. No et diu constantment, fins a l’avorriment: “La vida és meravellosa. Tot és bonic! L’amor ens envolta!”. El que et diu és que la vida és una lluita constant contra el dolor, la desesperació, la soledat, el desamor... Però, que cony! Val la pena seguir caminant a la recerca del plaer que només ens pot donar l’amor i l’amistat. I, si ho cerquem, malgrat els entrebancs, al llarg de la vida, encara que tant sols sigui per uns instants, trobarem el que tant desitgem. I si ja ho hem perdut, aquesta música ens ajudarà a retrobar-lo en el nostre interior.

L’estiu de l’any 2000, tornant d’una excursió pel Maresme, ens vàrem aturar a comprar quatre coses al Caprabo que hi ha al costat de la carretera, abans d’arribar al Masnou. Fent una ullada a la secció de llibres i música més per una necessitat imperiosa a la qual no em puc sostreure mai que no pas esperant trobar alguna cosa d’interès, vaig topar amb un CD que em va deixar atònit. I no m’ho vaig pensar gens ni mica: el vaig camuflar amb la resta de productes alimentaris com si fos una peça de contraban. No cal dir que la Roser mirava cap un altre lloc. Es tractava del CD “Riding with the king”, i els seus intèrprets B. B. King i Eric Clapton! Normal que em quedés enlluernat! La tapa del disc, fent honor al títol, és un veritable homenatge al rei King per part del déu Clapton: aquest darrer condueix un descapotable mentre al darrere somriu, còmodament assegut, B. B. King, gaudint del passeig al costat de la que llavors era la seva guitarra Lucille. Aquets bell nom al·ludeix a les diverses guitarres que al llarg dels anys, des de la dècada dels cinquanta, el van acompanyar; fins i tot, l’any 1968 va treure un nou treball anomenat Lucille i que, en el primer tema del mateix nom, feia un homenatge a les seves diverses guitarres, les quals, indiscutiblement, considerava que li havien canviat la vida.

Després, l’any 2005, per commemorar els seus vuitanta anys, va treure un tercer disc amb les mateixes característiques: “B. B. King & Friends”. Alguns repetien, com Van Morrison i Eric Clapton; altres ho feien per primera vegada, com Mark Knopler, Roger Daltrey i Elton John. Com si fos una trilogia cinematogràfica de les que tan agraden, el nostre entranyable bluesman havia realitzat una insuperable trilogia musical. És cert que algun que altre tema es repeteix al llarg d’aquesta trilogia, però interpretat sempre per diferents “friends” i, a més, amb el contrast que representa fer-lo amb veus masculines i femenines, el que fan és enriquir-los. Així, per exemple, el tema “There must be a better world somewhere” és interpretat en un CD pel Dr. John i en un altre per Gloria Estefan; en el darrer, amb el contrast entre la veu trencada de King i la veu càlida i penetrant de la cantant cubana, és genial. Hi ha, inclòs, un tema que es repeteix en cada un dels CD’s: “Hummingbird”. En el primer és interpretat per Leon Russell i Joe Walsh, en el segon per Dionne Warwick, i el tercer per John Mayer. Per cert, la cançó “Night life” de Willie Nelson que he esmentat abans, és l’única cançó que es repeteix en un altre dels CD’s interpretada pel mateix cantant. Sincerament, escoltant-la amb la veu del tímid i tranquil texà, dubto que en trobessin altre d’adient; és clar que llavors no acabo d’entendre el perquè de la seva repetició. Alguns dels temes de la trilogia són compostos per B. B. King, però la majoria són versions de temes que pertanyen als mateixos “friends” o bé, com és el cas del darrer, clàssics del blues triats per B. B. King.

Avui, assegut al porxo, penso en el temps que ha transcorregut des del primer cop que vaig escoltar el primer dels CD’s. I em dic que el que ara veig no m’agrada tant com el que veia llavors. Els fills s’han fet grans i ja volen fugir del seu niu; nosaltres hem tornat a perdre la infantesa que amb ells vàrem recuperar. Ja ho va dir l’escriptor hongarès Sándor Márai: “el món només existeix en la mesura en què reflecteix aquell univers submergit i prodigiós: la infància i la llar”. És clar que, diguem-ne que la pesantor que ara m’afebleix l’ànima no és només una qüestió de pares i fills, sinó el fet de viure uns temps complicats, en que el nostre país i la nostra llengua es veuen amenaçats per enèsima vegada i en que impera el poder de les multinacionals per damunt dels drets de les persones. I governats per tota una colla d’aprofitats i imbècils!  Aquest “pessimisme positiu” que he mencionat abans sembla abocat a un pou sense fons, i aquí és d’agrair la tristor del blues, l’energia de B. B. King i els seus amics: en ells torno a escoltar aquells temes de fa ja tants anys que m’ajuden a recordar els bons moments, a recuperar-los almenys en el record i, és clar, no siguem apocalíptics, a desitjar que, algun dia, se’ns tornin a presentar amb formes reals. I si no, el desig fervorós de no perdre les facultats per seguir escoltant-los mentre el món s’enfonsa al nostre voltant i poder cridar, ben fort: Que us fotin! No per casualitat el blues i B. B. King van sorgir a les vores del Mississippí i han esdevingut una llum que il·lumina el túnel d’incerteses, pors i dubtes pel qual caminem enfangats tots plegats.

 

El Costa Pubilla

Som al refugi del Pla de Prats, un bell indret voltat pel bosc de pi roig típic d’aquests vorals. Hi hem accedit per pista des del poble de Campelles. Sembla ser que avui el temps ens acompanyarà. No va ser així l’anterior ocasió, fa uns mesos, en que, en arribar al refugi, una sobtada nevada va embellir de blanc tot el paisatge però també ens va fer recular i haver d’abandonar la idea de pujar dalt la Serra de Mogrony. Aquest cop, però, el color del cel ens convida a una agradable passejada.

Deixats els vehicles i armats amb el poderós rastreig del GPS de l’Òscar, prenem la pista que passa per davant del refugi en direcció al poble de Nevà pel coll Roig, però la deixem de seguida per pujar per una altra pista, més aviat un camí, que s’enfila pel bosc resseguint el faldar de la muntanya en direcció oest. El camí salva algun que altre espadat sobre la capçalera de la vall de Campelles, guanyant ràpidament alçada i permetent albirar, entre les capçades dels pins, una bella panoràmica de les muntanyes que s’alcen enfront, des del Puigmal fins al Taga. El camí es va fent cada cop més dreturer. A la nostra esquena el coll de Pal separa el Taga de la Serra de Sant Amanç, guardadora aquesta darrera de moltes llegendes relacionades amb els amors furtius del comte Arnau. Creuem el torrent de la font Roja i, en forta pendent, arribem fins a un mirador natural on ens aturem una estona a fer un mos.

Als nostres peus, desprès dels turons boscosos amb el poble de Planoles voltat de prats al vèrtex d’un d’ells, s’estén la vall de Ribes i, a l’altre vessant, tot el conjunt de muntanyes que tant admirem d’altres excursions realitzades fa temps; algunes d’elles massa temps. La vall del Freser s’enfila vers Queralbs i canvia la seva orientació vers l’oest, cap a l’estreta vall que el veu néixer als vessants del Gra de Fajol, entre el Torreneules i el Balandrau. Més a prop, la vall del Rigard, oculta entre els vessants de les serres que la cenyeixen, inicia el seu ascens vers la collada de Toses. L’extrem de la serra sobre el qual s’assenten les cases de Campelles, oculten la presència de Ribes de Freser, però deixen veure el petit poble de Pardines als peus del cim del Cerverís, en un dels costats de la petita vall del Segadell que ressegueix la vessant nord de la serra Cavallera fins la collada Verda. Des d’on som, no podem veure aquesta serra, però si que albirem el Taga com si es tractés del seu imponent mascaró, als peus del qual reconeixem el poble de Bruguera, sota el coll de Jou a l’altre vessant del qual s’alça la ja anomenada serra de Sant Amand.

Seguim caminant en pendent, salvant els espadats que s’alcen sota la carena dels Amorriadors; el sender es converteix en pista i arribem a uns bellíssim prats on trobem el refugi de la Covil, una arranjada construcció amb bells murs de pedra aixoplugats per una teulada de pissarra. La pista passa pel costat del refugi i s’allunya resseguin la corba de nivell; nosaltres, però, ens hem d’enfilar pels prats costeruts que s’enfilen per darrera el refugi, primer seguint una pista que malauradament ha malmès el sòl i finalment sense camí, pels mateixos prats, fins al capdamunt d’una collada on s’estén novament el bosc de pi roig. Al poc d’iniciar l’ascens, veiem arreplegats una pila de troncs que, juntament amb la presència d’algunes soques espargides pels voltants, ens indiquen que han estat netejant el bosc, probablement grups de pins aïllats de l’espès bosc que vesteixen els vorals dels prats. Indiscutiblement, aquesta neteja, probablement necessària, és la causa de la presència de la pista per la qual estem pujant i que representa una ferida mal cicatritzada en el bell paisatge. No cal dir que, a mesura que guanyem alçada, aquell paisatge descrit abans es va engrandint i estenent-se davant nostre en tota la seva plenitud.

Pujant des del refugi de la Covil, amb el Taga al fons; a la dreta veient l'estrep boscòs anomenat la Berruga



D'esquerra a dreta, el Puigmal, els Torreneules i el Balandrau

Un petit estol de núvols creua el cel prop del Puigmal i li fa una lleugera ombra. A l’altre extrem, el Taga i Sant Amanç semblen conversar amb l’esperó boscós que s’alça a l’extrem oriental de la serra de Montgrony; aquest bell unglot, situat a l’est del coll Pan, sobre el refugi del Pla de Prats on hem començat l’excursió, du el nom maliciós de la Berruga, fet que hem sap molt de greu, perquè la seva presència, amb una cinglera a mig coster i amb els boscos davallant pels seus vessants com bells vestits de vellut, és d’una gran bellesa, no pas com la presència d’una berruga sorgint malèvola d’un rostre; però ja coneixem la sornegueria dels noms populars que esquitxen la nostra geografia.

Seguim pujant amb el bosc al capdamunt i l’esplèndid paisatge al nostre darrera; els arbres semblen sotjar-nos en la distància, encuriosits pel nostre fervor en enfilar-nos malgrat l’esforç. Finalment, deixem la clariana i ens endinsem en el bosc; hem arribat a la collada que vèiem des del refugi, però la pendent no es suavitza pas, sinó que segueix ascendint ara pel mig del bosc, però igualment  costeruda; certament no hi ha camí, però obeïm l’oracle del GPS que ens duu pel bon senderi; de fet, no cal camí, ja que qualsevol pas que ens dugui cap amunt, és una passa cap on volem anar. Ens topem amb una tanca de filferros la qual només ens cal seguir-la per arribar al cim de la Covil que aviat endevinarem al fons gràcies a la gran fita que s’hi alça. Com que l’Oscar i l’Oriol són davant meu, i la Núria i la Roser darrera, sense presses, m’entretinc fotografiant la varietat de flors que omplen el sòl de colors diversos.




Passem pel costat d’una fita que, per la seva grandària, sembla indicar que hem arribat a algun indret emblemàtic, tot i que, simplement, som a la carena que duu al cim; al seu costat hi ha un petit vèrtex geodèsic; suposo que deu assenyalar algun petit turó abans de la Cubil. És curiosa aquesta fita, formada per un piló arrodonit i un sorgint que fa de bancal; hom s’hi pot asseure a contemplar el paisatge, tot i que, el paisatge que atrau la mirada en aquest indret, es troba situat en direcció oposada, vers ponent: a prop, el Costa Pubilla, on anirem desprès de fotografiar-nos dalt de la Cubil; sorgint darrera el seu llom, el Puigllançada i, al fons, el Cadí i el Pedraforca amb la seva emblemàtica enforcadura tot indicant-nos la presència d’un Pirineu rocallós més feréstec que el que avui trepitgem encatifat d’enverats prats. I per l’altre vessant del Costa Pubilla, per darrera de la collada de Toses, el Puigpedrós i la Tossa Plana de Lles formant la divisòria septentrional del Pirineu cerdà.

Quan som prop del darrer repetjó abans del cim, sorgint del bosc que tenim a la nostra esquerra, se’ns apareix un jovencell isard que, a una sorprenent velocitat, creua tot el prat fins gairebé arribar a la tanca de filferro, passant molt a prop de l’Òscar i, girant cua amb una destresa encomiable, tot fent un cercle, desfà el camí i desapareix amb la mateixa rapidesa amb que havia sorgit. Ha estat una visió esplèndida, un efecte especial de la natura increïble que, ara, mentre escric aquesta ressenya, em sembla haver estat una jugada enganyosa de la meva retina; he pres ràpid la  càmera fotogràfica per immortalitzar aquesta aparició, però amb tanta mala fortuna que, quan he disparat, l’atlètic isard passava per davant d’uns matolls que, en la distància, el fan gairebé invisible. Em pregunto què motivava aquest animal ha córrer cap a nosaltres amb aquesta devoció; potser anava dopat! El que certament n’estic segur és que es deu haver endut un gran ensurt en encreuar-se amb nosaltres! Miro enrere i veig aparèixer les noies, que no han presenciat l’escena, amb la silueta del Puigmal al fons. La naturalesa és inigualablement bella!

La colla dalt la Cubil: l'Òscar, l'Oriol, la Nuri, la Roser i el Jaume

  

Ja som dalt de la Cubil. El paisatge que ens envolta és magnífic. No el descric en aquest punt, ja que em reservo per fer-ho quan arribem al Costa Pubilla, el cim estrella d’aquesta excursió. Ens fem les fotografies oportunes dalt el cim, al costat d’una fita amb una creu de ferro. Els pals que uneixen la tanca ens serveix com a trípode per col·locar la càmera. Aconsegueixo una bona fotografia a la tercera, ja que, en la primera ocasió, la càmera es torça un xic cap avall i ens fotografia els peus; en el segon intent, sense poder sostenir l’equilibri, s’estimba atreta per la llei de la gravetat, tot i que, sortosament, el sòl és cobert per una catifa d’herba i la trompada no té efectes secundaris. A la tercera, doncs, el clic dona al clau alleugerint el nostre patiment en veure la càmera sola dalt el pal en fràgil equilibri. La càmera de l’Òscar ha tingut més sort: ho ha aconseguit a la primera.

El Costa Pubilla i el coll de Coma Ermada

Ara ens cal baixar, resseguint una altra tanca, vers el coll de Coma Ermada i enfilant-nos per la forta pendent que es desprèn del Costa Pubilla que tenim enfront, rient-se de l’esforç que encara hem de fer per arribar-hi. Certament, la visió de la pendent, i més vista des del coll, és aclaparadora, capaç de desesperançar a qualsevol aguerrit excursionista; però, és clar, no arribar-hi seria trair la nostra consciència de persistents muntanyencs i, és clar, al pobre GPS que ens hi condueix, tot i que, veient tant clar el camí fins dalt el cim, el tenim força oblidat. Cal dir, un cop més, que el paisatge que ens envolta és d’una gran bellesa? El boscs ens queda a la nostra dreta, com una onada que s’enfila agosarada per la platja inclinada perdent força en arribar-hi al capdamunt; a l’altra vessant, per on anem nosaltres, tot és prat, verd clar esquitxat pel groc de les flors més abundants. Tant a la baixada al coll, com a la pujada al cim, anem dividits: al davant, l’Oriol i l’Òscar; al mig jo fent fotografies a dojo; i al darrera, conversant com si anessin pel Passeig de Gràcia, la Nuri i la Roser.

Ja som dalt el Costa Pubilla, el cim culminant de la Serra de Montgrony. Ens rep una creu metàl·lica amb el logotip del GEC, el Grup Excursionista de Campdevànol. Aquest mateix logotip ens indica que som al Costa Pubilla, i és un aclariment que agraïm, ja que aquest pic també rep el nom de Pla de Pujalts i pot donar a confusió segons el mapa que es consulti. Al costat de la creu hi ha una placa en memòria de Joan Graugés i Roma, que havia estat president de l’entitat excursionista als anys seixanta del segle passat i que hi diu: “No és més qui més enlaire arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. De segur que, si ens haguéssim trobat aquesta placa a la Cubil, les noies l’haguessin esgrimit com excusa per no fer aquesta cabriola de muntanya russa que ha estat baixar al coll de Coma Ermada i pujar al Costa Pubilla.

La vall del Rigard i la carena que, des de la Collada de Toses, s'enfila al Puigmal passant
pel cim de Coma Morena i el Puig de Dòrria

 

El Puigmal amb el poble de Planoles als seus peus; a la seva dreta, els Torreneules, el Gra de Fajol i el Balandrau

Les noies, que segueixen gaudint del seu passeig tertulià prenent-se amb molta calma el darrer ascens, ens permeten, abans que s’hi afegeixin dalt el cim, gaudir del paisatge amb calma: l’Òscar i l’Oriol asseguts a la gespa i jo fent fotografies. El paisatge que ens envolta és sublim, abraçant tots els punts cardinals. Davant d’ells, s’estén tota la vall que, de Ribes, s’enfila vers la collada de Toses, amb els seus pobles dibuixats entre els camps, com els petits nuclis de Tosses, Dòrria i Ventolà, a més de Planoles, més engrandit, tots ells creuats per la carretera que puja fins la collada tot cicatritzant la muntanya. Aquesta vall és flanquejada al nord pel carenar que, des de la collada, s’enfila pel coll de la Creu de Meians, per on el GR-11 pirinenc arriba o deixa la Cerdanya, fins al Puigmal, tot passant pel cim de Coma Morera i el puig de Dòrria.

 

 

La carena de la Serra de Montgrony, amb el Puigllançada i la Tossa d'Alp al fons; a l'esquerra, el Cadí, i, a la dreta, la collada de Toses i el Pirineu cerdà, amb el Puigpedrós i la Tossa Plana de Lles

A l'esquerra de la Tossa d'Alp, el Cadí, el Pedraforca, el Port del Comte, els Rasos de Peguera i la Serra d'Ensija. Més a prop, la serra de Catllaràs, el Sobrepuny i la serra de Picancel

 

Més enllà de la collada de Toses, ens topem amb el Pirineu cerdà, amb el Puigpedrós i la Tossa Plana de Lles entre molts altres cims. Resseguint la serra de Montgrony vers el Pedra Picada, se’ns apareixen al nord-oest, el Puigllançada i la Tossa d’Alp i, a continuació, ja a ponent, el Cadí i el Pedraforca seguits per la serra del Port del Comte al fons i, en línia amb la muntanya enforcada, la serra d’Ensija i els Rasos de Peguera. Més a prop, la serra de Catllaràs, el Sobrepuny i la serra de Picancel. El paisatge, vers el sud, es perd entre verdorenques serres fins a l’horitzó on, difuminats per la calitja, com bells amics, ens retrobem amb les agulles de Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el Montseny. Sota nostre serpenteja la vall del Merdàs dirigint-se vers Campdevànol, on topa amb la vall del Freser on trobem Ripoll. Enlairant-nos per les serres orientades a llevant podem distingir la serra de Milany i, més enllà, difuminat, el Puigsacalm.

Les noies apareixen al final del coster, quan només resta salvar un petit prat inclinat per arribar al cim; darrera d’elles s’ha fet petit el cim de la Cubil, amb la llarga cabellera de pins rodolant pel seu esquenall septentrional, darrera el qual, al fons, veiem Campelles. Encarats esperant les noies, vers llevant, s’estén el paisatge ja conegut, gaudit durant tota l’ascensió: la serra de Sant Amand, el coll de Jou i el Taga; seguint la direcció contrària a les agulles del rellotge, se’ns apareix la vall de Pardines, amb el poble empetitit a un dels costats, i que, des de la seva topada amb la vall de Ribes arriba fins la seva capçalera a la Collada Verda, des d’on la serra s’enfila a la dreta vers la serra de les Pasteres i, pel coll de Pal, s’uneix a la Serra Cavallera, el cim més alterós de la qual, el Puig Estela, sorgeix per darrera el Taga. La vall és flanquejada al nord per les serres que s’enlairen fins el Cerverís, el qual resta unit, resseguint la llarga serra de la Canya, amb el Balandrau. Entre aquest i els Torreneules, s’estén la vall de les gorgues del Freser, encapçalades pels cims del Gra de Fajol i el Bastiments. Ja al nord, resseguint els Torreneules, les gorges de Núria per on ascendeix el cremallera, ens duu fins alguns dels pics que envolten el santuari; finalment, la nostra mirada topa un cop més amb el Puigmal.

Les noies arriben: darrera seu, la Cubil i, més enllà, d'esquerra a dreta, la serra de Sant Amand, el coll de Jou, el Taga, la serra Cavallera i la vall de Pardines

 

La colla dalt el Costa Pubilla, amb el Taga al fons

 

L’Oriol va a rebre la Nuri i la Roser que, tot i el cansament i l’arribada al cim, segueixen conversant sense aturador; si us plau, un moment de silenci i un somriure que us faig una fotografia. Gràcies. I ara que ens hem retrobat, abans de treure els entrepans del dinar i abandonar-nos en una merescuda i profitosa migdiada que el bon temps que ens fa acompanya feliçment, fem constància del nostre pas per aquest cim fotografiant-nos. I desprès, com ja he comentat, engrapem el dinar i gaudim d’un ensonyament amb vistes al Puigmal. Certament, acostumats a haver de fugir dels cims a causa d’una ventolejada, de la pluja o perquè ens hem extraviat en algun punt i ara ens cal córrer abans no es faci fosc, aquesta llarga estona dalt el Costa Pubilla és un premi impagable! Hi ha una llibreta aixoplugada sota la creu on llegim diverses dedicatòries d’altres que hi han pujat abans que nosaltres i on escrivim quatre línies abans de decidir-nos a abandonar el Costa Pubilla i iniciar el retorn.

Davallem amb tranquil·litat de retorn al coll de Coma Ermada, on trobem un grup nombrós de noies fent rotllana, enmig de les quals em sembla identificar un xicot; ja em fa enveja la joventut, però aquest xicot, enmig d’aquest estol femení, molt més. Ja ens ho cantava el nostre Lluís Llach a la cançó “Si arribeu”: “I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas, tot allò que hàgiu vist i jo no podré mirar...” És clar que, desprès d’haver-nos extasiats contemplant tot l’embolcall de naturalesa que circumda el camí que anem fent, no és bo queixar-se, doncs encara ens queden molts cims per gaudir-ne. Allà on la joventut exalta vida, creuem la tanca i prenem un sender que, en poc tros, s’introdueix dins el bosc de pi roig que hem albirat a la llunyania durant gran part de l’excursió.

En aquesta part de l’itinerari tornem a fer cas del GPS, doncs el camí no és gaire definit. Anem creuant el bosc i arribem a una clariana on, a l’ombra d’uns pins, ens seiem per gaudir del paisatge que tenim enfront: pinzellades de verds, tons foscos als arbres i clars a les pastures. Al fons veiem la collada de Toses i, més enllà, la línia pirinenca que separa la Cerdanya de França. Continuem el camí virtual que ens assenyala el GPS i, al cap de poc, aquest és complica, ja que ens duu directes a una pedrera de mal trepitjar. Si haguéssim fet una excursió per les muntanyes abruptes del Pirineu calcari, no hagués tingut cap importància, però acostumats com estàvem a andarejar, tot i que en fortes pendents, per pastures dignes de ser comparades a una confortable catifa del menjador de casa, la pedrera ens agafa amb les cames mandroses. És clar que, de segur que, els que penjaren les dades de l’excursió a Internet i que duem introduïdes en el GPS, són una colla de joves que, en tornar del Costa Pubilla, agafaren el camí dret delerosos d’arribar a temps al poble per fer una birra. Tot i així, aconseguim creuar la tartera en pocs minuts sense cap entrebanc i enllacem de nou amb els camins còmodes que recorren la Serra de Montgrony.

Pel camí ens retrobem, al fons, amb el poble de Campelles i amb les valls del Freser i de Pardines vorejant el Taga i, en pocs minuts, arribem de nou al refugi de la Covil. A partir d’aquest indret, només ens cal desfer de baixada el camí que hem fet de pujada unes quantes hores abans, fins retrobar l’altre refugi de la zona, el de Pla de Prats, on tenim el cotxe esperant-nos. Com que els nois som els primers en arribar-hi, mentre esperem la secció femenina, ens entretenim passejant pels volts del refugi, on hi ha un grup de cavalls. No són l’única espècie que es passeja per aquest entorn, ja que també hi ha un nombrós grup de persones que, pel que sembla, estan passant el cap de setmana.

Per la pista veiem aparèixer les noies, amb els rostres cansats però contentes i, de passada, sense deixar de conversar. Tot un prodigi! I, abans de tornar a les nostres cases, la Nuri ens regala un berenar amb magdalenes i xocolata i un suc. Esplèndid final!

A l'esquerra, la fotografia pressa al costat del refugi del Pla de Prats a l'estiu, quan vàrem fer l'excursió al Costa Pubilla.
A la dreta, la fotografia realitzada al mateix entorn el dia de la nevada.

 

Excursió realitzada el 16 de juny de 2012

 

A ponent dels Rasos de Peguera

Arribats a Berga, prenem la carretera vers els Rasos de Peguera, passant per Espinalbet i prenent vers el quilòmetre cinquè, el trencall que creua el Pla de Campllong, on es troba el Pi de les Tres Branques, fins trobar la desviació que duu a Castellar del Riu, la qual només podem seguir un petit tros ja que es troba barrada per un cadenat. Deixem, doncs, en un racó el cotxe i ens preparem per iniciar l’excursió.

Seguim els senyals del PR-C 73-2 que, provinent de Berga, arriba fins a Fígols i a Sant Corneli. Aquests senyals, que deixarem un cop arribem a Castellar del Riu, ens els retrobarem de tornada, quan enllacem amb aquest petit recorregut prop de l’església de Sant Llorenç dels Porxos. Els primers quilòmetres, però, per la pista, ens acompanyaran juntament amb altres d’un sender local. Passem pel costat de Can Rabeu, deixant la pista que hi duu a mà esquerra. Anem planejant enmig d’un bosc de pins fent ullades per damunt el seu brancatge vers la propera cinglera del Casalot, situada a ponent del Cogulló d’Estela. Anem avançant i, a aquesta cinglera, s’hi afegeix una altra, la de la Corba que, com el cos d’un rèptil, s’encorba vers l’oest, on alça el seu petri caparró formant Rocaterçana. A la nostra esquerra s’estenen els camps que envolten el petit pla de Castellar, abans de la seva ensulsiada vers la vall de l’Aigua d’Ora.

Arribem a un descampat, una petita rasa, on hi ha una menjadora pel bestiar; per cert, una rasa és un prat de pastura ample, llarg i pla. Enfront nostre tenim el barranc provinent de la collada on es troba el refugi dels Rasos de Peguera. Un penyal que sobresurt enmig del barranc com la proa d’un vaixell, sosté la petita ermita de Sant Llorenç dels Porxos, lloc per on tornarem. Vers ponent els ondulats camps fineixen on comença el terreny a perdre altura i el bosc substitueix la seva absència; flanquejant els dos costats d’aquesta vall, a l’esquerra veiem la boscosa però alhora abrupta serra dels Tossals, presidits pel tossal de les Monges, i a la dreta, els cingles de la Corba, amb el Rocaterçana al seu extrem. Força abans d’aquesta prominència rocosa, hi ha el grau de l’Olivell per on haurem de pujar per tal de superar la cinglera. Mirant en la direcció oposada, vers llevant, veiem l’esperó meridional dels Rasos, el Cogulló d’Estela.

Mentre ens apropem a Castellar, podem veure un dels masos que el formen, un esplèndid edifici de quatre plantes amb els dos superiors formats per àmplies arcades en el costat que dóna als prats. Voregem la petita vall on es troba el petit nucli de Castellar del Riu. Tant el PR com el SL s’enfilen vers l’ermita i al refugi dels Rasos de Peguera que es troba al capdamunt de la carretera, on s’endevina un coll entre el Cap de la Serra, puntal occidental de la Serra de Cal Jardí, i el Pedró, cim culminant dels Rasos de Peguera. Passem pel costat d’un abeurador on l’aigua que s’escorre pels canalons fets amb vells troncs buidats, endolceix amb el seu so el passeig; al seu costat hi ha les runes d’un antic molí. Finalment, arribem a Castellar del Riu, format per dues cases i l’església de Sant Vicenç, d’antecedents romànics però que ha estat molt reformada. El mas, així com el molí les runes del qual hem vist fa uns minuts, són construccions del segle XVII.

Paisatge vers l'Aigua d'Ora, amb la serra dels Tossals i el Rocaterçana

Seguim per la pista deixant Castellar a la nostra esquerra; per la dreta, dalt d’un pujol, hi ha un ramat de vaques mirant-nos i, per sobre d’elles, Sant Llorenç dels Porxos també ens mira des de l’extrem del seu penyal. Anem paral·lels a la Serra de la Corba, però aviat deixem la pista per desviar-nos a la dreta per una altra que ens anirà apropant a la seva cinglera. Anem fent ullades a les verticals roques que la conformen, cercant el grau de l’Olivell; per reconèixer-ho, cal seguir la cinglera des de la prominència del Rocaterçana i, allà on la roca perd la seva linealitat, on hi ha una mena d’agulla de conglomerat, el veurem.

La pista, que es troba encatifada d’herba, en uns minuts es converteix en un plàcid sender entre una esclarissada roureda que ja inicia, tímidament, el brot de les seves fulles. El sender, força ample a estones, es va enfilant permetent-nos guanyar visió sobre la vall de Castellar. El grau resta ocult darrera un immens arbre a partir del qual podem dir que comença la seva ascensió a través d’una canal molt estreta i a tocar la cinglera. Fa un xic de basarda caminar ben a prop d’aquests murs petris, amb la vall de Castellar fent-se petita alhora que creixen les serres que l’envolten, i amb la presència de diverses aus rapinyaires circumval·lant damunt els nostres caps que la Roser s’apressa a fotografiar. Roques més petites s’esglaonen per la pendent com si fossin punxegudes defenses d’una fortalesa antiga, intimidadores d’enemics i curiosos. S’alcen una darrera l’altre en desordre vigilades per unes altres, de més grans, que des de dalt la cinglera, semblen generals espartans. I les aus els sobrevolen com auguris d’un proper sacrifici.

El Grau de l'Olivell

Vista des del Grau vers la Roca d'Auró i el Cogulló d'Estela

Som dalt el grau i el panorama és esplèndid. Resseguint la cinglera vers llevant, veiem el sector meridional dels Rasos de Peguera, amb la presència inequívoca de la Roca d’Auró i del Cogulló d’Estela. Baixant pel frondós bosc que encatifa la seva vessant llevantina, creuada a mitja altura per la carretera vers el refugi i les pistes d’esquí dels Rasos, ens retrobem amb el petit nucli de Castellar del Riu on gairebé hem començat l’excursió. Els camps que la circumden tenen forma de croissant i són substituïts pel bosc que davalla apressat pel fondal de la riera de Castellar en el seu camí vers l’aiguabarreig amb l’Aigua d’Ora.

Uns roures esquelètics, com figures esfilagarsades, ens fan companyia en el nostre vagareig visual pels entorns. Resseguint la pista que ens ha dut fins a Castellar, ens trobem amb el mas de Can Rabeu i amb els petits turons que amaguen el Pla de Campllong i que s’acaronen als faldars de la Serra dels Lladres que, després d’un seguit de petits cimals, davalla rectilíniament vers la vall d’Aigua d’Ora. El verd entapissat dels pins es barregen amb el verd encatifat dels faigs. Més enllà, separat d’aquesta serra pel coll de Jouet, lloc de partença d’una excursió anterior, s’estén la Serra dels Tossals, precisament la circumval·lació de la qual fou la raó d’aquella caminada. Els seus vessants septentrionals són més abruptes que l’anterior serra, i el verd dels faigs que l’abriguen comparteixen l’espai amb el roquissar.

Panoràmica vers la serra de Busa i Sant Llorenç de Morunys

Des de dalt el grau, però, també s’albira l’altre costat, vers ponent. Les serres que  coneixem davallen fins la vall d’Aigua d’Ora, i, per l’altre vessant, altres serres tornen a alçar-se captivant-nos amb la seva presència. L’agut esquenall de la Serra de Bastets precedeix la bellesa de les cingleres de la Serra de Busa. Més a l’oest, als seus peus occidentals, el pantà de la Llosa del Cavall banya els peus de Sant Llorenç de Morunys, per sobre del qual, el coll de Jou separa la Roca de Canalda de la Serra de Querol i el Port del Comte. Aquest llarg paisatge, que va des del coll de Jouet, partió entre les Serres dels Lladres i dels Tossals, fins als peus del Port del Comte, és recorregut per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys.

Continuem la nostra excursió, ara per camins més còmodes, prenent un petit corriol que, des d’on som, pren la direcció nord-oest creuant la serra de La Corba. Quan hem arribat dalt el grau, hem sentit soroll i ens hem adonat de la presència d’un grup de cabres enfilant-se pel roquissar; ara les hem retrobat enmig de la vegetació. Un xic sota nostre veiem la masia de Mataplana on ens dirigim. El paisatge que albirem des d’aquest sector vers el nord no desmereix de la resta. De fet, estem veient els vessants occidentals dels rasos de Peguera davallant ràpidament cap a l’engorjat de l’Aigua de Llinars, afluent de l’Aigua d’Ora. A la Serra de La Corba on ens trobem, la segueix la Serra de Cal Jardí, i a aquesta, la Serra de Camp de Vidre; les dues més properes les separa la rasa i el torrent de Comabona, i la més llunyana és separada de la situada al mig pels torrents que davallen vers Sant Martí de les Canals i que, com totes les d’aquest entorn, acabaran arreplegant-se a l’Aigua de Llinars. Al fons, fugint d’aquests vessants propers, s’alça el Port del Comte i la Serra d’Ensija.

La masia de Mataplana, el Port del Comte i la Serra d'Ensija

La baixada és força costeruda, tot i que no té cap dificultat. Tant és així, que baixem com si passegéssim; de fet, massa confiats i tot, ja que, en un moment donat, la Roser rellisca i queda ajaguda sobre les roques del camí. Ha estat ben còmica la caiguda; hem rigut força estona.

Roser ajaguda després de relliscar

Seguim baixant enmig d’un sotabosc esclarissat d’on sorgeixen, alts i prims, encara orgullosos, un exèrcit de troncs esquelètics, com soldats vençuts d’un antic enfrontament. Aquí hi hagué un bosc de pins que ha desaparegut. Què el va deixar així? No sembla pas que hagi estat un incendi, ja que no tenen indicis d’haver-se cremat. Aquests esfilagarsats esperits són substituïts, més avall, pels nombrosos pins roigs que cobreixen aquests vorals, mentre al seu voltant va creixent un jovencell sotabosc. Potser sí que es va produir un greu incendi fa uns anys! Alguns han caigut i dificulten el nostre pas. A trossos, el camí és desdibuixat i tant sols ens hem de deixar dur per la pendent. Al fons, sobre les capçades dels pins o a través dels moribunds esquelets dels que van sucumbir, entreveiem la part superior de la cinglera de la vessant meridional de la Serra de Cal Jardí. Finalment, i salvant diferents troncs creuats en el camí, anem a enllaçar amb una pista que seguim a l’esquerra i que, en pocs minuts, ens du fins a la masia de Mataplana.

La masia de Mataplana, amb el Port del Comte i la serra del Verd al fons

Mataplana ens rep voltada de silenci; no sembla pas que estigui habitada ni tant sols esporàdicament, tot i que no es troba en ruïnes i, inclòs, la teulada sembla arranjada de fa poc i és sostinguda per pilars alçats recentment. Al seu costat hi ha una bassa amb una petita font. Situada en un lloc privilegiat, enfront nostre s’arrengleren les serres que separen l’Aigua de Llinars, d’Ora i de Valls, fins topar, al fons, amb les serres del Port del Comte i del Verd. Passem entre la masia i la bassa i prenem una pista herbada en direcció a la serra de Cal Jardí que ens presenta la seva vessant més feréstega ocupada per una cinglera impressionant i que ens caldrà superar. Aquí també observem la presència d’alts pins morts al costat d’una petita pineda que està creixent; la probabilitat d’haver patit aquesta zona un incendi fa anys es fa més patent. Som dalt el torrent de Comabona i a l’altre costat, com el mur d’una poderosa fortificació, s’alça la inquietant cinglera; a mitja altura podem entreveure el camí que haurem de prendre un cop salvat el torrent i que la ressegueix per un regruix del terreny, un estret replà arran de l’abisme. Certament, vist a distància, temo haver de simular el vol de les aus rapinyaires i els equilibris de les cabres salvatges.

Magnífica cinglera a l'altre vessant del torrent de Comabona

Baixem fins al llit del torrent de Comabona i el creuem prenent el sender que s’enfila per la cinglera fins a una certa altura a partir de la qual la ressegueix planejant. La capçalera del torrent és escabrosa, oculta entre l’espessa pineda. Les joves aigües es precipiten vers el profund barranc de l’Aigua de la Corba entre les cingleres que la cenyeixen. Sorgint per damunt d’elles apareixen les crestes de conglomerats de la Serra dels Bastets i, al seu darrera, altívoles, les cingleres de la Serra de Busa. Enfront veiem el paisatge per on hem caminat fa una estona, amb la presència del mas Mataplana als peus de la serra de la Corba, a l’extrem occidental. La serra s’enfila pressuda formant un turó arrodonit cobert de bosc i torna a decaure igual de ràpid per l’altre vessant formant un bell engorjat entre cingles.

Anem resseguint la cinglera fins trobar una pista, la qual no prenem, sinó que comencem a pujar drets per un camí indefinit en direcció nord-oest intentant seguir les fites alhora que comença a ploure i ens hem de posar les capelines. Anem guanyant alçada, el que ens permet gaudir d’una vista espectacular sobre l’Aigua de la Corba i l’Aigua de Llinars que van perdent la seva estretor per obrir-se allà on ambdues enllacen amb l’Aigua d’Ora, entre el Rocaterçana, el cim més occidental de la Serra de La Corba, i les serres de Sisquer i dels Bastets. Més enllà, l’Aigua d’Ora es perd en el seu pas cenyit entre la Serra dels Tossals i la Serra de Busa. Les fites i l’incert sender ens van dirigint cap el nord-est fins que arribem a les restes d’una gran masia, Can Garrigues. Ha deixat de ploure i tenim calor sota les capelines.

Ens enfilem i creuem enmig de les restes de la masia fins a una esplanada herbosa situada entre can Garrigues i una petita ermita. Ens traiem les capelines i decidim dinar en aquest bell racó. Les restes de la casa, però, juntament amb els núvols de pluja que avancen i retrocedeixen com si estiguessin planejant un atac definitiu sobre nosaltres, ens fan un xic de basarda quan pensem que aquestes parets mudes guarden el dolor d’un home mort en l’incendi que les va ensorrar. Però la Roser està cansada i té gana i, per tant, malgrat la possibilitat de ser visitats per un fantasma cremat o cremats per un llampec com els que ja cauen electritzants sobre les muntanyes veïnes, decideix que aquí es queda fins que hagi descansat prou per continuar. I l’espectacle que ens envolta mentre dinem certament, val l’aturada.

Roser descansant davant el mas de Can Garrigues

El que era el mas principal, on deuria viure l’home que es va cremar a l’incendi, s’orienta vers el sud, saludant el veí mas de can Mataplana, d’on venim nosaltres, situat en un pla voltat del bosc que encatifa el llom descendent de la serra de la Corba; entre els dos masos s’escorre el torrent de Comabona unint-se a l’Aigua de la Corba. Per darrera can Mataplana sorgeix el Rocaterçana, a llevant del qual hi ha el grau de l’Olivell per on hem accedit a aquestes agrestes valls. Al fons s’estén la serra dels Tossals, amb l’emblemàtic tossal de les Monges un xic separat, com un vigilant avançat, a la dreta. Enfront, doncs, tenim el paisatge que hem andarejat aquest matí i, al fons, aquell que vàrem voltar en una excursió anterior.

Quan hem passat pel lateral de la casa, hem vist, al costat del que deuria ser l’entrada principal al mas, feta amb sòlides dovelles, una gran arcada que deuria servir com a magatzem per conservar aliments frescos o, potser, i m’agradaria molt poder-ho esbrinar, per tenir un pou de gel propi. Separat d’aquesta vivenda, hi ha una altra edificació on hi deurien haver els estables. El que queda de la seva teulada es recolza sobre grans blocs de conglomerat, aprofitant doncs, el propi terreny per construir l’edifici. Certament, part d’aquest mas, amb la presència d’aquests grans blocs de pedra, sembla més els vestigis d’una fortalesa antiga que no pas part dels murs d’una casa de pagès.

És l'hora de l'entrepà, malgrat plogui i llampegui

El temps va empitjorant i ja pressentim que ens mullarem. De l’ermita s’aguanten dretes les parets perimetrals, però el sostre resta ensorrat i l’interior és una barreja de runes i males herbes. Per continuar, hem de baixar entre el mas i l’ermita fins trobar una pista que prenem, en forta pujada, a la dreta. Anem guanyant perspectiva sobre la vall del Cardener i podem veure, entre els cingles de la serra de Busa i la serra de Querol, el pantà de la Llosa del Cavall i Sant Llorenç de Morunys. La pista fa unes llaçades i hem d’anar amb compte perquè l’haurem de deixar allà on comença una altra, desdibuixada, a la dreta. Seguint-la, passem pel costat de Can Querol, un mas irreconeixible degut al seu estat ruïnós; el que queda, a més, són restes de murs fets aprofitant els grans blocs de pedra natural semblants als utilitzats en l’estable de can Garrigues i, per tant, poden passar desapercebuts. Si nosaltres ens hem adonat de la seva presència, ha estat per un altre indicador de que érem a can Querol: les dues basses que hi són veïnes, una al seu costat i l’altra, passat el mas i deixada la pista, enfilant-nos per un camí pedregós que puja per una carena secundària i que hem de seguir enmig d’una pineda fins trobar-nos amb una pista herbada.

Damunt nostre la grisor ens amenaça mentre els trons ressonen cada cop més propers. Una nit diürna sembla embolcallar-nos mentre la pineda esdevé una ombra. Pujant sense un camí clar, arribem fins el pla de Cal Jardí, on hi ha una antena. Ha començat a ploure i ens aturem a posar-nos, un cop més, les capelines; mentre ho fem, ens preguntem perquè ens hem aturat precisament a prop de l’antena amb la tempesta que ja ens està caient al damunt. Reprenem la marxa enfilant carena amunt i veiem com un raig cau ben a prop nostre. Un ensurt acompanyat d’un fort espetec.

Pujant per la carena herbada sota la pluja

La intenció era pujar fins dalt de tot i passant per l’Estimbador, arribar-nos fins al refugi dels Rasos, però caminant sota la constant pluja, la troballa d’un sender senyalitzat amb el PR que es desprèn de la carena cap a la dreta dirigint-se, així ho pensem, vers Sant Llorenç dels Porxos, i que representa un escorxament de la ruta, ens tempta a seguir-lo. El sender careneja baixant suaument enmig d’una pineda, sobre el torrent de Comabona, on acabem d’arribar en un ràpid descens. Abans de creuar-lo, veiem un pal indicador que ens confirma que anem per bon camí: vuit-cents metres fins els Porxos. De fet, aquests senyals que estem seguint pertanyen al PR-C 73-2 que hem seguit a l’inici de l’excursió i que hem deixat en arribar al nucli de Castellar del Riu, el qual s’enfilava vers l’ermita encinglerada de Sant Llorenç. Per arribar-hi des d’on som, prenem la pista que surt a l’altre costat del torrent i que, efectivament, en poca estona, ens duu fins el mas dels Porxos, voltat de la verdor que cobreix els camps que el circumden, i al costat del qual, encinglerada sobre l’espadat, hi ha l’església de Sant Llorenç. A l’altre costat del torrent dels Porxos hi ha la carretera que s’enfila fins a l’antiga estació hivernal dels Rasos de Peguera, i sorgint per darrera el turó proper, s’alça el Cogulló d’Estela. Ha deixat de ploure però seguim portant les capelines com si fóssim un parell d’espantalls. Pel camí hem vist diverses salamandres que han sortit a passejar suposadament pel contrari que nosaltres volem deixar de fer-ho: per la pluja que ha humitejat tota la muntanya fent-la més fresquívola.

Roser davant Sant Llorenç dels Porxos

Saludant des d'aquest indret tan bucòlic

Ens enfilem fins on s’alça l’església, arran d’un espadat que es desploma, vertical, sobre el torrent que duu el mateix cognom que ella, els Porxos. És una església molt senzilla, d’una sola nau i no té absis. Té un campanar d’espadanya força gran que sembla imitar la porta d’entrada, d’un arc de mig punt. La vista que s’observa des d’aquesta talaia romànica és superba, i més ara, amb la terra i l’aire humit per la pluja, en que tot té un color més dens, més viu, el verd dels pins i dels camps, de les serres i dels barrancs, i la blancor dels núvols que s’esfilagarsen per les valls. Veiem tota la vall de Castellar, amb el mas sota nostre i amb la serra de Lladres a la vessant meridional i, més enllà, la dels Tossals. Ens hi estem una estona, però no gaire ja que fa fred i pot tornar a ploure.

La serra dels Lladres i Campllong des dels Porxos

Desfem el camí que ens ha dut fins dalt l’església, fins un encreuament entre aquesta i el mas, amb un altre pal indicador que ens assenyala que ens resten tant sols dos quilòmetres fins a Castellar del Riu. El camí va baixant fortament pel torrent dels Porxos, el creuem gaudint del so de l’aigua que la pluja ha anat acumulant i que ara davalla alegrement, i finalment arribem fins al petit nucli de Castellar. Pel camí hem vist unes altres salamandres, una d’elles molt menuda; indiscutiblement, els hi agrada passejar desprès de la pluja. Curiosament, tot i que ja no plou, continuem duent les capelines!

Abans de desfer el darrer tros d’itinerari per la pista que ens ha dut fins a Castellar del Riu, fem una darrera ullada al paisatge que ja hem vist a l’inici de l’excursió: darrera nostre s’alça Sant Llorenç dels Porxos, ara un altre cop empetitida però alterosa damunt la seva talaia; i enfront nostre, l’encatifada carena dels Lladres deixa pas a la més feréstega serra dels Tossals que abraça la vall de Llinars en el seu camí, juntament amb el torrent de Castellar, vers l’Aigua d’Ora. Per l’altre braç, la vall és cenyida per la carena de La Corba, amb el Rocaterçana al seu extrem. Un paisatge bellíssim. A nosaltres tant sols ens resta desfer la pista fins el cadenat on hem deixat el cotxe. Pel camí, encara gaudirem de la troballa d’una altra salamandra, aquesta més petita i inexperta que les altres. Ara si que ens traiem les capelines.

Les quatre salamandres que hem vist