El Matagalls per Sant Segimon

L’excursió que anem a fer es pot dividir en tres sectors, com si es tractés d’un triangle. El primer ens durà fins al santuari de Sant Segimon tot seguint majoritàriament una pista que hi duu; el segon ens durà fins al cim del Matagalls tot enfilant-nos a Sant Miquel dels Barretons i, passant pel coll Saprunera, arribar-hi a través d’una de les carenes que es desprenen del seu bell cim; i el tercer tram, baixant de tornada pel camí clàssic per on la major part d’excursionistes arriben al cim des de Coll Formic.

Iniciem, doncs, l’excursió, al coll Formic, port de muntanya molt freqüentat per excursionistes, ciclistes i turistes de tota mena que volen gaudir d’una jornada gratificant al Montseny. Aquest coll fa de divisòria entre les conques de la Tordera, que recorre el flanc meridional del massís en el seu curs vers el mar, i del Congost, a la plana de Vic; separa també el massís del Matagalls per on s’enfilen els excursionistes, dels turons que conformen el Pla de la Calma per on s’endinsen els ciclistes. Nosaltres prenem una pista que arrenca al costat osonenc del coll i que es dirigeix, passant per la masia de Sant Andreu de la Castanya, al santuari de Sant Segimon.

A mesura que guanyem alçada, anem deixant enrere el coll Formic, amb el seu restaurant que ens convida a anar-hi, un cop acabada l’excursió, a prendre alguna cosa a la seva terrassa exterior mentre conversem sobre el paisatge per on haurem transitat. La pista fa una gran marrada abans d’arribar al mas de Sant Andreu, però ens la podem estalviar enfilant-nos per la carena dels Roures; més amunt, ens la retrobem i ja no la deixarem fins arribar al santuari. Havent guanyat ja certa altitud, admirem la vall de la Tordera serpentejant vers Sant Celoni; al fons, la visió topa amb el massís del Montnegre. Davant nostre, el Puig Ventós estén sobre la vall els seus lloms emboscats.

La vall de la Tordera, amb el Puig Ventós a primer terme i el massís del Montnegre al fons

Seguim per la pista i ens creuem amb unes vaques mandroses ajagudes vora el camí, d’esquena al paisatge que s’estén al nord-oest, amb el sector de la Plana de Vic al voltant dels pobles de Seva i Tona i amb els turons que la delimiten i que conformen la vessant llevantina del Moianès. Al fons, les muntanyes del Port del Comte, la Serra d’Ensija, els Rasos de Peguera, el Pedraforca i el Cadí conformen un esplèndid horitzó. Darrera nostre, el Puig Ventós s’ha empetitit i treu el cap damunt seu l’esquerp puig Drau; ambdós són com allargades extremitats emergint de l’apaïsat Pla de la Calma. Entre ells dos, formant un esvoranc frondós, davalla la riera de la Castanya, al capdamunt de la qual hi ha un dels més bells racons de la Calma, l’indret on es troben les restes del que fou l’Hostal del Cafè, que resta ocult per a nosaltres.

Seguim per la pista i ens trobem, a la dreta, el camí que s’enfila dreturer al Matagalls; és d’agrair la presència d’uns esglaons que faciliten pujar els primers metres per sobre de pedra solta i, per tant, relliscosa. Tot un detall que, tot sigui dit, no estalvia la resta de la pendent. Nosaltres seguim per la pista, avisats per un pal indicador situat just al costat dels esglaons, que anem en direcció correcte per arribar a Sant Segimon. Voregem el turó d’en Bessa, al capdamunt del qual hi ha una caseta i un repetidor de TV, i creuem entre aquest i el turó del Bac arribant al pla de Cent Sous o dels Cinc Sous, nom que depèn d’on es consulti, un ampli coll ocupat per un prat situat en la llarga carena que, despresa del Matagalls, davalla fins als voltants de Seva i de la qual els turons esmentats en formen part. És una cruïlla de camins: a més del que estem seguint, de Coll Formic a Sant Segimon, hi arriben del Brull i de Seva vers ponent, i del Matagalls vers llevant.



Pla de Cent Sous: al davant veiem el turó dels Esqueis i el de Sant Segimon encerclant el torrent de Rentadors

 

Enfront nostre s’estenen el turó dels Esqueis i el de Sant Segimon, enmig dels quals davalla el torrent de Rentadors que haurem de creuar. Al fons se’ns apareix el Collsacabra, amb les cingleres de Tavertet a primer terme, sota les quals resta ocult a la nostra vista el pantà de Sau; i, al fons, Aiats, Cabrera i el Puigsacalm. Del coll, seguim cap a la dreta tot apropant-nos al torrent de Rentadors. Ara, davant nostre, tenim tota la carena per on, en part, haurem d’enfilar-nos un cop arribats a Sant Segimon i ens dirigim al Matagalls: el turó de Sant Segimon i el coll Saprunera a l’esquerra i el mateix Matagalls al fons a la dreta, amb la seva gran creu al capdamunt, ben petita.

La pista baixa apressada cap el torrent, creuant una bonica fageda que ha encatifat el sòl. Davant nostre, al capdamunt del torrent, s’alça el turó Gros, que amb la seva presència corpòria és l’avantsala del Matagalls en aquest costat, separat d’aquest pel coll de Llops, per on passarem de tornada a Coll Formic. L’indret on ens trobem amb el torrent de Rentadors és anomenat el Faig Gros, a causa de la presència d’un exemplar de faig d’una considerable grandària. És un lloc ombrívol i molt bonic, al voltant del qual s’hi poden trobar diverses fonts. Nosaltres, però, no ens entretenim cercant-les i continuem per l’altre vessant del torrent, tot i que l’Álvaro s’entreté una estona fotografiant bonics racons, amb la presència d’altres faigs de grandària considerable. Deixem a la dreta un sender que s’enfila vers el coll Saprunera, enllaçant amb el camí que seguirem des de Sant Segimon fins al Matagalls. Als deu minuts d’haver creuat el torrent, ens trobem amb la font de Sant Miquel dels Sants, on la Mel es fa un tip de beure.




El Faig Gros

 

Poc després arribem al collet de les Tres Creus, les quals les veiem al capdamunt d’una cresta rocosa que hi ha a l’esquerra de la pista, enlairada sobre el torrent de Rentadors, a l’extrem on aquest es desfà dels turons que l’estrenyen i davalla vers el pla de les Lloses. Des d’aquest coll, tant sols ens cal seguir uns metres per, girant a la dreta, trobar-nos amb el santuari de Sant Segimon. Malauradament, aquest es troba en fase de reconstrucció des de fa força temps i unes tanques ens impedeixen visitar-lo. El santuari s’alça damunt d’un penyal; vist des d’on som, per sota d’ell, fa impressió veure’l dret com un vigilant sotjant tot el paisatge que s’estén al seu davant; paisatge que podrem admirar quan ens enfilem a Sant Miquel dels Barretons però que ara resta ocult pel bosc de faigs que flanqueja la pista.




Sant Segimon

 

Sant Segimon fou rei del regne de Borgonya des de l’any 516 fins a la seva mort, ordenada el 524 per Clodomir, rei d’Orleans, les tropes del qual l’havien empresonat durant el seu enfrontament amb els francs que havien envaït les seves terres. Les raons d’aquest enfrontament es troben relacionades amb la llegenda de la seva presència en aquest bell racó del Montseny on ara ens trobem. El 494, essent príncep, es va casar amb Ostrogota, filla del rei ostrogot Teodoric el Gran, la qual, però, va morir poc desprès, no sense haver-li donat primer un primogènit, Sigeric. Segimon es va tornar a casar amb una criada de la seva esposa, de la qual no coneixem el seu nom i, no cal dir-ho, la relació d’aquesta amb Sigeric fou molt tensa des d’un principi; tant que la madrastra l’acusà davant de Segimon d’estar darrera un complot per assassinar-lo i unir el regne amb el del seu avi Teodoric. El rei borgonyes, irat per la traïció suposadament perpetrada pel seu fill, en un rampell de fúria, va ordenar la seva mort. Penedit, es va retirar al monestir d’Agaunum, al sud de Suiza a fer penitència. És precisament, segons la llegenda arrelada al Montseny, la recerca d’un lloc on pregar i fer dejuni, castigat per l’aclaparador remordiment pel crim que havia comès, la raó per la qual va aparèixer en terres catalanes entre els anys 516 i 520. No cal dir que la mort de Sigeric tingué conseqüències en els esdeveniments que succeïren a continuació: Borgonya era l’últim reialme germànic independent que restava a la Gàl·lia i era cobejat pels francs, els quals l’envaïren el 523 sota les ordres dels fills de Clodoveu I, esperonats per la seva mare Clotilde de Borgonya, el pare de la qual havia estat mort el 476 per orde de Gundolbald, pare de Segimon. Els francs es veieren amb més força en comprovar que Teodoric, avi de Sigeric, es posà en contra de Segimon retirant-li qualsevol ajut que hagués pogut canviar el resultat de l’enfrontament. Segimon hagué de fugir i es va refugiar de nou al monestir suís d’Agaunum; tot i així, va ser fet presoner per Clodomir, rei d’Orleans, el qual el va dur al seu regne i el va sentenciar a mort l’any 524.

Que com un rei embolicat en assassinats i lluites pel poder va esdevenir sant? Sembla ser que, donat per cert el seu sincer penediment pels crims comesos, la raó més fervent per santificar-lo fou que durant tota la seva vida esdevingué un baluard del catolicisme, extirpant l’arrianisme existent al seu regne fins llavors. La seva mort tràgica ocasionada per haver estat llençat juntament amb la seva segona esposa dins d’un pou, provocà que aquest indret, proper a Orleans, esdevingués un lloc de pelegrinatge i que la seva aigua tingués reputació de curar malalts de febres; de fet, Sant Segimon és patró protector contra la pesta, la malària i les fractures. Per cert, després de la mort de Segimon, el seu germà Gundomar III va esdevenir rei de Borgonya, però hi estigué poc temps, ja que fou derrotat deu anys més tard, el 534, pels francs a la batalla d’Autun, esdevenint així l’últim rei del regne borgonyes, que s’annexionà al regne dels francs. No deixa de ser sorprenent trobar-se amb el protagonista d’aquestes històries de lluites pel poder en un indret tant bucòlic com és aquest racó del Montseny. A qui se li va ocórrer?

Sant Segimon visqué en una cova o balma situada en aquest mateix indret. El primer document que ens fa saber de la seva existència data de l’any 1290, quan es construí, aprofitant la cova natural, una primera capella dedicada al sant i cuidada per ermitans. Vers la meitat del segle XVII s’edificà el santuari que ens ha arribat, a través de posteriors modificacions, fins els nostres dies. L’església, el campanar de la qual sobresurt del conjunt d’edificis que l’envolten, fou construïda el 1775. Durant molt de temps, fins la guerra civil, va oferir servei d’hostatgeria; tal com descriu l’excursionista i escriptor Artur Osona l’any 1899: “En aquest grandiós santuari trobarà lo excursionista, del 15 Juny al 15 Octubre, que sol estar obert, bonas cambras ab bons llits y alguna relativa comoditat, aixís com lo devot pelegrí bona iglesia per a pregar.” Durant la guerra civil el santuari fou totalment saquejat i des de llavors, han estat molts els intents de restaurar-lo, però cap d’ells a eixit; esperem que l’actual restauració sigui definitiva i aviat puguem tornar-hi i passejar-nos per les seves estances carregades d’història així com cercar la cova on la llegenda diu que hi va viure el sant, a la qual s’arriba a través d’un camí que neix en un jardí situat a l’interior del recinte del santuari.




Sant Segimon amb el paisatge estés al seu davant

 

Des de prop del pla de Cent Sous podem veure la cinglera de Tavertet, Aiats, Cabrera
i el Puigsacalm i, al fons de tot, el Canigó

El camí de la cova de Sant Segimon, o de les coves considerant que, recorrent-lo, s’hi poden veure un bon nombre que també foren utilitzades per ermitans, s’enfila en un fort pendent vers l’ermita de Sant Miquel dels Barretons, a on ens dirigim un cop hem gaudit d’un petit descans a Sant Segimon. Però des d’on som no ens és possible accedir-hi; per tant, hem de cercar un altre camí per arribar-hi. Així, retornem al coll de les Tres Creus on neix el camí, molt ben senyalitzat, que s’enfila vers el Matagalls i que també ens permetrà arribar fins l’ermita; uns esglaons permeten salvar el fort desnivell de l’inici. La pujada és molt dreturera, zigzaguejant el sender entre el roquissar; al capdamunt només veiem un cel blau creuat per núvols esfilagarsats. Per sort, contínues fites ens permeten pujar-hi sense dificultats. Durant l’ascensió tenim unes vistes magnífiques del santuari i del paisatge estès davant seu. La riera de Sant Segimon s’escorre entre els camps que envolten el mas de la Sala i el bosc que els cenyeix cobrint petits turons; al fons, una catifa verdorenca assenyala la presència del Club de Polo Sant Antoni de Viladrau. Quan ja som prop de la carena se’ns apareix al capdamunt d’una agulla rocosa la capella de Sant Miquel dels Barretons, a la qual accedim en un darrer esforç.

Des d’aquest indret podem veure com Sant Segimon es troba situat entre el torrent de Rentadors i el de l’Oratori, els quals formen en la seva unió, la riera de Sant Segimon. A l’oest, el paisatge proper és tancat per la llarga carena que hem creuat al pla dels Cinc Sous i que, provinent del mateix Matagalls, forma aquí el turó del Pou d’en Sala abans de la seva definitiva davallada vers la Plana de Vic. A la dreta de la riera de Sant Segimon, salvant el Puig Cornador i altres turons que semblen onejar-hi al voltant, albirem Viladrau. Més enllà, les Guilleries, amb el Turó del Faig Verd i Sant Miquel de Solterra com a punts més elevats; i encara més enllà, el Collsacabra, ja vist des d’abans de creuar el torrent de Rentadors, amb la cinglera de Tavertet darrera la qual s’alcen, com una muralla natural, les cingleres d’Aiats i de Cabrera i, més enllà, la serra de Llancers i el Puigsacalm, als quals segueixen, vers ponent, la serra de Curull i la de Bellmunt, amb la presència del seu blanc santuari al capdamunt. Retornant a Cabrera, i resseguint la llarga filera de cingles, arribem a veure la cinglera del Far, a l’extrem de la qual, com un veritable far de terra endins, hi ha el santuari de la Mare de Déu del Far.

Per damunt de la serra de Cabrera, al fons, se’ns apareix la bellesa feréstega del massís del Canigó, muntanya mitològica gràcies a l’obra homònima de Jacint Verdaguer. Veient aquella muntanya on tingué lloc la tràgica història d’amor entre Gentil, fill del comte Tallaferro, i Flordeneu, reina de les fades que l’habitaven, penso que aquest mateix paisatge que estem gaudint ara, fou contemplat per Verdaguer fa més d’un segle, concretament el deu i l’onze de setembre de l’any 1899, quan s’hostatjà juntament amb altres companys precisament a l’hostatgeria de Sant Segimon, abans d’emprendre l’ascensió al Matagalls. Els excursionistes arribaren al santuari a les deu de la nit, soparen i després gaudiren d’una vetllada en la qual es recitaren diversos poemes. Verdaguer va llegir “Dalt de l’ermita”, poema dedicat a aquest indret i que havia escrit anys abans durant una altra estada. Ens podem imaginar l’agradable ambient que embolcallà la colla d’amics, arrecerats dins les estances del santuari o sentint la fredor de la nit sota un firmament estrellat. No és d’estranyar els sentiments que expressa el poeta renaixentista: “Deixau-me arraconar en aquesta illa, no vull saber què hi passa a baix al món. En aquest port ma nau ja no perilla, deixau-la arrelar en lo pregon.” Però Verdaguer va tornar al món del qual voldria haver fugit, i al cap de poc va emmalaltir; va morir tres anys després d’aquest sojorn a Sant Segimon.

Si seguim cap a la dreta la serra d’Aiats, al seu extrem veurem aparèixer al fons el Comanegra, el pic més alt de la Garrotxa. Més cap a llevant, per damunt de la cinglera que precedeix el Far, sobresurt el Bassegoda, cim emblemàtic de l’Alta Garrotxa i que mitificà l’escriptor Marià Vayreda en la seva novel·la “La Punyalada”. En direcció oposada, a l’esquerra del Canigó, el Pirineu s’allarga fins encalçar el Puigmal, un altre dels cims mítics de l’excursionisme català; entre ambdós, però, una llarga carena repleta de cims inoblidables, l’enumeració dels quals faria esgotar la lectura d’aquesta ressenya.

 

Roser, Álvaro, Montse i la Mel amb la capella de Sant Miquel dels Barretons

La capella de Sant Miquel dels Barretons és una modesta construcció que, malgrat el temps transcorregut, encara es conserva sencera i en força bon estat. Fou edificada cap a l’any 1550 per l’ermità de Sant Segimon anomenat Miquel, el qual procedia de Borgonya, fet que l’enllaça amb el mite de la presència del que fou el penúltim rei borgonyes mil anys abans. Potser fou aquest ermità el qui inicià i propagà el mite? El nom de Barretons té el seu origen en la presència a la capella d’uns petits barrets de palla que s’utilitzaven per guarir els mals de cap.

Ens enfilem seguint un corriol per l’accidentada carena. Al costat esquerrà unes arestes rocoses desafien la pregonesa de la riera de l’Oratori. A l’altre vessant, els turons es succeeixin i, si ens hi fixem atentament, a l’extrem més allunyat podem veure la creu del Matagalls, la nostre propera fita. Al costat dretà, destaca la blanca caseta del turó d’en Bessa, i la carena que davalla vers el pla dels Cinc Sous per on hem passat camí de Sant Segimon; entre nosaltres i aquest pla, davalla el torrent de Rentadors. El terreny es va obrint, la seva abruptositat, alhora que la pendent es va suavitzant, és substituïda pel bon caminar dels prats esquitxats per matollars de ginebró.




Camí del Matagalls, amb el coll Saprunera ben a prop

 

A mesura que ens anem enfilant, anem guanyant perspectiva sobre la plana de Vic i la llarga cinglera que la delimita a ponent, com si es tractés d’una muralla que la protegís, com de fet ho feien els castells que s’alçaren al capdamunt, com els de Centelles i de Castellcir situats a l’extrem sud. Darrera d’aquests, apareixen els cingles de Gallifa i, al fons, Sant Llorenç del Munt i, més enllà, Montserrat. Cap el nord-oest, ocupant l’ondulada plana que s’estén més enllà de la cinglera, la comarca natural del Moianès. Continuem pujant tot arribant al coll Saprunera, on enllaça amb el nostre camí, un altre provinent de la pista que ens ha dut fins a Sant Segimon. Enfront nostre, encara petita, veiem la creu del Matagalls, des d’on, com volent abraçar-nos, es desprenen sendes carenes que embolcallen el torrent de la Font del Matagalls. Nosaltres continuem carenejant i arribem al pla dels Ginebres primer, on recollim un altre camí provinent del fons de la vall del torrent de Rentadors, prop de l’indret bucòlic del Faig Gros, i al collet de la Font de Matagalls a continuació, on deixem a l’esquerra el camí que duu a la font per continuar carenejant cap amunt. Durant l’ascensió per aquest terreny, hem pogut gaudir de la visió del Pla de la Calma, estès a la nostra dreta, amb el llarg carenar que duu al Puig Drau i, com una petita roca sorgint al fons, el Tagamanent, darrera el qual, a l’altre costat de la vall del Congost, apareixen els cingles de Bertí.

Ens seguim enfilant ara ja amb el Matagalls ben a prop. Passem per un indret on s’ha cremat de forma controlada gran part dels arbres que hi han crescut esporàdicament, suposem per conservar l’ample ras herbat que encatifa aquesta darrera part de l’excursió. Desprès de passar pel pla de les Saleres, en poc més de cinc minuts, arribem al cim del Matagalls, on ens rep la Creu i l’altar situat al seu davant. Cansats i amb força gana, ens disposem a dinar els entrepans que portem, però no abans de fer-nos una fotografia tots junts al costat de la Creu i d’embadalir-nos amb la ferma visió, vers llevant, de l’agresta carena que enllaça el Turó de l’Home amb les Agudes; veritablement sublim. Tot i que, és clar, no és l’únic paisatge que es pot admirar des del cim del Matagalls, la situació separada del qual respecte als altres cims del massís, el fa ser un mirador privilegiat. No vull allargar-me en la descripció del paisatge que veiem des de dalt el cim, ja que la major part l’he anat descrivint mentre hi pujàvem, però sí que vull nombrar la llarga llista de muntanyes que s’estenen al nord, les muntanyes pirinenques: el Port del Comte, la serra d’Ensija, el Cadí i el Pedraforca, els Rasos de Peguera, el Moixeró, la Tossa d’Alp, el Puigmal, el Taga, el Costabona, i, al fons isolat, el mític Canigó.



Tots junts dalt el Matagalls

Quan acabem de dinar, arriba una parella amb una estelada amb uns colors tant llampants que estem segurs que és ben nova. Veient-la, no em puc resistir i els demano si em puc retratar amb ella; al final, són ells mateixos els que ens fan un parell de fotografies amb l’estelada. Quin sentiment més patriòtic! La Creu del Matagalls, la presència de Verdaguer, l’estelada, el bell paisatge del nostre petit país... En referència al nostre mossèn poeta, cal dir que, quan l’endemà de la vetllada a Sant Segimon, acompanyat pels seus amics, va pujar fins al cim on ara som nosaltres i va recitar-hi el seu poema “La Creu de Catalunya”, s’esplaià amb la visió del mateix paisatge que ara en gaudim nosaltres, però no pas de la mateixa creu: l’actual de ferro fou col·locada l’any 1942; en temps de Verdaguer, les creus eren de fusta i, quan queia una forta tempesta, algun malèvol raig les feia miques.



Les Agudes i el Turó de l'Home des del Matagalls

 

Ja descansats i havent dinat, iniciem la tornada baixant per l’ample llom que es desprèn del Matagalls vers el sud-oest, fins el coll dels Llops on hi ha un bonic prat. Ara prenem un sender que va planejant sobre la capçalera del torrent dels Rentadors, el mateix que hem seguit per arribar a Sant Segimon. Passem per la dreta del turó de la Morera i arribem al coll de l’Estanyol, entre aquest turó i el turó Gros. Des d’on som podem veure el Pla de la Calma amb els seus vessants boscosos esgarrapant la vall incipient de la Tordera: al fons el turó de Samont i el Sull, al mig el puig Drau, i més a prop el puig Ventós i el turó del Faig de la Bandera, just a sota del qual hi ha el restaurant del coll Formic. Voltada de camps, a l’altre costat de la carretera que passa pel coll, sota nostre, veiem el gran mas de Sant Andreu de la Castanya. Ara el sender va perdent alçada còmodament fins arribar al Pla de la Barraca, on ens rep un ramat de bens i una estranya estructura que sembla un cràter: de fet, es tracta d’un antic pou de neu. Aquest camí no té cap pèrdua ja que és el tradicional per pujar al Matagalls des del coll Formic i està molt ben senyalitzat. Creuem l’ample coll herbat i, a l’altre extrem, sota el turó d’en Bessa, passem pel costat d’un grup de vaques que ens miren sense cap mena d’interès; ni tant sols la presència de la Mel les inquieta. De fet, és ben normal, ja que essent pas obligat d’un munt d’excursionistes, ja deuen estar molt acostumades a la nostra presència.



Baixant del Matagalls camí de retorn al coll Formic

 

Quan som prop de coll Formic, tenim un disgust en veure com recullen les taules exteriors del restaurant, ja que volíem anar-hi a prendre un bon cafè amb llet abans de tornar cap a casa. Seguim baixant i, ja gairebé tocant la carretera, passem per la Creu de Collformic, monument darrera el qual hi ha una de les històries més tràgiques del Montseny, ocorreguda els dies 10 i 11 de gener de 1874, durant la Tercera Guerra Carlina. Les tropes carlines havien pres Vic i els soldats liberals que pogueren escapar, es dirigiren a Sant Celoni passant pel coll Formic. Un escamot de carlins, però, dirigits per Ramón Vila i Colomer, els perseguiren i prengueren un grup prop del pla de la Calma. Aquests foren duts a la masia de Sant Andreu de la Castanya, on en lloc de rebre el tractament de presoners, foren cruelment afusellats. Però no foren els únics en ser assassinats, sinó que, al llarg de la nit, els carlins continuaren perseguint altres grups de fugits que reberen el mateix cruel tractament. En total moriren assassinades cent deu persones. Els seus cossos foren enterrats a l’antic pou de glaç situat prop del restaurant i que avui encara es pot veure. Tres anys desprès d’acabada la guerra, el 1879, els cadàvers foren traslladats al cementiri de la Selva i, el 1883, a petició popular, foren definitivament enterrats al cementiri de Vic. En memòria d’aquest crim, el 1912, s’alçà la creu que ara hem vist, sota la qual, una inscripció gravada en una placa, diu: “Preguem germans per les víctimes inhumanament sacrificades per una partida carlista en aqueix terme de Collformich los dies 10 i 11 de Janer del any 1874”. La iniciativa d’aquesta creu la va impulsar el diari vigatà Gazeta Montanyesa, el qual resumia com a objectiu de la seva col·locació: “La entrega a la posteritat perque la guardi y resti com una protesta contra un fet execrable y a la vegada com un monument demostratiu de quins son els fruyts que produehexen les guerres civils”. Malauradament, la història es va repetir vint-i-quatre anys més tard en molts indrets del nostre país durant la Guerra Civil.

Ja som de nou a coll Formic, i ens espera una grata sorpresa: certament han recollit les taules de la terrassa exterior, però perquè el sol s’ha anat ocultant a l’horitzó i l’indret s’ha anat ombrejat i enfredorint. El restaurant segueix obert i, al seu interior, ens esperen unes boníssimes tasses de cafè amb llet acompanyades per una agradable tertúlia mentre a fora els tons ataronjats del capvespre banyen el paisatge.

 

 

Sant Llorenç del Munt

El coll d’Estenalles, situat al vèrtex septentrional del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i divisòria entre les dues parts que conformen dit parc, hi arribem per la vessant de Mura. Hi ha un ample aparcament on deixem el cotxe i ens disposem a començar l’excursió. Anem pel costat de l’edifici d’informació del parc, on una pista asfaltada, ens duu en forta pendent fins el coll d’Estella, des d’on la pista, ja de terra, va planejant voltant el Montcau pel sector sud. Les seves parets pètries, nues i gegantines, contrasten amb l’espès alzinar que cobreix la carena del Roure del Palau que resta a la nostra dreta i la fondalada del Cellerot que ens hi separa. Darrera nostre veiem el gran mas de la Mata darrera el qual sorgeixen les agulles de Montserrat. La pista ens condueix al coll d’Eres, indret molt emblemàtic d’aquesta muntanya, conegut per tots aquells que l’han visitada.

Roser, Montse i la Mel amb el Montcau al fons

El coll d’Eres és un petit pla voltat d’un frondós alzinar que li dóna un caràcter molt acollidor i reservat. És una cruïlla de camins: arribats del coll d’Estenalles, a l’esquerra, cap al nord, surt el camí que s’enfila, en poca estona, al Montcau, la presència del qual notem malgrat no veure’l a causa de les capçades dels arbres; enfront, vers llevant, seguint el GR-5 que hem seguit des de l’aparcament, s’inicia el sender que davalla per la canal del Llor i que duu per una bifurcació, en pocs minuts, a la cova Simanya i, molt més avall, al Marquet de les Roques i a Sant Llorenç Savall; i a la dreta, vers el sud, el  camí que prendrem, el qual careneja per tot el llom de la muntanya fins a la Mola, la nostra darrera fita, on s’assenta el monestir de Sant Llorenç del Munt. Abans, però, esmorzem a l’ombra de les alzines, a prop del monòlit dedicat a Joan Maragall en memòria del seu pas per aquest indret la primavera de l’any 1904 i on podem llegir: “Jo no sé lo que teniu que us estimi tant, muntanyes”. I és que, inclòs els grans poetes, molt sovint quan contemplem la bellesa de la natura, ens quedem sense paraules per descriure el que sentim quan la mirem, per explicar les raons per les quals ens atrau tant. Uns sentiments que ens agermanen amb tots els que ens han precedit en el seu amor per la natura.

El primer tram del camí creua la carena del Pagès, tot i que nosaltres gairebé no ens adonem perquè andaregem pel mig d’un espès alzinar que encobreix tota sensació d’estar carenejant. És una excursió ideal per fer en dies de molta calor, ja que molta part és ombrejada per aquests arbres de la família de les fagàcies. De tant en tant, però, ens anem creuant amb algun roure majestuós que sembla arreplegar les alzines al seu voltant com si fossin súbdites seves. Al final de la carena, al collet dels Tres Termes on el camí es bifurca en altres de secundaris, el camí principal que seguim inicia una forta baixada fins el pla dels Ginebrons que creuem i des d’on ja podem veure ben a prop la Mola; el seu nom ens indica la presència d’un turó escarpat, que haurem de salvar per un petit grau, coronat per un planell, dalt el qual veiem el monestir de Sant Llorenç del Munt. Anem cap a l’esquerra, baixem uns metres per terreny rocós i ens topem amb el Morral del Drac, un veritable queixal petri coronat per una creu de ferro que alguns ossats van col·locar-hi fa força temps.

Coneixem la llegenda del drac de Sant Llorenç gràcies a l’eclesiàstic i escriptor Antoni Vergés i Mirassó, el qual va escriure l’any 1871 el llibre “Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider : historia de aquell antiquíssim monastir”, en el qual s’inclou dita llegenda. Vergés és conegut, a més, per haver estat el restaurador del monestir de Sant Llorenç del Munt l’any 1867. Diu la llegenda que, en temps de moros i cristians, els primers, enrabiats per una derrota patida anteriorment, van dur un temible drac a aquests vorals per tal que tingués ben espantats a tots els cristians que hi vivien. El drac, que corria com un bou i volava com un ocell de rapinya, com ens explica Antoni Vergés, divertit en el seu paper de papus, baixava fins a les poblacions que envolten la muntanya i en feia de ben grosses; després, cansat de perseguir dones i criatures, homes i altres animals, retornava fins aquí dalt per reposar fins a l’endemà; tenia el seu cau a la cova de Santa Agnès. L’animal, certament, causava un gran paor no només als que havien tingut la mala sort de trobar-se’l, sinó també a tots aquells que tant sols havien sentir parlar-ne. I és que, tal com ens detalla Antoni Vergés, la grandària de la bèstia no era tal com per menystenir-la:

“... y trobaren ser lo cap de sis palms y mitg de diámetro, la garganta de poch mes de quatre palms; y desde la punta del cap fins á las espatllas tenia cinch palms de llarch, les mans tenian nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro. Desde las espatllas fins al últim de la espinada habia deu palms de llarch y quinse de diámetro. La cua tenia set palms de llarch y quatre de circunferencia; las camas tenian també nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro; y las unglas de peus y mans tenian cada una un ters de llarch y mitj palm de diámetro, mòlt cortants y afinadas. Lo bech tenia tres palms de llarch y sas dos punta seran lo mateix que dos tallants ganivets. Las alas tenian cada una de llarch onse palms y de ample sis y mith; y no tenian plomas sino una pell semblanta a las alas de las ratas pinyadas, pero de mithj palm de gruix.”

El famòs drac a la seva cova

 

Malgrat la por aterridora que l’animal escampava per tot arreu, era inevitable que un dia o un altre, tal situació s’havia de resoldre, i més quan, de tant en tant, qui rebria els atacs era un senyor, no pas un camperol. Així, tota una munió de cavallers cercaren enfrontar-se a la temible bèstia per tal de convertir-se en herois i rebre els favors del seu senyor comte; tot i així, sempre sortien ben escarmentats, sense gaires ganes de tornar-hi els que aconseguien sortir-se’n  a corre-cuita. Finalment, va fer la seva aparició el mateix comte de Barcelona, que segons algunes fonts, fou Guifré el Pilòs, doncs aquestes terres pertanyien al seu comtat. Ell fou qui, enfurismat per l’actuació inútil dels seus cavallers, el que s’hi enfrontà fins aconseguir vèncer l’animal mític, precisament en aquest mateix lloc on ara ens trobem. D’aquí, és clar, el nom d’aquest monòlit rocós. I com si fos un modern comte, o més semblant a un aventurer com l’Indiana Jones, l’Àlvaro s’enfila per l’estreta però alta obertura situada al seu mig i que fa de separació entre els dos blocs que la formen. Potser s’ho hagués repensat si algú li hagués dit que el drac, abans de morir en mans del comte, havia deixat descendència! Però, en cas afirmatiu, en aquesta hora, a ple dia, segur que es trobava ben lluny, atemorint una colla de vilatans. Per cert, tot i que la llargada d’un pam variava segons la contrada, podem assenyalar, com a promig, dinou centímetres i mig.
 

Jaume, Roser i Montse amb la Mola i el monestir al fons

 

Mirant la Mola, on la roca pren protagonisme diluint la presència d’altres natures, ens preguntem per on ens enfilarem per tal de salvar la seva verticalitat; entre les dues pendents, inclinades però de fàcil transitar, per on haurem de passar, hi ha una cinglera que sembla desmentir que tal ascensió sigui possible, almenys per a uns simples senderistes. Però tant sols cal seguir-la visualment cap a la dreta fins topar-nos amb la presència d’una filera d’alzines que s’hi enfilen; elles són les que oculten la canal per on el camí, zigzaguejant, ens durà fins al capdamunt de la cinglera. Així, al cap de pocs metres de deixar enrere el Morral del Drac, abandonem el camí planer i, seguint unes fites aclaridores, resseguim la base de la cinglera per sobre del rocam tant característic d’aquesta muntanya i que, uns metres més avall, per sort no gaire visible des d’on ara som, torna a empinar-se per desplomar-se fins al fons de la canal de la Coma de l’Abella.

Arribem fins la petita canal per on ens hem d’enfilar, sempre seguint les fites que ens ajuden a no perdre el camí apropiat i no abocar-nos massa al buit proper que ens envolta a pocs metres. El sender s’enfila, doncs, per la canal estreta i ombrívola, un indret veritablement molt bell que fa gaudir inclòs de la forta pendent, guanyada, com ja he argumentat, mitjançant diverses marranxoles i que, a més, es troba parcialment esglaonada per facilitar l’ascens. Quan som a dalt, havent superar la cinglera de la Mola, tant sols ens cal enfilar-nos, primer pel mateix rocam i després per un prat, fins dalt el cim, fins topar-nos amb les pedres mil·lenàries de Sant Llorenç del Munt que ja ens han saludat des de que hem reeixit de la canal.

La Mel arribant al monestir de Sant Llorenç del Munt

 

A mesura que ens hi hem apropat, la configuració externa de l’església de Sant Llorenç ens delata les seves interioritats: una nau central i dues laterals, visibles per la diferència d’alçada entre elles; totes tres són capçades per absis semicirculars, lleugerament més petits els laterals. Sant Llorenç s’emmarca dins l’estil llombard català del segle XI: planta basilical amb tres naus; però té una singularitat pròpia que la fa molt interessant: la presència d’un transsepte situat al bell mig de l’església. Mentre l’arquitectura pròpia de l’època situa els transseptes tocant la capçalera de la nau, en la seva unió amb l’altar, aquesta peculiaritat de Sant Llorenç l’apropa als models bizantins. El transsepte, doncs, que parteix el temple en dues parts similars, sobresurt en tota l’amplada de l’edifici, essent, a més, coronat a la part central per un cimbori octogonal.

El camí ens ha dut fins l’entrada a l’antic recinte monàstic, situat al costat dels absis de l’església. Enfront hi ha una esplanada a l’extrem de la qual, des d’on podem contemplar un ampli panorama, hi ha una Rosa dels Vents. Malauradament, la calitja enterboleix el paisatge i no podem gaudir plenament de les vistes; tot i així, la silueta inconfusible del Montseny se’ns apareix al fons com un gegant amic. Més a prop, sota nostre, s’escorre el riu Ripoll provinent de la serra de Granera i que, en el seu curs per aquesta comarca, passa per Sant Llorenç Savall, creua la vall i arriba a Castellar del Vallès, on el paisatge s’eixampla i ens ofereix la visió de la plana vallesana esquitxada de petits nuclis urbans i d’altres de més grans, com Sabadell o, al fons, topant amb la serralada litoral, Granollers.

A l’altre vessant del riu Ripoll s’alcen un seguit de turons que conformen un bell paisatge i que, amb posterioritat, seran els protagonistes d’una altra excursió. A primer terme, sobre la vall, la serra de Pinós, a l’extrem septentrional de la qual hi ha el temple de Santa Maria del Puig de la Creu al capdamunt del puig d’aquest nom. Més enllà, separat pel torrent de Guanta, s’alça el Pic del Vent i, seguint cap el nord, topem amb la cinglera de Gallifa. Retorno a la contemplació de l’església i m’entretinc amb la decoració dels absis, amb la típica presència d’un fris d’arcuacions cegues entre lesenes característica del romànic llombard, i que els hi dóna una gran elegància; en aquest edifici formant sèries de dues arcuacions. A la mateixa línia que el cimbori, s’alça una torre de planta quadrada que havia de fer les funcions de campanar; dita torre, però, es troba inacabada i, per tant, cal suposar que, mentre esperaven acabar-la, alçaren l’espadanya situada a la façana de ponent, molt més fàcil construir que no pas una massissa torre. Com que les obres no rutllaren, mentre la torre es quedà en projecte, l’espadanya esdevingué campanar fix del temple.

Montse i Roser descansant

 

El que ens resta del monestir és, a més de l’església, el campanar de torre i una galilea adossada al mur meridional com el mateix campanar; la resta d’edificis o be han desaparegut o be han estat reaprofitats per bastir els que ara ocupen els altres tres costats d’un pati interior al qual s’hi accedeix per una portalada capçada per una llinda i un arc de mig punt. He deixat l’Alvaro fent fotografies de l’entorn i he creuat aquesta portalada; veig les noies amb la Mel descansant damunt els esglaons d’accés a l’edifici que hi ha a l’esquerra del pati; els seus rostres delaten cansament, però els seus somriures són de satisfacció per haver gaudit de l’excursió. Aprofito per visitar l’església, situada a la dreta del pati tot entrant. A continuació de la torre, s’alça la galilea, que fa com de pòrtic a l’església i que, quan es va edificar, deuria formar part del conjunt monacal; és coberta per una volta de quart de cercle i conté, adossades a la paret damunt d’una de les obertures, un parell de sarcòfags probablement amb les restes d’alguns dels monjos que hi visqueren. Un d’aquests sarcòfags es sustenta sobre les efígies de dos animals amb els cossos semblant a lleons però amb el rostre paorós d’un ésser mitològic. Enfront d’aquests hi ha, encastat al mur de l’església, un altre sepulcre.

El Monestir de Sant Llorenç del Munt

 

El desnivell del terreny on s’edificà el monestir es pot comprovar perfectament accedint a l’interior de l’església. De primer, ja cal pujar uns esglaons per entrar a la galilea, però aquesta es troba en un nivell força inferior al temple, al qual cal entrar-hi mitjançant un altre seguit d’esglaons. La porta té una llinda sobre la qual descansa un timpà buit circumdat per un arc de mig punt fet amb grans dovelles i, alhora, circumdat per un altre de petits carreus. La Roser s’ha afegit a la visita i entrem junts dins el temple, comprovant el que s’intuïa des de l’exterior: una planta basilical de tres naus amb el transsepte situat gairebé a la meitat. Les tres naus, més petites i de menys alçada les laterals, són cobertes amb voltes de canó llises, així com el transsepte. Aquest, a més, és coronat com ja hem comentat, per un cimbori que, interiorment, té la forma d’una cúpula vuitavadada sostinguda, en la intersecció amb la nau central, mitjançant la bellesa constructiva de les trompes, voltes situades als extrems semblants a una petxina i limitades per un arc de mig punt que s’utilitzen per poder canviar d’una planta quadrada a una altra d’octogonal.

Sortim a fora i ens reunim de nou per anar a dinar. Ho fem al costat del mur on s’alça l’espadanya, amb vistes al massís de Montserrat. Si mirem l’església des d’aquest costat, se’ns apareix molt diferent de com l’hem percebut fins ara: sembla més aviat un petit i senzill temple coronat per una espadanya de considerable grandària, com si fos un capgròs. En aquesta façana hi ha una porta d’accés que, com la que hem utilitzat per entrar dins el temple, té una llinda amb un timpà buit circumdat per un arc de mig punt. Sembla ser que, tal com indiquen les mènsules que s’hi conserven, aquesta entrada havia estat aixoplugada per un porxo de fusta; probablement era la utilitzada pels fidels que assistien a missa, mentre que l’altre accés per on hem entrat era la utilitzada pels monjos que residien al monestir.

Desprès dels entrepans i la fruita, l’Álvaro i jo anem al bar a buscar cafès; quan som davant de l’entrada al recinte monàstic, veiem un grup de rucs arribant carregats amb tota mena de productes destinats a la manutenció del bar-restaurant. Se’ns fa divertida aquesta escena, més pròpia d’altres temps, però la realitat és que és així com arriben els aliments fins la Mola. I ho fan per la vessant sud del massís, per on arriba, des de Matadepera, l’anomenat camí dels Monjos, que durant segles va ser utilitzat per unir els monestirs de Sant Cugat del Vallès i el de Sant Llorenç.

El camí dels Monjos té una llegenda pròpia que relaciona ambdós monestirs. Com era d’esperar, viure aquí dalt, a la Mola, no era una tasca fàcil. Malgrat que la soledat de l’indret, juntament amb la seva altitud, el feien idoni per la vida espiritual, el cert és que també era un lloc inhòspit i de viure difícil. Així ho acabaren d’esbrinar els monjos que hi visqueren al cap de poc de ser-hi. Desesperats perquè l’austera vida monàstica s’havia fet massa rigorosa, sol·licitaren al bisbe de Barcelona la gràcia de poder establir-se en un altre lloc, lluny dels cims i proper a la plana. El bisbe els concedí tal mercè, però amb una condició: podien establir-se allà on volguessin sempre i quan, per arribar-hi, no creuessin cap riu, torrent ni xaragall; a més, per arribar-hi no era vàlid fer marrades. Potser als monjos els hi costà cercar aquest indret, però com que tenien un bon coneixement del terreny que trepitjaven, finalment trobaren el lloc ideal on aposentar-se i començar de nou: Sant Cugat del Vallès. Temps a venir, alguns d’ells, sembla ser que fugint d’una ràtzia perpetrada per Almansor, tornaren al cim de la Mola i edificaren el monestir que, en part, ens ha arribat fins als nostres dies. Això és el que, en síntesi, ens diu la llegenda; els documents històrics, és clar, ens conten altres fets, tot i que, relacionats.

Al segle X ja existien ambdós monestirs; de fet, però, la seva creació fou a l’inversa del que ens conta la llegenda. Foren els monjos de Sant Cugat els que estructuraren la vida monàstica del monestir alçat sobre la Mola. Hi hagueren dues fundacions. La primera, entre els anys 975 i el 985, coincidint amb les ràtzies d’Almansor. Sembla ser que, arran d’aquests atacs consumats pels infidels, alguns dels monjos de Sant Llorenç es refugiaren al monestir de Sant Cugat; hem de suposar que Sant Cugat era un monestir més segur que no pas el de Sant Llorenç, més senzill. Tot i així, ocorregué el contrari: els que es refugiaren a Sant Cugat, el propi abat Joan i dotze monjos, foren morts, mentre que els que seguiren a Sant Llorenç es salvaren. Als musulmans, podent aconseguir botins per tota la plana vallesana, no tingueren gaires desitjos d’enfilar-se al capdamunt de la muntanya. Tot i així, Sant Llorenç fou abandonat per tal de restaurar el destruït monestir de Sant Cugat. Finalment, l’any 1013, tingué lloc una segona fundació a partir de la qual el monestir muntanyenc va anar prosperant fins esdevenir el que ara coneixem.

Ja és hora de retornar. I ho fem pel mateix camí que ens ha dut fins la Mola. Tot i així, quan som de nou al Morral del Drac, decidim prendre un sender que baixa per una estreta i costeruda canal fins el trencall, ben senyalitzat, que ens durà a visitar l’ermita troglodítica de Santa Agnès, situada en un paratge molt agrest, formant part d’una gran balma o cova. La canal, que duu el mateix nom que l’ermita, és atapeïda per una frondosa vegetació, i endinsar-se en ella, amb la presència sublim de grans i capricioses roques, dóna la sensació d’haver traspassat una línia invisible que separa dos mons diferents, com un viatge en el temps, com haver arribat a un paratge insòlit ple d’encantaments.

Com si ens haguéssim topat amb un temple antiquíssim, ens rep un pany de paret amb una obertura feta amb grans carreus i una llinda; aquest mur és encastat en la roca de la cinglera, amb la qual comparteix la funció de façana d’accés al recinte. A l’interior, un pati voltat de restes de murs i de la pròpia roca calcària, esblanqueïda o rogenca a causa de l’oxidació, podem veure enfront l’església resseguint la curvatura de la balma, molt malmesa però que encara conserva la seva coberta d’arc apuntat pròpia del gòtic; al seu costat, frec a frec amb l’abisme, hi han els panys de paret del que deurien ser les dependències dels monjos o dels ermitans que hi habitaren. A l’altre costat de l’església, una obertura en la roca duu fins a l’interior d’una cova on la pròpia pedra ha creat unes balmes que foren utilitzades com a subministrament d’aigua. És un indret màgic, d’on, en el silenci que l’envolta, hom pot creure que, en qualsevol moment, pot aparèixer una fada. És clar que, reprenent la llegenda del drac, és aquí on vivia! Es diu que, quan els moros portaren l’animal provinent de terres africanes, com que era molt petit encara, fou en aquest lloc on el criaren fins que va créixer el suficient per espavilar-se tot sol i llençar-se muntanya avall a atemorir els habitants de la plana.

Roser, Jaume i Álvaro a l'entrada a l'església de Santa Agnes. L'obertura
de l'esquerra duu a la cova on hi han les balmes que servei de font

 

Les primeres notícies de l’església de Santa Agnès són de l’any 1341, tot i que, segons ens conten diversos fragments dels murs, la seva existència és molt més anterior, del segle XIII o, inclòs, de l’anterior. De fet, però, l’església que podem veure actualment és d’època gòtica, mentre que, el casal annexa és d’època encara més propera a la nostra. Tot i que és un indret lligat a la vida eremítica fins a mitjan segle XVIII, es diu que hi visqueren monges benedictines vinculades al monestir de Sant Llorenç del Munt, o “deodonades”, dones que no pertanyien a cap ordre, però que seguien la vida recollida de moltes comunitats religioses. La llegenda, malèvola, conta els possibles contactes de dubtosa moralitat entre els monjos de Sant Llorenç i les monges que, com ermitanes, vivien en aquest indret. Sigui real o no aquesta història, el que sabem és que l’església fou profanada durant la Guerra del Francès, tot i que uns anys abans, el 1791, havia ja deixat de tenir culte.

Retornem al Morral del Drac i resseguim de tornada la carena que ens ha dut fins aquí provinents del coll d’Eres. Anem gaudint tranquil·lament del retorn, tot cercant dos exemplars d’arbre la presència dels quals són, de tant en tant, indicats en les fites que anem trobant al llarg del camí. Un és el Pi Tort i l’altre el Roure del Palau; malgrat les constants indicacions, però, som incapaços de trobar-los. En quan al roure, de fet, hi ha un bon nombre d’ells que es poden considerar superbs, tot i que, el que cerquem, és un magnífic exemplar de trenta metres d’alçada i d’un i mig de circumferència. En quan al pi, tal com m’he assabentat posteriorment, és mort d’ençà fa uns anys; potser ja no hi és, tot i que, és clar, l’indret on es troba o es trobava, ha conservat el seu nom. En fi, també m’he assabentat tard que, prop del coll d’Eres, hi han uns sepulcres visigòtics! Resumint: ja tenim una excusa per tornar-hi en una propera ocasió i, ja de passada, si la crisi ens ho permet, canviar els entrepans que dúiem avui per un bon àpat al restaurant de Sant Llorenç del Munt.

B. B. King & Friends

Recupero aquest escrit que vaig realitzar l'estiu de l'any 2011. En aquell moment no el vaig publicar al bloc, però, avui, havent-lo redescobert, no m'he pogut estar de fer-ho.

 

Fa unes setmanes l’entranyable músic B. B. King, amb els seus vuitanta-cinc anys, va actuar als Jardins de Cap Roig de Calella. Concerts estiuencs molt llaminers, però per a butxaques alienes a les nostres. Curiosament, fa cinc anys, per aquestes mateixes dates, també va actuar a Catalunya, concretament al Poble Espanyol de Barcelona, en el que va ser el darrer concert de la gira europea que llavors estava duent a terme i que, segons ell va dir, era la darrera. Afortunadament no ha estat així, i ara, per davant, encara l’esperen gairebé trenta concerts més, tot i que, si fem cas de les crítiques sorgides arran de la seva actuació a Cap Roig, sembla ser que l’edat no perdona i comença a afectar les qualitats del gran bluesman. Desitjo de tot cor que tant sols hagi estat un entrebanc en la seva gira actual.

Tots coneixem a B. B. King des de que tenim memòria, però he de reconèixer que, musicalment, no el vaig descobrir fins l’any 1995, quan va editar el disc “Lucille & Friends”. Imperdonable, oi? Més de quaranta anys després dels seus inicis! El detonant va ser la versió del tema d’U2 “When love comes to down” que obre el CD interpretat pels mateixos creadors juntament, és clar, amb B. B. King. Després d’escoltar-lo uns quants cops per la ràdio, va arribar a les meves mans el CD i, en obrir-lo i escoltar-lo per primer cop, la sensació d’haver descobert el tresor més preuat. De fet, jo que sempre havia seguit el rock més progressiu i psicodèlic dels Pink Floyd i del glam rock de David Bowie, vaig descobrir i em vaig veure captivat pel blues. Músics mítics com Robert Cray, Albert Collins i John Lee Hooker, juntament amb altres no menys mítics com Gary Moore, Mick Fleetwood, Stevie Wonder i, fins i tot, Ringo Starr, em van obrir les portes d’aquesta música sorgida a les vores del Mississippí, d’on també va sorgir B. B. King l’any 1925.

Si la cançó que obre el CD és pura dinamita, la que el tanca és una preciosa balada: “Night life”, interpretada amb Willie Nelson, el seu autor, que hi posa una veu veritablement melancòlica i que t’atrapa completament. En escoltar-la, sens com et penetra una càlida tristor. És com aquells dies de pluja que, mirant com les gotes esquitxen els vidres de la teva habitació, et sens trist però feliç alhora. És com quan s’acaba una nit de gresca i et trobes sol, al costat d’un parell d’amics, veient com un cop més, s’acaba una nit sense haver trobat la teva mitja taronja però, fora tristors ensucrades, que encara et queden els amics. Certament, és una cançó bellíssima.

Dos anys després d’aquest treball, el 1997, en va treure una continuació, “Deuces wild”. Nous intèrprets es van afegir a la llista d’amics de B. B. King, els quals van afegir més qualitat el que ja era un CD insuperable. Ja des del primer tema, “If you love me”, interpretat amb el seu compositor, Van Morrison, la música t’embolcalla com una vella amiga que no et mentirà mai i que t’ajudarà a tirar endavant, a creure en la vida. Perquè és cert que el blues és tristesa. Però escoltant B. B. King, aquesta tristesa és transformada en una força vital molt positiva. És com la llum al final del túnel, com la darrera llàgrima abans del somriure. És com adonar-te’n que, malgrat el dolor, val la pena seguir endavant. És com, després d’una forta caiguda, trobar el recolzament d’un amic per tornar-te a alçar. Jo, que sóc romàntic i tendeixo al que anomeno “pessimisme positiu”, valoro molt aquest tipus de música. No t’enganya. No et diu constantment, fins a l’avorriment: “La vida és meravellosa. Tot és bonic! L’amor ens envolta!”. El que et diu és que la vida és una lluita constant contra el dolor, la desesperació, la soledat, el desamor... Però, que cony! Val la pena seguir caminant a la recerca del plaer que només ens pot donar l’amor i l’amistat. I, si ho cerquem, malgrat els entrebancs, al llarg de la vida, encara que tant sols sigui per uns instants, trobarem el que tant desitgem. I si ja ho hem perdut, aquesta música ens ajudarà a retrobar-lo en el nostre interior.

L’estiu de l’any 2000, tornant d’una excursió pel Maresme, ens vàrem aturar a comprar quatre coses al Caprabo que hi ha al costat de la carretera, abans d’arribar al Masnou. Fent una ullada a la secció de llibres i música més per una necessitat imperiosa a la qual no em puc sostreure mai que no pas esperant trobar alguna cosa d’interès, vaig topar amb un CD que em va deixar atònit. I no m’ho vaig pensar gens ni mica: el vaig camuflar amb la resta de productes alimentaris com si fos una peça de contraban. No cal dir que la Roser mirava cap un altre lloc. Es tractava del CD “Riding with the king”, i els seus intèrprets B. B. King i Eric Clapton! Normal que em quedés enlluernat! La tapa del disc, fent honor al títol, és un veritable homenatge al rei King per part del déu Clapton: aquest darrer condueix un descapotable mentre al darrere somriu, còmodament assegut, B. B. King, gaudint del passeig al costat de la que llavors era la seva guitarra Lucille. Aquets bell nom al·ludeix a les diverses guitarres que al llarg dels anys, des de la dècada dels cinquanta, el van acompanyar; fins i tot, l’any 1968 va treure un nou treball anomenat Lucille i que, en el primer tema del mateix nom, feia un homenatge a les seves diverses guitarres, les quals, indiscutiblement, considerava que li havien canviat la vida.

Després, l’any 2005, per commemorar els seus vuitanta anys, va treure un tercer disc amb les mateixes característiques: “B. B. King & Friends”. Alguns repetien, com Van Morrison i Eric Clapton; altres ho feien per primera vegada, com Mark Knopler, Roger Daltrey i Elton John. Com si fos una trilogia cinematogràfica de les que tan agraden, el nostre entranyable bluesman havia realitzat una insuperable trilogia musical. És cert que algun que altre tema es repeteix al llarg d’aquesta trilogia, però interpretat sempre per diferents “friends” i, a més, amb el contrast que representa fer-lo amb veus masculines i femenines, el que fan és enriquir-los. Així, per exemple, el tema “There must be a better world somewhere” és interpretat en un CD pel Dr. John i en un altre per Gloria Estefan; en el darrer, amb el contrast entre la veu trencada de King i la veu càlida i penetrant de la cantant cubana, és genial. Hi ha, inclòs, un tema que es repeteix en cada un dels CD’s: “Hummingbird”. En el primer és interpretat per Leon Russell i Joe Walsh, en el segon per Dionne Warwick, i el tercer per John Mayer. Per cert, la cançó “Night life” de Willie Nelson que he esmentat abans, és l’única cançó que es repeteix en un altre dels CD’s interpretada pel mateix cantant. Sincerament, escoltant-la amb la veu del tímid i tranquil texà, dubto que en trobessin altre d’adient; és clar que llavors no acabo d’entendre el perquè de la seva repetició. Alguns dels temes de la trilogia són compostos per B. B. King, però la majoria són versions de temes que pertanyen als mateixos “friends” o bé, com és el cas del darrer, clàssics del blues triats per B. B. King.

Avui, assegut al porxo, penso en el temps que ha transcorregut des del primer cop que vaig escoltar el primer dels CD’s. I em dic que el que ara veig no m’agrada tant com el que veia llavors. Els fills s’han fet grans i ja volen fugir del seu niu; nosaltres hem tornat a perdre la infantesa que amb ells vàrem recuperar. Ja ho va dir l’escriptor hongarès Sándor Márai: “el món només existeix en la mesura en què reflecteix aquell univers submergit i prodigiós: la infància i la llar”. És clar que, diguem-ne que la pesantor que ara m’afebleix l’ànima no és només una qüestió de pares i fills, sinó el fet de viure uns temps complicats, en que el nostre país i la nostra llengua es veuen amenaçats per enèsima vegada i en que impera el poder de les multinacionals per damunt dels drets de les persones. I governats per tota una colla d’aprofitats i imbècils!  Aquest “pessimisme positiu” que he mencionat abans sembla abocat a un pou sense fons, i aquí és d’agrair la tristor del blues, l’energia de B. B. King i els seus amics: en ells torno a escoltar aquells temes de fa ja tants anys que m’ajuden a recordar els bons moments, a recuperar-los almenys en el record i, és clar, no siguem apocalíptics, a desitjar que, algun dia, se’ns tornin a presentar amb formes reals. I si no, el desig fervorós de no perdre les facultats per seguir escoltant-los mentre el món s’enfonsa al nostre voltant i poder cridar, ben fort: Que us fotin! No per casualitat el blues i B. B. King van sorgir a les vores del Mississippí i han esdevingut una llum que il·lumina el túnel d’incerteses, pors i dubtes pel qual caminem enfangats tots plegats.

 

El Costa Pubilla

Som al refugi del Pla de Prats, un bell indret voltat pel bosc de pi roig típic d’aquests vorals. Hi hem accedit per pista des del poble de Campelles. Sembla ser que avui el temps ens acompanyarà. No va ser així l’anterior ocasió, fa uns mesos, en que, en arribar al refugi, una sobtada nevada va embellir de blanc tot el paisatge però també ens va fer recular i haver d’abandonar la idea de pujar dalt la Serra de Mogrony. Aquest cop, però, el color del cel ens convida a una agradable passejada.

Deixats els vehicles i armats amb el poderós rastreig del GPS de l’Òscar, prenem la pista que passa per davant del refugi en direcció al poble de Nevà pel coll Roig, però la deixem de seguida per pujar per una altra pista, més aviat un camí, que s’enfila pel bosc resseguint el faldar de la muntanya en direcció oest. El camí salva algun que altre espadat sobre la capçalera de la vall de Campelles, guanyant ràpidament alçada i permetent albirar, entre les capçades dels pins, una bella panoràmica de les muntanyes que s’alcen enfront, des del Puigmal fins al Taga. El camí es va fent cada cop més dreturer. A la nostra esquena el coll de Pal separa el Taga de la Serra de Sant Amanç, guardadora aquesta darrera de moltes llegendes relacionades amb els amors furtius del comte Arnau. Creuem el torrent de la font Roja i, en forta pendent, arribem fins a un mirador natural on ens aturem una estona a fer un mos.

Als nostres peus, desprès dels turons boscosos amb el poble de Planoles voltat de prats al vèrtex d’un d’ells, s’estén la vall de Ribes i, a l’altre vessant, tot el conjunt de muntanyes que tant admirem d’altres excursions realitzades fa temps; algunes d’elles massa temps. La vall del Freser s’enfila vers Queralbs i canvia la seva orientació vers l’oest, cap a l’estreta vall que el veu néixer als vessants del Gra de Fajol, entre el Torreneules i el Balandrau. Més a prop, la vall del Rigard, oculta entre els vessants de les serres que la cenyeixen, inicia el seu ascens vers la collada de Toses. L’extrem de la serra sobre el qual s’assenten les cases de Campelles, oculten la presència de Ribes de Freser, però deixen veure el petit poble de Pardines als peus del cim del Cerverís, en un dels costats de la petita vall del Segadell que ressegueix la vessant nord de la serra Cavallera fins la collada Verda. Des d’on som, no podem veure aquesta serra, però si que albirem el Taga com si es tractés del seu imponent mascaró, als peus del qual reconeixem el poble de Bruguera, sota el coll de Jou a l’altre vessant del qual s’alça la ja anomenada serra de Sant Amand.

Seguim caminant en pendent, salvant els espadats que s’alcen sota la carena dels Amorriadors; el sender es converteix en pista i arribem a uns bellíssim prats on trobem el refugi de la Covil, una arranjada construcció amb bells murs de pedra aixoplugats per una teulada de pissarra. La pista passa pel costat del refugi i s’allunya resseguin la corba de nivell; nosaltres, però, ens hem d’enfilar pels prats costeruts que s’enfilen per darrera el refugi, primer seguint una pista que malauradament ha malmès el sòl i finalment sense camí, pels mateixos prats, fins al capdamunt d’una collada on s’estén novament el bosc de pi roig. Al poc d’iniciar l’ascens, veiem arreplegats una pila de troncs que, juntament amb la presència d’algunes soques espargides pels voltants, ens indiquen que han estat netejant el bosc, probablement grups de pins aïllats de l’espès bosc que vesteixen els vorals dels prats. Indiscutiblement, aquesta neteja, probablement necessària, és la causa de la presència de la pista per la qual estem pujant i que representa una ferida mal cicatritzada en el bell paisatge. No cal dir que, a mesura que guanyem alçada, aquell paisatge descrit abans es va engrandint i estenent-se davant nostre en tota la seva plenitud.

Pujant des del refugi de la Covil, amb el Taga al fons; a la dreta veient l'estrep boscòs anomenat la Berruga



D'esquerra a dreta, el Puigmal, els Torreneules i el Balandrau

Un petit estol de núvols creua el cel prop del Puigmal i li fa una lleugera ombra. A l’altre extrem, el Taga i Sant Amanç semblen conversar amb l’esperó boscós que s’alça a l’extrem oriental de la serra de Montgrony; aquest bell unglot, situat a l’est del coll Pan, sobre el refugi del Pla de Prats on hem començat l’excursió, du el nom maliciós de la Berruga, fet que hem sap molt de greu, perquè la seva presència, amb una cinglera a mig coster i amb els boscos davallant pels seus vessants com bells vestits de vellut, és d’una gran bellesa, no pas com la presència d’una berruga sorgint malèvola d’un rostre; però ja coneixem la sornegueria dels noms populars que esquitxen la nostra geografia.

Seguim pujant amb el bosc al capdamunt i l’esplèndid paisatge al nostre darrera; els arbres semblen sotjar-nos en la distància, encuriosits pel nostre fervor en enfilar-nos malgrat l’esforç. Finalment, deixem la clariana i ens endinsem en el bosc; hem arribat a la collada que vèiem des del refugi, però la pendent no es suavitza pas, sinó que segueix ascendint ara pel mig del bosc, però igualment  costeruda; certament no hi ha camí, però obeïm l’oracle del GPS que ens duu pel bon senderi; de fet, no cal camí, ja que qualsevol pas que ens dugui cap amunt, és una passa cap on volem anar. Ens topem amb una tanca de filferros la qual només ens cal seguir-la per arribar al cim de la Covil que aviat endevinarem al fons gràcies a la gran fita que s’hi alça. Com que l’Oscar i l’Oriol són davant meu, i la Núria i la Roser darrera, sense presses, m’entretinc fotografiant la varietat de flors que omplen el sòl de colors diversos.




Passem pel costat d’una fita que, per la seva grandària, sembla indicar que hem arribat a algun indret emblemàtic, tot i que, simplement, som a la carena que duu al cim; al seu costat hi ha un petit vèrtex geodèsic; suposo que deu assenyalar algun petit turó abans de la Cubil. És curiosa aquesta fita, formada per un piló arrodonit i un sorgint que fa de bancal; hom s’hi pot asseure a contemplar el paisatge, tot i que, el paisatge que atrau la mirada en aquest indret, es troba situat en direcció oposada, vers ponent: a prop, el Costa Pubilla, on anirem desprès de fotografiar-nos dalt de la Cubil; sorgint darrera el seu llom, el Puigllançada i, al fons, el Cadí i el Pedraforca amb la seva emblemàtica enforcadura tot indicant-nos la presència d’un Pirineu rocallós més feréstec que el que avui trepitgem encatifat d’enverats prats. I per l’altre vessant del Costa Pubilla, per darrera de la collada de Toses, el Puigpedrós i la Tossa Plana de Lles formant la divisòria septentrional del Pirineu cerdà.

Quan som prop del darrer repetjó abans del cim, sorgint del bosc que tenim a la nostra esquerra, se’ns apareix un jovencell isard que, a una sorprenent velocitat, creua tot el prat fins gairebé arribar a la tanca de filferro, passant molt a prop de l’Òscar i, girant cua amb una destresa encomiable, tot fent un cercle, desfà el camí i desapareix amb la mateixa rapidesa amb que havia sorgit. Ha estat una visió esplèndida, un efecte especial de la natura increïble que, ara, mentre escric aquesta ressenya, em sembla haver estat una jugada enganyosa de la meva retina; he pres ràpid la  càmera fotogràfica per immortalitzar aquesta aparició, però amb tanta mala fortuna que, quan he disparat, l’atlètic isard passava per davant d’uns matolls que, en la distància, el fan gairebé invisible. Em pregunto què motivava aquest animal ha córrer cap a nosaltres amb aquesta devoció; potser anava dopat! El que certament n’estic segur és que es deu haver endut un gran ensurt en encreuar-se amb nosaltres! Miro enrere i veig aparèixer les noies, que no han presenciat l’escena, amb la silueta del Puigmal al fons. La naturalesa és inigualablement bella!

La colla dalt la Cubil: l'Òscar, l'Oriol, la Nuri, la Roser i el Jaume

  

Ja som dalt de la Cubil. El paisatge que ens envolta és magnífic. No el descric en aquest punt, ja que em reservo per fer-ho quan arribem al Costa Pubilla, el cim estrella d’aquesta excursió. Ens fem les fotografies oportunes dalt el cim, al costat d’una fita amb una creu de ferro. Els pals que uneixen la tanca ens serveix com a trípode per col·locar la càmera. Aconsegueixo una bona fotografia a la tercera, ja que, en la primera ocasió, la càmera es torça un xic cap avall i ens fotografia els peus; en el segon intent, sense poder sostenir l’equilibri, s’estimba atreta per la llei de la gravetat, tot i que, sortosament, el sòl és cobert per una catifa d’herba i la trompada no té efectes secundaris. A la tercera, doncs, el clic dona al clau alleugerint el nostre patiment en veure la càmera sola dalt el pal en fràgil equilibri. La càmera de l’Òscar ha tingut més sort: ho ha aconseguit a la primera.

El Costa Pubilla i el coll de Coma Ermada

Ara ens cal baixar, resseguint una altra tanca, vers el coll de Coma Ermada i enfilant-nos per la forta pendent que es desprèn del Costa Pubilla que tenim enfront, rient-se de l’esforç que encara hem de fer per arribar-hi. Certament, la visió de la pendent, i més vista des del coll, és aclaparadora, capaç de desesperançar a qualsevol aguerrit excursionista; però, és clar, no arribar-hi seria trair la nostra consciència de persistents muntanyencs i, és clar, al pobre GPS que ens hi condueix, tot i que, veient tant clar el camí fins dalt el cim, el tenim força oblidat. Cal dir, un cop més, que el paisatge que ens envolta és d’una gran bellesa? El boscs ens queda a la nostra dreta, com una onada que s’enfila agosarada per la platja inclinada perdent força en arribar-hi al capdamunt; a l’altra vessant, per on anem nosaltres, tot és prat, verd clar esquitxat pel groc de les flors més abundants. Tant a la baixada al coll, com a la pujada al cim, anem dividits: al davant, l’Oriol i l’Òscar; al mig jo fent fotografies a dojo; i al darrera, conversant com si anessin pel Passeig de Gràcia, la Nuri i la Roser.

Ja som dalt el Costa Pubilla, el cim culminant de la Serra de Montgrony. Ens rep una creu metàl·lica amb el logotip del GEC, el Grup Excursionista de Campdevànol. Aquest mateix logotip ens indica que som al Costa Pubilla, i és un aclariment que agraïm, ja que aquest pic també rep el nom de Pla de Pujalts i pot donar a confusió segons el mapa que es consulti. Al costat de la creu hi ha una placa en memòria de Joan Graugés i Roma, que havia estat president de l’entitat excursionista als anys seixanta del segle passat i que hi diu: “No és més qui més enlaire arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. De segur que, si ens haguéssim trobat aquesta placa a la Cubil, les noies l’haguessin esgrimit com excusa per no fer aquesta cabriola de muntanya russa que ha estat baixar al coll de Coma Ermada i pujar al Costa Pubilla.

La vall del Rigard i la carena que, des de la Collada de Toses, s'enfila al Puigmal passant
pel cim de Coma Morena i el Puig de Dòrria

 

El Puigmal amb el poble de Planoles als seus peus; a la seva dreta, els Torreneules, el Gra de Fajol i el Balandrau

Les noies, que segueixen gaudint del seu passeig tertulià prenent-se amb molta calma el darrer ascens, ens permeten, abans que s’hi afegeixin dalt el cim, gaudir del paisatge amb calma: l’Òscar i l’Oriol asseguts a la gespa i jo fent fotografies. El paisatge que ens envolta és sublim, abraçant tots els punts cardinals. Davant d’ells, s’estén tota la vall que, de Ribes, s’enfila vers la collada de Toses, amb els seus pobles dibuixats entre els camps, com els petits nuclis de Tosses, Dòrria i Ventolà, a més de Planoles, més engrandit, tots ells creuats per la carretera que puja fins la collada tot cicatritzant la muntanya. Aquesta vall és flanquejada al nord pel carenar que, des de la collada, s’enfila pel coll de la Creu de Meians, per on el GR-11 pirinenc arriba o deixa la Cerdanya, fins al Puigmal, tot passant pel cim de Coma Morera i el puig de Dòrria.

 

 

La carena de la Serra de Montgrony, amb el Puigllançada i la Tossa d'Alp al fons; a l'esquerra, el Cadí, i, a la dreta, la collada de Toses i el Pirineu cerdà, amb el Puigpedrós i la Tossa Plana de Lles

A l'esquerra de la Tossa d'Alp, el Cadí, el Pedraforca, el Port del Comte, els Rasos de Peguera i la Serra d'Ensija. Més a prop, la serra de Catllaràs, el Sobrepuny i la serra de Picancel

 

Més enllà de la collada de Toses, ens topem amb el Pirineu cerdà, amb el Puigpedrós i la Tossa Plana de Lles entre molts altres cims. Resseguint la serra de Montgrony vers el Pedra Picada, se’ns apareixen al nord-oest, el Puigllançada i la Tossa d’Alp i, a continuació, ja a ponent, el Cadí i el Pedraforca seguits per la serra del Port del Comte al fons i, en línia amb la muntanya enforcada, la serra d’Ensija i els Rasos de Peguera. Més a prop, la serra de Catllaràs, el Sobrepuny i la serra de Picancel. El paisatge, vers el sud, es perd entre verdorenques serres fins a l’horitzó on, difuminats per la calitja, com bells amics, ens retrobem amb les agulles de Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el Montseny. Sota nostre serpenteja la vall del Merdàs dirigint-se vers Campdevànol, on topa amb la vall del Freser on trobem Ripoll. Enlairant-nos per les serres orientades a llevant podem distingir la serra de Milany i, més enllà, difuminat, el Puigsacalm.

Les noies apareixen al final del coster, quan només resta salvar un petit prat inclinat per arribar al cim; darrera d’elles s’ha fet petit el cim de la Cubil, amb la llarga cabellera de pins rodolant pel seu esquenall septentrional, darrera el qual, al fons, veiem Campelles. Encarats esperant les noies, vers llevant, s’estén el paisatge ja conegut, gaudit durant tota l’ascensió: la serra de Sant Amand, el coll de Jou i el Taga; seguint la direcció contrària a les agulles del rellotge, se’ns apareix la vall de Pardines, amb el poble empetitit a un dels costats, i que, des de la seva topada amb la vall de Ribes arriba fins la seva capçalera a la Collada Verda, des d’on la serra s’enfila a la dreta vers la serra de les Pasteres i, pel coll de Pal, s’uneix a la Serra Cavallera, el cim més alterós de la qual, el Puig Estela, sorgeix per darrera el Taga. La vall és flanquejada al nord per les serres que s’enlairen fins el Cerverís, el qual resta unit, resseguint la llarga serra de la Canya, amb el Balandrau. Entre aquest i els Torreneules, s’estén la vall de les gorgues del Freser, encapçalades pels cims del Gra de Fajol i el Bastiments. Ja al nord, resseguint els Torreneules, les gorges de Núria per on ascendeix el cremallera, ens duu fins alguns dels pics que envolten el santuari; finalment, la nostra mirada topa un cop més amb el Puigmal.

Les noies arriben: darrera seu, la Cubil i, més enllà, d'esquerra a dreta, la serra de Sant Amand, el coll de Jou, el Taga, la serra Cavallera i la vall de Pardines

 

La colla dalt el Costa Pubilla, amb el Taga al fons

 

L’Oriol va a rebre la Nuri i la Roser que, tot i el cansament i l’arribada al cim, segueixen conversant sense aturador; si us plau, un moment de silenci i un somriure que us faig una fotografia. Gràcies. I ara que ens hem retrobat, abans de treure els entrepans del dinar i abandonar-nos en una merescuda i profitosa migdiada que el bon temps que ens fa acompanya feliçment, fem constància del nostre pas per aquest cim fotografiant-nos. I desprès, com ja he comentat, engrapem el dinar i gaudim d’un ensonyament amb vistes al Puigmal. Certament, acostumats a haver de fugir dels cims a causa d’una ventolejada, de la pluja o perquè ens hem extraviat en algun punt i ara ens cal córrer abans no es faci fosc, aquesta llarga estona dalt el Costa Pubilla és un premi impagable! Hi ha una llibreta aixoplugada sota la creu on llegim diverses dedicatòries d’altres que hi han pujat abans que nosaltres i on escrivim quatre línies abans de decidir-nos a abandonar el Costa Pubilla i iniciar el retorn.

Davallem amb tranquil·litat de retorn al coll de Coma Ermada, on trobem un grup nombrós de noies fent rotllana, enmig de les quals em sembla identificar un xicot; ja em fa enveja la joventut, però aquest xicot, enmig d’aquest estol femení, molt més. Ja ens ho cantava el nostre Lluís Llach a la cançó “Si arribeu”: “I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas, tot allò que hàgiu vist i jo no podré mirar...” És clar que, desprès d’haver-nos extasiats contemplant tot l’embolcall de naturalesa que circumda el camí que anem fent, no és bo queixar-se, doncs encara ens queden molts cims per gaudir-ne. Allà on la joventut exalta vida, creuem la tanca i prenem un sender que, en poc tros, s’introdueix dins el bosc de pi roig que hem albirat a la llunyania durant gran part de l’excursió.

En aquesta part de l’itinerari tornem a fer cas del GPS, doncs el camí no és gaire definit. Anem creuant el bosc i arribem a una clariana on, a l’ombra d’uns pins, ens seiem per gaudir del paisatge que tenim enfront: pinzellades de verds, tons foscos als arbres i clars a les pastures. Al fons veiem la collada de Toses i, més enllà, la línia pirinenca que separa la Cerdanya de França. Continuem el camí virtual que ens assenyala el GPS i, al cap de poc, aquest és complica, ja que ens duu directes a una pedrera de mal trepitjar. Si haguéssim fet una excursió per les muntanyes abruptes del Pirineu calcari, no hagués tingut cap importància, però acostumats com estàvem a andarejar, tot i que en fortes pendents, per pastures dignes de ser comparades a una confortable catifa del menjador de casa, la pedrera ens agafa amb les cames mandroses. És clar que, de segur que, els que penjaren les dades de l’excursió a Internet i que duem introduïdes en el GPS, són una colla de joves que, en tornar del Costa Pubilla, agafaren el camí dret delerosos d’arribar a temps al poble per fer una birra. Tot i així, aconseguim creuar la tartera en pocs minuts sense cap entrebanc i enllacem de nou amb els camins còmodes que recorren la Serra de Montgrony.

Pel camí ens retrobem, al fons, amb el poble de Campelles i amb les valls del Freser i de Pardines vorejant el Taga i, en pocs minuts, arribem de nou al refugi de la Covil. A partir d’aquest indret, només ens cal desfer de baixada el camí que hem fet de pujada unes quantes hores abans, fins retrobar l’altre refugi de la zona, el de Pla de Prats, on tenim el cotxe esperant-nos. Com que els nois som els primers en arribar-hi, mentre esperem la secció femenina, ens entretenim passejant pels volts del refugi, on hi ha un grup de cavalls. No són l’única espècie que es passeja per aquest entorn, ja que també hi ha un nombrós grup de persones que, pel que sembla, estan passant el cap de setmana.

Per la pista veiem aparèixer les noies, amb els rostres cansats però contentes i, de passada, sense deixar de conversar. Tot un prodigi! I, abans de tornar a les nostres cases, la Nuri ens regala un berenar amb magdalenes i xocolata i un suc. Esplèndid final!

A l'esquerra, la fotografia pressa al costat del refugi del Pla de Prats a l'estiu, quan vàrem fer l'excursió al Costa Pubilla.
A la dreta, la fotografia realitzada al mateix entorn el dia de la nevada.

 

Excursió realitzada el 16 de juny de 2012